O Torre de la Plaça és una obra romànica de Llançà (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situat a l'extrem nord-est del casc antic de la vila, al sud-oest del nucli urbà de la població de LLançà. La torre ocupa el sector septentrional de la plaça Major, a uns trenta metres de distància de l'actual església de Sant Vicenç de Llançà
Es tracta de l'únic vestigi conservat de l'antiga església medieval de Sant Vicenç, actualment desapareguda. És una torre de planta quadrada, amb la coberta piramidal de quatre vessants i distribuïda en dues plantes. La porta d'accés, que ocupa tota l'amplada del mur de llevant de la construcció, és d'arc apuntat i està bastida amb pedra desbastada i lloses de pissarra, disposades a sardinell. Els quatre paraments presenten, al pis superior, dues finestres d'arc apuntat bastides en pedra i, damunt seu, un parell d'òculs també de pedra. A les façanes de tramuntana i migdia, sota les finestres anteriors, hi ha dues obertures més d'arc rebaixat. Es conserva una altra obertura a la part inferior del parament de migdia i, en general hi ha diversos forats de bastida. El cloquer presenta un coronament de merlets esglaonats refet. L'interior de la torre mostra testimonis de reformes tardanes a les quals pertanyen les voltes actuals. La de la planta baixa és bastida amb pedruscall, mentre que la superior és rebaixada i bastida amb maons disposats a pla. La construcció és de rebles de pissarra i argamassa, amb lloses treballades bastament als angles
És una església del municipi de Campmany (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. Situada dins del nucli urbà de la població de Campmany, a la banda de tramuntana de l'antic recinte emmurallat, a la plaça del Fort.
Església d'una sola nau amb absis de planta semicircular capçat a llevant i fortificat posteriorment. La nau està coberta per una volta apuntada mentre que l'absis presenta una coberta de forma ametllada, oberta a la nau mitjançant un arc apuntat adovellat. Ambdues voltes arrenquen del mateix nivell, la de la nau damunt una cornisa motllurada. En aquest mateix espai, integrades als murs laterals, hi ha quatre capelles disposades a manera de fornícules i obertes a la nau mitjançant arcs de mig punt adovellats amb les impostes motllurades. A l'extrem nord-est de la zona presbiteral hi ha la sagristia, de planta rectangular. L'edifici està il·luminat mitjançant tres finestres de doble vessant i arcs de mig punt adovellats. Aquestes obertures estan situades al mur meridional de la nau, tot i que actualment es troba tapiada, al frontis del temple i al fons de l'absis, exteriorment amagada per una casa que s'adossà al temple en època moderna. La portalada d'accés a l'interior es troba al mur de migdia, davant la plaça i s'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra. Està formada per tres arcs de mig punt en gradació amb les impostes destacades, llinda plana i timpà semicircular amb vitrall. Els batents de la porta de fusta són decorats amb ferros forjats en forma d'espiral. A la part superior del frontis, situat a l'extrem de ponent de l'edifici, hi ha un campanar de cadireta de dues obertures rectangulars rehabilitat, el qual presenta un cos superposat a manera de torricó, amb dues obertures rectangulars més i una teulada de dues aigües de grans dimensions. Tot i que l'edifici estava completament sobrealçat per l'obra de fortificació defensiva bastida a finals del segle XIII - XIV, actualment només es conserva la part superior de l'absis, que li dóna una aparença de torre semicircular. Està bastit damunt la cornisa de dents de serra original de la zona presbiteral i format per carreus de pedra disposats en filades regulars i diverses espitlleres, damunt les quals destaquen dos petits matacans rectangulars, orientats a sud i llevant. La part superior de la fortificació està rematada per un parament de pedra desbastada de diverses mides, lligada amb morter.
La construcció està bastida amb carreus de pedra ben escairats, disposats formant filades regulars. L'interior del temple presenta la volta de la nau arrebossada i pintada, mentre que la de l'absis és bastida en pedra desbastada de mida més petita. La resta de la conca absidal deixa el parament de carreus de pedra disposats en filades vist. Els murs laterals de la nau presenten un revestiment arrebossat i esgrafiat a imitació de carreus ben desbastats.
És una església del municipi d'Albanyà inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Cristòfol dels Horts és molt enrunada. Consta d'una sola nau capçada a llevant per un absis de planta semicircular. Presenta elements constructius d'èpoques diferents. La meitat occidental que sembla la més antiga és la més malmesa i ha patit diferents intervencions. La resta de la nau conserva la volta, mentre que l'absis té la coberta enrunada i també part dels murs. Els murs laterals estan reforçats per uns contraforts en talús. Les diferències en l'aparell constructiu posen de manifest els diferents períodes en què es van construir els murs. Al sector de ponent de la nau presenta un aparell de carreus petits de pedra calcària de travertí que correspon a una reconstrucció tardana. Del mur lateral de migdia se n'ha conservat poca alçada. El mur de tramuntana s'ha conservat bé i és cobert per una volta lleugerament apuntada. L'aparell és de petits carreus i lloses trencades de calcària i podria correspondre al segle XI. La resta de l'església, el tram de llevant de la nau i l'absis, fou construïda amb grans carreus ben escairats disposats en filades uniformes, a trencajunt. Aquesta factura de l'aparell és pròpia del romànic tardà, segles XII o XIII. L'absis s'obria a la nau per un simple plec apuntat i tenia una volta ametllada, que no s'ha conservat. Al mur de migdia hi ha una finestra d'arc de mig punt de doble biaix. Al fons de l'absis n'hi havia dos que han desaparegut.
O de Carbonills, és una església del municipi d'Albanyà inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. ituada a uns tres quilòmetres al nord del nucli urbà de la població d'Albanyà, prop del puig de Sant Feliu. Està adossada pel costat de tramuntana a les restes del temple anterior.
Església d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular. Presenta dos sectors construïts en èpoques diferents. L'absis i la meitat de llevant de la nau són de construcció romànica tardana mentre que el tram de ponent correspon a una reforma posterior, i actualment presenta una coberta de dues vessants d'uralita. El tram de llevant de la nau és cobert per una volta apuntada seguida. L'absis també presenta volta apuntada i s'obre a la nau mitjançant un arc triomfal apuntat també. Les dues voltes són bastides amb carreus ben desbastats disposats en filades i arrenquen d'una cornisa de bocell, que també recorre l'extradós dels arcs de les finestres del temple. Les finestres que il·luminen l'església són de doble esqueixada i arcs de mig punt. N'hi ha una al mur meridional de la nau i també en trobem tres a l'absis. Al frontis hi ha una petita obertura rectangular d'un sol biaix al centre del parament. Aquesta façana està coronada per un campanar de cadireta de tres pilastres i dues arcades de mig punt, una de les quals està derruïda. L'única porta d'entrada està oberta al costat de migdia. És d'un sol arc adovellat amb el perfil molt rebaixat, amb la llinda monolítica i el timpà fet de carreus. Al costat de la porta hi ha un ull de bou bastit amb peces reaprofitades.
La construcció és bastida amb grans carreus de pedra sorrenca disposats en filades regulars. A la part superior de l'absis hi ha un fris de dents de serra i una cornisa motllurada recorre la part superior del mur de migdia.
Adossat a la banda nord del temple, al costat de l'absis, resta dempeus la capçalera del temple preromànic anterior. Presenta una planta trapezial i està coberta per una volta de canó lleugerament ultrapassada, bastida amb lloses primes disposades en filades regulars. L'arc que s'obria a la nau, de la queden escassos vestigis del seu mur de tramuntana, és de ferradura, adovellat i descansa damunt grans impostes monolítiques. La capçalera presenta tres finestres, la preromànica d'un sol biaix i arc de mig punt adovellat, situada a migdia, i les altres dues romàniques, a llevant i tramuntana, de doble esqueixada i arcs de mig punt. La construcció és bastida en pedra desbastada disposada en filades irregulars
És una església al centre del poble d'Albanyà inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un temple d'una sola nau amb creuer i tres absis semicirculars, frontis i campanar de cadireta bastits posteriorment a la fàbrica original (segle XII-XIII). A la capçalera hi ha l'absis central que és de planta semicircular, mentre les absidioles no arriben al semicercle. Les obertures a la part antiga són de doble vessant, n'hi ha dues al mur lateral sud de la nau i una altra en el mur meridional del transsepte, i també una a l'absis central. Al frontis hi ha una finestra de dos arcs en degradació de doble vessant. La volta de la nau és de canó, i també el creuer, mentre als absis la volta és de quart d'esfera. L'aparell és molt variable, a la part més vella hi predomina material gairebé sense desbastar, de moltes mides i dimensions; mentre al frontis és de carreus ben escairats, de calcària, formant fileres regulars. A sobre la façana s'aixeca un campanar de cadireta de dues arcades de punt rodó mentre que la coberta és de dues batents, sobresortint la cornisa de la nau i el transsepte
Barcelona, 1861 - Tossa de Mar (Girona), 7 d'agost de 1904. Fou un pintor català.
Va néixer a Barcelona, però, va passar la seva infantesa i gran part de la seva adolescència a Tossa de Mar, d'on era oriünd. En la seva joventut, conscient de la importància de les ruïnes d'aquesta vila, lluità per tal d'evitar que fossin enderrocades. Es pot dir que fou un dels pioners en la recerca arqueològica a Tossa de Mar. Va rebre la seva primera formació a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, l'Escola Llotja (1881-83) i, posteriorment, a l'escola oficial de San Fernando a Madrid (1883-86) i, també, de forma autodidàctica, a través de sortides solitàries per pintar la natura. Al mateix temps s'ocupa de l'estudi de les obres dels grans mestres al Museu del Prado i dels "frescos" de San Antonio de la Florida i, també, copia algunes obres de Tiépolo a San Juan de los Reyes (Toledo) i de Carreño a l'Escorial. Viatjà a París i treballà durant algun temps al Museu del Louvre, a l'Académie Colarossi i a l'estudi del pintor Collant (1887-88). Retornat a Catalunya, organitzà amb altres artistes destacats, una Exposició Regional de Belles Arts a Sant Feliu de Guíxols el 1982, amb força èxit. Més endavant, va rebre diversos premis en la seva participació en l'Exposició Internacional de Belles Arts celebrada a Madrid i en diversos Certàmens a Barcelona i a Londres (1894). A partir d'aquest moment, la seva obra va rebre notables lloances dels crítics d'art més autoritzats. Vilallonga que, també, va regentar una acadèmia de dibuix i pintura a la vila de Sant Feliu de Guíxols, fou un dels primers artistes que valorà i va donar a conèixer el paisatge de Tossa de mar,
Barcelona, 21 de març de 1891 - Barcelona, 27 de setembre de 1977. Fou un pintor català. Es formà en diferents centres europeus, com ara a Ginebra, Munic o l'Escola de la Llotja de Barcelona. Compta amb la possibilitat de ser deixeble de Fèlix Mestres. L'any 1918 exposà per primera vegada i, posteriorment, en certàmens de Madrid, Pittsburgh i Toronto. Residí un quant temps a San Francisco, Bogotà i Medellín. S'especialitzà en el retrat acadèmic, tot i que adquiriren més notorietat els seves d'obres d'interiors amb figures a contrallum. Ell mateix s'autoalinià a l'Escola catalano-valenciana. Algunes de les seves obres pictòriques són el mural de La boda dels reis catòlics (1927) al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya. L'any 1939, la Diputació de Barcelona li encarregà pintar un retrat del general Franco. L'any 1943 fou designat membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Morí el 27 de setembre de 1977 a la seva ciutat natal fruit d'una embòlia pulmonar, després que se li compliqués una fractura de maluc produïda per una caiguda des del llit
Barcelona, 1880 - 1966. Fou un artista català, especialitzat en la pintura, el gravat i la fotografia. Es va formar a La Llotja, on va entrar en contacte amb el cercle d'Els Quatre Gats i els articles del taller Guaiaba. Va participar en diverses exposicions de l'època, entre les quals destaquen l'Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1898 i la del 1907. El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva la seva obra Vallcarca en nit de lluna, d'inspiració noucentista. A títol professional, treballà dins del Servei de Museus com a fotògraf documental.
Amic de Picasso, aquest li va dedicar una obra, el Retrat de Joan Vidal Ventosa, que curiosament guarda al seu revers una versió preparatòria de l'obra Ciència i caritat, conservada al Museu Picasso de Barcelona
Nascut a Barcelona el 1956. Fa escultures que es donen com a premis. Algunes de les seves obres han estat concedides a personatges del món de la cultura i l'art com Joe Zawinul, Rosa Maria Calaf, Mario Benedetti, Diego Manrique, Jorge Pardo, el Jueves, Baltasar Garzón, Wayne Shorter, o entitats com la Fundació Vicente Ferrer.
Vilassar de Mar o Barcelona, 3 o 4 d'abril de 1911 - Montevideo, 11 de maig de 2007. Va ser una pintora, dibuixant i muralista uruguaiana d'origen català. En la seva infància va viatjar al costat de la seva família per diferents països i continents. Als nou anys es va traslladar a Nova York on va romandre dos anys per després tornar a Europa, exactament a Itàlia. Com a integrant d'una família d'artistes, des de menuda es va sentir motivada pel dibuix i les arts plàstiques. Als quinze anys va començar els seus estudis de dibuix a París al costat del seu germà Augusto, on van conèixer al pintor Jean Hélion. Ja en 1929 Olimpia i Augusto van començar els seus estudis en l'Acadèmia de Amédée Ozenfant i aquell mateix any els tres germans van presentar una exposició a les Galeries Dalmau de Barcelona, organitzada pel seu pare. Joaquim Torres Garcia va organitzar al 1930 una segona exposició dels seus fills, Les enfants du peintre J. Torres García, a la Galeria 23 de París.
Després d'Itàlia la família es va traslladar a Espanya, on Torres va conèixer a Eduardo Díaz Yepes, escultor d'origen espanyol amb qui es casaria. A l'any següent tots es van traslladar a Montevideo on van viure diversos anys. Durant la Guerra Civil Espanyola Yepes es va allistar en l'Exèrcit Republicà. El 27 de juny de 1938 va néixer el seu fill Demian.[3] Aquell mateix any Yepes va ser detingut i empresonat durant catorze mesos. En 1942 va ser alliberat i es va traslladar a Catalunya amb Torres i el seu fill. El 5 de març de 1943, a Terrassa va néixer Eva Díaz Torres, la seva segona filla. Aquells anys Olimpia va treballar a les Ediciones del Zodíaco, per a la qual va il·lustrar novel·les i llibres infantils com Tartarín de Tarascón, Novelas cortas de Gagol o La novela de un parque Zoológico.
Després de viure a Terrassa i a Sarrià, on van compartir la llar amb Pedro Tort, en 1946 van obtenir una beca del govern francès per estudiar a París. Les coses no van funcionar com esperaven en aquesta ciutat i a causa de problemes econòmics van tornar a Montevideo, on es van establir definitivament en 1948. A finalitats d'aquest any Torres va exhibir per primera vegada la seva obra, al costat del seu espòs Eduardo, en l'Ateneu de Montevideo.
Durant 1948 també va realitzar altres treballs, des de dissenyar escenografies fins a il·lustrar contes, i va passar per la Comèdia Nacional i l'Auditori Nacional del Sodre. A l'any següent va realitzar la seva segona exposició al costat d'Eduardo, en Punta del Este. Aquest mateix any realitza un mural en mosaic venecià situat en el cementiri de la Teja, en el mausoleu de la família Massera.
El 9 de juliol de 1950 va néixer el seu tercer fill, l'escultor Leonardo Díaz Torres. El matrimoni va realitzar la seva tercera exposició en conjunt en 1958. En Amics de l'Art van exhibir Dibuixos i Escultures, i poc després en aquest mateix lloc van exposar Platos pintados. En 1970 s'inaugura el mural Energia, situat en el hall del Palacio de la Luz, que va requerir quatre anys de creació. Entre 1971 i 1985, per problemes polítics i socials, Olimpia va abandonar la pintura per atendre qüestions més urgents de la seva família.
En 1985, al costat dels seus germans i la seva mare, va fundar la Fundació Torres García, que va derivar en la creació del Museu Torres García, al que va presidir des de 1994 (seguint el llegat de la seva mare) fins a la seva defunció.
Va destacar també com a il·lustradora, escenògrafa i vestuarista. Va conèixer a importants personalitats del cercle artístic de la seva època, com Rafael Barradas, Mondrian, Paul Klee, Picasso, entre altres. Di Maggio la defineix com una persona de "temperament enèrgic i desafiador, intel·ligent observadora de la realitat immediata.
En 2002 el museu Torres García va exhibir Olimpia per Olimpia, una exposició d'allò més representativa de la seva obra.
O Torre de la Plaça és una obra romànica de Llançà (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situat a l'extrem nord-est del casc antic de la vila, al sud-oest del nucli urbà de la població de LLançà. La torre ocupa el sector septentrional de la plaça Major, a uns trenta metres de distància de l'actual església de Sant Vicenç de Llançà