Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Genís de Vilassar)

És una obra amb elements del monumentalisme academicista i del gòtic tardà de Vilassar de Dalt (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós; destaca per la seva marcada tendència al classicisme italianitzant. La construcció està formada per una nau central i dues laterals, de menys alçada, amb un petit creuer i cimbori de base polièdrica
Al conjunt sobresurt especialment la façana que té un frontó superior, pilastres adossades amb capitells corintis, nàrtex amb tres arcs de mig punt i columnetes clàssiques, similar a les "loggie" florentines del Renaixement i que tant d'èxit tingueren al noucentisme. Hi ha també alguns esgrafiats sobre la façana. Dins l'església ens trobem amb una decoració mural de Fidel Trias. A l'exterior, conserva alguns elements de la construcció anterior, com el portal lateral, del segle XVI.
El portal lateral és l'única part conservada de l'antiga església del segle XIV.[1] Tallat en pedra. Es manté fidel a l'esquema gòtic, malgrat que no va flanquejat per cap pinacle. Presenta arquivoltes a la part superior, formades a mig punt. Sobre el floró central hi ha un relleu esculpit d'un àngel. La línia de la imposta està esculpida amb petits relleus. Inicialment el timpà possiblement allotjava algun grup escultòric. És el tipus de portal més freqüent del primer terç del segle XVI, amb motllures als brancals

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Genís de Palafolls)

Església parroquial del nucli de població del mateix nom. S'hi arriba per una carretera (1 km.) que surt de la fita 683.6 de la carretera N-II. L'església de Sant Genís de Palafolls és d'una sola nau (coberta amb volta de canó) a la qual hi fou afegida una altra al costat nord i una capella al sud. A l'exterior del costat sud hi veiem arcuacions llombardes. La torre circular de defensa de la façana és gòtica i, l'absis pla -convertit en sagristia- té una finestreta. La porta principal del cantó oest és del segle XVI.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Tordera)

És una església del municipi de Tordera (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local. La part baixa del campanar és d'estil preromànic, la part mitjana romànica del segle XI, i la part alta és un afegit d'estil gòtic del segle XVI. El dia de Sant Bartomeu apòstol del 1817 van acabar les obres de construcció de l'església, d'estic neoclàssic i façana barroca.
El cos és de tres naus, i té planta de creu llatina. La façana és llisa amb un important portal barroc al que s'accedeix per una escalinata, flanquejat per dues columnes. La cornisa és truncada, amb una fornícula que conté la imatge del patró. Dos balcons amb balustres, també ornen la façana. A l'interior, d'estil neoclàssic molt transformat, l'església contenia a principis del segle XX importants obres d'art, desaparegudes l'any 1936. A la part inferior del la torre del campanar hi ha les restes del primitiu edifici romànic amb l'arrencament de la volta ben visible. La torre és de planta quadrada de tres pisos. El primer presenta una finestra adovellada. El segon mostra finestres geminades separades per columnes amb capitells mensuliformes. I al darrer, d'estil gòtic trobem dos grans finestrals d'arcs apuntats. Totes les obertures es repeteixen a les quatre façanes. La coberta és piramidal

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Canyamars)

És l'església parroquial de Canyamars, municipi de Dosrius (Maresme), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. L'església parroquial de Sant Esteve de Canyamars és un edifici senzill. Està coronat per un característic campanar d'espadanya amb quatre finestrals allargats. A la mateixa façana hi ha la porta d'entrada, amb llinda i timpà d'arc de mig punt al damunt, amb relleus esculpits, i un òcul rodó. L'absis és poligonal i les finestres que il·luminen l'interior són esbiaixades.
Els murs són de pedra, amb aparell irregular excepte als angles i les obertures, que són fetes amb aparell gran i ben tallat. El timpà presenta un arc de mig punt, d'onze dovelles, i un fons de carreus. On descansa l'arc, hi ha petits motius esculturats. Són dues cares amb ulls aparentment tancats i emmarcades en cercle en una petita motllura. És curiós d'observar que el tipus de pedra utilitzada per esculpir aquestes dues cares és diferent a la utilitzada per fer la resta del portal, que és de granit. El timpà se situa damunt el portal, d'un estil que sintetitza el prototipus gòtic tardà, abundant al Maresme. La llinda recta està decorada amb feixos de columnetes. L'estat de conservació és notable.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Andreu del Far)

És una església parroquial del municipi de Dosrius (Maresme) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. L'edifici actual data del segle XVI i és d'estil gòtic tardà. La façana principal, amb un cos sobresortit, és coronada per un massís campanar de torre quadrada amb dues obertures d'arc rodó. A sota hi ha la porta d'entrada, de llinda recta. La coberta és a dues aigües. La capçalera, exteriorment, és reforçada per diversos contraforts. Aquesta església forma un petit conjunt rural juntament amb la gran masia de Can Guinard.

L'Església és de nau única orientada de llevant a ponent. Presenta un absis de planta poligonal, amb contraforts laterals i a les arestes. Té dues capelles laterals adossades, a manera de creuer. La nau és coberta amb tres voltes per aresta gòtica, amb nervis de pedra granítica, i totes les claus de volta estan esculpides, igual que les mènsules d’arrencada dels nervis, les quals representen caps humans. La coberta de la nau és de teula àrab a dues vessants, acabades amb una senzilla imbricació de teula i maó. Les façanes són de paredat comú i arrebossades, i les zones angulars de grossos carreus ben tallats. És coronada per un campanar de planta quadrada, desplaçat cap a l’angle sud-oest, amb dues obertures en arc rebaixat a llevant i a ponent, on hi ha les campanes. El campanar té coberta plana, limitada per una barana amb merlets escalonats de pedra. A la façana principal hi ha una portada de brancals i llinda plana de pedra, protegida per guardapols, amb un rosetó a sobre.

Al costat sud, tancat per una reixa de ferro forjat, hi ha un reduït cementiri amb nínxols recolzats en el mur de l’església, organitzats en dues fileres de tres pisos. Al costat dels nínxols i perpendicular a la façana sud de l’església, hi ha un altar de pedra, orientat a ponent, protegit per una barbacana a dues aigües, feta amb bigues de fusta i teula àrab i amb una senzilla imbricació de teula. Sobre l’altar de pedra hi ha una creu de ferro forjat amb un roser que s’hi enfila fins a dalt; al centre de la creu, una corona d’espines, també de ferro forjat.
La paret de darrere de la creu està emmarcada per un esgrafiat a base d’un dibuix geomètric de fons blanc i incisions en color ocre terrós; al fons també hi ha estels. S’hi representa Déu en sa Majestat amb un colom volant al seu costat i, més avall, dos àngels porten una rosa i una llàntia respectivament.[2]
El frontal de l’altar té alguns relleus i inscripcions: a l’esquerra, la inscripció OBIT DEL SEMIER EN PERE BOSCH; al centre, emmarcada en un escut, la inscripció JHS; a la creta, la inscripció WY A 8 : DE DESEMBRE 1578. A la part dreta del peu de l’altar hi ha, en relleu, una creu de braços patents i iguals, com la de la clau de volta de l’interior de l’església. Al costat esquerre, la inscripció XPS (Crist en grec).
A terra, davant de l’altar i de les fileres de nín xols, hi ha la sepultura amb làpida del segon comte de Bell-lloc, amb la inscripció ARNALDO DE MERCADER DE ZUFÍA I SU ESPOSA LINA POZZALI CROTTI, CONDES DE BELLOCH, RIP, amb els escuts de les famílies corresponents entrellaçats. A la zona central del paviment de la nau hi ha una làpida de pedra de l’enterrament de MONTSERRAT ANTICH ARENAS Y ELS SEUS.

Pintors Catalans (Modest Urgell i Inglada)

Barcelona, 1839 - 1919 . També conegut sota el pseudònim de Katúfol, fou un pintor i autor teatral català, reconegut com a pintor tant internacionalment com nacionalment. Així ho proven les diverses exposicions a París, Brussel·les, Munic i altres llocs com Madrid, Olot, Girona i Barcelona. A part del reconeixement, en la seva etapa com a professor de paisatge a l'Escola de la Llotja influencia diversos artistes, entre els quals destaquen Pablo Picasso, Joan Miró i Hermen Anglada Camarasa.
La seva herència artística deixa molts paisatges, marines i esglésies combinades amb unes atmosferes melancòliques, que sempre ens indica la utilització dels colors i l'estat anímic del pintor. En les seves obres s'influencia de Joaquim Vayreda, els diferents moviments artístics de París, el Romanticisme i Edgar Allan Poe.

A més d'artista, fou actor i escriu obres sobre les seves vivències i les classes populars. Com a autor teatral no té tant èxit com la seva pintura però tot i així és admirat per Narcís Oller, l'il·lustre literat català. En les seves obres destaquen Turbonada (1870), Lluny dels ulls (1898), Un terròs de sucre (1898) entre d'altres.
Per últim, Modest Urgell fou fundador de la Societat Artística i Literària de Catalunya que feia les seves reunions a la famosa Sala Parés. En aquest lloc, l'artista Barceloní mostrava la seva part més íntima. Els diferents amics que assistien a les reunions trobem en Enric Galwey que el defineix com una persona que explicava anècdotes interessants, casos graciosos i una persona totalment de l'època del romanticisme.

Pintors Catalans (Antoni Viladomat i Manalt)

Barcelona, 20 de març de 1678 - 22 de gener de 1755. Fou un pintor barroc català del segle XVIII. Antoni fou fill del daurador Salvador Viladomat i de Francesca Manalt. El seu pare, daurador, treballava sovint amb artistes de l'època realitzant diversos retaules, pel que Viladomat va estar en contacte des de ben petit amb el món artístic. Sembla que fou deixeble del berguedà Pasqual Bailon Savall durant tretze anys. El 15 de juny de 1693 s'incorpora al taller del pintor Joan Baptista Perramon, amb qui treballà fins a obtenir, als vint-i-quatre anys, el mestratge.
El 1698 decorà l'església dels jesuïtes de Tarragona i el 1703 pintà la capella de Sant Pau de la Casa de la Convalescència de Barcelona. També fou autor, entre moltes altres obres, del cicle de vint pintures sobre la vida de sant Francesc d'Assís per al convent de Sant Francesc de Barcelona, actualment exposades al MNAC gràcies a un dipòsit de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

El 1714 morí la seva mare i el 1720 es casà amb Eulàlia Esmandi a la parròquia de Santa Maria del Pi. Viladomat va pintar algunes de les pintures de la Capella dels Dolors de la Basílica de Santa Maria de Mataró: els quadres dels evangelistes, els apòstols i el Via Crucis.
Fins fa poc, es pensava que era l'autor de totes les pintures i la decoració mural i de la volta d'aquesta capella: Francesc Miralpeix demostra a la seva tesi doctoral que l'atribució és incorrecta i que aquestes pintures i les del retaule es deuen a altres autors, entre ells Pere Pau Montaña i d'altres. Igualment, se li havien atribuït les pintures de la Sala de Juntes de la Congregació dels Dolors, també a la basílica de Santa Maria, i que semblen ser de Joan Gallart en la seva totalitat.

Es troba enterrat a la capella de la Immaculada a l'església de Santa Maria del Pi a Barcelona. Està representat en una estàtua situada al passeig de Lluís Companys, davant del Parc de la Ciutadella de Barcelona, ciutat on s'anomenà el carrer Viladomat en honor seu. El seu retrat, obra d'Antoni Caba, fou un dels primers que s'incorporaren a la Galeria de Catalans Il·lustres (1872). Durant el 2011 el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya va confirmar que dues obres conservades al convent de les Carmelites Descalces de Lleida havien estat pintades pel mestre

Pintors Catalans (Manuel Tramulles i Roig)

Barcelona, 1715- 1791. Fou un reconegut pintor i gravador català del segle XVIII. El seu mèrit principal radica en haver sabut reflectir amb gran mestratge i simplicitat (igualment com alguns dels seus contemporanis, com Francisco de Goya) la vida acomodada de la societat burgesa. Va mantenir la docència artística a la ciutat de Barcelona durant més de 25 anys amb l’ajuda del seu germà Francesc, fins a l’establiment de l’Escola gratuïta de Disseny. Artista amb un gran ventall de treballs, composicions a l’oli, decoracions murals, miniatures, dibuixos, escenografies, disseny de retaules... que ens mostren el gust i les preferències estètiques de la Barcelona del moment. Al llarg de la seva vida va realitzar diverses obres de caràcter privat i públic, habitualment vinculades a l’església de la capital però també al de les poblacions perifèriques, Mataró, Olot, Tarragona, Girona... on també van cridar-lo per treballar. A diferència del seu germà qui va adquirir un estil propi, amb influències italianes i franceses, Manuel no va arribar a desenvolupar una personalitat artística pròpia. L’autor ens presenta un art efectista i desproveït de caràcter, que va fer decaure la qualitat de les seves obres, segons Alcolea.

El 27 de maig de 1742 va presentar la seva primera pintura per obtenir la llicència per pintar. Les tracta d’una pintura a l’oli amb Sant Joan Baptista. El mateix any va aconseguir el permís del Col·legi de Pintors de Barcelona i es va desvincular oficialment del seu mestre. No començarà a treballar en solitari però, fins al 1744, quan li encarreguen pintar vint escuts per el túmul i unes destrals per les exèquies de José de Francolí de Magarola. A partir d'aquest treball comença una fructífera via amb un llenguatge relacionat amb l’art funerari. El 1747 es torna a mencionar per la decoració mural de la volta de l’església i els costats de l’altar major de l'Hospital General de Santa Creu de Barcelona,

Serà denunciat per el Col·legi l’any 1750, ja que feien competència als mestres col·legiats. Manuel enviarà un memorial al marquès de Mina (Capità General del Principat), que els donarà permís per tenir deixebles i ajudants. El Col·legi, veient que assolia un major nombre d’encàrrecs en comparació als mestres col·legiats; ja que Manuel tenia una gran capacitat d'adaptació a les noves condicions del mercat que reflectia l’aparició de nous grups socials; decideixen publicà el 1754 una sentència que prohibia als pintors llicenciats tenir ajudants i deixebles, solució que va obligar als germans a fer-se mestres col·legiats. Amb quatre anys Manuel ja passar a ser el Mestre del Col·legi, al mateix temps que realitza el que es considera el primer retrat datat del pintor, l’efígie de l’escultor Lluís Bonifàs Sastre el 1756. És també durant aquest període que dissenyarà l’Acció de la Real Compañia de Comercio, una de les seves obres més reproduïdes (gravada per Ignasi Valls 1756). L’any 1758 junt amb el seu germà, intentaran fundar una Acadèmia de Belles Arts, amb idees semblants a les de Madrid però sense èxit. Al morir el pintor de la ciutat, Francesc Vives, Manuel és anomenat pintor oficial de Barcelona.

La seva etapa més prolífica va ser durant la dècada dels seixanta, quan realitza diverses escenografies per el Teatre Principal de Barcelona, substituint el seu germà que mor un any després. Durant les tres dècades següents, va rebre constants encàrrecs de famílies adinerades i de l’església. A partir d'aquell moment passarà a dirigir els muntatges de les òperes, i era consultat per a tota empresa artística de caràcter privat que tingués lloc a Barcelona. Serà també escenògraf titular del teatre de la Santa Creu[1](únic teatre que hi havia a Barcelona fins al 1835),  de 1760 fins a 1790, encàrrec concedit per el Marqués de Mina. Tramulles deixarà una sèrie de dibuixos amb escenes de costums que donen la visió de la Barcelona del darrer terç del s.XVIII, actualment a la Col·lecció Casellas, atribuïts durant molts anys a Antoni Casanovas.  Tenint en compte que va ser escenògraf durant molts anys, aquests apunts podrien ser coreografies o representacions. A més, en alguns d’ells podem veure escrits amb noms, com Maria de las Angustias, suposadament una actriu de l’època. Entre el 1760 i el 1762 va dirigir la construcció del retaule del Remei de l’església dels Trinitaris Calçats de Barcelona, pel que també pintarà sis quadres, perduts en la destrucció del convent.

Un altre dels seus encàrrecs serà dirigir la decoració al·legòrica per a un túmul funerari per a la reina Maria Amàlia de Saxònia, casada amb el rei Carles III el 1738) l’any 1761, ja que junt amb el seu germà, van guanyar el concurs de la traça del cenotafi en presentar una proposta que s'adequava tant a les regles arquitectòniques com a la naturalesa de l'acte. El 1766 se li va encarregar la decoració de la llotja del Marquès de la Mina amb motiu dels Balls de Màscara de la Casa de les Comèdies.

Encara que no hi ha cap referència documental, segurament Manuel va tenir una bona relació amb el capità general, el qual es va convertir en el seu mecenes i protector.

És al final dels anys seixanta quan va realitzar el Descendiment del Senyor i el Crist lligat a la columnes, realitzats a Barcelona però no es sap com van arribar a l’església de Nuestra Señora de los Milagros a Santa Fe, Argentina. També realitzarà la seva obra, segurament, més coneguda, la presa del canonicat de Carles III per la Catedral de Barcelona. El 1772 comença com treballar com a professor de dibuix per als alumnes de l’Escola Nàutica fins al 1776, època que transformarà alguns dels seus mètodes i hàbits de treball.  Aquests mateix any va treballar per l’església de Santa Maria del Mar de Barcelona on va realitzar diverses intervencions que no s'han conservat.

El duc de Sessa el va contractar per la decoració de la nova casa familiar al carrer Ample de Barcelona. El juliol de 1772 van començar les obres, no sabem però quan va iniciar la seva intervenció, una de les més complexes i àmplies de la seva carrera.  El palau va ser ideat i construït per José Ribas i Margarit, Ramon Amadeu i Félix Llausas, el daurador Francisco Borràs i Pere Armet, van ser alguns dels artistes i artesans que van treballar juntament amb Manuel en aquesta residència. A mitjans dels anys setanta, tenia diversos projectes començats, tornant a realitzar retrats sobretot entre 1774 i 1775. També va treballar a la residència de Felip Mariano de Riques i Sabater al carrer Escudellers de Barcelona. També estava dirigint la decoració de la capella de la nova Llotja, finalitzada el 1776, on va treballar amb diversos artistes italians i valencians.
Després d'accedir al càrrec de Primer Cònsol pel Col·legi de Pintors, el 1781, la Catedral de Barcelona li encarrega les pintures de la capella de Sant Crist i el 1783 va dissenyar l’ornamentació del frontispici i la plaça de les Cases consistorials amb motiu del naixement dels infants del rei i de la pau amb Anglaterra, tot per encàrrec de l’Ajuntament.

En els últims anys de la seva vida, després de l’incendi de la Casa de les Comèdies, va realitzar la decoració interior del nou teatre. Posteriorment serà cridat per realitzar les pintures de l’entaulament de la cerimònia de proclamació del nou rei, Carles IV, així com un seguit de treballs entre els quals hi havia els retrats del monarca entre altres projectes que s’allarguen fins al 1790, any en què mor. Aquests projectes van ser el retrat del bisbe Eustaquio de Azara, i diversos treballs a Girona i Olot on col·labora amb Joan Panyó un dels seus deixebles. Un d'aquests va ser la decoració mural al creuer de l’església del Tura a Olot. Per últim, va realitzar la decoració mural de la capella de Sant Narcis a Girona. Obra que el 1922, Rafael Benet va atribuir a Joaquim Vayreda, però estudis posteriors van demostrar que es tractava del taller de Tramullas qui porta el projecta amb la col·laboració de Panyó i Bofill. Aquests treballs van incloure les pintures de l’arc de l’entrada, el sostre de la nau, la cúpula del cambril amb la Glòria de Sant Narcís i la volta de la capella amb la representació del seu martiri.

Podem destacar doncs a Manuel com un personatge que va ocupar un lloc central en el marc artístic barceloní durant la segona meitat del s.XVIII, pintor del seu propi temps, que es va saber adaptar al gust i a les exigències del mercat artístic.

Pintors Catalans (Francesc Tramulles i Roig)

Barcelona, 1722 - Barcelona, 1773. Va ser un pintor, dibuixant i gravador català d'època barroca. També escrit Tramullas. Fill del pintor Bru Tramulles i net de l'escultor Llàtzer Tramulles va ser batejat a la catedral de Barcelona el 18 de setembre de 1722. Germà petit del també pintor Manuel Tramulles (1715-1791), els dos van ser deixebles del pintor català Antoni Viladomat i Manalt. El 21 de setembre de 1745 els cònsols del Col·legi de Pintors de Barcelona li concedeixen la llicència per a pintar als vint-i-tres anys. La seva primera obra documentada i conservada és una caplletra de l'introïto del llibre de la Missa de Diumenge de Rams de la catedral de Barcelona, datada el 18 d'abril de 1745. Durant els anys 1746 i 1747 l'artista completa la seva formació anant a estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando a Madrid i, poc després, a la de París, tornant a estar documentat a Barcelona el 1748. A la ciutat, intenta fundar una acadèmia artística que va funcionar, sense interrupcions però amb alguns pleits amb el Col·legi de Pintors, fins al 1754. Aquesta acadèmia es considera precursora de l'actual Escola de Llotja.

El 1754 obté el grau de mestre del Col·legi de Pintors de Barcelona, fet que, entre altres coses, no només li permet obrir taller propi, sinó que a més l'autoritzava a disposar d'aprenents i deixebles al seu càrrec. A Barcelona treballà com escenògraf al Teatre de la Santa Creu, realitzant els dissenys d'òperes com Sirue, re di Persia, Il Mondo de la Luna, Il Demofonte, Didone abandonata i Emira (1751-1753).

El 1754 és nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid i el 1761 obté el títol de director honorari, màxim guardó atorgat a un pintor català i prova de la seva vàlua i alta consideració. Francesc Tramulles va contractar moltes pintures, sobretot obres sobre tela, però també abordà alguns cicles murals. Desafortunadament molts d'aquests projectes no han estat localitzats o s'han perdut. El gruix de la seva producció pictòrica es conserva a la catedral de Barcelona, on se serven les teles que va fer per la capella dels mestres sabaters dedicada a Sant Marc, a la capella de Sant Esteve i a la de Sant Pau (1763-1769). També cal ressenyar les pintures realitzades a les voltes de la capella de la Immaculada Concepció de la catedral de Tarragona, i les de la capella del Sant Crist a l'església de Santa Maria d'Igualada A més d'aquests camps, l'artista també va atendre obres de caràcter efímer, com monuments de Setmana Santa, o túmuls funeraris com el construït en homenatge al comte de Peralada (1756) o el túmul per a les Reales exequias de Dª Maria Amalia de Saxònia per a la catedral de Barcelona (1761). Una de les singularitats de la seva carrera artística és la importància atorgada al món del gravat, en concret al gravat de creació. Tot i que no gaire nombrosa, la seva producció es desmarca de la creació seriada i per encàrrec i demostra un notable grau d'experimentació i llibertat creativa (i més tenint en compte que encara no s'havia fundat a Barcelona l'Escola Gratuïta de Disseny el 1775).

Arran de la visita de Carles III a Barcelona el 1759, amb motiu de la seva coronació, realitzadiversos dibuixos de les festes i cavalcades que es van organitzar per a rebre'ls i que conformen l'anomenada Màscara real executada por los Colegios y Gremios de la ciudad de Barcelona en col·laboració amb J. A.Deferht i Pasqual Pere Moles. Obra considerada un dels millors llibres il·lustrats del segle xviii a Espanya. Els dibuixos originals es conserven al Museu Nacional d'Art de Catalunya a Barcelona. L'artista va morir a Barcelona el 29 de juny de 1773 a l'edat de 51 anys, sent enterrat a la parròquia del Pi.
Francesc Tramullas és un dels més importants noms de la pintura catalana del segle xviii. Hi destacà com a creador pluridisciplinar en un període on la pràctica artística a Catalunya encara estava bastant gremialitzada. Les seves estades a Madrid i a París van contribuir decisivament a enriquir un panorama que, malgrat la vinguda de l'Arxiduc Carles a inicis de segle, encara romania en els àmbits de formació, força tancat i que ell va ajudar a obrir i enriquir amb influències franceses i italianitzants, portant l'art català d'aquells anys als darrers estadis del barroc i el rococó.

Pintors Catalans (Pasqual Bailon Savall)

Berga, 1650 - Barcelona?, 1691. ou un pintor català. Se'n té constància des del 1678 quan és resident a Barcelona. Entre altres obres és autor de diverses pintures per a la capella de Sant Pere Nolasc i Sant Ramon de la catedral de Barcelona (1688), encara conservades, i del sostre de la capella de Sant Benet del monestir de Sant Cugat (1688-1692), que deixà inacabada. Sembla que Antoni Viladomat fou deixeble seu durant uns tretze anys. El seu fill Joan Savall i Mallacs (Barcelona 1680 — 1743) va ingressar al col·legi de pintors (1692) del qual en fou cònsol primer.