Esglésies gòtiques de Catalunya (Santuari de la Mare de Déu del Corredor)

És troba molt a prop del cim (633,5 msnm) de la serra del Corredor, a 633,5 msnm, dins del Parc Natural del Montnegre i el Corredor en el terme municipal de Dosrius. És d'estil gòtic tardà, i fou bastit a finals del segle xvi.
És un centre de devoció a la comarca i té una gran tradició l'aplec de dilluns de Pasqua, tant per a la comarca del Vallès com del Maresme. Té uns goigs dedicats per a cantar-li a Mare de Déu: "Cantarem Verge lloada, vostres goigs amb gran amor. Siau la nostra advocada, patrona del Corredor...". El santuari depèn de la parròquia de Sant Andreu del Far.
El santuari es troba adossat a una casa de masovers. Tot el conjunt es troba envoltat per una paret que els protegeix. La planta de la nau és de creu llatina, i hi ha dues petites capelles laterals al creuer. En un petit cambril, cambra elevada i accessible situada al darrere de l'altar, s'hi venera la Mare de Déu dels Socors. Envoltant el cambril destaca el retaule major, obra cinccentista. El campanar és una torre quadrada rematada per merlets i amb gàrgoles als angles.
El presbiteri queda tancat per una reixa de ferro forjat, de l'estil del temple; a l'interior hi ha un retaule d'estil plateresc, del segle xviii, el qual fou salvat de les destrosses l'any 1936. Té un campanar de torre amb planta quadrada, fet amb pedra granítica, que sobresurt de la coberta de la nau. Al segon pis, on hi ha instal·lades les campanes, s'hi obren les finestres d'arc de mig punt i allargades. El cos de coronament conserva un grup de mènsules força interessants i un grup de merlets de forma escalonada. A l'exterior de l'església, al davant mateix, hi ha una gran columna de pedra aïllada. A la façana lateral hi ha l'accés a l'església i a l'habitatge. Aquest té un pas que el comunica amb el temple

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Pineda)

És una església parroquial de Pineda de Mar (Maresme) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de planta rectangular amb absis poligonal i dues capelles. De tres naus separades per gruixuts pilars que sostenen una volta de creueria amb claus de volta. Dues claus parlen de la devoció a la Mare de Déu. La que hi ha al bell mig del presbiteri representa la seva imatge amb la bola del món a la mà dreta i l'Infant Jesús assegut al cantó esquerra. A les sis restants claus de pedra hi ha representats diversos personatges. La nau central és il·luminada per la rosassa gran, situada sobre la porta principal. Una rosassa més petita correspon a les golfes. Les dues naus laterals estan il·luminades per finestres quadrades a la part superior dels murs laterals.
La façana principal, la porta lateral de Sant Joan, l'Altar Major i la capella lateral són recobertes amb esgrafiats. A més, la façana principal presenta una distribució simètrica l'eix de la qual passa pel centre de la rossasa petita. La gran es fonamenta en una arcada que la suporten quatre columnes que emmarquen la rossasa central i la porta. A la mateixa alçada quatre columnes adornades amb flors i coronades amb un capitell d'estil corinti que suporten un entaulament rematat per una cornisa. El cercle de la rossasa central l'emmarquen onze caps d'angels. L'ornamentació de la façana es compon per una xarxa geomètrica de rombes sobre la qual es dibuixa de forma repetitiva, plana i modular, positiva i negativa, el rombe corbat pels vertex cap a fora i pels costats cap a dintre en els positius, i cap a fora en els negatius

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria d'Arenys)

És una església del municipi d'Arenys de Mar que pertany al Bisbat de Girona. Es troba al centre de la població, prop de la Rambla o Riera d'Arenys. Va néixer com una secessió de la parròquia de Sant Martí d'Arenys (Arenys de Munt) l'any 1575, encara que no fou independent del tot fins al 1781. Va ser consagrada el 28 de juliol de 1686 i posada sota el patronatge de la Mare de Déu Assumpta, la imatge de la qual presideix el retaule de l'altar major. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.
L'església de Santa Maria d'Arenys de Mar, edifici d'una sola nau amb capelles laterals, és una barreja curiosa d'estils. L'estructura dels murs és renaixentista ("a la romana"), però la coberta de la nau i de les capelles és de volta ogival, gòtica, com era molt freqüent a l'època. La façana barroca amb coronament mixtilini és centrada per la portada, pròpia d'un barroc tardà emmarcada per columnes de fust llis i per decoració de caràcter rococó. És obra del 1755 del mestre Fortià Anglada. Entre 1777 i 1789 es féu una ampliació lateral a manera de creuer i es construí la capella dels Dolors, segons projecte de l'arquitecte Joan Mas i sota la direcció de Joan Olivé. A mitjan segle XIX, es construí la capella del Santíssim. La façana és flanquejada pel campanar de planta quadrada que esdevé octogonal i que és c oronat per un templet afegit el 1911, i, a l'altre costat, pel comunidor, amb coberta inclinada de ceràmica vidriada.
A partir de 1755, sota la direcció del mestre d'obres vigatà Fortià Anglada, es va allargar la nau de l'església i es va aixecar una nova façana. És declarada monument historicoartístic de caràcter nacional per un Decret del 1976.
Hi destaca la notable portalada barroca, amb obertura rectangular flanquejada per columnes compostes que sostenen un entaulament mixtilini. Damunt la llinda hi esculpit l'escut de la vila. Corona la composició una fornícula, envoltada de volutes barroques, amb una imatge de la Mare de Déu.
La rosassa es col·locà el 1757 aprofitant les dovelles de l'antiga. L'actual, del 1893, és de vidres de colors amb l'escut d'Arenys al mig, envoltat dels símbols dels evangelistes, tal com va voler Joan Roura i Preses, el benefactor que la va pagar. Darrerament ha estat restaurada.
En el lateral de l'església, al carrer de l'Església hi ha el portal xic. De dimensions bastant més reduïdes que la portalada principal, damunt la llinda hi ha una fornícula amb una imatge de Sant Elm (la capella que es trobava abans en aquest lloc estava dedicada a aquest sant). La imatge fou costejada per Josep Pons i Vilà. El portal xic també varià el seu lloc amb les ampliacions del Temple.
El campanar és de base quadrada i vuitavat a partir de la segona planta. A començament del segle XX s'hi sobreposà una torratxeta d'estil indefinit per a la campana major, on destaquen els pinacles del terradet i el cercle d'esveltes pilastres que sostenen una exòtica cúpula acampanada sobre un entaulament classicista. El 1618 s'hi col·locà un rellotge de sol, substituït el 1636 per un de corda.
L'any 1633, el mestre Calsa de Barcelona, construí dues campanes, la grossa i la dels quarts. Els treballs de foneria els realitzà a Arenys de Mar amb coure de Roses i estany de Barcelona i Mataró. La campana de les hores (o del sometent), és sostinguda per uns ferros que són una meravella del forjat, rematats amb uns caps humans impressionants.
Les despeses, incloent-hi el transport, els motlles i la llicència del Bisbat de Girona per a la benedicció arribaren a 416 lliures, 1 sou i 8 diners. Les campanes es van fondre i refer en diverses ocasions.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Premià)

És una obra de Premià de Dalt (Maresme) protegida com a bé cultural d'interès local. Parròquia de d'estil tardogòtic, amb una planta quadrada, que consta d'una única nau, amb capelles laterals, absis poligonal i campanar de torre.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Clarà)

És un priorat benedictí del municipi d'Argentona (Maresme), però més proper a Òrrius (Maresme). És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Petit edifici gòtic, amb elements d'un anterior romànic. La nau és quasi quadrada, així com el presbiteri. Es conserven vestigis dels fonaments i restes de les edificacions priorals.
L'església és de finals del segle xiii o del començament del XIV, moment de transició del romànic al gòtic. La nau és quasi quadrada, 8 m de llarga per 9 m d'ample. Tot i que s'hi afegim el prebiteri fa un total de 12,5 m de llargada. La coberta és una volta molt apuntada. La porta d'accés té un arc de mig punt. Al costat hi ha un nínxol d'estil gòtica que contenia un antic sarcòfag. El petit campanar d'espadanya correspon a la restauració del 1920. Sempre s'ha dit que els dos sarcòfags de pedra de la façana de l'església de Sant Julià d’Argentona procedeixen de Clarà.
A pocs metres de l'església hi trobem el conjunt arquitectònic de la masia de Sant Pere de Clarà. L'edifici data del segle xvii i va substituir l'edifici monacal del priorat de Sant Pere de Clarà. Va ser arrendada a la família Marc, que després va passar a ser-ne la propietària. El mas, sota la denominació de Can Marc del Priorat, va continuar desenvolupant les seves activitats agraries durant més de tres segles.
L'aspecte actual de la masia, amb trets modernistes, es deu a una posterior restauració. L'any 1920, Jaume Figueras, un industrial de Barcelona, va adquirir la finca per a convertir-la en casa de camp, fent restaurar el conjunt de la masia i la capella a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver, deixeble d'Antoni Gaudí i col·laborador en la construcció de la Sagrada Família, la Casa Batlló i el Park Güell. Joan Rubió fou l'autor de l'edifici del Frare Blanc a l'Avinguda del Tibidabo, la Casa Golferichs de la Gran Via a o el Pont del Carrer del Bisbe entre d’altres. La coneguda afició de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver per l'arqueologia i el paisatgisme va fer que el projecte de reinterpretació i restauració de la masia i de la capella fos molt esmerat, tant pel que fa a l'arquitectura interior i exterior dels edificis com pels jardins de la finca, creant un conjunt harmònic.
Cal apuntar que el conjunt de l'església de Sant Pere de Clarà i la masia de Can Marc del Priorat ja era conegut per Puig i Cadafalch, originari de Mataró i que disposava d'una casa d'estiueig a Argentona. El mateix Puig i Cadafach va intervenir sobre l'església de Sant Pere de Clarà fent traslladar dos antics sepulcres de pedra, que actualement es troben a la façana de l'església parroquial de Sant Julià d'Argentona.

Pintors Catalans (Manuel Joaquim Raspall i Mayol)

Barcelona, 24 de maig de 1877 -La Garriga, 15 de setembre de 1937. Fou un arquitecte modernista i noucentista català. Arquitecte d'un modernisme tardà, Raspall no arribà a tenir la fama dels seus predecessors i mestres Domènech i Montaner o Puig i Cadafalch que havien gaudit de l'interès de les grans fortunes i els mecenes entre els seus clients. Tanmateix, Raspall va saber adaptar-se a un temps canviant i la seva obra va del modernisme al noucentisme per acabar en un déco incipient, construint el que tocava en cada moment i evolucionant d'estil i de tipus d'edificació. La major part de les seves obres es concentren entre Barcelona i el Vallès Oriental. Les obres principals a la Garriga i Cardedeu, avui considerades Bé Cultural d'Interès Nacional, van estar a punt de caure sota les excavadores als anys 70. De fet, quasi un 60% dels més de 760 projectes signats han desaparegut. Raspall, a més, actuà com urbanista, ja que fou arquitecte municipal de l'Ametlla del Vallès, la Garriga, Caldes de Montbui i Granollers en un període de creixement que forçà a aquests municipis a desenvolupar un planejament urbanístic vigent fins als anys 80.
Personalment, Raspall va ser una persona oberta a la col·laboració i compromesa amb les activitats socio-culturals del seu entorn vallesà, escrivint a la premsa local, participant en tertúlies intel·lectuals o organitzant festes i congressos en un ambient de polítics, músics i escriptors que venien a la Garriga atrets per la nova moda de la burgesia de principis de segle XX.

Pintors Catalans (Eusebi Planas i Franquesa)

Barcelona, 1833 - Barcelona, 1897. Va ser un dibuixant, aquarel·lista i litògraf català. El seu pare volia que estudiés Dret, però la seva vocació artística féu que al final ingressés al taller d'un gravador litògraf. Posteriorment es va inscriure a l'Escola de la Llotja i a una acadèmia privada. El 1849 va anar a estudiar a París per perfeccionar les tècniques litogràfiques sota les ordres de Lassalle. Allà va començar a treballar per a l'editor Goupil, primer amb un retrat d'Eugenia de Montijo a cavall i vestida a l'andalusa. Gràcies a aquest i a altres projectes es va consagrar com a dibuixant a París.
El 1854 es va declarar una epidèmia de còlera a la ciutat, fet que el feu tornar a Barcelona, on va començar a il·luminar fotografies i a il·lustrar novel·les, com Els tres mosqueters o Els miserables. Amb un fort volum de producció, esdevé un dels dibuixants i litògrafs més importants de la segona meitat del segle XIX, creant el prototipus de bellesa vuitcentista femenina. Una de les seves obres més emblemàtiques fou La Historia d'una Mujer de 1880. Avi de l pintor i dibuixant Francesc Labarta i Planas.

Pintors Catalans (Rossend Nobas i Ballbé)

Barcelona, 1841 – Barcelona, 5 de febrer de 1891. Fou un orfebre i escultor català. Va practicar una escultura realista, naturalista i virtuosa. Fill de Pasqual Nobas i Puigrubí de Barcelona i Teresa Vallvé i Bartolí de Reus. Va néixer al carrer de Corders, on el seu pare es dedicava a fer de llauner i on ell mateix va començar a exercir com a artesà tant en la fosa com en el cisellat. Aquests coneixements li varen permetre treballar d'argenter a l'obrador de la família Masriera amb els quals va mantenir una bona relació tota la seva vida essent, posteriorment, mestre del mateix Frederic Masriera i Manovens.

Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, aprenent escultura de la mà dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana i Barbany en el taller dels quals va entrar a treballar. Va rebre classes de pintura amb Claudi Lorenzale i Pau Milà i Fontanals, que li van despertar l'interès pel romanticisme i per la pintura a l'aquarel·la, una especialitat que, tot i no dedicar-se professionalment, dominava i on acostumava a realitzar aquarel·les instantànies. Després de treballar amb els Vallmitjana, va posar taller propi a Barcelona, primer a la plaça de l'Oli, més tard al carrer de Casanova i finalment al carrer de Provença.

El 1866 va exposar a París amb gran èxit. Va guanyar reconeixement com a escultor amb l'obra Segle XIX, també coneguda com a Torero ferit, amb la que va guanyar la medalla de segona classe a l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid de 1871. Amb el Bust de Cervantes va ser premiat a l'Exposició Universal de Viena de 1873, i amb el Bust de Fortuny ho va ser a Filadèlfia.

Va fer centenars d'imatges religioses, escultura funerària, escultura pública urbana i especialment retrats, una especialitat en què va adquirir una gran fama i va ser molt sol·licitat per les grans famílies barcelonines perquè els immortalitzés. Destaquen entre d'altres el bust de la senyora de Güell i els de membres de la família Masriera. També va ser l'escultor de la facultat de Medecina de Barcelona. Moltes de les seves obres es varen perdre en el decurs de les diverses revoltes de començament de segle XX fins a final de la Guerra Civil espanyola. Una de les pèrdues més destacades és la del fris dedicat a "la història del treball" que hi havia a la casa Bajot, obra de Guastavino al passeig de Gràcia 32 de Barcelona, del qual només en resta una petita part i que fou destruït en instal·lar un rètol comercial. Altre exemple de pèrdua és l'estàtua de Güell i Ferrer.
Al seu taller va tenir com a deixebles a Josep Gamot, Josep Reynés i Gurguí, Manel Fuxà i Leal, Torquat Tasso i Nadal, Anselm Nogués i Garcia, Josep Llimona i Bruguera, Joan Serra i Pau, Joan Flotats i Llucià, Frederic Masriera i Manovens i el medallista Damià Pradell i Pujol.
Va morir sobtadament d'una pulmonia que va contreure mentre tenia cura de la seva mare Teresa Vallvé i Bartolí, germana de Mateu Bellver Bartolí, que morí un mes abans als 84 anys.

Pintors Catalans (Josep Maria Martínez Lozano)

Barcelona, 29 de març de 1923 – Llançà, (Alt Empordà), 7 de juny de 2006. Fou un pintor i aquarel·lista català especialitzat en els paisatges i les marines.
S'inicià en el món de la pintura de ben jove, quan de seguida es va sentir atret i encuriosit per aquesta faceta de l'art. Format a Llotja, fou deixeble de Ramon Sanvisens i Joaquim Terruella.
Fou a Figueres, l'any 1946, on coneixeria el mestre Ramon Reig, que fou qui l'inicià en l'aquarel·la i li encomanà la passió per aquesta disciplina artística. Exposà per primera vegada el 1951 a la Sala Gaspar de Barcelona i, posteriorment, ho féu també a Itàlia, França, Anglaterra i Bèlgica.
Entre 1955 i 1957 s'establí a Montblanc (Conca de Barberà) on deixà una ingent quantitat de pintura paisatgística de la vila ducal i de la comarca. En aquesta etapa el seu estudi, "el Cau", fou lloc de trobada i reunió de tots els artistes que els estius acudien a pintar per a les Biennals d'Art de Montblanc. Poc abans que acabés el sojorn montblanquí, pintà per al local social del "Casal Montblanquí" un conjunt notable d'olis per decorar la sala del café, activitat que no acabà massa bé la qual cosa motivà que el pintor, disgustat, marxés de Montblanc. L'any 1981, el Museu Arxiu de Montblanc i el Centre d'Estudis de la Conca de Barberà aconseguiren la reconciliació i el pintor retornà a Montblanc, moment en què el Casal Montblanquí li reté un homenatge. L'any 2000 l'ajuntament de Montblanc el declarà Fill Adoptiu.[2] El 1975 rebé el Premio Nacional de Acuarela. Més endavant, l'any 1989, amb la donació d'un centenar d'aquarel·les, en gran part seves, crea a Llançà el Museu de l'Aquarel·la. Terrassa, Montblanc i Llançà són tres poblacions on Martínez Lozano establirà els seus estudis i tindran una gran importància en la seva trajectòria personal i artística. Al llarg de la seva carrera, fou guardonat amb molts premis i distincions, entre els quals cal destacar el seu nomenament com a membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2004) o com a president honorari de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya.

El gener del 2006, l'Ajuntament de Terrassa el nomenà fill adoptiu de la ciutat en una cerimònia que, sense saber-ho, seria l'últim acte al qual assistiria. El 7 de juny de 2006 va morir a causa d'una malaltia a la seva casa de Llançà, acompanyat per la família.