Pintors Catalans (Jordi Curós i Ventura)

Olot (Girona), 4 de març de 1930 - Barcelona, 14 de juny de 2017. Fou un pintor català. Es formà en l'Escola d'Arts i Oficis d'Olot, un centre de gran tradició artística. La seva primera exposició individual la celebrà a les galeries Jardin de Barcelona, el 1950. El 1951 inicià llur participació en els Salons d'Octubre. Entre els artistes catalans sorgits d'aquesta important manifestació, Curós destacà des de bon principi per les seves facultats pictòriques i llur personalitat.

Llur obra és perfectament reconeguda, des de la primera etapa, figurativa, contemporània als citats Salons, de masses de colors clarament delimitades per un marcat dibuix, fins a la forma actual, de tornada a la representació, de color més matisat, passant per llur etapa informalista, en què els seus bassals de pintura, formant una espècie d'ovals, es reconeixien pel seu concepte personal.

Després exposà personalment a Barcelona: Sala Caralt (1952-53); Galeries Laietanes (1953); Galeries Syra (1954-55); Sala Vayreda (1956-59). A Madrid, la seva presentació tingué efecte el 1953, a Galeries Biosca. Individualment també ho va fer en les Galeries Mendoza de Caracas.
Fou seleccionat per al Salón de los Onze (1953), i figurà, entre altres, en grans col·lectives com la III Bienal Hispanoamericana, Espacio y Color en la Pintura española de hoy (Rio de Janeiro, 1959 i Montevideo, 1960). Pintura actual catalana (Lisboa i Porto, 1960); O Figura, homenatge informal a Diego Velázquez (1960); Contrastes en la Pintura espanyola actual (Brussel·les, 1961); 3r Premi Granollers de Pintura, Tapices de Alto Lizo, Tapices de Artistas Contemporaneos (Galerias Biosca, 1961), Salón de Mayo, Salon des Independants.

Gaudí de dues beques, concedides el 1954, la primera per l'Institut Francès de Barcelona, per traslladar-se a París; i la segona el 1958, amb el mateix objectiu, aquesta dotada per l'Ajuntament de Barcelona. El 1953 el Museu d'Art Modern de Barcelona adquirí una obra seva.

Pintors Catalans (Josep Cruañas i Fages)

Maià de Montcal (Girona), 1942. És un pintor català. Als 15 anys es va inscriure a classes de dibuix a l'Escola d'Art de Banyoles, llavors dirigida per Joan de Palau. Més endavant va freqüentar l'estudi del pintor Joan Sibecas a Figueres, considerat com un dels introductors del cubisme a Catalunya. El seu recorregut formatiu va continuar a Barcelona, on es va instal·lar el 1961 i va començar a assistir a classes de pintura al natural al Reial Cercle Artístic i al Cercle Artístic de Sant Lluc.

Durant els primers anys a Barcelona va combinar la pintura amb el seu treball com a grafista publicitari, fins que a principis dels anys 70 comença se centra completament en la pintura. Fou llavors quan es va començar interessar pels ismes del moment, però l'amistat amb artistes com Frederic Lloveras va fer que s'apartés d'aquestes tendències i derivés cap a un impressionisme més personal, amb especial interès per la figuració d'espais urbans. La seva primera exposició individual la va realitzar a la galeria Ausart de Vic.

Els seus viatges per Europa, molts d'ells amb Lloveras, li va descobrir noves maneres d'entendre i captar la llum i el color dels paisatges nòrdics, trobant en els anys 80 el seu espai pictòric definitiu.

Cruañas va ser un dels fundadors del grup artístic "La Cova del Drac" juntament amb Frederic Lloveras, Antoni Vives Fierro, Ramon Barnadas, Josep Maria Morató Aragonès, Bernat Sanjuan, Rafael Griera i Calderón, Alexandre Siches Piera, Jordi Rollán Lahoz, Jordi Sarsanedas, Ramon Llovet i Agustín Riu, entre d'altres. Així mateix formava part de la Penya La Punyalada, situada al restaurant del mateix nom al Passeig de Gràcia, avui desaparegut, i també de l'anomenat "Grup del Passeig de Gràcia", provinent dels artistes de la galeria Comas, com el seu amic Joan Condins.

Pintors Catalans (Josep Costa Sobrepera)

Nacio en Palafrugell (Girona), el 30 de juny de 1937. També conegut com en Costa és un pintor autodidacta palafrugellenc que destaca per les seves aquarel·les i pintures a l'oli de paisatges marins. També té apunts i retrats al carbó, pintures al pastel i aquarel·les.
Costa Sobrepera rebé classes nocturnes de l'Escola d'Arts i Oficis i, amb 16 anys, va aconseguir la seva primera feina al taller artesanal del mestre forjador Joan Gich. La primera presència pública de la seva obra va ser el 1955 a la Biblioteca de Palafrugell, impulsada pel seu mestre Lluís Medir Jofra
Continuà exposant les seves obres a la biblioteca i a altres centres de la vila fins al 1958, any que començà a participar en certàmens nacionals i internacionals. Obtingué el segon premi del certamen juvenil d'art organitzat pel Frente de Juventudes de Girona per l'aquarel·la Les voltes de l'hotel Gelpí. El 1958 es va incorporar al servei militar obligatori als campaments de Sant Climent Sescebes inicialment i, més tard, a Figueres, circumstància que aprofità per exposar a la sala municipal de la capital alt-empordanesa.

Durant la dècada del 1960 va ser contractat per diverses empreses com a tècnic i enginyer i durant cinc anys va impartir classes nocturnes a l'Escola d'Arts i Oficis de Palafrugell, substituint al seu mestre. El 1966 es va matricular a l'Escola d'Enginyers Tècnics Industrials de Barcelona. Tot això va fer que Costa Sobrepera disposés de poc temps per la pintura
Fins a l'any 1971 Josep Costa residí a Barcelona, on instal·là el seu primer estudi i es matriculà com a oïdor en les classes d'anatomia de l'Escola de Belles Arts: allí va conèixer artistes com Martínez Lozano. Va tornar a Palafrugell el 1972 per dedicar-se plenament a la pintura al seu estudi, on també impartia classes de dibuix i pintura. Durant els següents anys exposà la seva obra a algunes galeries d'art d'arreu de Catalunya i Espanya, inclosa la Sala Rovira de Barcelona, i va ser guardonat en diferents concursos, tant nacionals com internacionals. El 1975 exposa a diverses sales i galeries d'art.

Les acaballes de la dècada del 1970 i els anys 1980 van ser l'època de gran producció artística de Costa Sobrepera i de gran avenç en la divulgació de la seva obra, amb la participació en molts certàmens internacionals i una presència significativa per tot Catalunya i l'obertura a l'estat espanyol. La diada de Sant Jordi de 1994 va inaugurar a Pals un estudi-museu per difondre el seu treball

El 1996 va iniciar una nova etapa creativa que el portà a viatjar per països nòrdics i arreu de l'Europa Occidental. Amb aquesta nova etapa l'artista, sense abandonar la seva temàtica habitual, va abandonar momentàniament la pintura a l'oli per dedicar-se a l'aquarel·la, i altres colors com el gris i el verd van prendre protagonisme.
Costa Sobrepera continuà aconseguint premis, sobretot en territori francès, i el reconeixement aconseguit va fer que a començaments del segle XXI diverses institucions s'interessessin per la seva obra i que el 1998 el Diari de Girona obsequiés als seus lectors amb làmines de les seves obres. El seu fons documental es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafrugell.

Pintors Catalans (Carme Cortès i Lladó)

Santa Coloma de Gramenet (Barcelona), 1892 - Ciutat de Mèxic (Mexico), 1979. Des de petita mostrà bones aptituds per a la música i estudià piano amb Enric Granados i Felip Pedrell. Només amb deu anys donà el seu primer concert. Després s'interessà per la pintura i començà a estudiar dibuix i pintura a l'Escola Superior de Bells Oficis, dirigida per Francesc d'Assís Galí, un dels personatges clau en el món artístic d'aquells anys junt amb Joaquim Torres Garcia, Maillol, Joaquim Sunyer i Eugeni d'Ors entre d'altres. Tots ells foren els artífexs i impulsors de l'estètica noucentista.

Formà part del cercle creat a l'entorn del crític d'art i promotor artístic Joan Merli, secretari de la Junta Municipal d'Exposicions d'Art i director de la revista Art (1933-1936). A les seves primeres obres es palesa una clara influència noucentista tant en les formes (el dibuix rep molta importància) com en els temes i detalls (dominen les figures femenines de formes robustes i equilibrades, amb espardenyes i mocadors al cap, els paisatges mediterranis i les natures mortes).

Però a poc a poc abandonà la influència noucentista i la seva pintura prengué un caire molt més personal a partir de 1930: el color s'anà fent cada cop més important, així com l'interès per l'estructura de l'obra i la qualitat de la matèria. Es parla d'atansament vers l'impressionisme per la importància concedida als colors i a la textura, sense oblidar la petjada de Nonell en la seva pinzellada i en la importància concedida a la figura humana.
Des de petita mostrà bones aptituds per a la música i estudià piano amb Enric Granados i Felip Pedrell. Només amb deu anys donà el seu primer concert. Després s'interessà per la pintura i començà a estudiar dibuix i pintura a l'Escola Superior de Bells Oficis, dirigida per Francesc d'Assís Galí, un dels personatges clau en el món artístic d'aquells anys junt amb Joaquim Torres Garcia, Maillol, Joaquim Sunyer i Eugeni d'Ors entre d'altres. Tots ells foren els artífexs i impulsors de l'estètica noucentista.

Formà part del cercle creat a l'entorn del crític d'art i promotor artístic Joan Merli, secretari de la Junta Municipal d'Exposicions d'Art i director de la revista Art (1933-1936).[1] A les seves primeres obres es palesa una clara influència noucentista tant en les formes (el dibuix rep molta importància) com en els temes i detalls (dominen les figures femenines de formes robustes i equilibrades, amb espardenyes i mocadors al cap, els paisatges mediterranis i les natures mortes).

Però a poc a poc abandonà la influència noucentista i la seva pintura prengué un caire molt més personal a partir de 1930: el color s'anà fent cada cop més important, així com l'interès per l'estructura de l'obra i la qualitat de la matèria. Es parla d'atansament vers l'impressionisme per la importància concedida als colors i a la textura, sense oblidar la petjada de Nonell en la seva pinzellada i en la importància concedida a la figura humana

Acabada la guerra civil s'exilià a París amb el seu marit, malgrat que la relació matrimonial no era massa bona, fins que l'ocuparen els alemanys, moment en què se n'anaren a Mèxic (novembre de 1941). Allí tota la família adquirí la nacionalitat mexicana, però la parella s'acabà de trencar. A Mèxic s'integrà ràpidament en els cercles artístics i intel·lectuals dels exiliats catalans i conegué l'escultor asturià Julio Rios, amb qui es casaria poc temps després. L'any 1947 es van traslladar a Monterrey, amb l'encàrrec de realitzar una sèrie de retrats. Allà van conèixer a l'arquitecte Mario Pani i el seu germà Arturo, dedicat a la decoració d'interiors. A Monterrey ambdós participaren en la creació de l'Escola d'Arts Plàstiques, on impartiria classes de pintura des del 1949. Hi visqueren deu anys dedicats a les classes, a les obres per encàrrec, a portar un petit supermercat i a les vetllades amenitzades per Carme Cortès al piano.

Amb el desig de viure novament a Catalunya, hi tornaren però a causa de la situació econòmica del país hagueren de retornar a Mèxic. Establerts a la capital mexicana, es dedicaren a la fabricació de mobles infantils, uns mobles dissenyats i decorats per ells mateixos. El negoci els funcionà i els permeté comprar-se una casa a Jiupetec, Morelos, per anar-hi a descansar. Però Carme Cortès anà perdent visió i els seus paisatges s'ompliren de taques de color que volien reflectir la naturalesa que l'envoltava. Finalment, morí a Ciutat de Mèxic als 87 anys

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santuari del Tallat)

És un antic priorat i actual santuari marià del municipi de Vallbona de les Monges (Urgell). Està situat al cim d'un turó de 787 metres d'altitud de la serra del mateix nom, al límit de les comarques de l'Urgell i la Conca de Barberà. S'hi accedeix a través d'una pista de 3,2 km, asfaltada, que enllaça amb la carretera comarcal LP-2335, un trencall de la C-14 Tàrrega-Montblanc entre les poblacions de Belltall i Solivella, en plena Ruta del Cister. Administrativament depèn de Montblanquet, però ha estat vinculat de sempre al poble de Rocallaura pel fet que la imatge de la Mare de Déu fou portada a la seva parròquia. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
És un edifici rectangular d'estil gòtic amb una porta d'accés de mig punt dovellat, La silueta de pedra blanca del santuari és visible des de molts llocs de les comarques properes, i el lloc constitueix un impressionant mirador de l'Urgell, la Segarra i la Conca de Barberà, tant per la seva altitud com per la situació.

Les restes conservades i la documentació disponible permeten de reconstruir a grans trets la seva fesomia. L'edifici, que ja era pràcticament acabat el 1509, formava un conjunt compacte, tancat, de planta rectangular. Les dependències s'organitzaven a partir d'un pati, que tenia una galeria porticada al costat N, i al qual s'obria l'església, reedificada el 1804-1805. Així, el Tallat presenta en la seva concepció un nou plantejament arquitectònic, més pròxim al renaixement, tot i que la seva ornamentació escultòrica i elements com el porxo de la seva galeria són encara magnífics exponents del darrer gòtic. Aquests elements ornamentals, testimoni de la seva passada sumptuositat, foren arrencats i posats a la venda a principi del segle xx. Actualment es troben repartits entre el Palau Maricel de Sitges (el portal d'entrada, a més de portes i finestres), Reus (la creu de la Misericòrdia) i, sobretot, el castell de Santa Florentina, a Canet de Mar, on Domènech i Montaner tornà a muntar la galeria de set arcs apuntats i un portal gòtic florit, així com diversos portals i finestres.
Des de fa uns anys les ruïnes es troben en curs de consolidació. L'àmbit de l'església s'ha recuperat mitjançant uns bastiments de ferro i vidre. S'hi ha trobat la sepultura de Ramon Berenguer de Llorac, fundador del santuari, i s'hi han reprès aplecs i romiatges dels pobles veïns.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Vilet)

És al petit nucli de població del Vilet, a l'extrem de ponent. El lloc de Vilet, anomenat antigament «Vilamanyanor» o «Vilamanyor» és esmentat documentalment des de l'any 1078. L'església de Santa Maria del Vilet, com a sufragània de la parròquia de Sant Martí de Maldà, era inclosa dins el bisbat de Vic, el bisbe del qual, entre els anys 1146 i 1154, la cedí a la mitra de Tarragona. A través de la parròquia de Maldà, depengué de la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Consta que el 1183 Guerau de Maldà, rector de Maldà, tenia cura també de les esglésies de Sant Martí de Maldà, Belianes, l'Espluga Calba, Castellsalvà i el Vilet. De la destrucció de l'any 1936 se salvà una imatge de pedra policromada de la Mare de Déu amb l'Infant, del segle XIV i atribuïda a Guillem Seguer. Aquesta imatge era venerada com a santa Anna. Juntament amb aquesta escultura s'hi troba un sarcòfag gòtic amb les armes dels Pinós i dels Alemany. L'any 1808 fou construïda la rosassa situada damunt de la porta.
 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Vilagrassa)

És una església situada al terme municipal de Vilagrassa (Urgell). De la construcció medieval només resta la portalada del segle XIII, exponent de l'anomenada Escola de Lleida i el campanar gòtic, ostensiblement inclinat. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Verdú)

És una església amb elements romànics i gòtics al nucli urbà de Verdú (l'Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici transformat per un seguit de reformes i ampliacions. De cronologia romànica resta la portalada. La nau central és coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat. Las naus laterals estan cobertes per voltes de creueria. La comunicació entre la nau central i les laterals es realitza mitjançant uns arcs lleugerament apuntats. Una de les modificacions patides per l'església en època moderna fou la prolongació de l'absis i la construcció de l'espai dedicat a la sagristia darrera mateix d'aquest absis. La nau lateral del costat de l'Evangeli té una capçalera rematada amb una absidiola de planta rectangular i coberta amb creueria. Per tant, es troba una capella d'estil gòtic. La resta d'espais són reformats en una cronologia renaixentista, com la nau lateral dreta. L'altar major és recte i la representació d'un sant enterrament en pedra presideix la part baixa. Les entrades a l'església són d'estils força diferents. L'entrada principal és romànica amb un rosetó gòtic a sobre. La porta lateral és d'estil renaixentista. A l'exterior, el perfil de l'església està rematat per un campanar de planta quadrada situat al lateral esquerre de la portalada principal. Als arcs torals de la nau es veuen els escuts familiars dels Alemany, entre d'altres.

A l'interior de l'església es troben diverses imatges: l'altar major està presidit per una talla barroca de Santa Maria de l'Assumpta, obra d'Andreu Pi que quedà molt malmesa a la revolta i es restaurà l'any 1946
A sota hi ha una representació del Sant Enterrament, amb Crist jacent i els personatges de Sant Josep d'Arimatea, Maria, dona de Cleofàs, la verge Maria, Maria, Maria Magdalena i Sant Nicodem al voltant. Realitzat cap al segle XVI- XVII, fou trobat sota l'enllosat de l'altar major el 1790. A la nau lateral dreta hi ha la talla de Sant Flavià, obra de Pere March i l'únic que es conserva del retaule realitzat l'any 1658-1659.

A la mateixa nau es troba també la Verge del Roser, escultura de pedra policromada barroca. A la nau lateral esquerra hi ha la imatge gòtica del Crist Crucificat, de fusta policromada, i la representació de l'Arbre de Jesé amb la Verge al capdamunt. És una talla de fusta policromada del segle XVII, realitzada per August Pujol i els daurats van ser fets el 1631 per Gregori Ferrer. A la nau lateral dreta hi ha la representació dels Misteris del Rosari, realitzada en pintura sobre ceràmica, dels segles XVI-XVII.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Preixana)

És l'església parroquial de Preixana (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El maig de 2017 va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional, en la categoria de Monument Històric
Edifici de planta rectangular de nau única amb l'altar major recte i coberta amb dos trams de volta de creueria. Darrere de l'altar major hi ha la sagristia. L'única decoració de l'altar és un finestral gòtic geminat. A la part de migdia hi ha una altra finestra d'iguals característiques. Les quatre cantonades d'aquesta església es troben reforçades per quatre grans contraforts. La coberta de creueria de l'església conserva les respectives claus de volta amb relleus, un de l'anagrama de Crist i en l'altre hi és visible la data de 1673. Les nervacions de la coberta es perllonguen pels murs laterals de l'església i desemboquen en unes mènsules antropomòrfiques. A banda i banda hi ha dues capelles laterals.
La portada de la façana principal segueix una clara inspiració classicista dins el corrent barroc. Segueix el model de porta arquitravada i rematada per un frontó triangular

Pintors Catalans (Joan Condins i Julián)

Barcelona, 12 d'agost de 1929 - Barcelona, 30 de juny de 2001. Fou un pintor català. Fill d'un petit empresari relacionat amb el món de la pintura, des de ben petit va començar a pintar de manera autodidacta. Als 13 anys va ingressar a l'Escola de la Llotja i als 18 al Foment de les Arts Decoratives, on va entrar en contacte amb les grans figures del món artístic del moment. Posteriorment va ingressar al Reial Cercle Artístic de Barcelona i al Cercle Artístic de Sant Lluc.

Durant molt anys, va compaginar la seva feina a l'empresa familiar amb la seva dedicació pictòrica. A partir de 1986 es dedicà exclusivament a la pintura artística. Va realitzar més de 30 exposicions personals. Era un dels pintors fixes de la Sala Llorens i quan va tancar, de la Sala Mayte Muñoz, tot i que també va exposar a la Sala Comas i a la Sala Rusiñol de Sant Cugat del Vallès. També va exposar a Mallorca, als Estats Units i a França. Va establir amistat amb altres pintors com Pere Arribas, Josep Cruañas, Xavier Marsà Casas, Josep Maria Moratò Aragonès, Hernan Picó o Vila Puig, amb qui pintà de jove paisatges de Santiga, al Vallès Occidental.

Pintors Catalans (Teresa Condeminas i Soler)

Barcelona, 27 de febrer de 1905 - Barcelona, 24 de gener de 2002. Fou una pintora classicista-noucentista catalana. Estudià a La Llotja des dels 13 anys i durant 10 anys s’anà matriculant en diverses matèries, a causa de l'afany que sempre la caracteritzà per assolir una formació acadèmica adient. Formà part de l'Associació d'Art, constituïda el 1926 a La Llotja, grup amb què participà en les diferents mostres col·lectives organitzades per aquesta associació. Dos foren els seus mestres: Félix Mestres, de qui aprengué el refinament i la correcció de la línia, i Vicenç Borràs, que li transmeté l’interès per la llum; trets sempre presents en la seva producció artística. També es dedicà a la docència: impartí classes de dibuix i de pintura en el seu estudi situat als voltants de la Sagrada Família de Barcelona.

Conreà gairebé tots els gèneres pictòrics: paisatges, natures mortes, figures i sobretot nus femenins de formes arrodonides, clàssiques, clarament noucentistes. Els nus femenins ocuparen un paper rellevant en la seva producció dels anys 30; hi queda palesa la seva tècnica acurada i el refinament emprat en la representació dels cossos nus de textures nacrades, de línies perfectes, de composicions estudiades i pinzellades tan suaus que semblen gairebé imperceptibles; en definitiva, uns trets que junt amb el tractament de les teles portaren als crítics a parlar de pintura ingresiana. Amb tot, les seves figures respiren certa fredor propera a una manca de sentiment o a una actitud extremadament distant ,que possiblement la portaren a una obsessiva representació dels rostres, repetits moltes vegades, alguns dels quals tenen certa aparença de màscara picassiana. La seva manera de fer ha estat considerada pulcra, reposada i d’un perfecte classicisme. Aquest classicisme guardava relació amb les propostes pictòriques que dominaren en la Catalunya dels anys 30 i que s’accentuarien en els quaranta, ja establerta la Dictadura franquista, que exercí una censura molt severa també sobre l’art, i que va negar qualsevol vel·leïtat avantguardista. Els seus nus i les representacions de figures femenines es poden considerar com els darrers espeternecs del noucentisme.[1]

Membre de l'Asociación Española de Pintores y Escultores des del 1928,[3] participà des de molt jove a les Exposicions de Primavera i a les Nacionals de Belles Arts de Barcelona, on molt aviat aconseguí premis. Pot sobtar la seva repetida participació en les biennals de Venècia organitzades pel règim feixista italià. El 1938 la Itàlia de Mussolini convidà Espanya a la Biennal de Venècia. Eugeni d'Ors, director general de Belles Arts del govern franquista de Burgos, fou el comissari de la mostra. Sembla que elegí Teresa Condeminas junt amb altres artistes, com Ignacio Zuloaga, Josep de Togores o Pere Pruna, però el seu nom no consta en la relació del llibre editat pel Ministeri d’Assumptes Exteriors Un siglo de arte español en l'exterior. España en la Bienal de Venecia 1895-2003. Sí que consta que participà en les de 1940 i de 1944. També participà en l’Exposició d’Art Espanyol de Berlín el 1941 i la de Buenos Aires de 1947.[4] Fos el que fos, sobta perquè el 1937 l’artista donà dos dels seus olis, Natura morta amb fruites i Natura Morta amb pomes i raïms per a l’exposició-subhasta que s’havia de celebrar a Mèxic per recollir fons per a les víctimes del feixisme. Però, malauradament, el vaixell que transportava les obres de 121 artistes catalans, noliejat per la Generalitat de Catalunya, fou capturat en plena mar per l’Armada franquista i totes les obres foren confiscades i traslladades a Burgos

Malgrat les reiterades participacions en concursos i exposicions col·lectives de tota classe, Teresa Condeminas no dugué a terme cap exposició individual fins al gener de 1948, a la Sala Gaspar. Entre 1945 i 1948 exposà regularment a les Galeries Augusta de Barcelona. Possiblement la seva producció no fou massa regular, però sempre es mantingué fidel a la seva manera de pintar, al seu classicisme-noucentisme de la primera època. Al llarg de la seva trajectòria va rebre diferents premis i distincions, com les medalles Masriera i Fortuny.
Es casà amb el pintor Lluís Muntané Muns, director i professor de l'Escola de Belles Arts de Barcelona entre 1945 i 1948.
El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva l'obra Camí de la font, que va adquirir l'any 1935 a l'Exposició de Primavera. Igualment, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía guarda l'obra El espejo (actualment en dipòsit al Museo de Jaén).

Pintors Catalans (Josep Comes i Busquets)

Barcelona, 1 de gener de 1924. Pintor català d'estil hiperrealista. Fill d'una família treballadora va créixer dins un ambient de fort compromís social. La mort del seu germà, voluntari republicà de només disset anys, a la guerra civil espanyola i l'exili posterior del seu pare a França, formen part de la seva infantesa.
Es va formar professionalment i artísticament a Sabadell, ciutat en la qual visqué molts anys i que es recull en bona part de la seva obra.

En la post-guerra, encara un adolescent, es guanyà la vida emblanquinant esglésies cremades durant la guerra. D'aquí evolucionà a pintor decorador, grafista i professor de dibuix. Posteriorment exercí de decorador d'interiors especialment de botigues a Sabadell.
Implicat socialment ha actuat des d'abans de la transició en grups culturals i polítics. A l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell ha estat director artístic (1976-77) i president (1978-1980).
La dedicació a la pintura artística no serà fins als anys 70 que participà en exposicions col·lectives, premis nacionals i internacionals a Catalunya, principalment.

El 1978 va començar un seguit de viatges a la província de Sòria per a cercar fonts d'inspiració i en un d'aquest viatges, decideix trencar amb la seva família, feina i posició per a centrar-se exclusivament en la seva nova etapa artística. Tenia 54 anys i decideix passar a viure en solitari en una masia del massís de la Mola durant dos anys. Va centrar el seu estil, que ha continuat al llarg de la seva història, en la pintura hiperrealista feta al tremp d'ou.
Als anys 60, fixà la seva residència a l'Ametlla del Vallès on viu actualment. Va formar part de les llistes municipals del PSC a l'Ametlla del Vallès.

Pintors Catalans (Narcís Comadira i Moragriega)

Girona, 22 de gener de 1942. És un poeta, pintor, dramaturg, traductor, periodista i crític literari català. La seva poètica és de factura més aviat clàssica, de temàtica contemplativa i un punt de vista de vegades irònic.
Com a pintor, entén la seva obra com una extensió de la poesia. Els seus primers treballs mostraven referències del surrealisme i el pop, així com del seu mestre Domènec Fita. A finals dels anys 70 va abandonar la figura per començar a representar la natura i l'arquitectura, especialitzant-se en un paisatgisme molt personal i marcat pel realisme, que en els seus últims treballs està portant cap a una síntesi d'aquest, on cada cop apareixen menys elements a les seves obres.

El 2014 Edicions 62 publicà la seva obra poètica completa (Poesia. 1966-2012), i l'any anterior aparegué Quan em llegiu. Poemes de Narcís Comadira triats i comentats per quaranta-set lectors (Edicions 62, 2013). El 2015 ha aparegut a la col·lecció Letras Hispánicas El arte de la fuga. Antología del autor (Cátedra).
A les eleccions municipals de 2015 va ocupar l'última posició de la llista de la Candidatura d'Unitat Popular a Girona. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015 va formar part de la llista electoral de la Candidatura d'Unitat Popular - Crida Constituent en quinzena posició per la circumscripció de Girona.

Pintors Catalans (Albert Coma Estadella)

Lleida, 1933 - Lleida, 29 d'octubre de 1991. Va ser un pintor, escultor i gravador. Fundador del Grup Cogul i encarregat de la Petite Galerie de l'Alliance Française, és considerat un dels escultors més importants de l'art contemporani català, així com un personatge clau per entendre la vida artística de la Lleida de la postguerra i la transició. Des de l'espai de la Petite Galerie de l'Alliance Française, esdevingué l'abanderat de la transició plàstica lleidatana cap a noves formes d'expressió, com ara el constructivisme, l'art pop i el conceptualisme.
Entre 1952 i 1958 va formar-se en pintura i modelat a l'escola superior de belles arts de Barcelona, al costat de Francesc Labarta,gràcies a un pensionat de la Diputació de Lleida. El mateix 1952 va realitzar el seu primer viatge a París, i ja el 1957 va impartir classes de pintura, al costat de Leandre Cristòfol, a l'escola del Cercle de Belles Arts de Lleida. A més, l'any 1958 següent va entrar al Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona i va fundar, junt amb Flix Franch, el taller Artes Celf, que es va mantenir en funcionament fins a l'any 1962, quan Coma fou nomenat professor de procediments pictòrics del Cercle de Belles Arts de Lleida, una ocupació que li serví per desenvolupar una gran tasca activista cultural i pedagògica a favor de la creació contemporània, que arribà a un dels seus punts àlgids l'any 1964 quan, junt amb Jaume Minguell, Ernest Ibáñez, Albert Vives, Víctor Pérez Pallarés i Àngel Jové, funda el Grup Cogul, una unió d'artistes de durada discreta però de gran importància per a la vida artística de Lleida, car era el primer cop que diversos creadors lleidatans s'unien compartint una estètica, un credo artístic.

L'any següent, Coma es va unir al grup 5 Forma, i el ressò de les seves produccions començà a transcendir les fronteres nacionals. Un altre dels punts àlgids de la seva biografia s'esdevingué entre 1970 i 1976, quan Coma es féu càrrec de la Petite Galerie de l'Alliance Française de Lleida, un indret que va esdevenir l'escenari de presentació a la ciutat de les tendències artístiques més recents.

Quan la Petite Galerie va tancar les portes (el mateix 1976), Coma va viatjar altre cop a París i a Londres, i l'any 1982 fou distingit amb la Medalla Morera, en un moment en què el guardó iniciava una nova singladura en la qual es deixà de premiar una sola obra i es passa a reconèixer, explícitament, una trajectòria i significació consolidades dins l'àmbit artístic lleidatà.
Coma traspassà la tardor de 1991, probablement com l'artista lleidatà que s'encaminà més decididament per la via de l'art conceptual i minimalista, deixant una petja molt profunda en molts dels artistes contemporanis lleidatans que comptaren amb el seu mestratge. L'any 1993 se li concedí a títol pòstum la medalla de plata de la ciutat