Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Sarroca)

És una església amb elements gòtics i renaixentistes de Sarroca de Lleida (Segrià) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de petites dimensions, d'època de transició del romànic al gòtic amb arcs ogivals, absis octogonal nervat i contraforts, encara que manté el volum i manca de llum pròpia del romànic.
L'església té una nau amb volta ogival poc assenyalada. A cada costat hi ha tres capelles de volta d'aresta gòtica. El campanar és una espadanya tocant l'absis. Hi ha medallons clàssics amb les armes de la família Sant Climent

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Salvador de Torrebesses)

És una església romànica amb orígens datats a la segona meitat del segle XII i situada al límit nord de la població de Torrebesses, el (Segrià). Està declarada bé cultural d'interès nacional.
Es troba sobre un monticle de roques i, juntament amb el Castell-Palau, constitueix la referència visual del poble. Va ser edificada amb l'enderroc previ d'un tros de muralla, i es desconeixen els noms dels constructors i dels promotors. El retaule dedicat a Sant Joan Baptista va ser restaurat el 1989 pel Servei de Restauració de Béns Mobles.
És una construcció de nau única coberta amb volta de canó de pedra lleugerament apuntada i reforçada per dos arcs faixons que arrenquen de permòdols molt senzills que la divideixen en dos trams. L'absis té planta semicircular i està cobert amb volta de quart d'esfera. Té tres capelles de planta rectangular de diferents èpoques (finals segle XIV i segle XV). En destaca la capella de Sant Joan Baptista del segle XV, que està coberta amb volta de creueria de factura gòtica. El nervis de la volta arrenquen d'uns capitells esculpits situats a mitjana alçada dels murs. La clau de volta té decoració esculpida i en la part superior del mur nord i oest de la capella hi ha dos escuts amb la figura de l'anyell místic portant l'estendard de la creu. També es troba en aquesta capella el retaule de pedra calcària dedicat a Sant Joan Baptista amb restes de policromia, datat a la segona meitat del segle XIV. Exteriorment l'austeritat d'aquest element reforça la seva contundència formal. L'existència d'un remat llis en tot el seu perímetre facilita la lectura d'una església fortificada. Destaca la porta de la façana del segle XIV, formada per un arc de mig punt amb tres arquivoltes, una d'elles motllurada en punta de diamant i sostingudes per tres columnes de fust llis a banda i banda de la porta. Aquestes columnes sustenten uns capitells amb decoració vegetal que es repeteix al brancal formant un fris continu

 

Pintors Catalans (Josep Serra i Porsón)

Roma (Itàlia), 1824 - Barcelona, 1910. Pintor català i professor de Belles Arts. Fou deixeble de l'Escola de Belles Arts a la seva ciutat nadiua i de la de San Fernando de Madrid. Va destacar-se en el dibuix miniaturista, en el que arribà a ser una verdadera especialitat. Es dedicà a l'ensenyança del mateix durant més de cinquanta anys. Va formar diverses generacions d'artistesn reconeixent les seves rares aptituds per l'ensenyança.
Entre ells s'hi contaren, Josep Pelegrí i Clariana, Modest Urgell, Josep i Francesc Masriera, Josep L. Pellicer, Sans Castaño i molts d'altres. Fou professor de l'Escola Provincial de Belles Arts de Barcelona fins a la seva mort. Assolí diverses medalles i recompenses en exposicions nacionals i estrangeres.

Pintors Catalans (Quimeta Serra i Fornós)

Sant Feliu de Guíxols (Girona), 29 de juliol de 1928. Es una ceramista i pintora catalana.
L'any 1973 va ingressar a l'Escola de Ceràmica de La Bisbal d'Empordà on va estudiar durant quatre anys, aprenent les tècniques bàsiques de la ceràmica artística. Al cap de quatre anys, va instal·lar el seu propi taller a casa seva, continuant l'estudi amb lectures de llibres especialitzats que l'han portat a desenvolupar un estil molt propi.

Va fer la primera presentació de la seva obra el 1976 a Begur i posteriorment, ha exposat a Barcelona, Madrid, Girona, Terrassa i diverses poblacions de la Costa Brava. Cada estiu, des de fa quaranta anys, presenta la seva obra en una sala d'exposicions de la seva ciutat i les seves obres figuren en col·leccions privades no només d'Espanya sinó d'arreu.
Darrerament, ha incorporat l'oli a la seva obra, combinant-la amb peces de ceràmica creant un efecte en dues dimensions sobre la tela. Es comptabilitza que el volum total de la seva obra arriba a les 3000 peces, elaborades en diverses tècniques des de l'oli fins a la ceràmica, passant per mòbils, escultures i esferes de porcellana.

La Quimeta treballa un estil molt propi, utilitzant bàsicament colors pastels, suaus i difuminats presentant objectes de diferents àmbits, gavines, fars, arbres, figures femenines, mocadors al vol i la bicicleta, que pren un protagonisme en tota la seva obra i que s'ha convertit en la seva icona en homenatge a la seva primera bicicleta, comprada amb els seus estalvis i que li permeté fer els seus desplaçaments entre Sant Feliu i Palamós. Va estar casada amb Pere Albertí i Calzada, qui va ser alcalde de la ciutat de Sant Feliu entre el 1973 i el 1979.
L'Ajuntament, en sessió del 24 de setembre de 2015, acordà nomenar Quimeta Serra "Filla Predilecta de la Ciutat", acte que va tenir lloc el dia 24 d'octubre del mateix any, convertint-se en la quarta guixolenca que ostenta aquesta distinció, juntament amb Lluís Palahi Xargay (2002), Narcís Masferrer i Buixó (2003) i Felip Calvet Costa (2003).

Pintors Catalans (Salvador Moragas Botey)

Barcelona, 21 de julio de 1911 - Premià de Mar (Barcelona), 31 de agosto de 1992. Era poeta i pintor local de Premià de Mar. estudià en una escola primària de la barriada les primeres lletres i per la seva afecció al dibuix i a la pintura, en rebé classes unes poques hores a la setmana d'un professor que es deia Castells.  Als 11 anys passà a estudiar el "comerç" als Escolapis del carrer Ample, i en aquest col·legi continuà també les classes de dibuix i pintura que rebé d'un conegut pintor, Josep Olivet Legares, i també d'en Joan Llaverias i Labró, molt conegut com a dibuixant en el setmanari catalanista "Cucut", que es va deixar de publicar el 1912, i també en el popular periòdic infantil "En Patufet"; també rebé classes d'un bon amic, l'Antoni Puertas Barros, d'ofici pintor decorador i que era un veritable artista tant en dibuix com amb els pinzells; l'havia vist pintant un pergamí i fent decorats per a l'escenari del Patronat, centre catòlic de la Parròquia de Sant Miquel del Port. La seva afecció a la pintura i posteriorment a l'escenografia l'ha mantinguda tota la vida, i la seva obra, poc coneguda, és molt nombrosa.

Al finalitzar els seus estudis als Escolapis començà a treballar al despatx de les Filatures Botey, tenia 14 anys i en sortí per jubilació el 1977, després de 51 anys de treballar a la mateixa í única casa, els darrers 30 com apoderat.
Abans de la guerra civil formà part de la Federació de Joves Cristians de Catalunya, militant en el Grup Pau Claris, de Barcelona, i també en el Grup de la Barceloneta. Dins l'esquema de la F.J.C. es dedicà molt especialment a la secció gimnàstica, que duia el nom de "Falcons de la FJ.C.", que tenien grups en molts pobles de Catalunya i com a president del Consell superior dels Falcons formava part, representant-los, del Consell Federal de la F.J.C.

A primers de 1936, amb la seva família llogaren una caseta a Premià, poble nadiu del seu pare, al carrer de la Rectoria (aleshores Salvador Rosselló) per a passar-hi l'estiu i algun cap de setmana. La primera estada estiuenca començà a darrers de juny.
En els primers mesos de la revolta de la guerra civil fou assaltat el domicili familiar de la Barceloneta. La casa fou també malmesa per les bombes de l'aviació franquista, i ja no es mogué de Premià, on va passar part de la guerra amagat, ja que li repugnava servir amb les armes un exèrcit, teòricament republicà, però regit per un govern que sols en tenia el nom i que actuava sota la direcció del comunisme internacional.

Al ser ocupat Premià per les tropes del General Franco, ingressà a la "F.E.T. y de las j.O.N.S.", com pràcticament ho féu tota la gent d'ordre que havien passat la guerra a aquest costat les calamitats de la guerra, i que encara que fossin catalanistes de tota la vida, acceptaren el nou règim com un mal menor i sense altra opció raonable possible. Quan al cap d'un temps es pogué comprovar que el canvi no havia ocasionat altra millora política sinó sols una modificació de sistema o de persones ho va abandonar.
El 1941 en Salvador Moragas es va casar amb Maria Rosa Plans i Cisa, i va impulsar amb altres companys el grup de “Joves d'Acció Catòlica", en la parroòquia de Sant Cristòfol de Premià, que amb els anys es convertí en el grup d’homes, intentant fer reviure aquell "fejocisme" que havien anul·lat amb diferent sistema però amb igual obstinació els dirigents dels dos bàndols, uns perquè els trobaven catòlics, i els altres perquè els consideraven catalanistes, i el curiós és que tots dos tenien raó. Dins el mateix ordre de coses també actuà en la Joventut Parroquial de Premià de Mar. Tot axó sempre al costat del rector Mn. Josep Paradeda Sala.
La seva principal actuació i preocupació en els darrers quaranta o cinquanta anys ha estat l'ensenyament de la llengua catalana, donant amb altres companys, classes semiclandestines,  que es començaren a donar al Patronat Catequístic pels volts del 1950 i continuaren en altres llocs, fins que foren definitivament suspeses per ordre verbal del Governador Civil de Barcelona; després de la mort de Franco les classes ja es pogueren fer amb llibertat i fins í tot amb protecció oficial.

Intervingué en la fundació i continuació dels "Amics de la Llengua Catalana", organitzant principalment les Fires del Llibre i del Disc català pels voltants de Sant Jordi, en un període difícil per aquesta mena d'actuacions.
Una altra faceta en la que ha actuat és en els "Amics de l'Art Pessebrístic", del que podem considerar-lo un dels fundadors. Grup que encara organitza pels voltants de Nadal la col·locació del "Pessebre de Can Gallemi", a Sant Mateu, el concurs de pessebres a la llar i sempre que ha estat possible, les exposicions de diorames nadalencs.

Pintors Catalans (Gino Rubert)

Ciutat de Mèxic, 1969. És un artista català nascut a Mèxic. Actualment viu i treballa entre Cuernavaca, Sant Martí d'Empúries, Barcelona i Berlín.
És fill del filòsof català Xavier Rubert de Ventós i de la psicoanalista i escriptora mexicana Magda Català. Exposa individualment des de l'any 1991 i també ha participat en diverses mostres col·lectives .
Va estudiar Belles Arts a la Parsons School of Design de Nova York. La seva obra ha estat exposada en galeries com el Akiyoshidai International Art Village (Japó), el Künstlerhaus Bethanien (Alemanya), el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, la galeria Clara Oliver (Nova York), la galeria Michael Haas ( Berlín), la galeria Mizuma (Tòquio). L'any 2007, la seva obra fou seleccionada per il·lustrar les portades de la triologia "Millennium" de Stieg Larsson, on va utilitzar la imatge de la seva ex-parella Tamara Villoslada

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Llorenç de Lleida)

És una església de Lleida, d'estil romànic datada al segle XII, però amb ampliacions i acabaments gòtics. És la segona en importància de la ciutat després de la seu vella. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. L'església de Sant Llorenç està situada al centre del barri antic de Lleida, entre dues places, la plaça de Sant Josep i la plaça de Sant Llorenç. És un edifici de quatre naus: la nau central o la que equivaldria al temple primitiu, és d'estil romànic coberta amb volta de canó una mica apuntada i dividida en tres trams per arcs torals que descansen sobre unes columnes bessones adossades als pilars amb una estructura molt similar a la de la Seu Vella. Doncs va ser construïda pels escultors i picapedrers que treballaven a ordres del mestre d'obra Pere de Coma, també mestre que va construir la Seu Vella. Aquesta nau conserva als seus peus, la porta més antiga del temple, que en època medieval, es comunicava amb un antic cementiri. Sota l'espai del presbiteri hi ha una cripta, que a partir del segle XVIII, quan els serveis catedralicis foren traslladats a Sant Llorenç, funcionà com a baptisteri.

Durant la primera meitat del segle XIV se li afegeixen les dues naus laterals, la nau de Santa Bàrbara i la nau de Santa Llúcia, les dues d'estil gòtic i comunicades amb la nau central mitjançant arcs apuntats de forma desigual recolzats en els murs romànics.

Mentre que, a finals de segle o principis del segle XV, s'amplià l'església amb una nova nau, la qual s'anomenà nau de Santa Úrsula i fou promoguda per la família del noble Berenguer Gallart. A aquesta nau s'adossà una torre-campanar i es va fer una porta d'entrada, que és l'actual pòrtic per on s'entra al temple i que s'assembla a la Portada dels Fillols de la Seu. Aquestes dues últimes modificacions també van ser sufragades per la família Gallart.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Vilanova de la Barca)

Fou l'església parroquial de Vilanova de la Barca abans de ser enrunada degut al bombardeig que patí la població el 1938 durant la guerra civil espanyola. Les funcions de parroquial són ara assumides per l'església que dedicada a l'Assumpta fou reconstruïda després de la guerra, mentre que Santa Maria palesa encara les conseqüències d'aquell esdeveniment. Tot i això les seves restes s'han protegir com a bé cultural d'interès local.

L'estudi en planta no permet considerar-la com a fruit d'un projecte unitari. Els seus diferents espais presenten un caràcter additiu. Així doncs, a una església de nau única amb fals transsepte i absis rectangular d'origen medieval li foren afegits una nau lateral i un nou ingrés d'època barroca. D'aquest només es conserva el coronament compost per una cornisa que sosté una fornícula flaquejada per volutes.

Del que eren els interiors, solament es conserven part de les cobertes de l'àrea del presbiteri, on romanen, en alguns capitells i una clau de volta, mostres escultòriques, les quals, ofereixen dificultats pel que fa a una estricta classificació estilística. La seva datació vindrà donada per l'anàlisi de l'arquitectura que les contextualitza.
En la nau lateral afegida en època barroca, malgrat la desaparició de les cobertes hi és perceptible encara la definició dels alçats, amb arcuacions de mig punt, i la interessant solució de les cantoneres aixamfranades. Darrerament l'obertura que degué ser la principal ha estat tapiada i s'ha desplaçat l'accés al mur del presbiteri, la zona més ben conservada.

La part més conservada és la posterior, una planta quadrangular amb dues capelletes laterals i una pilastra adossada reforçant els angles. Al costat on hi ha l'arc d'ogiva hi ha fetes, en baix relleu, dues imatges sobre capitells. Els trets són més aviat romànics i una mica primitius.
De la façana d'entrada en queda la paret, gòtica, al damunt de la qual s'ha encastat una portalada neoclàssica mal reeixida. Els laterals deurien modificar-se en el mateix període.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Sunyer)

O la Nativitat de la Mare de Déu és una església parroquial de Sunyer (Segrià) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sunyer surt esmentada per primera vegada a la documentació l'any 1361 però va ser construïda amb anterioritat. A les parets de l'església queden senyals de construccions adossades.
Petita església d'una sola nau amb una capella a cada costat que se situa en la transició del romànic al gòtic. La nau té dos arcs faixons i les dues capelles estan cobertes amb volta de creueria, amb arcs d'ogiva més aguts al costat sud, on han quedat esculpides sobre cada capitell angular la representació dels evangelistes, de trets gòtics.

Al mur nord es conserva, encaixonada i mig mutilada per les dues capelles, la porta original del temple. És un arc de mig punt adovellat format per arquivoltes en degradació. Les arquivoltes van a parar a unes columnes, de les quals no es conserven totes, amb capitells que formen un fris continu. Aquests capitells estan decorats amb motius vegetals excepte el més exterior que té esculpit un ocell. Els capitells del costat dret queden tapats pel mur de la capella però per el que encara es pot veure sembla que la composició de la portalada era simètrica

La façana principal actualment es troba als peus de l'església i és d'estil barroc. La façana està precedida per una escalinata. La porta és d'arc de mig punt peraltat; està flanquejada per dues pilastres llises amb capitell toscà que aguanten un arquitrau. A sobre de l'arquitrau hi ha un frontó triangular però té les línies són còncaves. A banda i banda de la portalada hi ha una voluta i a la part superior un rosetó. Tot l'edifici està resseguit a la seva part superior per un ràfec decorat amb permòdols esculpits.
A la teulada, seguint el carener que és perpendicular a la façana principal, es troba el campanar de cadireta. És de dos pisos amb dos ulls per cada pis, però només els dos superiors tenen campanes.

Pintors Catalans (Teresa Romero Domingo)

Terrassa, 19 de març de 1883 – Barcelona, 1974) va ser una pintora catalana autodidacta. Es dedicà especialment als temes florals que destaquen pels colors molt agosarats. Artistes com Celso Lagar, Torres-García, Sunyer (qui va pintar el seu retrat el 1912), Vancells, entre altres, passaven sovint per la casa familiar quan ella era molt jove. Tots ells possiblement influïren en la seva vocació artística, encara que el seu pare deia sempre que un esperit errant d'un pintor oriental havia entrat en el cos de la seva filla.
A Terrassa va exposar a les Galeries Alavedra (1918), a les Estruch (1931), als Amics de les Arts (1933) i a la Sala Pere Sabater. A Barcelona ho va fer a les Galeries Laietanes (1917-1920-1924 i 1925), a les Dalmau (1920 i 1924) i a la Sala Parès (1924-1925), regentada a partir d'aquest darrer any per la família Maragall. Sembla que el 1920 va participar en el Saló d'Artistes Bascos de Bilbao. També va participar en l'Exposició d'Art de Barcelona de 1918, dins la secció del Cercle Artístic de Sant Lluc, amb quatre obres i a la secció del Reial Cercle Artístic de 1921 amb dues.

Joan Llongueres, Pere Prat Ubach i Joan Santamaria de Terrasa li van fer bones crítiques i Josep M. Junoy la qualificava d'artista naïf. En canvi, Feliu Elias li va recomanar que abandonés la pintura i es dediqués a labors femenines com el crochet. Malauradament, el seu pas per la pintura va ser breu.
Fou també una dona d'idees progressistes dedicada a l'activitat política; el 1934 presidia el grup femení d'Esquerra Republicana de Catalunya. Segons el diari d'Esquerra Republicana de Terrassa, L'Acció, el 7 de gener de 1934, al Saló de Festes de Fraternitat Republicana, es va sortejar, entre altres obres donades per diferents artistes, un quadre d'ella a benefici del Segell «Pro-Infància». Posteriorment, en plena Guerra Civil, el 1938, va ser empresonada a València i des de llavors va desaparèixer de Terrassa; viuria a Vallvidrera i posteriorment a Barcelona. Segons la seva besnéta, l'escultora Eva Solà, Teresa Romero ajudà el seu marit a realitzar els primers documentals feministes del país

Pintors Catalans (Xavier Rodés)

Va néixer a Barcelona el 1971. Va estudiar art a l'escola Eina, on va realitzar el projecte final "Paisatge industrial i urbà". Avui viu i treballa al seu estudi-casa a El Masnou (Maresme).
La seva forma innovadora de tractar la llum, la precisió del dibuix i l’elecció original dels temes, destaquen en les seves obres. Tot i que és un artista figuratiu, les seves pintures suggereixen idees no convencionals, ja que se centren en la composició, l’harmonia cromàtica i d'altres característiques plàstiques, més que en la mera descripció.

Des de 1996 exposa les seves obres en diverses galeries de tota Espanya, principalment a la Sala Parés, de Barcelona, i la Galería Ansorena, de Madrid. Ha participat en fires internacionals a Estrasburg, Londres, Madrid, Miami.
Les seves pintures estan presents en moltes col·leccions públiques i privades, i gaudeix d'una fructífera relació amb moltes galeries a tot el món: EUA (Axelle Belles Arts i Hugo Galerie, a Nova York i Boston), França (Galerie Veronese, Nantes), Suïssa i Argentina, amb molt d'èxit.

Pintors Catalans (Ramon Solà)

Girona, ? - 1462.  Va ser un pintor. Va fundar un taller de pintors. La seva actuació està documentada des de l'any 1424 quan consta que va policromar la imatge de Sant Carlemany i la Mare de Déu amb el Nen de la Catedral de Girona amb un estil semblant al de Jaume Huguet, cosa que fa pensar que va ser un aprenent de Jaume Huguet. De l'any 1456 consta un contracte d'un retaule de Sant Cugat i Sant Jaume per a l'església parroquial de Fornells (aquesta obra i la del retaule dedicat a Santa Caterina ja no es conserven.
El seu fill, Ramon Solà II ( ? -1494), pintor gòtic d'estil flamenc, l'any 1482 va ser contractat per a fer el retaule de Sant Marc per a la confraria dels sabaters de Girona, i l'any 1484 va pintar les dues capelles prop de la porta dels Apòstols de la seu de Girona.

Pintors Catalans (Josep Puigmartí i Valls)

Monistrol de Calders (Barcelona), el 25 de juliol del 1932. És un pintor i escultor català de formació autodidacta que ha desenvolupat el seu estil al marge dels convencionalismes i tendències artístiques de cada època.
El fet de no seguir de forma conscient cap mena de tendència concreta, li ha permès d'investigar lliurement diferents corrents artístics, com són l'expresssionisme, informalisme, art brut, arte póvera, dadaisme, tot i que l'estil amb què s'ha sentit més còmode a la pintura és el surrealisme oníric (Salvador Dalí, René Magritte) i el surrealisme automàtic (Joan Miró).

Durant els anys 60, 70 i 80 del segle XX, introdueix a les seves pintures surrealistes tota una iconografia pròpia de caràcter eròtic que li val la consideració d'artista transgressor que practica un estil provocatiu, per part de la crítica de l'època. Josep Puigmartí davant l'Espai d'Art, a la Guingueta d'Ix (Alta Cerdanya)
L'any 2007, el Comú de la Guingueta d'Ix el va declarar fill predilecte i li va lliurar les claus del poble, i li va dedicar un museu permanent que duu per nom Espai d’art Puigmartí.
Fruit dels seus nombrosos viatges arreu del món, ha fet exposicions a Espanya, Andorra, França, Mònaco, Suècia, Dinamarca, Japó, Abu Dhabi, Colòmbia, Estats Units i, més recentment, en el China Millennium Monument Contemporary Art Museum de Pekín de la Xina.

Pintors Catalans (Pere Alemany)

Barcelona, segle XV - abans del 1516. Va ser un pintor de retaules de finals del segle XV i principis del segle XVI. Probablement pertanyia al llinatge familiar d'una família anomenada Alemany.
Va ser un pintor d'estil vergosià, i per tant diferent de l'estil del Mestre de Girona, i pel fet qu els documents no presenten Pere com un pintor de retaules van fer que finalment no quedessin identificats ambdós pintors com una mateixa persona i es va crear l'anònim Mestre de Girona

El 1489 se li van pagar cinc lliures per unes pintures "d'història" que havien de servir de model per uns tapissos encarregats per el monestir de Santes Creus. A partir del 1492 apareix associat a Rafael Vergós, amb qui contracta diversos retaules durant la dècada del 1490. Junts van contractar el 1492 el retaule de la "capella rodona" de Vic, pel que havien de rebre 36 lliures barcelonines; el 1497 van negociar pel de Santa Maria de Teià i van cobrar el que havien fet per Sant Jeroni de la Vall d'Hebrón; el 1498 en van pactar un retaule dedicat a Sant Miquel per la parròquia de Calella i podria ser que també fessin el retaule de Santa Tecla i Sant Sebastià de la Catedral de Barcelona. Segons Ràfols en aquest darrer retaule es nota la mà de Vergós en les seves millors parts i si Alemany és qui va fer les posicions altes de l'obra "només demostra ser un imitador secundari de la tècnica de Rafael". Amb anterioritat, el 1493, un document diu que un tal "mestre Francesc", sense més detalls, va fer l'altar "de l'Almoina de pa beneït" amb Pere Alemany, pel qual van cobrar 20 lliures, i 30 més el 1495. El 1500, amb el pintor Berenguer Pons, van cobrar la restauració de la "cadira bisbal" de la Catedral de Barcelona, un temple pel qual va pintar una imatge de Santa Eulàlia sobre tela blanca. Tot sol també va ser l'autor d'un retaule per la parròquia de Santa Eulàlia de Montcada. El 1502 va cobrar 50 sous per pintar en blanc i negre la figura de Santa Eulàlia a la Seu de Barcelona. El mateix any i a la mateixa catedral es va casar amb Oliva, viuda de l'espader Ricart.