Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Sous)

Fou el temple parroquial de l'antic poble de masies disperses de Sous (Albanyà, Alt Empordà), actualment deshabitat. Antigament pertanyia a l'extingit municipi de Bassegoda, pertanyent a la Garrotxa. És un temple d'una sola nau que aprofita els murs de la construcció medieval. La façana és coronada per un esvelt campanar de cadireta de doble obertura.
La supressió de la comunitat monàstica i l'existència posterior d'aquesta església ha fet que modernament s'apliqui el nom de Sant Llorenç de Sous a l'antic monestir de Sant Llorenç del Mont.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Ribelles)

És una església romànica del municipi d'Albanyà inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Antiga església parroquial del poble de Ribelles. Es tracta d'una construcció romànica que presenta les característiques pròpies del segle XII, tot i que s'hi observen restes d'una edificació anterior. Consisteix en una sola nau amb teulat sobrealçat i presència, a llevant, d'absis semicirculars amb cornisa i finestra central. En el mur del lateral del costat nord es presenten dues finestres senzilles i cornisa, mentre que, al migdia, hi ha construccions annexionades en centúries posteriors. La porta d'ingrés adovellada es considera que pertany al segle XV, o principis del segle següent, i es troba a la banda de la posta de sol, a la qual també hi ha un campanar d'espadanya de doble obertura, que es converteix, posteriorment, en una torre amb teulada a dues vessants.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Corneli de Ribelles)

Esglesiona romànica actualment en ruïnes i sense culte, coneguda i anomenada com a Sant Corneli de Ribelles o Sant Corneli de la Muga. Té una planta amb una sola nau, amb volta de canó apuntada i una porta d'entrada situada possiblement al costat de la posta de sol. En resten en peu actualment els murs del nord i de migjorn, així com l'arc triomfal i l'àbsis, al costat llevantí, rectangular i amb finestra central

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de Principi)

És una església romànica del municipi d'Albanyà inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Antiga església parroquial, actualment en ruïnes, del lloc de Principi, en els vessants nord-occidentals del Puig de Bassegoda. El temple és una construcció romànica amb característiques pròpies del segle XI; resten en peu panys dels murs, perduts entre la boscúria que cobreix l'indret on està situat. És possible veure part de la cornisa que recorria l'interior de l'església, la forma de volta de canó i la finestra que s'obria a la façana de ponent

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu de Pincaró)

És una antiga església del veïnat de Pincaró, poble del municipi d'Albanyà als vessants nord-llevantins del puig de Bassegoda inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Aquesta església romànica era coneguda per "eclesia parrochialis sancti Bartholomei de Pinquerono" a finals del segle XIV. L'any 1304 se cita aquest veïnat com a límit de tramuntana de la vegueria de Besalú i figura escrit en la forma Pinqueró. En ser suprimides moltes parròquies petites en el segle xvi, la de Sant Bartomeu de Pincaró fou adscrita a la de Sant Pere d'Albanyà, a la qual, segurament, ja havia estat subordinada en altre temps.
Es tracta d'una construcció romànica del segle XII, d'una sola nau, coberta amb volta de canó, A llevant, té l'absis semicircular amb cornisa i finestra espitllerada i el campanar d'espadanya de doble obertura. Al nord els murs estan recorreguts per una cornisa. L'accés està en nun mur lateral i la porta d'accés està inscrita en un arc de mig punt

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç del Mont)

O monestir de Sant Llorenç de Sous. Fou una abadia benedictina de l'antic comtat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'extrem més meridional de l'actual terme municipal d'Albanyà (Alt Empordà).
Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous (855 m), a la falda de la muntanya del Mont. Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l'antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d'Albanyà i, per tant, a la comarca de l'Alt Empordà. A les seves ruïnes es construí, a principi del segle XIX, l'església parroquial de Sant Llorenç de Sous.
El monestir tenia planta rectangular, orientada al migdia. El conjunt constava de dues àrees aproximadament d'igual extensió: al nord, l'església; i al sud, el claustre i les dependències monacals.

L'església, de grans dimensions, era de planta basilical, amb tres naus i tres absis semicirculars. Pertany, estilísticament, al romànic llombard, del segle xi. La nau central comunicava amb les laterals a través de tres arcs formers de mig punt que descansaven sobre grans pilastres sense decoració, les quals suportaven les voltes, de quart de cercle les laterals i segurament de canó la central. Els absis estan decorats per la part exterior amb arcs cecs i faixes llombardes i per l'interior amb fornícules entre semicolumnes i capitells; el central té tres finestres de mig punt i els laterals només una. Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. D'aquesta església es conserva completa la capçalera, la porta principal (sense decoració) i un dels laterals fins a l'arrencada de la volta de la nau central. Davant de la porta, situada a ponent, hi havia un atri, del qual només es conserva part d'un mur.
La porta que comunicava l'església amb el claustre és al mur meridional d'aquella. Del claustre, que tenia planta irregular, segurament per adaptar-se a la topografia del terreny, només en resta la galeria adossada a l'església. Aquesta galeria està coberta amb volta de quart de cercle i té finestrals de mig punt. Les fotografies antigues que se n'han conservat indiquen que les altres galeries tenien coberta d'embigat de fusta inclinada i arcs de mig punt que descansaven sobre columnes distribuïdes en un sol rengle, tot datable en el segle xii. Els capitells estaven decorats amb motius vegetals i els que no foren robats es conserven en el Museu d'Art de Girona i en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Verdaguer encara va poder veure una part del claustre dempeus el 1884. A l'entorn del claustre hi havia les dependències monacals, en part fortificades, i datable entre els segles XI i XIII. 
 

Pintors Catalans (Josefa Teixidor i Torres)

També coneguda com a Pepita Teixidor o Texidor. Barcelona, 17 de novembre de 1865 - 8 de febrer de 1914. Fou una pintora catalana. Filla de Josep Texidor i Busquets i deixebla dels seus germans, els pintors Josep i Modest Teixidor Torres, conreà amb profusió el tema de les flors, emprant sovint la tècnica de l'aquarel·la. Participà en alguna exposició oficial i fou premiada i va arribar a gaudir de certa notorietat. Al parc de la Ciutadella hi ha un monument dedicat a aquesta artista, obra de l'escultor Manuel Fuxà.

Pintors Catalans (Santi Surós i Forns)

Barcelona, 1909 - Barcelona, 1982. Fou un pintor català, i un dels principals impulsors del Saló de Maig. Va compaginar els seus estudis de pintura a la Llotja amb estudis formals de magisteri, medicina i filosofia. Va obtenir una beca del Cercle Maillol per formar-se a París. Formà part del Grup Lais. Els seus treballs contenen una forta densitat de color. Va exposar per tota Espanya i per diversos països d'Europa i Amèrica. Hi ha obra seva conservada a museus com la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, la Frick Collection, el Museu d'Art Modern de París, Berna i el Museu d'Art Contemporani de Madrid

Pintors Catalans (Joana Santamans)

Barcelona, 1977. Ës una pintora i il·lustradora catalana. Tot i ser nascuda a Barcelona, on viu en l'actualitat, Joana Santamans va créixer a Esparreguera, a l'ombra de Montserrat i està molt lligada al paisatge d'els Hostalets de Pierola. En la seva obra plàstica es fa palesa aquesta combinació entre el cosmopolitisme del món urbà amb el contacte amb la natura.

Va cursar Disseny i Art a l'Escola EINA de Barcelona i es va seguir formant a Londres i Nova York. Després de treballar en diversos estudis de disseny es va poder establir pel seu compte. La seva participació en projectes molt diversos, l'han fet dominar un gran ventall d'estils diferents, des de la pintura mural, el graffiti i la il·lustració, fins a la pintura sobre tota mena de suport, especialment objectes trobats. Les seves obres s'han pogut veure en ciutats com Màlaga, Oporto, València o San Francisco.

L'any 2016 va presentar el seu primer llibre d'il·lustracions: VIDA. Bestiari il·lustrat per Joana Santamans, amb textos d'Ernest Santamans. El llibre inclou dibuixos d'uns 100 animals diferents, ordenats en quatre grups: ocells, papallones, altres insecte i criatures marines. Les seves obres ofereixen una mirada profunda a la natura que ens rodeja a tots i en especial a la figura femenina.

Pintors Catalans (Maria Sanmartí)

Barcelona, 7 de setembre de 1886 – París (Francia), 1959. Fou una pintora i ceramista catalana.
Començà a pintar ja gran, l'any 1947, i animada pel seu fill, Antoni Clavé, a partir del 1949 exposà en nombroses galeries internacionals. L'any 1948, Josep Palau i Fabre, sota el pseudònim de l'Alquimista, li dedicà un article a la revista Ariel

Pintors Catalans (Bernat Sanjuan i Tarré)

Barcelona, 1915 – Deià (Illes Balears), 1979. Va ser un pintor i escultor català. Hàbil en la representació dels paisatges mediterranis, també és l'autor d'excel·lents retrats i natures mortes. Els anys cinquanta va viatjar a França, on va conèixer Picasso. Un crític d'art francès el va anomenar "le peintre des rouges", a causa del seu ús del color vermell.

Durant els anys seixanta i setanta va participar en diverses exposicions individuals i col·lectives. Els seus quadres i escultures es poden veure en diversos punts de Catalunya, Mallorca i Espanya. Les exposicions més recents de la seva obra han tingut lloc a Barcelona l'any 2008 (exposició individual) i l'any 2012 (exposició col·lectiva). Molts dels seus treballs pertanyen a col·leccions privades a Europa i Estats Units. Sanjuan va desenvolupar les seves pròpies tècniques en el camp de la "fotografia sense càmera" (basada en la manipulació directa de la pel·lícula fotogràfica), algunes de les quals continuen sent desconegudes a causa de la seva mort. També va fer contribucions a l'art sacre amb quadres, escultures, ceràmica i vitralls, i a la il·lustració de llibres: per exemple, va il·lustrar l'edició espanyola de "The Fountainhead" ("El manantial") d'Ayn Rand.