És una església del municipi de Súria (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església del Roser, al mateix costat del castell de Súria, és d'origen romànic. L'element més representatiu d'aquesta època que s'ha conservat és l'absis semicircular i part de la torre del campanar. L'església fou transformada en el segle XIX, fins aleshores havia conservat gairebé intacta l'aparença romànica. El rector Jaume Soler, el 1862, n'impulsà l'engrandiment. L'església passa de tenir una nau a tenir-ne tres. Es tapà la porta d'accés al castell i se n'obrí una de nova a la banda esquerra. La façana presenta uns esgrafiats recuperats gràcies a una restauració feta als anys vuitanta.
L'església actual es va construir el 1868 sobre una església romànica del segle XI. Ara encara es conserva el campanar i l'absis romànic. orre de planta quadrada que conserva una part antiga amb finestrals per cada cara i adornats amb columnes que els parteixen. La part superior és moderna i fou acabada a finals del segle xix. El campanar antic és considerat com el millor campanar romànic de la comarca.
La diferència de materials entre les dues parts és força notable. A la part romànica els carreus són més gruixuts i estan més castigats per l'erosió i el temps. La pedra de la part superior també presenta dues diferències, la superior és més prima, més lleugera, a fi i efecte d'alleugerar pes.
La part baixa del campanar és del s. XI. El primer pis està perforat per quatre finestres (cada una mirant a un vent), senzilles i amb uns arcs superiors de mig punt. Al segon pis, les finestres són geminades i tenen uns arcs de mig punt que es sostenen amb una columna que té capitell mensuliforme. Al darrer pis hi ha unes finestres idèntiques a les del pis anterior amb una sola diferència, que són de proporcions més grans. Al capdamunt d'aquest pis hi ha una cornisa que limita l'obra romànica i l'obra moderna.
lunes, 28 de junio de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu del Roser de Súria)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Marçal de Relat)
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena de Talamanca)
L'església ha estat bastant reformada i reestructurada. L'absis és lleugerament més baix que l'original. Es pot veure que fou rebaixat i cobriren la nau amb volta de totxo, avui esfondrada. A l'interior de l'absis hi ha revestiments de guix i algunes petites restes de pintures murals. En una època posterior, possiblement al segle xiv, s'afegí a la capella un porxo amb estructura de torre fortificada. Aquest recinte és cobert amb volta de canó i s'hi accedeix per una porta amb un arc escarser situada a ponent. El seu estat de conservació ha estat ruinós durant molts anys fins al Ple de 29 d'octubre de 2014 en que s'aprova la reconstrucció de l'ermita amb un projecte d'obres de l'arquitecte Josep Mª Roca Marsinyach. Les obres comencen l'any 2015 i acaben l'any 2016.
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena del Pla)
La porta d'accés es troba al mur de migdia; està formada per un arc de mig punt amb dovelles grosses. Per tal que no caigui tot el pes sobre la clau de volta hi ha una llinda de descàrrega. El campanar és de tipus torre i acaba amb una piràmide truncada. L'aparell és fet amb carreus petits i disposats en filades
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena de Bell-lloc)
La capella de Santa Magdalena de Bell-lloc presideix una planera de conreus, quasi a l'extrem S.O. del terme de Sallent, no lluny de la vella sufragània de Sant Ponç. L'existència de les antigues capelles amb caràcter parroquial o sufragani de Sant Jaume d'Olzinelles, Sant Ponç, Santa Magdalena i Santa Anna de Claret, i més tardanament la de Sant Ramon de Cabrianes, en un reduït espai d'aquest racó del Pla de Bages, indica que fou molt poblat en temps passats, tal com ho demostren les troballes ibèriques, romanes i la necròpolis del Serrat dels Morts i la de les Bruixes. Es tracta d'un lloc planer molt apte per a l'agricultura. La capella actual es troba a una distància d'uns deu minuts de camí, vers llevant, del mas Martorell. La primitiva capella s'aixecava sobre un petit puig, a tocar el mas, i en resta encara bona part de l'absis i el quadrat dels murs de la seva nau coronant el tossalet en el qual s'endevinen també restes de les velles edificacions que formaven la sagrera o petit nucli de cases posat sota la protecció de la capella. Hi ha notícies escrites de la capella i de les cases de la seva sagrera, entre elles el mas Bell-lloc des del 1315, per bé que la capella s'hi va erigir al pas del segle XI al XII, a l'època de la forta creixença demogràfica rural, estroncada a mitjan segle xiv. El que resta permet d'identificar-la com un magnífic exemple d'esglesiola romànica amb una bonica finestreta al mig de l'absis, i un bon carrer en els seus murs. Devia trobar-se en ruïnes o ruïnosa a mitjans del segle XVI, quan hi hagué un primer intent, no reeixit, de reedificar-la; finalment els hereus de les masies Martorell i de les Coves, els principals de la seva feligresia, el 1576 concertaren amb els mestres de cases francesos, Pere Tomàs i Antoni Cassany, residents a Sallent, la reedificació de la capella actual. La nova capella fou edificada en el pla, amb una bona pedra i en dues repeses o amb un canvi de material a una altura determinada, que dóna una tonalitat diferent a la part superior. A desgrat de l'època en què es va fer, té la planta i disposició d'un temple romànic, amb la seva nau dividida en tres trams per arcs torals i un absis, si bé l'aparell, disposició i arrebossat indiquen que és una obra tardana i d'imitació. Pel 1685 se la considerava encara sufragània, però sense fonts baptismals ni cementiri. Tenia, però missa cada diumenge per altre que hi celebrava un sacerdot de la comunitat de preveres de Sallent. El Bisbe Marimon, el 1741, la feu emblanquinar i agençar. Sallent hi venia algunes vegades en processó en ocasió de pregàries per la pluja. El capgirament parroquial i religiós del segle passat li feu perdre el seu antic caràcter de sufragània, i quedà, des d'aleshores, com a simple capella rural, amb un altaret neoclàssic i amb un culte limitat a la festa de la Santa i en comptades ocasions de devoció. (Full Parroquial de l'1-6-1975)
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llúcia de Rajadell)
Escultors Catalans (Ferran Serra i Sala)
Barcelona, 1905 - Barcelona, 1988. Fou un dibuixant, esgrafiador i escultor, conegut com a Ferdinandus Serra. Format a l'acadèmia Les Arts amb Antoni Gelabert i Alart. Reconstruí models escultòrics de la Cases dels Canonges de Barcelona i restaurà els importants esgrafiats de la Casa dels Velers de Barcelona (1929-33). Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39) treballà a Martorell, on es tractà amb Francesc Pujols. Confegí i restaurà nombrosos esgrafiats i rellotges de sol arreu de Catalunya: en sobresurten les obres pròpies a Piera (can Sastre, 1941), Martorell (casa de la vila), Vilanova i la Geltrú (can Salvador), Barcelona (interior de la casa Cambó), Valls (jutjat), etc. També conreà el fresc. El seu estil participa indiscutiblement del Noucentisme i es basa en la tradició catalana de l'esgrafiat setcentista.
Escultors Catalans (Eudald Serra i Güell)
Barcelona, 1911 - Barcelona, 2002. Era un escultor català cabdal, pioner de l'avantguarda escultòrica catalana de postguerra. Deixeble d'Àngel Ferrant, es donà a conèixer a l'escandalosa exposició de l'ADLAN (grup ADLAN, Amics de l'Art Nou) a la Llibreria Catalònia Arxivat 2010-11-17 a Wayback Machine del 1935. D'estil surrealista, es mogué entre l'organicisme de Hans Arp i els muntatges de Juli González. Visqué un temps al Japó, treballant a la seva tornada en un estil d'inspiració oriental. Els anys 1950 conreà una escultura no figurativa d'estructura orgànica, amb superfícies guerxes amb gran profusió de buits. Treballà com a ceramista amb Josep Llorens i Artigas. Moltes de les seves obres estan desaparegudes o sense localitzar. Tanmateix, algunes d'aquestes i algunes de les que sobreviuen es poden veure reproduïdes al catàleg de l'exposició retrospectiva al Palau de la Virreina de Barcelona, tot i que no recull algunes de les obres monumentals (potser les més emblemàtiques) a espais públics. Una de les seves escultures, Vaca, es pot veure en el Museu d'escultures a l'aire lliure de Monistrol de Calders (el Moianès); abans, aquesta escultura era a la finca El Pedregar, de Bellaterra, pertanyent a Fèlix Estrada Saladich, el fundador de Mobles La Fàbrica.
També fou conegut per la seva col·laboració com a etnòleg amb el Museu Etnològic de Barcelona, pel qual feia escultures antropològiques, i la seva contribució a crear la col·lecció d'art no Europeu més gran de Catalunya, el Museu d'Art no Europeu o col·lecció etnològica de la Fundació Folch, fundat pel mecenes i col·leccionista Albert Folch i Rusiñol (1922- 1988).
Escultors Catalans (Montserrat Sastre Planella)
Barcelona, novembre de 1948. Es una escultora i ceramista catalana, fundadora de l'Escola Municipal de Ceràmica d'Esplugues de Llobregat l'any 1975. Resideix a Sant Just Desvern.
Inicià la formació artística l'any 1968 a l'Escola del Treball de la Diputació de Barcelona i continuà a l'Escola d'Arts i Oficis de la Generalitat de Catalunya, on va conèixer la també ceramista Angelina Alòs i Tormo. Entre 1968 i 1971 treballà al taller de ceràmica de F. Ferrando a Vallvidrera. El 1971 fixa el seu taller de ceràmica i escultura a Sant Just Desvern; aquest mateix any feu la primera exposició individual, a Estudio de Arte de Ràdio Barcelona. El 1975 fundà l'Escola Municipal de Ceràmica d'Esplugues de Llobregat, de la qual fou directora i mestra fins a la seva jubilació. La seva obra, que va partir del fang, va anar incorporant molts més materials, com ara ferro, fusta, bronze, resina i marbre. La seva tècnica més habitual és la talla de fusta.
A l'Escola Municipal de Ceràmica d'Esplugues impartia classes de ceràmica de baixa i alta temperatura, com el gres i la porcellana, i de modelatge escultòric. Posava èmfasi en l'aprenentatge del màxim de tècniques i materials possible, però intentava no influir gaire en l'estil dels alumnes perquè treballessin amb la màxima llibertat. L'Escola Municipal de Ceràmica, inaugurada el 1975 per iniciativa del batlle Josep Català i Soler, ubicada al Casal de Cultura Robert Brillas primer, i traslladada al Centre Municipal Puig Coca més endavant, és un espai d'aprenentatge, creació i experimentació que en els darrers anys ha incorporat noves disciplines, com ara el mosaic, la bijuteria i el cartonatge, amb l'objectiu principal de fer conèixer la ceràmica i altres disciplines artístiques des d'una perspectiva àmplia i polivalent.
És una artista polifacètica que ha treballat nombroses tècniques i materials, tant en escultura com en ceràmica, així com joieria i bijuteria, tot i que té preferència per la talla de fusta. L'estil de les escultures tendeix a estar a mig camí de l'abstracció i la concreció, entre l'al·legoria i la realitat, i hi predominen les línies estilitzades.
L'artista té obres a diversos parcs i centres de l'àrea metropolitana barcelonina, entre altres llocs. Entre les escultures d'interès ubicades al Museu del Barça, per exemple, hi ha una obra seva, Òrbites centenàries (planxa de ferro pintada), del 1999, i també l'escultura Estela (oxi-corten, 1987), que va guanyar el premi del II Biennal d'art del Futbol Club Barcelona.
Escultors Catalans (Medard Santmartí i Aguiló)
Barcelona, 1855 - Madrid, 11 de juny de 1891. Fou un escultor i artista català. Començà treballant al taller de Vicenç Oms, i passà posteriorment pels dels mestres Aleu i Roig; en paral·lel, estudiava a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Alguns dels seus primers treballs foren una parella de gegants per a la processó de Santa Maria del Mar (Gegants de Santa Maria del Mar), i un conjunt de cabuts per a la de la Corunya.
Fou deixeble de Jeroni Miquel Suñol i Pujol, i acompanyà aquest quan es traslladà a Madrid. Amb l'escultura La pesca guanyà la medalla segona de la "Exposición Nacional" del 1878, i a l'any següent el Ministeri de Foment el becà per anar a perfeccionar estudis a Roma. En l'estada a la capital italiana esculpí Sacrifici de Políxena (1880, relleu), El soldat de Marató (1883), El sacrifici d'Ifigènia i el grup Istolaci i Indortes alçant el crit d'Independència pàtria (1884). Després de tornar de Roma, fou autor de Foner balear i La Verge de les Escoles Pies abans d'esculpir uns Sant Mateu i Sant Joan, per a la Real Basílica de San Francisco el Grande de Madrid (1884?); i retrats de Manuel Becerra (1885), José Casado del Alisal i Emilio Castelar. El 1889 feu l'estàtua del Marqués de Pontejos (Joaquín Vizcaíno y Martínez Moles, fundador de la Caixa d'Estalvis de Madrid), gràcies a un encàrrec guanyat en concurs. Es presentà a diverses exposicions.
Escultors Catalans (Margarida Sans i Jordi)
Barcelona, 1911 - Barcelona, 25 de juny de 2006. Fou una escultora catalana de prestigi reconegut, activa entre els anys trenta i els seixanta. Les seves escultures van obtenir múltiples guardons en certàmens de l'estat espanyol i va rebre la distinció de Chevalier de les Ordres de les Arts et les Lettres.
En començar a esculpir, usava eines domèstiques fins que va conèixer l'escultor Àngel Ferrant, que li va ensenyar la tècnica i l'ús d'eines específiques. Després va estudiar amb Josep Llimona i fou la seva alumna preferida i la seva successora, segons el mateix artista.
Amb vint-i-un anys va realitzar la seva primera exposició individual a Barcelona l'any 1932, a les Galeries Laietanes, on va exposar de nou al 1934. En dues ocasions participà en l'Exposició de Primavera, Saló Barcelona, que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art de Barcelona. L'any 1933 hi va presentar un tors de guix[6] i el 1934 una peça feta en marbre, anomenada Retrat de nena.
Després de la mort de Josep Llimona, esdevinguda l'any 1934, i gràcies a una beca d'estudis, va viatjar durant cinc anys per Europa (Londres, Brussel·les, Itàlia, França, Grècia) i Àsia Menor, fet que li va permetre conèixer l'obra d'altres escultors i altres cultures. Els anys 1935 i 1936, va ser pensionada per la "casa Velázquez" i el 1936 obtingué a Madrid una beca Conde de Cartagena, i es traslladà a París, on rebé classes de l'escultor Charles Despiau i, més endavant, de Marià Benlliure.
Va col·laborar amb Josep Maria Sert en el Pavelló Pontifical de l'Exposició Internacional de París de 1937 i va participar en diverses exposicions col·lectives al museu Jeu de Paume i a l'Académie des Beaux Arts. Acabada la Guerra Civil, consta entre els participants a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1941, on va presentar una escultura en marbre titulada Reposo i una escultura de grup en bronze,[10] i en la de Barcelona de 1942, en la qual es van poder veure un nu i l'obra titulada Primavera. Així mateix, el 1943 va prendre part en la de Madrid amb un tors i un cap de noia de guix i el 1948 ho va fer amb l'obra titulada Madona. Participà en moltes exposicions col·lectives a Barcelona, Oviedo, Madrid i París. El seu prestigi va arribar a ser tan alt que va guanyar el Premi Nacional d'Escultura Conde de Cartagena concedit per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. També va rebre altres distincions, entre les quals destaca la tercera medalla a l'Exposició Nacional de Barcelona el 1944, així com la condecoració de l'estat francès com Chevalier de les Ordres de les Arts et les Lettres. Consta entre els participants de l'Exposició Nacional de Belles Arts que es va fer a Barcelona l'any 1960, en la qual va presentar un nu. A Sitges se li va ver una exposició-homenatge, a la seu del Grup d'Estudis Sitgetans, poc abans del seu traspàs.
Escultors Catalans (Luis Antonio Sanguino de Pascual)
Barcelona, 1934. Pertenece a una familia asentada en Madrid, donde el escultor Mariano Benlliure lo puso en contacto con Federico Coullaut Valera, en cuyo taller inició sus estudios de escultura. Más tarde se matriculó en la Escuela de Artes y Oficios, si bien su aprendizaje tuvo más de autodidacta mediante las continuas visitas a los museos madrileños. Dando muestras de su capacidad, ganará un Premio Nacional de Escultura con los Monjes del Ejército, conjunto de ocho monumentales figuras talladas en piedra para la Basílica del Valle de los Caídos.
Su traslado en las décadas centrales del siglo xx a Nueva York le permitió conocer de cerca la obra de Modigliani, Moore y Brancusi, quienes junto a Rodin contribuyeron a definir el estilo de Sanguino dentro de un clasicismo moderno inspirado en la geometría de los cuerpos ovales. Tras establecerse en 1978 en México, acentúa el clasicismo de sus esculturas. Dos años antes, en 1976, había sido premiado con la Cruz de la Orden de Isabel la Católica. En 1986 regresa a Madrid y se asienta en el Castillo de Valdeprados (Segovia), donde continúa su carrera vinculada fundamentalmente a la escultura monumental, labor que hace compatible con encargos para entidades privadas.
Su vida profesional transcurre a caballo entre España, Estados Unidos y México, países en los que ha expuesto su obra en numerosas ocasiones, a la vez que sus esculturas y monumentos ornamentan las calles, plazas y parques de sus principales ciudades. Forman parte de su producción obras tan destacadas como el Monumento a los Inmigrantes (Nueva York), la Fuente de la Vida (Monterrey), el Monumento a Emiliano Zapata y otras setenta obras en México, Raíces (Puerto Rico) y Diego de Gardoqui (Filadelfia). En España, su obra se encuentra en numerosas ciudades, entre ellas Madrid, en la que es conocido por los grupos escultóricos de temática taurina situados en el área de la Plaza de Toros de Las Ventas (Mural El Encierro, Monumentos a Antonio Bienvenida y a «El Yiyo»), y por las puertas de bronce y Apóstoles del exterior de la cúpula de la Catedral de La Almudena.
martes, 22 de junio de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Coaner)
L'edifici de l'església romànica-llombarda de planta basilical quadrada, degut a motius d'espai, que presenta tres naus, separades per tres arcs que descansen sobre pilars cruciformes, projectades en tres absis ornats exteriorment per arcuacions llombardes. Destaca el campanar situat als peus de la nau central, de torre quadrada amb finestres geminades en dues cares i senzilles en les altres dues. La decoració externa omple les naus laterals, el frontispici i l'absis. El material utilitzat és el carreu i es pot apreciar que tota la configuració de l'edifici obeeix al sistema de construcció en maó, originari del romànic. L'absis i absidioles laterals es manifesten com el resultat de la prolongació de les tres naus, i compten amb una finestra central. L'absis presenta una doble decoració de finestres cegues i d'arcuacions, mentre que la cornisa està formada per petits nínxols cecs. A les absidioles també es poden observar decoracions d'arcs cecs llombards treballats en unitats de dos. El treball de decoració, però, és rústec. L'església de Sant Julià de Coaner és particularment interessant des del punt de vista arqueològic, i és objecta d'atenció per part d'aquest col·lectiu
Esglésies romaniques de Catalunya (Església vella de Sant Joan de Vilatorrada)
El temple consta de dues naus, sense absis i porta de mig punt adovellada a ponent. Es tracta d'un edifici singular de dues naus paral·leles, construïdes en èpoques diferents, sense absis i unides per una àmplia arcada, avui tapiada. La nau sud és una obra romànica del segle xiii amb volta de canó, mentre que la nau nord amb volta apuntada és gòtica del segle XIV-XVII, si bé manté una paret d'una església preromànica del segle IX.
Les portes actuals són posteriors a la construcció de les naus i la porta original deuria ser al mur de migdia, al mig de dos arcosolis. Dues úniques finestres rectan
gulars il·luminen l'interior de l'edifici.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Bergús)
Posteriorment, al s. XVIII, l'església de Sant Joan de Bergús fou ampliada considerablement en estil barroc. S'anul·la l'absis romànic i s'allargà la nau en direcció a llevant on fou organitzada la façana neoclàssica; dues pilastres decorades amb elements geomètrics sustenten un frontó triangular equilàter on es refugià una petita fornícula coronada per una venera. També s'obrí un òcul per il·luminar l'interior.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan d'Avinyó)
És una església romànica modificada a la vila d'Avinyó protegida com a bé cultural d'interès local. De la part romànica solament en resta part dels murs de la nau. A l'esquema romànic inicial li foren afegides unes capelles laterals i la façana moderna. Per tal de retornar-li la fisonomia romànica en el segle XX se li referen de nou els tres absis que es van decorar amb un fris d'arcuacions llombardes i amb finestres de doble esqueixada. Tot l'interior de l'edifici fou enguixat en les successives modificacions dels segles XVII i XIX.
L'església és un edifici de tres naus (amb la porta actual orientada a ponent) separades per pilars rectangulars que sostenen les voltes de creueria. Tot l'interior és arrebossat. En un costat s'aixeca el campanar de forma quadrangular amb obertures d'arc de mig punt per les campanes
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume d'Olzinelles)
El temple romànic és d'una sola nau, un absis semicircular al cantó de llevant. La nau està coberta amb volta de canó i l'absis amb volta d'un quart d'esfera. Té una finestra central de doble esqueixada, formada per un arc de mig punt adovellat. La porta antiga fou reemplaçada per una de factura moderna. Encara es pot veure el perfil de la porta original feta amb arc de mig punt. Al la banda de ponent s'alça un campanar tardà, format per una espadanya de dues obertures, sense encaixar amb l'estructura del temple. Altres modificacions són: la finestra quadrada oberta sota el campanar i l'arcada sobre la qual es recolza un cos d'edifici modern. El més notable, però, és la transformació de l'edifici a causa dels murs sobrealçats de la nau. L'aparell és fet amb pedra desbastada formant carreus de diferents mides i disposició irregular
Escultors Catalans (Maximí Sala i Sánchez)
Barcelona, c. 1840 - 18 d'octubre de 1894. Va ser un escultor, que es va especialitzar en imatgeria religiosa, de la que va efectuar nombroses obres en diverses esglésies de la Ciutat Comtal. Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona i a l'Academia de San Fernando de Madrid. Una de les seves principals obres va ser l'antiga estàtua de la Verge de la Mercè, en bronze, instal·lada el 1888 a la cúpula de la Basílica de la Mercè, fosa durant la Guerra civil espanyola i tornada a elaborar posteriorment pels germans Miquel Oslé i Llucià Oslé. Va col·laborar amb els escultors Francesc Pagès, Rossend Nobas, Torquat Tasso i Eduard B. Alentorn al Monument a Joan Güell i Ferrer -a on va elaborar una al·legoria de l'Agricultura-, també desaparegut a guerra civil. Altres obres seves són la imatge de la Purísima de l'Església de la Concepció i l'efígie de Sant Josep en la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família. També va cultivar l'aquarel·la
Escultors Catalans (Jaume Sabartés i Gual)
Barcelona, 10 de juny de 1881 — París, 13 de febrer de 1968. Passà per Llotja i fou aprenent de Manuel Fuxà. Signant Jacobus Sabartés escriví proses i poemes i col·laborà a Joventut. El 1901 exposà escultures de caps d’infant a la Sala Parés. Assidu d’Els Quatre Gats, formà part del grup de Pablo Picasso, que coneixia des del 1899. Hi mantingué tota la vida una forta amistat i hi restà indissolublement vinculat a partir del 1935. El 1904 anà a Amèrica i s’establí a Guatemala, on s’integrà al cercle d’intel·lectuals i artistes fins el 1927, que marxà definitivament del país. Publicà articles a El Comercio, del qual fou director, Diario de los Altos, Diario de Centro América i El Tecolote de Quezaltenango, població on residí en 1913-20. Retornat a la capital de Guatemala, hi fou cofundador del centre d’ensenyament Alianza Francesa, on exercí la docència, que també exercí en un institut d’educació secundària i a l’Academia Nacional de Bellas Artes. A partir de l’experiència d’aquests anys a Guatemala escriví les novel·les Don Julián i Su Excelencia, basades en dictadors del país i publicades en versió francesa el 1946 i el 1949 a París, respectivament.
El 1928 retornà a Barcelona, on passà una època de dificultats personals fins el 1935, que Picasso el cridà a París, on s’instal·là i es convertí en el seu secretari particular, tasca que exercí fins a la mort. Esdevingué el principal difusor de Picasso i de la seva obra, amb més de vint llibres, dels quals sobresurten Picasso en su obra (1935), Picasso (1937) i Picasso, portraits et souvenirs (1946). El 1953 donà al Museo de Bellas Artes de Màlaga la seva col·lecció bibliogràfica picassiana de vora quatre-cents títols, i més tard, per indicació de Picasso mateix, lliurà unes sis-centes obres de l’artista a l’Ajuntament de Barcelona per tal de crear el Museu Picasso, inaugurat el 1963. A banda, Picasso feu un gran nombre de retrats de Sabartés al llarg de totes les èpoques de la seva vida en pintures, dibuixos o gravats. L’any 2018, en una exposició monogràfica, el Museu Picasso presentà per primer cop la correspondència de Sabartés amb Picasso (més de 700 cartes al llarg d’uns 40 anys).
Escultors Catalans (Jordi Roura i Goicoechea)
Barcelona, 1928 - Navata (Girona), 3 de gener de 2011. Va ser un mestre i escultor català, membre fundador de l'Escola de Disseny ELISAVA. Casat amb la pintora Remei Martínez-Marí, que va morir l'any 2006 al poble de Navata, on ell va residir gran part de la seva vida. Tant des de la seva vessant pedagògica com amb la seva pròpia obra, molt aviat s'interessà per experimentar aspectes perceptius sobre la forma, tema que desenvolupa a la seva tesi doctoral.
Durant molts anys compartí la seva obra personal amb la docència, creant tallers experimentals de sensibilització perceptiva sobre la forma i el color a alumnes de diversitat d'escoles i facultats: Monestir de Montserrat, Escola de Disseny Elisava, Escola de fotografia Richter, Escola Superior d'Arquitectura i Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.
També va participar en nombrosos cursets, congressos, seminaris i màsters, i va col·laborar en exposicions i salons d'art, però no va ser fins a l'any 2008 que va realitzar la seva primera exposició amb la seva obra personal, anomenada "Obres de taller". Es va dur a terme al Temple Romà de Vic i se'n va editar un catàleg. L'any 2012 l'escriptora Esther Zarraluki publicà Peces que duermen, llibre que estableix un diàleg amb les obres i la figura de Roura.
Escultors Catalans (Joaquim Ros i Sabaté)
Barcelona, 1936. És un escultor català, fill de Joaquim Ros i Bofarull, també escultor. Estudià a l'Escola de la Llotja, on es llicencià el 1957, i després residí un temps a Itàlia. Especialitzat en busts, ha treballat tant per a particulars com per a organismes oficials i a les seves obres utilitza tant el ferro com la pedra.[1] El 1979 fou nomenat director de l'Escola d'Arts i Oficis de Vic. Entre les seves obres, la majoria a Barcelona, destaquen: Roger de Llúria (1961), al carrer de Roger de Llúria; Sant Jordi (1962), a la Via Augusta; Esportistes del mar (1969), al moll de la Fusta; Clavileño (1970), a l'Aeroport del Prat; Lepant (1971), al passeig de Colom, al davant de les Drassanes; El patí català (1972), a l'Escullera de Barcelona; El pallasso (Charlie Rivel) (1972), als jardins de Joan Brossa; i Cavalls desbocats (1993), al parc de la Trinitat. A Cadaqués va fer un Monument a Salvador Dalí. El 2007 va fer sis estàtues de Juan Manuel Fangio, situades a Buenos Aires (Argentina), Montecarlo (Mònaco), Montmeló, Nürburg (Alemanya), Stuttgart (Alemanya) i Monza (Itàlia).
Escultors Catalans (Joaquim Ros i Bofarull)
Barcelona, 1906 - Barcelona, 1991. Fou un escultor i xilògraf català. Format en l'Escola Superior de Bells Oficis, de la Mancomunitat de Catalunya, amb Francesc d'Assís Galí, i a París amb Pau Gargallo, que ja havia estat també mestre seu a Barcelona. Participà en les Exposiciones de Primavera de Barcelona dels anys 1930. Les seves obres, d'estil noucentista, tendeixen a l'estilització. Col·laborà en l'obra del tron de la Mare de Déu (1947) per al Monestir de Montserrat, i realitzà el Monument a Miquel Biada i Bunyol (1948) a Mataró, ciutat on va fer nombroses obres per a l'església parroquial de Santa Maria. Autor dels grups de l'Adoració dels Reis i l'Adoració dels pastors per a la façana del Naixement del Sagrada Família (1981-1982). Com a xilògraf la seva obra es circumscriu als seus primers anys d'activitat, i és un dels exemples més evidents del gravat noucentista català. Una part representativa de la seva obra es recull del Museu de Montserrat i els seus dibuixos, estampes, documents i fotografies foren donats per la seva família a la Biblioteca de Catalunya a Barcelona.
Escultors Catalans (Josep Maria Riera i Aragó)
Barcelona, el 1954. És un pintor i escultor catalan. Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Al llarg de la seva carrera s'ha dedicat tant a l'escultura com a la pintura i a l'obra gràfica. Recrea en la seva obra un món de màquines i artefactes (zèppelins, avions i submarins). A part del bronze utilitza el ferro, materials amb els quals aconsegueix que els seus avions o submarins flotin en una atmosfera màgica. Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives i està present en diferents col·leccions de Museus. A més, és un autor de grans escultures per a espais públics. Obra seva és el retaule de la parròquia del patriarca Abraham de Barcelona (1992) que sobresurt com una proposta innovadora de retaulística contemporània
martes, 15 de junio de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria de Bages)
És una església amb una nau coberta per una volta de canó lleugerament apuntada i un absis semicircular, amb volta de quart d'esfera, orientat cap a l'est amb finestra de doble esqueixada rematada per un arc de mig punt adovellat. El campanar, que ha estat força reformat, és de planta quadrada i s'aixeca al cantó sud-est, adossat a l'absis. Malgrat totes les restauracions, encara conserva unes arcuacions llombardes a la part del mig, i a la base queden restes també de la capçalera quadrangular de l'antiga església preromànica.
La porta, del 1912 està situada al cantó nord; presenta una estructura d'arc de mig punt i està emmarcada per dovelles força grosses. Les parets interiors estan arrebossades i l'absis, que fa les funcions de sagristia, està tapiat
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Francesc de Santpedor)
És una petita capella d'una sola nau construïda sobre la base i el model d'una església anterior de la qual conserva la seva tipologia i estructura més essencial. L'església no té absis i la porta sobre el mur de llevant repetint un model usual a les portes romàniques tardanes del segle XIII, formada per grans dovelles amb una sola arquivolta. La nau és coberta per una volta de mig punt en el primer tram i per una volta ogival en el tram de l'altar. Situada dalt d'un turó és perfectament visible des de qualsevol lloc de Santpedor.
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia d'Argençola)
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eugènia de Relat)
El campanar és una robusta torre quadrada que, fins a la restauració de 1979 i 1980, tenia les obertures tapiades, lo qual li conferia un aspecte de torre de defensa. Al primer pis i a cada cara (excepte la de ponent), s'obre un finestral d'arc de mig punt adovellat. Al segon pis les finestres, refetes en la restauració, s'obren als murs de llevant i ponent i són finestres geminades amb petites dovelles que fan l'arc de mig punt. al cim del campanar hi ha tres pilars per cada sobre els quals reposa l'embigat que aguanta la teulada a quatre vessants.
L'església de Santa Eugènia de Relat pertanyia originàriament al terme del castell d'Oristà i molt aviat adquirí la categoria de parròquia que ha conservat fins avui. El lloc fou propietat del monestir de Santa Maria de Ripoll car en el segle x o començaments del segle XI la família de Lluçà, propietària del lloc, la cedí al monestir esmentat juntament amb la veïna de Sant Marçal. Al segle XVIII, després d'un llarg plet entre l'abat de Ripoll i el bisbat de Vic l'església de Relat passà a dependre definitivament de la seu vigatana. El 1680 es construí una nova nau barroca amb capelles laterals, variant l'orientació inicial, i el 1895 s'hi afegí la capella del Santíssim.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Vilamarics)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Camps)
És una església romànica que pertany al municipi de Fonollosa (Bages). Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església romànica totalment arruïnada, de la qual només es conserven restes dels murs de la nau, que no sobrepassen un metre t'alçaria. Segurament duria tractar-se d'una petita capella amb un absis. Malauradament, en els últims anys les restes s'han degradat molt, car els carreus han estat aprofitats pels masos veïns.
L'església de Sant Esteve de Camps es trobava dins el terme de l'antic i veí castell de Castelltallat. Al lloc de "Canticos", mai degué passar de simple capella rural; el mas veí de Sant Esteve figura entre les propietats que el comte Borrell va donar al monestir de Santa Maria de Montserrat. L'església és esmentada indirectament al segle XIII en una donació a l'esmentat monestir.
Escultors Catalans (Josep Reynés i Gurguí)
Barcelona, 1850 - Barcelona, 4 de juny de 1926. Fou un escultor català. Fill de Pere Joan Reynés i Seguí (1815-1884), propietari natural de Palma i de Francesca Gurguí de Barcelona. Format a l'Escola de la Llotja, amb els germans Agapit i Venanci Vallmitjana i a París (1873-1876), on va coincidir amb Manuel Fuxà. Ambdós havien estat aprenents al taller de Rossend Nobas. A París va treballar al taller de Jean-Baptiste Carpeaux (1827-1875) de qui va rebre la influència en un estil poc academicista i dotat d'un naturalisme àgil orientat cap al decorativisme
Escultors Catalans (Lluís Rey Polo)
Barcelona, 29 d'agost de 1924 - Madrid, 14 de maig de 2000. Fou un pintor, escultor i arquitecte català. Autor de grans escultures de pedra, ferro i formigó, vidrieres i murals a Barcelona, Madrid, l'Hospitalet de Llobregat i Menorca. Considerat per la crítica com un dels tres informalistes catalans més importants. Des de l'any 1929 la seva família va passar a residir a l'Hospitalet de Llobregat. Va ser alumne de l'Institut Escola Pi i Margall durant la República. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, primer a la seu de Sants i després a La Llotja i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi.[1] Va ser Vicepresident del Saló de Maig de Barcelona.
En 1951 va obtenir la Medalla de Bronze de l'Exposició Municipal de l'Hospitalet del Llobregat i una beca d'estudis del Cercle Maillol de Barcelona, dirigit per Josep Mª de Sucre, per viatjar a París. En 1953 va ser guardonat amb el Premi de Dibuix Ciutat de l'Hospitalet i el 2n Premi de Pintura Ciutat de l'Hospitalet. En 1963 va ser guardonat amb el Premi Joan Miró. Han escrit sobre aquest artista i la seva obra crítics del calibre de José Corredor Matheos, Ángel Crespo, Jesús Lizano, Carlos Antonio Areán, Cesáreo Rofríguez Aguilera, Arnau Puig o Josep Maria Cadena. Antonio Leyva va escriure en 1996 una biografia de l'artista, titulada "REY POLO", publicada per Fur Printings Edicions, Paracuellos del Jarama (Madrid).
Va formar part del grup "5ª Forma" en els anys 60 i de "3 Punts de vista" en els anys 80. Va dur a terme activitats de recerca plàstica i sonora durant els anys 70 i 80. Va exposar la seva obra en nombroses exposicions individuals en tota Espanya (Madrid, Barcelona, l'Hospitalet, Logronyo, Saragossa, Girona, Menorca, Burgos, Salamanca, Valladolid, Palma, etc.), França (París, Nîmes, Pau), Holanda (l'Haia i Àmsterdam), Itàlia (Milà, Perusa), U.S.A. (New York) i en exposicions col·lectives tant a Europa com en el continent americà.
Escultors Catalans (Dionís Renart i Garcia)
Barcelona, 23 de març de 1878 - Barcelona, 12 de febrer de 1946. Fou un escultor i astrònom català. Format a l'Escola de la Llotja, treballà al taller de Josep Llimona. Participà en les exposicions de Belles Arts de Barcelona (Eva, 1911; La Raça, 1918) i Madrid (Al·legoria i Retrats, 1912). Autor del grup Les Tres Maries de La Resurrecció de Jesús, al Primer Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat, en el que treballà amb Antoni Gaudí i Josep Llimona. Treballà en obres d'art aplicat fent models de ceràmica, gerros, medalles i joies, seguint l'estil Art Nouveau. Fou escultor anatòmic de la Facultat de Medicina de Barcelona.
És l'autor de l'estàtua de Fra Cristóbal de Torres (1909), que presideix el claustre de la Universitat del Rosario, a Bogotà. Sobresurt així mateix com a autor d'imatgeria religiosa. Com a astrònom fou president de la secció lunar de la Societat Astronòmica de Barcelona, organitzador de l'Exposició d'Estudis Lunars de 1912 i autor d'un mapa en projecció estereogràfica de relleus lunars. Un recinte lunar porta el seu nom.
Escultors Catalans (Raimon Casals i Alsina)
Barcelona, el 4 d'abril de 1922. És un cisellador, ferrer, forjador i escultor català.
Escultors Catalans (Lluís Puiggener i Fernández)
Barcelona, 23 d'agost de 1847 - Barcelona, 12 d'octubre de 1918. Va ser un escultor català. Es va especialitzar en imatgeria religiosa i escultura funerària, terreny en el qual va col·laborar sovint amb Joan Flotats i Llucià. La seva principal obra van ser els dos monuments al general Prim, un a Reus i un altre a Barcelona. En Barcelona a Prim (parc de la Ciutadella, 1882-1887) va realitzar una estàtua eqüestre situada sobre un pedestal dissenyat per Josep Fontserè i Mestre. Destruïda l'obra original el 1936, va ser substituïda el 1948 per una altra elaborada per Frederic Marès. A Reus (plaça de Prim, 1891) va elaborar igualment una estàtua eqüestre sobre pedestal, amb el braç alçat amb una espasa donant l'ordre d'atac.
Va ser autor tanmateix de les escultures de la façana de la Granja Martí-Codolar i de l'estàtua de la Verge de la Mercè al jardí de la mateixa. Va col·laborar amb Joan Roig i Solé, Rossend Nobas i Francesc Pagès i Serratosa en els relleus del Monument a Antonio López y López, on va efectuar el corresponent al Crèdit Mercantil i Banc Hispano-Colonial. Al cementiri del Poblenou de Barcelona va ser autor, al costat de Joan Flotats, de les figures del Repòs i l'Oració del panteó de la família Serra, obra del mestre d'obres Jeroni Granell i Mundet (1880). També té obres al cementiri de Manresa.
Escultors Catalans (Jaume Plensa i Suñé)
Barcelona, 23 de agosto de 1955. Abandonà els estudis de belles arts a Barcelona i continuà formant-se de manera autodidàctica. La seva obra escultòrica es caracteritzà els primers anys per les construccions aèries i lineals, bàsicament de ferro oxidat, que en la sèrie Personatges (1983) denoten un contingut agressiu. Posteriorment passà a treballar amb el ferro colat en escultures monumentals de motius antropomòrfics, després incorporà l’alumini en les seves peces i, més tard, la resina sintètica.
També afegeix texts en les superfícies d’algunes obres, amb referències literàries a autors clàssics. La seva obra reflexiona sobre l’absència, la incertesa o el desig, i mostra les contradiccions que sorgeixen en la forma i el material. Del seu vessant pictòric s’aprecien diverses etapes en què anà de la geometria al signe, de la composició abstracta a l’expressionisme. Considerat un dels màxims representants del nou art català dins la tendència expressionista, la seva obra és present en algunes de les millors galeries i fires d’art nacionals i internacionals. L’any 1997 feu una exposició individual a la Fundació Miró de Barcelona.
Són molt destacables en la seva obra els conjunts monumentals per a espais públics. Entre els més notables cal esmentar la Crown Fountain al Millennium Park de Chicago (2004), format per dues torres de vidre de 16 m d’alçària als extrems d’una llacuna, en les quals es projecten els rostres de 300 habitants de la ciutat des dels quals brolla aigua; Breathing, a la seu londinenca de la BBC (2008), monument als periodistes morts en exercici de la seva professió consistent en un con de llum que s’il·lumina cada nit; Echo (2011), bust monumental de dona instal·lat temporalment al Madison Square Park de Nova York, i 7 Poetes, conjunt de set escultures pensants, cadascuna de les quals representa una de les parròquies d’Andorra, inaugurat a Andorra la Vella el gener del 2014. L’any 2015 inaugurà a la Biennal de Venècia la instal·lació monumental Together a l’interior de la basílica de San Giorgio Maggiore. Seguiren Source (2017), a Mont-real (Quebec); Bangkok Soul (2017), a la capital tailandesa, i Love (2017), a Leewarden (Països Baixos).
És també autor d’escenografies, sovint en col·laboració amb La Fura dels Baus, entre les quals destaquen la d’Els murs de la solitud, de Tahar Ben Jelloun (2003), i les de les òperes La damnation de Faust, d’H. Berlioz (1999), La flauta màgica, de Mozart (2004) i, el 2008, Diari d’un desaparegut, de Leoš Janáček i El castell de Barbablava, de Béla Bartók. També cal esmentar el vessant com a autor de llibres de bibliòfil: Llibre de vidre (1982, textos de Joan Brossa i Antoni Tàpies Barba), Llibre de fusta (1984, textos de Joan Maria Balsach), Li (1988, textos de Jesús Ferrero), La Neige Rouge (1991), Love Sounds (1998), enregistrament sonor i gràfic de la circulació de la sang en diferents parts del cos de l’autor, Libre de meravelles (2009, textos de Ramon Llull i Pere Gimferrer, amb el qual compartí el 2010 el premi del Ministeri de Cultura al llibre més ben editat de l’any), 58 Jaume Plensa (2015) i Plensa/Estellés · L’Hotel París (2017, amb poemes de Vicent Andrés Estellés).
La seva trajectòria ha merescut, entre d’altres, els següents reconeixements: el Premi Nacional de Cultura (1997), la Creu de Sant Jordi (2012), el Premio Nacional d’arts plàstiques (2012), el premi Velázquez (2014) del Ministeri de Cultura espanyol i el premi Ciutat de Barcelona 2014. El 2014 ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 2018 rebé el doctorat honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 2019 rebé el Guardó Pau Casals atorgat per la Generalitat de Catalunya a la projecció internacional de la cultura catalana
jueves, 10 de junio de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de la Sala)
És una església romànica de Sant Mateu de Bages inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. "Amb el caràcter de domus se'ns representa La Sala, mencionada des del segle XII i avui (transformada des del segle XVII en una simple casa de camp) en ruïna, bé que amb prou tossa per a mostrar, encara, algunes de les estances. A la capella romànica, de la Sala -dedicada a la Verge Blanca- rebé culte una imatge d'alabastre, del segle XIV, fa anys desapareguda; ja en els nostres dies, ha desaparegut, també, un dels rústics capitells de la portada, llevat per algun desaprensiu... La capella està abandonada i amenaça ruïna". L'absis de l'esglesiola demana l'atenció, en particular
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Maria de Claret)
A l'extrem del mur de migdia s'alça un campanar de torre, de planta quadrada, afegit més tardanament. És construït amb grans carreus col·locats a contrajunt i units amb morter. La part superior del campanar es presenta dues obertures per cara i coberta de teula a quatre vessants. És una construcció massissa sense obertures, que dóna caràcter de fortalesa a l'església de Santa Maria, recentment restaurada per la part exterior. La porta es troba en aquest mur de migdia i està emmarcada amb grosses dovelles. Encara que ocupa el lloc de la porta original, aquesta fou construïda dos o tres segles més tard.
Aquesta construcció fou damunt d'una petita església més antiga, documentada arqueològicament. L'església ha sigut modificada en afegir-se-li l'edifici barroc al segle XVIII car aquesta nau es comunica amb la sagristia del santuari. Un massís campanar de planta quadrada ha estat últimament restaurada. Sembla que podria ser una antiga torre fortificada del lloc. Recentment l'excavació de l'interior ha permès trobar la planta d'una església precedent, probablement del segle x o principis del XI. La planta és rectangular, una mica més estreta que la romànica i es conserva una alçada de murs fins a 1'5m. A la capçalera hi ha una finestra amb pany de clau
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Esteve de Vilarasa)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Daniel de Palou)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cugat del Racò)
De l'edifici preromànic que anteriorment havia estat aixecat en aquest mateix lloc solament en resten els fonaments de la capçalera, el tenant de l'altar i dos capitells que ara es troben al Museu Comarcal de Manresa. L'església presenta una planta de creu grega, amb dues naus creuades, al centre de les quals s'alça una cúpula sobre trompes que a l'exterior acaba amb un cimbori cilíndric. Les naus són gairebé totes de la mateixa alçada i estan cobertes amb voltes de canó. La capçalera, actualment, solament conserva l'absis central i l'absidiola de tramuntana, ja que la de migdia fou suprimida en edificar-se la sagristia. Totes les finestres són de mig punt, adovellades i de doble esqueixada. Exteriorment presenta una decoració típicament llombarda, que quasi ocupa tots els murs. La capçalera i els murs frontals de les naus són decorats amb arcuacions cegues i lesenes. La porta, a migdia, és d'estil gòtic tardà (XVI), en substitució de la romànica.
En el punt de dels braços de la creu grega s'alça, exteriorment, un cimbori cilíndric, únic a Catalunya, ja que els cimboris d'altres esglésies d'aquesta època són prismàtics. El cimbori és de poca alçada, i presenta una decoració amb finestres cegues. Aquestes estan situades sota el ràfec de la teulada i donen la volta a tot el tambor circular. En aquest mateix punt, a l'interior, s'eleva una cúpula, que passa del quadrat a l'octògon mitjançant trompes. Està coberta amb mitja esfera i revestida amb argamassa, encara que a l'acabament queda una part de l'aparell descobert, que permet veure la disposició dels petits carreus en espiral. Al frontis de ponent s'alça el campanar d'espadanya de dues obertures
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Creu de Palou)
L'absis presenta la típica decoració romànica: nou arcs cecs delimitats a la part superior per una cornisa i agrupades en tres sèries de bandes llombardes. Al centre de l'absis hi ha una finestra que a la part de fora té forma rectangular i interiorment de mig punt. Aquesta part presenta una coberta de volta de quart d'esfera. La volta de canó de la nau es troba actualment esfondrada. L'aparell de l'absis és més irregular que el de la nau, el qual està ben disposat en fileres. L'edifici fou reestructurat modernament: s'amplià la nau i s'obriren dues capelles prop de l'absis. L'estat de conservació és de total abandó i deteriorament. Les pedres treballades de la porta d'entrada, que s'havia construït com a fruit d'una reforma d'ara fa molts anys, avui es poden veure en una portalada d'una casa de Mura
Escultors Catalans (Josep Pla-Narbona)
Barcelona, 1928 - La Floresta, 13 de desembre de 2020. Fou un dissenyador gràfic, pintor, dibuixant i escultor català. Durant tota la seva vida va compatibilitzar el treball en el disseny gràfic amb l'art. Va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 2019. Fou professor de Plàstica Publicitària (1961) a l'Escola Massana de Barcelona i soci fundador i primer president de Grafistas Agrupación FAD (ADG-FAD). Va promoure dintre de la junta la creació dels premis LAUS als quals ell va dotar d'aquest nom. El 1962 dissenyà el logotip i imatge de marca de Grafistes FAD (G-FAD).
Fou president d'Alliance Graphique Intenationale (AGI) a Espanya des de 1964fins a 2009. Va promoure i organitzar el primer congrés d'AGI a l'estat, el 1971 a Barcelona. Com a dissenyador gràfic publicà i va fer portades de revistes internacionals com la japonesa IDEA i les americanes Print i Graphis. Va il·lustrar obres de Salvador Espriu, J.V. Foix, Pere Calders, Rof Carballo, Dámaso Alonso, Pedro Salina i Camilo José Cela. Treballà per les editorials Destino, Alfaguara, Círculo de Lectores i Llibre de Sinera de la que va ser soci fundador. També, treballà com a il·lustrador per a la publicitat de la indústria farmacèutica.[cal citació]
El 1966, fou autor de la imatge de la capçalera del diari Tele/eXpres i, el 1969, va introduir el concepte innovador d'imatge d' empresa. Va fer un projecte pioner d'identitat corporativa per a l'empresa d'aparells d'alta fidelitat Indústries COSMO. Pel que fa a la investigació gràfica, els anuncis de COSMO, així com els que va dissenyar per als mitjons JORIGU, constitueixen un màxim exponent del seu surrealisme, incloent material fotogràfic. Va col·laborar amb Ricard Salvat en l'escenografia i en la realització de cartells teatrals com Ronda de Mort a Sinera i Les Mosques, fent ús de taques negres, bé mitjançant contrastos entre forma i figura, o bé amb les qualitats matèriques del negre retallant o esquinçant papers. Va col·laborar amb Joan Brossa dissenyant tant l' escultura del llagost de la façana del CAATEEB (1993) com el Monument al llibre/saltamartí del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya de Catalunya ubicat al Passeig de Gràcia – Gran Via. Va participar en la col·lecció de cartells per els Jocs de la XXVa Olimpíada de Barcelona 1992.
Va exhibiir a la 1ªBienal Internacional de Cartells de Varsòvia, la inauguració de Lincoln Center i l'American Institute of Graphic Arts a Nova York, i a la Galeria Artis (UAM - Mèxic, 2005). El 1972 el seu treball va ser acceptat a la Col·lecció de Gravats del MOMA. Des del 1975 es va dedicar majoritàriament a la pintura a l'oli que incorpora el color en tots els seus matisos mantenint molts els temes ja presents en la seva obra anterior, però evolucionats. Va fer una exposició antològica al Museu de Sant Cugat del Vallès el 2008 titulada L'eros primordial en l'obra de Pla-Narbona i la darrera al Centre d'Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú el 2017. Fou membre d'honor de l' Associació de Dissenyadors Professionals (ADP) i col·legiat d'honor del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya. Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi l'any 2019
Escultors Catalans (Josep Piquet i Catulí)
Barcelona, 19 de juliol de 1869 – Sevilla, 12 d'agost de 1949. Va ser un escultor català. Entre 1894 i 1897 va cursar estudis a l'Escola de Belles Arts de Barcelona on va ser deixeble de Rossend Nobas i Ballbé, entre d'altres. A l’Exposició de Belles Arts celebrada a Barcelona el 1891 presentà els busts Carnaval, Manola i San Francisco i l’escultura de guix La Oración. A la Nacional de 1901 li fou concedida la tercera medalla pel seu grup Idilio i a la de 1904 presentà Santa Magdalena, també en guix, i el motiu decoratiu San Miguel.
Va viure durant anys a Sevilla on gaudí d'un ampli reconeixement. El 1916 la seva obra Magdalena va viatjar fins a l’Exposició Nacional de Panamà i a l'Exposició Primaveral de Sevilla, inaugurada el 29 d’abril de 1917 hi va exposar dos busts retrat en escaiola. Va participar en l'Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929 i el 1932 a l’Exposició de Belles Arts de Sevilla amb dos dibuixos: Madrugada de Viernes Santo i Campanario de las Brujas. El 1930, va rebre encàrrecs per a l’Exposition internationale coloniale, maritime et d’art flamand d’Anvers i per a l’Exposition internationale de la grande industrie, sciences et applications, art wallon ancien de Lieja. Destaca la seva escultura al Gibraltar War Memorial, a la plaça Line Wall de la població, que va inaugurar-se el 23 de setembre de 1923 en presència seva
Escultors Catalans (Josefina Peraire Alcubierre)
Barcelona, 1947 - 30 de maig de 2016. Va ser una poetessa, ceramista i escultora catalana. Llicenciada en Filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona formava part del Grup Literari Poesia Viva. Va guanyar diversos guardons literaris i va publicar diversos poemaris
Escultors Catalans (Patricia Riveras Tobia)
Barcelona el 6 d'abril del 1969. Filla de periodistes, és una autodidacta formada en l'admiració de determinats noms històrics com Medardo Rosso o Ismael Smith, que l'han encaminat cap a la tradició expressionista. Activa primer a Barcelona, on participà en la magna exposició “Un segle d'escultura” al Museu Europeu d'Art Modern de Barcelona (2013) i en diverses col·lectives, es radicà a Mallorca, on ha exposat individualment . Entre les seves exposicions individual hi ha les de la Sala Amazighen, Marroc (2006 i 2007), Sala Pròleg (Barcelona 2008), Benissa (País Valencià 2008), Galeria Estudi Salvador Pastor (Cas Concos, Mallorca, 2012). Ha participat en col·lectives a més de a Barcelona i Palma, a Bèlgica, Guernsey (Illes del Canal), Burgos, Calzada de Calatrava, Madrid, Sevilla, Puigcerdà, Màlaga. El 2017 va fer el cartell de la Universitat Catalana d'Estiu, de Prada.
Escultors Catalans (Antoni Parera i Saurina)
Barcelona, 1868 - Barcelona, 1946. Va ser escultor, medallista i professor de l'Escola de la Llotja de Barcelona. Va ser nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, de la Hispanoamericana de Cádis. Era descendent d'una família artística, el seu avi va ser el compositor Bru Parera i Matas i el seu pare el decorador Joan Parera i Santacana, qui veient la seva inclinació cap a l'art, el va enviar a estudiar a Madrid amb l'escultor Jeroni Suñol i més tard, el 1884, va prosseguir els seus estudis a l'Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, la qual li va concedir una beca el 1888 per anar pensionat a Roma on va romandre durant quatre anys. Al seu retorn a Barcelona va entrar a formar part del professorat de l'escola de la Llotja l'any 1897
La seva obra primerenca estava inscrita en el realisme clàssic grec, però el seu estil va anar decantant-se cap al modernisme, on es mostra més a la producció medallística i al disseny de flascons de perfum que feia amb el gust de la clientela burgesa. A les seves obres monumentals així com a la imatgeria religiosa es va mantenir amb un caràcter més classicista. Entre les seves obres religioses es troba un Sant Joan Baptista conservat al Museu Nacional d'Art de Catalunya, pel que va rebre un premi a l'Exposició Universal de Barcelona de l'any 1888. A més a més d'imatges per a esglésies de Barcelona, també en va realitzar moltes d'altres per a diferents ciutats d'Espanya i de l'estranger, ja que va treballar com a director artístic al taller Reixach-Campanyà que es va ocupar de l'elaboració de gran quantitat d'imatgeria després de les pèrdues sofertes per la guerra civil espanyola. A Herencia, tenen una imatge del Cristo del Consuelo en talla de fusta policromada realitzada segons model de Parera, també una escultura molt similar en una mida més petita va en processó a Crevillent en la confraria de l'Ecce Homo. A Tarragona es conserva un pas processional per a la seva Setmana Santa de la Segona Caiguda, realitzat el 1930. Entre els seus monuments es troben la col·laboració al Monument a Alfons XII a Madrid, el grup en homenatge als Assetjats de 1808-1809 a Girona i el grup Girona i Dona amb àngel per a la Plaça de Catalunya (Barcelona)
Escultors Catalans (Miquel Paredes i Fonollà)
Barcelona, 1901 – Ceret (Francia), 1980. Va ser un escultor català, recordat especialment per ser autor de la figura d'El més petit de tots, conjuntament amb la dibuixant Lola Anglada.
Es va formar a la Llotja de Gràcia. Participà en diverses exposicions col·lectives en la Barcelona dels anys 30, i a Madrid va guanyar un premi per trobar una figura al·legòrica de la República. Durant la guerra civil espanyola va col·laborar amb el Comissariat de propaganda de la Generalitat de Catalunya per a fer monuments efímers i de propaganda. En aquest període fou quan el comissariat l'encarregà una figura basada en el conte popular infantil Els tres tambors que simbolitzés la lluita antifeixista. L'escultura (i el llibre paral·lel de Lola Anglada que mostraven la mateixa figura) tingué tant d'èxit que se'n feren més de 60.000 còpies, que el comissariat venia a 3 pessetes cadascuna per aconseguir fons per a sufragar despeses de la guerra.
Durant la guerra civil espanyola, el 1937, va participar en el muntatge d'un monument efímer El soldat desconegut com a homenatge als soldats republicans, a la plaça Catalunya de Barcelona, una gran escultura de dotze metres d'alçada realitzada amb guix i xarpellera amb la col·laboració d'altres artistes. La inauguració va comptar amb la presència de Lluís Companys (aleshores president de la Generalitat) i la ministra Federica Montseny. Malgrat el seu material fràgil per estar a la intempèrie, el monument es va mantenir a la plaça Catalunya fins a l'acabament de la guerra, que va ser desarmat i desaparegut. L'any 1938, Paredes s'exilià a la Catalunya Nord, on va treballar en pobles rossellonesos fent monuments als morts de la guerra. Posteriorment treballà en una fàbrica de nines, i més endavant impartí classes d'escultura a l'escola de belles arts d'Orleans
Escultors Catalans (Francesc Pagès i Serratosa)
Barcelona, 11 de setembre de 1852 - Barcelona, 27 d'abril de 1899. F0ou un escultor català. Format a l'Escola de la Llotja i amb Jeroni Suñol, fou representant de l'estil eclèctic que caracteritzà l'escultura de la segona meitat del segle XIX
Participà en les principals exposicions de l'època: a l'Exposició Nacional de Madrid presentà Pacientíssim Job (1876) i Pius IX (1878); a la de Barcelona exposà Madona de Ripoll (1891) i Sant Lluís Gonzaga (1896). Autor de diverses obres a la ciutat de Barcelona: Alonso Martínez i l'al·legoria del Ferrocarril a la façana del Palau de Justícia; l'Al·legoria de la Cascada del Parc de la Ciutadella; i l'estàtua del Ferrer de Blanes del Monument a Colom. També féu un dels relleus del Monument a Antonio López y López (el 1884, concretament, el relleu dedicat a la companyia de tabacs de Filipines) i el relleu de marbre al Primer Misteri de Goig del Rosari Monumental de Montserrat (1896). Té obra a Buenos Aires i Montevideo.
lunes, 7 de junio de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Convent de Santa Clara de Manresa)
Formalment Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara, és un antic convent de la ciutat de Manresa (Bages) protegit com a bé cultural d'interès local. Es troba en un extrem del raval de les Escodines, en l'antic camí de Barcelona, entre els barris de les Escodines i la Balconada, sobre la terrassa fluvial que dóna al Cardener. El temple, és una construcció romànica tardana, probablement de finals del segle XIII o principis del XIV, que compta amb un interessant portal on s'insinuen trets goticitzants; la part moderna de l'edifici conventual és obra de l'arquitecte Alexandre Soler i March. L'edifici, que actualment alberga un centre de dia de salut mental.
Conjunt arquitectònic treballat en pedra i amb elements decoratius de maó al voltant de l'estructura i a les obertures. La façana principal es divideix en cinc cossos, tres dels quals sobresurten, tant en relleu com en alçada. Els dos cossos més extrems són llisos a la part inferior i en la superior contenen una decoració a mòduls d'arc mig apuntat amb la repetició d'aquesta figura per triplicat en l'interior. El cos central té obertures en tota la superfície, ressaltades amb l'ornamentació del maó. Els dos cossos més enfonsats també presenten obertures en els diferents pisos, on s'altera la decoració.
Construcció romànica tardana, amb un interessant portal on s'insinuen trets goticitzants. D'una nau, amb volta apuntada de pedra, sobreaixecada. Prolongada per l'oest amb un cos de dues alçades, amb arcs torals apuntats i cor recolzat en arcs rebaixats. Capelles laterals al presbiteri, que està sobreaixecat.
Adossades a l'església seguint l'alineació del Carrer Nou de Santa Clara (façana nord) hi ha unes dependències construïdes en carreus de pedra amb dos portals adovellats, per on es fa actualment l'accés al convent. Portada que presenta arcs en degradació amb tres arquivoltes que descansen sobre una sola imposta que recorre tota la portalada. Les columnes que suporten les arquivoltes són coronades per capitells d'esculturació simple i senzilla. De les sis columnes de què constava aquest portal, actualment només n'hi ha quatre, ja que en manca una per banda. El timpà no presenta ornamentació. És un portal que podria haver estat obrat posteriorment al període romànic. La part antiga del convent és una monumental construcció gòtica inacabada, de mitjan segle XIV. L'edifici nou, construït paral·lelament a l'altre cos, és de grans proporcions, format per tres cossos rematats de forma escalonada, units per dos cossos més baixos a manera de passadissos, ordenats simètricament i de quatre plantes d'alçada. És una construcció en maó vist i paredat comú, seguint el llenguatge modernista-historicista. Un pati interior separa els dos edificis conventuals.
Esglésies romaniques de Catalunya (Capella de Sant Miquel d'Aguilar)
L'església de Sant Miquel, situada al peu de la muntanya del castell d'Aguilar, ara en ruïnes, és documentada des del 1626. De l'any 1936 al 1949, des de la destrucció de la primitiva parròquia d'Aguilar, al castell, fins a la consagració de la moderna església, exercí funcions de parròquia
Esglésies romaniques de Catalunya (Monestir de Sant Benet de Bages)
El monestir de Sant Benet de Bages, situat en un paratge frondós i humit a la dreta del Llobregat, és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l'època fundacional fins a l'època barroca. Actualment és un complex conjunt d'edificis que palesen la llarga història constructiva del cenobi que ha sofert una profunda restauració.
A partir del segle XIV s'alterà la distribució original del conjunt: al S del claustre (al lloc del primitiu refetor) es construí un llarg cos d'edifici amb una estructura d'arcs diafragma que allotjava el celler i, en dos pisos superiors, cel·les de monjos. A l'W es formà el pati d'entrada al monestir, amb l'hostatgeria, la sala capitular nova i altres dependències (al lloc de l'antic dormitori). Al sector N d'aquest pati es construí, a partir de 1627, el palau abacial. Aquestes noves estances es van construir al voltant del pati d'entrada, conegut com a Pati de la Creu. Destaca el Palau Abacial, una construcció gòtica de dues plantes. Les seves cobertes eren de fusta, recolzades en arcs de diafragma Al N del claustre hi ha l'església. A l'E hi havia la sala capitular, avui desapareguda.
L'església és de planta de creu llatina, amb una nau (de 25 m de llarg per 7'5 d'ample) coberta per volta lleugerament apuntada, dividida per tres arcs torals. El transsepte té el braç S més baix i més curt que no el del costat N. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L'absis central és l'únic visible a l'exterior. El portal principal, a la façana de ponent, és d'arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l'escola dita rossellonesa. Un altre portal, obert al braç S del transsepte, dóna al claustre. El 1569, se n'obrí un altre a la nau per comunicar també amb el claustre. Sota l'altar major hi ha una cripta, molt transformada en època barroca, que guardava el suposat cos de Sant Valentí, que Sal·la havia portat de Roma en fundar el monestir.
A ponent l'església té adossada la imponent massa del campanar, de base preromànica i cos d'època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes. Sobre el primer arc toral de la nau de l'església s'alça un comunidor en forma de torre-campanar de dos pisos.
El claustre és la part més interessant del conjunt. És format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n'hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica i també de figuratius amb motius d'inspiració mitològica, d'inspiració cristiana o amb escenes humanes o d'animals.
Els capitells que hi ha en unes arcades que podrien ser de la sala capitular antiga a l'E i alguns altres són els més antics de tot el claustre i poden datar-se de la segona meitat del segle X.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Castellnou)
A la capçalera trobem un absis central i dues absidioles laterals, estan decorades a l'exterior amb la típica decoració llombarda: un fris d'arcades cegues organitzades en grups de quatre i separades per lesenes en l'absis central i sense lesenes en les absidioles. Aquest motiu de les arcades cegues es repeteix a la nau central i a la façana principal. Com a obertures es veuen tres finestres de doble esqueixada a l'absis i una a cadascuna de les absidioles. Actualment el portal s'obre en el mur de ponent, modificació que data dels segles XVI i XVII, quan també es construí un campanar de torre.
La coberta de les naus és de teula àrab a dues vessants i la de l'absis i les absidioles és col·locada en cascada. L'aparell del conjunt és a base de carreus de pedra escairats de mode irregular i disposats en fileres
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Comallonga)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Amanç de Viladés)
Església romànica constituïda al segle XII, que repeteix un esquema molt senzill format per una sola nau de dimensions molt reduïdes, amb un radi a llevant tan ample com la nau. La nau és coberta amb volta de canó apuntada lleugerament i al centre de l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada, amb un arc de mig punt, format per un bloc monolític. Al segle XVII s'hi adossa un nou temple que va alterar la construcció Romànica
Escultors Catalans (Miquel Oslé i Sáenz de Medrano)
Barcelona, 7 d'octubre de 1879 - Barcelona, 13 de març de 1960. Fou un escultor català. Treballà en col·laboració amb el seu germà Llucià. S'inicià com a aprenent al taller d'escultura industrial de Josep Bofill, passant després a la foneria Masriera i Campins, on ingressà també el seu germà Llucià, i on coincidiren amb Manolo Hugué. També foren deixebles de Josep Montserrat i Portella. Miquel treballà també un temps amb Josep Llimona. S'emmarcaren dins d'un estil realista d'aire acadèmic. Ambdós foren catedràtics d'escultura a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.
Rebé nombroses distincions per la seva obra: a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1896 obtingué menció honorífica; el 1906, rebé la primera medalla a Madrid amb Esclaus; el 1907, primera medalla a Barcelona amb Inspiració. El monument dedicat al pintor Marià Fortuny va dur una gran polèmica a la ciutat i que els germans Oslé van lluitar per la seva dignitat. El lloc original de l'escultura, de marbre de Carrara, era col·locar-la davant del Palau de la Virreina i no on és ara, al carrer de Xuclà (darrere l'edifici de la Compañía General de Tabacos de Filipinas avui Hotel 1898) a l'oblit general dels molts polítics que van prometre un lloc més digne i que, fins ara, ningú s'ha preocupat de canviar
Escultors Catalans (Llucià Oslé i Sáenz de Medrano)
Barcelona, 13 de novembre de 1880 - Barcelona, 17 de gener de 1951. Fou un escultor català. Treballà en col·laboració amb el seu germà Miquel. S'inicià com a aprenent a la foneria Masriera i Campins, on ja treballava el seu germà Miquel, i on coincidiren amb Manolo Hugué. També foren deixebles de Josep Montserrat i Portella. S'emmarcaren dins d'un estil realista d'aire acadèmic. Ambdós foren catedràtics d'escultura a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.
Rebé nombroses distincions per la seva obra: a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1896 obtingué menció honorífica; el 1907, rebé la primera medalla a Barcelona amb La Pobladora; el 1908, primera medalla a Madrid amb Presos
Escultors Catalans (Marisa Ordóñez i Bernardo)
Ciñera de Gordón (León) és una escultora catalana. De petita va venir a viure al barri d'Horta (Barcelona). Els seus inicis artístics van ser en el món de la pintura, però a partir que es va matricular a l'Escola d'Arts i Oficis es va vincular més a l'escultura. El 1992 va fer la seva primera exposició d'escultures al Centre Cívic Matas i Ramis. Arran d'aquest primer contacte amb el centre i fruit de la seva vàlua artística, com també de la singularitat de la seva obra, en la qual les figures de dones són molt presents, se li va demanar que il·lustrés diversos cicles de conferències adreçats a informar i sensibilitzar des d'una perspectiva de gènere: "Dona i Salut" (1992), "Dona i Família" (1993), "El Temps de les Dones" (1993), "Carnaval" (1994), etc.
Però la veritable implicació que l'escultora té amb el districte d'Horta-Guinardó es produeix arran de la seva participació en l'entitat Dones d'Horta. L'associació va emprendre un seguit de projectes de col·laboració amb el Centre Cívic i el Consell de les Dones del Districte, que, des de la perspectiva de gènere, volien incidir en una major participació i promoció de les dones en l'àmbit social, cultural i artístic.
Ha estat representant de la seva associació al Consell de Dones del Districte, coincidint amb el moment en què s'iniciaven un seguit d'accions contra la violència vers les dones. L'any 2000, també de manera desinteressada, va participar com a il·lustradora de les guies El malson de la Ventafocs i Violència domèstica: quaderns per a professionals. La seva última exposició, el novembre de 2003, va tractar aquest problema. Ha fet donació al districte de l'escultura El malson de la Ventafocs, que serà ubicada a la biblioteca de Can Mariner. El 2004 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.
Escultors Catalans (Anselm Nogués i Garcia)
Valls (Tarragona), 1864 - Barcelona, 1937) fou un escultor català. Format a l'Escola de la Llotja, fou deixeble de Rossend Nobas i Agapit Vallmitjana. La diputació provincial de Tarragona li concedí una beca per a estudiar a París (1884). Evolucionà d'un estil monumental i academicista (Nebrija i Antoni Agustí, Biblioteca Nacional de Madrid; Lluís Dalmau, a la façana de l'antic Arsenal de la Ciutadella) a un realisme de temàtica religiosa (Crist en creu, Església de la Bonanova de Barcelona). Autor de La Coronació d'Espines del Tercer Misteri de Dolor, al Rosari Monumental de Montserrat
Escultors Catalans (Rossend Nobas i Ballbé)
Barcelona, 1841 - Barcelona, 5 de febrer de 1891. Format a Llotja (Barcelona) i amb Agapit Vallmitjana. Conreà l’orfebreria i l’aquarel·la, art que continuà practicant poc o molt durant la seva vida. Es donà a conèixer com a escultor amb Segle XIX —més coneguda per Torero ferit (Museu d’Art Modern de Barcelona)—, guanyadora de segona medalla a Madrid (1871). Féu nombroses obres detallistes de terra cuita (Pagesos catalans, Museu d’Art Modern de Barcelona) i retrats (Elisa Masriera, Marià Fortuny, Museu d’Art Modern de Barcelona). És autor, a Barcelona, de la Quadriga (~1882) de la Cascada del Parc de la Ciutadella, del monument a Güell i Ferrer (1888), i del monument a Rafael Casanova, que hom ha valorat pel seu alè romàntic. Al seu taller es formaren, entre altres, Gamot, Fuxà i Llimona.
Escultors Catalans (Vicenç Navarro Romero)
València, 1888 - Barcelona, 1979. Va ser un escultor establert a Barcelona, on des de 1918 va ocupar el càrrec de catedràtic d'escultura a l'Escola de Belles Arts de la Llotja. Els seus estudis els va realitzar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles per la que va aconseguir una beca per a realitzar estudis com pensionat a Roma durant l'any 1913. Va ser nomenat acadèmic per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i de Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid.
La seva producció escultòrica està composta, a més a més de nombrosos retrats i imatges religioses, per encàrrecs de monuments públics a places i edificis de Barcelona. Es va dedicar també a la pintura de murals i de cavallet, va deixar una bona col·lecció de dibuixos així com de gravats.
La seva obra s'inscriu dins del realisme mediterrani i amb una tendència cap al naturalisme. Va publicar un llibre sobre Tècnica de l'Escultura. Va participar en diverses Exposicions nacionals, l'any 1915 va obtenir la Primera Medalla per la seva obra Aurora, en l'actualitat exposada en la Biblioteca Nacional de Madrid com a dipòsit de l'antic Museo Español de Arte Contemporáneo, avui Centre d'Art Reina Sofia. L'any 1947 se li va concedir el Premi Nacional de Pintura i Escultura