martes, 18 de mayo de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Cecília de Grevalosa)

És una església del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. De l'edifici originari romànic en resta ben poca cosa: fragments de paret i el portal, emparedat, de mig punt i adovellat. Es creu que la primitiva construcció devia ser una senzilla capella d'una sola nau amb absis. L'entrada principal es troba a ponent, on s'obre una porta d'estructura rectangular allindanada, que porta la data de 1621. Sobre aquesta hi ha un petit ull de bou. Culmina la façana un senzill campanar d'espadanya. L'església és d'una sola nau, de planta rectangular amb transsepte, coberta amb volta de totxo i uns arcs de reforç d'aquesta, que es recolzen sobre mènsules. Una motllura de guix recorre tota la part alta de la nau. A la capçalera hi ha un retaule de Sta. Cecília, Sant Isidre i Sant Marc. L'aparell és obrat amb carreus regulars, ben tallats i col·locats a trencajunt. 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de Fontanelles)

És una obra del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església Romànica d'una sola nau, coronada per un absis semicircular, gairebé de la mateixa amplada i tan alt com la nau; l'església no té cap tipus d'ornamentació i les obertures es reparteixen, una al bell mig de l'absis, de doble esqueixada i d'arc de mig punt adovellat, i la porta (avui tapada) al mur de migdia, d'arc de mig punt adovellat. El mur frontal és d'època moderna, amb la porta nova de l'any 1950. L'aparell és format amb carreus col·locats en filades horitzontals. 


 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Mont)

És una obra del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'un edifici romànic en estat ruïnós que evidencia però l'obra romànica del segle xii formada per una església d'una sola nau, coronada amb un absis semicircular a llevant, de murs extremadament gruixuts que suportaven una volta (1.40mt.), probablement apuntada. La porta, situada al capdavall del mur de migdia tenia davant seu una tomba antropomorfa. Els murs són fets amb grans murs de pedra disposats en filades horitzontals i a trencajunt


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Castellfollit del Boix)

És una església romànica del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere de Castellfollit del Boix és una edificació de mitjans de segle xi que presentava una planta d'una sola nau, amb un gran transsepte i una capçalera a llevant estructurada en un absis central i dues absidioles. La nau i els braços del transsepte estaven coberts amb volta de canó i els absis i absidioles amb volta de quart d'esfera. Al segle xiii l'església fou ampliada: s'allargà el braç sud del transsepte es reféu l'absis d'aquest costat i s'obrí una portalada en el braç de migdia. Els carreus de la part antiga del temple són petits i no estan ben tallats; en canvi els de la part ampliada són ben tallats i disposats en filades i a trencajunt. L'absis i l'absidiola primitiva presenten ornamentació llombarda amb arcuacions cegues i lesenes. En l'absis s'obren 3 finestres de doble esqueixada i una en cada absidiola. El 1633 fou modificada s'escurçà la nau, de forma que el transsepte passà a ser la nau principal i el presbiteri quedà cap al nord. Els tres absis es van reconvertir en capelles laterals.
Portal centrat dins una petita façana que sobresurt del mur de la nau. El seu aparell és regular, els carreus ben tallats i disposats en filades i a trencajunt. Està estructurat en tres arcs de mig punt en degradació fets de dovelles i adornats amb arquivoltes que es recolzen sobre dues columnes a cada cantó, acabades en dos capitells. A sobre d'aquests hi ha una imposta que ressegueix els arcs. L'arquivolta interior està ornamentada amb puntes de diamant. La temàtica dels quatre capitells és vegetal, derivació dels motius corintis del capitell romànic. Motius florals de tiges allargades i fulles de parra amb nervis. Es pot veure la influència de l'escola lleidatana. Al seu interior hi ha el retaule major, barroc, del segle XVII


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Grevalosa)

És una església del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Miquel és avui un edifici ruïnós, que ha perdut totalment les cobertes i la part superior dels murs. Malgrat l'estat lamentable de conservació és interessant per la seva antiguitat car es tracta d'una obra preromànica del s.IX format per una sola nau quadrada, coberta inicialment amb bigues i capçalera amb un absis molt allargassat. Aquest edifici va modificar-se i ampliar-se a finals del segle x o començaments del s.XI, amb l'aprofitament de forces elements (arcs de ferradura per ex.) amb la construcció d'una església de tes naus, amb dues capelles incorporades, amb la porta a migdia, etc 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Marc)

És una església del municipi de Castellfollit del Boix (Bages). Actualment l'ermita de Sant Marc es troba a la finca Mas Palomes. La capella de Sant Marc es troba actualment en estat ruïnós. Era un edifici d'una sola nau rectangular construït sobre una llosa de pedra amb la porta orientada a l'oest. Dels seus elements estructurals encara manté el mur d'entrada amb el campanar d'espadanya i un dels murs laterals, on s'hi veuen els forats que suportaven les bigues de fusta. Aquesta capella rural era un dels llocs de culte de la família Grevalosa. Apareix documentada a finals del s. XIII i s'hi venerava la imatge de Sant Marc. 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu Vell de Maians)

És una església romànica del municipi de Castellfollit del Boix (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau, amb un absis semicircular a llevant. Exteriorment aquest presenta tres series de quatre arcuacions cegues, separades per lesenes o bandes llombardes. En cada part hi ha una finestra de doble esqueixada, encara que les laterals estan tapiades. Es creu que aquest estaria cobert amb volta de quart d'esfera.
La volta de la nau esta esfondrada, però tot fa pensar que estaria coberta amb una volta de canó. En el mur de ponent hi ha restes del campanar. La porta s'obre al capdavall del mur de migdia i per les restes que hi ha es creu que seria de mig punt i adovellada. Els carreus de l'aparell són irregulars, però estan ben disposats en filades i a trencajunt. L'estat de conservació és de total ruïna i abandó. 


 

Escultors Catalans (Llorenç Matamala i Piñol)

Barcelona, 1856 - Barcelona, 1925. Fou un escultor català. Va ser deixeble i gendre de l'escultor Joan Flotats, amb el qual va treballar a la decoració escultòrica del Parc de la Ciutadella, i va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona. Col·laborador i amic de joventut d'Antoni Gaudí, el va ajudar a la Sagrada Família, on era cap de l'equip d'escultors, realitzant nombroses obres seguint les directrius marcades per Gaudí. També col·laborà a la Casa de los Botines. Va ser pare del també escultor Joan Matamala i Flotats.

Escultors Catalans (Joan Matamala i Flotats)

Barcelona, 1893 – Barcelona, 1977. Fou un escultor català, fill del també escultor Llorenç Matamala i Piñol i nét i deixeble de Joan Flotats. Es va formar a l'Escola de la Llotja (1910). Va treballar d'aprenent al taller de la Sagrada Família i, al morir el seu pare, va acabar la part escultòrica de la façana del Naixement al 1934. Va destacar com a retratista, fent exposicions individuals des de 1920 a Barcelona, Girona i Reus. Conreà també la pintura. Va reunir un important arxiu documental i gràfic sobre Antoni Gaudí, que va cedir l'any 1972 a la Càtedra Gaudí, i fou autor d'una Història de la Sagrada Família.
Matamala va ser el divulgador d'un desconegut projecte gaudinià, l'Hotel Attraction, del que se sabia res fins al 1956, quan va publicar una memoria titulada "Cuando el Nuevo Continente llamaba a Gaudí (1908-1911)", on, junt a la explicació del projecte va afegir diferents dibuixos realitzats per Gaudi

Escultors Catalans (Sergi Mas Balaguer)

Barcelona, 30 d'octubre de 1930. És un escultor, ceramista, pintor, gravador i escriptor d'origen català, establert al Principat d'Andorra. Es formà al Poble Espanyol de Montjuïc, on treballà la ceràmica, el gravat, l'estampat i el tornejat i on conegué a la seva esposa i col·laboradora Maria Canalís, amb la qual es casà el 1955. Després de diversos encàrrecs i viatges a Andorra, el 1957 s'establí a Aixovall (parròquia de Sant Julià de Lòria).

Va participar en la reforma de la Casa de la Vall (casalici seu del Consell General de les valls d'Andorra), dirigida per Manuel Humbert i Rafael Benet: Va realitzar els projectes i el disseny del mobiliari de la sala del Consell General i la sala de justícia, així com la decoració del despatx de Sindicatura, del vestíbul del casalici i d'altres elements (1961).
El 1966 va obrir amb la seva esposa un taller de ceràmica a Sant Julià de Lòria, on dissenyà i elaborà diversos models d'imatges, figures i murals. Entre les seves escultures més destacades està la nova de la imatge de la Verge de Meritxell, després de la destrucció de l'original romànic per un incendi el 1972. Ha efectuat diversos treballs monumentals, com ara el mural Les Benaurances a la façana de l'església parroquial d'Escaldes-Engodany, la font monumental Garlandes i llorer a Sant Julià de Lòria o els monuments a mossèn Cinto Verdaguer a Ordino i a Escaldes-Engordany. També té obra en col·leccions públiques i privades fora d'Andorra, com el mural de ceràmica esmaltada de Santa Maria de Meritxell al claustre del monestir de Jerusalem, a Israel (1994), i altres obres al Vaticà i al Museu de l'Home de París, o els monuments de dedicats a Arnaldeta de Caboet i al Consell de la Terra en bronze i pedra, entre molts altres.

La seva obra no s'ha limitat a l'escultura, també ha treballat com a il·lustrador, cartellista, gravador, exlibrista i és l'autor d'una col·lecció de segells per correus francesos dedicada a les llegendes d'Andorra. El 2008 el ministeri de cultura francès li va atorgar la medalla de “Chevalier des Arts et des Lettres”. El novembre del 2017 i després d'uns seixanta anys establert a Aixovall, Sergi Mas es va mudar al centre de Sant Julià de Lòria, localitat que a més li ha facilitat instal·lar el seu taller a l'escola d'art comunal que, al mateix temps, passa a anomenar-se Espai Sergi Mas. Té la seva pròpia obra literària, tant narrativa com d'assaig, il·lustrada per ell mateix. És autor dels llibres El moble andorrà (2003) i Aspectes de l'art popular d'Andorra (2016), dedicats per un costat a l'estudi del mobiliari tradicional d'Andorra i per l'altre, als objectes que conformen l'art popular del mateix país. La seva producció artística té com a font d'inspiració l'etnologia i l'art popular, dels quals en fa una reinterpretació. La temàtica de les seves obres se situa voluntàriament dins del corrent artístic conegut com a art fantàstic. El seu procés creatiu va des de la recreació de l'art tradicional dels pastors al món de la fantasia vorejant el surrealisme, aplicant un l'ampli ventall de tècniques creatives, o des del tremp a l'ou, fins a la ceràmica, passant pel gravat i l'escultura. Una bona mostra de la seva producció artística així com de la seva personalitat es veuen reflexades en el documental Sergi Mas, dirigit pel seu nét, Hèctor Mas i produït per la Societat Andorrana de Ciències el 2016. 

Escultors Catalans (Bartomeu Marcé i Reixach)

Nacio en Barcelona, el 25 d'agost de 1875 - Barcelona, 2 de febrer de 1964. Fou un escultor i figurista català. Tenia el taller escultòric al carrer Torrent del Dragó, 12 del barri de Sant Andreu, el taller i l'habitatge comunicaven per dins. Es va casar en primeres núpcies amb Josefa Sansa Pla, natural de Vic, el vint-i-dos de gener de 1900, es va quedar vidu després de la Guerra Civil. Es va tornar a casar el 18 de maig de 1946 amb Eulàlia Vilasaró Ventura. Fou mestre d'artesans i escultors, a l'Escola d'Arts i Oficis, com per exemple Domènec Umbert Vilasaró, cosí de la seva segona dona.

Les figures de pessebre de Bartomeu Marcé tenen un marcat estil orientalitzant, molt ric i fastuós, a la manera del gran escultor i pessebrista Domènec Talarn. Les seves figures són inconfusibles, amb rostres expressius i un gran dinamisme gestual, accentuat pel moviment de la indumentària. Marcé realitzava les figures amb fang i motlles, per a després, encara amb el fang fresc, retocar-les delicadament amb la tècnica del palillo, que consisteix en remarcar expressions, afinar o afegir detalls i elements, mitjançant eines molt fines com per exemple, escuradents o espàtules. Un cop cuites, les enllestia amb una policromia lluminosa i plena de color. Enllaça l'estil del barroquisme orientalitzant del segle xix amb l'expressionisme pictòric dels nous corrents artístics europeus.

Escultors Catalans (Julio Maragall)

Nacio en Barcelona, en 1936. És un escultor i arquitecte veneçolà, fill del també escultor Ernest Maragall. En 1939 va exiliar-se amb els seus pares, a Veneçuela, país originari de la seva mare. Entre 1959 i 1961 va estudiar a la Facultat d'Arquitectura i Urbanisme de la Universitat Central de Venezuela, on rep classes d'arts plàstiques, ceràmica, joieria i escultura. El 1961 es trasllada als Estats Units on realitza estudis d'arquitectura paral·lelament als estudis d'art i escultura a la Universitat Cornell. El 1965 torna a Veneçuela i a partir de 1974 dóna classes de disseny a la Universitat Simón Bolívar (fins a 1983). El 1984 és nomenat coordinador d'arquitectura d'aquesta universitat i, a partir del 1985, s'encarrega de la càtedra d'escultura, de la qual és encara docent. Ha estat membre de la Comissió Assessora del Departament de Disseny i Estudis Urbans, de la Comissió de Desenvolupament de la Planta Física i del Consell Assessor de la Coordinació Docent d'Arquitectura de la USB. Inicialment va treballar escultures en ferro per després utilitzar la fusta i el buidatge en bronze. El 1988 crea la seu Simón Bolívar civil al Passeig José María Vargas de Caracas. El 1989 realitza la primera exposició de bronzes, sempre sobre la figura femenina en composició amb volums. El 1996 realitza l'obra A Simón Bolívar al Parc de la Barceloneta, a Barcelona.

Escultors Catalans (Ernest Maragall i Noble)

Nacio en Barcelona, el 3 de novembre de 1903 - Caracas (Venezuela), en 1991) va ser un escultor català establert a Caracas, on va realitzar la majoria de les seves obres.
Fill del poeta Joan Maragall, va començar els estudis d'Arquitectura passant a continuació a l'Escola de Bells Oficis, dirigida pel pintor Francesc d'Assís Galí, la seva estada en aquesta escola també va ser curta, ja que durant el mandat del general Primo de Rivera, la va manar clausurar. El seu aprenentatge es va realitzar al taller de l'escultor Josep Llimona, fent llargs viatges d'estudi per Itàlia i una estada a París. Després d'una primera exposició individual a la Sala Parés de Barcelona, s'instal·la a París entre els anys 1928 i 1933, on fa amistat amb Apel·lels Fenosa, Picasso, Joan Rebull i Aristides Maillol, entre altres. Durant la guerra civil espanyola, es trasllada amb la seva família a Caracas d'on era originària la seva esposa, ocupa el càrrec de professor de l'Escola d'Arts Plàstiques, així com l'any 1938 el de delineant al ministeri d'Obres Públiques de Veneçuela. Va tenir un gran èxit a la seva "segona pàtria" com ell la nomenava, on va realitzar grans encàrrecs públics i privats, sense perdre mai la seva relació amb Barcelona.