Esglésies romaniques de Catalunya (Santuari de la Mare de Déu de Fucimanya)

És una església d'estil romànic del segle xii situada al municipi de Sallent (Bages). És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. La tradició i la pietat popular han convertit algunes de les antigues ermites en santuaris de devoció comarcana i han fet que els seus orígens s'aureolessin amb llegendes de trobaments fantàstics o simplement piadosos. Això és el que va passar amb Santa Maria de Fucimanya, situada en un replec de muntanya, sobre una gran fondalada o faucis magna que li ha donat el nom.
Aquest santuari ha estat estudiat per Mn. Fortià Solà, però avui gràcies a la troballa de nous documents, es pot anar enrere un parell de centúries en la seva història. El lloc de Fucimanya és conegut des del 1193 i la capella de Santa Maria hi consta com existent de molt temps abans del 1212. Es trobava al centre d'una gran propietat autònoma o quadra civil que el 1214 fou comprada pel monestir berguedà de Sant Pere de la Portella, fent notar que pertanyia a la parròquia de Sant Martí de Serraïma. Integraven la quadra civil sis masos i terres d'altres quatre, entre els quals hi havia el mas Roques Albes, reconstruït el segle XVI prop de la capella de Fucimanya. El 1309 es va fallar un plet entre l'abat de la Portella i el rector de Sant Martí, amb el qual es reconeixia a l'abat el domini i patronat de la capella de Santa Maria, que el 1342 rebia una butlla d'indulgències, senyal evident que ja era un centre de pietat notable.
Les mostres de pietat i devoció augmentaren els anys següents i obligaren, el 1679 i en campanyes posteriors, a renovar i ampliar la capella, fins a no deixar-li cap rastre de l'obra primitiva. La llegenda pretén que la Imatge, que és una icona de talla del principi del segle xvi o finals del XV, fou trobada per un bou i una pastoreta en una balma prop del torrent Salat, que discorre pel fons de la fossa magna. L'amor i devoció dels veïns ha tingut sempre ben ornat i agençat aquest petit santuari que comptà com a insigne devot el sallentí Sant Antoni Maria Claret i Clarà, i que és objecte de la predilecció dels fidels d'un bon sector del Pla de Bages

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Cornet)

És una església romànica de Cornet, al municipi de Sallent (Bages). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es troba en un pla proper a la carretera de Balsareny a Avinyó, al costat d'un mas. Es tracta d'una construcció d'una sola nau, lleugerament trapezoïdal, que s'estreny vers l'absis semicircular, el qual és precedit d'un ampli espai presbiteral. A banda i banda de la nau s'obren dues capelles a manera de la nau. L'església és coberta amb volta de canó apuntada i l'absis, amb volta de quart d'esfera. Exteriorment l'absis és decorat amb una cornisa motllurada amb botons i un fris amb motius geomètric sota el ràfec de la teulada.
Al centre s'obre una finestra de doble esqueixada ornada amb una arquivolta amb traceria sustentada per dues columnes amb capitells que presenten figures d'ocells, a l'exterior. L'esquema es repeteix per la part interna de la finestra, tot i que varien els motius iconogràfics. La portalada d'accés que es troba al mur de migdia està aixoplugada per un fris amb escacats. És formada per arquivoltes de secció cilíndrica que descansen sobre una imposta sostinguda per una columna, a banda i banda, amb grossos capitells decorats amb animals enfrontats. Sobre la capella del mur de migdia s'alça el campanar de planta quadrada d'època barroca, rematat per una barana de balustrades.mHi ha una pica beneitera segle XVII, decorada a l'exterior per acanaladures que donen lloc a una forma propera a la petxina, pròpia de l'època. S'hi venera la Mare de Déu dels Àngels, que és la patrona de la parròquia

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Serraïma)

És una ermita de Sallent a la comarca del Bages. És un monument que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Juntament amb els masos de la Pineda, la Garriga, la Garrigota, la Roca, Carboners de Baix, Carboners de Dalt, Cal Galdirot, el Morisco, la Casa Nova, Cal Garrofí, Macià, la Caseta, mas Muntada, el Sellarés, i el mateix Mas de Sant Pere, comparteix la meitat del seu terme parroquial amb el d'Avinyó i l'ermita de Sant Sadurní. Aquesta església fou donada a Sant Benet de Bages el 1021. Depengué d'aquest monestir amb la categoria de parròquia fins que en el segle passat se li uní la parròquia de Sant Martí de Serraïma i l'església de Sant Sadurní del Pla.
Per anar a visitar aquesta parròquia s'ha de seguir el camí veïnal de Sallent a Avinyó; es troba a tres quilòmetres de Sallent i a sis de d'Avinyó. El camí és bo per poder-hi anar en cotxe. Cal pujar per la muntanya de Les Forques (Sallent)
L'església de Sant Pere de Serraïma està situada en un planell enlairat proper als masos de Sellarés i de Sant Pere. Es tracta d'una construcció d'una sola nau capçada per un absis semicircular. Exteriorment l'absis és decorat amb arcuacions entre lesenes i presenta una finestra central de doble esqueixada. El fris d'arcuacions es prolonga als murs laterals. La nau és coberta amb volta de canó seguit i l'absis amb volta de quart d'esfera. En època moderna es va ampliar amb l'afegit de dues capelles de planta quadrada a manera de transsepte. Al segle xix es procedí a l'allargament de la nau, tot reaprofitant la portalada datada l'any 1791 i es bastí el campanar de torre amb coberta piramidal 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Serra-sanç)

L'esglesiola de Sant Miquel de Serra-sanç o millor potser de Serrassanç, forma un petit agregat de Sallent, del qual dista 4 Kilòmetres. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Està situada entre els masos Soler i Vilaseca, dalt d'una petita Serra que s'acosta als 400 metres d'altitud, apartada de les carreteres generals i sensiblement a igual distància de Sallent que de Balsareny. Fins a l'arranjament parroquial dels anys 1855 – 1868, tingué certs atributs parroquials que aleshores va perdre del tot per restar una senzilla capella publica de Sallent.
Les primeres notícies històriques s'inicien l'any 951 quan entre les possessions confirmades pel papa Agapet II a Ripoll, s'esmenta “la Serra que Sanç va donar al dit monestir amb els seus delmes i béns, en el territori o pagus de Balsareny”. De l'església i de la parròquia com a tal, n'hi ha notícies des dels volts del 1154, quan la parròquia de Serra de Sancho consta en unes llistes parroquials del bisbat de Vic.

El territori de Serrassanç fou confiat a la dotació del monjo Cambrer de Ripoll, que tenia la jurisdicció civil sobre la Quadra de Serra-sanç; la criminal era del Baró de Balsareny. En l'aspecte religiós, la parròquia també depenia del Cambrer de Ripoll, que era qui nomenava, amb l'aprovació del bisbe de Vic, el sacerdot que tenia la seva cura d'ànimes.
El seu terme arriba a comptar amb 20 famílies, que s'havien reduït a 7 entre els segles XVI i XVIII; per aquesta raó, aleshores no residia allà el seu rector, ni tan sols hi havia rectoria. Sant Miquel era servit des de Sallent, i en els darrers segles, el seu rector solia esser un membre de la comunitat de beneficiats de dita vila.
L'església actual correspon al segle XII. És un edifici de boniques proporcions que treu tota la bellesa de l'harmonia de les seves línies romàniques. Consta d'una nau amb volta de canó i un arc toral o dobler al seu centre; el seu absis és ornamentat amb una graciosa ratlla de dents de serra i amb una finestreta de doble espitllera. L'antic portal, fins ara tapiat, era al mur de migdia, però més tard s'obrí una nova porta a ponent, on també s'aixecà un ampli campanar d'espadanya, ara restaurat i retornat a les línies primitives. El seu carreu és de terme mitjà i ben tallat. No té cap afegitó posterior. Segles enrere comptà amb un altar de Santa Maria i, des del 1643, amb un del Roser, que no varen mutilar la seva estructura. És probable que abans d'aquesta existís una altra església, que el 1520 és dita de Serrassanç vell. 

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Sallent)

És una església romànica, de finals del segle xi, que formava part del castell d'aquesta població. És una construcció de planta circular, la més gran de les dotze úniques documentades a Catalunya en aquest estil. Compta amb un absis i dues absidioles semicirculars, en disposició radial, orientats a llevant, amb una austera decoració d'arcuacions llombardes sota la cornisa de totes tres. Es troba en l'antic recinte del castell, a la part més exterior, al límit del cingle sobre el Llobregat, la qual cosa la fa clarament visible des de lluny i, en concret, des de l'Eix del Llobregat. Malgrat que l'església es trobava inicialment sota l'advocació de Sant Esteve, més habitualment és coneguda com a Sant Sebastià, la seva advocació posterior. Fou reconstruïda, 'quasi de bell nou' sobretot gràcies a la iniciativa de la Confraria de la Trenta-sisena, de Sallent. Durà trenta-sis anys i es va inaugurar el 5 d'octubre de 2008. L'accés es fa des del camí que porta des de la població a Cabrianes, per la riba esquerra del Llobregat, passant pel mig de l'explotació minera, i per una pista molt ben arranjada. 

 

Escultors Catalans (Víctor Moré i Verdaguer)

Barcelona, 1891 - Canovelles, 1967. Fou un escultor català. Va formar-se a l'Escola de la Llotja i va completar la seva formació a Brussel·les, on seria premiat a l'Exposició Universal de 1911. De retorn a Barcelona va realitzar diverses exposicions, participant activament als salons de Primavera dels anys 30 del segle XX. Va col·laborar amb diversos escenògrafs locals i va destacar com a retratista professional.

Escultors Catalans (Domingo Mora)

Barcelona, 1840 - San Francisco, 1911. Fou un escultor català establert als Estats Units d'Amèrica. Actiu uns anys a l'Equador, fou cridat als Estats Units per Augustus Saint-Gaudens el 1878. Treballà com escultor i dissenyador a Nova York -on va fer els relleus de la façana de l'antic Metropolitan Opera House, ara derruït-, Boston, San Francisco, etc. Sovint la seva obra va ser aplicada a l'arquitectura, i treballà també en ceràmica aplicada. Malgrat arrelar-se del tot als Estats Units no va desatendre les seves relacions amb la cultura catalana, i va ser un dels col·laboradors gràfics més fidels de la revista en català editada als EUA "La Llumanera de Nova York (1874-81)". Els seus fils F. Luis Mora (1874-1940) i Jo Mora (Joseph Jacinto Mora) (1876-1947) foren igualment destacats artistes nord-americans.

Escultors Catalans (Joan Mora Soler)

Barcelona, 1944 - 17 d'octubre de 2017. Va ser un escultor català, fill d'un tallista de marbre. Va estudiar a l'escola de la Llotja de Barcelona, ampliant estudis gràcies a una beca de l'Institut Francès de Barcelona a París a l'École des Beaux-Arts. Des d'aleshores va realitzar gran quantitat d'exposicions individuals i col·lectives tant a Espanya com a l'estranger. Es caracteritza per usar gairebé exclusivament el marbre a les seves escultures amb un gran tecnicisme. El tema de la seva obra és la dels objectes comuns amb una representació exacta, aconseguint les textures i el color a base d'usar diferents tipus de pedra.

Escultors Catalans (Josep Montserrat i Portella)

Barcelona, 22 de juliol de 1860 - Barcelona, 23 de novembre de 1923. Fou un escultor català. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Llotja, deixeble de Josep Reynés. El 1879 va opositar a la Pensió Fortuny de l'Ajuntament de Barcelona i va guanyar una menció d'honor. Va participar en totes les manifestacions artístiques de Barcelona i a les exposicions d'Art de Barcelona, Madrid, Bilbao i París. El 1900 va ser a l'Exposició Universal de París, delegat per la Diputació de Barcelona. Fou professor de l'Escola de Llotja des de 1901 fins a la seva mort, a finals de novembre de 1923.
Seguint les tendències escultòriques de la seva època, Josep Montserrat es dedicà als temes representatius de la realitat: homes i dones dedicats a la seva feina (Amor i Treball, Bugadera) i aspectes íntims de la vida quotidiana (Neta, convalescència). Potser el tret que el fa més destacable és la seva aguda observació en els temes populars; l'expressivitat de les seves figures fa que els estudiosos de l'art tractin la seva obra de "realisme anecdòtic". En aquest sentit el treball més destacable és l'Avi. També es va dedicar als encàrrecs que s'havien de cenyir a les necessitats de la comanda i que, per tant, no denotaven el frescor expressiu de les obres que podia fer en total llibertat.
D'altra banda, el desenvolupament industrial que en aquell moment anava lligat a una activitat escultòrica frenètica, el va portar a participar, com a col·laborador de la Foneria Masriera i Campins, en nombrosos projectes arreu del món, com la Columna de la Independencia a Guayaquil, iniciada per Agustí Querol. També va col·laborar en el monument a Alfons XII que hi ha a Madrid. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya s'hi conserven les figures Avi (1885), Primer Intent (1893), Pintor Viladomat (1891) i Al Mercat (1904). Als carrers de Barcelona hi ha el Manelic, al Parc de Montjuïc, i Geni Alat a la façana lateral del Reial Cercle Artístic, al Portal de l'Àngel. Té obres repartides arreu del món, obra pública a Puerto Rico i a Fernando Poo

Escultors Catalans (Esteve Monegal i Prat)

Barcelona, 1 de maig de 1888 - 23 de desembre de 1970. Fou un escultor i empresari. Deixeble de Francesc d'A. Galí, va ser un dels més entusiastes promotors de l'Escola Superior dels Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya, en la que va ser professor d'escultura. Membre del grup modernista tardà Guayaba, publicà articles teòrics a El Poble Català, Art Jove, La Publicidad, etc. i col·laborà amb dibuixos satírics, amb pseudònim, a la revista Or i Grana (1906-07).

Fou secretari del Cercle Artístic de Sant Lluc. Amplià estudis a París (1911-12), on seria deixeble de Josep Clarà. Evolucionà cap a un classicisme molt depurat, que va fer d'ell durant un temps l'escultor català més ortodoxament noucentista. De la seva obra, centrada sobretot en nus femenins i retrats, destaca Noia que es pentina del 1914, al vestíbul de la fàbrica Myrurgia, i col·laborà amb l'arquitecte Rafael Masó, figura central del Noucentisme a Girona. El 1917 hagué de fer-se càrrec del negoci familiar de perfumeria, que l'acabà convertint en una empresa -Myrurgia- d'ambit internacional, en la que aplicà el seu gust artístic vetllant personalment -i a través de dissenyadors triats per ell- el disseny dels flascons, envoltoris i publicitat. Tot i que la seva tasca industrial l'apartà de l'escultura, en la seva maduresa realitzà algunes imatges religioses, que són a les esglésies parroquials de Santa Coloma de Farners i a la de Santa Anna de Barcelona.
A més de dirigir l'empresa, Monegal es dedica també al disseny dels flascons i estoigs per als diferents productes: així destaquen els de les fragàncies Maderas de Oriente (1929) o Yànhia (c.1935).

Escultors Catalans (Mariona Millà i Salinas)

Barcelona, 29 de maig de 1954. Pintora i escultora catalana. S'ha desenvolupat també en els terrenys de la joieria, la il·lustració de llibres d'art, tant per a infants com per a adults, i l'escenografia teatral. La seva obra pictòrica s'ha descrit com a expressionista. Paral·lelament a la creació pròpiament dita, Millà ha fet intervencions sobre arts plàstiques en programes de ràdio i de televisió. També ha escrit articles, prefacis, assaigs

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Cecília de Grevalosa)

És una església del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. De l'edifici originari romànic en resta ben poca cosa: fragments de paret i el portal, emparedat, de mig punt i adovellat. Es creu que la primitiva construcció devia ser una senzilla capella d'una sola nau amb absis. L'entrada principal es troba a ponent, on s'obre una porta d'estructura rectangular allindanada, que porta la data de 1621. Sobre aquesta hi ha un petit ull de bou. Culmina la façana un senzill campanar d'espadanya. L'església és d'una sola nau, de planta rectangular amb transsepte, coberta amb volta de totxo i uns arcs de reforç d'aquesta, que es recolzen sobre mènsules. Una motllura de guix recorre tota la part alta de la nau. A la capçalera hi ha un retaule de Sta. Cecília, Sant Isidre i Sant Marc. L'aparell és obrat amb carreus regulars, ben tallats i col·locats a trencajunt. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de Fontanelles)

És una obra del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església Romànica d'una sola nau, coronada per un absis semicircular, gairebé de la mateixa amplada i tan alt com la nau; l'església no té cap tipus d'ornamentació i les obertures es reparteixen, una al bell mig de l'absis, de doble esqueixada i d'arc de mig punt adovellat, i la porta (avui tapada) al mur de migdia, d'arc de mig punt adovellat. El mur frontal és d'època moderna, amb la porta nova de l'any 1950. L'aparell és format amb carreus col·locats en filades horitzontals. 

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Mont)

És una obra del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un edifici romànic en estat ruïnós que evidencia però l'obra romànica del segle xii formada per una església d'una sola nau, coronada amb un absis semicircular a llevant, de murs extremadament gruixuts que suportaven una volta (1.40mt.), probablement apuntada. La porta, situada al capdavall del mur de migdia tenia davant seu una tomba antropomorfa. Els murs són fets amb grans murs de pedra disposats en filades horitzontals i a trencajunt

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Castellfollit del Boix)

És una església romànica del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere de Castellfollit del Boix és una edificació de mitjans de segle xi que presentava una planta d'una sola nau, amb un gran transsepte i una capçalera a llevant estructurada en un absis central i dues absidioles. La nau i els braços del transsepte estaven coberts amb volta de canó i els absis i absidioles amb volta de quart d'esfera. Al segle xiii l'església fou ampliada: s'allargà el braç sud del transsepte es reféu l'absis d'aquest costat i s'obrí una portalada en el braç de migdia. Els carreus de la part antiga del temple són petits i no estan ben tallats; en canvi els de la part ampliada són ben tallats i disposats en filades i a trencajunt. L'absis i l'absidiola primitiva presenten ornamentació llombarda amb arcuacions cegues i lesenes. En l'absis s'obren 3 finestres de doble esqueixada i una en cada absidiola. El 1633 fou modificada s'escurçà la nau, de forma que el transsepte passà a ser la nau principal i el presbiteri quedà cap al nord. Els tres absis es van reconvertir en capelles laterals.
Portal centrat dins una petita façana que sobresurt del mur de la nau. El seu aparell és regular, els carreus ben tallats i disposats en filades i a trencajunt. Està estructurat en tres arcs de mig punt en degradació fets de dovelles i adornats amb arquivoltes que es recolzen sobre dues columnes a cada cantó, acabades en dos capitells. A sobre d'aquests hi ha una imposta que ressegueix els arcs. L'arquivolta interior està ornamentada amb puntes de diamant. La temàtica dels quatre capitells és vegetal, derivació dels motius corintis del capitell romànic. Motius florals de tiges allargades i fulles de parra amb nervis. Es pot veure la influència de l'escola lleidatana. Al seu interior hi ha el retaule major, barroc, del segle XVII

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Grevalosa)

És una església del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Miquel és avui un edifici ruïnós, que ha perdut totalment les cobertes i la part superior dels murs. Malgrat l'estat lamentable de conservació és interessant per la seva antiguitat car es tracta d'una obra preromànica del s.IX format per una sola nau quadrada, coberta inicialment amb bigues i capçalera amb un absis molt allargassat. Aquest edifici va modificar-se i ampliar-se a finals del segle x o començaments del s.XI, amb l'aprofitament de forces elements (arcs de ferradura per ex.) amb la construcció d'una església de tes naus, amb dues capelles incorporades, amb la porta a migdia, etc 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Marc)

És una església del municipi de Castellfollit del Boix (Bages). Actualment l'ermita de Sant Marc es troba a la finca Mas Palomes. La capella de Sant Marc es troba actualment en estat ruïnós. Era un edifici d'una sola nau rectangular construït sobre una llosa de pedra amb la porta orientada a l'oest. Dels seus elements estructurals encara manté el mur d'entrada amb el campanar d'espadanya i un dels murs laterals, on s'hi veuen els forats que suportaven les bigues de fusta. Aquesta capella rural era un dels llocs de culte de la família Grevalosa. Apareix documentada a finals del s. XIII i s'hi venerava la imatge de Sant Marc. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu Vell de Maians)

És una església romànica del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau, amb un absis semicircular a llevant. Exteriorment aquest presenta tres series de quatre arcuacions cegues, separades per lesenes o bandes llombardes. En cada part hi ha una finestra de doble esqueixada, encara que les laterals estan tapiades. Es creu que aquest estaria cobert amb volta de quart d'esfera.
La volta de la nau esta esfondrada, però tot fa pensar que estaria coberta amb una volta de canó. En el mur de ponent hi ha restes del campanar. La porta s'obre al capdavall del mur de migdia i per les restes que hi ha es creu que seria de mig punt i adovellada. Els carreus de l'aparell són irregulars, però estan ben disposats en filades i a trencajunt. L'estat de conservació és de total ruïna i abandó. 

 

Escultors Catalans (Llorenç Matamala i Piñol)

Barcelona, 1856 - Barcelona, 1925. Fou un escultor català. Va ser deixeble i gendre de l'escultor Joan Flotats, amb el qual va treballar a la decoració escultòrica del Parc de la Ciutadella, i va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona. Col·laborador i amic de joventut d'Antoni Gaudí, el va ajudar a la Sagrada Família, on era cap de l'equip d'escultors, realitzant nombroses obres seguint les directrius marcades per Gaudí. També col·laborà a la Casa de los Botines. Va ser pare del també escultor Joan Matamala i Flotats.

Escultors Catalans (Joan Matamala i Flotats)

Barcelona, 1893 – Barcelona, 1977. Fou un escultor català, fill del també escultor Llorenç Matamala i Piñol i nét i deixeble de Joan Flotats. Es va formar a l'Escola de la Llotja (1910). Va treballar d'aprenent al taller de la Sagrada Família i, al morir el seu pare, va acabar la part escultòrica de la façana del Naixement al 1934. Va destacar com a retratista, fent exposicions individuals des de 1920 a Barcelona, Girona i Reus. Conreà també la pintura. Va reunir un important arxiu documental i gràfic sobre Antoni Gaudí, que va cedir l'any 1972 a la Càtedra Gaudí, i fou autor d'una Història de la Sagrada Família.
Matamala va ser el divulgador d'un desconegut projecte gaudinià, l'Hotel Attraction, del que se sabia res fins al 1956, quan va publicar una memoria titulada "Cuando el Nuevo Continente llamaba a Gaudí (1908-1911)", on, junt a la explicació del projecte va afegir diferents dibuixos realitzats per Gaudi

Escultors Catalans (Sergi Mas Balaguer)

Barcelona, 30 d'octubre de 1930. És un escultor, ceramista, pintor, gravador i escriptor d'origen català, establert al Principat d'Andorra. Es formà al Poble Espanyol de Montjuïc, on treballà la ceràmica, el gravat, l'estampat i el tornejat i on conegué a la seva esposa i col·laboradora Maria Canalís, amb la qual es casà el 1955. Després de diversos encàrrecs i viatges a Andorra, el 1957 s'establí a Aixovall (parròquia de Sant Julià de Lòria).

Va participar en la reforma de la Casa de la Vall (casalici seu del Consell General de les valls d'Andorra), dirigida per Manuel Humbert i Rafael Benet: Va realitzar els projectes i el disseny del mobiliari de la sala del Consell General i la sala de justícia, així com la decoració del despatx de Sindicatura, del vestíbul del casalici i d'altres elements (1961).
El 1966 va obrir amb la seva esposa un taller de ceràmica a Sant Julià de Lòria, on dissenyà i elaborà diversos models d'imatges, figures i murals. Entre les seves escultures més destacades està la nova de la imatge de la Verge de Meritxell, després de la destrucció de l'original romànic per un incendi el 1972. Ha efectuat diversos treballs monumentals, com ara el mural Les Benaurances a la façana de l'església parroquial d'Escaldes-Engodany, la font monumental Garlandes i llorer a Sant Julià de Lòria o els monuments a mossèn Cinto Verdaguer a Ordino i a Escaldes-Engordany. També té obra en col·leccions públiques i privades fora d'Andorra, com el mural de ceràmica esmaltada de Santa Maria de Meritxell al claustre del monestir de Jerusalem, a Israel (1994), i altres obres al Vaticà i al Museu de l'Home de París, o els monuments de dedicats a Arnaldeta de Caboet i al Consell de la Terra en bronze i pedra, entre molts altres.

La seva obra no s'ha limitat a l'escultura, també ha treballat com a il·lustrador, cartellista, gravador, exlibrista i és l'autor d'una col·lecció de segells per correus francesos dedicada a les llegendes d'Andorra. El 2008 el ministeri de cultura francès li va atorgar la medalla de “Chevalier des Arts et des Lettres”. El novembre del 2017 i després d'uns seixanta anys establert a Aixovall, Sergi Mas es va mudar al centre de Sant Julià de Lòria, localitat que a més li ha facilitat instal·lar el seu taller a l'escola d'art comunal que, al mateix temps, passa a anomenar-se Espai Sergi Mas. Té la seva pròpia obra literària, tant narrativa com d'assaig, il·lustrada per ell mateix. És autor dels llibres El moble andorrà (2003) i Aspectes de l'art popular d'Andorra (2016), dedicats per un costat a l'estudi del mobiliari tradicional d'Andorra i per l'altre, als objectes que conformen l'art popular del mateix país. La seva producció artística té com a font d'inspiració l'etnologia i l'art popular, dels quals en fa una reinterpretació. La temàtica de les seves obres se situa voluntàriament dins del corrent artístic conegut com a art fantàstic. El seu procés creatiu va des de la recreació de l'art tradicional dels pastors al món de la fantasia vorejant el surrealisme, aplicant un l'ampli ventall de tècniques creatives, o des del tremp a l'ou, fins a la ceràmica, passant pel gravat i l'escultura. Una bona mostra de la seva producció artística així com de la seva personalitat es veuen reflexades en el documental Sergi Mas, dirigit pel seu nét, Hèctor Mas i produït per la Societat Andorrana de Ciències el 2016. 

Escultors Catalans (Bartomeu Marcé i Reixach)

Nacio en Barcelona, el 25 d'agost de 1875 - Barcelona, 2 de febrer de 1964. Fou un escultor i figurista català. Tenia el taller escultòric al carrer Torrent del Dragó, 12 del barri de Sant Andreu, el taller i l'habitatge comunicaven per dins. Es va casar en primeres núpcies amb Josefa Sansa Pla, natural de Vic, el vint-i-dos de gener de 1900, es va quedar vidu després de la Guerra Civil. Es va tornar a casar el 18 de maig de 1946 amb Eulàlia Vilasaró Ventura. Fou mestre d'artesans i escultors, a l'Escola d'Arts i Oficis, com per exemple Domènec Umbert Vilasaró, cosí de la seva segona dona.

Les figures de pessebre de Bartomeu Marcé tenen un marcat estil orientalitzant, molt ric i fastuós, a la manera del gran escultor i pessebrista Domènec Talarn. Les seves figures són inconfusibles, amb rostres expressius i un gran dinamisme gestual, accentuat pel moviment de la indumentària. Marcé realitzava les figures amb fang i motlles, per a després, encara amb el fang fresc, retocar-les delicadament amb la tècnica del palillo, que consisteix en remarcar expressions, afinar o afegir detalls i elements, mitjançant eines molt fines com per exemple, escuradents o espàtules. Un cop cuites, les enllestia amb una policromia lluminosa i plena de color. Enllaça l'estil del barroquisme orientalitzant del segle xix amb l'expressionisme pictòric dels nous corrents artístics europeus.

Escultors Catalans (Julio Maragall)

Nacio en Barcelona, en 1936. És un escultor i arquitecte veneçolà, fill del també escultor Ernest Maragall. En 1939 va exiliar-se amb els seus pares, a Veneçuela, país originari de la seva mare. Entre 1959 i 1961 va estudiar a la Facultat d'Arquitectura i Urbanisme de la Universitat Central de Venezuela, on rep classes d'arts plàstiques, ceràmica, joieria i escultura. El 1961 es trasllada als Estats Units on realitza estudis d'arquitectura paral·lelament als estudis d'art i escultura a la Universitat Cornell. El 1965 torna a Veneçuela i a partir de 1974 dóna classes de disseny a la Universitat Simón Bolívar (fins a 1983). El 1984 és nomenat coordinador d'arquitectura d'aquesta universitat i, a partir del 1985, s'encarrega de la càtedra d'escultura, de la qual és encara docent. Ha estat membre de la Comissió Assessora del Departament de Disseny i Estudis Urbans, de la Comissió de Desenvolupament de la Planta Física i del Consell Assessor de la Coordinació Docent d'Arquitectura de la USB. Inicialment va treballar escultures en ferro per després utilitzar la fusta i el buidatge en bronze. El 1988 crea la seu Simón Bolívar civil al Passeig José María Vargas de Caracas. El 1989 realitza la primera exposició de bronzes, sempre sobre la figura femenina en composició amb volums. El 1996 realitza l'obra A Simón Bolívar al Parc de la Barceloneta, a Barcelona.

Escultors Catalans (Ernest Maragall i Noble)

Nacio en Barcelona, el 3 de novembre de 1903 - Caracas (Venezuela), en 1991) va ser un escultor català establert a Caracas, on va realitzar la majoria de les seves obres.
Fill del poeta Joan Maragall, va començar els estudis d'Arquitectura passant a continuació a l'Escola de Bells Oficis, dirigida pel pintor Francesc d'Assís Galí, la seva estada en aquesta escola també va ser curta, ja que durant el mandat del general Primo de Rivera, la va manar clausurar. El seu aprenentatge es va realitzar al taller de l'escultor Josep Llimona, fent llargs viatges d'estudi per Itàlia i una estada a París. Després d'una primera exposició individual a la Sala Parés de Barcelona, s'instal·la a París entre els anys 1928 i 1933, on fa amistat amb Apel·lels Fenosa, Picasso, Joan Rebull i Aristides Maillol, entre altres. Durant la guerra civil espanyola, es trasllada amb la seva família a Caracas d'on era originària la seva esposa, ocupa el càrrec de professor de l'Escola d'Arts Plàstiques, així com l'any 1938 el de delineant al ministeri d'Obres Públiques de Veneçuela. Va tenir un gran èxit a la seva "segona pàtria" com ell la nomenava, on va realitzar grans encàrrecs públics i privats, sense perdre mai la seva relació amb Barcelona.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Priorat de Castellfollit)

És una església de Castellfollit de Riubregós (Anoia) declarada bé cultural d'interès nacional. L'església de Santa Maria es troba a la vall del riu Llobregós, prop del poble de Castellfollit, vora la carretera de Ponts i al costat del cementiri municipal. Es tracta d'una església romànica que ha conegut diverses modificacions. És de planta de creu llatina, amb la nau coberta amb volta de canó apuntat i un presbiteri quadrat, decorat exteriorment amb arcuacions i bandes llombardes sota un fris de dents de serra. A banda i banda del presbiteri s'afegiren posteriorment sengles cossos d'edificació (una capella gòtica, coberta amb volta de creueria, al costat nord, i l'antiga sagristia al costat sud), que ocupen el lloc d'unes primitives absidioles de planta circular, de les quals s'ha trobat el basament. Això fa que la capçalera original fos molt semblant a la de Sant Sebastià de Montmajor (Caldes de Montbui), documentada des del 1065.

A la intersecció de la nau amb el creuer s'alça un cimbori de planta circular, sobre el qual hi ha l'arrencada del que hauria estat el campanar. Al braç nord del creuer s'obren una porta d'estil romànic tardà, ara tapiada, i damunt seu, una finestra triforada, modificada en la restauració dels anys 1930. A l'interior, dins dels murs de la nau, s'obriren en època gòtica dues capelles laterals d'arc apuntat, amb uns bells relleus escultòrics. A la façana de ponent, totalment llisa, s'obren un petit portal d'arc conopial i un ull de bou. Un campanar d'espadanya de la mateixa amplada de la nau la remata. La façana de migdia, on hi ha el portal d'accés, que és protegit per un atri amb uns arcosolis a cada costat. Té adossat un cos d'edifici corresponent a l'antic priorat, del qual resten només unes arcades lleument apuntades i una planta baixa coberta amb volta. A tocar de l'església, una casa de principis del segle xviii que formava part del priorat, ha estat arranjada recentment per la Diputació de Barcelona.
L'edifici del priorat és el cos més modern, hi ha la data de 1740 a la porta principal. Té planta rectangular, fet de paredat comú i carreus a les zones angulars. Té soterrani, planta baixa dos pisos i golfes. La coberta és a dues aigües i de teula àrab. La façana principal, orientada sud-oest, té diverses obertures de formes i mides diferents (alternades a la primera planta), però col·locades harmònicament. La porta principal és situada en un extrem, és adovellada de mig punt i al damunt seu, pertanyent al primer pis, hi ha un balcó amb barana de ferro.
Aquesta edificació amb les més antigues (sala gòtica, etc.) es comuniquen mitjançant un pati quadrangular, que conserva un tram d'escala que en part ja existia.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del castell de Claramunt)

És una església romànica en ruïnes construïda a mitjans del segle XI situada al migdia del recinte emmurallat del castell de Claramunt, al terme municipal de la Pobla de Claramunt. La primera notícia que es conserva del conjunt del castell de Claramunt data del 978, en una butlla del papa Benet VII al bisbe de Vic Fruià d'Osona en què es detallaven els termes veïns als castells de Montbui i de Tous, entre els quals es trobava Claramunt. Des de 990 es conserven diferents documents que fan referència a la donació de terres i llegats a l'església. L'any 1404 i 1421, durant la visita dels bisbes Joan Ermengol i Francesc Climent, respectivament, es va anotar la necessitat de reparar la volta del tercer absis i del campanar.

Durant l'estiu de 1463, durant la Guerra Civil Catalana, el conjunt del castell va ser enderrocat a petició del consell d'Igualada, aliat de la Generalitat de Catalunya, ja que aquest estava en mans dels comtes de Cardona, que donaven suport a Joan II. Durant aquest període el culte i la imatge de la Mare de Déu de la Llet van ser traslladats a la capella de la Trinitat, al nucli urbà de la Pobla de Claramunt. Acabada la guerra els feligresos es van negar a retornar-li les funcions parroquials.
L'any 1484 ja s'havia reconstruït el castell, encara que de l'església només es van reconstruir les dues naus corresponents als dos absis que s'havien mantingut durant l'enderroc. El culte va ser abandonat definitivament el 1606, encara que l'any 1754 Benet XIV va concedir des del pati del castell la indulgència plenària en la benedicció del terme durant la festa de la Santa Creu, el 3 de maig, que actualment es denomina Aplec de la Santa Creu i se celebra el primer de maig.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Bruc)

Església de planta de creu llatina, d'una sola nau amb volta de canó orientada cap a llevant. Té quatre capelles laterals, creuer, capçalera triabsidal i un cor situat sobre l'entrada. Destaquen en la decoració interior les pintures renaixentistes de la volta i les gòtiques de l'absis romànic. Una de les capelles laterals és l'absis de la primitiva església romànica decorat amb arquets cecs i bandes llombardes. Destaca també el campanar romànic, adossat a l'absis, de planta circular amb finestres geminades i coronat per una torre quadrada, molt posterior, amb coberta piramidal de teules vidriades. La façana és d'influència neoclàssica.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Veciana)

És una església de Veciana (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau amb absis semicircular ornamentat amb una finestra d'arquivolta. Coberta amb arcades de mig punt sobre la que es construí la teulada. Porta a la façana sud amb una triple arquivolta de les que destaca la central decorada amb dibuixos de llaçades. Una de les impostes és d'escacada i l'altre té dibuixos geomètrics. S'ha de dir que els capitells i les columnes són moderns. El campanar és d'espadanya i al davant del tester un atri, ambdós moderns. Està envoltada pel l'edifici de la rectoria i té adossat el cementiri. Actualment està en fase de restauració que posa en valor els elements romànics (s'ha eliminat el sobrealçat de l'absis) i s'han substituït carreus i s'ha fet la teulada de nou

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Piera)

És una església del municipi de Piera (Anoia) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau amb capelles laterals (quatre al costat nord i tres al costat sud, una de les quals es transformà en portal lateral). Coberta amb volta de canó (part amb arc de mig punt i part amb arc ogival). Les arcades que formen les capelles i la diferent secció de la volta de canó ens demostren l'origen romànic de l'església i la seva posterior ampliació allargant-se la nau.
La posterior construcció de la capella del Sant Crist (s.XVII), l'altar del Roser i la transformació de l'altar major li donen la forma definitiva de planta de creu, així com el campanar, els absis de la capella del Sant Crist i el cimbori, del s.XIX, li donen el seu aspecte actual

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de la Roqueta)

És una església romànica del municipi de Sant Martí de Tous (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Es troba en un planell elevat i prop de les ruïnes del castell. La construcció és d'una nau gairebé quadrada i molt petita en relació a l'absis, coberta amb volta gòtica. L'absis principal exteriorment és poligonal, de nou cares i semicircular a l'interior. Aquest absis presenta un fris sostingut per mènsules llises i tres finestres de doble esqueixada. Comunica amb la nau per un arc presbiteral amb dobles columnes adossades amb capitells. Al costat de tramuntana s'obre una petita absidiola. A la façana de migdia hi ha una porta d'època més moderna i a sobre una pedra amb l'escut dels Cervelló. Conserva algunes pedres esculturades. A final del segle XII, els Cervelló la feren aixecar, fora del castell, com a parròquia dels seus vassalls. Està molt arruïnada des del segle XIX i no conserva el campanar 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Dusfort)

És una església situada a un extrem del poble de Dusfort (al municipi de Calonge de Segarra l'Anoia), aïllada de qualsevol edificació, i integrada dins del conjunt del cementiri local. Edifici molt remodelat amb el pas del temps, que presenta una nau única, de planta rectangular, coberta interior en volta de canó, capelles laterals i capçalera plana. Té una coberta exterior a doble vessant, amb els aiguavessos escopint als murs de tramuntana i migjorn, respectivament. A la façana de ponent de l'edifici, s'obre una petita obertura de forma espitllada, damunt de la qual, se situa un campanar d'espadanya de doble ull, d'arc de mig punt. L'obra presenta un parament de carreus mitjans, ben escantonats i disposats en filades horitzontals 

 

Escultors Catalans (Ramon Llisas i Fernàndez)

Barcelona, 1879 - Barcelona, 1952. Fou un escultor català. Després d'uns inicis molt prometedors, es va veure obligat a treballar per altres escultors i fins a la seva maduresa no va poder dedicar-se a la creació d'una obra escultòrica personal de caràcter realista. Es dedicà també a la pintura i al disseny de cartells però s'especialitzà sobretot en els retrats escultòrics. Probablement per la seva gran afecció a la música va fer nombrosos retrats de personatges relacionats amb el món musical.

Escultors Catalans (Albert Llimós i Oriol)

Barcelona, 19 d'octubre de 1943. És un pintor i escultor català, fill del també pintor Camil Llimós i Aubí. Va estudiar a l'Escola Massana i a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. En els seus inicis va formar equip amb Eduard Arranz Bravo, Rafael Bartolozzi i Gerard Sala, amb els quals es va donar a conèixer en una exposició el 1964. El 1969 es va separar del grup, i va endinsar-se en l'art conceptual, dintre del que va realitzar algunes accions com Llimós en marxa (1972), una marxa atlètica que va realitzar tant als Encuentros de Pamplona com a la documenta V, a Kassel. Va retornar a la pintura després de realitzar per encàrrec un mural per a la família March a la seva residència mallorquina de Cala Ratjada, on va fer servir la tècnica del trompe-l'oeil. Entre 1975 i 1983 va residir a Nova York, i entre 1987 i 1988 a Miami; actualment viu a Barcelona. El 1993 va fer una exposició retrospectiva de la seva obra a l'Hospitalet de Llobregat, i l'any següent va ser guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques de la Generalitat de Catalunya. El 1996 va realitzar pels Jocs Olímpics d'Atlanta l'escultura Marc, una de les seves obres més famoses, dedicada al seu fill mort l'any anterior, que tenia aquell nom; l'any següent es va posar una còpia d'aquesta obra a la Vila Olímpica de Barcelona. Les seves pintures, de colors vius, se solen centrar en la figura humana, representada en un estil expressionista. Segons el mateix artista, l'any 2009 a la platja de Fortaleza al Brasil va tenir un albirament d'alienígenes, fet que ha influït en la seva obra posterior.
Hi ha obra seva a la col·lecció permanent de diversos museus, entre els quals destaquen el Museu d'Art Contemporani do Espíritu Santo de Brasil, la Fundació La Caixa, El Museu Reina Sofia, el Museu de Sevilla o el Museu de Belles Arts d'Àlava.

Escultors Catalans (Maria Llimona i Benet)

Barcelona, 3 de febrer de 1894 - Barcelona, 26 d’octubre de 1985. Filla de Josep Llimona i germana de Rafael Llimona. De vocació tardana (1937), fou deixebla de Rodolfo Castagnino a Chiviari (Itàlia) el 1938. Casada amb el pintor Domènec Carles, exposà sovint amb ell. Se centrà en el nu femení, el retrat i l’estatuària religiosa, dins un concepte més proper al Noucentisme tardà que a l’estil del seu pare. Féu el monument al Doctor Andreu al Tibidabo (Barcelona), i el conjunt de Sirenes dels Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar. Té obra al Museu d’Art Modern de Barcelona, a la col·lecció Sala de Barcelona, actualment cedida al monestir de Montserrat, i a altres col·leccions catalanes i estrangeres.
 

Escultors Catalans (Antoni Llena i Font)

Barcelona, 1942. És un artista plàstic català. És considerat un innovador dins del panorama artístic actual. La seva obra, subtil i elegant, és un constant desafiament a les formes convencionals i als límits de l'art. Ha publicat diversos llibres i col·labora habitualment amb la premsa escrita, actualment amb el Diari Ara. Des del començament de la seva carrera pren partit per la fragilitat. És conscient que el món contemporani és un món fràgil, que les grans proclames –polítiques i estètiques− han deixat de tenir consistència. Va iniciar-se com a frare caputxí fins que l'any 1966, arran de la caputxinada a Sarrià (Barcelona), coneix els pintors Antoni Tàpies i Albert Ràfols-Casamada, amb qui iniciarà una sòlida i llarga amistat. Alexandre Cirici Pellicer aposta públicament pel seu treball. Entra en contacte amb el grup de pintors integrat per Jordi Galí, Sílvia Gubern, Àngel Jové i Albert Porta (Zush i Evru, posteriorment). Hi comparteix interessos artístics, tot i que amb diferències estètiques, i el 1969 realitza amb ells Primera mort, el primer vídeo artístic de l'Estat espanyol.
La seva primera exposició individual té lloc aquest mateix any a la Petite Galerie de Lleida, on exposa, dibuixades sobre la paret de la sala, les ombres de les seves escultures de paper. Aquest és també un any convuls en la seva trajectòria. Després de realitzar una gran quantitat d'obres –moltes de les quals han desaparegut– decideix renunciar, per radicalitat poètica, a la pràctica artística.[cal citació] La tornarà a exercir deu anys més tard, el 1979, de manera ininterrompuda fins avui. Ha estat professor de literatura artística a la Universitat de Girona i ha dirigit tallers d'art per a la School of Visual Arts de Nova York i també a l'escola Eina de Barcelona. Ha comissariat l'exposició Tàpies vist per Llena. L'ansietat de les influències per a la Fundació Tàpies (1991). El MACBA conserva diverses peces seves.

Escultors Catalans (Martí Llauradó i Mariscot)

Barcelona, 1903 - Barcelona, 1957. Fou un escultor noucentista català. Es va formar als tallers dels escultors Enric Bassas, Joan Borrell i Nicolau, i Joan Rebull. Va formar part del Grup d'Artistes Independents, amb artistes com Josep Granyer. És una figura destacada de la generació de joves escultors postnoucentistes. Feu la primera exposició individual l'any 1929, a la Sala Badrinas de Barcelona, on tornaria a exposar els dos anys següents. El 1935 va presentar la seva obra a la Sala Parés.[1] Va exercir de professor a l'Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya. Molt influït pel seu mestre, Joan Rebull, les seves obres són dins d'un plànol de mediterraneisme, cap a una escultura expressionista.
El 1933 va ser premiat a l'Exposició del Nu del Cercle Artístic de Barcelona, i el 1934 se li va concedir la primera medalla a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. En la postguerra rebé premis a Barcelona, Sevilla i Madrid. Participà en dues Biennale de Venècia i té obra al Museu Nacional d'Art de Catalunya de Barcelona.

Escultors Catalans (Pere Jou i Francisco)

Barcelona, 3 de noviembre de 1891 - Sitges (Barcelona), 19 de abril de 1964. El 1909 ingressà a Llotja, on fou deixeble dels Vallmitjana i de P. Gargallo. El 1913 obtingué el premi d’escultura de l’Associació Escolar Artística de Barcelona. El 1915, cridat per Utrillo, anà a Sitges, on s’establí, per esculpir prop de 50 capitells de Maricel i on, més tard, esculpí també els del casino Prado, entre altres obres. Fou professor de l’Escola Massana durant vint anys. Entre les obres més importants cal citar l’escut de la Casa de Correus de Barcelona (1919), l’església de New-Port, a Nova York (1923), la decoració del pavelló de la ciutat a l’Exposició Internacional del 1929, a Barcelona, el conjunt al·legòric de la façana de la Institució Collaso i Gil (1933), el Sant Francesc del parc zoològic de Barcelona, altars per a Poblet i canelobres per a Montserrat (1947), i el Simó pescador, escultura premiada en l’exposició de belles arts de Barcelona (1952). El seu estil és mostra d’un cert Noucentisme popularista i robust.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena del Soler)

És una església de Calonge de Segarra (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella ruïnosa, adossada al mas del Soler o Solerot, aïllat i actualment abandonat. Aquesta capella se'ns presenta d'una sola nau, planta rectangular i capçada per un absi semicircular. Malauradament, el seu estat ruïnós ha esfondrat la coberta d'aquest edifici, però s'entreveu que compartia la mateixa que cobreix el mas.
La porta d'ingrés a la capella es troba a la façana de ponent i s'accedeix mitjançant una estructura d'arc de mig punt adovellat. Per damunt d'aquesta, se situa un petit òcul de forma quadrada. I finalment corona un petir campanar d'espadanya, d'un ull d'arc de mig punt, realitzat amb maons. La capçalera de la capella, situada a llevant, se'ns presenta de forma semicircular amb tendència poligonal i resta coberta amb una volta d'un quart d'esfera, obrada amb pedra. A l'absis trobem una finestra espitllada que deixa entreveure la llum.

La nau de la capella se'ns presenta enguixada, fruit de remodelacions posteriors que alterà l'estructura i la decoració original de la primitiva edificació. Notem aquestes remodelacions en la pròpia teulada de l'edifici, actualment esfondrada, on hi ha restes de maons que van substituir a la pedra original. També hi ha una porta interior amb escales, oberta al mur de migdia, que estableix una comunicació directa entre aquesta capella i el mas. Aquesta connexió d'ambdós edificis, també és fruit d'aquestes remodelacions, i ens deixen entreveure el fet de situar la primitiva porta d'ingrés en aquest lloc, i arran de les obres posteriors, s'obrí l'actual porta d'ingrés, situada a la façana de ponent de l'edifici. L'obra presenta un parament de carreus mitjans, molt ben escantonats i disposats en filades horitzontals.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena de l'Astor)

És una església romànica de Pujalt (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada fora del recinte emmurallat de l'Astor (Pujalt), i es troba documentada des del 1157. En origen era una església sufragània de Santa Maria de Segur i depenia de la canònica de l'Estany (Bages), dins del bisbat de Vic, al qual encara pertany. Va ser reformada al segle XIV, el 1520 s'hi construí el campanar. És un edifici de planta rectangular amb una sola nau, renovat l'any 1520. al mur de ponet hi ha una porta adovellada amb arquivolta ornada amb un relleu lineal i impostes amb el mateix dibuix. Té un petit campanar de paret amb dos ulls, construït segurament a la renovació de l'any 1520.

L'absis no està marcat en planta. La nau està coberta amb volta de creueria i presenta tres capelles per costat, dues d'elles d'arc apuntat de pedra i la resta d'arc de mig punt arrebossat. El presbiteri està presidit per un retaule i queda elevat de la resta de la nau per dos graons. Als peus del temple hi ha un cor sostingut amb bigues i delimitat amb barana de fusta. Des de l'interior, el portal d'accés és d'arc apuntat. El frontis és de marcada verticalitat. La portada, situada a ponent, és fruit de la reforma del segle xvi. presenta un portal d'arc de mig punt adovellat amb arquivolta, amb un escut heràldic a sobre. Se singularitza pel guardapols exterior que retorna format impostes laterals. Està rematada per un campanar d'espadanya descentrat, obert amb dos ulls d'arc de mig punt. El parament dels murs és de pedra vista disposada en filades. Antigament l'edifici del costat era la casa parroquial. Actualment depèn de la parròquia de Segur. D'aquesta església procedeixen dues imatges, una de sant Cosme i l'altra de sant Damià. Es tracta de dues talles de fusta que daten del segle XIII ja que segueixen una representació humanitzada i realista de les figures. Actualment es troben al Museu Episcopal de Vic

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Fe de Calonge)

És una església de Calonge de Segarra (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Es troba envoltada d'arbres sota el turó on s'alcen les ruïnes d'un castell. És un edifici d'una sola nau amb transsepte i cúpula sobre el creuer. El presbiteri és de planta quadrada, però té dues absidioles, una a cada braç del creuer. De l'exterior cal destacar-ne el portal de ponent, ornat amb una arquivolta de secció circular. L'edifici que es conserva és fruit de diverses modificacions, sobretot a la coberta i la capçalera. La torre del campanar, de base hexagonal, i de construcció més tardana, està situada sobre la cúpula del creuer. L'església té adossada la gran casa de la rectoria, que conserva els arcs i un clos a la part de migdia. L'església està dedicada a santa Fe, verge i màrtir d'Aquitània del segle III

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Creu de Creixà)

És una església romànica del segle xi situada a l'extrem sud-oest del terme municipal de Piera (Anoia). El conjunt està format per l'església i un petit cementiri tancats per un mur. Actualment rep culte com a capella rural dependent de Sant Sadurní d'Anoia. És una obra que forma un conjunt amb dues masies i està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella originalment de planta rectangular i una sola nau. L'església de la Santa Creu ha sofert molts canvis al llarg de la seva història. L'any 1691 es van construir els altars laterals i es va fer un allargament de la nau rectangular. La nau va ser coberta amb una volta de canó i reforçada amb un arc toral en la trobada entre la part antiga i la nova.

L'absis semicircular està situat a la façana est i està arrebossat amb morter de calç. A la façana oest hi ha la porta principal adovellada i de doble arquivolta. El campanar d'espadanya està format per dues obertures i se situa al cos de la nau, la campana va ser robada durant la Guerra Civil. La coberta general es resol a dues aigües. Totes les teulades, la de la nau i de l'absis, són de teula àrab. L'any 1985 es va dur a terme la restauració de l'església, a iniciativa dels diversos veïns de les caseries de Can Canals de Masbover i la Fortesa, que es va centrar en l'enderroc de la masia annexa, propietat dels marquesos de Monistrol, i el repicat de les pedres interiors i del fris. Al museu de les caves Marquès de Monistrol hi ha una pica baptismal romànica molt desgastada que probablement probé d'aquesta església. És quasi esfèrica i no presenta cap mena de decoració

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Anna del Saió)

És una capella de Santa Margarida de Montbui (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella rural de planta rectangular, d'origen romànic i modificada en profunditat posteriorment. Molts dels carreus corresponents a l'antiga construcció romànica; un d'ells porta dues estrelles d'arcs de cercle tallades a bisell. Els murs estan construïts amb obra feta de pedra amb morter, però també de pedra desbastada, aprofitada de la capella romànica. Cal situar l'última construcció entre els segles XVII-XVIII. El cementiri, la sagristia i el campanaret són construccions modernes. Al costat de migdia hi ha una porta adovellada i hi ha contraforts als costats del nord i sud. La coberta és de teula àrab i l'interior és en volta d'aresta construïda amb rajols i enguixat.

 

 

Escultors Catalans (Agustí Guasch i Gómez)

Barcelona, 1913. Escultor, pintor i dibuixant. Estudià belles arts a la Reial Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona, de la qual esdevingué membre posteriorment. És autor del conjunt escultòric de la façana de l'església de Sant Antoni Abat, de Vilanova i la Geltrú, el Sant Jordi del Maricel de Sitges i els Àngels del Museu Dalí de Figueres. És també autor de diversos monuments públics: al Treball (Esplugues de Llobregat), La Sirena (Pineda de Mar), a Pep Ventura (Cornellà de Llobregat)... Ha rebut nombrosos guardons i ha exposat a diversos països europeus i als EUA

Escultors Catalans (Carles Grau)

Barcelona, 1714 - Barcelona, 1798. Fou un arquitecte i escultor català, deixeble de Pere Costa. Treballà al Castell de Sant Ferran de Figueres, on féu la font de la plaça. A Barcelona féu les imatges laterals (avui desaparegudes) de la façana de Sant Miquel del Port, a la Barceloneta, l'escultura aplicada del Palau de la Virreina (1775), la capella de Santa Marta (avui a l'Hospital de la Santa Creu) o la Basílica de la Mercè, una obra de caràcter tardobarroc, que es va construir entre 1765 i 1775, i en la qual treballà al costat de Josep Mas i Dordal. També ha deixat la seva petjada en obres com el Col·legi de Cirurgia i el Palau del duc de Sessa l'Església de Sant Felip Neri de Barcelona o la construcció del nou altar major de la Verge del Cor de Valldonzella. Va destacar en l'intent d'impulsar l'establiment d'un acadèmia de Belles Arts a Barcelona on poder estudiar arquitectura, signant, al costat d'altres artistes del moment, una carta dirigida a sa majestat el 1758.

Escultors Catalans (Josep Granyer i Giralt)

Barcelona, 1899 - Barcelona, 1983. Es formà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i aviat la seva personalitat artística assolí un estil plenament propi. S'acostà esporàdicament al cubisme (Autoretrats, 1920; Barcelona, col·l de l’artista). Seguidor i admirador de Rebull, cerca en les escultures la plasmació estilitzada i àdhuc arcaica de les coses quotidianes (Guitarrista, Barcelona, col·l J. Mullor; Home llegint; etc). Ambdues característiques es combinen perfectament i es plasmen en una interrelació dels volums externs amb l’estructuració interna a la manera del cubisme de Cézanne. La seva fugida conscient i temperamental d’un art oficial l’adreçà a la realització d’animals, els quals —concebuts en petites dimensions— són veritables escultures on insereix actituds humanes, un cert erotisme i humor agre-dolç. Conreà el dibuix, el gravat i la il·lustració de llibres (Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, Poemes de Nadal, de Joan Alavedra, el Bestiari, de Josep Carner, etc).


 

Escultors Catalans (Lluïsa Granero i Sierra)

Barcelona, 1924 - Barcelona, 27 de març de 2012. Nascuda en una família humil d’origen andalús, entrà en contacte amb l’escultura a partir del seu treball com a model de Jaume Otero i Enric Monjo, dels quals fou deixebla. El 1964 guanyà la càtedra de modelatge i composició de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (primera dona catedràtica d’escultura a l’Estat espanyol). El 1968 feu la primera exposició individual a la Sala Parés de Barcelona. Seguidora d’un classicisme simplificat, destaquen les seves estàtues en espais públics, com ara el Sant Jordi i la seva parella, de grans dimensions, al nou edifici de la Universitat de Belles Arts de Barcelona (1967), Dona amb nena i Dona amb nen (1970), al Palauet Albéniz de Montjuïc (Barcelona) i Geni de les Illes, a Palma (1983). Obtingué diversos premis, entre d’altres el Ciutat de Barcelona (1966). L’any 2006 ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. També fou membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i de la National Sculpture Society de Nova York (1973).

Escultors Catalans (Juli González i Pellicer)

Barcelona, 1876 - París (Francia), 1942. Al taller patern aprengué la forja i l’orfebreria, i després de la mort del seu pare Concordi González (1896) i d’un quant temps de vacil·lació decidí, amb el seu germà Joan, d’anar-se'n a París, on participà de les inquietuds artístiques fins al moment que morí el seu germà Joan, el qual exercí una gran influència sobre la seva persona. Descoratjat també a causa d’uns fracassos afectius, es dedicà a l’orfebreria, al marge de l’avantguarda de París, i fou aprenent de soldadura autògena (1918). Animat per amics i conterranis, en particular de C.Brâncusi, P.Gargallo, A.Magnelli i Torres-García, dels quals també rebé la influència, des del 1927 decidí dedicar-se a l’escultura de ferro. Abans, des del 1913, ja havia fet, en la mesura de les seves escasses possibilitats, treballs de terra cuita i alguna fosa de bronze, amb una temàtica figurativa i tècnicament fetes segons l’estil impressionista modernista. Així, començà a treballar en l’escultura de planxes retallades i trobà solucions lineals per als problemes de massa, bo i fent una descripció del que volia simbolitzar: Petita maternitat retallada (1927; Musée National d’Art Moderne, París), Roberta au soleil (1927; col·l particular), Natura morta (1927), Nu agenollat, de perfil (1929), Dona del barret (1929; col·l Galerie de France, París), Cap en profunditat (1930; col·l Hans Hartung, París). Vers el 1930 féu una sèrie de màscares, de solució austera i d’una gran síntesi personal: Petita màscara de Don Quixot (1930), Cap de l’oncle Joan (1930), La Montserrat (1932; col·l Galerie de France), Màscara, ombra i llum (1934-35), obres en les quals inserí les solucions pictòriques del cubisme. En el seu camí de creació d’una obra abstracta inicià, vers el 1930, una sèrie d’obres filiformes, de ferro: L’Arlequí (1930; col·l particular, Suïssa), La girafa (1934), Dona pentinant-se (1931-33; Moderna Museet, Estocolm), Gran maternitat (1930-34; Tate Gallery, Londres), El somni (1934), L’àngel (1934; Musée National d’Art Moderne, París), Els enamorats número 2 (~1934-35), Màscara de Montserrat cridant (1936; Musée National d’Art Moderne, París), les quals palesen l’impacte del surrealisme. En aquests anys (1930-32), el contacte amb Picasso fou constant, atès que li ensenyà la tècnica per a treballar el ferro. I vers el 1934 tornà a la tradició figurativa, amb obres compactes, de pedra, com també de ferro, la qual no abandonà ja fins a la mort, i féu alhora obra abstracta amb ferro i apunts i dibuixos acolorits, d’una gran expressivitat: L’encaputxat (1934), Tors (1935; Museum of Modern Art, Nova York), El religiós (1941-42). Les sèries d'Homes-cactus (~1939-40), després d’haver executat la gran escultura de La Montserrat (1936-37; Stedelijk Museum, Amsterdam), l'Home gòtic (1937; col·l Hans Hartung, París), La gran falç (~1938) i La Majaguda (~1937-38), revelen, a través del simbolisme, els horrors de la guerra i les seves inquietuds angoixoses, que l’acompanyaren fins que morí. El 1993 fou inagurat a l’Institut Valencià d’Art Modern el Centre Juli González, espai que conté una exposició permanent de part de la seva obra.

Escultors Catalans (Josep Maria Giménez-Botey)

Barcelona, 1911 - Barcelona, 1974. Fou un escultor català. Estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Primer va tenir una etapa formalista i finalment una no figurativa. El 1936 fou un dels fundadors del Primer Saló d'Artistes Independents de Barcelona, i durant la guerra civil espanyola viatjà per Amèrica del Sud per a promoure la causa republicana. En acabar la guerra civil s'instal·là a Mèxic, on fou un dels fundadors de l'Ateneo Español de México i realitzà diverses exposicions d'escultura i pintura. Però on destacà veritablement fou en cartellisme, amb el que el 1953 va obtenir el premi de la Secretaría de Agricultura y Ganadería de Mèxic i fou representant de Mèxic en el concurs de Londres, que es va exposar a la Tate Gallery. Alhora, fou assessor artístic a la revista dels exiliats Pont Blau. El 1964 tornà a Barcelona, on treballà com a grafista esperant un èxit en la seva tasca que no es consolidà per la seva mort al cap de poc.