Barcelona, 15 d'octubre de 1981) és un director i guionista de cinema, primer director en la història en guanyar dos premis Gaudí: millor pel·lícula per televisió per Quatre estacions (2011) i millor pel·lícula documental per Món petit (2014). Primer director en aconseguir que les seves tres primeres pel·lícules obtinguin premis Gaudí: Quatre estacions, Món petit i 100 metres.
Ha dirigit 100 metres, protagonitzada per Dani Rovira, pel·lícula basada en fets reals, que narra la història de Ramón Arroyo, un home a qui es diagnostica esclerosi múltiple. El personatge té la seva dona embarassada i la malaltia afecta a les seves relacions personals i laborals. Ramón Arroyo comença a entrenar amb el seu sogre, un antic esportista alcohòlic amb qui té una mala relació i finalment aconsegueix acabar la Ironman de Barcelona el 2013.
100 metres va ser un èxit de públic, amb més de 320.000 espectadors en cinemes i vendes a tot el món, a més de nominacions als premis Goya, Forqué i amb onze nominacions als Gaudí la que va tenir més). El film, a més, és premiat per la Sociedad Española de Neurología per transmetre amb rigor i donar visibilitat a la malaltia de l'Esclerosi Múltiple. La pel·lícula fou comprada per Netflix.
El 2012 va estrenar Món petit, un dels documentals més vistos i premiats de la cinematografia catalana i espanyola. El film va aconseguir dos premis a l'IDFA, el festival de documentals més important del món, així com el Premi Gaudí i una menció al Goya i va ser reconegut pel programa Sense Ficció com un dels 10 millors documentals de la dècada. La pel·lícula, considerada per molts un film de culte i un dels millors documentals del país, es va exhibir al Museu de les Arts en Moviment de Nova York.
El 2008 col·laborà en el guió de l'adaptació cinematogràfica de Segon origen, juntament amb Bigas Luna, per a un film finalment dirigit per Carles Porta, després de la mort de Luna.
Barcelona, en 1975. És actriu, directora, productora i gestora cultural. Va formar part del Col·legi del Teatre de Barcelona i es va graduar en Teoria de la Literatura i la Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Amb aquesta formació l'any 1999 va crear la companyia de teatre Cia. Susanna Barranco i l'any 2008, La Barranco Films, una productora audiovisual dedicada a la creació i producció de documentals de temàtica social. És membre de l'Acadèmia del Cinema Català i Dones Visuals. I des de l'any 1999 és la directora de l'Associació Mousiké, una entitat que treballa amb diverses problemàtiques socials partir de l'art i des d'una perspectiva de gènere.
Alguns dels seus projectes artístics són els següentes: Mossegades (2005), L'amor no fa mal (2008), Massa tard per ser pessimista (2013) o Amb el cor a la boca (2014). Accions de resistència (2018) i Red Room (2019), espectacle codirigit amb Sol Picó, són dos dels seus espectacles on el teatre i l'audiovisual s'unifiquen.
L'any 2008 va entrar al món audiovisual amb Ferides (2009) i Buits (2011), dos documentals sobre violència de gènere, esdevenen l'inici de Susanna Barranco com a documentalista. Mantenint el seu vincle amb l'esfera social al 2013, presenta El silenci del Jonc, documental que explora la vida de diferents persones amb diversitat funcional i amb participació de diferents personalitats artístiques.
Al 2015 dirigeix Caure del niu, treball sobre immigració. L'any següent presenta Teresa Rebull, Ànima desterrada, documental que tracta la part crua de l'exili republicà vist des de la forta figura de la cantautora catalana Teresa Rebull. Susanna Barranco reflexiona sobre la posició de la dona a la prostitució amb Nues al 2017 i per reivindicar el paper de les dones en el món de la cultura, Barranco pren com a protagonista al documental Amb el cor al genoll (2018), coproduït per TV3 i À Punt Media, a la ballarina Sol Picó, que va estar present a festivals nacionals i internacionals.
L'any 2019 inicia un nou projecte audiovisual, Breathe, centrat en les internes del centre de justícia Brians1. I a l'any 2021 està treballant amb el projecte Forasters vindra...
Barcelona, 17 d’abril de 1890 - Barcelona, 8 de gener de 1980. Es formà i treballà en estreta col.laboració amb els seus germans Francesc, fotògraf, i Ricard, realitzador i operador en cap. El 1905, s’inicià com a ajudant de fotografia i de laboratori a la Hispano Films. El 1908, filmà la visita del rei Alfons XII a Saragossa i, l’any següent, l’homenatge a Àngel Guimerà a Barcelona. L’exhibidor Joaquim Llopis el contractà, el 1911, per anar al Brasil, a Belém do Gran Pará, on fundà la Pará Films i rodà nombrosos reportatges i documentals. El 1912, creà el noticiari d’actualitats Pará Films Journal i la Raymond de Baños y Cía. A l’Amazònia, féu reportatges per al govern brasiler i documentals sobre costums del país.
Retornà, el 1914, a Barcelona, on treballà d’operador en cap i creà l’Argos Films, el 1915. El 1916, fou el director de fotografía del film francès La vida de Cristóbal Colón y su descubrimiento de América, sota la direcció d’Emile Bourgeois. Tot seguit entrà a la Royal Films, firma que creà el seu germà Ricard i de la qual fou el seu operador en cap. Adaptà el guió i realitzà la fotografia de Don Juan Tenorio, que dirigiria el seu germà. El 1923, obtingué la representació per a l’Estat espanyol de la primera càmera de pas estret: la Pathé-Baby.
A partir del 1926, es dedicà a activitats tecnològiques i de laboratori. El 1927, posà en marxa els Laboratorios Cyma i el 1929 rodà l’Exposició Internacional de Barcelona. Abans i després de la Guerra Civil Espanyola, continuà rodant i fotografiant curts, reportatges, trucatges, crèdits, dibuixos, i també treballs de laboratori fotocinematogràfics. El 1953, il·luminà el film La montaña sin ley, de Miquel Lluch.
El 1975, rebé la medalla al mèrit del treball de la Diputació de Barcelona, com a pioner dels cinemes català, espanyol i brasiler. És considerat un dels fundadors de la cinematografia a Espanya i al Brasil.
Barcelona, 1977. És directora i productora de cinema i televisió, guionista i escriptora espanyola. És impulsora del projecte transmèdia Las Sinsombrero, juntament amb Serrana Torres i Manuel Jiménez Núñez, sobre les pensadores i artistes pertanyents a la Generació del 27. Balló va estudiar al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i va realitzar el postgrau sobre Documental, Recerca i desenvolupament de la Universitat de Nova York. En 2011, va realitzar el curs d'especialista en Història i Estètica de la Cinematografia de la Universitat de Valladolid i el Taller de Documental de Televisió Espanyola.
En 2003, amb el col·lectiu de realitzadors "Discusión 14", va signar el documental 200 Km. sobre la marxa dels treballadors acomiadats de Sintel a Madrid, que va ser seleccionat pel Festival de Sant Sebastià, el Festival de Cinema d'Espanya de Tolosa de Llenguadoc, el Festival de Bogotà i el Festival Internacional de San Francisco. Dos anys després, en 2005, va treballar com a directora de producció en una altra obra col·lectiva: el llargmetratge Entre el dictador y yo, en la qual sis directors van realitzar una peça de nou minuts sobre el seu record personal de la figura del general Francisco Franco.
Com a productora, en 2012 Balló va fundar al costat de Serrana Torres Intropía Media, empresa responsable de Las Sinsombrero. Posteriorment també va fundar Nina Produccions per a desenvolupar projectes d'impacte, com el documental Milicianes sobre el batalló femení de Mallorca durant la guerra civil espanyola, en una multiplicitat de formats.
El 2013 Balló va ser productora delegada al llargmetratge argentí de ficció Infancia clandestina del director Benjamín Ávila. La pel·lícula està protagonitzada per Ernesto Alterio, Natalia Oreiro, César Troncoso, Cristina Banegas i va comptar amb la coproducció d'Espanya i Brasil. Es va estrenar al Festival de Canes en la secció Quinzena de Realitzadors, i va estar nominada als Premis Goya com a Millor Pel·lícula Hispanoamericana. Dos anys després i al costat de Serrana Torres i Manuel Jiménez-Núñez va codirigir i produir el webdoc Las Sinsombrero en col·laboració amb Televisió Espanyola. L'objectiu d'aquest projecte era recuperar, divulgar i perpetuar el llegat de les artistes oblidades de la Generació del 27 conegudes com Las Sinsombrero, i després del seu èxit, Balló va publicar en 2016 el llibre Las Sinsombrero. Sin ellas la historia no está completa editat pel Grup Planeta.
El 2016 va produir Oleg y las raras artes, amb Serrana Torres i Marta Andreu, un documental dirigit pel cineasta Andrés Duque sobre el pianista rus Oleg Karavaitxuk. El protagonista de la pel·lícula és un excèntric, sensible i prodigiós personatge que va tocar el piano per a Stalin i va compondre bandes sonores per a pel·lícules i obres de teatre. Aquest any es va estrenar en la Secció Oficial Voices del Festival Internacional de Cinema de Rotterdam als Països Baixos i va obtenir el premi a la Millor Pel·lícula en la 10a Edició del Festival Punto de Vista de Navarra. A l'any següent, en 2017, va editar al costat de l'historiador Gonzalo Berguer Querido diario: hoy ha empezado la guerra, un llibre que treu a la llum els diaris escrits durant la guerra civil espanyola de la jove barcelonina Pilar Duaygües Nebot. També en 2017 va dirigir i va escriure el curtmetratge Mamáguerra que mostra la guerra civil espanyola des de la perspectiva de la maternitat recollida en el diari de Carmen Manso.
El 2018 fou comissària al costat de Gonzalo Berguer de la mostra No pasarán, organitzada per l'Oficina de Drets Humans i Memòria de l'Ajuntament de Madrid i dedicada als madrilenys que es van enfrontar als franquistes quan el Govern de la Segona República va abandonar la capital en 1936.
Barcelona, 27 de gener de 1934. És un director i guionista de cinema català. Mes conegut com Jesús Balcázar. Fill d'una família de pelleters palentins, entrà a la productora familiar Balcázar Producciones Cinematográficas, dirigida pels seus germans Alfonso i Francisco Marcos. El seu càrrec fou el d'adjunt a la direcció general, i durant vuit anys fou també el responsable dels estudis de doblatge. El 1964 s'estrenà com a director i guionista amb el film policíac El filo del miedo, l'únic que fou rodat fora del negoci familiar. Els estudis que els Balcázar tenien a Esplugues de Llobregat li serviren com a decorat per als seus westerns, com Oklahoma John, codirigit amb Roberto Bianchi Montero (1965). També conreà la comèdia, el thriller i l'erotisme, temàtica que està present en els seus tres darrers llargmetratges. Dirigí una dotzena de films i fou guionista d'una vintena, sempre al servei de la comercialitat. El 1982 abandonà tota activitat cinematogràfica
Barcelona, en 1925 - Sitges (Barcelona), 28 de desembre de 1993. Més conegut con Alfonso Balcázar va ser un productor, distribuïdor, guionista i realitzador cinematogràfic català. El seu pare, Enrique Balcázar Sevilla, havia fet fortuna amb un negoci de làctics i s'havia establer a Barcelona on va regentar un negoci de pelleteria amb lligams internacionals. La seva mare, Ángeles Granda, havia tingut contacte amb Carmen Polo. L'any 1951, juntament amb els seus germans Franciso i Enrique Jr. va fundar la productora Balcázar Producciones Cinematográficas. En un inici les pel·lícules produïdes tenen un pressupost limitat. Tanmateix, l'any 1956, coincidint amb la inscripció al Registre Mercantil de la productora, comença la focalització de Balcázar PC cap a les coproduccions. El mateix any de fundació de la productora començà la carrera d'Alfonso Balcázar com a director de cinema amb Catalina de Inglaterra. Durant els seixanta va rodar un conjunt de westerns europeus a uns estudis d'Esplugues de Llobregat. A finals dels setanta i principis dels vuitanta rodà cinema eròtic sota el pseudònim d'Al Bagrán.
És una església romànica de Bellver de Cerdanya (Cerdanya) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'any 1997 es va fer l'excavació que va permetre el desenrunament de l'església que estava totalment colgada. Es tracta d'un edifici de pedra calcària, amb una nau rectangular capçada per un absis quadrangular orientat a l'est. Una porta a la part de migdia facilita l'accés a l'interior. Es poden veure tres tipus de parament, segurament corresponents a diferents etapes de construcció i s'observa l'arrencament de l'absis semicircular que no es va arribar a reconstruir. El paviment era de terra trepitjada amb barreja de calç i a sota hi havia vuit tombes infantils. S'han recuperat fragments de pintura mural, amb motius ornamentals en vermell (segle XII). L'excavació de l'absis ens mostra l'existència d'un altre de més antic i petit que seria d'època preromànica (segle X-XI), damunt de la qual s'hi hauria construït l'església romànica (segle XIII)
O Sant Joan Baptista. És l'església parroquial, romànica, de Riu de Cerdanya (Cerdanya) i és inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església d'una sola nau amb capelles laterals de planta quadrada i capçada per un absis semicircular. La planta és de creu llatina. La coberta és de llosa. A la nau, la coberta és a dues aigües i a l'absis és d'una sola vessant.
Els murs són de pedra de conglomerat vermellós sense treballar. A les arestes de l'immoble és l'únic lloc on hi ha carreus ben escairats. S'accedeix a l'església a través d'una porta adovellada d'arc de mig punt. A la dovella central hi figura la data 1773, amb la creu de Sant Joan al centre. És el mateix tipus de gravat que presenten les làpides funeràries cerdanes d'aquest moment. El retaule també porta la data 1773. A la part superior de la porta, una petita fornícula acull la imatge de Sant Joan Baptista. Aquesta imatge fou col·locada l'any 2002, ja que l'antiga va desaparèixer. La façana està coronada per un campanar d'espadanya de dos ulls. Al darrere del qual hi ha la caixa (segurament construïda posteriorment) que dona accés a les campanes. Al damunt de la fornícula hi ha un rellotge mecànic, col·locat a l'ull de bou. Per sobre d'aquest, en trobem un de sol.
A la banda dreta de la porta hi ha una placa de pedra vermella a la qual es pot llegir amb dificultat: "PLAZA DE LA CONSTITUCIÓN 18 + 21", que fa referència a la Constitució de Cádiz de 1812 (que va estar vigent entre 1812-1814, 1820-1823 i el 1836-1837). La nau presenta coberta de volta de canó, amb llunetes, sostinguda per uns pilars adossats a la paret. A l'exterior hi ha contraforts laterals.
Als peus de la nau trobem un petit cor de fusta al qual s'accedeix per unes escales. El primer tram de les quals és de pedra i seguidament de fusta.
Barcelona, 1925 - 1995. Va ser un director de cinema i realitzador de televisió català. Va promoure els estudis Kine a Sants (1965) i la productora Pro Filme. El seu oncle fou el promotor d'espectacles taurins i propietari d'un conjunt de cinemes Pedro Balañà. Pere Balañà s'inicià al teatre on fou actor i director al TEU. Entre 1953 i 1954 formà part del col·lectiu La gente joven del cine amateur, que va fundar amb Jordi Feliu, Jordi Juyol i Sergi Schaaf. Rodà diversos curtmetratges com El de rejones o Entrevías. Va participar en la coproducció Hispano-francesa El casco blanco (1960), però va signar amb el pseudònim Pedro B. Bonvehí. Reparación a domicilio, Una limosna probarracas de San Casimiro i Un día más foren els següents curtmetratges que realitzà. Després d'aquests projectes rodà el llargmetratge El último sàbado (1966). L'any 1965 va promoure els estudis Kine. Treballà a TVE fins a l'any 1971. Una vegada finalitzada aquesta etapa, Balañà va treballar com enginyer industrial, material per la qual s'havia format anys abans
Barcelona, 1949. És un advocat, productor, guionista i director, assagista i crític de cinema. Al llarg de la seva trajectòria professional ha escrit també diversos llibres, com ara François Truffaut, Les millors pel·lícules de cinema negre o el darrer, Pel·lícules clau del cinema musical, coescrit amb Rafel Miret.
Programa els Méliès Cinemes de Barcelona, dedicats a la difusió del cinema d'autor contemporani i guardonats amb el Premi Sant Jordi de Cinematografia l'any 1996. Entre les pel·lícules en què ha treballat hi destaca La Casita Blanca, la ciutat oculta, que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona i és un dels documentals més vistos dels darrers anys.
Arropiero, el vagabund de la mort, documental sobre l'assassí en sèrie conegut com a Arropiero, va obtenir el premi "Plácido de plata a la millor pel·lícula de gènere negre" en la X edició del Festival internacional de cinema negre de Manresa, el 2008. Va presidir el Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya de 1989 a 1996
Barcelona, 1962. És un director de cinema i teatre, a més d'actor. És va formar com a actor a l'Institut del Teatre de Barcelona. Va debutar com a director teatral en 1987, quan va guanyar el Premi Adrià Gual de la Generalitat de Catalunya al millor projecte de direcció de l'any amb Don Carlos. Posteriorment, es va traslladar a Londres, on va cursar els estudis de postgrau a la Royal Academy of Dramatic Art. Va ser membre fundador de la companyia Heightened Reality en Londres i d'Alta Realitat en Barcelona. Ha participat com a actor en produccions de teatro, cinema i televisió, i ha dirigit obres de teatre en Espanya, França, Regne Unit i Noruega.
En 2005 va dirigir el seu primer curtmetratge i en 2008 el primer llargmetratge de la productora Alta Realitat: The Frost (el gebre), amb Aitana Sánchez-Gijón i Bibi Andersson entre altres, que li va valer el reconeixement artístic en diferents festivals nacionals i internacionals. També ha estat professor de teatre a Escòcia, París i Barcelona. És membre de la Acadèmia del Cinema Català i del Col·legi de Directors de Catalunya. Des de 2003 és director general de la productora Alta Realitat.
En 2010 participa com a actor secundari a 14 Days with Victor, òpera prima de Román Parrado sobre els límits de l'art, produïda per Arcadia Motion Pictures, que va participar al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. També és doblador de videojocs
Barcelona, 8 de novembre de 1971. És un director de cinema i escriptor català, conegut artsticament com a Carlos Atanes. El 1987, amb quinze anys, comença a rodar curtmetratges en vídeo de forma amateur. El 1988 es matricula en Imatge i So, i en finalitzar els seus estudis dirigeix El Meravellós Món de l'Ocell Cúcù (1991), en 35 mm (considerat un dels millors curtmetratges catalans dels anys 90) i una adaptació en vídeo de la poesia escènica de Joan Brossa (Els Peixos Argentats a la Peixera) en col·laboració amb Hermann Bonnín, i interpretada per alumnes de l'Institut del Teatre de Barcelona. El mateix Brossa va declarar en veure-la a l'estrena al Teatre Adrià Gual que Els Peixos havia estat la millor adaptació cinematogràfica que s'havia fet de la seva obra.
Poc després realitza una adaptació del famós conte de Franz Kafka La Metamorfosi (1993), i s'endinsa en el projecte de rodar el seu primer llargmetratge, Tríptico, en 16 mm. Aconsegueix rodar la pel·lícula, però els resultats no el satisfan i decideix no muntar-la. Després d'allò, durant uns quants anys, es dedica al vídeo experimental, als curtmetratges més o menys estrambòtics i al gènere documental.
El 2003 comença el rodatge de Perdurabo, un llargmetratge sobre la vida del controvertit ocultista anglès Aleister Crowley. Aconsegueix enllestir la primera part de la pel·lícula, de 40 minuts de durada, però atura la producció per a concentrar-se en FAQ: frequently asked questions (2004), una fantasia futurista d'inspiració orwelliana que va recórrer festivals de tot el món, i va despertar nombroses adhesions i antipaties.[3] Produïda al marge de qualsevol ajut institucional, i finançada amb l'aportació econòmica d'uns pocs entusiastes, "FAQ" és un dels escassíssims llargmetratges espanyols de ciència-ficció, i probablement l'únic que pertany al gènere distòpic. "FAQ" guanya el premi a la Millor Pel·lícula a l'International Panorama of Independent Filmmakers d'Atenes, l'octubre de 2005.
El 2007 estrena el seu segon llargmetratge de ciència-ficció (PROXIMA) fora de concurs al Fantasporto (Festival Internacional de Cinema de Porto) i al Sci-Fi-London (Festival de Cinema de Ciència-ficció de Londres). PROXIMA, una epopeia espacial protagonitzada, entre d'altres, pel mentalista Anthony Blake i l'actor Abel Folk és una pel·lícula més ambiciosa que no pas FAQ. El festival de cinema fantàstic de Tel Aviv la nomina al premi ICON i el 2008 l'Associació Espanyola de Fantasia, Ciència-ficció i Terror la nomina al Premi Ignotus a la millor pel·lícula de gènere fantàstic del 2007.
El 2007 aplega els tres curtmetratges més estranys i underground dins el CODEX ATANICUS, una antologia que porta rebrà la reacció entusiasta dels crítics independent nord-americans. Aquest mateix any crea amb els realitzadors Albert Pons, Víctor Conde i El Chico Morera el projecte col·lectiu Pulque 51, que consisteix en el rodatge de quatre curtmetratges amb l'objectiu de promocionar l'actriu Arantxa Peña com la nova scream queen espanyola. Atanes dirigeix el curt anomenat, precisament, Scream Queen, protagonitzat entre d'altres per la mateixa Arantxa Peña, el preiodista i escriptor José Manuel Serrano Cueto (que s'interpreta a si mateix) i l'actor Antonio Albella, ex-membre del grup glam Loco Mía.
Posteriorment roda Maximum Shame, un llargmetratge fetitxista, musical, de ciència-ficció. Amb aquesta pel·lícula recupera l'esperit transgressor i underground del CODEX, que ja havia recuperat en part amb Scream Queen. Maximum Shame és un malson distòpic i fetitixista, fantàstic i musical, sobre la fi del món, el dolor i el plaer, l'èxtasi i el poder, protagonitzat per Ana Mayo, Marina Gatell i Ignasi Vidal. Va ser nominada a la Millor Pel·lícula de Llargmetratges al BUT Film Festival de Breda (Països Baixos) en 2010.
Com a escriptor ha publicat assaig, teatre, guió cinematogràfic i narrativa. A l'octubre de 2019 el seu llibre Magia del Caos para escépticos és Finalista als premis Guillermo de Baskerville en la categoria de No Ficció.
Barcelona, 9 de novembre de 1926 - Madrid, 26 de maig de 2015. Va ésser un director de cinema català. El futur director de cinema i la seva família residien a El Carmel. En aquest barri Aranda va tenir el primer contacte amb el setè art. Ell i els seus amics no anaven classe per anar a mirar les pel·lícules que passaven a un cine del barri a través d'uns forats que hi havia a la porta. En estellar la Guerra Civil Espanyola, quan tenia onze anys Aranda va marxar amb la seva família a Osca. De seguida van tornar a Barcelona. En finalitzar el conflicte, Aranda va deixar els estudis per posar-se a treballar. Va treballar en diferents empreses: un taller de bicicletes, una empresa de maquetació d'anuncis, una fàbrica de productes alimentaris, un anuari, una fàbrica de pintures.
El 1949 es mudà amb el seu germà a Veneçuela per motius polítics i econòmics. Uns anys més tard, el 1956 Aranda va tornar a Espanya amb la seva esposa María Luisa i uns bons estalvis, aconseguits pel seu treball en l'empresa NCR. En el seu retorn a la capital catalana coneix a diferents personalitats del món cultural de l'època com Ricard Bofill, Román Gubern, els germans Goytisolo, Juan Marsé i Joaquín Jordà. Tot i que no li van permetre entrar a l'Escola Oficial de Cinematografia a Madrid, Aranda no va tardar a realitzar la seva primera pel·lícula. L'any 1964 va rodar Brillante porvenir. A caura dels seus contactes amb el món cultural va estar lligat a l'anomenada Escola de Barcelona, la refinada estètica de la qual fou una novetat en el cinema peninsular dels anys 60. Fata Morgana (1965) és una de les seves obres més representatives i enquadrades en aquest corrent. Va abordar després gèneres més comercials, cinema fantàstic i cinema eròtic: Les cruels (1969), La núvia ensangonada (1972), Clara és el preu (1974).
Després, amb més rigor, va tractar la transexualitat en Canvi de sexe (1977). Va dur a la pantalla La muchacha de las bragas de oro (1980), adaptació de l'obra de Juan Marsé, Assassinat en el Comitè Central (1982) basada en la novel·la de Manuel Vázquez Montalbán, pel·lícula policíaca, irònicament tenyida de política i Fanny Pelopaja (1983), retrat sense concessions d'una jove de suburbi i d'un policia corromput. El 2001 va dur a la fama Pilar López de Ayala en el paper de Juana la Loca (Premi Goya a la millor interpretació femenina protagonista)
Barcelona, 1900 - València, 1965. És un cineasta i director de cinema català. El 1912, encara un nen, va començar a treballar per Pathé Frères com a aprenent, el 1916 fou oficial d'operador i arribaria a programador cap a Palma el 1921. El maig de 1921 va dirigir per Gaumont Homenaje a Blasco Ibáñez, un encàrrec de l'Ajuntament de València. El 1922 fou nomenat gerent de la distribuïdora Julio César de València, on es va establir definitivament. Allí va crear Film Artística Nacinal, un laboratori de revelat i muntatge, alhora que rodava nombrosos reportatges de temàtica valenciana (futbol, espectacles, festes, esdeveniments) i des del 1924 organitza les seves pròpies productores Ediciones Andreu Films, Film Artística Valenciana, amb l'actor Pepín Fernández, i Llama Films amb Josep Maria Maristany i Antonio Llopis. També va col·laborar amb Santiago Rusiñol i Maximilià Thous i Llorens. Durant la dècada del 1930 va reduir la seva activitat, però és recordat per haver dirigit la primera pel·lícula rodada íntegrament en valencià, El fava de Ramonet, que va tenir un gran èxit malgrat evidents deficiències en el so.
Durant la guerra civil espanyola es va retirar a Serra i es va mostrar inactiu. En acabar el conflicte torna a València i és nomenat corresponsal del NO-DO a València, càrrec que va ocupar fins a la seva mort el 1965 i en el que fou substituït pel seu fill Juan Andreu Espí. Moltes de les seves pel·lícules no es conserven.
És una obra del municipi de Bellver de Cerdanya (Cerdanya) que està situada a l'entitat de població de Talltendre, a 1.579 metres d'altitud. S'esmenta en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell, del segle X, amb el nom de Sancti Aciscli de Telltendre. És una obra que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. D'estil romànic del segle XII, consta de nau única rectangular amb absis semicircular amb dues finestres de pedra ben treballada, les voltes són de perfil lleugerament apuntat, la coberta exterior és un llosat de llicorella. La portada de calcària vermella és de tres arcades rectangulars en disminució amb un petit timpà llis. En un principi el frontispici devia acabar en una espadanya, més tard modificat per un campanar de torre quadrada amb una obertura en cada un dels seus quatre costats.
És una petita església romànica de Beders, al municipi de Bellver de Cerdanya (Cerdanya). Santa Cecília de Beders, que depèn de l'antiga parròquia de Coborriu de Bellver, és citada a l'Acta de consagració de la Catedral d'Urgell (839). Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La construcció actual és d'una sola nau coberta amb un embigat de fusta a dues aigües, substituint la volta de canó, i absis semicircular llis amb finestra esqueixada. En la restauració s'ha recuperat l'absis que havia estat reconvertit en sagristia separant-lo de la nau per una paret. L'aparell de l'absis, del segle XII, és més regular que el de la resta de l'edifici que respon a una reconstrucció més tardana de la nau i explica la insòlita ubicació de l'entrada al costat nord. El campanar és d'espadanya amb un sol forat. El portal està situat al mur de tramuntana. A l'interior de l'absis, cobert amb quart de circumferència, s'hi aprecien, sota la capa d'enguixat, restes de pintura vermella
Ventalló (Girona), 1983. És un realitzador i editor audiovisual català. Ha dirigit diversos films, ha treballat en l'àmbit de la televisió, així com en l'edició de documentals, entre d'altres del llargmetratge Entre Maestros. És professor a l'Escola de Realització Audiovisual i Multimèdia (ERAM) de la Universitat de Girona. Entre les seves obres destaca el curtmetratge biogràfic Tomàs Mallol (les meves reflexions). Molts dels seus altres treballs han estat també estrenats en televisió i seleccionats i premiats en diversos festivals, així com formant part de programacions en diversos museus
Figueres (Girona), 1927. És un director, guionista i productor de cinema català. També va exercir com a polític entre 1977 i 1984. El seu estil és experimental, investigant noves vessants del llenguatge cinematogràfic, amb un to sovint poètic i també amb contingut social, influenciat per la seva ideologia d'esquerres. Destacà com a productor de la pel·lícula Viridiana, de Luis Buñuel (1961), que li comportà molts problemes amb la censura franquista i fins i tot la retirada del passaport.
Va debutar com a director amb la pel·lícula No compteu amb els dits (1967). Els seus problemes amb la censura van continuar. Tot i que la intentava burlar amb metàfores com la del títol del segon llargmetratge, Nocturn 29 (1968) que al·ludia als anys que havien transcorregut de dictadura, finalment va assumir la possibilitat que la seva obra quedés en la clandestinitat. L'any 1999 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.
A hores d'ara (2007) participa en l'espai de la tertúlia dels dimarts del Matí de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas i els senyors Lluís Foix i Francesc Sanuy, així com en la secció La tertulia de sabios del programa radiofònic La ventana de la Cadena Ser, on forma part d'una tertúlia amb Santiago Carrillo i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón.
Cada estiu reuneix personalitats destacades en la política, cultura, art, a la seva residència de Palau Sator (Baix Empordà) en un sopar de suquet de peix. El juny de 2009 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cinema concedit per la Generalitat de Catalunya pel seu documental Mudanza i el Museu de l'Empordà li va dedicar l'exposició La Mirada Portabella. El 21 de desembre del 2011 l'Acadèmia del Cinema Català va anunciar que li concedia el Gaudí d'Honor de l'edició del 2012, "en reconeixement a la seva trajectòria com a director, guionista i productor amb més de cinc dècades en actiu al món del cinema".
Sant Pere Pescador (Girona), 1 d'agost de 1923 - Girona, 16 de juny de 2013. Fou un fotògraf, col·leccionista i promotor i director de cinema català. Estudià enginyeria tècnica a l'Escola Industrial de Barcelona. Posteriorment muntà un estudi i -després- una agència de publicitat. Tot seguit entrà a treballar de fotògraf; el 1964 creà 'Tomàs Mallol-Fotografia. Arts Gràfiques. Publicitat.' La seva dèria pel cinema li sorgí al final de la dècada del 1920. Al principi dels anys 30 construí un aparell de projectors i anà desenvolupant una destresa pel món de la imatge que el menà cap al col·leccionisme d'aparells audiovisuals i a la realització de films amateurs, a partir de 1956. Acabà rodant una trentena de curts, entre documentals i fantasies amb trets experimentals i arguments senzills. Participà en la creació del Grup de Cine Amateur de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya el 1954. Membre també de la Secció de Cinema Amateur del CEC. El 1968 va ser un dels fundadors de la Unió de Cineastes Amateurs de Barcelona. Al final de la dècada del 1960 va començar a crear al seu domicili la Col·lecció de Cinema Tomàs Mallol, que passà a ser a Girona el Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol. Medalla especial de la UNICA el 1989, soci d'honor de la Societat Catalana de Comunicació (IEC) des del 1995 i de Cinema Rescat des del 1997. Membre d'honor des del 1998 de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya; prisma d'honor 1998 de l'Associació Espanyola d'Autors de Fotografia Cinematogràfica (AEC), i premi contribució a la imatge dins els premis Carles Duran 20000 que atorguen pel Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, l'Associació Catalana de Productors Cinematogràfics i Audiovisuals i l'AEC, i el 2001 va rebre el Creu de Sant Jordi. És autor de Si la memòria no em falla (2005) i coautor de La inventiva catalana en la joguina cinematogràfica (1993) i Patrimoni cinematogràfic (1997). El 16 de juny de 2013 morí a l'hospital Josep Trueta de Girona
Sant Pere Pescador (Girona), 1948. És un guionista i director de cinema català. El 1971 va començar estudis de cinema a la Universitat de París VIII, però el 1973 els deixà per passar a la Deutsche Film und Fernsehen Akademie (DFFB) de Berlín, on acabà els estudis el 1978. Allí va realitzar amb Lluís Garay els migmetratges documentals Alborada (1975) sobre el món obrer i l'emigració des de la Segona República fins el final del franquisme, Del Yugo y del Canto (homenatge a Miguel Hernández, 1977) i Fang de terrissa (1979).
El 1981 va tornar a Barcelona i va treballar com a operador, muntador i guionista a series de televisió per TVE Catalunya, curtmetratges, publicitat i treballs industrials, en els que mostra el seu interès per la cultura popular i la seva preservació documental. El 1985 va realitzar el guió del llargmetratge Karnabal de Carles Mira i el 1987 el vídeo Papirustòria, amb el que va rebre el premi al millor director de vídeo als VI Premis de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. El 1991 va realitzar el vídeo Teatre de la memòria pel Teatre-Museu Dalí, va va rebre el premi del Festival de Vídeo de Llívia-Estavar i un Laus de bronze del FAD.
Entre el 1995 i el 1998 treballà amb Tomàs Mallol i Deulofeu al projecte Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol i el 2004 hi fou el comissari de l'Exposició Dalí. També ha treballat com a realitzador d'audiovisuals a l'Exposició Universal de Sevilla de 1992, a l'Exposició Universal de Hannover de 2000 i al museu de Santillana del Mar de rèplica de les coves d'Altamira (2001)
És una església romànica de la població de Baltarga, municipi de Bellver de Cerdanya. La seva consagració la va portar a terme el bisbe d'Urgell Ingobert el 30 d'octubre de l'any 891, essent la seva possessió un domini disputat entre l'abadia de Cuixà i els comtes de Cerdanya. El dia de la consagració hi foren presents l'ardiaca Eufredari i altres clergues. L'església va ser dotada amb unes vinyes i amb un camp del comte Guifré I que marcava els límits d'un empriu.
Barcelona, 1953. És un muntador i director de cinema català. Va ser nominat al premi Condor de Plata de l'associació de crítics de cinema de l'Argentina al millor muntatge per La memoria del agua (1992). De formació autodidacta, va començar el 1984 a fer col·laboracions a diferents pel·lícules com Los motivos de Berta de José Luis Guerin, El acto d'Hèctor Faver, i El vent del'illa de Gerardo Gormezano. Entre 1988 i 190 treballa com a muntador i ajudant de direcció al llargmetratge Innisfree de José Luis Guerin. El 1991 és muntador de La memòria del aguad'Hector Faver i el 1994 de Sombras paralelas de Gerardo Gormezano.
El 1995 dirigeix Terra cuita, documental de 60 minuts en línia. El 1996 fa de muntador i ajudant de direcció del llargmetratge Teen de sombras de José Luis Guerin. El 1999 va fer de director de fotografia del documental El olvido de la memoria d'Iñaki Elizalde, i de muntador del llargmetratge Invocación d'Hector Faver. Com a director ha realitzat alguns curts de ficció i animació, com ara Somni d'un dia (1984), El cotxe vell (1985), L'aranya (1987), Solstici (1981). L'any 2002 és director de fotografia del curtmetrage Alicia retratada de Pablo Garcia i el 2006 dirigeix el llargmetratge documental Aqua, el riu vermell. És professor de muntage al Centre d'estudis cinematogràfics de Catalunya des de 1996.
Barcelona, 1979. És un cineasta especialitzat en vídeo i cinema experimental, comissari d'arts visuals, docent i escriptor català, més conegut com Albert Alcoz. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona es doctorà en Teoria, Anàlisi i Documentació Cinematogràfica per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona l'any 2016 amb una tesi doctoral sobre el so i el cinema estructural. El seu treball se centra en la confluència entre les pràctiques fílmiques, les arts visuals i el so. Des de l'any 2005 realitza pel·lícules en formats fílmics com Super-8 o 16mm, algunes d'elles han estat distribuïdes per HAMACA. L’any 2013 inicia, juntament amb Alberto Cabrera Bernal, el projecte Angular, un segell editorial en DVD de cinema experimental internacional.
Alcoz ha format part de diverses plataformes audiovisuals lligades a la producció, l’exhibició i l’anàlisi cinematogràfic com són les webs Venusplutón! i Blogs&Docs, la revista Found Footage Magazine, el Laboratorio Reversible o els cicles de projeccions Amalgama, Cinema Anèmic i CRANC. A més, col·labora regularment amb HAMACA, Xcèntric, LOOP y A*Desk i escriu a diferents publicacions com la secció Cultura del diari La Vanguardia, entre altres. Des de maig de 2006 escriu a la web Visionary Film, sobre cinema d’avantguarda i cinema experimental actual. El seu primer llibre es titula Resonancias fílmicas. El sonido en el cine estructural (1960-1981) (Shangrila, 2017). Ha escrit també, altres llibres com Radicales y libres. 50 películas esenciales del cine experimental (UOC, 2019).
Des de l'any 2005, ha projectat els seus treballs en diversos indrets d'arreu del món, com per exemple a Anthology Film Arcihves de Nova York, la National Gallery de Dublín i a festivals com l'Experimental Film And Video Festival (EXiS) de Seül; també a exhibicions de Mèxic i Argentina o a Espanya (ARTIUM de Vitòria, Festival Punto de Vista de Pamplona, espai CaixaForum de Madrid, etc.).
Barcelona, 1967. És un director de cinema, guionista d'historieta, director de televisió i escriptor barceloní. Va començar treballant com a guionista d'historietes per a diverses editorials i revistes com Totem, Cimoc, 1984, El Víbora o Makoki, i més tard com a guionista i director de sèries i programes de diversos canals com TVE Canal+ o TV3, a més de videoclips i anuncis publicitaris. El 1995 comença els seus treballs com a director de cinema, dirigint fins ara cinc llargmetratges, un telefilme i tres curtmetratges, a més de publicar tres llibres
Llicenciat per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona en l'especialitat d'Imatge, l'any 1991 afirmant que volia ser cineasta, però els seus professors li van dir que el sector estava en crisi i que no hauria de fer-ho, no obstant això va decidir seguir amb la seva idea. Des de 1986 fins a 1994 Óscar Aibar obté un gran reconeixement en els seus primers treballs com a guionista de còmics (on signa com Oscaraibar), publicant en revistes com Totem, Zona 84, Creepy, Cairo i El Víbora, entre altres, que li farien rebre diversos premis i publicant-se les seves obres a França i Itàlia.
En 1990 realitza la sèrie Atolladero Texas amb Miguel Ángel Martín per a la revista Makoki. S'introdueix després en l'audiovisual simultanejant la seva labor com a guionista i director de tv i videoclips amb el cinema. Després de la realització de tres curtmetratges, 600, la qual cosa va veure el jardiner i Chihuahua, estrena el 1995 una coproducció hispà-francesa titulada Atolladero que està basada en la historieta que havia dirigida cinc anys abans; el rodatge del qual es va fer en el desert dels Monegros en comptes d'en el de Tavernes com ell volia, una mica del que ell s'ha penedit públicament, i també en Tudela. Malgrat la duresa del rodatge, i de ser durament criticada per alguns, aconseguiria ser qualificada com alguns escriptors cinematogràfics com una pel·lícula de culte. Els més destacat del llargmetratge és l'aparició de Iggy Pop en el paper d'assassí.
Entre 1996 i 2000 dirigeix tots els videoclips de Loquillo, incloent el video del concerto Company de viatge, així com episodis per a la sèrie de la 1 Ni amb tu ni sense tu.
En el 2003 estrena Platillos volantes on aprofundeix en la complexa psicologia de dos personatges, addictes a la ufologia, inspirant-se en el fet real conegut com Els suïcidis de Terrassa, en la qual van participar gran part del repartiment de la seva anterior pel·lícula. Tres anys després realitza La màquina de ballar on narra els intents d'una variopinta colla per guanyar el concurs nacional del joc . Segueix el 2010 amb El gran Vázquez sobre la vida del historietista Manuel Vázquez Gallego, amb qui va treballar en Makoki, i amb el qual va fer una gran amistat quan el director tenia 19 anys. La pel·lícula va ser objecte de discrepàncies i afalacs per la seva elecció de Santiago Segura com a protagonista ( al que va respondre: «Ningú pot dir que Santiago Segura fa un treball que se sembli a qualsevol cosa de les quals ha dirigida abans»), però va obtenir estupendes crítiques i una bona recaptació en taquilla.
El 2012 estrena el llargmetratge El bosc, adaptació d'un ralato del prestigiós escriptor català Albert Sánchez Piñol. La pel·lícula obté un gran èxit de crítica i és seleccionada per alguns escriptors cinematogràfics com una de les millors de l'any.
Entre 2012 i 2013 se submergeix en l'adreça d'alguns capítols de la sèrie de TVE Cuéntame cómo pasó, aconseguint en ells un notable canvi en l'estil visual i obtenint un gran èxit d'audiència (en el seu últim capítol de la temporada 14 aconsegueix depassar els 5 milions d'espectadors fent-se amb el recórd de la temporada).
Com a escriptor ha publicat els llibres "La teva ment estén xecs que el teu cos no pot pagar" (Ed. Debat, 2002), que consisteix en un conjunt de contes humorístics sobre diferents temes, destaca el cinematogràfic, "Els menjadors de guix" (Ed. Cavall de Troia, 2005), que narra la història d'Ana una dona que té des dels 10 anys la mania de menjar guix, i "Making of" (Ed. Mondadori, 2008), en el qual mostrava la situació que va passar durant el rodatge del seu primer llargmetratge. El 2010 va realitzar el pròleg del llibre "By Vázquez: 80 anys del naixement d'un mite" (Ed. B, 2010) sobre el dibuixant Manuel Vázquez Gallego.
Barcelona, 1971. És una directora i guionista catalana. Es va llicenciar en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i es va graduar en Direcció de Cinema en la ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), formant part de la primera promoció de la nova escola de cinema. Es va especialitzar en Direcció i va completar els seus estudis amb cursos de guió amb Fernando Trueba i Joaquim Jordà, de direcció amb Bob McAndrew i Juan José Campanella i de fotografia amb Manolo Laguillo, Antonio Corral i Pepe Baeza.
Ha estat premiada amb el Premi Ojo Crítico de Cinema de Ràdio Nacional d'Espanya (RNE). Va ser guardonada en 2008 amb el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d'"audiovisuals" per la seva pel·lícula El millor de mi, i amb el Premi Sant Jordi a la millor direcció novell 2008. El millor de mi, produïda per Escándalo Films (la productora vinculada a l'ESCAC) i protagonitzada per Marian Álvarez (Raquel), Juan Sanz (Tomás), Lluís Homar (Eduardo), Alberto Jiménez (Dr. Ferrer), Marieta Orozco (Silvia) i Carmen Machi (Carmen), ha estat la pel·lícula que la va donar a conèixer entre el públic. També ha estat guardonada amb múltiples premis internacionals, entre els quals va figurar en 2007 el Leopardo de plata (premi a la millor intèrpret) per a Marian Álvarez i nominada al Leopardo de Oro a la millor directora, en el Festival Internacional de Locarno, on va guanyar també el Boccalino D'Oro a la Millor Pel·lícula del festival, segons la Crítica Independent. En 2008 Schermi d'Amore di Verona va recollir el premi del públic, de la crítica i el premi especial del jurat, i en el Festival Cinema Llatí va rebre el Premi del Públic en Tuebingen i també a Stuttgart (Alemanya).
En 2017 estrena "Brava" una pel·lícula protagonitzada per Laia Marull sobre la violència sexual relatant la sensació de solitud, incomprensió i vergonya que turmenta a la víctima després de l'agressió. Va començar a escriure el seu guió en el 2009.[5] Va ser presentada al març en el Festival de Màlaga i va arribar a les sales al juliol de 2017
Sallent, 15 de setembre de 1953. És un director i guionista amateur. De professió professor tècnic de Formació Professional, començà a fer pel·lícules el 1978 en un estil de cinema familiar, passant del gènere fantàstic al documental, després a l'animació amb Les joguines màgiques (1984) i finalment a la ficció.
Millorà la tècnica del rodatge al costat d'Andreu Riera Alonso, director professional. Rebé el primer premi amb Una història prop del cardener (1984, S-8 mm, 11'), concedit per l'Ajuntament de Cardona al millor documental de la vila. Suc de taronja (1985, S-8 mm, 5'), fantasia-animació guanyadora de diversos premis, marcà un abans i un després en la seva filmografia. Dels anys 1995 a 1997 és secretari de la Unió de Realitzadors Cinematogràfics de Girona. El curtmetratge Tresimés (2000) fou guardonat amb el segon premi al VII Festival Estatal de Vídeo de Calella. El 2002, l'Auditori Narcís de Carreras de La Caixa inicià un cicle de cinema i vídeo centrat en la seva filmografia.
Súria (Barcelona), 1907 - Barcelona, 1984. Fou un documentalista i pioner del cinema català. Biadiu fou un dels primers muntadors del cinema sonor i, també, iniciador de l'escola de documentalistes de l'època republicana. Més endavant, arribà a cap dels Estudis de doblatge MGM. Durant la Guerra Civil Espanyola treballà com a reporter per al Departament de Cinema de la Generalitat de Catalunya, i va participar activament, l'any 1936, en la creació de Laya Films, dirigida per Joan Castanyer, sota el patronatge del Comissariat de Propaganda, encapçalat per Jaume Miravitlles. L'activitat més important de Laya Films va ser la creació d'un noticiari setmanal en doble versió, catalana i castellana, en què es recollien els fets més rellevants de la vida política i cultural de la zona republicana. Biadiu va dirigir diversos documentals culturals.
Finalitzada la guerra, Biadiu va realitzar diversos curts, entre els quals destaca Taüll, primera cinta en color sobre l'art romànic català elaborada el 1949 sota els auspicis de la UNESCO. Ramon Biadiu va ser premiat per la Generalitat el 1982, en reconeixement a la seva destacada tasca especialitzada en el cinema.
En 1978 publica Petita història del cinema de la Generalitat (1932-1939), una obra que ha estat considerada de referència de la historiografia cinematogràfica catalana i que recull i comenta cadascuna de les setanta-quatre pel·lícules en les quals participà, amb diverses funcions, Ramon Biadiu, ja fora com a muntador, director o director de fotografia.
És una ermita al terme municipal del Montmell inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A l'ermita de Sant Marc s'hi accedeix per un corriol que surt per la dreta de la carretera, davant una pedrera on s'exploten graves per a la construcció. L'accés és difícil, ja que es troba al cim d'una muntanya.
És una capella d'una sola nau amb volta de canó apuntada, que fou ampliada i modificada amb un absis gòtic cobert amb volta. El campanar és de cadireta i la porta, amb arquivolta, és a la façana sud, on hi ha restes d'un porxo amb una gran arcada d'additament posterior. A la dreta de l'edifici també es troben les restes de les dependències de l'ermità. Des de l'exterior es veu perfectament la diferència d'alçada que hi ha entre les dues parts de l'edifici, la romànica i la gòtica.
L'edifici es documenta ja l'any 1370. S'hi celebrava i encara s'hi celebra el tradicional aplec de Sant Marc. A causa dels fets de 1936 fou cremada i abandonada per l'ermità, amb la qual cosa avui es troba bastant enderrocada, sobretot el porxo i la casa de l'ermità
Terrassa, 1954. És un director i guionista de cinema català. S'inicià com a cineasta amateur vinculat al Cineclub Amics de les Arts de Terrassa. El 1971-73 realitzà diversos curtmetratges d'art conceptual sobre Francesc Abad i Lluís Jové, i després marxà a París per cursar estudis de direcció al Conservatori Lliure del Cinema Francès (1974-76). De retorn a Catalunya exercí d'ajudant de direcció en produccions com La verdad sobre el caso Savolta (1978, Antonio Drove). També realitzà curts com ara Un matí qualsevol… (1980) i Parleu després de sentir el senyal (1982), tots dos guardonats amb el Premi Sant Jordi de Cinematografia al millor curtmetratge. S'integrà al col·lectiu Nous Directors Catalans (1984-88) i adaptà al cinema la novel·la Amorrada al piló de Maria Jaén, convertida en L'escot, el seu primer llargmetratge (1986). A continuació rodà dos films d'ambientació històrica: La teranyina (1990), basada en la novel·la homònima de Jaume Cabré (Premi Sant Jordi 1983), i Havanera 1820 (1993), que tingué una versió més extensa per a (Televisió de Catalunya). En el guió d'aquestes dues pel·lícules va formar equip amb els escriptors Jaume Cabré, Vicenç Villatoro i Jaume Fuster. A banda de dirigir nombrosos curts, documentals, espots publicitaris, programes televisius i llargmetratges, Verdaguer ha escrit els treballs Cinema català i cinema en català. La llengua catalana al cinema (1997); Tu si que tens una bona pel·lícula (2001) i Raval literari (2005).
Ripollet (Barcelona), 1951. És un historietista, il·lustrador, animador, guionista i director d'animació català. La seua trajectòria professional comença als anys 70 com a dibuixant de còmic (primer a la revista Strong, i després per a les revistes Disney d'Alemanya i Dinamarca) i com il·lustrador de contes per a infants. També ha realitzat treballs publicitaris.
El 1977 començà a treballar per a l'Studio Recreo, on continuaria dibuixant els personatges Disney per a Centreuropa però també Itàlia i França. El 1985 abandona l'Studio Recreo i esdevé director artístic d'una altra empresa que realitzava còmics Disney: Comicup Studio. El 1995 abandonaria Comicup per centrar-se en l'altre camp on ha treballat: l'animació. L'any 1989 Miquel Pujol va fundar Acció Studios, empresa ideada per realitzar projectes per a televisió i cinema. La primera sèrie televisiva per a la qual va elaborar el guió i va dirigir va ser 10+2, emesa originalment per Televisió de Catalunya. L'any 2009 dirigí la pel·lícula d'animació catalana més cara de la història anomenada Cher ami
Terrassa, 1 de gener del 1937. És director i guionista de cinema i pintor. Als sis anys, va estar una llarga temporada malalt, afectat probablement de raquitisme. Aquells mesos d'obligada immobilitat van fer que, mitjançant l'observació del que veia per la finestra i la distracció de mirar fotografies familiars, desenvolupés l'afició d'inventar personatges i muntar històries.
Ja a la vintena, es comença a relacionar amb el que Joan Perucho anomenaria el «grup de Terrassa», que s'aglutinava al voltant de Paulina Pi de la Serra, amb gent com Marta Pessarrodona, i que es relacionava amb artistes com Gabriel Ferrater, Josep Maria Subirachs, o el mateix Joan Perucho.
Padrós es començà a dedicar a la pintura, i l'any 1966 feu diverses exposicions a la sala Gaspar, al costat d'artistes com Arranz Bravo o Robert Llimós. En el 1967 fou seleccionat per a participar en la Biennal de São Paulo, fet que impulsà la seva carrera internacional, amb una pintura adscrita als corrents pictòrics del Pop Art. No obstant això, la pressió dels seus galeristes i el temor a ser controlat pel mercat i a esdevenir un pintor reiteratiu el feu decidir a abandonar la pintura. Actualment la seva obra pictòrica està dispersa en col·leccions particulars d'Europa i els Estats Units.
L'any 1968 es matriculà en una escola privada de cinematografia de Barcelona, l'escola Aixelà, on tingué professors com Pere Portabella, Miquel Porter Moix o Romà Gubern. Realitzà els dos primers curtmetratges: Alice has discovered the napalm bomb" i "Dafnis i Cloe". Aquest darrer va ser premiat al festival Internacional de Salern (Italia) amb el Mascherino d'Argento. Hi col·laborà l'actriu Rosa Morata, que en endavant sortirà en totes les seves pel·lícules i es convertirà en la seva musa. En el 1973 rodà el primer llargmetratge, Lock-out, i dos anys més tard, Shirley Temple Story, un film musical d'una durada de gairebé quatre hores.
El següent projecte de film, Sombras nada más (Carlota y Werther), tot i que llargament preparat va ser finalment abandonat en el 1978 per un Antoni Padrós cansat dels problemes que comportava la producció independent. Després d'un lapse de vuit anys de silenci cinematogràfic, en el 1986 rodà un curt, Ascension, caida y reposo de Maria von Herzig, i tres anys més tard, un llargmetratge, el primer en 35 mm, Veronica L. Una dona al meu jardí, destinat a la difusió comercial. Aquest film, escrit i codirigit amb el crític Octavi Martí, resultà fallit degut a les desavinences entre els dos autors, pràcticament no se n'acabà la postproducció, i ni tan sols s'estrená.
En el 2010 és nomenat membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català i el Museu Reina Sofia s'interessa en la compra pel seu fons d'art de tota la filmografia de Padrós per a la investigació d'estudiosos. En el 2011, la Filmoteca de Catalunya juntament amb Cameo decideixen produir un pack/DigiBook amb tota l'obra cinematogràfica d'Antoni Padrós. En el 2012 roda el migmetratge L'home precís. En el 2015, la filmoteca d'Espanya, feu un cicle dedicat a Antoni Padrós amb la projecció de totes les seves pel·lícules.
En el 2015 es realitzà l'exposició “Antoni Padrós, Pertorbador de consciències” a la sala Muncunill de Terrassa, comissariada per Valerio Carando, una retrospectiva de l'obra, tant cinematogràfica, com pictòrica de l'artista. Es preveu que la mateixa exposició s'exhibeixi a la seu de la Filmoteca de Catalunya, a Barcelona, entre gener i abril del 2017.
Sabadell, 13 de gener de 1911 - Sabadell, 2 d'agost de 1976. Va ser un director de cinema català. Provinent del cinema amateur, va realitzar diversos curtmetratges i un llargmetratge, titulat Vida en sombras. Aquest film va tenir greus problemes amb la censura franquista i no va ser fins anys més tard que se'n va apreciar la notable qualitat. Una obra poètica, lliure, autobiogràfica i gairebé experimental fan d'aquest film i d'aquest director un irrenunciable en la història del cinema català
Des de ben petit va estar interessat en el món del cinema, quan el seu pare li va comprar una càmera Pathé-Baby. Als 17 anys roda el primer curt de ficció, Un terrat. Més tard, esdevé empresari del transport, a la vegada que es converteix en un prestigiós cineasta amateur. Organitzava nombroses activitats cinematogràfiques a Sabadell, lloc on residia. Era amic del director Carlos Serrano de Osma i del director de la revista de cine Primer Plano, Adriano del Valle, entre d'altres. En gran part gràcies a aquests contactes en el món del cinema, decideix iniciar-se en el seu primer llargmetratge, pensant en un cinema compromès en la vessant estètica, ja que eren integrants del difús corrent de finals de la dècada de 1940 que s'autoanomenà "cine tel·lúric". Els problemes amb el règim franquista i la censura van comportar que el film fos un fracàs econòmic. Llobet-Gràcia va ser silenciat i va patir problemes econòmics derivats de la seva implicació en Vida en sombras, cosa que va fer que no realitzés més llargmetratges, malgrat tenir-ne preparat un d'anomenat El refugi. De mica en mica s'allunyà del món del cinema fins a deixar-lo completament el 1954
Sabadell, 11 de novembre de 1993. És director de cinema, documentalista, cantant de trap i dramaturg català. El 2016 es va graduar a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). El treball de final de carrera que va dirigir (el documental Sasha) s'ha exhibit amb èxit de crítica i públic als festivals FICG de Guadalajara (Mèxic), Sole-Luna de Palerm (Itàlia) i Milà (Itàlia), Spanish Film Festival (Austràlia) i DOCS Barcelona, entre altres. Sasha és un nen ucraïnès que és acollit per una família catalana dos cops l'any. El rodatge va suposar dos viatges de tot l'equip a aquell país. La pel·lícula es va exhibir a sales comercials de Madrid, Barcelona i Sabadell i es va emetre per TV3 l'1 de juliol de 2017.
L'octubre de 2017 estrena el segon documental, Shootball, a la Secció Oficial del Festival Seminci de Valladolid. Es tracta d'un cru reportatge sobre la trama de pederastes del col·legi Maristes amb declaracions a cara descoberta de víctimes, llavors alumnes de l'escola, i del mateix pederasta que va abusar-ne. Shootball ha estat seleccionat al festival DOCS Barcelona i al FIC-CAT, on es va endur una menció especial del Jurat i el premi Nova Crítica.
Abans de graduar-se, Colomer va crear, el 2013, juntament amb quatre joves més, el primer portal de pornografia en català, pornoencatalà.cat. Es va encarregar de dirigir-ne els vídeos pornogràfics, entre els quals hi ha el viral Jaume I el Conyqueridor.
Colomer ha participat també en el muntatge de la pel·lícula El rey de La Habana d'Agustí Villaronga, a La lliçó (2013) com a actor, en el documental Peret i l'origen de la rumba catalana i a The Numbers (2015), com a editor.
El 2020, crea amb la seva companya, Valèria Aznar, el duet musical de trap social, Angela (en honor de l'activista afroamericana Angela Davis). El març d'aquest any, Angela presenta la seva òpera prima, el videoclip Una de cada tres. El tema aborda la culpabilització social de la víctima en casos de violació. Al juny, el segon videoclip d'Angela, amb desenes de milers de visites a YouTube, és Frida & Chavela. La cançó recrea l'apassionada història d'amor de dues dones, l'artista plástica, Frida Kahlo, i la cantant, Chavela Vargas, en el reprimit Mèxic dels anys trenta. El 7 de febrer de 2021 HBO estrenarà Vitals, una sèrie-documental sobre la primera onada de la pandèmia produïda per la COVID-19, filmada a l'Hospital Taulí
