Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Pere del Vim)

És una església del municipi de Veciana, a l'Anoia protegit com a bé cultural d'interès local. Es troba acompanyada d'un grup de cases, una de les quals se l'hi adossa pel costat de migdia, es troba enlairada dalt d'un tossal. Església de planta rectangular, d'una nau coberta amb volta de canó i un absis, cobert amb quart d'esfera. L'església romànica primitiva tenia una capçalera de tres absis. Actualment és conservada part d'una absidiola en el costat nord i en el sud hi ha una casa adossada. L'edifici es va sobrealçar deixant ben visible l'estructura original. Es conserva de l'absis primitiu les seves arcuacions i bandes llombardes i una petita finestra. A la façana lateral també es conserven les arcuacions i bandes llombardes. A la façana principal té un campanar d'espadanya de dos ulls, una finestra original d'arc de mig punt i la porta d'entrada també d'arc de mig punt adovellada, refeta

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Nicolau de Freixe)

També coneguda com a Sant Nicolau del Tretzè, és una església romànica construïda en dues fases, entre el segle xii i el segle xiii, i situada al terme municipal de Piera (Anoia). L'església està adossada a una torre de defensa del castell de Freixe, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Va ésser edificada la capella a partir d'un antic castell existent ja en el 1084 com a independent dintre del terme del castell de Fontanet. Una de les torres de l'antic castell ha estat aprofitada en la posterior edificació de l'esglesiola. La capella, d'una nau, és de planta rectangular, amb absis i un arc ogival o d'ametlla en la paret nord, formant una petita ampliació, possiblement pertanyent a una capella interior. La nau està coberta amb una volta peraltada i acabada amb teula àrab. A llevant hi ha un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d'esfera, amb una finestra de doble esqueixada i amb un arc de mig punt de pedra tosca. A la façana sud hi ha dues obertures de doble esqueixada, a l'oest una finestra cruciforme i la porta d'accés amb un arc de mig punt de dovelles llises. La porta és d'arc de mig punt, adovellada i orientada a ponent, a sobre de la qual hi ha una finestra de creu grega. Per dintre de l'esmenta't arc ogival surten unes escales que portaven a l'antic cor, avui desaparegut. El campanar és de cadireta d'un ull, refet a primers de segle. El 1967 va ser reformada.
Les parets interiors són de carreus basts, mentre que a l'exterior l'obra està realitzada amb còdols rodolats. Les cantonades estan realitzades amb travertí. L'església està adossada pel mur nord a una de les torres ciruclars del castell, coberta en un primer compartiment amb volta de pedra. De la resta del castell només se'n poden apreciar algunes parts del mur en mal estat. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel del castell de Veciana)

És una capella al nucli de Veciana (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau i absis semicircular, es troba adossada a la casa consistorial. Ha estat consolidada i queden les restes de tres murs i la meitat de l'absis del segle XIII i que tenia una finestra de doble esqueixada. La porta estava a la façana de migdia (queden la part inferior dels brancals i dos llindars esglaonats de pedra). Els murs s'aixecaven sobre una banqueta de fonamentació de la que queden restes a les façanes nord i est. La façana de ponent no és la original, ja que sembla que la nau va ser escurçada per aquell costat. ES conserva una part de l'arc triomfal que s'obria al presbiteri i vestigis de la volta de maó de pla que havia substituït la primitiva volta de pedra. El nou paviment sobresurt de l'absis i forma un mirador. És de formigó contrastant amb la resta de materials.

El lloc havia estat ocupat pel castell de Veciana conegut des del segle XI. Entre el 1020 i el 1040 la família Balsareny té la possessió de Veciana i Montfalcó. Al segle xiii es construeix el temple, cobert amb volta de pedra. Al segle xvii el temple va tenir un esfondrament important i per substituir la volta original, que va caure, es va fer una volta de maó de pla i es va pavimentar amb cairons tot l'interior. Hi ha documentació de diverses visites pastorals (1698, 1721, 1734, 1824). El 1865 s'ordena la reparació de la teulada. El culte va continuar fins a la dècada del 1910. El 1939 es va construir un camí que va tallar el pendent del puig situat a l'est de l'absis provocant-ne la degradació i la desaparició de la meitat nord, per manca de fonamentació. Posteriorment l'espai fou utilitzat com abocador

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Vilaclara)

És una capella romànica del municipi del Bruc, a la comarca de l'Anoia. Es troba adossada a un mas a prop del túnel del Bruc, a 1 km de la carretera. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. És una capella d'una nau, adossada al mur d'una masia abandonada. Absis amb arcuacions llombardes separades per pilastres i una petita finestra. Cobert amb boveda de maçoneria. Murs de pedra i maçoneria. L'entrada és per una petita porta allindada cara ponent. En el seu interior i junt l'absis hi ha un cup.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Sant Martí de Tous)

És una església romànica de Sant Martí de Tous (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sols es conserva una petita sèrie d'arcuacions de mig punt adossades a una de les parets externes del castells (de fet la única que es conserva i que esta formada per petites finestretes com les de les torres de guaita.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel d'Odena)

És una obra del municipi d'Òdena (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Capella ubicada al peu de la carretera d'Igualada a Odena, en un pujolet. Ha sigut restaurada. És d'una sola nau amb volta de canó de 12,35m x 6,40m. L'absis està decorat amb les típiques arcuacions i bandes llombardes, amb una finestra. Porta adovellada a la cara de migdia, amb una finestra a cada mur lateral. Murs tant interior com exteriorment construïts a base de carreus tallants en arenosa, amb morter i la coberta, després de la restauració, presenta lloses de pedra a l'absis i a la resta teula àrab segons E. Junyent és del segle XI, però A. Pladevall comenta que fou aixecada al pas del segle XII, en ple romànic, i Joan Bassegoda en el segle XII

 

Escultors Catalans (Dídac Masana i Majó)

Barcelona, 1868 - Buenos Aires (Argentina), 1939. Va ser un escultor català dins el corrent artístic del Modernisme. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. El 1890 va fer la seva primera exposició, i la darrera a Catalunya és de 1910. En la seva etapa catalana va treballar per als grans arquitectes modernistes, com Lluís Domènech i Montaner, al Palau de la Música Catalana o al Castell de Santa Florentina. En 1912 es va traslladar a Buenos Aires (Argentina), on va fer les escultures del frontispici i del rellotge del Banco de Castilla y Río de la Plata. En 1914 es va assentar a la ciutat de Rosario, d'on va ser nomenat professor d'escultura. A Rosario donà nom (Diego Masana) a un dels grans carrers de la ciutat. Entre els materials que utilitzà per a les seves escultures es troben la fusta de garrofer, la de roure i el marbre de Carrara

Escultors Catalans (Jaume Duran i Castellanos)

Barcelona, 1891 – Barcelona, 1983. Fou un escultor i professor de l'Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat i a l'Escola del Treball de la Diputació de Barcelona. Es va formar en l'Escola de Belles Arts de Barcelona i al taller del seu oncle l'imatger Miquel Castellanos, va ser deixeble de l'escultor Esteve Monegal i va realitzar un viatge d'estudis amb una beca a Florència. Viatjant per diverses parts d'Itàlia així com a Brussel·les i París. L'any 1942 va participar en l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona amb l'obra La niña de la concha, i hi va obtenir el diploma de tercera classe. La seva obra es classifica d'estil clàssic quan realitzava monuments, a les seves escultures destaquen els retrats realistas realitzats a personatges públics de la política i la cultura catalana de primers del segle XX. Una de les seves obres més reconegudes és l'encàrrec del grup per a la plaça Catalunya de Barcelona en què havia de representar un homenatge al·legòric del Montseny.
A començaments dels anys cinquanta, li van ser encarregades quatre escultures per a la balustrada de la façana del Palau Casades, seu del Col·legi d'Advocats de Barcelona, aquestes obres representen personalitats vinculades al món del dret, Ramon Berenguer IV, Sant Ramon de Penyafort, Sant Oleguer i la d'Alfons X el Savi

Escultors Catalans (Josep Dunyach i Sala)

Barcelona, 10 de juny de 1886 - Barcelona, 20 de juny de 1957. Fou un escultor català. Es formà a l'Escola Llotja de Barcelona i al taller d'Eusebi Arnau. Durant vint anys, va residir a París, on la seva escultura fou influïda per les obres de Rodin i especialment de Maillol. Retornà a Barcelona l'any 1927, on formà part de la societat de Les Arts i els Artistes. Va ser un gran retratista, amb un estil plenament mediterrani. Es va casar amb Dolors Archs i Delmas l'any 1922 i, els anys 1924 i 1929, tingueren dos fills, Jaume i Jordi. Entre els seus aprenents tingué entre d'altres Antoni Casamor. Participà a diverses exposicions i la Biennal de Venècia de l'any 1930. Obtingué la medalla de plata a l'Exposició Internacional de 1929 de Barcelona. Va morir l'any 1957 a Barcelona, després d'una llarga malaltia

Escultors Catalans (Ramon Cuello i Riera)

Barcelona, 1939. És un escultor català. nicialment estudià arpa i piano, però finalment es decantà per l'escultura. Estudià a l'Escola Massana i a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Rafael Solanic i Balius, i la seva obra s'ha donat a conèixer a partir de 1970, encara que la seva primera exposició individual, a la Sala Parés de Barcelona, no va tenir lloc fins al 1978. Ha realitzat obres en fang, ferro, marbre o fusta i tot i que té algunes obres abstractes és un autor conegut d'escultures monumentals d'estil realista en espais oberts. El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi pel conjunt de la seva obra. 

Escultors Catalans (Jaume Cubells i Sanahuja)

Barcelona, 1925 - Barcelona, 2007. És un escultor català. Entre el 1945 i el 1952 viurà a França i quan torna a Barcelona entra a estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. A més de viure a França passa llargues temporades a Finlàndia, la Gran Bretanya i Bèlgica fins al 1960 que torna a treballar a Catalunya. Jaume començarà a fer obres molt abstractes i emprarà la fusta com a material. Més endavant afegirà com a materials el metall i les resines sintètiques. La seva obra actual es caracteritza per tenir trets esquemàtics i amb la inspiració de símbols. Exposà en 1962 al Cercle Artístic de Sant Lluc i a la Galeria Belarte el 1963. El 1967 exposarà obra seva a Florència juntament amb un grup anomenat Intrarealism. A més, ha fet exposicions a Amberes i Brussel·les. El 1973 Cubells participa en la I Exposición Internacional de Escultura en la calle que tingué lloc a Santa Cruz de Tenerife. L'obra que participà en aquesta exposició és una obra sense títol feta amb formigó. Actualment podem veure aquesta obra al Parque García Sanabria

Escultors Catalans (Xavier Corberó i Olivella)

Barcelona, 1935 – Barcelona, 24 d'abril de 2017. Fou un escultor català. Estudià a l'Escola Massana de Barcelona (el seu pare en va ser un dels fundadors), i a la Central School of Arts and Crafts de Londres, i treballà a la foneria Medici de Lausana, on hi va viure un període clau de la seva formació i on va rebre la influència de Pau Gargallo i Henry Moore. Després d'haver estudiat a Anglaterra, entre 1955 i 1959, es traslladà a Nova York on entrà en contacte amb autors surrealistes. Artísticament començà dins el corrent informalista però després tendí vers una tridimensionalització espacial complexa. Del 1966 al 1968 edità sèries d'aiguaforts i de litografies, i fins i tot ha dissenyat joies. Al llarg de la seva trajectòria artística sempre va anar alternant la pintura i l'escultura, donant com a resultat, majoritàriament, obres de format mitjà.

Va participar en la Biennal Hispanoamericana de 1955 i als Salons de Maig de Barcelona, on obtingué els premis Manolo Hugué (1960) i Ramon Rogent (1961). El 1963 va fer la seva primera exposició individual a Munic, on rebé la medalla d'or de l'estat de Baviera, a Pittsburgh, a Nova York i al Japó. Va exposar a diversos països europeus, Nova York i el Japó, i té obres seves al Museum of Modern Art de Nova York, al Stedelijk Museum d'Amsterdam, i al Victoria and Albert Museum de Londres. Residia alternativament a París, Barcelona i Nova York. Va crear en el cor del barri vell d'Esplugues de Llobregat un complex de cases antigues destinades a servir de residència a artistes que visitin Barcelona. Va jugar un destacat paper com a assessor de l'Ajuntament de Barcelona en la tria d'obres d'autors de prestigi internacional per posar en carrers i places de la ciutat amb vista als Jocs Olímpics d'estiu 1992. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi. A les olimpíades de 1992 va ser l'escultor escollit per fer les medalles olímpiques. L'any 2000 va ser elegit membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la que posteriorment passà a ser-ne supernumerari. El 2015 es va incorporar obra seva a l'exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 que va tenir lloc al Museu Nacional d'Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta. El 25 d'abril de 2017, la seva filla Ana Corberó va anunciar la seva mort la nit abans per Twitter amb el següent missatge: «El meu pare, Xavier Corberó va morir anit. Ell va viure la vida de manera grandiloqüent i amb colors. Era una persona estimada, fins i tot adorada… El trobarem a faltar».

Escultors Catalans (Charles Collet)

Onex (Suïssa), 1902 - Barcelona, 1983. Fou un escultor suís establert a Catalunya. Estudià a Ginebra i a París, i el 1923, a Barcelona, treballà al taller dels metal·listes Corberó i amb l'orfebre Ramon Sunyer i Francesc Solà. Es presentà el 1928 en una col·lectiva de les galeries Dalmau. Del 1929 al 1938 fou professor de l'Escola Massana. Durant la guerra civil, el 1938, tornà a Suïssa, i tornà a Barcelona el 1940. El 1947 fou un dels fundadors del Cercle Maillol, del qual fou president fins a l'any 1950. Ha exposat a Barcelona, Ginebra, Milà, Zuric, Palma, Lucerna, etc, i ha participat en tots els Salons de Maig de Barcelona (1957-66). Participà del Noucentisme tardà i evolucionà vers formes més esquemàtiques i estilitzades, de superfícies rugoses i estructura angulosa, les quals, fent ús del plom, el ferro, etc, sovint voregen l'abstracció

Escultors Catalans (Paulí Collado i Martínez)

Barcelona, 9 de febrer de 1932. És un escultor català en forja. De conviccions republicanes, la victòria franquista en acabar la Guerra Civil Espanyola va deixar la família en una difícil situació i va desencadenar-ne el trasllat a Esplugues de Llobregat l'any 1944. Vuit anys després, Collado va conéixer a Cornellà de Llobregat la dona que seria la seva muller, Núria Vives Espel (natural de Sallent). En casar-s'hi el 1957, ambdós es van instal·lar de manera definitiva al municipi cornellanenc, en el qual Collado va començar a treballar primer en una fàbrica de màquines d'escriure, posteriorment en una empresa de làmpades, després en una companyia d'assegurances i, finalment, en el taller del seu sogre fent reixes, finestres i baranes de ferro.
Gràcies al seu sogre, Paulí Collado va entrar en contacte amb el món del ferro i va esmerçar-se en millorar el taller amb diverses reformes que van convertir l'establiment en el definitiu Ferros Artístics Paulí. Un cop el seu sogre es va jubilar, la propietat va quedar al seu nom. Va ser llavors quan va començar a desenvolupar la seva trajectòria artística amb el sobrenom de "poeta del ferro" i se li va despertar la inquietud artística de dibuixar amb el ferro.

En aquella època, paral·lelament, ja era alumne del pintor Raimon Llort i Gaset, que tenia la seva acadèmia en una de les naus de la Fàbrica Bagaria, al barri cornellanenc d'El Pedró. Pintava quadres que després regalava a familiars i amics i amb el temps va decidir plasmar la seva pintura en el metall. Va convèncer el constructor d'un bloc de pisos a qui feia portes i finestres per fer també un mural de ferro a l'entrada —un fons marí. El mateix Collado va quedar meravellat de les possibilitats que oferia la escultura en ferro i de mica en mica la seva obra va migrar cap a un art caracteritzar per la sensació tàctil, de volum i de relleu feixuc en massa.
Influenciat per Llort, Paulí va emprendre un ascens artístic que el va vincular amb entitats com el Patronat Cultural i Recreatiu, l'Orfeó Catalònia, el Círculo Artístico Literario Semillero Azul (del qual és l'autor del Trofeu de la Cultura que anualment atorga l'associació) i el Círculo Cultural Antonio Machado, entre d'altres. Seves són escultures emblemàtiques de Cornellà com la papallona de la plaça de Josep Tarradellas, l'eclipsi de la plaça del Sol i el pegàs de la plaça de Sant Ildefons. A banda de la forja, també es va dedicar durant tota la vida a la interpretació amateur durant més de 50 anys al Patronat i a l'Orfeó de la ciutat, en especial com a rapsode en l'àmbit del recital poètic. En l'àmbit audiovisual va gravat 14 curts i 4 llargmetratges, la majoria amb estudiants del Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya i entrats els anys 2000, amb els seus deixebles del grup Máscaras del Semillero Azul. L'any 2009 va rebre la menció especial dels Premis Tespo a la trajectòria teatral amateur