Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Os de Civís)

És una església romànica del municipi de les Valls de Valira (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós originàriament romànic però modificat. Consta d'una nau amb capelles laterals. L'absis original es va transformar en un de rectangular. La portada és oberta a la façana W. El campanar és de planta quadrada. Al mur S, a la part antigament porxada, hi havia pintures murals que ara es conserven al Museu Diocesà de la Seu d'Urgell.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí d'Ars)

És un monument del municipi de les Valls de Valira inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Martí d'Ars és un edifici romànic d'una nau, de planta lleugerament irregular, esbiaixada a la banda de l'evangeli, i d'aparell irregular. L'absis, separat de la nau per un arc triomfal, és quadrat i cobert per una volta de canó. la nau, coberta amb encavallades de fusta, té l'accés lateral al costat de l'epístola
Adossat a la part esbiaixada del mur de l'evangeli s'alça un campanar de planta circular, amb finestres geminades i arcuacions a la part superior. Sobresurt tres pisos per damunt de la teulada de l'església i de les construccions veïnes. Construït amb aparell irregular disposat en filades, els dos pisos superiors compten amb els capitells llisos. És coronat per una teulada cònica de pissarra, sota el ràfec de la qual corre una filera d'arcuacions cegues de tipus llombard i petites espitlleres. El campanar, al qual les espitlleres superiors i del primer pis confereixen un caràcter defensiu, és possiblement l'element més rellevant de l'església, atesa la seva estructura cilíndrica que el converteixen -juntament amb el de Santa Coloma d'Andorra, de factura i disseny més acurats- en una de les poques mostres del romànic català d'aquesta tipologia, que sembla circumscrita a les valls pirinenques de l'Alt Urgell i 'Andorra
D'altra banda, el tipus d'obertures i elements ornamentals que configuren el mur ens forneixen dades per a situar-lo cronològicament dins del segle XI. En canvi, l'edifici, pot ser contemporani, manté a les seves estructures un lligam profund amb la tradició constructiva del preromànic, manifesta sobretot en el tipus de planta, l'absis carrat, l'arc triomfal d'ingrés, i el tipus d'aparell

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Campanar de Sant Martí de Bescaran)

És la resta d'una antiga església romànica del municipi de les Valls de Valira inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El campanar de l'antiga església de Sant Martí de Bescaran resta com una estructura isolada i fora de context dins el cementiri del poble. L'església era una construcció romànica bastida al lloc de l'antic monestir de Sant Martí de Bescaran, de fundació episcopal i annexat el 914, quan ja era abandonat, a Sant Sadurní de Tavèrnoles. L'església preromànica del monestir degué subsistir com a parròquia fins a la construcció de l'església romànica, de la qual només en queda el campanar, tot i que el 1910 encara se'n conservava un fragment de mur de la nau.
El campanar, fet de parament petit i regular, és una torre de secció quadrada amb coberta de lloses de pissarra. Els tres pisos superiors (hi ha sis pisos en total), dividits per un fris d'arcuacions cegues, tenen finestres geminades, algunes d'elles tapiades. És una construcció romànica dels segles XI-XII 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume de Llirt)

És una església del municipi de les Valls de Valira inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau, amb la coberta esfondrada i capçada per un absis rodó amb una petita finestra. Al mur S, damunt un contrafort sobreposat, d'alça un campanar de caidreta d'un ull. A l'interior de l'absis hi ha restes de pintures romàniques.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu Vell d'Arcavell)

És una església del municipi de les Valls de Valira inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós en estat ruïnós del qual només resta part de l'absis. Originàriament tenia una nau. L'absis és construït amb carreus disposats en filades de pedres i té finestra adovellada de doble esqueixada oberta al mig. Al seu costat hi ha les restes de la caserna de carrabiners, un edifici de planta rectangular i parets de tàpia arruïnat 

 

Pintors Catalans (Joan Vila i Grau)

Barcelona, 1932, o Joan Vila-Grau. És un pintor i vidrier. Fill del també pintor Antoni Vila Arrufat, es va formar a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona (1950-1955), encaminant-se tanmateix cap a la pintura. Interessat per l'art litúrgic, s'ha especialitzat en la realització de vitralls per a esglésies i edificis religiosos, destacant la seva obra al Temple Expiatori de la Sagrada Família.
També ha realitzat obres a Andorra, Alaior, Saragossa, Granada, Madrid, Cadis, Corrientes i Cincinnati, col·laborant de vegades amb Joan Miró. Com pintor, ha evolucionat des d'una figuració esquemàtica d'influència romànica cap a l'art abstracte, amb treballs en fusta policromada a mig camí entre la pintura i l'escultura. Ha realitzat exposicions a Barcelona, Madrid, Tarragona, Londres, Mataró, Granollers, Bilbao, Santander, etc. Té obra a diferents museus com el Museu d'art modern d'Eivissa, el Museu d'art contemporani de Vilafamès, el Museu de Granollers, etc. L'abril de 2010 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya.

Pintors Catalans (Josep Vila Closes)

Manresa el 4 de gener de 1921 - morí el 14 d'abril de 2005. Feu els seus estudis de pintura a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa, tenint per professors Anselm Corrons, Tomàs Boix, Alfred Figueres i Evarist Basiana. Gràcies a ell l'any 1939 es crea el Grup del Remei, grup d'artistes manresans molt actius.
La seva primera exposició fou l'any 1945, a la sala Verge de Manresa. L'any 1948 exposà la seva obra a Barcelona. La seva primera incursió a la ciutat comtal ja li va valdre una petita notícia a La Vanguardia: Vila Closas, en Galerías Franquesa. El 1949 exposà a la Galeria d'Art Vergé de Manresa.
Va obtenir infinitat de premis amb els seus paisatges i les seves marines, plenes de llum i de color. Segurament el seu primer reconeixement fou el 1955 amb el Premi Pintura del III Salón de Otoño, de Manresa. La seva és una pintura fortament arrelada a la terra, com la seva actitud cívica i patriòtica, que en els darrers anys li va ser reconeguda amb la concessió de la Medalla de la Ciutat de Manresa, el premi Oleguer Bisbal i el premi Estelada.

Pintors Catalans (Joan Vila i Cinca)

Sabadell, 29 de febrer de 1856 - Sant Sebastià de Montmajor, 2 de desembre de 1938. Fou un pintor català. Fou el pare del també pintor Antoni Vila i Arrufat. La seva família procedia de Cardona i van venir a Sabadell, on van fundar la primera fàbrica de sifons i gasoses de la ciutat. Els seus pares volien que treballés en el negoci familiar, però el que realment ell volia era ser pintor. Va iniciar els estudis a la Llotja de Barcelona, amb Josep Serra i Porsón, i assistí a l'acadèmia de Tomàs Moragas. Abans d'anar a Madrid, pels volts de 1880, o el 1877 segons altres fonts, amb Joan Figueres, Ramon Quer i Josep Espinalt varen fundar l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, en una sala i alcova del tartaner Silvestre, al carrer de Sant Pau. Gràcies a una beca de l'Ajuntament de Sabadell, va marxar a estudiar a Madrid, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i, més endavant, a l'Escola Superior de Belles Arts de Madrid.

Segons els catàlegs de la primera i segona Exposició General de Belles Arts de Barcelona, a finals del segle XIX va residir al carrer de Sant Josep i al de Moratín de Sabadell. Vila Cinca fou la mà dreta de Narcís Giral en la creació i direcció de l'Escola Industrial de Sabadell, una acadèmia fet seguint el model educatiu belga on es volia formar especialistes per a la indústria tèxtil local, on se li donava una especial importància al disseny i a les belles arts, on Vila Cinca faria de professor. Aquest fet va provocar una immediata posterior generació d'artistes a la ciutat, entre els quals s'inclouen Antoni Vila-Arrufat, Rafael Durancamps, Ricard Marcet o Joan Vila Puig, entre d'altres. Posteriorment cediria la seva plaça de professor a Joan Vilatobà. Aquesta xarxa d'artistes sabadellencs estendria la seva influència a nivell català fins aproximadament l'època de Postguerra.

L'any 1905 va fer el cartell de la festa major de Sabadell. Un cop restablert a Sabadell, el 1912, juntament amb Vicenç Renom, va iniciar unes excavacions a la serra de la Salut, al poblat ibèric i romà d'Arraona. I aquell mateix any, l'Ajuntament el va nomenar director de la Junta de Museus i Excavacions que s'acabava de constituir. Va ser fundador i professor de l'Escola Industrial d'Arts i Oficis de Sabadell. També va ser nomenat director de la junta de museus locals. Fou mestre de dibuix i pintura per a molts sabadellencs. En l'Almanac de les Arts de l'any 1924 es va reproduir en color un paisatge de Sacama obra seva. El 16 d'abril de 1942 Sabadell li dedicà un carrer al barri de la Creu Alta

Pintors Catalans (Antoni Vila i Arrufat)

Sabadell, 20 d'octubre de 1894 - Barcelona, 18 de setembre de 1989. Fill del pintor Joan Vila i Cinca fou un pintor i gravador i muralista català, pare del pintor i vitraller Joan Vila Grau. Vila i Arrufat va ser cofundador de la Colla de Sabadell mentre que el seu pare havia fundat l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell l'any 1876. Es va formar principalment amb el seu pare i a l'escola Llotja de Barcelona, per acabar els seus estudis a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando a Madrid, gràcies a una beca concedida per l'Ajuntament de Sabadell.

Va rebre una pensió de l'Ajuntament de Sabadell i viatjà a París i a Itàlia, on va rebre la influència de Mela Muttermilch. Amb tot just vint anys, figura entre els artistes que van participar a la contraexposició de caràcter acadèmic que l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va organitzar l'any 1915 a l'antic teatre de la Lliga Regionalista, com a resposta i confrontació amb les idees de l'exposició Art Nou Català que simultàniament es presentava a la ciutat. El 1919 exposà a les Galeries Laietanes de Barcelona, però va viure fins al 1920 a París, on dibuixà paisatges urbans. El 1921 l'Ajuntament de Sabadell li va atorgar una segona pensió per ampliar estudis a l'estranger.

Tornà a Barcelona i exposà individualment a les galeries El Camarín (1922) i Syra (1932), alhora que participava en algunes exposicions col·lectives. Va participar també amb il·lustracions en l'Almanac de les Arts de 1924, on també es van reproduir en color un fragment d'un retrat i un monotip, i al de 1925, en el qual es va reproduir una maternitat. Però al seu retorn es va dedicar sobretot a la pintura mural, especialment amb temes religiosos. com els primers plafons que va pintar representant sant Cosme i sant Damià, per a la farmàcia Benessat de Sabadell i per al Santuari de la Salut d'aquesta mateixa ciutat o l'altar del Santíssim a l'església de la Trinitat de Vilafranca del Penedès l'any 1935.

Després de la Guerra Civil va participar en l'Exposición de Arte Sacro de Vitoria de 1940, en la Biennal de Venècia (1940 i 1952) i en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid. El 1942 va rebre la medalla d'honor de l'Exposició Nacional de Barcelona, i el 1948 la primera medalla de gravat a la de Madrid per El sopar. El 1954 exposà individualment a Buenos Aires i Rosario (Argentina), i més tard ho va fer a Barcelona (1971, 1979, 1980) i a Sabadell (1974, 1978, 1979). Ha fet murals a Sabadell, Vilafranca del Penedès, Terrassa, Sant Sebastià de Montmajor, El Escorial i Barcelona. La seva obra es caracteritza per la nitidesa i serenitat noucentista de l'ambient, centrada sovint en figures i maternitats. Uns dels seus murals més reconeguts són els que va executar per a la Sala de Comissions de la Casa de la Ciutat de Barcelona l'any 1950.
Del 1949 al 1958 fou catedràtic de gravat a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona, i també fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi i de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando. Igualment, fou president honorari de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. El 1983 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
El Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona, disposa de diverses obres de l'artista. També es conserven obres d'Antoni Vila Arrufat a la Fundació Palau de Caldes d'Estrac, a la Col·lecció Gelonch Viladegut, al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (MACBA), al Museu d'Art de Sabadell i a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

Pintors Catalans (Lluïsa Vidal i Puig)

Barcelona, 2 d'abril de 1876 - Barcelona, 18 d'octubre de 1918. Va ser una pintora catalana. Pertanyia a una família benestant i culta, que es relacionava amb l'ambient modernista de l'època. Eren onze germans, nou noies i dos nois; una de les seves germanes fou parella de fet de Pau Casals i una altra es casà amb el filòleg i escriptor Manuel de Montoliu.

El seu pare era Francesc Vidal i Jevellí, ebenista, decorador i fonedor, dedicat a l'art i als negocis. El seu avi matern era un compositor de Vic, Bernat Puig. Lluïsa va créixer en un ambient propici a les creacions artístiques. S'educà amb el seu pare, va rebre lliçons de Joan González (germà de l'escultor Juli González), d'Arcadi Mas i Fontdevila, del xilògraf Gómez Polo i a París, d'Eugène Carrière. Influiran en ella artistes com Rusiñol i Casas, Casas en el retrat i Rusiñol sobretot quant a solucions compositives.

Lluïsa va ser l'única dona de la seva època que es va dedicar professionalment a la pintura i l'única que va anar a París a estudiar. Quan torna de París s'afilia al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. En aquest cercle es mogué des d'aleshores i molts dels seus retrats foren de les dones d'aquest entorn, de la seva família i d'amics.
Dona activa i compromesa socialment, visqué de la pintura i de les classes particulars que impartia en el seu taller del carrer Salmerón, avui Gran de Gràcia, que abans havia ocupat Nonell, i de les col·laboracions en revistes. Entrà en contacte amb tot el grup d'artistes europeus, fugitius de la guerra i establerts a Catalunya, i es convertí en una activa pacifista formant part del Comitè Femení Pacifista de Catalunya.

La seva participació en el món artístic s'inicià en els Quatre Gats, on fou l'única dona que va exposar. Col·labora a la revista Feminal, en ella il·lustrà contes de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Monserdà, Caterina Albert, Carme Karr, etc.). El 1910 s'incorporà a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d'exàmens i jurat de la secció d'art. També participà en el Patronat d'Obreres de l'Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en La Llar, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr.
Va pintar molts retrats a la sanguina i a l'oli, una tècnica que sempre dominà excel·lentment, també escenes íntimes de gènere, així com paisatges i festes populars. La seva pintura ha estat considerada com a modernista pels tons de la seva paleta, per l'ús de la transparència lluminosa en els colors de fons i també per l'elecció dels temes. Juntament amb Joaquim Mir, Oleguer Junyent, Juli González, Xavier Gosé, Ricard Canals, Josep Maria Sert, Ramón Pichot i el jove Picasso ha estat inclosa dins la segona generació dels modernistes. Alguna de les seves obres, com el retrat de la muller de Miquel Utrillo, fou atribuïda a Ramon Casas. Sempre gaudí de bones crítiques, encara que la seva obra es qualifiqués de viril, qualificatiu positiu pels crítics de l'època. Morí jove a causa de la pandèmia de grip espanyola a Barcelona