Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume de Fórnols del Cadí)

És una ermita isolada del municipi de la Vansa i Fórnols. Fins fa ben poc tenia adossada la casa de l'ermita al costat de tramuntana que ha estat eliminada amb la restauració. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. És un edifici romànic d'una nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular. La portalada adovellada es troba a la façana de migdia on també hi ha una finestra de doble esqueixada igual que la que centra l'absis. El mur de ponent és coronat per una petita espadanya d'una sola obertura. Destaca l'aparell de carreus ben tallats i polits de la capçalera. No té arcuacions i té dues finestres de doble esqueixada. El portal està refet. L'església està adossada a la casa de l'ermità que avui dia no té sostre. L'ermita té uns Goigs dedicats a la Mare de Déu de Sant Jaume

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle de Senyús)

És una església romànica de Cabó (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sant Iscle es troba al poble abandonat de Senyús, a uns 4 quilometres de Cabó. És un edifici d'una nau, coberta amb volta de canó, amb un absis semicircular que va ser sobrealçat. A la façana de ponent es troba la porta principal d'arc de mig punt amb una arquivolta, un ull de bou i un campanar d'espadanya de dos ulls grans d'arc de mig punt i un més petit, situat entre els altres dos ulls i a un nivell superior. al costat nord se li va afegir un cos. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Gil del Mas d'Eroles)

És una església del municipi d'Oliana inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau sobrealçada amb un porxo als peus, a la zona de ponent. El parament del mur està fet a base de pedres irregulars sense desbastar.
Tot l'edifici està cobert a dues aigües amb teula àrab. La nau està coberta per volta de canó reforçada per arcs torals sota la volta. L'absis és ultrasemicircular i de dos nivells, avui convertit en sagristia; al centre hi ha una finestra de doble esqueixada. Tant aquest com el sector nord de l'edifici han estat molt alterats.Al mur sud hi ha una finestra de doble esqueixada. La porta és a la façana de ponent, on s'afegí un porxo amb posterioritat a la primera etapa constructiva. Sobre de l'entrada hi ha un petit campanar d'espadanya

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís de Tost)

És una ermita del municipi de Ribera d'Urgellet (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Genís de Tost és un temple d'una sola nau que s'erigeix a la vora d'un cingle que cau sobre el riu Tost. Aquesta nau única de l'església de Sant Genís és coberta amb volta de canó apuntada i capçada a llevant amb un absis semicircular que s'obre a la nau per un doble plec que forma la degradació. Les voltes arrenquen d'una senzilla motllura aixamfranada, que recorre la part alta dels murs.
Al mur de ponent s'obre la porta en arc adovellat, molt senzilla, descentrada respecte a l'eix de la nau. Al mateix mur, per sobre la porta, però centrada en aquest cas, s'obre una finestra en forma de creu. Davant d'aquesta façana s'aixequen les restes de tres pilars que haurien constituït un porxo en el seu moment, del qual només en resten aquests elements estructurals i restes de teules espargides per terra, que possiblement haurien cobert aquesta estructura. A sobre de la porta hi ha un carreu amb la data gravada de 1768, possible data de modificació del temple i obertura de l'actual porta de la façana occidental

L'edifici té dues finestres més, de doble esqueixada totes dues, una a l'absis, amb dovelles de pedra tosca, i una altra al mur de migdia, prop de l'absis. Així mateix, i pel que fa a les obertures, l'església havia tingut antigament una porta d'accés al mur meridional, aparentment coronada en arc de mig punt, que hauria estat tapiada en un moment posterior -possiblement quan es va obrir la porta actual al mur occidental-. El perfil d'aquesta porta, més o menys alterat, és encara perceptible al mur de migdia de l'església de Sant Genis, un perfil que és dibuixat per carreus de pedra tosca.
L'aparell és de carreus de gres rogenc, senzillament escairats, que formen filades força regulars. Algunes parts de l'exterior de l'edifici conserven part del seu arrebossat, probablement original. L'interior, en mal estat, està enguixat i amb restes de decoració pictòrica molt simple. Aquesta decoració es concentra a la conca absidal, concretament als arcs en degradació que s'obren del presbiteri a la nau, i és formada bàsicament per tornapuntes i altres motius ornamentals propis d'època barroca particularment del segle xviii. Aquesta decoració, així com l'arrebossat que la sustenta, s'interromp de forma sobtada a la meitat posterior de l'absis. Tot sembla indicar que aquesta part posterior hauria estat separada de la resta del temple per un envà de guix, construït de forma coetània a la redefinició del dispositiu ornamental del temple, el qual tenia per finalitat crear un espai que pogués fer de petita sagristia. La pèrdua o l'existència de l'arrebossat de calç en alguns panys de l'interior de l'església de Sant Genís permet veure l'aparell intern, que té les mateixes característiques que el parament exterior.

Als peus de la nau hi ha un cor de fusta en alt i, a banda i banda de la nau un banc d'obra corregut, que ocupa tota la seva longitud. D'altra banda, sembla que el paviment estaria format per terra piconada, i només presentaria llosa a l'àmbit presbiteral. Exteriorment, la coberta és de llosa a doble vessant.
Per les seves característiques tipològiques i constructives, l'església de Sant Genís es pot adscriure perfectament a les formes rurals de l'arquitectura del segle xii, potser en un moment ja avançat del segle. Aquesta església hauria experimentat diverses modificacions ja avançat el segle xviii, tal com anuncia la data gravada sobre el mur occidental de l'església, que inclouria el canvi d'ubicació de la porta d'accés, la construcció d'una petita sagristia a l'absis, la creació d'un nou programa ornamental a l'interior de l'església, la construcció d'un porxo al mur occidental i, probablement, la construcció del cor de fusta. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve del Pont)

És una església del municipi de la Seu d'Urgell (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Les restes d'aquesta església són en un pla a la vora de ponent de la Valira, entremig de conreus, a uns 55 m de la casa de Sant Esteve i a uns 300 del riu, i a 1,2 km de la carretera de Seu a Lleida. Es tracta d'una església de planta rectangular, bastant allargada, capçada per un absis semicircular obert per un simple plec. Només es mantenen drets els murs de la façana de migjorn i l'absis i una part del de tramuntana. El gruix dels murs varia a les diferents parts de l'edifici. La coberta de volta de canó està esfondrada.
Es manté la volta de quart d'esfera de l'absis i només resten les finestres de doble esqueixada com a únics elements arquitectònics. Els paraments interiors estan parcialment arrebossats. L'aparell, força irregular, és de petits carreus de pedra tosca en l'arcada de l'absis i la finestra. Els carreus són barrejats amb palets de riu poc travats amb morter de calç. No hi queden restes del material de cobertura

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Tuixent)

És una església romànica situada a Tuixent (Alt Urgell). Apareix esmentada d'ençà de l'any 963. Està protegida com a bé cultural d'interès local. L'edifici religiós d'origen romànic, que data del segle xi, és d'una nau coberta amb volta de canó i capelles laterals. Només conserva una part de la volta de canó de l'edifici romànic original. La porta s'obre a la façana oest en arc de mig punt. El campanar, situat sobre l'entrada, és de planta quadrada i presenta un sol nivell de finestres a la part alta. Antigament estava acabat en punxa, però aquesta va desaparèixer a causa de l'incendi provocat per l'impacte d'un llamp que va caure a principis del segle XX
L'edifici ha sofert diverses transformacions, especialment durant el segle XIX . L'interior de l'església conserva una talla romànica policromada d'una Marededéu que data de finals del segle XII. L'emplaçament de la vila de Tuixén, encarada a la serralada del Cadí, constitueix "per se" un encastellament. La torre -campanar de l'església campanar presenta un caient de solidesa que arribat el cas, podia servir de lloc de refugi o defensa 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Sauvanyà)

És una església romànica de Ribera d'Urgellet (Alt Urgell) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Edifici religiós amb una nau i un absis de planta semicircular. Està cobert amb volta de canó. La construcció s'ha fet amb pedres, rústegament desbastades, fent filades. Té la porta, el campanar, la finestra cruciforme i el gran contrafort de la façana oest. A la nord, les pedres es disposen en filades d'opus spicatum

 

Pintors Catalans (Joaquim Vayreda i Vila)

Girona, 23 de maig de 1843 - Olot (Girona), 31 d'octubre de 1894. fou un pintor català, un dels més destacats paisatgistes catalans del segle xix. Després dels seus primers estudis a la seva ciutat natal, va ampliar la seva formació a Barcelona amb Martí Alsina i fent estades a París. Va fundar el Centre Artístic d'Olot, nucli de l'anomenada Escola d'Olot de pintura. El seu estil i concepte va estar influït per l'escola de Barbizon de França, i la seva pintura evolucionà en una aproximació a l'impressionisme
 

Pintors Catalans (Vicenç Solé-Jorba)

Olot (Girona), 6 de desembre de 1904 – El Brull del Montseny (Barcelona), 16 d'agost de 1946. Fou un pintor català. El 1915 ingressà en l'Escola de Belles Arts d'Olot, on cursà els estudis amb notable aprofitament. L'onze de novembre de 1935, en el concurs convocat per la Generalitat de Catalunya, guanyà la plaça de professor de dibuix de la citada escola, la qual restava vacant per la mort del professor Celestí Devesa, del qual càrrec prengué possessió l'1 de març de 1936.
Fou deixeble predilecte del notable paisatgista olotí, Ivo Pascual. Prengué part en les exposicions col·lectives celebrades en la Sala Vayreda d'Olot, i la major part de les particulars les celebrà, amb força èxit a la Sala Parés, de Barcelona. Solé-Jorba fou un paisatgista notabilíssim, i llurs obres, tresades amb mestressa, resten impregnades de lirisme, d'emoció sentimental i de bellesa i colorisme. Els seus paisatges foren l'expressió de llur sensibilitat i honradesa d'artista. Se'l pot considerar, en justícia, com un dels millors paisatgistes catalans. 

Pintors Catalans (Joan Planella i Rodríguez)

Barcelona, 2 de febrer de 1849 - Barcelona, 1910. Va ser un pintor català realista conegut per ser l'autor del famós quadre La nena obrera (1882), que ha esdevingut una de les icones de la industrialització tèxtil catalana del segle xix. Va participar en exposicions internacionals a París, Munic i Berlín, va guanyar medalles de segona i tercera classe a les Exposicions de Belles Arts de Madrid i va ser premiat a l'Exposició Universal de Chicago de 1893

Pintors Catalans (Ramon Martí i Alsina)

La Ribera (Barcelona), 10 d'agost de 1826 – Barcelona, 21 de desembre de 1894. Fou un pintor realista català, i una de les peces claus en la renovació de la pintura catalana moderna.
Considerada la figura més important del realisme artístic de Catalunya i Espanya, Martí Alsina s'emmarcà dins els corrents europeus més moderns i trencadors del moment. Estudià a París on conegué l'obra de Gustave Courbet, el major exponent internacional del realisme, i l'obra de l'escola de Barbizon. Tot i que les seves primeres obres es veien influenciades pel romanticisme, posteriorment seria l'introductor de les idees de Courbet a Catalunya. Atret pel pensament positivista i els corrents progressistes, Martí Alsina expressà el seu realisme militant en obres com el Bornet o La migdiada on es palesa el postulat realista bàsic de retratar la realitat, costumista i sense idealitzacions o embelliments innecessaris

Pintors Catalans (Sebastià Junyent Sans)

Barcelona, 1865 - Barcelona, 1908. Va ésser un pintor i il·lustrador modernista que es va formar a Llotja sota el mestratge d'Antoni Caba i es donà a conèixer pels seus tapissos. Més endavant conreà la pintura de gènere i el paisatge. Fou un dels pintors més cultes del seu temps, però mai acabà de trobar el seu estil, i oscil·là entre el realisme i el simbolisme. Fou també dissenyador de mobles, argenteria, enquadernacions, etc. Tenia el seu taller ubicat al carrer Bonavista, a prop d'on vivia Gaspar Homar, amb qui va mantenir molts contactes professionals. Amb Junyent hi varen col·laborar de forma regular el seu germà Oleguer i Josep Pey i Farriol.
Fou amic i protector del jove Picasso, amb qui compartí inquietuds artístiques i del qual va pintar un retrat al fons del qual apareix l'obra La Vida, que en aquell moment estava realitzant. En aquest període de relació (1903-1904), Picassó va pintar l'aquarel·la El foll, que està dedicada "al meu amic Sebastià Junyent".
Va col·laborar a la revista Joventut amb una sèrie d'articles sobre estètica, i va ser un dels més decidits defensors de la jove generació postmodernista catalana. El 1906 va ser ingressat al frenopàtic de les Corts, on acabaria els seus dies. A Catalunya es poden trobar obres d'aquest artista al MNAC i també a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, com Figura 

Pintors Catalans (Simó Gómez Polo)

Barcelona, 1845 - Barcelona, 1880. Es formà a la litografia d’Eusebi Planas (~1859), amb el pintor Josep Serra i Porson i a Llotja. Amb el seu germà, el gravador Enric Gómez i Polo (Barcelona 1841 — 1911), el 1863 anà a París, on fou deixeble de Thomas Couture, i féu un retrat gravat d’Eugène Delacroix, vell. Tornà i féu una breu estada a Madrid (1865) per a visitar el Prado. A Barcelona concorregué a l’exposició de l’Acadèmia de Belles Arts (1866) amb un Sant Sebastià, i fou un dels defensors de la idea d’edificar una sala permanent d’exposicions, on, quan fou feta realitat, exposà diverses obres (1868): Les cartes, Els daus, Jo també vaig ésser soldat. Tornà a Madrid (1869-70), on copià obres de clàssics amb finalitat d’estudi i comercial. Allà decorà també —amb Contreras— el sostre del palau del marquès de Portugalete. El 1874 competí —amb una Desesperació de Judes— per una càtedra a Llotja, que guanyà Antoni Caba. Més endavant, tanmateix, ell hi exercí de professor de colorit (1876-80). Féu decoracions murals a les esglésies del Pi i de Sant Agustí. Col·laborà a les publicacions “La Ilustración Europea y Americana”, “La Academia”, etc. El seu taller del Poble-sec, barri d’on era fill, esdevingué lloc de reunió d’intel·lectuals i d’artistes com Jacint Verdaguer, Francesc Matheu, Pompeu Gener, Pitarra, Carles G.Vidiella, etc; per allà passaren com a aprenents Joan Brull, Josep Pascó i Ferran Xumetra, entre altres. Féu obres de gènere i històriques, pocs però excel·lents retrats —el del moblista Francesc Vidal i Jevelli (col·l Vidal) és comparable als millors d’Édouard Manet— i fou un hàbil plasmador de tipus populars. Fou un dels representants màxims del realisme català, i en la seva obra, sòbria i que es beneficia d’una bona utilització del color, acusa la influència ben assimilada de la composició i l’entonació de la pintura del s XVII. Són molt interessants també els dibuixos a la mina de plom, sense clarobscur, de la seva darrera època, d’una gran valoració de la línia pura. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona.

Pintors Catalans (Ramon Alorda Pérez)

València, 1848 - Barcelona, 1899. Especialitzat en l’aquarel·la, presentà algunes obres a les exposicions de Barcelona (1873 i 1885) i de París (1878). Pintà una col·lecció de tipus i de costums populars de Catalunya i d’Aragó. Posteriorment s’especialitzà en pintura ceràmica. Residí i desenvolupà la seva carrera artística a València, Barcelona, Madrid, Sevilla i Venècia.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve d'Alinyà)

És una església del municipi de Fígols i Alinyà (Alt Urgell) declarada bé cultural d'interès nacional. L'església actual està constituïda per una nau i un absis semicircular, l'aparell del qual, gran i irregular, difereix del dels murs de la nau, que alternen filades de pedres planes amb altres de dimensions més grans, disposició del mur característica de paraments de tradició preromànica. El frontis té adossat un cos d'una casa veïna i, tot i que està molt reformat i restaurat, repeteix el mateix parament que l'absis. S'hi obren una porta d'arc de mig punt amb quatre arquivoltes en degradació i una finestra similar a mitjana alçada. Tots els exteriors revelen, amb la sobreposició de panys de mur de parament irregular, el sobreaixecament de l'edifici, que cal relacionar amb la substitució, en època gòtica, de la volta, ara apuntada. A l'interior, aquesta modificació es posa de manifest en la discordança entre la volta ogival i l'arc de mig punt amb què s'obre l'absis

Altres reformes evidents de l'edifici romànic són la coberta de l'absis, també sobrealçada, i l'espadanya de la façana. Diverses obertures il·luminen l'edifici, l'estructura originària del qual respons als trets característics de l'arquitectura romànica del segle xii. L'absis ha estat restaurat (1985), tot suprimint-ne la sagristia adossada. Campanar de cadireta de dos ulls. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu de Favà)

És una església romànica de Cabó (Alt Urgell) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Edifici religiós d'una nau coberta amb volta de canó, sota una teulada que s'allarga fins a cobrir l'absis, que és de forma quadrada i està encarat a ponent. La façana principal té una porta d'arc de mig punt adovellada, una finestra de doble esqueixada per sobre i, coronant la façana, un campanar d'espadanya de dos ulls. Al mur sud es troba la sagristia. Sobre l'arc absidal es troba la data 1780 que correspon a una reforma que es va fer a l'església

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu del Castell d'Oliana)

És una església del municipi d'Oliana inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església del castell situada al costat de les ruïnes de l'antiga població d'Oliana, ubicada en un lloc elevat, a la vora del Segre.
És d'una sola nau trapezoïdal amb els murs convergents vers l'absis semicircular, lleugerament ultrapassat. La coberta de la nau és de volta de canó reforçada per tres arcs doblers i la de l'absis és de quart d'esfera. A l'exterior, destaca l'absis, bastant alt degut al desnivell del terreny, amb arquets cecs de tipus llombard separats per lesenes i una finestra de doble esqueixada. Una altra obertura de característiques similars es troba al mur de migdia, entre l'absis i el campanar. Les dues portes d'accés es troben al mur de tramuntana, on també hi ha dos contraforts atalussats. Al costat de migdia, s'aixeca el campanar de torre de planta quadrada. A la part superior d'aquesta hi ha dos pisos que sobresurten per damunt de la coberta de la nau amb una finestra a cada costat en cadascun dels trams, l'últim dels quals aixecat en la restauració dels anys 80. A partir d'aquesta alçada la torre-campanar resta escapçada. El parament mural és a base de petites pedres sense desbastar. Tant al campanar com a l'absis s'hi veuen forats de bastida. Tenia com a altar un cippus romà (avui al Museu Diocesà de Solsona), que contenia una lipsanoteca de vidre verd segellada amb l'anell del bisbe Eribau d'Urgell; dins la lipsanoteca hi havia, a més d'algunes relíquies, el pergamí original de la consagració del 1032. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de la Quera)

Es tracta d’un antic monestir ara en ruïnes que es troba enlairat sobre el riu Segre. Tradicionalment aquest lloc havia estat identificat com el monestir de Sant Vicenç de Pinsent, però C. Baraut va identificar aquest darrer lloc a la part baixa, prop del riu, com una església i no monestir, però vinculat a Sant Serni de Tavèrnoles. Les ruïnes troglodítiques serien les de la cel·la de Sant Andreu de la Quera, també vinculada a Sant Serni, fundada el 855 o bé el 912. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de la Garrola)

És una església amb elements prerromànics i barrocs de Bassella (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós d'una nau, molt modificat. Porta al W i absis rectangular més petit i més baix que la nau. Finestres d'esqueixada senzilla a l'est i sud de l'absis. L'exterior arrebossat tapa el parament. Alguns autors pensen el la possibilitat que sigui preromànic encara que sense una bona investigació arqueològica és impossible assegurar-lo

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de les Peces)

O Santa Maria de les Peces és d'estil romànic i està situada sobre un turó pròxim a la població d'Alàs i Cerc, a la comarca de l'Alt Urgell. Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

L'edifici està datat del segle xi i posseeix documentació del 1077. Consta d'una única nau amb absis circular. Porta adovellada al frontis. Finestres adovellades de doble esqueixada, una al mig de l'absis i l'altra al frontis, damunt la porta. Conserva un campanar de torre amb planta quadrada de l'època romànica i amb una coberta en un únic vessant. Està adossada al mur nord, amb unes dimensions de 3,50 x 2,70 m. L'església està construïda amb pedres en filades, de mides molts irregulars. En el seu interior es troba una imatge de fusta policromada d'estil gòtic de Santa Maria de les Peces, imatge molt venerada a la comarca 

 

Pintors Catalans (Manuel Vilar i Roca)

Barcelona, 1812 - Ciutat de Mèxic, novembre de 1860. Fou un escultor romàntic català. Estudià a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Damià Campeny. El 1833 viatjà a Roma, on estudià amb Antoni Solà i Pietro Tenerani, al taller del qual treballà, i rebé consells de Bertel Thorvaldsen.
Emmarcat a l'escola artística dels Natzarens, el 1845 s'establí a Mèxic amb el pintor Pelegrí Clavé, on fou director de les classes d'escultura de l'Academia de San Carlos. Destacà al gènere del retrat: Moctezuma, La Malinche, Iturbide, Tlahuicole, Colom; altres obres seves són: Jasó robant el velló d'or (1836, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), Leto i els camperols (1838, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), Deianira i el centaure Neso, El judici de Daniel a Babilònia, Discòbol, Un infant jugant amb un cigne i Una noia voltada de gossos. 

Pintors Catalans (Josep Mirabent i Gatell)

Barcelona, 10 de setembre de 1831 – 30 d'octubre de 1899. Fou un pintor, decorador i professor de pintura decorativa i estampats de Llotja de Barcelona. Tot i néixer a Barcelona, la seva família era originària de Sitges i fou allà on va passar els primers anys de la seva vida. Als 12 anys va tornar a la capital, on comença la seva formació sota les ordres d'un pintor local. Més endavant va realitzar els seus estudis formals a l'Escola de la Llotja, amb professors com Claudi Lorenzale, Segimon Ribó i Pau Milà i Fontanals que influïren en la seva pintura inicial natzarenista. S'especialitzà en pintura de natures mortes, flors i fruites i excel·lí com a decorador, sent un dels màxims exponents catalans de pintura decorativa de la segona meitat del segle xix.

El 1855 fou nomenat professor ajudant de dibuix de figures a la Llotja, i el 1872 seria nomenat professor titular de pintura decorativa i dibuix de teixits i estampats a la mateixa escola. Es va associar a nivell empresarial amb Bartomeu Ribó, i junts van realitzar diversos encàrrecs com la restauració i decoració del Cafè Cuyàs, diverses teles per restaurar el Liceu, inciendiat el 1861. També van restaurar o decorar diversos edificis religiosos, com la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major. A nivell individual també va realitzar diversos encàrrecs, com el paranimf de la Universitat de Barcelona, el Saló de descans del Gran Teatre del Liceu (1861), les capelles del Col·legi de Santa Maria del Loreto, l'Hospital del Sagrat Cor, l'església de Montserrat, la Casa Erasme de Jover, la casa Estruch, la casa de Fernando Pugi, els esgrafiats de la façana de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer o la casa de Xocolates Juncosa. Tot i estar malalt, va arribar a participar en la primera Festa Modernista de Sitges. Es conserva obra seva a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i al Museu Nacional d'Art de Catalunya

Pintors Catalans (Pau Milà i Fontanals)

Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1810 – Barcelona, 16 de gener de 1883. Fou un pintor, escriptor i catedràtic de teoria de l'art i d'estètica a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, si bé la seva gran importància ve donada pel fet de ser un gran comunicador i un gran mestre. És una figura cabdal del panorama català del segle xix a través de la seva tasca com a dinamitzador cultural.

Es formà a la Llotja de Barcelona i a Roma on entrà en contacte amb els corrents puristes i natzarens, que va dur amb ell a la seva tornada a Catalunya, on va difondre amb entusiasme la seva teoria estètica i va intentar modernitzar el sistema d'ensenyament

Pintors Catalans (Claudi Lorenzale i Sugrañes)

Barcelona, 8 de desembre de 1814 o 1815 - Barcelona, 31 de març de 1889. Fou un professor i pintor català, integrant del natzarenisme. Va ser molt reconegut com a retratista. Amb Pau Milà i Fontanals, Lorenzale representa el moviment del romanticisme medievalista que és l'origen de la recuperació del passat històric de Catalunya, confluint amb la Renaixença catalana. És formà com a pintor a Múrcia des de 1828 i, a partir de 1830, a l'escola de la Llotja de Barcelona, on esdevingué alumne de Pelegrí Clavé i obtingué el primer premi de pintura per la seva obra Jael i Sísara el 1837. El mateix any, els seus pares el van enviar a Roma amb Pau Milà, qui el va posar en contacte amb el pintor natzarè Friedrich Overbeck, del qual esdevingué deixeble. Continuà la seva formació a l'Accademia di San Luca, on també fou obsequiat amb un primer premi de pintura. Durant la seva estada viatjà a moltes ciutats italianes de tradició artística i va ser molt influenciat pels grans mestres del Renaixement.

Va tornar a Barcelona el 1844 amb un programa artístic purista, inspirant-se en l'art medieval i en els ensenyaments d'Overbeck. Fundà una acadèmia pròpia que adquirí molt renom, estimulat per la recuperació dels models anteriors a Rafael. El seu prestigi com a docent comportà que el 1851 fos nomenat professor de l'escola Llotja de Barcelona, on exercí la docència fins al 1888, tant als Estudis d'Aplicació com als Estudis Superiors. El 1858, en fou director, càrrec que ostentà fins al 1877. Va tenir com a alumnes: Marià Fortuny, Caba, Padro, Lluís Vermell i Busquets, el seu fill Ramir Lorenzale i la majoria dels pintors barcelonins de la seva generació, als qui va influir durant les seves classes públiques i privades.

Pintors Catalans (Joaquim Espalter i Rull)

Sitges (Barcelona), 1808 - Madrid, 1880. va ser un pintor que desenvolupà la seva carrera principalment a Madrid. Feu els primers estudis amb els escolapis de Sant Anton, a Barcelona, i es formà pictòricament a Marsella (1828), París (des del 1829) i Roma (des del 1833), on formà part del grup dels natzarens catalans ( natzarenisme ). Tornà el 1842 i residí a Madrid fins a la seva mort. Esdevingué acadèmic de San Fernando el 1843. El 1847 fundà la revista artística El Renacimiento , juntament amb Federico de Madrazo i Eugenio Ochoa, i posteriorment fou nomenat professor de la Escuela Superior de Pintura de Madrid i pintor de cambra d’Isabel II. Entre el 1855 i el 1858 decorà el paranimf de la Universitat de Madrid. També decorà les sales del president al palau del congrés dels diputats de Madrid. Quant a retrats, cal destacar el del jove Octavi Carbonell (1842), el dels esposos Muntades (1856), el de la seva muller (~1856) (tots tres al Museu d’Art Modern de Barcelona) i, especialment, el col·lectiu de la família Flaquer (~1845; Museo Romántico, Madrid), on retrata una llar burgesa de l’època. També té obres de temes diversos, dibuixos i il·lustracions ( El Quixot , edició a cura de Tomàs Gorchs; Barcelona, 1859). Hi ha obres seves als museus d’Art Modern de Barcelona, Romántico de Madrid, provincials de Girona i Santa Cruz de Tenerife, Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú i Maricel de Sitges. La seva pintura, tot i que és dins els cànons natzarens, se n'aparta a causa del colorisme, fruit de la seva estada a l’escola del baró Gros, a París; als retrats en fuig encara més, i adopta un incipient realisme. 

Pintors Catalans (Josep Arrau i Barba)

Barcelona, 1802 - Barcelona, 1872. Fill de Josep Arrau i Estrada. Gran viatger i home de curiositat universal, presentà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual després fou president (1866), diverses memòries, del 1834 al 1866, sobre història de l’art, tècniques artístiques, ciències naturals, les teories de Chevreul, el daguerreotip, etc. Fou un dels iniciadors de la pintura romàntica catalana: el seu estil, de caire academitzant, s’expressà preferentment en el gènere del retrat: sobresurten el de Damià Campeny, el de Francesc Barret i el seu autoretrat al Museu d’Art Modern de Barcelona; i, sobretot, el de Joan Agell (Barcelona, Acadèmia de Ciències i Arts), on juga hàbilment amb la llum.

Pintors Catalans (Pelegrí Clavé i Roqué)

Barcelona, 1811 - Barcelona, 1880. Format a l’escola de Llotja de Barcelona (1822-33). Fou deixeble del pintor Salvador Mayol. A Roma, estudià amb Tommaso Minardi (1833), que el formà estèticament en l’escola purista, també anomenada dels natzarens, i residí amb l’escultor Manuel Vilar del 1834 al 1845, any que aconseguiren, respectivament, les places de director de les classes de pintura i d’escultura de l’Academia de San Carlos, de Mèxic; la reorganització que en féu fou de gran importància per al futur de la pintura mexicana (1846-67). El 1868 tornà a Barcelona, on es conserven algunes de les seves primeres obres, com retrats al pastel i els olis que envià des de Roma: El somni d’Elies (1837), El bon samarità (1839), etc. (Museu d’Art Modern, Acadèmia de Sant Jordi i col·leccions particulars). En l’art del retrat fou excepcional, dins dels cànons acadèmics.
A Mèxic, el conjunt dels seus retrats reflecteix l’alta societat mexicana de l’època romàntica. El quadre més ambiciós pintat a Mèxic és La bogeria d’Isabel de Portugal (1855-56, Museo de San Carlos, de Mèxic). Basant-se en esbossos seus, els seus deixebles decoraren la cúpula del temple de la Profesa de la ciutat de Mèxic, (1867), un dels primers murals que hi foren realitzats. En la darrera etapa barcelonina féu esbossos, que no es realitzaren, per a la decoració de l’església de la Mercè.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cristòfol de Vinyoles)

És una església romànica protegida com a bé cultural d'interès local del municipi de Cava (Alt Urgell). Edifici religiós d'una nau de planta rectangular amb absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera, l'absis té dues finestres de doble esqueixada. Nau coberta amb fusta, en part esfondrada.
Té dos arcs preabsidials apuntats. El portal és a la façana de ponent on hi ha tres arquivoltes. Hi ha dos tipus de pedra en la construcció de l'edifici. El mur oest i el campanar, que és d'espadanya i de dos ulls és mig refet, és de pedra calcària i contrasta amb la resta vermellosa del bastiment. Finestra adovellada de doble esqueixada damunt la porta. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Catedral de la Seu d'Urgell)

Anomenada Catedral de Santa Maria d'Urgell o Catedral d'Urgell, és un temple catòlic dedicat a Santa Maria situat a la Seu d'Urgell (Alt Urgell), seu catedralícia del Bisbat d'Urgell i principal temple de la diòcesi. És l'única catedral íntegrament romànica de Catalunya, considerada un exemplar únic dins el romànic català per les seves característiques italianitzants, altament visibles en l'ornamenta de la façana i la galeria oberta de la capçalera
El temple data del segle xii i està presidit per la Mare de Déu d'Urgell, patrona de la ciutat. Aquesta talla policromada del segle xiii, situada dins l'absidiola de l'altar major, és d'estil romànic i va ser restaurada el 1922. Sovint és anomenada Mare de Déu d'Andorra, segons la tradició havia estat amagada a Andorra durant la invasió sarraïna

Cal esmentar que la ciutat de la Seu d'Urgell pren precisament aquest nom pel fet d'ésser la seu episcopal del Bisbat d'Urgell i acollir-ne la catedral. Aquesta és la quarta catedral construïda a la diòcesi i la tercera erigida al mateix emplaçament, tot i que la primera de les tres ja fou erigida a la plana on al voltant nasqué un nou barri anomenat en llatí vicus Sedes Urgelli, és a dir barri de la Seu d'Urgell, entenent seu com a càtedra o tron d'un bisbe que exerceix una jurisdicció, església catedral i capital d'una diòcesi. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Tavèrnoles)

És un monestir romànic del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell), que es troba en el poble d'Anserall. La seva situació, al bell mig del camí ral de la Seu a Andorra, el deuria convertir en un lloc d'acolliment i hostalatge, d'aquí, probablement, el nom de Tavèrnoles derivat del mot llatí taverna. És un monument declarat bé cultural d'interès nacional
De l'església, que era de tres naus cobertes amb volta de canó, només se'n conserva la capçalera i el transsepte. La disposició absidal és molt singular: tres absis en creu disposats entorn d'un absis major, dels quals l'absis central té encara unes altres tres absidioles buidades interiorment en el gruix del mur. El transsepte és acabat també amb una absidiola a cada extrem. Entre el braç septentrional del creuer i els absis hi ha les restes de la torre circular del campanar, amb una escala de cargol interior. Dins l'església hi ha uns fragments d'estuc romànic que emmarcaven les obertures i finestres. El que resta de l'església fou restaurat entre 1971 i 1975 per la Direcció General de Belles Arts, sota la direcció de l'arquitecte J. Pons Sorolla.

Alguns capitells es troben a Barcelona i a Amèrica del Nord, ja que van ser venuts a un col·leccionista; en el Museu Nacional d'Art de Catalunya es conserva el baldaquí més un frontal d'altar del segle XII amb els dos laterals en els quals apareixen representats nou bisbes i dos sants amb aurèoles i en la catedral de la Seu d'Urgell diversos documents, entre ells el cartulari de l'abadia. El 1971 es va iniciar la restauració de la capçalera.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Feners)

És una capella romànica del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós, romànic, d'una nau amb absis semicircular que presenta dues finestres. La portada és oberta al mur sud. Tota la construcció és arrebossada

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida de Calbinyà)

És un església del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. L'edifici religiós està en ruïnes. Encara resta part del campanar de torre, amb planta quadrada, i alguns panys de murs.
De l'església de Santa Margarida de Calbinyà en resta part del campanar de torre de planta quadrada, escapçat, sense teulada, i alguns panys de murs. El campanar presenta una porta, mig colgada, que comunicava amb l'interior de l'església. També hi ha una finestra a doble esqueixada i a la façana meridional hi ha les obertures corresponents a segon pis. Els carreus són petits i rejuntats amb morter de calç. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llúcia d'Arcavell)

És una església romànica del municipi de les Valls de Valira protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular que s'obre a la nau a través d'un arc presbiteral que a l'exterior és reforçat per dos contraforts. La nau és recorreguda per una banqueta d'obra lateral al mur nord. L'absis és cobert per una volta de quart d'esfera, mentre que la coberta de la nau és esfondrada i no podem saber com era.

A la façana de ponent hi ha una finestra rectangular i a l'absis dues de doble esqueixada. Al mur de migdia hi trobem la porta adovellada en forma d'arc ultrapassat. A l'àrea del presbiteri hi ha restes de pintura mural de tipus ornamental en tons negres i vermells. És del mateix tipus que trobem en altres temples propers com Santa Coloma de la Bastida, Sant Vicenç d'Estamariu o Sant Serni de Nabiners.
El campanar d'espadanya de dos ulls, molt malmès, corona la façana principal. Davant de la façana principal hi ha dos pilars que podrien pertànyer a una estructura porticada que cobriria l'accés al temple. L'aparell constructiu és de pedra tosca i no presenta cap tipus d'ornamentació. Sembla procedir d'aquesta capella un retaule gòtic dedicat a santa Llúcia, pintat pel Mestre d'Estamariu i que es conserva al Museo del Prado 

 

Pintors Catalans (Manuel Zorrilla i Giné)

Barcelona, 1928 - Palau-solità i Plegamans (Barcelona), 20 de gener de 2017. Va ser un artista de les Belles Arts (dibuix, pintura i escultura). Alternà els seus estudis superiors amb els de Belles Arts. Igualment freqüenta el Museu d'Art Modern de la ciutat comtal per l'estudi dels Mestres de l'escola Catalana i fent un seguit de còpies in situ. En aquells temps participa en algunes exposicions col·lectives fins a l'any 1944 va fer la seva pròpia primera exposició de pintura i començà a donar classes a casa seva. Aquesta tasca docent l'animà a obrir una acadèmia d'ensenyament primari al barri de la Sagrada Família de Barcelona en la qual va abraçar alguns mètodes pedagògics poc freqüents a l'època, com les classes a l'aire lliure o itinerants. En paral·lel, seguia explorant en la seva trajectòria artística al taller de l'escultor Josep Torrents on hi aprengué aprendre l'ofici i la tècnica durant dos anys. Degut als canvis legislatius en matèria educativa decideix tancar l' acadèmia de primària el 1974.

Seguint les seves inquietuds artístiques, estudià un curs d'inici a l'Arqueologia de Barcelona, per a la investigació de l'Art Rupestre i al qual es dedicarà. Dedicat a pintar, dibuixar, restaurar... Després de fer restauracions de peces molt antigues trencades, una d'elles de l'edat de Bronze mitjà (1.500 anys aC), es troba exposada al Museu de Palau-solità i Plegamans. També va fer treballs amb imitació de pedres i policromies, reproduccions d'àmfores romanes. Professionalment es dedicà a fer dibuixos tècnics i va fer una gran quantitat de plànols d'habitatges unifamiliars, conjunts residencials i maquetes.
Va arribar a Palau-solità i Plegamans als anys 50 i des de sempre va estar lligat al món de l'educació, especialment de les Belles Arts. En aquests anys va fer un gran mural representant el poble de Santa Perpètua de Mogoda i un altre que representa la història de Palau-solità i Plegamans, amb 40 punts d'interès, els quals resten exposats a les respectives sales de Plens dels Ajuntaments. Cap els anys setanta, i després d'una bona documentació i estudi de l'art romànic, s'inicia en la pintura del retaule, utilitzant formules per pintar com els antics mestres del segle xii. Igualment reprodueix amb escultura figures romàniques de l'Estany, Ripoll, Sant Miquel del Fai i d'altres llocs. Alterna el seu treball amb pintura a l'oli, dibuixos a ploma i treballs amb tècnica acrílica. La seva obra resta distribuïda entre particulars. L'artista i professor va estar molt vinculat des de 1974 any en què s'establí definitivament a Palau-solità i Plegamans amb entitats associatives de la vila, com Els Qu4trePins on va col·laborar en les sèries "Racó filatèlic" i "Art Romànic" i els escrits envers "Els gremis medievals, La pesta negra a Catalunya. També col·laborà amb l'Associació de Pessebristes, entre d'altres.

En el seu currículum figura haver estat copista oficial d'obres d'art i de figures del Romànic, autor de nombrosos treballs d'arquitectura i de desenes de dibuixos a ploma de masies catalanes. L'artista i docent era molt conegut a la nostra vila per la seva faceta educativa en Belles Arts que va deixar empremta en molts vilatans i vilatanes, els quals van gaudir de les seves classes des de fa dècades i fins a l'any 2006. 

Pintors Catalans (Bernat Ylla Bach)

 Vic (Barcelona), 22 de març de 1916 - Saint-Maixent-l'École (França), 18 de febrer de 1994) fou un pintor del segle XX. Cursà els seus primers estudis en la seva ciutat nadiua a l'Escola Municipal de Dibuix de Vic amb els Mestres Pere Puntí i Llucià Costa i els amplià després a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona.

Exposà per primera vegada en una col·lecció barcelonesa, en la que exhibí exclusivament dibuixos a ploma. L'any 1936, marxà a Brussel·les, on estudià pintura i perspectiva a l'Escola Reial de Belles Arts, tenint com a Professor a Alfred Bastien. AIIí realitzà dues exposicions. Després va estudiar les lliçons i consells sobre la composició a l'Estudi de Montparnasse a París, del Mestre francés, André Lhote.

Al retornar a Catalunya, l'any 1943, Bernat Ylla va començar en el seu país una carrera de pintor independent. Féu la seva primera exposició individual en la Sala Comellas de Vic el desembre del 1943, fent-ho també a Barcelona el març de l'any 1944, en la sala de la Llibreria Dalmau, essent presentat pel crític Rafael Benet. Després s'instal·là a Deià, a l'Illa de Mallorca, on durant quatre anys va treballar buscant la seva forma personal d'expressió pictorica. A partir de l'any 1951 s'instal·là a França i organitza les seves exposicions arreu d'Europa: França, Anglaterra, Suïssa, i sempre a Vic, Barcelona, Catalunya, Mallorca, Castilla la Manxa, Extremadura, País Basc, etc. La seva última exposició la realitzà a "l'Ile de Ré" el 1983.

Pintors Catalans (Antoni Vives Fierro)

Barcelona, 1940. És un pintor català, especialitzat en paisatges urbans. Estudià a Llotja i es formà al Cercle Artístic de Sant Lluc, on fou alumne de Josep Maria Garrut i Romà i de l'escultor Tomàs Bel i Sabatés. El 1961 s'establí a París i el 1962 va exposar per primer cop a Cartagena. Des del 1970 viu principalment a Londres, que ha pres com a tema de molts dels seus quadres i on realitzà exposicions el 1971 i el 1973. Des del 1980 tornà a centrar la seva obra en Barcelona, i des de mitjans de 1990 a l'Havana.

Ha exposat a Londres, Ginebra, Düsseldorf, París, Montevideo, Atenes, Nova York, l'Havana, Bayreuth, Barcelona, Madrid i en altres indrets de Catalunya. És un pintor polivalent, utilitza diferents tècniques en les seves pintures, tot i que els darrers anys s'ha decantat per l'oli amb collage. Té un estil figuratiu amb un postimpressionisme de temes urbans o suburbials, que l'han donat més a conèixer, tot i que una part de la seva obra és paisaitgística.

Ha realitzat també una important obra gràfica, en la qual destaca la producció de cartells de caràcter comercial i commemoratiu. El seu treball ha estat reconegut amb diferents guardons, com la medalla d'or i el premi Girona de pintura (1979), els premis Ricard Canals de pintura (1980) i Clau de Barcelona (1998). El 1997 va rebre el premi de la Generalitat de Catalunya pel disseny de la Joia de la Sardana i el 2002 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi i el 2003 va obtenir el Premi Joan Fuster d'assaig per El nacionalisme que ve.

Pintors Catalans (Miquel Villà i Bassols)

Barcelona, 15 de febrer de 1901 - el Masnou (Barcelona), el 25 d'agost de 1988. Fou un pintor català, considerat un dels representants del fauvisme. Estudià a l'Escola de la Llotja i va fer nombrosos viatges per Europa i Amèrica amb el seu pare, negociant de vins, fins que va fer la seva primera exposició individual a Bogotà. El 1922 s'instal·là a París on estudià a l'Académie Colarossi i exposà al Salon d'Automne i al Salon des Indépendants. Ben aviat s'integrà a les tertúlies de Montparnasse, on es va fer amic de Marcel Duchamp, Jean Fautrier, Pau Gargallo, Togores i Francisco Gutiérrez Cossío. Després tornà a Catalunya i s'instal·là al Masnou. Exposà a la Sala Parés de Barcelona el 1929 i participà en les Exposicions de Primavera de 1933, 1934 i 1935, i fou un dels 33 pintors catalans de Joan Merli.

Després de la guerra civil espanyola exposà a les Galeries Syra de Barcelona el 1949 i 1951, i a l'Exposició Municipal de Barcelona del 1951. Fou un dels pintors catalans que va obtenir més prestigi en els ambients de Madrid. Fou premiat a la Primera Bienal Hispanoamericana de Arte celebrada a Madrid el 1951 i participà en la Tercera Bienal a Barcelona el 1955. Eugeni d'Ors l'escollí per a participar en alguns dels Salones de los Once de Madrid, i va exposar individualment a Madrid el 1963, 1965, 1968, 1973, 1975, 1977, 1984 i 1985. El 1977 i 1985 li dedicaren sengles exposicions antològiques.

La seva pintura mostra un constructivisme sobri influït per Paul Cézanne i Maurice de Vlaminck, centrat en paisatges del Maresme, d'Eivissa i de La Pobla de Segur, o bé interiors, figures i natures mortes, caracteritzat per la densitat del gruix de la pasta i pel seu colorisme mat. El seu estil, que al final de la seva vida fou més influït per Rembrandt, sintetitza el rigor i el classicisme del noucentisme amb el realisme de la generació del 1917. El 1985 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. L'any 1961, l'Ajuntament del Masnou posà el seu nom a un carrer (carrer del Pintor Villà) al carrer que tradicionalment s'havia anomenat baixada de Can Galvany

Pintors Catalans (Oriol Vilapuig Morera)

Sabadell, 1964. És un pintor català, nét del paisatgista Joan Vila Puig. Va estudiar a l'Escola d'Art EINA de Barcelona (1982-1985) i es va llicenciar en Belles Arts a la Facultat Sant Jordi de la Universitat de Barcelona (1985-1990). Els seus treballs adopten una metodologia propera a l'assaig. Partint de la tradició com allò preexistent, les seves propostes utilitzen mecanismes d'apropiació, cita i muntatge com a formes per generar renovats imaginaris al voltant d'experiències relacionades amb el cos, el desig, l'erotisme, la pèrdua, la por o el temps. Conserven obra d'Oriol Vilapuig la Col·lecció Gelonch Viladegut i el Museu d'Art de Sabadell

Pintors Catalans (Estanislau Vilajosana i Guilà)

Manresa (Barcelona), 1913 - Manresa (Barcelona), 1991. Fou un pintor paisatgista català. Als 12 anys ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa. Deixeble d'Evarist Basiana. Més endavant estudià perspectiva, composició i color amb els pintors Francesc Labarta i Ramon Calsina i tècnica ceràmica amb Llorenç Artigas a l'Escola Massana.
L'any 1942 assistí a classes de dibuix al natural al Foment de les Arts Decoratives i al Cercle Artístic Barcelonès. Si bé el paisatge configura la major part de la seva producció artística, també conreà amb èxit la natura morta, les flors, la figura...

Fou un dels fundadors del Cercle Artístic de Manresa (1935), del Gremi de Sant Lluc (1941) i de la Llibreria Símbol (1966). Formà part junt amb Joan Vilanova i Joan Vilaró, de la comissió encarregada d'erigir un monument als iniciadors de la Séquia, que comportà la instal·lació de la "Ben Plantada" a la Plaça Bonavista de Manresa. Amb A. Pujol pintaren conjuntament el mural sobre la batalla del Bruc que es troba a l'escala principal de l'Ajuntament de Manresa.

Va fundar i dirigir l'Acadèmia Vilajosana, al carrer de Casanova, de dibuix, pintura i ceràmica des de 1965. Experimentador de diversos corrents pictòrics. Fou col·laborador en la promoció d'iniciatives culturals. Va celebrar més de vint-i-cinc exposicions individuals entre Barcelona, Mallorca, Sabadell, Manresa i altres. També participà en moltes exposicions col·lectives. Participà en el primer Saló d'Independents de l'any 1936 a Barcelona i al Saló de Tardor (organitzat per la Generalitat de Catalunya) l'any 1938. Té obres seves a Alemanya, Anglaterra, Estats Units, Argentina, Veneçuela, Brasil, Itàlia

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia d'Asnurri)

És un monument del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós, originàriament romànic, d'una nau coberta amb volta de canó i amb capelles afegides. L'absis, amb tres finestres de doble esqueixada, és semicircular i es troba coronat per un petit campanar quadrat afegit. La portada s'obre a la façana W

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eugènia d'Argolell)

És un monument del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Se situa en el nucli de població d'Argolell. Edifici romànic d'una nau, coberta a cel ras, amb absis semicircular sobrealçat. És una construcció rústega de pedres unides amb fang. La portada és adovellada i s'obre al mur N. El campanar, de planta quadrada, és d'època més tardana. Originàriament estava decorada, a l'interior, amb unes pintures murals les restes de les quals es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Agnès de la Farrera dels Llops)

És una església romànica del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós romànic d'una nau amb absis semicircular, el qual era il·luminat per dues finestres d'una sola esqueixada. La coberta era totalment esfondrada i s'ha restaurat. És una construcció rústega de pedres unides amb fang. Té la portada oberta al mur S i és adovellada. Hi ha una biga escairada encastada a l'absis que conserva decoració d'escuts de colors blau, vermell i negre.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Roc de la Farga de Moles)

És una església del municipi de les Valls de Valira, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És la mateixa església que Sant Miquel de Ponts, a l'antic nucli el de Ponts, ara la Farga de Moles, on hi havia una torre que vigilava el pas sobre la Valira, documentada al 940; des de 1004 va ser propietat del Monestir de Sant Serni de Tavèrnoles. Església d'una nau amb absis semicircular, actualment en ruïna total. Ha desaparegut la nau i només resten unes filades de l'absis, fetes amb carreus disposats en filades. A l'absis són visibles part de les arcuacions cegues o llombardes

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere Somont)

És una església del municipi de les Valls de Valira inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós d'una nau i absis rodó amb dues finestres de doble esqueixada. La portada es troba a la façana S, però la primitiva era al mur N. L'església té uns goigs dedicats a sant Pere, editats el 1982, amb lletra de Josep Espar i música de mn. Albert Vives

 

Pintors Catalans (Miquel Viladrich Vila)

Torrelameu (Lleida), 1887 - Buenos Aires, Argentina, 1956. Fou un pintor català. La seva pintura és figurativa, d'un ingenuïsme volgut i refinat i sovint amb temàtica popular. En l'òrbita de l'anomenat simbolisme decadentista espanyol destaca la figura del pintor Miquel Viladrich, un els grans protagonistes de l'anomenada tradició pictòrica lleidatana. Nascut el 1887, de jove es relacionà amb el grup dels anomenats Heptantropos — grup heterodox i bohemi encapçalat per Paco Mercé—i col·laborà a les planes de les revistes satíriques Lo gat de famades i Poticracia. Becat per la Diputació de Lleida, començà la carrera d'arquitectura a Barcelona, que alternà amb la seva formació artística, tot i que aviat es decantà definitivament per la pintura. Es trasllada a Madrid l'any 1907, allí conegué al dibuixant Lluís Bagaria i al que seria el seu company inseparable, l'escultor Julio Antonio.
Ben aviat participarà de les tertúlies del Nuevo Café Levante, cenacle de la generació simbolista peninsular promoguda per Ricardo Baroja i Ramon M. del Valle-Inclán i establiria relacions fecundes amb importants noms de la literatura i del pensament espanyol com Ramón Gómez de la Serna o Pérez de Ayala.

L'any 1913 marxa a París i entra en contacte amb el pintor Anglada Camarasa i amb el mecenes Milton Huntington, fundador de la Hispanic Society of America (Nova York), el principal centre difusor de la figura i l'obra de Viladrich arreu dels Estats Units. El seu treball, a mig camí entre el costumisme i l'estètica pròpia del simbolisme, és el resultat d'un afany viatger i d'una sorprenent capacitat d'impregnar la seva pintura dels diferents trets locals. Després de residir durant un cert temps a Fraga (el Baix Cinca). En el temps que va estar vivint a Fraga va pintar uns murals al Castell de la ciutat, així com a l'Ajuntament de Barcelona, al final de l'escala negra. Passarà tota la Guerra civil a Barcelona fins al 1940, any en què viatjarà a l'Argentina per a instal·lar-s'hi definitivament fins al dia de la seva mort. Al Museu de la Hispanic Society of Amèrica de Nova York s'hi troben al voltant d'uns quaranta quadres. També es conserva obra seva al Museu d'Art Jaume Morera, com la pintura a l'oli Zapatero moro (1933) o Les Hermètiques (1909)

Pintors Catalans (Joan-Pere Viladecans)

Barcelona, 1948. És un pintor català. Influït per Antoni Tàpies i Joan Brossa, s'inicià amb obres en les que combinava la pintura amb diversos objectes, barrejant tècniques, amb una pinzellada densa propera a la pintura matèrica. A cavall entre la figuració i l'abstracció, la seva obra se centra en la naturalesa, el temps i la vida. Combina empremtes o el collage d'elements reals amb signes precisos que cerquen un lirisme plàstic. La seva obra recent contrasta amb l'austeritat d'èpoques anteriors per l'ús de colors vius i intensos. S'ha expressat també amb environments, i ha conreat el cartellisme i el disseny. Exposà el 1967 al Cercle Artístic de Sant Lluc i, des de llavors, per tot el món

Pintors Catalans (Joan Vila i Casas)

Sabadell, 3 de juny de 1920 - Barcelona, 17 de gener de 2007. Fou un pintor, gravador, ceramista, escriptor i col·leccionista català, conegut com a Joan Vilacasas. Vilacasas és un dels noms clau de la generació informalista catalana. Com molts altres artistes del moment, l'any 1949 emprengué el camí cap a París a la recerca d'un llenguatge propi que pogués superar el panorama desolador i l'aïllament empobridor que es patia al nostre país al llarg dels anys de la dura postguerra. Un cop allí, i després de connectar amb els artistes de l'avantguarda artística internacional, inicià un canvi progressiu en la seva obra, primer fortament influït pels impressionistes i el cubisme picassià –dels quals es derivaria una figuració ingenuïsta profusament colorista– per a després, cap al 1953, realitzar les seves primeres obres abstractes.
És considerat un dels pintors catalans més destacats de l'abstracció dels anys 50. Com a pintor, les seves obres s'han exposat arreu del món i qualsevol suport era vàlid: una tela, el seu 600 o els objectes que trobava als encants. Com a escriptor, podem trobar en la seva obra literària: novel·les, teatre, guions per a la ràdio i per a la televisió

Pintors Catalans (Jordi Vila i Rufas)

Barcelona, 1924 - Barcelona, 12 de gener de 2011. Fou un pintor i retaulista català.  Cesc, es formà a l'escola Massana de Barcelona on després esdevingué professor (1952) fins a la seva jubilació (1989). Es dedicà en l'especialització de la pintura de retaules i murals i a la realització de vitralls religiosos. Com a retaulista és considerat una de les figures contemporànies cabdals a Catalunya, en renovà la tècnica partint de la tradició medieval i en difongué un nou estil i ús.
Exposà a Barcelona des del 1951 i en altres ciutats com: Nova York, Avinyó, París o Buenos Aires. Fou premiat a Chicago (1960) i al Primer Concurs Nacional d'Art de la Llar (1963). A la parròquia de Sant Joan de Vilassar de Mar hi té pintats els retaules de Sant Isidre (1948), Mare de Déu del Carme (1949), Sagrat Cor (1950-1953) i Mare de Déu del Rose

Pintors Catalans (Joan Vila Puig)

Sant Quirze del Vallès (Barcelona), el 10 de novembre de 1890 - Bellaterra (Barcelona), el 6 de març de 1963. Fou un pintor paisatgista català.  La intervenció, però del pintor sabadellenc Joan Vila Cinca féu que, als 14 anys, anés a viure a Sabadell i es convertís en alumne seu per tal d'aprendre l'ofici de pintor decorador. Encara molt jove, figura entre els artistes que van participar a la contraexposició de caràcter acadèmic que l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va organitzar l'any 1915 a l'antic teatre de la Lliga Regionalista, com a resposta i confrontació amb les idees de l'exposició Art Nou Català que simultàniament es presentava a la ciutat.

Entre el 1911 i el 1917 estudià a Llotja amb Modest Urgell i a l'Escola de Bells Oficis de Barcelona. El 1917 rebé una pensió de l'Ajuntament de Sabadell per estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. Es cansà ben aviat dels professors -a excepció de Julio Romero de Torres- i es dedicà a fer còpies al Museu del Prado.
El 1919 va per primera vegada a París i coneix els preimpressionistes. El 1922 es casa amb Maria Codina Duran i viatja a Roma, on aprofundeix en el problema de la llum, en contacte amb els primitius i els renaixentistes.[3] En l'entremig va participar, els anys 1920 i 1922, en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid.

L'any 1924 va col·laborar amb algunes il·lustracions en l'Almanac de les Arts, en el qual es va reproduir en color un paisatge. L'any 1930 va participar en l'exposició Barcelona vista pels seus artistes, organitzada pel Reial Cercle Artístic, que es va fer al Palau d'Arts Decoratives de Barcelona, en la qual va presentar les obres Interior de l'Hostal de la Bona Sort (núm. cat. 133) i Plaça de Medinacelli (núm. cat. 135). Va formar part del grup dels Evolucionistes i al llarg de la seva trajectòria va fer nombroses exposicions a Granada, Sabadell, Barcelona, Girona i Reus, entre d'altres ciutats.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Os de Civís)

És una església romànica del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós originàriament romànic però modificat. Consta d'una nau amb capelles laterals. L'absis original es va transformar en un de rectangular. La portada és oberta a la façana W. El campanar és de planta quadrada. Al mur S, a la part antigament porxada, hi havia pintures murals que ara es conserven al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí d'Ars)

És un monument del municipi de les Valls de Valira inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Martí d'Ars és un edifici romànic d'una nau, de planta lleugerament irregular, esbiaixada a la banda de l'evangeli, i d'aparell irregular. L'absis, separat de la nau per un arc triomfal, és quadrat i cobert per una volta de canó. la nau, coberta amb encavallades de fusta, té l'accés lateral al costat de l'epístola
Adossat a la part esbiaixada del mur de l'evangeli s'alça un campanar de planta circular, amb finestres geminades i arcuacions a la part superior. Sobresurt tres pisos per damunt de la teulada de l'església i de les construccions veïnes. Construït amb aparell irregular disposat en filades, els dos pisos superiors compten amb els capitells llisos. És coronat per una teulada cònica de pissarra, sota el ràfec de la qual corre una filera d'arcuacions cegues de tipus llombard i petites espitlleres. El campanar, al qual les espitlleres superiors i del primer pis confereixen un caràcter defensiu, és possiblement l'element més rellevant de l'església, atesa la seva estructura cilíndrica que el converteixen -juntament amb el de Santa Coloma d'Andorra, de factura i disseny més acurats- en una de les poques mostres del romànic català d'aquesta tipologia, que sembla circumscrita a les valls pirinenques de l'Alt Urgell i 'Andorra
D'altra banda, el tipus d'obertures i elements ornamentals que configuren el mur ens forneixen dades per a situar-lo cronològicament dins del segle XI. En canvi, l'edifici, pot ser contemporani, manté a les seves estructures un lligam profund amb la tradició constructiva del preromànic, manifesta sobretot en el tipus de planta, l'absis carrat, l'arc triomfal d'ingrés, i el tipus d'aparell

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Campanar de Sant Martí de Bescaran)

És la resta d'una antiga església romànica del municipi de les Valls de Valira inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El campanar de l'antiga església de Sant Martí de Bescaran resta com una estructura isolada i fora de context dins el cementiri del poble. L'església era una construcció romànica bastida al lloc de l'antic monestir de Sant Martí de Bescaran, de fundació episcopal i annexat el 914, quan ja era abandonat, a Sant Sadurní de Tavèrnoles. L'església preromànica del monestir degué subsistir com a parròquia fins a la construcció de l'església romànica, de la qual només en queda el campanar, tot i que el 1910 encara se'n conservava un fragment de mur de la nau.
El campanar, fet de parament petit i regular, és una torre de secció quadrada amb coberta de lloses de pissarra. Els tres pisos superiors (hi ha sis pisos en total), dividits per un fris d'arcuacions cegues, tenen finestres geminades, algunes d'elles tapiades. És una construcció romànica dels segles XI-XII 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume de Llirt)

És una església del municipi de les Valls de Valira inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau, amb la coberta esfondrada i capçada per un absis rodó amb una petita finestra. Al mur S, damunt un contrafort sobreposat, d'alça un campanar de caidreta d'un ull. A l'interior de l'absis hi ha restes de pintures romàniques.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu Vell d'Arcavell)

És una església del municipi de les Valls de Valira inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós en estat ruïnós del qual només resta part de l'absis. Originàriament tenia una nau. L'absis és construït amb carreus disposats en filades de pedres i té finestra adovellada de doble esqueixada oberta al mig. Al seu costat hi ha les restes de la caserna de carrabiners, un edifici de planta rectangular i parets de tàpia arruïnat 

 

Pintors Catalans (Joan Vila i Grau)

Barcelona, 1932, o Joan Vila-Grau. És un pintor i vidrier. Fill del també pintor Antoni Vila Arrufat, es va formar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1950-1955), encaminant-se tanmateix cap a la pintura. Interessat per l'art litúrgic, s'ha especialitzat en la realització de vitralls per a esglésies i edificis religiosos, destacant la seva obra al Temple Expiatori de la Sagrada Família.
També ha realitzat obres a Andorra, Alaior, Saragossa, Granada, Madrid, Cadis, Corrientes i Cincinnati, col·laborant de vegades amb Joan Miró. Com pintor, ha evolucionat des d'una figuració esquemàtica d'influència romànica cap a l'art abstracte, amb treballs en fusta policromada a mig camí entre la pintura i l'escultura. Ha realitzat exposicions a Barcelona, Madrid, Tarragona, Londres, Mataró, Granollers, Bilbao, Santander, etc. Té obra a diferents museus com el Museu d'art modern d'Eivissa, el Museu d'art contemporani de Vilafamès, el Museu de Granollers, etc. L'abril de 2010 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya.

Pintors Catalans (Josep Vila Closes)

Manresa el 4 de gener de 1921 - morí el 14 d'abril de 2005. Feu els seus estudis de pintura a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa, tenint per professors Anselm Corrons, Tomàs Boix, Alfred Figueres i Evarist Basiana. Gràcies a ell l'any 1939 es crea el Grup del Remei, grup d'artistes manresans molt actius.
La seva primera exposició fou l'any 1945, a la sala Verge de Manresa. L'any 1948 exposà la seva obra a Barcelona. La seva primera incursió a la ciutat comtal ja li va valdre una petita notícia a La Vanguardia: Vila Closas, en Galerías Franquesa. El 1949 exposà a la Galeria d'Art Vergé de Manresa.
Va obtenir infinitat de premis amb els seus paisatges i les seves marines, plenes de llum i de color. Segurament el seu primer reconeixement fou el 1955 amb el Premi Pintura del III Salón de Otoño, de Manresa. La seva és una pintura fortament arrelada a la terra, com la seva actitud cívica i patriòtica, que en els darrers anys li va ser reconeguda amb la concessió de la Medalla de la Ciutat de Manresa, el premi Oleguer Bisbal i el premi Estelada.

Pintors Catalans (Joan Vila i Cinca)

Sabadell, 29 de febrer de 1856 - Sant Sebastià de Montmajor, 2 de desembre de 1938. Fou un pintor català. Fou el pare del també pintor Antoni Vila i Arrufat. La seva família procedia de Cardona i van venir a Sabadell, on van fundar la primera fàbrica de sifons i gasoses de la ciutat. Els seus pares volien que treballés en el negoci familiar, però el que realment ell volia era ser pintor. Va iniciar els estudis a la Llotja de Barcelona, amb Josep Serra i Porsón, i assistí a l'acadèmia de Tomàs Moragas. Abans d'anar a Madrid, pels volts de 1880, o el 1877 segons altres fonts, amb Joan Figueres, Ramon Quer i Josep Espinalt varen fundar l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, en una sala i alcova del tartaner Silvestre, al carrer de Sant Pau. Gràcies a una beca de l'Ajuntament de Sabadell, va marxar a estudiar a Madrid, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i, més endavant, a l'Escola Superior de Belles Arts de Madrid.

Segons els catàlegs de la primera i segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona, a finals del segle XIX va residir al carrer de Sant Josep i al de Moratín de Sabadell. Vila Cinca fou la mà dreta de Narcís Giral en la creació i direcció de l'Escola Industrial de Sabadell, una acadèmia fet seguint el model educatiu belga on es volia formar especialistes per a la indústria tèxtil local, on se li donava una especial importància al disseny i a les belles arts, on Vila Cinca faria de professor. Aquest fet va provocar una immediata posterior generació d'artistes a la ciutat, entre els quals s'inclouen Antoni Vila-Arrufat, Rafael Durancamps, Ricard Marcet o Joan Vila Puig, entre d'altres. Posteriorment cediria la seva plaça de professor a Joan Vilatobà. Aquesta xarxa d'artistes sabadellencs estendria la seva influència a nivell català fins aproximadament l'època de Postguerra.

L'any 1905 va fer el cartell de la festa major de Sabadell. Un cop restablert a Sabadell, el 1912, juntament amb Vicenç Renom, va iniciar unes excavacions a la serra de la Salut, al poblat ibèric i romà d'Arraona. I aquell mateix any, l'Ajuntament el va nomenar director de la Junta de Museus i Excavacions que s'acabava de constituir. Va ser fundador i professor de l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sabadell. També va ser nomenat director de la junta de museus locals. Fou mestre de dibuix i pintura per a molts sabadellencs. En l'Almanac de les Arts de l'any 1924 es va reproduir en color un paisatge de Sacama obra seva. El 16 d'abril de 1942 Sabadell li dedicà un carrer al barri de la Creu Alta

Pintors Catalans (Antoni Vila i Arrufat)

Sabadell, 20 d'octubre de 1894 - Barcelona, 18 de setembre de 1989. Fill del pintor Joan Vila i Cinca fou un pintor i gravador i muralista català, pare del pintor i vitraller Joan Vila Grau. Vila i Arrufat va ser cofundador de la Colla de Sabadell mentre que el seu pare havia fundat l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell l'any 1876. Es va formar principalment amb el seu pare i a l'escola Llotja de Barcelona, per acabar els seus estudis a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando a Madrid, gràcies a una beca concedida per l'Ajuntament de Sabadell.

Va rebre una pensió de l'Ajuntament de Sabadell i viatjà a París i a Itàlia, on va rebre la influència de Mela Muttermilch. Amb tot just vint anys, figura entre els artistes que van participar a la contraexposició de caràcter acadèmic que l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va organitzar l'any 1915 a l'antic teatre de la Lliga Regionalista, com a resposta i confrontació amb les idees de l'exposició Art Nou Català que simultàniament es presentava a la ciutat. El 1919 exposà a les Galeries Laietanes de Barcelona, però va viure fins al 1920 a París, on dibuixà paisatges urbans. El 1921 l'Ajuntament de Sabadell li va atorgar una segona pensió per ampliar estudis a l'estranger.

Tornà a Barcelona i exposà individualment a les galeries El Camarín (1922) i Syra (1932), alhora que participava en algunes exposicions col·lectives. Va participar també amb il·lustracions en l'Almanac de les Arts de 1924, on també es van reproduir en color un fragment d'un retrat i un monotip, i al de 1925, en el qual es va reproduir una maternitat. Però al seu retorn es va dedicar sobretot a la pintura mural, especialment amb temes religiosos. com els primers plafons que va pintar representant sant Cosme i sant Damià, per a la farmàcia Benessat de Sabadell i per al Santuari de la Salut d'aquesta mateixa ciutat o l'altar del Santíssim a l'església de la Trinitat de Vilafranca del Penedès l'any 1935.

Després de la Guerra Civil va participar en l'Exposición de Arte Sacro de Vitoria de 1940, en la Biennal de Venècia (1940 i 1952) i en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. El 1942 va rebre la medalla d'honor de l'Exposició Nacional de Barcelona, i el 1948 la primera medalla de gravat a la de Madrid per El sopar. El 1954 exposà individualment a Buenos Aires i Rosario (Argentina), i més tard ho va fer a Barcelona (1971, 1979, 1980) i a Sabadell (1974, 1978, 1979). Ha fet murals a Sabadell, Vilafranca del Penedès, Terrassa, Sant Sebastià de Montmajor, El Escorial i Barcelona. La seva obra es caracteritza per la nitidesa i serenitat noucentista de l'ambient, centrada sovint en figures i maternitats. Uns dels seus murals més reconeguts són els que va executar per a la Sala de Comissions de la Casa de la Ciutat de Barcelona l'any 1950.
Del 1949 al 1958 fou catedràtic de gravat a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, i també fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Igualment, fou president honorari de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
El Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona, disposa de diverses obres de l'artista. També es conserven obres d'Antoni Vila Arrufat a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac, a la Col·lecció Gelonch Viladegut, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), al Museu d'Art de Sabadell i a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

Pintors Catalans (Lluïsa Vidal i Puig)

Barcelona, 2 d'abril de 1876 - Barcelona, 18 d'octubre de 1918. Va ser una pintora catalana. Pertanyia a una família benestant i culta, que es relacionava amb l'ambient modernista de l'època. Eren onze germans, nou noies i dos nois; una de les seves germanes fou parella de fet de Pau Casals i una altra es casà amb el filòleg i escriptor Manuel de Montoliu.

El seu pare era Francesc Vidal i Jevellí, ebenista, decorador i fonedor, dedicat a l'art i als negocis. El seu avi matern era un compositor de Vic, Bernat Puig. Lluïsa va créixer en un ambient propici a les creacions artístiques. S'educà amb el seu pare, va rebre lliçons de Joan González (germà de l'escultor Juli González), d'Arcadi Mas i Fontdevila, del xilògraf Gómez Polo i a París, d'Eugène Carrière. Influiran en ella artistes com Rusiñol i Casas, Casas en el retrat i Rusiñol sobretot quant a solucions compositives.

Lluïsa va ser l'única dona de la seva època que es va dedicar professionalment a la pintura i l'única que va anar a París a estudiar. Quan torna de París s'afilia al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. En aquest cercle es mogué des d'aleshores i molts dels seus retrats foren de les dones d'aquest entorn, de la seva família i d'amics.
Dona activa i compromesa socialment, visqué de la pintura i de les classes particulars que impartia en el seu taller del carrer Salmerón, avui Gran de Gràcia, que abans havia ocupat Nonell, i de les col·laboracions en revistes. Entrà en contacte amb tot el grup d'artistes europeus, fugitius de la guerra i establerts a Catalunya, i es convertí en una activa pacifista formant part del Comitè Femení Pacifista de Catalunya.

La seva participació en el món artístic s'inicià en els Quatre Gats, on fou l'única dona que va exposar. Col·labora a la revista Feminal, en ella il·lustrà contes de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Monserdà, Caterina Albert, Carme Karr, etc.). El 1910 s'incorporà a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d'exàmens i jurat de la secció d'art. També participà en el Patronat d'Obreres de l'Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en La Llar, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr.
Va pintar molts retrats a la sanguina i a l'oli, una tècnica que sempre dominà excel·lentment, també escenes íntimes de gènere, així com paisatges i festes populars. La seva pintura ha estat considerada com a modernista pels tons de la seva paleta, per l'ús de la transparència lluminosa en els colors de fons i també per l'elecció dels temes. Juntament amb Joaquim Mir, Oleguer Junyent, Juli González, Xavier Gosé, Ricard Canals, Josep Maria Sert, Ramón Pichot i el jove Picasso ha estat inclosa dins la segona generació dels modernistes. Alguna de les seves obres, com el retrat de la muller de Miquel Utrillo, fou atribuïda a Ramon Casas. Sempre gaudí de bones crítiques, encara que la seva obra es qualifiqués de viril, qualificatiu positiu pels crítics de l'època. Morí jove a causa de la pandèmia de grip espanyola a Barcelona