Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Llogaia d'Àlguema)

És una església parroquial al nucli de Santa Llogaia d'Àlguema (l'Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici situat al centre del poble, al que és impossible veure els quatre costats a causa de les construccions modernes. És un edifici d'una sola nau amb capçalera carrada. A la façana podem veure la portalada rectangular, amb una gran llinda amb la inscripció: 21 OCTUBRE 1777. Tota la façana ha estat arremolinada. El campanar, de planta quadrada, té quatre arcades, en arc apuntat, i es remata amb una coberta apiramidada. L'interior de l'església és completament enguixat. La volta de la nau és de llunetes, la del presbiteri té falses nervacions que imiten la creueria gòtica. Hi ha dos altars laterals, un a cada costat de la nau, imbuïts mitjançant arcs cecs en les parets mestres. El mur lateral nord de la nau, és l'únic que es conserva de l'antiga construcció romànica

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià d'Ordis)

És l'església parroquial del nucli històric del poble d'Ordis inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Julià és un edifici d'una nau amb capelles laterals creuer i absis semicircular.
Podem parlar de dos períodes constructius apreciables a Sant Julià i Santa Basilissa d'Ordis. A la façana de ponent es conserva part de l'aparell romànic de carreuada. És visible la finestra romànica que s'obria al centre del mur, que posteriorment va ser tapiada i els seus arcs destruïts en construir un petit rosetó. L'aparell romànic de carreuada, en pedra arenosa, és visible al frontis i al mur de migdia; en aquest darrer mur, per les restes apreciades, s'hi obriria una porta. Tanmateix, d'època romànica és la cornisa incurvada. Romàniques són també la nau, amb volta apuntada. Les capelles laterals són obra dels segles XVI-XVII.
Posteriorment, segle XVIII, s'hi efectuaren unes modificacions. Al frontis s'hi obria una portalada rectangular, amb un deix neoclàssic, amb muntants que simulen una pilastra; es corona amb dos pinacles amb una bola al cim. És en pedra d'Avinyonet. La capçalera ofereix un absis semicircular i el creuer apareix cobert per una cúpula. S'intentà aixecar un campanar que està als seus inicis, de base quadrada en enlairar-se adaptava la forma vuitavada, no s'arribà a cobrir

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià dels Torts)

És una ermita del municipi de la Jonquera, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Julià és un edifici preromànic (segle x) reconstruït en el període romànic tardà (segle XII-segle XIII).
Una construcció d'una sola nau amb volta de canó en els primers metres de la part occidental i la resta de perfil apuntat. La volta de l'absis també és de canó al primer tram i la resta apuntada, el seu primer tram és rectangular i acaba en semicercle. A migdia de la nau hi ha una finestra amb un arc de mig punt, d'interior rectangular. A l'exterior es pot admirar l'espadanya formada per tres pilars sense arcades i la portalada, a l'arc de migdia, que té tres arcades amb una llinda grossa i un timpà llis. La portalada, la façana, la part apuntada de la volta i la part semicircular de l'absis corresponen a les reformes dels segles XII-XIII. Més tard, en el mur de migdia, s'hi va fer un altar lateral i s'hi va adossar la sagristia, que comunica amb una porta al presbiteri.
Mentre que a l'interior de l'església s'hi conserva sencera la pica baptismal, senzilla, de pedra granítica, força erosionada, a l'exterior ja no queda cap vestigi del petit cementiri que hi hagué als anys 1920/1930 darrere el mur nord.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Rabós)

És una església romànica al nucli urbà de Rabós (Alt Empordà). L'església és un edifici romànic d'una sola nau acabada a l'est per un absis semicircular. La nau és coberta per una volta apuntada. Al segle XIV es va fortificar l'església, augmentant l'alçada dels murs i construint merlets. És un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
És una església d'una sola nau amb absis de planta semicircular. La nau presenta volta apuntada mentre que l'absis està cobert amb una volta de quart d'esfera. L'arc triomfal està format per un doble plec de mig punt en gradació amb la nau. Els murs laterals, de força gruix i rematats per una cornisa motllurada, presenten quatre capelles encastades i cobertes amb volta de mig punt, les quals no sobrepassen el gruix de l'estructura cap a l'exterior. Les dues capelles de la zona presbiteral presenten cornises de cavet, mentre que les de la nau estan arrebossades i pintades i foren afegides amb posterioritat. A migdia hi ha la sagristia, a la que s'accedeix a través d'una volta de mig punt que perfora el gruix del mur. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per un gran arc rebaixat bastit amb carreus desbastats, que es recolza als murs de la nau. El temple presenta quatre finestres d'arc de mig punt per il·luminar l'interior, tres són de doble esqueixada i l'altra d'un sol biaix, totes de mida gran

La façana principal, orientada a ponent, presenta un portal d'accés format per dos arcs de mig punt en gradació i timpà llis ubicat damunt una llinda gravada amb la inscripció "1313, ANNO DOMINI M CC XIII" i la representació força esquemàtica de l'anyell de Déu flanquejat per dos lleons rampants. Damunt la porta hi ha una finestra força gran, de doble esqueixada i arcs de mig punt. La façana està rematada amb un campanar d'espadanya format per tres pilastres cobertes amb dos arcs de mig punt. Tant damunt del campanar com de la resta del temple s'aixeca una gran obra de fortificació construïda a finals del segle XIV. El campanar està rematat per una corsera sostinguda per vuit falsos arquets triangulars damunt cartel·les.

Més tardanament, damunt la fortificació s'aixecà un altre campanar d'espadanya d'un sol ull, arrebossat i pintat. La resta de la fortificació està força degradada, tot i que es conserva millor a la part de tramuntana i a l'absis, on el gran mur bastit damunt seu li dóna aparença de torre defensiva. Encara manté algun merlet rectangular, amb una petita espitllera al centre. El temple presenta els murs laterals bastits amb pedra desbastada disposada irregularment i lligada amb abundant morter de calç. La façana principal, en canvi, presenta un parament de carreus ben escairats, disposats formant filades regulars. L'interior del temple presenta tots els paraments de pedra vistos, exceptuant les dues capelles laterals i la volta de la nau principal, arrebossades i pintades de blanc.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Palau-saverdera)

És l'església parroquial del municipi alt-empordanès de Palau-saverdera. D'origen romànic, està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada dins del nucli urbà de Palau-saverdera i delimitada per la plaça de l'Església i pel carrer de l'Església, propera a l'accés principal al nucli
És una església de planta basilical formada per tres naus paral·leles amb tres absis semicirculars orientats a l'est. La nau central està coberta amb volta de canó i tres arcs torals de mig punt sobre pilastres adossades. Les naus laterals també presenten tres arcs torals sobre pilars i estan cobertes amb volta d'arestes a la part de llevant, volta de quart de cercle a la part oest i volta de canó la resta de l'espai. La coberta és única per a les tres naus, de doble vessant i coberta amb lloses de pissarra, igual que els tres absis. Els arcs formers primitius que comunicaven les naus foren substituïts tardanament per altres de rebaixats sobre columnes cilíndriques. Dels primers encara s'aprecien vestigis a l'interior de la nau. A l'extrem occidental de les naus hi ha dues capelles laterals, de construcció més tardana, a manera de transsepte. L'aparell és de carreuons petits i rectangulars de granit i pissarra, desbastats. La capçalera presenta decoració llombarda d'arcuacions entre lesenes a l'exterior, i també a l'interior de l'absis central, el qual exteriorment també incorpora grans finestres cegues.
L'obertura de les finestres romàniques, una a cada absis, és de doble biaix amb arc extradossat amb fragments de bipedals romans. N'hi ha una de cruciforme al mur oriental del temple. A la façana oest s'hi va afegir una mena de pòrtic clos, modern, que fou enderrocat. Al centre del mur hi ha una gran finestra cruciforme i, a banda i banda dues finestres més d'arc rebaixat de pedra. Per damunt seu hi ha el campanar d'espadanya, format per tres pilars de pedra amb els arcs bastits amb maons. Hi ha dues campanes. L'entrada actual al temple es fa per la façana sud. Es tracta d'un portal d'arc de mig punt adovellat, en part reconstruït.
A l'interior del temple es conserva una pila baptismal monolítica, sense decoració, en forma de gran copa ovoide, actualment col·locada a l'absidiola meridional.

Pintors Catalans (Marc Aleu i Socies)

Barcelona, 1922 - Cadaqués, 3 de septembre de 1996. Fou un pintor català, també conegut per Cram. Estudià a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, i inicià la seva carrera amb una exposició a la Sala Pictòria el 1946. Va treballar a París el 1952 i a Oslo el 1954, on va realitzar una exposició personal. D'estil neomagicista i expressionista, participà en els grups Cercle Maillol i Art Nou, i estigué molt pròxim al grup Dau al Set. El 1955, juntament amb Modest Cuixart, Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Antoni Tàpies, Jaume Muxart i Joan-Josep Tharrats constituïren el grup Taüll. Va realitzar exposicions al Caire i a Beirut.

Pintors Catalans (Eduard Alcoy i Lázaro)

Barcelona, 5 de febrer del 1930 - Mataró, 18 de juny del 1987. Va ser un pintor català. Assistí a les escoles franceses per freqüentar després l'Escola Ferrer i Guàrdia i estudiar, a partir del 1939, al col·legi Ramon Llull. El 1943 començà ja a treballar i a partir de l'any següent i amb interrupcions cursà estudis de dibuix i gravat a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics de Barcelona (Llotja). El 1950 va fer la primera exposició col·lectiva a la Sala Pino de Barcelona, en una etapa en què formà part del grup Inter-Nos. El 1955, la primera exposició individual el portà al Museu Municipal de Mataró, i abans d'acabar l'any ja s'havia produït la seva entrada en la no figuració i es convertia en membre fundador del Grup SíLEX. En aquests temps (1956-57) inicià una nova etapa de treball a l'agència publicitària ZEN, a Barcelona. El 1957 rebé la Medalla Miguel Lerin de la Cámara Barcelonesa de Arte (Premios Juan Gris). El 1958 es casà a Barcelona amb Miracle Pedrós i Vives. Del matrimoni en nasqueren cinc fills. Va realitzar exposicions per tot el món amb els informalistes espanyols. Entre el 1930 i el 1966 visqué a Barcelona. El 1963 tancà la seva etapa no figurativa amb l'abandonament definitiu de l'informalisme que portà aparellat un evident silenci expositiu entre el 1963 i el 1965, que acabà trencant amb una exposició individual a Mataró el febrer del 1966. Ja feia alguns mesos que treballava a Mataró a les gràfiques TRIA, feina que mantingué fins al 1970.

El seu trasllat a la ciutat es produí el juny del 1966. Fins al juliol del 1974 tenia casa i estudi al carrer de la Riera, mentre que a partir del 1974 la seva residència i lloc de treball s'ubicaren ja definitivament al carrer Barcelona n. 34. El 1970 abandonà les feines publicitàries i el disseny gràfic per dedicar-se exclusivament a la pintura. Era l'època dels primers contactes amb marxants i galeristes italians, de les seves anades a Torino i de l'ampliació del seu camp artístic (noves gràfiques, primeres joies i escultures, pirografies, etc.). El 1971 exposà a la Sala Davico de Torino i el 1972 a la Sala Gaudí de Barcelona. El 1974 rebé el Primer Premi ciutat de Balaguer per l'obra "Procés a la bruixa". El 1976 elaborà una exposició retrospectiva (1973-1976) a Sala Gaudí de Barcelona, que avui posseeix la major part de la seva obra, i el 1980 una àmplia antològica a Mataró, que recull obra seva des del 1947. El 18 de juny de 1987 morí prematurament a Mataró, víctima d'una greu malaltia.

Pintors Catalans (Laura Albeniz Jordana)

Barcelona, 16 s'abril de 1890 - Barcelona, 3 de març de 1944. Dibuixant i pintora, filla d’Isaac Albéniz. Exposà a Faianç Català (1911), juntament amb M. Andreu, Nèstor i I. Smith, i a la Galeria Dalmau (1944), de Barcelona. Dins el Modernisme reflecteix les orientacions de X. Gosé.

Pintors Catalans (Salvador Alarma i Tastàs)

Barcelona, 18 de novembre de 1870 - Barcelona, 26 de març de 1941. Estudià a Llotja, on fou deixeble dels pintors Josep Planella i Ramon Amado. Aprengué les tècniques de l’escenografia de Francesc Soler i Rovirosa, i l’any 1888 passà a treballar als tallers del seu oncle Miquel Moragas i Ricart, dels quals esdevindria propietari. Començà amb la representació a l’aire lliure de Flors de cingle , d’Ignasi Iglésies, i es convertí en el decorador idoni per als autors del seu temps: Guimerà, Gual, etc. També treballà per al Liceu i per a teatres de Madrid. Amb un naturalisme sovint poc ortodox es caracteritzà per una gran lluminositat i per la sàvia aplicació de les perspectives. Com a decorador (bar La Luna, 1909; ball La Paloma, 1903), acordà els seus coneixements amb els dominants de l’època, i cultivà un Modernisme exuberant i sumptuós.

Pintors Catalans (Manuel Ainaud i Sánchez)

Barcelona, 17 d’abril de 1885 - Barcelona, 28 de desembre de 1932. Començà els seus estudis a l’Ateneu Obrer de Barcelona i aviat adquirí renom com a dibuixant. Formà part del grup els Negres , dintre el postmodernisme. Els temes dels seus dibuixos, fets al carbó, són escenes urbanes i populars, vistes sovint amb una certa intenció social; aquests dibuixos són conservats al Museu d’Art Modern de Barcelona i a col·leccions privades. Conreà també l’escenografia. L’any 1905 creà, amb alguns dels seus amics, l' Agrupació artística , que organitzà diverses exposicions molt notables.

Ingressà l’any 1909 com a professor de dibuix i treballs manuals a l' Escola Horaciana , capdavantera dels nous corrents pedagògics. Passà després a exercir el càrrec de director del Col·legi Mont d’Or (1910-15). L’any 1915 fou elegit president de l' Ateneu Enciclopèdic Popular . En aquesta activitat començà la tasca definitiva de Manuel Ainaud: la campanya pro escoles noves a través de la premsa, mobilitzant les entitats obreres, organitzant conferències en tots els centres populars i manifestacions ciutadanes. El fruit d’aquesta campanya fou el seu ingrés com a assessor tècnic de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1917). A través d’aquest organisme, emprengué la seva obra a favor d’unes escoles noves. En col·laboració amb l’arquitecte Josep Goday, que projectà uns excel·lents edificis, i, entre els anys 1917 i 1934, creà un conjunt d’escoles que ràpidament adquiriren un prestigi internacional: els grups Baixeras, Lluís Vives, Pere Vila, Milà i Fontanals i Ramon Llull i les escoles del Bosc, del Mar, del Guinardó, de la Farigola i de Vil·la Joana.
Manuel Ainaud ideà també el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona (1922), gràcies al qual pogué formar i triar els mestres que infongueren l’esperit de la nova pedagogia als grups escolars.

Durant la Dictadura del general Primo de Rivera, Manuel Ainaud fou destituït, però després d’aquesta fou reposat en el seu càrrec (1930) i novament emprengué la tasca interrompuda, que continuà fins al final de la seva vida. Fou, a més, nomenat membre del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, vocal del Comité de la Llengua i conseller d’instrucció pública a Madrid.