Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Miralles)

És l'església romànica de l'antic poble, ara abandonat, de Miralles, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. Està situada al lloc més alt del poble, al nord del castell del mateix nom. La història d'aquesta església està del tot vinculada a la del castell.
És un edifici d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, que es comunica amb la nau mitjançant un arc presbiteral curt. S'han perdut del tot els sostres, que devien tenir voltes de quart d'esfera a l'absis i de canó a la nau. Dos arcs torals reforçaven la volta de la nau. La porta és al sud, amb arc de mig punt i dues arquivoltes al damunt. A l'absis i a la façana de migdia s'obre dues finestres de doble esqueixada, amb la part exterior recta, en comptes de divergent. És una construcció del segle xii, clarament emparentada amb el monestir d'Alaó, i la seva decoració exterior i interior hi remet, com les fornícules de la part de la capçalera de la nau.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Espluga de Serra)

O la Purificació, és l'església parroquial romànica del poble d'Espluga de Serra, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. La parròquia de Santa Maria d'Espluga de Serra tenia antigament com a sufragània, o tinença, l'església de la Mare de Déu de l'Esperança de Castellet. També en algunes èpoques fou sufragània seva la de Sant Josep de la Torre de Tamúrcia.
És un edifici molt transformat, de manera que és difícil de veure-hi els elements d'origen romànic. L'església fou donada el 947 al monestir de Lavaix, de manera que es lliurà del domini general del d'Alaó sobre aquest territori. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Casterner de les Olles)

És l'església romànica tardana del poble de Casterner de les Olles, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. Havia tingut el caràcter de parroquial, i en depenien com a sufragànies les esglésies de Llastarri, Enrens i Trepadús. Més modernament, però, passà a dependre de Sopeira, i les dues darreres foren adscrites a Viu de Llevata. Fou consagrada el 1349. Fou comprada, juntament amb el castell de Casterner, per l'abat d'Alaó, que es féu així amb el senyoriu del lloc. És una església tardana, consagrada, potser per segon cop, el 1394.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Josep de la Torre de Tamúrcia)

O la Purificació, és l'església romànica del poble de la Torre de Tamúrcia, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. És sufragània de la parroquial de Santa Maria d'Espluga de Serra.
És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó i un arc toral de reforç a mitja nau. A llevant té l'absis semicircular, unit a la nau per un arc presbiteral. La porta és al sud, sota un porxo, per la resta, només dues finestre l'una, al centre de l'absis, de doble esqueixada, i a la façana meridional, una altra d'una sola.
Amb el pas del temps ha estat molt modificada: es van construir dues capelles, una a cada banda, el cor i un campanar de torre annex a la façana de ponent. El conjunt fa pensar en una obra del segle XII 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Feliu del Castellet)

Fou l'església parroquial romànica del veïnat del Castellet, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. Directament de l'església, no es té documentació, però sí del lloc de sant Feliu, en terme del Castellet. No queda gran cosa de l'església, ja que fou convertida en corral; tanmateix, encara es pot observar un mur adossat a un terraplè, fet de pedres escairades, prop del qual es trobaren sepulcres de llosa. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de Torogó)

És l'església romànica del poble de Torogó, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. Originalment fou un santuari (és així esmentada el 974), i just deu anys després, el 984, ja acull un priorat benedictí del monestir d'Alaó. És probable que a partir de l'establiment del priorat sorgís el poble al voltant seu.
Gràcies a la documentació conservada del monestir d'Alaó, Sant Climent de Torogó és una església, i priorat, àmpliament documentada des del segle ix. En el moment de la seva decadència és possible que els seus monjos anessin a engruixir el nou priorat creat a Sant Pere dels Masos de Tamúrcia.

És una església molt transformada al llarg dels segles, fins al punt que es fa difícil de reconèixer-ne els elements romànics. És allargassada, de forma desproporcionada; té una sola nau, coberta amb volta de canó irregular: rebaixada als peus de la nau i més estreta i semicircular a la part propera a l'absis. La porta és al nord, i té un petit campanar d'espadanya d'un sol ull.
En un origen, aquesta església devia ser molt més petita i coberta amb fusta. Es tractaria del tram que ara presenta la volta rebaixada, contigua a l'absis. Aquest és semicircular, però allargassat, seguint models arcaics. El guix que cobreix les parets interiors impedeix fer-ne una anàlisi més acurada i precisa.
A l'exterior es veu un aparell molt primitiu, irregular, però distribuït en filades regulars. Tot fa pensar que es tracta d'un edifici, en la seva part original, molt antic, dels voltants de l'any 1000, però que sofrí posteriors remodelacions que el dugueren a l'estat actual. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de l'Esperança del Castellet)

És l'església romànica del veïnat del Castellet, en el terme actual de Tremp, dins de l'antic terme d'Espluga de Serra. La primitiva església del Castellet fou la de Sant Feliu del Castellet, que fou abandonada en un temps indeterminat. La de la Mare de Déu de l'Esperança la substituí en el seu paper.
És una església d'una nau, coberta amb volta de canó semicircular, amb un arc toral que parteix la nau en dues meitats. L'absis semicircular, a llevant, s'obre directament a la nau, sense arc de transició. La nau conté unes capelles també cobertes amb volta de canó, però clarament més tardanes, com també ho és la sagristia.
La porta, a la façana de ponent, acaba amb un arc de mig punt fet amb dovelles. Al damunt seu hi ha una finestra d'una esqueixada. Al damunt, encara, un campanar d'espadanya de dos pisos, amb dos ulls a l'inferior i un de sol al superior, molt esvelt. L'aparell constructiu és de carreus irregulars, però la bona factura de la construcció fa pensar en una obra tardana, del segle XII o potser fins i tot del XIII

 

Escultors Catalans (Domènec Rovira el Major)

Sant Feliu de Guíxols (Girona), 1608 – Barcelona 1678/79. Es considera un dels escultors més rellevants de la seva època. Gràcies a la seva participació i defensa, es va aconseguir que el gremi d'escultors es consolidés respecte al gremi dels fusters. Rovira va ser dels primers escultors que aconseguí que li fos reconegut el dret a contractar i emprendre totes les feines per a la realització d'un retaule. El 1632 ja se’l troba a Barcelona, però fins al 1638 no es troba la seva primera obra documentada.
És un escultor que destacarà per un elevat nombre d'encàrrecs de retaules i escultures de fusta, treballant una bona part de la seva etapa amb fusters que l'ajudaven amb la realització de les seves obres fins a mitjans del segle xvii, quan comença a prescindir dels fusters. Va treballar per diferents indrets de Catalunya i possiblement, una de les seves obres més importants, va ser la realització del gran retaule de Sant Feliu de Guíxols el 1657, ara desaparegut.
La seva obra és força extensa però molt desconeguda, ja que arran de la Guerra Civil Espanyola, a partir del 1936, va patir diversos atacs com incendis que van destruir bona part de les seves obres i del patrimoni català

Escultors Catalans (Joan Roig)

Barcelona, 1629/35 - Barcelona, 1697. Fill d’un seller, no volgué seguir la tradició familiar. Fou aprenent de Domènec Rovira. En 1660-61 i en 1671-72 treballà a la catedral de Barcelona i per a Sant Vicenç de Cardona el 1667. Amb el seu fill, féu el retaule de la capella de Sant Pacià a la seu barcelonina (1688-91). Treballà també per a Sant Vicenç de Rupià (1691), Alforja i Vilanova de Prades (1695). Fou un dels promotors del gremi d’escultors de Barcelona, al qual pertangué des de la seva fundació (1680), i en fou clavari. El 1697 el seu fill Joan Roig i Gurri (Barcelona? ~1656 — 1706) féu la passantia i fou admès al gremi d’escultors amb un Sant Sebastià nu de mig relleu. Féu el retaule de la capella de la Mare de Déu del Roser per al convent de Santa Caterina de Barcelona, conegut per diversos gravats de l’època (1704-06). Fou l’autor dels models dels canelobres monumentals de la seu de Mallorca i de l’urna de plata de Sant Bernat Calbó de Vic, obres executades per l’argenter Joan Matons. Pare i fill representen un barroquisme progressivament tendent al rococó.

Escultors Catalans (Antoni Joan Riera i Pascual)

Arenys de Mar (Barcelona), 1578 - Areyns de Mar (Barcelona), el 1638. Fou un dels escultors catalans més notables del primer terç del segle xvii, que treballà a Madrid, Valladolid i Catalunya. Encara avui es desconeix on i com es desenvolupà la seva etapa formativa, així com la seva producció primerenca, tot i que l'any 1597 és citat com a imaginaire al seu poble natal. A través dels testimonis documentals es té constància que a l'estiu del 1605 posava en ordre els seus afers econòmics i familiars i redactava el testament davant del notari de la vila. Tot indica que es preparava per una llarga absència i aplegava una renda per garantir-se l'estada lluny de casa, ja que havia decidit provar fortuna lluny de Catalunya i treballar a la Cort.
 

Escultors Catalans (Agustí Pujol)

Vilafranca del Penedès (Tarragona), 1585 - Reus (Tarragona), 1628. Fill de l'escultor Agustí Pujol el Vell, va ser, sens dubte, un dels artistes més rellevants dels primers anys del barroc català. Va realitzar i va col·laborar en moltes obres escultòriques: a Barcelona, Terrassa, Martorell, Verdú, Reus, Arenys de Mar, etc, assolint un altíssim nivell tècnic i mostrant una originalitat molt per sobre de la mitjania. Les seves obres van ser tingudes en compte i referenciades per altres escultors i imatgers catalans durant els segles XVII i XVIII. S'ha arribat a plantejar, fins i tot, la hipòtesi d'un possible viatge a Itàlia, idea que no ha estat provada amb troballes documentals. D'entre els seus nombrosos retaules, els dedicats a la iconografia de la Verge del Roser van ser molt rellevants i també destaquem la seva obra més notable el Retaule de la Puríssima Concepció de l'església de Santa Maria de Verdú.

Escultors Catalans (Josep Pujol i Juhí)

Folgueroles (Barcelona), 1734 - Sant Llorenç de Morunys (Lleida), 1809. Pertanyia a una família de retaulers. El seu avi Segimon Pujol (Gurb 1672? - Folgueroles 1759) fou l’autor de diversos retaules com el de la Mare de Déu dels Àngels de Casserres de Berguedà (1704), el de la Mare de Déu de Coaner (1716), el del Roser de Matamargó (1730), fet amb la col·laboració del seu fill Francesc Pujol i Planes (Prats de Lluçanès 1702 - Folgueroles 1785), i el del de Santa Maria de Folgueroles (1735) fet amb la col·laboració del seu fill homònim, Segimon Pujol i Planes (Prats de Lluçanès 1710 - Folgueroles 1745), pare de Josep Pujol i Juhí. La primera notícia sobre Josep Pujol i Juhí com a escultor data del 1754. Treballà a Sant Climent de la Selva ( 1759) i a Agramunt (1764). L’any 1772 plantà el retaule del Roser de Puig-reig i a partir de 1773 passà a residir a Sant Llorenç de Morunys, des d’on executà retaules per a moltes esglésies i capelles veïnes (Berga, Bagà). La seva obra més important és el conjunt escultòric de la capella de la Mare de Déu dels Colls, a l’església parroquial de Sant Llorenç de Morunys (1773-1784), en el qual desenvolupà un extens programa mariològic alguns aspectes del qual s’inspiren en gravats dels germans J.S. i J.B. Klauber. Els seus fills nascuts a Folgueroles, Segimon, Francesc i Josep, Pujol i Santaló, col·laboraren assíduament amb ell i executaren individualment diverses obres (Cardona, Matamargó, santuari de Cabrera, Puigcerdà o Navès). Els seu nets Josep Pujol i Galí i Josep Pujol i Llobet també continuaren l’ofici familiar.

Escultors Catalans (Josep Pol)

S.XVIII. Fou un escultor actiu a Catalunya durant la primera meitat del segle XVIII, va ser deixeble de l'escultor Pau Costa. Notícies que se'n té d'ell és la de l'encàrrec que li va fer Pau Costa d'acabar el retaule de Sant Fruitós de Llofriu i que sembla que l'any 1740 va ser finalitzat. Això no obstant, el retaule de Llofriu està firmat per Pau Costa, però amb la data de 1740, quan ja feia 13 anys que Pol era mort. També és obra seva el retaule de l'ermita de Sant Sebastià de la Guarda, perdut durant la crema del centuari durant la Guerra Civil espanyola