viernes, 18 de septiembre de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sebastià de la Selva de Mar)

És una església de la Selva de Mar (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada als afores, a l'oest del nucli urbà de la població, en un replà una mica més enlairat sobre la vall de la riera de la Selva, en l'antic camí que porta a Sant Pere de Rodes. A la part posterior de l'església es localitza el cementiri.
Cada vint de gener, diada de Sant Sebastià, s'hi celebrava un ofici solemne, i encara de tant en tant s'hi diu una missa. S'hi anava en processó precedida del penó de la "Germandat de Sant Sebastià", entitat de Socors Mutus" dissolta fa una cinquantena d'anys. A Sant Sebastià encara avui s'hi va, fent el Via-Crucis, per Setmana Santa. És una església d'una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular. La nau és coberta amb volta de canó, lleugerament apuntada. L'absis està cobert amb una volta de forma ametllada. El parament és de carreus de pissarra,i alguns pocs de gres, escairats. La part de l'absis, però, està construït amb filades d'opus spicatum, fet amb rebles allargades de pissarra. L'interior de l'església actualment es troba arrebossat i pintat. Es conserva en notable bon estat la coberta de lloses de pissarra, tant damunt la nau com a la capçalera, la qual no és fàcil de veure a causa de l'obra de fortificació que, altrament, ha contribuït a preservar-la. Hi ha uns bancs d'obra correguts, als peus dels murs laterals.

La façana principal està orientada a l'oest. Destaca la portalada, formada per tres arcs de mig punt en degradació. Hi hagué una altra porta a migdia, que estava amagada pels nínxols del cementiri, actualment retirats. Hi ha tres finestres romàniques, situades a la façana principal, al mur lateral sud de la nau i a l'absis, de les mateixes característiques. Són de doble biaix i arcs de mig punt. Al coronament hi ha tres grosses pilastres, que serviren de merlets i també d'espadanya. Damunt els murs perimetrals de la nau i de capçalera, s'hi bastí una sòlida obra de fortificació a les darreries del segle XIV.
L'obra de fortificació dobla l'alçada de tots els murs romànics. Destaca l'emmerletat superior, el matacà damunt la porta i, en aquest mateix mur, diverses espitlleres d'obertura rectangular. Aquesta fortificació aixecada sobre l'església es diferencia clarament per l'aparell de l'obra més antiga. Els seus murs presenten un parament de rebles de pissarra, trabats amb morter i lligats a les cantonades amb carreus ben escairats.
Al nord, el mur es manté enterament i posseeix encara tot l'emmerletat i les espitlleres. Sobre el mur meridional de la nau, la fortificació s'ha perdut en el tram que es troba damunt la porta lateral del temple, també desapareguda. El mur que es dreça sobre l'absis té dues rengles d'espitlleres. La part alta és malmesa i no presenta restes de merlets 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní de Montiró)

 És una església de Ventalló (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. Està situada dins del petit nucli de Montiró, a l'extrem nord-est del municipi de Ventalló al qual pertany. Es troba al bell mig del poble, adossada a l'antiga rectoria. És una església d'una sola nau amb dues capelles laterals i absis semicircular capçat a llevant. L'absis és l'únic element conservat de l'antic temple romànic i, actualment està mig tapat per l'edifici de la rectoria. La nau està coberta amb volta apuntada decorada amb motllures a manera de llunetes, mentre que la coberta de l'absis és ametllada, amb doble arc triomfal en degradació i forma apuntada com la resta de la nau. La capella situada al mur de migdia, dedicada al Sant Crist i bastida l'any 1683, està coberta amb una cúpula poligonal sobre petxines, amb un petit tambor amb obertures que il·lumina l'interior.

La sagristia, situada a continuació, presenta un portal rectangular d'accés amb la llinda gravada amb l'any 1691 i està coberta amb una volta amb decoració d'època barroca, a manera de cúpula. Als peus del temple hi ha el cor, amb barana d'obra treballada i sostingut per una volta rebaixada amb llunetes. Les úniques obertures als murs del temple són les finestres de la sagristia i de l'absis, aquesta última descoberta recentment. Ambdues són d'arc de mig punt, la de l'absis de doble esqueixada i adovellada. La façana principal presenta un portal d'accés d'arc de mig punt bastit amb dovelles de pedra i, damunt seu, un rosetó centrat amb vitrall decorat amb l'al·legoria dels pans i els peixos. A la dreta, un campanar de base quadrada amb obertures d'arc de mig punt, rematat amb una cornisa motllurada i cobert amb una petita cúpula semiesfèrica.

En una de les cantonades del mur de migdia de l'església hi ha un carreu de pedra calcària amb la representació en relleu del cap d'un personatge amb grans bigotis, datat entre els segles XVII-XVIII. A l'interior del temple es conserva una pica baptismal de pedra, procedent de l'església de la Mare de Déu de l'Om.
El temple, bastit en pedra, presenta els paraments arrebossats i l'interior del temple està tot emblanquinat, exceptuant la zona de l'absis on el parament de pedra desbastada és vist.



Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Garrigàs)

És l'església parroquial de Garrigàs (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Miquel es troba en una zona a mig quilòmetre al nucli de Garrigàs al veïnat de l'església. És un temple d'una sola nau, amb absis semicircular. La porta d'accés d'arc de mig punt, és situada al mur de migdia de la nau. En aquest mateix parament es troben dues finestres, també d'arc de mig punt. Una obertura de la mateixa tipologia apareix al centre de l'absis. A la capçalera de la nau hi ha un ull de bou. Sobre el mur frontal s'alça el campanar de cadireta romànic, de tres pilars, que fou transformat en torre els segles XVII-XVIII. La volta de la nau és apuntada, i la coberta del presbiteri és ametllada. El conjunt de la construcció és fet de carreus regulars de pedra, amb la utilització de paredat i maó en el campanar 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Medir de Romanyà)

 O Sant Medir de Romanyà és l'església parroquial de Romanyà d'Empordà veïnat del municipi de Pontós (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Medir és un temple d'una sola nau amb absis semicircular. La façana és coberta d'arrebossat, la porta rectangular és dels segles XVII-XVIII i més amunt hi ha una obertura circular. A la dreta de la façana s'hi adossa una construcció rectangular que alberga l'escala d'accés al terrabastall 

En una de les cantonades hi ha un carreu amb decoració esculpida, romànica. Al mur lateral hi ha dues finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt, monolític
s. La més occidental és decorada amb boles o semiesferes en relleu. A la part superior hi ha una cornisa incurvada. Al damunt s'alça un campanar de cadireta, de dos arcs. L'absis té, al centre, una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó. A l'exterior els arcs són dobles en degradació. L'interior del temple és totalment recobert en calç. Al presbiteri, la cornisa romànica, incorbada, ressegueix l'arc de la finestra.
Destaca de l'interior de l'església un capitell romànic que es col·locà sobre una columna de fusta que sosté el cor. En cada una de les seves cares hi ha restes humans amb trets deformes, en els angles hi ha caps de llop, i a la part inferior hi ha decoració vegetal


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Taravaus)

És una església romànica del poble de Taravaus, al municipi Vilanant (Alt Empordà), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Martí és un edifici d'una sola nau amb absis semicircular. La façana d'accés, situada a ponent, es troba emblanquinada. Té la porta allindada, amb quatre arcs de mig punt en gradació decreixent. Al centre de la façana hi ha un òcul modern
El campanar s'eleva a la banda nord; és de planta quadrada, amb obertures d'arc de mig punt i coberta de pavelló. La nau, també amagada per la calç, es cobreix amb volta apuntada i seguida pervivència d'un romànic tardà 


 

Pintors Catalans (Perico Pastor i Bodmer)

 La Seu d'Urgell (Lleida), 1953. És un pintor, dibuixant i il·lustrador català. Il·lustracions seves han il·luminat també llibres sent la Bíblia editada per l'Enciclopèdia Catalana un dels seus treballs més reeixits.
El 1993 li van atorgar la Medalla Morera de l'Ajuntament de Lleida pel conjunt de la seva obra, i el 1997, el premi especial del Comitè Olímpic Espanyol en la Biennal de l'Esport en les Belles Arts. Amb una obra inconfusible, Perico Pastor ha trobat el punt de fusió òptim entre el dibuix i la pintura, treballant habitualment sobre paper de poc gramatge, amb unes qualitats de textura i lluminositat que ajuden a potenciar els valors gràfics de la tinta xinesa o l'aquarel·la.

Pintors Catalans (Pere Coll)

Mataró, 1948. Conegut com Perecoll, és un artista multidisciplinari (escultor, pintor, gravador i dissenyador de joies) de projecció internacional i formació autodidacta. Ha exposat, entre altres llocs, a Brussel·les, Munic, París, Londres, Miami, Tòquio, Nova York i Ginebra. Escultor d'obres de concepció lumínica, preocupat pels volums, perspectives i profunditats, treballa amb preferència el bronze i la representació lliure del cós humà. En pintura, destaquen les seves elogiades Sèries negres, quadres monocromàtics amb diferents tonalitats del negre, de gran dificultat plàstica i d'un reduccionisme portat a l'extrem però resolt per l'autor de forma excepcional.

Pintors Catalans (Iu Pascual i Rodés)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 28 d'octubre de 1883 - Riudarenes (Girona) , 29 de juliol de 1949. Va ser un pintor paisatgista català. Deixeble de Joan Llimona al Cercle Artístic de Sant Lluc, es va especialitzar en la pintura de paisatge, i va destacar per les seves representacions bucòliques i tradicionals. En una primera etapa, la seva pintura és d'un cromatisme intens, que evoluciona cap a un acostament a la natura. Va col·laborar amb Antoni Gaudí en les pintures murals del vestíbul de La Pedrera i va participar en la restauració de la catedral de Mallorca. Va dissenyar els vitralls del monestir de Montserrat.
A la mort de Josep Berga i Boix va ser nomenat director de l'Escola Menor d'Arts i Oficis d'Olot (1914), des d'on va impulsar la creació per part de la Generalitat de Catalunya de l'Escola Superior de Paisatge d'Olot (1934), de la qual va ser director. Després de la guerra civil, un cop desapareguda l'Escola, es va instal·lar a Riudarenes a causa de la repressió política

Pintors Catalans (Agnès Padró i Corbella)

Vinaixa (Lleida), 1940. És una pintora catalana. Als tretze anys, quan s'assabenta que existeix la carrera de belles arts, té molt clar que aquests són els estudis que ella vol cursar. Als seus pares no els hi agrada la idea, volen que la filla estudiï una carrera més segura. Malgrat tot, la seva insistència i l'interès que sempre demostra pel dibuix, els fa claudicar.

Quan està a punt d'acabar batxillerat, el seu pare, metge de professió, vol tenir una opinió autoritzada respecte a les habilitats de la seva filla en el camp de l'art. Visiten la pintora Maria Freser, amiga i parenta llunyana del seu pare. Agnès Padró hi torna moltes vegades per dibuixar amb ella i la utilitza de professora, és un referent important amb la temàtica de les flors. Tot just acabats els seus estudis de belles arts a Barcelona, presenta per primer cop a la primera exposició que, amb el títol "18 Olis, Agnès", realitza al Centre de Lectura de Valls. La primera mostra que va realitzar és tot un èxit i ven sis obres. Tanmateix com que aquesta exposició l'ha feta sense participació dels artistes de la ciutat, no és gaire ben rebuda per alguns d'ells, que li impedeixen forma part del grup d'artistes de Valls; mai no participa en cap exposició col·lectiva com la de Nadal o la de les Festes Decennals de la Candela. El 1970 es casa, com acostuma a passar a l’època, es dedica a les feines de casa, a la cura dels fills. Quan el seu fill compleix sis anys es torna a incorporar al món laboral. Al principi comença impartint classes a senyores, després la criden per a donar classes al col·legi de les Teresianes a Tarragona i més endavant, a la Salle. L’any 1984 ja és professora de disseny a l'IES Narcís Oller de Valls. Quan mor el seu marit, Agnès es troba molt desanimada i els seus companys l'encoratgen perquè torni a pintar. I així ho fa, i des d’aleshores realitza un treball constant que dóna com a resultat diverses exposicions individuals i col·lectives. La primera , a la Sala d’Exposicions Sant Roc de Valls.

El 27 de gener de 2001, dins de les activitats de les Decennals, es presenten tres nous retrats de tres vallencs a la Galeria dels il·lustres, encarregats a tres pintors: Maria Teresa Sanromà, Pere Queralt i Agnès Pardó. Cap al juny de 2002 es jubila després de vint anys com a professora a l’IES Narcís Oller de Valls.[2] Al maig del 2003 Sefa Figuerola i Jordi París són els comissaris d'una important exposició, “L’Art a Valls de la Postguerra a l’Actualitat”, i és llavors quan veiem per primera vegada obres d’aquesta pintora, tres de les quals realitzades entre 1960-1962. En la seva obra pictòrica destaquen sobre tot les natures mortes i dintre d’aquestes les flors. També realitza retrats i paisatges. El 2012 va publicar el llibre de memòries "Històries viscudes i no contades"

Pintors Catalans (Josep Padró i Gonzàlez)

 Manresa, 1904 - 1982. Fou un pintor i dibuixant. Fill de Blai Padró i Obiols, estudià a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Tingué com a mestres a F. Cuixart i Miquel Soldevila. Premi pintura Ajuntament de Manresa l'any 1932. Ha dibuixat infinitat de cartells, programes, Il·lustracions per entitats religioses i culturals de la ciutat de Manresa. Les seves obres més importants es poden veure al Museu Comarcal de Manresa