jueves, 16 de julio de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Vilamacolum)

És una església declarada bé cultural d'interès nacional als afores del nucli de Vilamacolum a la carretera que mena cap a Sant Pere Pescador.
El temple parroquial de Santa Maria és d'una sola nau amb absis semicircular, bastit en dues etapes ben diferenciades: l'una al segle XI i l'altra als segles XII i XIII. Ha sofert diverses reformes en èpoques més tardanes. La part més primitiva de l'església correspon a la capçalera i a un curt tram de la nau a l'extrem de llevant; els murs de la resta de la nau pertanyen a un moment més avançat dins el romànic. Aquesta part fou molt alterada en afegir-hi dues capelles laterals, i especialment, en reformar tota la volta i fortificar l'edifici.

Al frontis o la façana de ponent hi ha la portalada, la forma rectangular de la qual és producte d'una reforma dels segles XVII i XVIII; sobre la llinda és encara visible un arc de mig punt romànic, de dovelles ben tallades, que pertany a la porta anterior. Al centre del mur hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, que havia estat substituïda per una petita rosassa i que les obres de restauració retornaren al seu aspecte inicial

Sobre la façana es dreça un campanar d'espadanya, format per tres pilastres quadrangulars de carreuada, que posteriorment havien estat unides mitjançant dos arcs fets amb rajols. Aquest campanar ara és coronat per una teulada de doble vessant, amb l'eix transversal, sostinguda per tres bigues que travessen les pilastres

A la part alta de la façana, sota el campanar i vers el costat meridional, hi ha dues carteles grosses que devien sostenir un matacà. El mur frontal és fet de carreus grossos ben escairats i té un sòcol o basament poc destacat amb el mateix tipus de material. Als murs de les capelles hi ha reutilitzats els carreus procedents dels espais de llenços romànics que s'esbotzaren en construir-les. La part de l'església descrita fins ara havia estat fortificada amb murs que doblaven l'alçada dels murs romànics. Aquesta obra defensiva es convertí més tard en un simple terrabastall, coberta amb teulada de doble vessant. Aquesta obra ha estat restaurada en les darreres obres de restauració, i només s'ha conservat un fragment de poca alçada, fins a l'alçada de la volta que cobreix la nau.

L'extrem oriental de la nau, i l'absis semicircular, són les restes més antigues del monument. Aquest fragment primitiu de la nau té menys amplada que la part ja descrita. El parament de l'absis i de l'extrem oriental de la nau, que són més antigues de l'edifici, contrasta amb la construcció de carreuada dels altres murs de l'església. Al centre de l'absis hi ha una finestra d'un sol vessant i arcs de mig punt, l'exterior monolític; una obertura idèntica que es troba al mur meridional de la nau. L'absis té una volta de quart d'esfera i s'obre per mitjà d'un plec de mig punt. Aquest arc i la coberta de canó del tram antic de la nau han hagut de ser reconstruïts durant els recents treballs de restauració.

A l'interior és ben palesa la diferència entre els aparells de l'extrem oriental del temple, més primitiu i la resta de la nau, construïda amb carreus. Aquesta part té una coberta de creueria tardogòtica dividida en tres crugies. Les claus de la volta són senzilles i les impostes dels arcs torals, igual que les nervadures, presenten una decoració esculpidfa de caràcter molt popular. El tema més repetit són les testes humanes.

L'església de Santa Maria de Vilamacolum presenta unes estructures d'èpoques diverses. La capçalera semicircular i un tram de la nau que s'hi afegeix, pel tipus d'aparell, per la disposició i la talla dels carreus i per les altres estructures conservades han d'ésser considerats com una part de la construcció que es degué alçar al segle XI. D'altra banda, el sector de l'edifici amb aparell de carreuada correspon a la reconstrucció obrada en època romànica avançada, que no es conclogué i que hom pot considerar bastida als segles XII i XIII

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de l'Om)

És una església i antic priorat del nucli del Priorat pertanyent al municipi de Masarac (Alt Empordà). Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Fou un antic priorat agustinià fundat l'any 1139, depenent del monestir de Santa Maria de Vilabertran. L'any 1314 només residien al monestir quatre clergues i el seu prior Jaume de Llers. La comunitat va ser suprimida l'any 1592. L'església és una de les poques restes conservades del que fou l'antic priorat. Està constituïda per dues naus amb dos absis semicirculars capçats a llevant. La nau principal està coberta amb volta de canó feta de maons, amb llunetes i arcs faixons sostinguts per pilastres adossades als murs laterals. Una motllura a manera de cornisa enllaça els capitells de les pilastres i recorre el perímetre de la nau. L'absis està cobert amb volta de quart de cercle decorada. La nau lateral, en canvi, presenta una volta en secció de quart de cercle, amb l'arc triomfal de mig punt i l'absis amb volta de quart d'esfera. Es comunica amb la nau principal a través de tres arcs de mig punt adovellats amb les impostes motllurades. Les obertures de la nau principal responen a tres finestres d'arc rebaixat situades a l'interior de les llunetes de la coberta. Sota seu, i damunt dels arcs que comuniquen les dues naus, hi ha les antigues finestres bastides al segle xi, d'arc de mig punt adovellat i doble biaix, decorades amb dents de serra. Aquestes obertures quedaren inutilitzades amb la construcció de la nau de migdia, edificada al segle xii. En aquesta nau hi ha una finestra d'arc de mig punt amb l'obertura rectangular reformada, situada a l'antiga zona absidal de la nau, i una altra finestra de doble biaix i de mig punt, situada al mur de ponent de la nau. En aquest sentit cal destacar dues finestres més d'aquesta tipologia i una porta, ubicades al mur sud de la nau. Actualment les finestres es troben tapiades, mentre que la porta comunica amb el pati d'una masia adossada al temple, la qual es correspon amb les restes de les dependències de l'antic priorat. Als peus del temple hi ha el cor, delimitat per una barana d'obra i sostingut amb un arc rebaixat.

La façana principal, orientada a ponent, fou reformada al segle xii. Presenta una portalada formada per sis arquivoltes en gradació, llinda i timpà llisos. Als brancals només es conserva una columneta amb capitell decorat amb motius animals. Dues de les arquivoltes presenten decoració, una amb un cordó trenat i l'altra amb semiesferes. Damunt de la porta hi ha una finestra de doble biaix formada per tres arcs de mig punt en gradació, amb les impostes motllurades. La façana està rematada amb un coronament ondulant, fruit de la reforma duta a terme a finals del segle xviii. La banda sud de la façana, corresponent amb la nau lateral, presenta un campanar d'espadanya de dos arcs de mig punt afegit també en època moderna.

De l'interior del temple destaca la decoració mural de la conca absidal de la nau principal, pintada a manera de petxina. Una llegenda recorda l'any de realització, que es podria correspondre amb les reformes estructurals al temple: "AVEM 1783 PRIOR SENYOR CANONGE BRANDIA".
La construcció romànica és bastida amb carreus de pedra escairats, disposats formant filades regulars. S'observen tant a l'interior del temple com a l'exterior. Per contra, les reformes d'època moderna foren bastides amb pedra desbastada i maons, lligats amb abundant morter de calç

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Darnius

És una església parroquial al centre del )poble de Darnius (l'Alt Empordà). L'edifici fou construït en els segles XII o XIII. Les seves dimensions superen les dels temples de la rodalia com les esglésies de Maçanet de Cabrenys, Agullana i la Vajol, amb les quals manté uns estrets paral·lels tipològics que fan pensar en la intervenció en totes elles de tallers o grups de picapedrers molt relacionats entre si. A més, totes presenten la mateixa característica d'haver estat construïdes amb carreus de granit, pedra, per altra banda, molt abundant en aquestes contrades. L'única data segura que hi ha de Santa Maria de Darnius és la de la sagristia. A la llinda de la porta que la comunica amb el presbiteri es llegeix: "DEUM -RD LUCAS ROGER- 1696 
s un temple d'una nau de planta rectangular i absis semicircular. L'única dissonància respecte a aquest esquema és la sagristia, de planta també rectangular, que es troba al costat de tramuntana de la capçalera. L'accés al temple es realitza a través de dues portes situades al mur de migdia. La més notable s'obra a llevant, i presenta dos arcs en degradació, llinda i timpà. Totes les finestres són de doble esqueixada i d'arcs monolítics de mig punt. Damunt la façana occidental s'observen les pilastres del campanar de cadireta romànic, el qual en el segle XVII fou substituït per la torre que avui encara s'aixeca a l'extrem nord de la façana. Aquesta emergència arquitectònica té planta quadrada i la seva part superior quatre obertures amb arcs de mig punt i coberta apiramidada. A l'interior trobem una volta apuntada. Tot i que no és visible en planta s'aconsegueix marcar una clara separació entre la nau i el presbiteri gràcies a l'arc triomfal, doble i també apuntat. L'aparell de tot l'edifici està compost per carreus de granit ben escairats.

Uns cossos sobremuntats damunt els murs romànics ens indiquen una intervenció durant els segles XVI o XVII. Aquesta es realitzà per dotar al temple d'elements que contribuïssin a la seva defensa militar (matacà sobre la porta, espitlleres en els murs afegits, etc.). Al mur de migdia s'obren les dues portes del temple de Sta. Maria. Una d'elles, la situada més a llevant, presenta dos arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà. En aquest darrer observem una decoració en baix relleu d'un notable interès iconogràfic. Es tracta d'un crismó emmarcat per una orla que representa el sol i dues petites estrelles de vuit puntes, una a cada banda. La lectura del crismó ens permet assegurar que estem davant una representació de la Trinitat. Així, la P superior s'identifica amb el Pare; l'alfa i l'omega amb el Fill; la lletra restant, la S, amb l'Esperit Sant. El crismó ha deixat d'ésser un monograma de Crist per ésser un monograma de la Trinitat. Aquest canvi en el seu significat ja el trobem a Jaca, i a altres temples peninsulars d'inicis del romànic. El fet que el crismó aparegui emmarcat pel sol és una referència més al misteri de la Trinitat. En aquest sentit cal recordar que un dels símils il·lustratius que Roldan donà al musulmà Ferragut per demostrar-li l'existència de la Trinitat és el de l'astre solar. Les estreles representen, amb les vuit puntes, les idees d'eternitat i pas a una nova vida

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Colera)

És una església romànica a uns dos-cents metres a la vora del monestir de Sant Quirze, en el municipi de Rabós (Alt Empordà). És en el parc natural de l'Albera. La consagració s'hi va fer en l'any 1123. És un petit temple d'una sola nau rectangular amb volta apuntada, la capçalera és en un absis semi-circular dels segles XII o XIII. Santa Maria havia estat l'església parroquial del terme. 
 

Pintors Catalans (Daniel Argimon i Granell)

Barcelona, 1929 - Barcelona, 1996. Va ser un dels artistes informalistes catalans amb més renom. Pintor, gravador i escultor, es va introduir en totes les arts del segle xx, des de pintures, collages, gravats o litografies. Fins i tot va tocar el cinema, com a realitzador, i l'escultura. Va ser professor a l'Escola d'Arts i Oficis.

Al llarg de la seva vida s'adverteixen etapes diferents, algunes de les quals estan completament deslligades de qualsevol concepció informal, però d'altres, les més significatives, presenten clares connexions amb aquest moviment. Una característica que es troba en part de les seves realitzacions és l'interès per aconseguir unes textures càlides, tant des d'un punt de vista tàctil com cromàtic. D'altra banda, a mesura que Argimon es va apartant lentament de l'Informalisme rígid per sintetitzar aquest llenguatge amb el Pop Art, ho fa a través de la incorporació de randes i  boixets o bé per mitjà de la integració de fotografies de temàtiques eròtiques. 

Pintors Catalans (Ricard Arenys i Galdon)

Barcelona, 1914 - 1977. Va ser un pintor català. Després de participar en l'exposició de Primavera de 1934 i a la Nacional Barcelonesa de 1944, a partir de 1949 se centra en els cavalls com a motiu.
El 1945 rep la 3a medalla de l'Exposició Nacional de Madrid, i deu anys després, la 2a de l'Exposició Nacional de Belles Arts, també a la capital madrilenya. Va exposar en diverses ciutats europees, com ara París, Lisboa, Bilbao, Londres, etc.

Pintors Catalans (Josep Aragay i Blanchar)

Barcelona, 7 d'agost de 1889 - Breda (Girona), 15 de gener de 1973. Fou un pintor, ceramista i teòric d'art català. Fou deixeble del pintor Francesc d'Assís Galí. El 1911, Eugeni d'Ors li encarregà la direcció artística de l'Almanac dels Noucentistes. Amb el pseudònim Jacob, col·laborà a diversos setmanaris humorístics catalans, com la primera etapa de la revista Papitu, o El Borinot.

El 1912, juntament amb Xavier Nogués i Francesc Pujols, fundà la revista Picarol, un dels màxims exponents de la il·lustració catalana a principis del segle xx. El 1914, realitzà un llarg viatge formatiu per Itàlia. L'any 1917 rebé l'encàrrec de fer els rajols per decorar la font gòtica del carrer de Cucurulla de Barcelona, al final del Portal de l'Àngel.
Fou professor de l'Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya. El 1925 s'instal·là definitivament a Breda, on fundà un taller ceràmic, activitat a la qual dedicaria la resta de la seua vida professional, encara que també cal destacar la seva tasca de dibuixant i il·lustrador. El Museu Deu del Vendrell mostra 21 dibuixos satírics d'aquest gran dibuixant català. La seva obra també es pot visitar al Museu Municipal Josep Aragay de Breda.
És autor de dos llibres teòrics: La pintura catalana contemporània, la seua herència i el seu llegat (1916) i El nacionalisme de l'art (1920).

Pintors Catalans (Amélie Beaury-Saurel)

Barcelona, 19 de desembre de 1849 - París (Francia), 30 de maig de 1924. Fou una pintora catalana de pares francesos. Va ser filla de Camille Beaury i de la catalana Irma Catalina Saurel (1821-1907).
Va ser alumna de Jules Joseph Lefebvre, Tony Robert-Fleury i Jean-Paul Laurens a l'Académie Julian. Es va fer ràpidament una retratista famosa pel seu talent, i va rebre el suport del pintor Léon Bonnat.
Es va casar amb Rodolphe Julian el 1895 i es va ocupar del taller de dones. En les seves publicacions, Marie Bashkirtseff (també alumna de Julian) parla amb cert recel de "l'espagnole" (l'espanyola).Va debutar en el Saló de París de 1873 i hi va exposar pràcticament de manera ininterrompuda com a mínim fins al 1914. En els catàlegs del certamen constaven com a mestres, a més dels noms esmentats, Marie Pauline Adrienne Coëffier, Madame Louise Thoret, Pierre Auguste Cot, Félix-Henri Giacomotti, William Bouguereau, Gustave Boulanger i Benjamin-Constant. Hom va considerar Amélie un dels principals artistes a partir del Salon de 1880. Va ser tercera medalla del Salon el 1885 i medalla de bronze en l'Exposició Universal de París 1889 i va participar en l'edició de 1890. Igualment, va obtenir el Diploma d'Honor de l'Exposició de Chicago del 1883.

A casa nostra va participar en l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, en dues edicions de les Exposicions Generals de Belles Arts que es van fer a finals del segle XIX al Palau de Belles Arts de Barcelona i a l'Exposición de retratos antiguos y modernos de l'any 1910, també a Barcelona. En la primera Exposició General de Belles Arts del 1891 va presentar dues obres de gran format, l'oli Portrait de ma mére i el dibuix Portrait de Mlle. Barety, de "L'Odéon", i va obtenir la medalla d'or. En la segona, de l'any 1894, va presentar quatre quadres a l'oli (Le travail, Retrat de Mme. C. Cahen, Retrat de Mlle. C. G. i Retrat de Mme. S.) i dos dibuixos al carbó (Le maître d'armes i Retrat de Mme. A. J.). En l'exposició de retrats de 1910 va mostrar un retrat del lluitador Marseille.
Amélie Beaury-Saurel va satisfer la major part de les necessitats econòmiques de la seva germana i la seva mare. Després de la mort de Julian, va adquirir i habilitat en La Palú el "Château Julian" en memòria del seu marit, nascut en aquella localitat de la Provença.
La seva germana Irmeta va ser també pintora. Com Amélie, Irma (anomenada habitualment en el diminutiu Irmeta) va néixer a Barcelona