És una església de la diòcesi de Tortosa, situada a Horta de Sant Joan (Terra Alta) i inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església gòtica d'una sola nau, capçalera poligonal i cinc capelles laterals. Al mig entre dues capelles s'obre una portalada d'arc apuntat amb arquivoltes i pinacles. La nau és coberta per una volta de creueria amb tres arcs formers i l'absis per una volta gallonada. Als peus de la nau es troba el cor, sota una volta rebaixada amb barana de pedra treballada.
L'exterior presenta grans contraforts amb finestres apuntades, molt esveltes, intercalades. La coberta, de teula, està sobrealçada respecte al nivell original. La façana principal consta d'una petita porta d'entrada, amb motllures, coronada per un ull de bou superior. Al damunt hi ha un interessant sistema de desguàs i un magnífic cos de campanes.
És una ermita de la Fatarella on els veïns de la rodalia acudeixen en romiatge el dia del sant patronal. Antigament havia estat església parroquial d'un petit nucli de població conegut per les Camposines, de manera que al seu costat encara hi ha vestigis d'algun edifici que formava part d'aquest nucli. Està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Sant Bartomeu forma part d'un grup de temples petits de la Terra Alta i de la Ribera d'Ebre que per la seva tipologia han estat qualificats de singulars. Estilísticament pertanyen al romànic tardà o protogòtic. Foren bastits el segle XIII durant la colonització de les terres de l'Ebre per iniciativa del comanador templer de Miravet d'acord amb el bisbe de Tortosa. Són petits, de planta rectangular i capçalera plana i construïts de carreuada i maçoneria. A la base dels murs perimetrals, a manera de sòcol, tenen una bancada de pedra des d'on s’eleva una estructura d'arcs de diafragma transversals, de contorn apuntat, que aguanten una coberta de lloses de pedra sobreposades
Sant Bartomeu és dels més menuts (10 m de llarg, 5.85 d'ample i 4 d'altura); té 9 arcs diafragma de 50 cm de gruix i 50 cm de separació entre un i altre. La nau s'orientà canònicament amb la capçalera a sol ixent. A la façana que és a ponent hi té l'única porta, de mig punt amb dovelles, al damunt hi conserva tres permòdols de pedra que deurien aguantar un pòrtic. Corona la testera un petit campanar de paret d'un sol ull.
Al costat de tramuntana, probablement en temps tardans, hi foren construïts dos potents contraforts per estrebar el mur lateral, el qual, en ser construït sobre terreny costerut en algun moment deurien pensar que perillava. Tanca la capçalera una paret de maçoneria de poca gruixa en comparació a les altres. Aquesta particularitat ha fet pensar que potser ha perdut l'absis. Res d'això, aquestes esglésies de la "Reconquesta", que es troben sobretot a la Catalunya Nova i al nord del País Valencià, gairebé sempre tenen una sola nau i capçalera plana
És una obra de la Fatarella inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església renaixentista, amb volta gòtica i façana barroca, d'una nau i capelles laterals.
L'interior té volta de creueria amb tercelets i capçalera poligonal, tot gòtic fins a una cornisa que lliga pilastres laterals que recullen els arcs formers, torals i nervadures de les voltes. De la cornisa cap avall les formes són renaixentistes, a excepció de les voltes nervades de creueria de les capelles laterals, formades per arcs de mig punt. Totes les voltes tenen pedres clau. La façana és d'un barroc molt ric, profusament ornat. Hi ha dues portalades, una a la façana i una altra més senzilla a un lateral.
El campanar és quadrat amb cantonades arrodonides. La coberta és original, tota feta de lloses de pedra, i hi ha cor i púlpits a l'interior.
És una església del municipi de Vilalba dels Arcs (Terra Alta) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de la Mare de Déu de Gràcia és davant la parròquia de Sant Llorenç, en una de les zones més elevades de la població. L'edifici de la Confraria, actualment fora de culte, va ser església des de principis del segle XV, tot i que fou construït amb una funcionalitat civil, com manifesten les estructures productives descobertes recentment. Des del segle XVII és seu de la confraria mariana que li dóna nom.
És un edifici de planta rectangular d'una sola nau i orientat al nord. Els murs perimetrals són de maçoneria de pedra mitjana acarada i lligada amb argamassa de calç. Coberta amb un bigam de fusta i teula a doble vessant, suportat per tres arcs de diafragma bastits amb carreus i fonamentats sobre pilars de grans carreus. El presbiteri s'alça sobre una volta catalana de maons plans que es recolzen sobre dos arcs rebaixats A l'alçada del tercer arc diafragma un mur transversal delimita una cripta, també transversal, que originalment s'obria a l'exterior a través dels esmentats arcs. Al mig de la nau, en sentit longitudinal hi ha dos grans vasos funeraris del segle XVII. Al mur est s'hi obren tres finestres del segle XV (modificades i ampliades posteriorment).
Estilísticament, l'edifici correspon als darrers anys del segle XIII o començaments del XIV. La reforma que transformà totalment la concepció espacial i funcional de l'edifici es realitzà en el primer quart del segle XV, en el marc dels corrents goticistes del moment
La façana es va construir sobre un basament de pedra sorrenca, té una porta de cavallers, i la porta en arc de mig punt presenta gran dovelles, característiques de les construccions catalanes d'aquest moment. A ambdós costat de la porta i més altes s'obriren dues petites finestres treballades en pedra, d'arc trilobulat i d'escassa llum, que il·luminaven els peus de l'església.
Fou l'església parroquial de l'antic poble de Pinyeres, avui un despoblat del municipi de Batea (Terra Alta). Està situada vora el riu Algars a uns quatre quilòmetres al nord de la carretera que va de Batea a Maella. Està inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
La Transfiguració de Pinyeres forma part d'un grup de temples petits de la Terra Alta i de la Ribera d'Ebre que per la seva tipologia han estat qualificats de singulars. Estilísticament pertanyen al romànic tardà o protogòtic. Foren bastits el segle XIII durant la colonització de les terres de l'Ebre per iniciativa del comanador templer de Miravet d'acord amb el bisbe de Tortosa. Són petits, de planta rectangular i capçalera plana i construïts de carreuada i maçoneria. A la base dels murs perimetrals, a manera de sòcol, tenen una bancada de pedra des d'on s’eleva una estructura d'arcs de diafragma transversals, de contorn apuntat, que aguanten una coberta de lloses de pedra sobreposades.
L'església de Pinyeres és la més gran del grup. Mesura 16,10 m de llarg, 6.15 d'ample i 3,8 d'alt. Com d'habitud, va coberta a doble vessant per un sostre de lloses sobreposades que suporten arcs diafragmàtics apuntats, en aquest cas, nou, separats entre si poc més d'un metre. Aquests arcs arrenquen a un metre de terra mitjançant pilars amb impostes. Es curiosa la solució tècnica que que s'adoptà en dos arcs que coincidien amb les portes de migdia i tramuntana, consistent en carregar-los sobre mènsules murals situades a l'altura pertinent.
Té dues portes, una situada al nord que comunica amb la sagristia i altra, la principal, al sud. Aquesta és adovellada, de mig punt amb impostes i guardapols. A sobre d'ella s'eleva una esvelta espadanya de tres arcs. En tota la nau només hi ha una finestreta molt petita i estreta situada al mur de migdia. A tramuntana quatre potents contraforts aguanten el mur.
Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 7 de juliol de 1943 - Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 12 de maig de 2010. Fou un pintor català.
Començà els seus passos d'artista amb Salvador Masana i Mercadé i després amb Ramon Sanvicens. Pere Brull es graduà l'any 1970 a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Uns quants anys abans, el 1964, ja s'havia iniciat en les exposicions col·lectives i en concursos. El 1966 va fer la seva primera exposició individual a les Galeries Rambles de Vilanova i la Geltrú. La primera exposició individual a Barcelona va ser el 1972, i a més ha fet exposicions individuals a Sòria, Madrid, Sabadell, Olot, Conca (Castella - la Manxa), etc. En la seva trajectòria destaquen més de vuitanta exposicions individuals i col·lectives de temàtica, en general, paisatgística. S'ha inspirant en alguns paisatges del Garraf, el Penedès, Catalunya, Xile, Lanzarote, Sòria, els Monegros, etc.
En les seves obres podem observar paisatges de grans espais oberts, superfícies planes, en general sense figures ni construccions. Cromatisme i lluminositat suaus i uniforme. I en algunes etapes de la seva trajectòria artística ha treballat la figura humana, principalment el cap
Ripollet, 1913. És una pintora catalana. Va aprendre l'ofici sota les ordres de Vila Cinca. Entre els anys 40 i 70 del segle XX va donar classes a l'escola privada de Ripollet que va obrir amb el seu marti. La seva primera exposició fou el 1974, a la Sala Vayreda de Barcelona. Va casar-se amb l'escultor Josep Maria Brull i Pagès.
Barcelona, 1894 - Barcelona, 1980. Fou un escenògraf i pintor català. Autodidacte, es va iniciar com a escenògraf per passar posteriorment a la pintura de cavallet. Se'l considera integrant de la generació catalana del 1917, juntament amb Jaume Mercadé, Josep de Togores i Manuel Humbert. La seva primera exposició fou a les Galeries Dalmau el 1919.
Influït inicialment pel fauvisme, deriva més endavant cap al constructivisme. La major part de les seves obres són paisatges urbans i suburbans. A principis dels anys cinquanta, juntament amb Josep Amat, és considerat com un dels millors intèrprets del paisatge de Barcelona. Membre fundador de l'Associació d'Artistes Actuals, primer president del Salo de maig de Barcelona, el 1957, i soci del Saló dels Evolucionistes
Barcelona 1905 – Madrid 1950. Fill i deixeble de Juli Borrell i Pla, i nét del patriarca de la pintura realista catalana Pere Borrell del Caso. Començà dins un realisme molt típic de la seva família, de paisatges molt sovint de la Cerdanya, d'on procedia el seu llinatge, però la seva personalitat la trobà en una pintura fantàstica, inquietant, sovint excessiva, i executada tanmateix amb una tècnica realista. La seva obra madura, normalment onírica o conceptista, està relacionada evidentment amb el surrealisme, però l'artista, en no tenir cap vinculació amb aquest grup, no ha estat mai identificat amb cap corrent d'avantguarda, i després de la seva mort la seva fama s'eclipsà.
Va fer diverses exposicions a les Galeries Laietanes de Barcelona els anys 1930, i després de la guerra civil va tenir una especial anomenada a Madrid, on s'havia establert el 1944, en casar-se amb la polonesa Linka Babecka. A ells dos l'escriptora Carmen Laforet els dedicà la seva primera novela, Nada (1945), guanyadora del primer premi Nadal. El 1952 li fou dedicada una àmplia exposició pòstuma al Palacio de Bibliotecas y Museos de Madrid.
Valls (Tarragona), 1906 – 2000 (Tarragona). Des de ben petita ja sobresortia amb els seus dibuixos. Quan va ser més gran l'arquitecte vallenc Cèsar Martinell va conèixer el seu treball i la va animar a fer els estudis de Belles Arts. Els consells de Martinell van fer efecte i Paquita Bonifàs va pogué anar a Barcelona a estudiar a l'Escola d'arts, Oficis i Belles Arts. El seu trasllat a la ciutat comtal va ser fàcil gràcies a Angelina Aubareda, una tieta seva sense fills, que residia a Sant Cugat. Bonifàs va estar estudiant des de l'any 1926 fins al 1930.
Segurament fou la primera dona de les nostres comarques que va fer els estudis de belles Arts a Barcelona. Mentre estava estudiant realitzar una mostra col·lectiva que es va fer a la seva ciutat al mes de desembre del 1928, en el qual van participar nombrosos pintors com: Ramon Bigas, Anton Badia, Emília Coranty, Bonaventura Cases, Eduard Castells, Pere Català, Aureli Esteve, Maria Freser, Josep Folch, Francesc Galofré Oller, Francesc Galofré Subís, Francesc Guasch Homs, Elvira Homs Ferrés, Jaume Mercadé, Manuel Nogués, A. De Torner, Lluís Pié, Joan Roig, i Anton Borrell. També hi van prendre part els escultors Anselm Nogués, Macià Pallarès, i Francisco Icart, així com l'artesà Francisco Ferrer i l'arquitecte Cèsar Martinell. Un any després, el 1929, va sortir publicat al Diari de Tarragona que les artistes Paquita Bonifàs Aubareda de Valls i Magdalena Folch Solé de Reus aspiraven a una beca de pintura per anar a estudiar a l’estranger. Encara que el concurs per aconseguir la beca va estar molt igualat, els jutges Francesc Galofré i Ignasi Mallol van decidir atorgar-li a Guillem Soler. En finalitzar els seus estudis fa una exposició individual a la Biblioteca Popular de Valls, inaugurada l’1 de novembre de 1931, on mostra els paisatges i dibuixos de la Ciutat Comtal.
Després de l'èxit obtingut, decideix tornar a residir a la seva ciutat i obre una acadèmia al carrer de Baldarich, 41 (actual carrer de la Cort). L'any 1933, l'Escola del Treball (institució que havia estat creada el 1924), arriba a tenir una matrícula tan alta que s’amplien els ensenyaments i es convoquen oposicions públiques. Paquita Bonifàs, amb la seva decidida carta de sol·licitud va obtenir la feina i esdevé la primera professora a l’escola del Treball de Valls. Hi va exercir durant dos cursos (1933-1934/ 1934-1935) L’any 1935 i amb l'ascensió del Front Popular perd la seva plaça de professora de dibuix artístic i el seu lloc és ocupat per un membre del partit. En quedar-se sense feina, Paquita Bonifàs, va continuar amb la seva acadèmia.
Cal destacar, que no es coneix cap altra exposició seva, ni tan sols va participar en les tradicionals exposicions de Nadal de la ciutat. El que sí que consta és que no va deixar de pintar i que la major part de les seves obres les venia a persones procedents de Barcelona.
