És una església amb elements romànics, gòtics i renaixentistes de Prades (Baix Camp) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. D'aquesta majestuosa església parroquial que constitueix un dels trets més característics de Prades, i que conserva elements d'època romànica, gòtica, i renaixentista, aixecada i modificada al llarg dels segles XII, XIV, XVI i XVII, ..., ens dóna la fitxa tècnica una informació quasi telegràfica; temple parroquial de grans dimensions. És de planta rectangular amb capelles laterals i una capella absidal poligonal. Fàbrica de carreu vermell local (triàsica, esmoladora). Presenta volta de canó apuntada amb arcs faixons, creueria amb grillons a la capçalera, creueria o aresta a les capelles. La porta lateral és típica romànica. L'interior és gòtic. La façana principal presenta una portalada renaixentista d'ordre jònic.
jueves, 14 de mayo de 2020
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Prades)
És una església amb elements romànics, gòtics i renaixentistes de Prades (Baix Camp) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. D'aquesta majestuosa església parroquial que constitueix un dels trets més característics de Prades, i que conserva elements d'època romànica, gòtica, i renaixentista, aixecada i modificada al llarg dels segles XII, XIV, XVI i XVII, ..., ens dóna la fitxa tècnica una informació quasi telegràfica; temple parroquial de grans dimensions. És de planta rectangular amb capelles laterals i una capella absidal poligonal. Fàbrica de carreu vermell local (triàsica, esmoladora). Presenta volta de canó apuntada amb arcs faixons, creueria amb grillons a la capçalera, creueria o aresta a les capelles. La porta lateral és típica romànica. L'interior és gòtic. La façana principal presenta una portalada renaixentista d'ordre jònic.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria d'Isona)
És una església gòtica d'Isona i Conca Dellà (Pallars Jussà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Nova església formada pel creuament de l'antiga nau gòticai la neogòtica actual. Resta la portalada gòtica amb dues arquivoltes i l'ull del rosetó superior. Imatge de la verge al timpà
Pintors Catalans (Lluïsa Botet i Mundi)
Cassà de la Selva (Girona), 2 de febrer de 1884 - València, 1951. Va ser una pintora i gravadora catalana especialitzada en retrats i escenes costumistes. Era filla de Rita Mundi i de Domènec Botet i Carreras, sotsinspector de sanitat militar que el 1883 va demanar un permís d’excedència de dos anys per anar destinat a Cassà de la Selva.
Va estudiar a l'Escola Politècnica de Cassà de la Selva, on va ser alumna de Pilar Vilaret i Puig, i posteriorment va ampliar la seva formació artística a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la Escuela Superior de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid (Academia de San Fernando), on va entrar per oposició. En aquesta escola va ser alumna d’Emilio Sala i d'Antonio Muñoz Degrain en pintura i de Ricardo de los Ríos en gravat. En tres anys aconseguia el títol de professora de dibuix en les especialitats de pintura i gravat i per oposició obtenia dos premis en metàl·lic i tres medalles. Igualment, consta que va ser deixebla del pintor decorador Pablo Béjar, del pintor i gravador Carlos Verger i de la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado.
En fer divuit anys, el Centre Republicà de Cassà de la Selva li va comprar un retrat de Nicolás Salmerón per al seu saló biblioteca. Es va donar a conèixer amb una exposició individual a la Sala Parés de Barcelona l'any 1905, on va exposar l'any següent, presentant cinc retrats i diversos paisatges que van rebre lloances. Un any després, va comparèixer a la I Exposició de Belles Arts d’Artistes Independents que va organitzar el Círcol de Propietaris de Gràcia, a Barcelona. L’any 1908 va presentar la seva obra Gitana a l'Exposició Hispano-Francesa de Saragossa, amb la qual va rebre una menció honorífica. L’any 1910 va participar a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, amb dos olis, ¡Ampáranos Dios mío! i Baile gitano, un autoretrat al pastel i tres gravats. Un any més tard va exposar a la mostra Internacional de Roma i a la VI Exposició Internacional d’Art que es va fer al Palau Municipal de Belles Arts de Barcelona, on va presentar tres aiguaforts (El Jueves Santo en Cassá de la Selva, Autoretrato de Van Dyck i Busto de Viejo) i la pintura Gitanilla.
El 1912 va il·lustrar la novel·la Precocidad de Gualterio M. Seco i des del 1915 va guanyar per oposició la plaça de professora de dibuix geomètric i artístic a la Escuela de Adultas de Valencia. També a València, la van nomenar sòcia honorària del Cercle de Belles Arts.
Entre les obres de l'exposició individual que el 1917 va presentar al Cercle de Belles Arts de València hi havia un retrat del seu pare que va ser molt elogiat.
L’any 1920 va participar en la primera edició del Salón Otoñal de Artistas Independientes de Madrid, organitzat per l'Asociación de Pintores y Escultores, que es va fer al Palacio de Exposiciones del Parque del Retiro i en el qual hi exposaren moltes artistes. Aquell mateix any també va prendre part a l'Exposició Nacional de Madrid, amb l'oli El ensayo. Dos anys després tornava a participar en aquest Salón de Otoño i el 1926 va exposar en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid l'obra Goyesca.
Fora de Catalunya, va exposar amb èxit a Roma, Buenos Aires, Mèxic, Londres, Madrid i Bilbao, entre d’altres. La seva obra, ben reconeguda pel públic i pels experts, era lloada per una senzillesa aparent, amb un llenguatge sense exageracions ni convencionalismes, però amb una gran solidesa tècnica en tots els aspectes de la pintura, des de la composició i el dibuix fins a l’ús del color.
L’última noticia que es coneix de Lluïsa Botet és la seva participació en l'Exposició de Pintura de València de l’any 1936, organitzada per l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Va residir a València fins entrada la Guerra Civil
Va estudiar a l'Escola Politècnica de Cassà de la Selva, on va ser alumna de Pilar Vilaret i Puig, i posteriorment va ampliar la seva formació artística a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la Escuela Superior de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid (Academia de San Fernando), on va entrar per oposició. En aquesta escola va ser alumna d’Emilio Sala i d'Antonio Muñoz Degrain en pintura i de Ricardo de los Ríos en gravat. En tres anys aconseguia el títol de professora de dibuix en les especialitats de pintura i gravat i per oposició obtenia dos premis en metàl·lic i tres medalles. Igualment, consta que va ser deixebla del pintor decorador Pablo Béjar, del pintor i gravador Carlos Verger i de la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado.
En fer divuit anys, el Centre Republicà de Cassà de la Selva li va comprar un retrat de Nicolás Salmerón per al seu saló biblioteca. Es va donar a conèixer amb una exposició individual a la Sala Parés de Barcelona l'any 1905, on va exposar l'any següent, presentant cinc retrats i diversos paisatges que van rebre lloances. Un any després, va comparèixer a la I Exposició de Belles Arts d’Artistes Independents que va organitzar el Círcol de Propietaris de Gràcia, a Barcelona. L’any 1908 va presentar la seva obra Gitana a l'Exposició Hispano-Francesa de Saragossa, amb la qual va rebre una menció honorífica. L’any 1910 va participar a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, amb dos olis, ¡Ampáranos Dios mío! i Baile gitano, un autoretrat al pastel i tres gravats. Un any més tard va exposar a la mostra Internacional de Roma i a la VI Exposició Internacional d’Art que es va fer al Palau Municipal de Belles Arts de Barcelona, on va presentar tres aiguaforts (El Jueves Santo en Cassá de la Selva, Autoretrato de Van Dyck i Busto de Viejo) i la pintura Gitanilla.
El 1912 va il·lustrar la novel·la Precocidad de Gualterio M. Seco i des del 1915 va guanyar per oposició la plaça de professora de dibuix geomètric i artístic a la Escuela de Adultas de Valencia. També a València, la van nomenar sòcia honorària del Cercle de Belles Arts.
Entre les obres de l'exposició individual que el 1917 va presentar al Cercle de Belles Arts de València hi havia un retrat del seu pare que va ser molt elogiat.
L’any 1920 va participar en la primera edició del Salón Otoñal de Artistas Independientes de Madrid, organitzat per l'Asociación de Pintores y Escultores, que es va fer al Palacio de Exposiciones del Parque del Retiro i en el qual hi exposaren moltes artistes. Aquell mateix any també va prendre part a l'Exposició Nacional de Madrid, amb l'oli El ensayo. Dos anys després tornava a participar en aquest Salón de Otoño i el 1926 va exposar en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid l'obra Goyesca.
Fora de Catalunya, va exposar amb èxit a Roma, Buenos Aires, Mèxic, Londres, Madrid i Bilbao, entre d’altres. La seva obra, ben reconeguda pel públic i pels experts, era lloada per una senzillesa aparent, amb un llenguatge sense exageracions ni convencionalismes, però amb una gran solidesa tècnica en tots els aspectes de la pintura, des de la composició i el dibuix fins a l’ús del color.
L’última noticia que es coneix de Lluïsa Botet és la seva participació en l'Exposició de Pintura de València de l’any 1936, organitzada per l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Va residir a València fins entrada la Guerra Civil
Pintors Catalans (Joaquim Llucia i Olivet)
Vidreres (Girona), 21 de setembre, 1929 - Barcelona, 6 de setembre, 1973 Fou un pintor gironí. Havent estudiat comerç a Figueres de 1944 a 1947, es traslladà a Barcelona, i el 1954 ingressà com a soci al Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1955 efectuà el seu primer viatge a París. Tres anys més tard es desplaçà a Brussel·les per veure l'exposició 50 anys de Pintura Moderna; en aquesta mostra l'impressionaren enormement les obres dels abstractes russos i soviètics, especialment l'ucraïnès Malèvitx, tant, que aquesta circumstància marcà un rumb radical en la seva obra, del figurativisme a l'abstracció.
De llavors daten les seves primeres obres en paper d'estany i l'Homenatge a Malèvitx. El 1959 desplaçà el seu interès vers les composicions estructurals. El 1962 s'inicià el Cicle Art d'Avui, del que en fou cofundador; mentre es mantingueren les activitats d'aquest Cercle, exposà profusament a Barcelona i altres punts d'Espanya, així com a Dinamarca i Suècia. Ensems col·laborà amb obres i escrits en l'òrgan de difusió del grup Quaderns Crema. De 1965 a 1968 participà en exposicions col·lectives d'Itàlia i Gran Bretanya.
Després de celebrar-se el mes d'abril una exposició antològica de la seva obra al Cercle Artístic de Sant Lluc i una altra a Sitges pel juliol, va morir. El desembre d'aquell any se celebrà un homenatge al Cercle Artístic de Sant Lluc, on participaren 87 artistes, i una antològica al Palau de la Virreina de Barcelona. També fou fundador del premi internacional de Dibuix Joan Miró i del MAN (Mostra d'Art Nou). El 2015 es va incorporar obra seva a l'exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 que va tenir lloc al Museu Nacional d'Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta.
De llavors daten les seves primeres obres en paper d'estany i l'Homenatge a Malèvitx. El 1959 desplaçà el seu interès vers les composicions estructurals. El 1962 s'inicià el Cicle Art d'Avui, del que en fou cofundador; mentre es mantingueren les activitats d'aquest Cercle, exposà profusament a Barcelona i altres punts d'Espanya, així com a Dinamarca i Suècia. Ensems col·laborà amb obres i escrits en l'òrgan de difusió del grup Quaderns Crema. De 1965 a 1968 participà en exposicions col·lectives d'Itàlia i Gran Bretanya.
Després de celebrar-se el mes d'abril una exposició antològica de la seva obra al Cercle Artístic de Sant Lluc i una altra a Sitges pel juliol, va morir. El desembre d'aquell any se celebrà un homenatge al Cercle Artístic de Sant Lluc, on participaren 87 artistes, i una antològica al Palau de la Virreina de Barcelona. També fou fundador del premi internacional de Dibuix Joan Miró i del MAN (Mostra d'Art Nou). El 2015 es va incorporar obra seva a l'exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 que va tenir lloc al Museu Nacional d'Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta.
Pintors Catalans (Núria Llimona i Raymat)
Barcelona, 17 de març de 1917 – Barcelona, 12 de gener de 2011. Va ser una pintora catalana, filla de Joan Llimona i Bruguera i de Maria Raymat i Barcino, i neboda de Josep Llimona. Va ser la penúltima de deu germans i, amb la seva germana Mercè, va heretar la vocació artística del pare. Des dels dotze anys ja volia convertir-se en una gran pintora, en contra del desig de la seva mare, que volia un futur més adient per a una noia de l'alta burgesia catalana.
Durant els anys trenta estudià a l'Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, que va tancar durant els anys de la guerra civil espanyola pel perill de ser bombardejada per la seva proximitat al mar. Després de la guerra va reprendre els estudis i va obtenir el títol oficial que li permeté fer classes durant quinze anys en aquesta mateixa escola, situada llavors al final de la Via Laietana.
L'any 1943 va exposar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. És una reconeguda paisatgista que ha fugit de les avantguardes i que s'ha especialitzat a pintar el paisatge urbà de Barcelona. Ha conreat la natura morta, la figura i, especialment, el paisatge, dins un estil naïf constructiu i postimpressionista. Fou presidenta del 9è i 10è Saló Femení de l'Art Actual. Ha exposat individualment, per primer cop a la galeria Syra, a la Sala Nonell i a la Sala Parés, així com en diferents col·lectius, i ha obtingut diversos premis.
Té obra exposada als museus d'art modern de Barcelona i Madrid. També ha escrit Las brujas (1995) i El crit del silenci (1996), un recull de dibuixos en blanc i negre fets entre el 1974 i el 1995 que constitueixen una crítica social i que van acompanyats de textos d'escriptors com Josep Maria Ainaud de Lasarte, Carme Alcalde, Federico García Lorca o el polític Manuel Azaña. El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2006 la Medalla d'Honor de Barcelona.
Durant els anys trenta estudià a l'Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, que va tancar durant els anys de la guerra civil espanyola pel perill de ser bombardejada per la seva proximitat al mar. Després de la guerra va reprendre els estudis i va obtenir el títol oficial que li permeté fer classes durant quinze anys en aquesta mateixa escola, situada llavors al final de la Via Laietana.
L'any 1943 va exposar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. És una reconeguda paisatgista que ha fugit de les avantguardes i que s'ha especialitzat a pintar el paisatge urbà de Barcelona. Ha conreat la natura morta, la figura i, especialment, el paisatge, dins un estil naïf constructiu i postimpressionista. Fou presidenta del 9è i 10è Saló Femení de l'Art Actual. Ha exposat individualment, per primer cop a la galeria Syra, a la Sala Nonell i a la Sala Parés, així com en diferents col·lectius, i ha obtingut diversos premis.
Té obra exposada als museus d'art modern de Barcelona i Madrid. També ha escrit Las brujas (1995) i El crit del silenci (1996), un recull de dibuixos en blanc i negre fets entre el 1974 i el 1995 que constitueixen una crítica social i que van acompanyats de textos d'escriptors com Josep Maria Ainaud de Lasarte, Carme Alcalde, Federico García Lorca o el polític Manuel Azaña. El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2006 la Medalla d'Honor de Barcelona.
Pintors Catalans (Teresa Llàcer)
Mont-Roig del Camp (Tarragona), 1932. Filla i néta de mestres, i creix en l'ambient docent que es respira a casa seva, que pot haver estat un dels estímuls que la porten anys després cap a l'ensenyança. Té una extensa i reconeguda trajectòria com a creadora i com a docent a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Es casa i té quatre fills, però al cap de deu anys d'estar casada se separa i tot just és quan inicia els estudis a l'Escola de Belles Arts. Es manifesta com una alumna brillant, fet que li permet aconseguir una beca de postgraduat i comença a treballar com a ajudant del catedràtic Armand Miravalls, considerat un dels més ferms representants de la pintura acadèmica catalana del segle XX. És el començament de la seva carrera acadèmica que durant diverses dècades comparteix amb la creació. Finalitza els estudis l'any 1969. Amb Ramon Sanvisens i Marfull treballa molts anys, encara que durant els seus anys de formació aquest va ser un dels seus professors. Sanvisens té la seva pròpia escola d'art, fundada el 1949, de la qual Teresa Llàcer és professora i posteriorment directora; el centre és conegut actualment com a Escola d'Art Llàcer - Sanvisens. El 1969 fa la seva primera exposició individual a la Galeria Independenza de Bolonya, i així enceta un llarg camí de mostres col·lectives i individuals. L'any següent ingressa com a professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on dóna classes de pintura i dibuix durant trenta-tres anys.
Seguint la classificació de la seva obra en períodes feta al catàleg de l'exposició retrospectiva “Teresa Llàcer, olis 2969-2009”, realitzada el 2010 al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona, presentada per Joan Martí i Castell.
1970-1982: són els anys que treballa al costat del pintor Ramon Sanvisens. Els dos feien obres amb paisatges propers als fauvistes per la seva expressivitat i per la llibertat en l’ús del color, també trobem nus femenins amb una visió intimista que recorden Bonnard i els colors de Gauguin. Amb Sanvisens recorre tota Catalunya cercant motius per als seus paisatges.1982-1987: Munta un nou taller a prop del parc Güell a Barcelona. La seva pintura canvia; les obres es tornen més expressionistes amb traços més forts i obres que ens recorden els pintors del grup alemanys Die Brücke.
1987-2010: Etapa de la seva reafirmació. L'any 1987 mor Sanvisens, un fet que ajuda a entendre el notable canvi que s'observa en la seva producció. El paisatge cedeix pas a les figures femenines. Les dones no solament tenen una major presència, sinó que a més viuen en un univers molt personal. A la seva producció pictòrica podem trobar diversos referents de la història de l'art, sobretot de començament de segle XX. Segurament amb el pintor que té una major relació és amb Matisse, però també amb Susanne Valadon.
Seguint la classificació de la seva obra en períodes feta al catàleg de l'exposició retrospectiva “Teresa Llàcer, olis 2969-2009”, realitzada el 2010 al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona, presentada per Joan Martí i Castell.
1970-1982: són els anys que treballa al costat del pintor Ramon Sanvisens. Els dos feien obres amb paisatges propers als fauvistes per la seva expressivitat i per la llibertat en l’ús del color, també trobem nus femenins amb una visió intimista que recorden Bonnard i els colors de Gauguin. Amb Sanvisens recorre tota Catalunya cercant motius per als seus paisatges.1982-1987: Munta un nou taller a prop del parc Güell a Barcelona. La seva pintura canvia; les obres es tornen més expressionistes amb traços més forts i obres que ens recorden els pintors del grup alemanys Die Brücke.
1987-2010: Etapa de la seva reafirmació. L'any 1987 mor Sanvisens, un fet que ajuda a entendre el notable canvi que s'observa en la seva producció. El paisatge cedeix pas a les figures femenines. Les dones no solament tenen una major presència, sinó que a més viuen en un univers molt personal. A la seva producció pictòrica podem trobar diversos referents de la història de l'art, sobretot de començament de segle XX. Segurament amb el pintor que té una major relació és amb Matisse, però també amb Susanne Valadon.
Pintors Catalans (Erasme de Lasarte i de Janer)
Barcelona, 1865 - 28 de gener de 1938. És un pintor. Fou germà de l'escriptor Josep Maria de Lasarte i de Janer, cosí del capità Julio de Lasarte Pessino i nét de l'industrial Erasme de Janer i de Gònima. Pintor de gènere, sobretot paisatgista i de costums. Tècnica: pintura d'oli, aquarel·la i pastell i dibuixos de llapis i ploma.
Concorregué a diferents exposicions oficials barcelonines (Exposició d'autoretrats d'artistes espanyols de 1907-08, Cercle Eqüestre 1907, V Exposición internacional de Bellas Artes é Industrias Artísticas 1907, Exposició Primavera 1913 Círcol Artístic, 1a exposició Artistas Reunidos 1918, Ateneu Enciclopèdic Popular 1922, i certàmens barcelonins al Palau de Belles Arts de 1911, 1918, 1919 i 1920, on exposà «Festa vespertina a Venècia», «Escenes argelines» i «Mercat de Kairouan») i a la Universal de Brussel·les del 1910. Hi ha l'obra seva «Amsterdam» a reserva del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Altres obres: «Pins i roques» (1920) i «Boulevard Saint Michel» (1921).
Fou soci del Cercle Artístic. Va tenir gran amistat amb Cecília de Madrazo, la vídua de Marià Fortuny i els seus fills. Altres amics: Cardunets i Raurich, Puig Perucho, Vázquez, Néstor, Matilla, Rusiñol, Mir, Isern...
Passà llargues temporades a París, Venècia i molts hiverns al Nord d'Àfrica (per exemple a Alger, l'ambient del qual va reflectir en algunes de les seves teles). Viatjà freqüentment per Espanya, França, Bèlgica, Països Baixos i Itàlia.
Concorregué a diferents exposicions oficials barcelonines (Exposició d'autoretrats d'artistes espanyols de 1907-08, Cercle Eqüestre 1907, V Exposición internacional de Bellas Artes é Industrias Artísticas 1907, Exposició Primavera 1913 Círcol Artístic, 1a exposició Artistas Reunidos 1918, Ateneu Enciclopèdic Popular 1922, i certàmens barcelonins al Palau de Belles Arts de 1911, 1918, 1919 i 1920, on exposà «Festa vespertina a Venècia», «Escenes argelines» i «Mercat de Kairouan») i a la Universal de Brussel·les del 1910. Hi ha l'obra seva «Amsterdam» a reserva del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Altres obres: «Pins i roques» (1920) i «Boulevard Saint Michel» (1921).
Fou soci del Cercle Artístic. Va tenir gran amistat amb Cecília de Madrazo, la vídua de Marià Fortuny i els seus fills. Altres amics: Cardunets i Raurich, Puig Perucho, Vázquez, Néstor, Matilla, Rusiñol, Mir, Isern...
Passà llargues temporades a París, Venècia i molts hiverns al Nord d'Àfrica (per exemple a Alger, l'ambient del qual va reflectir en algunes de les seves teles). Viatjà freqüentment per Espanya, França, Bèlgica, Països Baixos i Itàlia.
viernes, 8 de mayo de 2020
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Llúcia i Sant Jaume de la Selva del Camp)
És una església gòtica de la Selva del Camp (Baix Camp) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Petita església de nau coberta amb fusta i capçalera amb senzilla creueria quatripartita, d'estil tardà. Porta d'arc de mig punt, dovellat, sense decoració. Campanar d'espadanya sobre la façana. Obra de paredat amb reforços de carreu
Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Eulàlia de Banyeres)
Les cobertes són a dues vessants. Al costat dret de l'edifici hi ha el campanar, de torre rectangular, amb dos cossos separats per una cornisa. El superior presenta unes finestres de mig punt que contenen les campanes. El de baix té el rellotge. La torre és rematada per merlets. L'interior, d'una sola nau amb capelles laterals, és de dimensions reduïdes. L'absis és poligonal, amb sobrealçat posterior que presenta finestra gòtica original amb calats i gàrgoles. A l'altar major hi ha la talla de Santa Eulàlia, realitzada al segle XX per Camps i Aman.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Vicenç de Benviure)
És una església del municipi de Castellbisbal (Vallès Occidental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada al centre de la població, l'església de Sant Vicenç és un edifici d'una nau, coberta amb voltes de creueria. L'absis és poligonal, i l'exterior mostra grans contraforts. La façana d'accés, a la plaça de l'església, té adossat a la banda dreta l'edifici de la rectoria. La porta d'accés, amb arc ogival, llinda i timpà buit, mostra uns brancals dividits en dos nivells que a la part inferior presenten un interessant treball en relleu figuratiu amb bustos de figures que sostenen el nivell superior. El campanar, situat al costat esquerre, és de base quadrada, amb finestres d'arc ogival i coronament emmerletatEsglésies gòtiques de Catalunya (Sant Miquel de Setcases)
La imatge de Sant Miquel, es troba a la façana sobre la porta d'accés. Té aproximadament 70 cm d'alçada. Està feta de terra cuita i policromada, deu ser de fabricació popular, ja que té unes proporcions molt particulars; els braços i cames són molt curts i gruixuts.
El dimoni és representat amb monstruositat, és de color vermell, a testa de Sant Miquel insinua només les faccions de la seva cara, i és de color gris. Els vestits i l'armadura són de colors vius; blaus, vermells i roses. Sant Miquel està en posició d'atac, en una mà té l'espasa i a l'altre la llança, la qual clava sobre el dimoni caigut a terra. Aquestes peces estan desaparegudes.
El rotlle està format per dues mènsules de fusta emportades en el mur i acabades amb unes talles, les quals representen una cara d'estil primitiu. Segueixen el suporta a una biga de fusta sobre la qual es recolza el rotlle. Aquest, està format per una roda de fusta amb vuit eixos en els quals hi ha vuit campanes. La part inferior del rotlle està protegida per una capsa de fusta treballada i decorada. La biga i les mènsules també presenten decoració. Al presbiteri de l'església trobem un retaule de Sant Miquel del segle XVIII.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Miquel de les Borgetes)
És una església del municipi d'Arbeca (Garrigues) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església gòtica situada dalt d'un tossal allargassat al nord-oest del municipi. Té una planta regular d'una sola nau orientada cap a l'est amb un absis carrat. La porta d'entrada consta d'un arc de pedra adovellat. A l'interior i al davant de la porta hi ha un arc de mig punt de 2,20 m d'ample per 2,10 m d'alçada i 1 m de gruix. L'edifici disposa d'una sola finestra. La coberta és de volta de canó i es troba reforçada per grans contrafors a l'exterior.Al costat hi trobem la fortificació de les Borgetes, avui desapareguda. A la part més alta hi deuria haver una fortificació però de l'antic poble no en resta res, ja que s'hi construí un dipòsit d'aigua. Al vessant meridional, però, hi ha restes de tàpia que podria correspondre a les d'una bestorre de planta rectangular
Pintors Catalans (Oleguer Junyent i Sans)
Barcelona, 1876 – 1956. Fou un artista polifacètic, escenògraf, dibuixant, pintor, cartellista, decorador, col·leccionista, antiquari i gran viatger català. Conegut per ser l'autor del famós llibre Roda al món i torna al Born. Fou germà del pintor i crític d'art Sebastià Junyent, i nét de Sebastià Junyent i Comes, organitzador dels famosos carnestoltes barcelonins de finals del XIX.
Alumne de Llotja (1890-95), fou deixeble de Fèlix Urgellès, de Miquel Moragas i Soler i Rovirosa, que el tenia en especial estima. A quinze anys començà a col·laborar amb el Gran Teatre del Liceu. Passà a París, on fou deixeble de Cartezat. Publicà dibuixos a L’Esquella de la Torratxa. Viatjà molt per Europa. Entre les seves escenografies hom destaca les wagnerianes, les de Louise, de Charpentier, i La vida breve, de Falla, al Liceu, i altres per a l’escena catalana. Emprengué una volta al món, el resultat de la qual fou el llibre Roda el món i torna al Born (1910) i una sèrie d’apunts i de notes que, exposats al Faianç Català, obtingueren un gran èxit. Col·laborà a Barcelona en l’organització de l’Exposició del Moble i Decoració (1923) i en l’Exposició Internacional del 1929. Allunyat del teatre, es dedicà a l’interiorisme i la pintura de cavallet; guanyà el concurs “Barcelona Vista pels Seus Artistes” el 1930. Fou un pintor de fàcil vivacitat centrat en el paisatge, l’interior i la natura morta. Reuní una bona col·lecció d’arquetes i d’objectes antics. Fou company de viatges de Francesc Cambó i conseller artístic seu. Presidí el Cercle Artístic de Barcelona, organitzà festes i cavalcades i assolí una insòlita popularitat d’artista cosmopolita i polifacètic. Publicà també Viaje de un escenógrafo a Egipto (1919) i Mallorca, fotografías de la “Illa Daurada” (~1920). L’any 2019 es recuperaren els quatre vitralls wagnerians del Liceu, obra seva del 1905 que havia restat amagada des dels anys vint pel cobriment de la façana principal del teatre.
Alumne de Llotja (1890-95), fou deixeble de Fèlix Urgellès, de Miquel Moragas i Soler i Rovirosa, que el tenia en especial estima. A quinze anys començà a col·laborar amb el Gran Teatre del Liceu. Passà a París, on fou deixeble de Cartezat. Publicà dibuixos a L’Esquella de la Torratxa. Viatjà molt per Europa. Entre les seves escenografies hom destaca les wagnerianes, les de Louise, de Charpentier, i La vida breve, de Falla, al Liceu, i altres per a l’escena catalana. Emprengué una volta al món, el resultat de la qual fou el llibre Roda el món i torna al Born (1910) i una sèrie d’apunts i de notes que, exposats al Faianç Català, obtingueren un gran èxit. Col·laborà a Barcelona en l’organització de l’Exposició del Moble i Decoració (1923) i en l’Exposició Internacional del 1929. Allunyat del teatre, es dedicà a l’interiorisme i la pintura de cavallet; guanyà el concurs “Barcelona Vista pels Seus Artistes” el 1930. Fou un pintor de fàcil vivacitat centrat en el paisatge, l’interior i la natura morta. Reuní una bona col·lecció d’arquetes i d’objectes antics. Fou company de viatges de Francesc Cambó i conseller artístic seu. Presidí el Cercle Artístic de Barcelona, organitzà festes i cavalcades i assolí una insòlita popularitat d’artista cosmopolita i polifacètic. Publicà també Viaje de un escenógrafo a Egipto (1919) i Mallorca, fotografías de la “Illa Daurada” (~1920). L’any 2019 es recuperaren els quatre vitralls wagnerians del Liceu, obra seva del 1905 que havia restat amagada des dels anys vint pel cobriment de la façana principal del teatre.
Pintors Catalans (Sebastià Junyer i Vidal)
Castelló d'Empúries (Girona), 1878 - Barcelona, 10 de desembre de 1966. Fou un pintor i empresari català, també conegut per la seva col·lecció privada de pintura, gestionada conjuntament amb el seu germà, el crític d'art Carles Junyer. Va estudiar a l'Acadèmia Trias de Barcelona. Durant un temps va treballar a la Sala Parés, i es creu que això podria haver influït en el fet que altres artistes de la seva generació, com Isidre Nonell, comencessin a exposar-hi obra. Va deixar de treballar a la sala del carrer Petritxol quan va heretar un negoci familiar, una fàbrica de filats, que li permetria viure més còmodament.
Arran de les seves visites a la taverna d'Els Quatre Gats va establir una forta amistat amb Pablo Picasso mentre aquest era a Barcelona. Fins i tot, el pintor li va fer algun quadre, com Retrat de Sebastià Junyer i Vidal, actualment al LACMA de Los Angeles. Durant aquest període, Junyer va començar a col·leccionar obra de l'artista malagueny. Amb el temps n'aconseguiria una important col·lecció. El 13 d'abril de 1904 es va establir temporalment amb ell al famós Bateau-Lavoir parisenc, al número 13 de la rue Ravignan (actualment place Émile Goudeau). Picasso va allargar la seva estada, però Junyer va decidir marxar cap a Mallorca, on es va dedicar a pintar alguns dels seus treballs més cèlebres entre Deià i Llucalcari, on havia comprat una casa el 1902.
Casat amb la també pintora Clotilde Fibla, quan va tornar a Barcelona se'n va anar a viure amb el seu germà, Carles, a una casa senyorial del viaducte de Vallcarca i els Penitents i va aprofitar els paisatges d'aquest indret per continuar fent obra. Junts van arreplegar una important col·lecció d'obres d'art, formada per tanagres, talles d'art romànic i gòtic i obres de Picasso, com el Retrat de la senyora Canals, actualment exposat al Museu Picasso barceloní. Els dos germans van col·laborar diverses vegades amb la Junta de Museus, i li van vendre diverses obres d'art medieval, així com obres de Marià Fortuny i Ramon Martí Alsina, a preus especials. Fins i tot també van fer algunes donacions. En aquesta casa sovint es feien trobades artístiques. Junyer va mantenir una relació epistolar amb Sebastià Gasch. També va escriure una carta de recomanació per a Pere Pruna quan aquest va marxar a París el 1921. El mes de setembre de 1966, poc abans de morir, va donar set dibuixos de Picasso, datats entre 1899 i 1904, al Museu Picasso de Barcelona, que s'havia inaugurat tot just tres anys abans.
Arran de les seves visites a la taverna d'Els Quatre Gats va establir una forta amistat amb Pablo Picasso mentre aquest era a Barcelona. Fins i tot, el pintor li va fer algun quadre, com Retrat de Sebastià Junyer i Vidal, actualment al LACMA de Los Angeles. Durant aquest període, Junyer va començar a col·leccionar obra de l'artista malagueny. Amb el temps n'aconseguiria una important col·lecció. El 13 d'abril de 1904 es va establir temporalment amb ell al famós Bateau-Lavoir parisenc, al número 13 de la rue Ravignan (actualment place Émile Goudeau). Picasso va allargar la seva estada, però Junyer va decidir marxar cap a Mallorca, on es va dedicar a pintar alguns dels seus treballs més cèlebres entre Deià i Llucalcari, on havia comprat una casa el 1902.
Casat amb la també pintora Clotilde Fibla, quan va tornar a Barcelona se'n va anar a viure amb el seu germà, Carles, a una casa senyorial del viaducte de Vallcarca i els Penitents i va aprofitar els paisatges d'aquest indret per continuar fent obra. Junts van arreplegar una important col·lecció d'obres d'art, formada per tanagres, talles d'art romànic i gòtic i obres de Picasso, com el Retrat de la senyora Canals, actualment exposat al Museu Picasso barceloní. Els dos germans van col·laborar diverses vegades amb la Junta de Museus, i li van vendre diverses obres d'art medieval, així com obres de Marià Fortuny i Ramon Martí Alsina, a preus especials. Fins i tot també van fer algunes donacions. En aquesta casa sovint es feien trobades artístiques. Junyer va mantenir una relació epistolar amb Sebastià Gasch. També va escriure una carta de recomanació per a Pere Pruna quan aquest va marxar a París el 1921. El mes de setembre de 1966, poc abans de morir, va donar set dibuixos de Picasso, datats entre 1899 i 1904, al Museu Picasso de Barcelona, que s'havia inaugurat tot just tres anys abans.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)