És l'església parroquial d'Arròs, municipi de Vielha e Mijaran (Vall d'Aran), protegida com a bé cultural d'interès local. Església d'una sola nau amb volta d'aresta i amb el final d'absis quadrat. Té també un campanar de planta i cos octogonal adosat al mur de ponent de l'església d'Arròs; consta de sis pisos cada un d'ells delimitats exteriorment per un fris.
Els darrers dos pisos tenen obertures per cada una de les cares. Conserva una pica baptismal de 1,8 m d'alçada total, de marbre blanc, sense decoració excepte dues petites motllures. El pedestal es recolza sobre una base de tipus àtic.
Pica baptismal composta per cubeta,peu i base.La cubeta de no gaires dimencions presenta una decoració en baix relleu tot representant motius vegetals ( la típica tija que volteja tot el perímetre); el peu està decorat de dalt a baix per unes estries en baix relleu que s'eleven en espiral.Per últim la base té forma quadrada i de gruix pla. Hi ha també una talla gòtica de la Mare de Déu d'Arròs, que abans era policromada però que el mal estat de conservació li ha fet perdre la policromia
És una església d'origen romànic del segle xi, situada a la part alta del nucli urbà d'Escunhau, del municipi de Vielha e Mijaran, a la Vall d'Aran. Exerceix d'església parroquial, amb advocació a Sant Pere, i forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici d'origen romànic, dels segles XI i XII, que ha estat però reedificat diverses vegades. Està format per una nau asimètrica amb finestrals gòtics, amb el sostre pla i transsepte amb volta de creueria, perllongada per la capçalera a l'època gòtica, moment quan també fou substituït l'absis semicircular per una construcció rectangular molt més espaiosa, a la qual li fou afegida posteriorment la sagristia. Al segle XVII es bastí, adossat al mur de ponent, el campanar de torre coronat per una cornisa vuitavada
És un edifici religiós situat a la part baixa de l'entitat municipal descentralitzada de Gausac, del municipi de Vielha e Mijaran. Exerceix d'església parroquial, està dedicada a Sant Martí de Tours i forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església, gòtica amb presència d’elements constructius pertanyents a les darreries del romànic, és una de les més notables de la Vall d'Aran.
S’articula en una nau coberta amb volta d'aresta, de tres trams amb capelles laterals, i absis poligonal cobert amb volta de racó de claustre. L'element arquitectònic més destacat el campanar, del segle xv, de planta vuitavada i tres pisos amb obertures per a les campanes al superior, i una coberta piramidal de llicorella, conformant una torre gòtica fortificada que devia haver tingut un ús defensiu. El cos inferior del campanar, de planta quadrada, forma un atri d'entrada al temple, amb volta de nervadura, que dóna pas al portal, format per un seguit d'arquivoltes en degradació d'arc apuntat.
A l'interior es conserven dues piques romàniques; una beneitera semicircular encastada al mur i decorada amb estilitzacions vegetals de poc relleu i un cordó trenat a la part inferior, i una pica baptismal, emparentada estilísticament amb les de Vielha, Begós, Escunhau o Betlan, entre d'altres de la vall. La iconografia de la pica se centra en motius de figuració humana completats amb un ritme ondulant d'origen vegetal –tiges i fulles–, amb la inclusió d'estels de cinc i sis puntes. La presència de motius com la flor de lis, d'influència francesa, o la permanència de figures arcaiques més enllà del segle xii, situa aquesta peça cronològicament entre els segles XII i XIII. A un dels contraforts meridionals del presbiteri hi ha un fragment d'estela funerària romana, un bloc de marbre blanc amb una motllura de tipus clàssic a un dels extrems
És una església amb elements romànics i gòtics de Vielha e Mijaran (Vall d'Aran) protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'una sola nau de sostre molt alt, avui cobert per un empostissat, encara que originàriament aniria coberta per una volta d'aresta. Conserva l'absis semicircular (amb cornisa superior en pedra tosca) i un profund presbiteri amb un arc triomfant molt apuntat. El campanar, situat a l'angle nord-occidental, és obra moderna o molt transformada, excepte el pis inferior on existeixen uns dipòsits destinats a guardar els delmes en oli i gra. A l'extrem de llevant hi ha situada una espadanya.
Hi ha una pica baptismal de marbre, molt ben treballada i decorada amb tres estretes franges paral·leles cordades a la part inferior del recipient. El pedestal està format per un fust voltat de columnetes. La base de grans dimensions és circular i està decorada amb una filera de semiesferes en relleu. Les seves mides són d'1 m de diàmetre i 65 cm d'alçada del recipient. El pedestal, amb la part inferior actualment soterrada per la tarima, fa 50 cm d'alçada. Hi ha una pica beneitera encastada a la paret, amb forma de petxina, que neix d'unes motllures de tipus clàssic. Fa 30 cm d'alçada i 65 cm d'ample. A l'absis central hi ha restes de pintures murals, del segle XVII. Estan en molt mal estat de conservació i no són de gran qualitat.
Perpinyà, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 18 d'agost de 2014. Fou una pintora nordcatalana. Estudià a Barcelona i a Sant Cugat del Vallès, on des d'aleshores hi va residir i hi va aprendre l'art de la tapisseria amb Carles Delclaux. Durant la guerra civil espanyola es traslladà a Marsella i va acabar l'aprenentatge amb Bernad Dorival, Conservador del Museu d'Art Modern de París.
La seva pintura va derivar de l'Impressionisme i va destacar per la calidesa de les entonacions. Els seus temes preferits foren el paisatge i la natura morta, però també realitzà tapissos de natura abstracta. El 1998 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi. Va viure durant 60 anys a Valldoreix. Durant l'últim any, la ciutat de Sant Cugat li va retre un homenatge amb diverses exposicions i la instal·lació del tapís Vibracions al vestíbul de l'ajuntament
Manresa, Bages, 1956. És un pintor i aquarel·l·lista. De família vinculada a l'Art i a l'Artesania. Va ser un pintor precoç. Estudis a l'Escola Massana de Barcelona. La seva obre és coneguda arreu de l'Estat i a tot Europa i Amèrica. Ha obtingut infinitat de guardons entre ells una vintena de primers premis
Barcelona, 20 de maig de 1862- Barcelona, 28 de gener de 1946. Fou una artista polifacètica: autora teatral, compositora i pintora catalana, de pare francès qui també va escriure poesia i teatre. Va escriure Els caçadors furtius (1931), Una venjança com n'hi ha poques (1931), i el text i la música de diverses sarsueles i de cançons. Va estar casada amb el també artista Santiago Rusiñol.
Una part de l'obra de Lluïsa Denís (quadres i dibuixos) la trobem al Museu de Cau Ferrat de Sitges, escenari de diverses festes de caràcter modernista entre els anys 1892 i 1899 i que va ser cedit a la ciutat l'any 1932, un any després de la mort de Rusiñol, tal com posava al seu testament.
Entre la seva obra trobem les peces teatrals Els caçadors furtius : comèdia en un acte i dos quadros (1931), Una venjança com n'hi ha poques : tragèdia en un acte (1931); i un recull de 12 cançons alegres amb un caràcter una mica picant i amb aires de cuplet que porta el nom de L'alegre cantaire
Tortosa (Tarragona) 1918-2001. També anomenada Manolita Delsors, va ser una pintora tortosina. Aquesta artista sobresurt en la dècada dels quaranta i començament dels cinquanta, però posteriorment desapareix de forma sobtada. La primera notícia que es coneix sobre Manuela Delsors és la seva participació en l’exposició d’artistes tortosins a l'abril de 1941 en homenatge a Antonio Cervo i Agustín Baiges, assassinats durant la Guerra Civil. En aquesta exposició es donen a conèixer els seus retrats, dibuixos i natures mortes d'aquesta jove artista que la valoren com una jove promesa. Un any després, al mes d’octubre de 1942 Manolita Delsors presenta una mostra individual a la sala de la Biblioteca Popular de Tortosa: una de les obres exposades és Nostàlgia.
L'any 1945 Josep Maria Junoy presenta el catàleg de la seva primera exposició a Barcelona, on destaquen les grans dots de retratista en la seva breu carrera artística. En total, en aquesta exposició, mostra unes trenta obres: els retrats de la seva mare i la seva germana, natures mortes i figures. Cap al gener del 1946 presenta una mostra individual a la Sala Gaspar de Barcelona. En l'abril de 1948 presenta a la Galeria Argos de Barcelona una exposició en la qual mostra nombrosos retrats i que té una forta repercussió; en particular es destaca l'alta cotització de la seva obra. La darrera informació que es coneix d'aquesta pintora tortosina és del maig de 1951, quan exposa al Cercle Català de Madrid.
