jueves, 14 de junio de 2018

Les Muntanyes Catalanes (Tuc de Saburó [II])

A l'est, els pics Inferior de Saburó, Saburó, Mainera i cresta de la Mainera abracen la Coma del Cap de Port. És un circ molt ampli i perfectament circular. Al seu centre s'estén l'allargassat estany del Cap de Port. El tercer, al sud-oest, és un circ no tan ben definit com els anteriors: l'envolten les parets dels pics Saburó, Peguera, Mar i dels Vidals. S'hi ubiquen els estanys de Saburó d'Amunt, Petit de Saburó i el gran i profund Estany de Saburó que poques vegades es pot admirar ple a vessar i moltes gairebé buit.
El pic té la forma piramidal (horn), pròpia dels modelats glacials, especialment observable des del cim del Mainera. Les seves parets són molt verticals amb excepció de l'aiguavés que cau sobre l'estany del Cap de Port, per on puja la ruta normal al cim. La cresta Peguera-Saburó, molt retallada, és un reguitzell de torres, agulles i blocs amuntegats que fan que la seva travessia sigui molt dificultosa.
Des del refugi de Colomina s'agafa el sender de gran recorregut GR 11 (el GR 11-20 del Pont de Suert a Espot). Es voregen pel nord els estanys de Colomina i Mar on, al seu extrem nord-est, el sender s'enfila per una rampa (obrada) molt directa i vertical que supera el llindar de la cubeta glacial de l'estany de Saburó a través del Pas de l'Ós. S'arriba a la presa de l'estany i acaba el bon camí. Es voreja l'estany pel sud i est i s'inicia la pujada a la Collada de Saburó
Des de la collada es pot accedir directament al cim per la cresta, però es troben alguns trams de dificultat que fan l'ascensió una mica delicada. És més aconsellable flanquejar la pala que cau sobre l'estany de Cap de Port remuntant el pendent en el sentit NE-N primerament, i després NO fins a arribar a la darrera part de la cresta, que només caldrà resseguir sense dificultat fins al cim


Les Muntanyes Catalanes (Tuc de Saburó [I])

És una muntanya de 2.905,7 metres enclavada al sud-est del Parc Nacional d'Aigüestortes (Lleida) i Estany de Sant Maurici. Al seu cim conflueixen als termes municipals d'Espot (Pallars Sobirà) i de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà). El Tuc de Saburó està situat als Pirineus axials. És un dels cims de més de 2.900 metres d'altitud que, amb el Pic de la Mainera i el poderós Pic de Peguera, tanquen pel sud la vall glacial de Peguera (que desguassa al riu Escrita, a Espot). Tots tres presideixen, al vessant oposat, la conca lacustre dels Jous, a la part oriental dels Estanys de Cabdella (Vall Fosca). Tres arestes parteixen del seu cim: la del nord-oest, coneguda com a "cresta Peguera-Saburó", l'uneix quasi directament al pic de Peguera després de baixar a una petita depressió (2.800 metres). La del sud baixa a la Collada de Saburó on continua en direcció sud-est fins a enllaçar amb el pic de la Mainera. Cap al nord una curta aresta es dirigeix al Tuc Inferior de Saburó i seguidament s'endinsa i fineix a la vall de Peguera
El Saburó, com els altres pics citats, pertanyen al gran batòlit granític de la Maladeta. La intrusió d'aquesta massa de roques plutòniques es produí entre el carbonífer i el permià (paleozoic) fa més de 300 milions d'anys. El pas de les geleres quaternàries i la permanent gelifracció, a causa de l'alçada de l'indret, han esculpit i han donat forma al Saburó. El rastre de les geleres són els circs glacials que rodegen el pic: al nord, la Coma de Peguera, encerclada pels pics de Peguera, Saburó i tuc Inferior de Saburó, forma un cercle perfecte i alberga els estanys Gelat, Petits de Peguera i Gran de Peguera.

Literatura Catalana (Maria Mercè Cuartiella)

Nacio en Barcelona, en 1964. Es una escritora y dramaturga catalana, residente en Figueres. Está casada con Joan Manuel Soldevilla. Es licenciada en Filología por la Universidad de Barcelona y ha desarrollado su labor profesional en el campo de la gestión cultural. Actualmente forma parte del equipo editorial Brau de Figueres.
Ha colaborado habitualmente en prensa y revistas especializadas, como en Encendido, donde participa desde 2013 o al Diario de Girona , donde desde el año 2000 hasta el 2005, elaboró artículos quincenales de opinión. También ha sido guionista y presentadora televisiva o moderadora en debates culturales. Hasta el año 2009 fue conductora y guionista en Canal Norte del programa semanal de entrevistas ISBN, que analizaba la actualidad literaria del país y por el que pasaron toda una serie de autores significativos de las letras catalanas.

Ha publicado estudios diversos como "Una aproximación a la obra teatral" dentro Carles Fages de Climent (1902-1968), Poética y mítica del Empordà, o "10 años con la Orquesta de Cámara del Empordà ". También algunos cuentos cortos y ha estrenado y publicado también piezas teatrales, como "Enterra'm en Pekín", ganadora del I Premio Carlota de Mena (2005) estrenada en Barcelona en 2007. También "En tránsito". que fue seleccionada como representante de España para participar en el World Youth Theatre 2000 Londres y que fue publicada en el número 8 de la revista Escena.

Es autora de 6 novelas publicadas: de la novela Cuando las cosas van mal (Premio de novela corta Ciudad de La Laguna 1999; coautora Capitán Verne (Sirpus, 2005), junto con Joan Manuel Soldevilla. En el año 2012 , publicó la novela Hermanos, casi gemelos (Brau Edicions), galardonada con el Premio Llibreter de narrativa, y en 2014 publica el asunto marsellés (Amsterdam libros). En la Noche de Santa Lucía 2014, fue reconocida con el Premio Mercè Rodoreda de cuentos y narraciones por su recopilación Gente que tú conoces. "Los relatos son difíciles de escribir, son piezas muy elaboradas y poco reconocidas muchas veces" explica Cuartiella.


Literatura Catalana (Jordi Casals i Merchán)

Nacio en Barcelona, en 1976. Desde 2001 reside en Figueres. Licenciado en Filología Hispánica por la UB, ejerce de profesor de Lengua y Literatura Castellana en el Instituto Cap Norfeu de Roses. También ha cursado estudios en el Aula de Música Moderna i Jazz del Conservatori del Liceu. Vinculado al panorama musical de Barcelona y Girona, ha sido miembro de diversas bandas como Soul Taja o Komando Moriles-Belafonte. Ha obtenido diversos premios, su preferido es una mini Princesa Leia que le tocó en un Huevo Kinder. Admite que le han influido autores como Francisco Casavella, David Trueba, Juan Marsé, Frank Miller o Alan Moore. Le gustaría dominar la prosa como Vázquez Montalbán, tener el groove de Maceo Parker y el estilo de James Brown. Debuta en la escena literaria con Muerte por Funky.


Literatura Catalana (Àngel Burgas Trèmols)

Nacio en Figueres (Girona), el 8 de agosto de 1965. Es un escritor catalán.  Pasa los primeros 18 años entre la capital del Empordà y Roses , población vecina y de mar que aparece a menudo en sus escritos (MAX, Las vacaciones de un señor de Malmö, Show, La habitación de Lionel .. .). Su padre, Vicente Burgas (Sant Feliu de Guíxols 1930 - Figueres 1992) era telegrafista, periodista y poeta , y su madre, Carmen Trèmols, profesora de danza.
En Figueras inicia en los tres ámbitos: lee muchos libros y escribe poemas y narraciones, participa en exposiciones de pintura y es alumno de José Ministral  a quien sustituye más adelante llevando un taller de plástica para niños. Forma su grupo de teatro, Tarima de Juego, con el que estreno Tartán del mono, de Terenci Moix y luego El espatarrado, a partir de una idea propia.
Estudia Bellas Artes en la Universitat de Barcelona (1983-1988). Es un amante del cine y colecciona postales kitsh sobre ciudades, espacios, tradiciones, monumentos y gastronomía. En su estudio / biblioteca de escritor suele trabajar de día y sin música. Es disciplinado y se concentra con facilidad. Estructura su trabajo en tres fases (concepción mental, escritura y corrección) y con la presencia constante de los clásicos cuando escribe para jóvenes


Literatura Catalana (Sebastià Roig i Casamitjana)

Nacio en Figueres (Girona), el 26 de abril de 1965. Es un periodista y escritor catalán. Especialista en cultura popular, es un gran conocedor del mundo del cómic, el cine y la literatura de género. Como periodsta colaboró con La Vanguardia , Catalunya Ràdio , RAC1 , El Periódico , Avui , RAC , velita , Hora Nova , La Opinión , El Punt y Tentáculos . En la actualidad, escribe columnas y reportajes al Diario de Girona y la Revista de Girona .
El verano de 2005 Sebastià Roig, Joan Manuel Soldevilla fueron los documentalistas de las exposiciones Gracias, Jules, dedicadas a Julio Verne en el Museo de la Pesca de Palamós , en el Museo del Cine de Girona y al Museo del Juguete de Cataluña de Figueres .

Ha publicado textos sobre el cine de terror y fantástico y sobre el mundo de la historieta. También ha escrito novelas de ciencia ficción humorística: Pezones de titanio (con Salvador Macip ), El plan del doctor Bataverda (SM, 2003) o El pepino sideral (Destino, 2000). Colabora con las Ediciones Triangle Postals, donde ha participado en títulos como Cataluña (2007) o Dalí, el triángulo del Empordà (2003). Este último mereció el premio de la Generalidad de Cataluña al mejor libro de promoción turística 2003.
Entre sus numerosos artículos en la Revista de Girona, el mundo de las bibliotecas sigue siendo motivo de estudio, como a los dos artículos «Figueres, 1936: la guerra de los libros» 'y «Figueres 1936 (II): los libros vencidos» en que recorre la historia de la directora de la Biblioteca Popular de Figueres, Adela Riera y Carré y las depuraciones y presiones sufridas por la biblioteca de Figueres durante la Guerra Civil y la posguerra. En abril de 2015 ha sido reconocido como escritor «de cabecera» de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres.


Literatura Catalana (Salvador Macip i Maresma)

Nacio en Blanes (Girona), 18 de desembre de 1970. Es médico, investigador y escritor. Desde 1998 se dedica a la investigación oncológica. Ha pasado casi diez años en Nueva York y actualmente vive en Leicester, Reino Unido, con su mujer y su hijo. Ha publicado novelas, cuentos, obras de divulgación y libros para niños.

https://www.escriptors.cat/

miércoles, 13 de junio de 2018

Les Muntanyes Catalanes (Pic de la Mainera [II])

El modelat glacial es posa en evidència per: pic de forma piramidal (horn), especialment destacable des de la presa de l'estany de Saburó; les seves arestes són estretes, agudes, verticals i solcades per canals de dejecció; els tarters i caos de roca cobreixen els peus dels seus vessants; la seva línia de cresta és un conjunt de blocs de granit esquarterats i amuntegats, i, sobretot, els circs glacials que l'envolten pels seus tres costats: al nord la Coma del Cap de Port, amb l'estany homònim; a l'est el Clot de la Mainera, amb els seus tres estanys, i a l'oest la coma de l'estany de Mar.
La carena cimera és allargada en sentit nord-oest - sud-est i, durant uns 200 metres, pràcticament plana. El punt culminant es troba a la seva part de llevant, al cap d'amunt de l'aresta sud.
- Des del refugi de Colomina: És la ruta més fàcil. S'agafa el sender que, cap a llevant, pel sud de l'estany de Colomina, mena al de la Frescal. Es bordeja aquest estany per la seva banda nord i es passa prop de la presa sud de l'estany de Mar, que es deixa a l'esquerra. En direcció nord es va a cercar un petit torrent que drena la coma d'Estany de Mar. Aquesta coma llueix una gran varietat de flors alpines. S'ha d'assolir el coll sud de la Mainera (2.771 msnm) (42° 31′ 16.43″ N, 1° 1′ 36.93″ E), sempre visible a llevant, aprofitant els millors passos entre la tartera, especialment abundant cap a la segona meitat de la pujada. Des del coll, cap al nord i amb forta pendent, s'arriba amb facilitat al cim


Les Muntanyes Catalanes (Pic de la Mainera [I])

És una muntanya de 2.909,3 m. d'altitud al límit sud-est del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida). Al seu cim conflueixen els termes municipals de la Torre de Cabdella, al Pallars Jussà, i d'Espot i Sort (a l'antic terme de Llessui), al Pallars Sobirà. El Mainera està situat als Pirineus axials, a la capçalera de la vall glacial de Peguera (que desguassa al riu Escrita, a Espot); a la part oriental dels Estanys de Cabdella, i a ponent del Clot i estanys de la Mainera, a la Vall d'Àssua, a Llessui. És el nus de tres arestes: la del nord-oest baixa a la collada de Saburó i l'uneix al tuc de Saburó, la del sud s'ajunta amb la pala Pedregosa de Llessui passant pel coll sud de la Mainera, i al nord-est la cresta de la Mainera l'enllaça amb la cresta de l'Avió (així dita perquè un avió alemany s'hi estavellà el 1943) i amb el Muntanyó.
Les roques que formen la Mainera pertanyen al gran batòlit granític de la Maladeta. La intrusió d'aquesta massa de roques plutòniques es produí entre el carbonífer i el permià (paleozoic) fa més de 300 milions d'anys.
El pic presenta la forma enèrgica i esvelta típica de les muntanyes granítiques que, degut a la seva alçària, han estat sotmeses a una intensa acció de la gelifracció i al pas de pretèrites geleres quaternàries


Literatura Catalana (Josep Maria López-Picó)

Nacio en Barcelona, el 10 de octubre de 1886 - Fallece en Barcelona, el 24 de mayo de 1959. Fue un poeta catalan en lengua catalana.  poeta, autor de una ingente obra en verso, prosista eventual, intelectual barcelonino y editor.
Licenciado en letras, gana en el 1907 unos Juegos Florales, y desde que en el año 1910 aparecen sus dos primeros libros de versos, Intermezzo galant y Turment-Froment, no deja de publicar poemas con regularidad. Ya estos tienen cierto eco entre los críticos novecentistas, y López-Picó pronto traba amistad con Eugeni d'Ors, Carles Riba o Joaquim Folguera, con quien funda en el 1915 La Revista y Les Publicacions de la Revista.

Su obra poética, que cuenta con más de noventa "opus", como los cotitulava él mismo, constituye un corpus coherente y continuo, una evolucinó espiritual a la búsqueda de Dios y de la poesía pura. Destacan L'ofrena (1915), El meu pare i jo (1920), Elegia (1925), Invocació secular (1926), Variacions líriques (1935) -ganador del Premi Joaquim Folguera-, Epifania (1936), y ya en la época final de su vida, de marcado tono apologético y teológico, Via Crucis (1947) o Job (1948). Aquel mismo año 1948 sale el primer volumen de sus obras completas.
Su obra en prosa incluye seis volúmenes de Moralitats i pretextos, notas esparsas que López-Picó escribe a lo largo de su vida sobre historia y literatura, o el dietario, testimonialmente valuoso, que escribe los útlimos treinta años de su vida, entre otros libros.
Permanentmente caracterizado por la dualidad entre la creación poética constante, contenida y solitaria, y un cierto intelectualismo implicado con la realidad que le rodea, el poeta es un alto empleado de la diputación de Barcelona y secretario perpetuo de la Societat Econòmica d'Amics del País, miembro del Institut d'Estudis Catalans, desde el mismo año 1907 de su fundación hasta de forma clandestina durante los años treinta, y participa, asimismo, en varios encuentros y tertulias de la Barcelona de la preguerra y de la posguerra.

https://www.escriptors.cat/


Literatura Catalana (Miquel López Crespí)

Nacio en Sa Pobla (Illes Balears), 30 de desembre de 1946. Es novelista, autor teatral, poeta, historiador y ensayista. En el año 1968 el escritor empieza sus colaboraciones (especialmente literarias) con la prensa de las Islas Baleares: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort,...
Colaborador de suplementos de cultura de los periódicos de las Islas Baleares, Miquel López Crespí ha publicado centenares de artículos dedicados a la literatura y a la historia de Mallorca. Hoy en día tiene varias secciones fijas en periódicos y revistas. Entre 1996 y 1998 publicó más de doscientos artículos referentes a la historia de Mallorca en el Diari de Balears. Desde 1999 ha escrito cuatrocientos artículos en catalán de actualidad política, historia y literatura en El Mundo-El Día de Baleares. Durante muchos años se encargó de la sección de entrevistas del suplemento de cultura del periódico Última Hora y de la revista de la Obra Cultural Balear El Mirall.

Desde inicios de los años setenta ha publicado más de cuarenta libros de narrativa, poesía, teatro, memorias, novela y ensayo, entre las que se pueden destacar: Necrològiques (narrativa); Notícies d'enlloc (narrativa); Crònica de la pesta (cuentos); Estiu de foc (novela); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memorias); L'amagatall (novela); Cultura i antifranquisme (ensayo); El cicle dels insectes (poesía); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesía); No era això: memòria política de la transició (ensayo); Els altres comunistes i la transició (ensayo); Acte Únic (teatro); El cadàver (teatro); Núria i la glòria dels vençuts (novela); Revolta (poesía); Rituals (poesía); Estat d'excepció (novela); Temps i gent de sa Pobla (historia local); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (ensayo); Temps Moderns: homenatge al cinema (poesía); Antologia (1972-2002) (poesía); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novela); Corambé: el dietari de George Sand (novela); Lletra de batalla (poesía) i Els anys del desig més ardent (teatro).

https://www.escriptors.cat/


Literatura Catalana (Vicent Partal Montesinos)

Nacio en Bétera (Valencia), el 28 de noviembre de 1960. Es un periodista valenciano. Director del diario digital VilaWeb, ha trabajado también en El Temps, El Punt, Diario de Barcelona, Catalunya Ràdio, La Vanguardia y Televisión Española (TVE), entre otros. Cursó estudios de Magisterio en la Universidad de Valencia y trabajó en la Escola Gavina. Sin embargo, pronto comenzó a trabajar como periodista.
Cofundador del semanario El Temps, en 1983 formó parte del Diario de Barcelona y de Televisión Española, donde se especializó en temas de política internacional. Como reportero y corresponsal cubrió acontecimientos en todo el mundo, entre otros la caída del muro de Berlín o el golpe de estado en la URSS.

En 1994 creó el primer sistema informativo en Internet de España denominado El Temps Online. El año 1995, junto con Assumpció Maresma, directora entonces del semanario El Temps, fundó un primer directorio web en lengua catalana, que más tarde se transformaría en el diario electrónico en catalán VilaWeb. El mismo año creó con Jordi Vendrell el programa El Internauta en la sintonía de Catalunya Ràdio. Esta tertulia de tema tecnológico se emitió posteriormente en podcast a través de VilaWeb.
Actualmente, es el director del diario electrónico VilaWeb. Además de publicar de forma diaria el editorial de VilaWeb, escribe un artículo por semana en los diarios Avui, L'Esportiu y Berria y participa regularmente en las tertulias La Isla de Robinson de ElPuntAvui TV y Las Mañanas de Catalunya Ràdio.
Ha publicado varias monografías sobre la OTAN y sobre los nacionalismos de la antigua Unión Soviética. Publicó los libros Cataluña en la estrategia militar de Occidente (1987), Los nacionalistas a la URSS (1988), La revuelta nacionalista a la URSS (1991), Atlas del Europa futura (1991), Cataluña 3.0 (2001), 11-M: El periodismo en crisis (2004, con Martxelo Otamendi) y Periodismo cuántico. El junio de 2009 publicó Libreta de Pekín, el primer libro electrónico comercial en catalán sin edición impresa. También ha publicado dos libros claves[cita requerida] para entender la evolución del secesionismo en Cataluña, A un palmo de la independencia (2013) y Desclasificando el 9-N (2015).
En cuanto a la televisión es autor de la serie Hemos hecho el sur, difundido en DCO y TVC, y del programa Una lengua que anda, una coproducción entre VilaWeb y TVC sobre Escola Valenciana. Fue también guionista del polémico programa Camaleón de TVE, que hacía una crítica de los informativos escenificando un falso golpe de estado a la Unión Soviética.
Es presidente del European Journalism Center, con sede en Maastricht, una entidad profesional.


Literatura Catalana (Vicenç Pagès Jordà)

Nacio en Figueres (Girona), el 14 de diciembre de 1963. Es un escritor y crítico literario en catalán. También es profesor de lengua y estética en la Universidad Ramon Llull. El 1989 ganó la Bienal de Barcelona en el apartado de literatura, y el año siguiente apareció su primer libro, la compilación de cuentos titulado Cercles d'infinites combinacions (ed. Empúries). En 1991 publicó la obra de bricolaje textual titulada Grandeses i misèries dels premis literaris (Llibres de l'Índex), formada por un millar de citaciones.
El año 1995 apareció su obra más ambiciosa, El món d'Horaci (ed. Empúries), una novela que se encuentra a medio camino entre la ficción y el ensayo creativo. En 1997 vio la luz su libro Carta a la reina d'Anglaterra (ed. Empúries), que narra en cien páginas mil años de la vida del protagonista. A este libro lo seguiría Un tramvia anomenat text (ed. Empúries, 1998), un ensayo sobre la escritura que considera el texto como una mezcla indestriable de inspiración y oficio, de genio y competencia, de magia y disciplina.

En companyia de l'altre (premio Documenta 1998, publicado por Ediciones 62 el 1999) marca el regreso al género cuento. En esta ocasión, la compilación es unitaria, puesto que todos los relatos giran alrededor del tema del doble. Lo siguió la novela La felicitat no és completa, Premio Sant Joan de narrativa 2003 (Ediciones 62), la biografía intermitente de un personaje sin convicciones, traducido al castellano el año siguiente con el título La dicha no se completa (El Aleph). El 2004, la compilación El poeta i altres contes obtuvo el premio Mercè Rodoreda, y fue publicado el año siguiente (Proa). El 2006 apareció De Robinson Crusoe a Peter Pan. Un cànon de literatura juvenil (Proa). Ganó el premio Crexells 2009 con la novela Els jugadors de Whist. De 2010 a 2011 tuvo una columna en el diario Avui. El 2012 publicó junto con el pintor Joan Mateu Bagaria El llibre de l'Any.
El 2013 ganó el premio Sant Jordi de novela por Dies de frontera, y en 2014 fue galardonado con el premio Nacional de Cultura de la Generalitat de Catalunya




Literatura Catalana (Joan-Lluís Lluís)

Nacio en Perpignan (Francia), el 29 de junio de 1963.  Escritor y articulista. Licenciado en historia del arte en la Universidad Paul-Valéry de Montpellier, trabaja en la Casa de la Generalitat en Perpiñán. És autor de las novelas Els ulls de sorra (1993), Vagons robats (1996), Cirera (1997) y El crim de l'escriptor cansat (2000). Con El dia de l'ós (2004) obtiene el premio Joan Crexells y, con Aiguafang (2009), el premio Crítica Serra d'Or de novela. Por Les cròniques del déu coix (2014), ilustrada por Perico Pastor, gana el premio Lletra d'Or. En 2016 publica El navegant y en 2017 gana el premio Sant Jordi con la novela Jo soc aquell que va matar Franco.

Como miembro del colectivo literario Emili Xatard, publica la obra colectiva Perpinyhard (1995). Activista de la cultura catalana en la Cataluña del Norte, en 1998 firma, junto a Pascal Comelade, el "Manifest revulsista nord-català". También es autor de los títulos Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2003, premio Joan Coromines), Pascal Comelade i Arsène Lupin. Les proves irrefutables d'una enginyosa mistificació (2005), Diccionari dels llocs imaginaris dels Països Catalans (2006), Xocolata desfeta (2010) y A cremallengua (2009).
Ha traducido del francés y del occitano y tiene obras traducidas al francés y al vasco. En Lletres de batalla (2014) también realiza la adaptación del catalán medieval al catalán moderno de textos de Joanot Martorell y Joan de Montpalau.

https://www.escriptors.cat/