lunes, 4 de noviembre de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Madremanya)

És una església de Madremanya (Gironès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Esteve sobresurt ostensiblement del centre de la població de Madremanya situada en un petit monticle. L'edifici és de grans proporcions i té planta d'una única nau molt ampla i absis semicircular d'igual amplada. El tret més rellevant de la construcció ve donat per la seva una doble funció, religiosa i defensiva, que condiciona la seva fesomia, austera i sòbria, conservant alguns dels elements de fortificació.
La capçalera semicircular és la part més antiga i mostra les arcuacions llombardes. Les dues petites capelles laterals (altars dedicats a santa Maria i sant Miquel) són cobertes amb volta apuntada del segle XVI i buidades en el gruix del mur, que abasta els 2 m de gruix. La nau és coberta per una volta de canó reforçada per arcs formers adossats als murs laterals de 3 m de gruix. Als peus trobem un cor (1514), suportat per una volta de creueria, al qual s'hi accedeix per una escala de cargol, encastada al mur de ponent i que arriba fins al nivell de la coberta, avui sobrealçada i convertida en unes golfes.
Un cos afegit al segle XVIII al costat esquerre de l'absis fa de sagristia. El campanar, amb decoració renaixentista, és de torre quadrada i coberta piramidal i data de mitjan segle XVI. Sobre l'absis s'alça una altra torre de guaita que conserva un forn per utilitzar en cas de setge. La façana principal, orientada a O, té una senzilla portada d'arc apuntat defensada per un matacà. Existeix una aiguabeneitera, de pedra nummulítica o de Girona.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Bordils)

És l'església parroquial del municipi de Bordils, al Gironès. És d'estil gòtic amb detalls renaixentistes i està dedicada a Sant Esteve. Fou edificada durant la segona meitat del segle XVI (una llinda de la porta té una inscripció segons la qual fou començada el 1561). És una obra de Bordils (Gironès) declarada bé cultural d'interès nacional.
L'edifici és d'estil gòtic tardà amb alguns detalls d'influència renaixentista feta amb obra és de carrers de pedra i la coberta de teula. És d'una sola nau coberta amb voltes de creuaria i amb claus centrals estan decorades amb els escuts de Bordils, el del Papa i el de Catalunya. Els arrencaments dels arcs de la volta són cisellats amb figures d'animals. Hi ha tres capelles a cada lateral, cobertes amb arcs de mig punt construïdes al segle XVIII. El campanar presenta un basament de planta quadrada i la part superior octogonal, amb arcades apuntades, rematat amb gàrgoles i barana calada. Flanquejant la façana principal, en el coronament hi ha dues garites de caràcter defensiu, que s'han datat del segle XVI, i estan situades en cada un dels angles i unides per una galeria.
La porta d'accés a la sagristia, situada en un lateral de l'absis, és d'estil renaixentista, amb frontó, tríglifs i mètopes. A la capella del sagrari hi ha un altar neogòtic. La pica baptismal està feta de pedra de "Girona". D'estil barroc, és llisa i fa uns 100 cm d'alçada per 95 cm de diàmetre. Està col·locada al presbiteri de l'altar major de l'església.
Són interessants les impostes decorades, a l'arrencada de l'arc que sosté el cor, representant els sants patrons de l'església i Sant Jaume. Conserva diverses imatges de sants, com un Sant Josep amb el Nen; la Mare de Déu del Roser, que podria provenir d'una altra església; un Sant Esteve, restaurat els anys 1980 i una altra Mare de Déu del Roser, feta pel taller de Llimona.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cristòfol de Raset)

És una església de Cervià de Ter (Gironès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església de petites dimensions amb teulada a doble vessant. La façana és de línies senzilles i consta de portada rectangular, allindada i emmarcada per motllures llises. Al damunt de la portalada hi ha un rosetó. La façana acaba amb un campanar de paret amb dos finestrals d'arc de mig punt, convertint en torre aplanada amb teulada a dos vessants. A l'interior es cobreix amb volta gòtica en la qual es conserven unes originals pintures a les arcuacions amb colors molt vius


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cristòfol de Llambilles)

És una església de Llambilles (Gironès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici de planta rectangular amb la nau central i absis semicircular d'origen romànic. La volta de la nau central és d'estil gòtic molt senzilla, actualment està enguixada i pintada, deixant a la vista els arcs torals fets amb pedra de color gris. També hi ha algunes capelles laterals en una de les quals es llegeix la data de 1699. La coberta és feta amb teules a dues aigües i ràfecs laterals de tres fileres formats per rajols plans i teules girades.

La façana principal és de formes barroques i està arrebossada deixant a la vista els carreus de les cantonades, de les obertures i les dovelles de la porta principal. El campanar presenta un basament quadrangular molt alt, transformant-se en una torre de planta octogonal, per mitjà de quatre trompes. Les obertures de la torre són amb arcs de mig punt.


Pintors Catalans (Pere Serafí)

1505/1510 - Barcelona, 1567. Fou un poeta i pintor català del Renaixement. Els seus contemporanis l'anomenaren "lo Grec"; hom creu que això és perquè de petit s'hauria establert a Barcelona provinent de Xipre. Serafí s'aproximava a la figura d'home renaixentista que tocava diferents arts: era pintor, escriptor i també tocava un instrument, però no pot ser considerat pròpiament músic. Val a dir que la literatura no era la seva primera ocupació: ho era la pintura. En la seva vessant pictòrica podem destacar els retaules d'Arenys de Munt (1543) i de Sant Romà de Lloret (1548) i les portes dels orgues de les catedrals de Barcelona i Tarragona (1563). Aquesta faceta creativa gairebé total lliga amb l'època renaixentista, i entronca amb el concepte d'home nou que esmentaren Leonardo Da Vinci i Miquel Àngel.

A Serafí tot li va anar molt bé, es va relacionar amb l'aristocràcia i va poder viure de l'art gràcies a la protecció de Jeroni Galceran Serapi de Sorribes al qual, a banda de lloar en el pròleg del seu llibre De poesia vulgar en lengua Catalana, dedica un sonet de forma italianitzant. Malauradament, va emmalaltir, empobrir i morir el 1567: està documentat el seu enterrament, el 5 de gener, a l'església de la Mercè.

Pintors Catalans (Jaume Segarra)

Reus, ca.1480 - 1543. Fou un pintor renaixentista.
Va ser autor de diversos retaules d'esglésies del Camp de Tarragona, dels que únicament es conserva el de la Nativitat de Jesús. Aquest, pintat el 1531 per a la capella de Betlem de Reus, en l'actualitat es conserva al Santuari de Misericòrdia de Reus, a càrrec del museu de la ciutat. Es té notícia que el 1501 signà un contracte amb els jurats de l'Aleixar per construir un "retaule de la Verge Maria", però no consta si l'obra arribà a bon port. El metge i investigador Salvador Vilaseca explica que el seu nom figura entre els artistes que van treballar a la Catedral de Tarragona. També es conserven contractes de feines encarregades: el retaule de Sant Vicenç de Castellvell el 1502, el de la Verge Maria del convent de Franciscans de Reus el 1524, el de la Confraria de Santa Susanna i Santa Magdalena de Reus el 1527, i és possible que fos l'autor del retaule de l'església de Vilaplana.
El 1527 estava associat amb el seu deixeble Francesc Olives (Reus 1502 - Tarragona post 1577), que posteriorment seria autor del retaule dels Sants Metges de Vallmoll.

Pintors Catalans (Perot Gascó)

O Pere Gascó, Vic, ca. 1502/1505-1546. Va ser un pintor renaixentista català, fill del navarrès Joan Gascó.
La seva activitat està documentada a partir de 1523 en el taller familiar, en el qual hauria assumit una responsabilitat progressivament més gran i que dirigirà a partir de la mort del seu pare, el 1528, fins a 1546, any de la seva pròpia mort, doncs consta que el 12 de juliol d'aquest any va ser enterrat a Vic.

El taller, fundat per Joan Gascó i assentat a la dècada de 1520 a Vic, des d'on monopolitzava els principals encàrrecs pictòrics de la comarca d'Osona i dels seus voltants, havia consolidat uns estilemes propis que, partint de models tardogòtics, se servia de la pintura a l'oli i incorporava personatges i tipus copiats d'estampes xilogràfiques de Martin Schongauer i Albrecht Dürer principalment. Perot, que podria haver completat la seva formació amb Aine Bru a Barcelona, incorporava als escenaris perspectives arquitectòniques renaixentistes, com les que es troben a la Resurrecció de sis morts davant les relíquies de sant Esteve, taula procedent del retaule major de l'església parroquial de La Vall d'en Bas, a la comarca de la Garrotxa, conservada en el MNAC.
La col·laboració de pare i fill s'ha estudiat particularment en Sant Bartomeu destruint els ídols (Museu Episcopal de Vic), única taula subsistent del retaule de la capella de Sant Bartomeu de l'Hospital dels Pelegrins de Vic, contractat el 1525.

Pintors Catalans (Pere Nunyes)

Portugal, segle XV - Barcelona, m. 1554, va ser un pintor portuguès arribat a Barcelona el 1513. Nunyes fou un més entre els molts artistes forans castellans o estrangers que, a falta d’artistes autòctons competents, anaren a Catalunya. Escultors com el burgalès Bartolomé Ordoñez i el basc Martín Díez de Liatzasolo, o francesos com Joan Petit Monet i Joan de Tours; pintors com Joan Cardona de València, l’andalús Juan de la Fuente, o els alemanys Aine Bru, Joan de Borgunya d'Estrasburg, els italians Nicolau de Credença i Jaume Nasaro de Nàpols, o el grec Pere Serafí i el portuguès Enric Fernandes, són alguns dels personatges que volten per Barcelona, i amb qui Pere Nunyes buscarà establir-hi relació i cooperació.
Les arts catalanes dels segles XVI i XVII -com també arreu d’Europa- manifesten uns processos de canvi explicables sobretot per la importació i la progressiva assimilació de models d’origen italià. El procés d’assimilació del model es produeix de manera desigual i particular a cada territori. A Catalunya, les formes gòtiques predominaven en el paisatge, malgrat la difusió de gravats que difonien per tot Europa les obres d'autors com Rafael o Miquel Àngel, proporcionant llavors fonts d’inspiració. L’obra artística més sol·licitada del moment será l’art del retaule: hospitals, parròquies, esglésies conventuals i centres monacals esdevindran els principals clients dels artistes

Pintors Catalans (Mestre de Balaguer)

El Mestre de Balaguer fou un pintor en actiu al segle XVI. En els darrers anys s’ha plantejat la possibilitat que el mestre d’Alcanyís i el mestre de Balaguer siguin, en realitat, la mateixa persona. Aquest pot tractar-se del lleidatà Blai Guiu, perfectament documentat a Lleida i Tortosa durant el segle XVI. Precisament a la catedral de Tortosa es conserven dues taules (reutilitzades per a elaborar un retaule dedicat a Sant Josep) que tenen una semblança extraordinària amb les taules de Balaguer: els pigments, la tècnica, les composicions, figures, drapejats, cares i altres elements. Les analogies i repeticions exactes dels treballs de Balaguer i Tortosa mostren tal punt d’afinitat que s’han atribuït al mateix pintor.

Pintors Catalans (Pere Mates)

~1490 - Girona,1558. Fou un pintor renaixentista català. Actiu a Girona, Besalú i la Garrotxa. Pintor que està documentat a Girona l'any 1512. Per tot plegat, hom creu que degué néixer en la dècada del 1490, fou membre més destacat d'una ramificada nissaga d'artistes originària de Sant Feliu de Guíxols, cosa que documentalment no s'ha pogut comprovar directament, tot i que tant la seva mare com els seus germans consten en diferents documents d'aquesta vila. Es sap que el 1535 va casar-se amb Anna Mir, filla de Besalú d'un beneficiat de la Seu de Girona, amb qui tingué tretze fills, la majoria dels quals es moriren en néixer. Segons els documents, vivia al carrer de les Ballesteries, prop de la Plaça de Sant Feliu (Girona) on morí el 22 d'octubre de 1558