Muntanyes de Catalunya (Puig dels Frares)

És una muntanya de 123 metres que es troba al municipi de Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Tossal Petit)

És una muntanya de 126,7 metres que és al municipi de Torroella de Montgrí, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Puig de la Reina)

És una muntanya de 130 metres que es troba al municipi de Torroella de Montgrí, a la comarca del Baix Empordà.

Llacs de Catalunya (Estany de la Gola)

És un llac glacial situat a 2.249 m d'altitud a la conca lacustre de la capçalera de la vall d'Unarre del municipi de la Guingueta d'Aneu, al Pallars Sobirà.

Llacs de Catalunya (Estanyol Occidental de Canalbona)

És un estany del terme municipal d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà. És un petit estany, a 2.880 m d'altitud, format per un circ glacial. És sota el Collet Fals i el Port Franc, entre el pic de Canalbona i el Rodó de Canalbona, al massís del Montcalm. Hidrològicament drena cap al vessant sud dels Pirineus per l'Estany d'Estats, que vessa pel barranc de Sotllo i forma part de la conca de la Noguera de Vallferrera.

Llacs de Catalunya (Estanys de Baiau)

Són dos estanys naturals d'origen glacial situats a la capçalera de la Noguera de Cardós. La seva conca és de 128 ha, està orientada cap al nord-oest i té com a punts més alts la Pica Entravessada (2927 m) i el pic de Centfonts (2885 m) situats a l’extrem sud-est de la conca. Tenen una superfície de 8 ha el superior i de 1.6 ha l’inferior, essent el primer dels dos bastant profund (22 m).

La conca té la meitat de la seva superfície coberta per prats de Festuca airoides o de Festuca yvesii. La resta de la conca són tarteres o roca nua. Pel que fa a la química de les seves aigües, el material ric en sulfurs de les roques de la conca li confereix un pH proper o inferior a 5; són, per tant, uns dels pocs estanys pirinencs - juntament amb el d'Aixeus, a la mateixa vall i el de Pica Palomèra a la Val d’Aran - clarament àcids. Les mateixes condicions químiques fan que els organismes que hi poden viure siguin força diferents dels d'altres estanys i normalment menys abundants, les seves aigües tenen una transparència encara més elevada que els estanys pirinencs més comuns.

En aquest moments es troben englobats dins del Parc Natural de l'Alt Pirineu. El seu estat ecològic és Molt Bo segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. A diferència de l'estany de Pica Palomera, els de Baiau no s'han vist sotmesos a cap alteració minera de la conca

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Feliu de Boada)

És l'església parroquial al nucli de Sant Feliu de Boada, al municipi de Palau-sator (Baix Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

L'església de Sant Feliu de Boada apareix documentada des del segle XI com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles. L'edifici actual data del segle XVI, i va ser bastit en estil gòtic tardà. Conservava alguns elements de l'antiga església romànica dels segles X i XI a la part baixa de l'absis. La sagristia va ser construïda en els segles XVII-XVIII.

Es troba elevada respecte del nivell del carrer. És un edifici d'una nau amb capelles laterals al mur nord o absis poligonal de tres costats. La porta d'accés és allindada, amb un timpà superior d'arc ogival amb motllures; hi són remarcables les dues impostes, amb relleus que representen animals alats, tot i que l'esquerra és l'única ben conservada. A la part superior hi ha un òcul atrompetat i el conjunt es corona amb un campanar de paret amb quatre obertures d'arc de mig punt; a la part inferior d'una de les obertures es conserva un matacà. A la banda dreta de la façana hi ha una torre de base quadrada i obertures rectangulars. El temple conserva restes de la fortificació

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Sant Sebastià)

O Convent de Sant Francesc fou un convent franciscà al municipi de la Bisbal d'Empordà. Les restes conventuals estan protegides com a bé cultural d'interès local. El convent va ser fundat l'any 1850 al lloc on antigament hi hagué una ermita dedicada a Sant Sebastià. L'església del convent de franciscans va ser iniciada l'any 1590. Sembla que la primera pedra fou col·locada el 18 de maig d'aquell any, i que la benedicció es va fer el 21 de desembre del 1591. El temple va ser ampliat l'any 1791. La façana és d'estil barroc. L'església està dedicada a Sant Sebastià, segurament en record de la primitiva capella que hi havia anteriorment al mateix lloc. A finals del segle XX, l'edifici del convent-noviciat de franciscans fou dedicat, en la part no ocupada pels frares, a l'Escola de Ceràmica. Des del 2003 és un dels centres de la Fundació Acollida i Esperança

Esglésies gòtiques de Catalunya (Ermita de Santa Caterina)

És una ermita de dimensions moderades al terme municipal de Torroella de Montgrí. L'ermita queda amagada a l'interior de la vall de Santa Caterina al nord de les muntanyes d'Ullà, Montgrí i Montplà. Hi arriba una pista forestal transitable des de la carretera entre Ullà i l'Escala. Tot i així hi ha múltiples camins i senders que hi menen, bé sigui pel coll de Santa Caterina entre la muntanya d'Ullà i el Montgrí o pel coll d'en Garrigars entre el Montgrí i el Montplà. Per l'est un camí s'enfila per la llera de la vall fins passat el coll on es pot arribar a la pista forestal que mena des de les dunes de Torroella fins a Sobrestany. L'edifici fou iniciat en un estil gòtic tardà, bé que barrejat amb modificacions barroques.

Muntanyes de Catalunya (Puig de les Pasteres)

És una muntanya de 157 metres que es troba al municipi de Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Tossal Gros)

És una muntanya de 159 msnm al municipi de Torroella de Montgrí, a la comarca del Baix Empordà. Juntament amb el Tossal Petit forma una prolongació gairebé lineal del Serrat Llarg en direcció NO/SE cap a la Torre Moratxa. Al seu vessant sud hi ha el cau del Tossal Gros, una cavitat càrstica aprofitada com a sepulcre en època prehistòrica. L'entrada de la cova estava guarnida amb un dolmen destruït recentment, les lloses del qual es van escolar cap a l'interior de la cova. La seva estreta entrada fa un fort pendent cap a l'interior que un cop superat s'arriba a una petita cambra d'uns 16m de llargada per uns 3 a 5 metres d'amplària. Pericot i Esteva relacionaren l'època d'aquesta construcció amb les d'altres dòlmens de l'Empordà, enquadrant-los en les cultures materials del neolític final / calcolític.

Les primeres prospeccions arqueològiques més o menys serioses foren dutes a terme per un joves Lluís Pericot a l'estiu del 1923 enquadrats en els treballs previs a la presentació de la seva tesi doctoral que inclogueren diversos altres llocs del Massís del Montgrí com el cau del Duc d'Ullà o el cau dels Ossos. Fruit d'aquesta primera intervenció fou la troballa d'un ganivet de sílex extraordinàriament ben conservat, conservat al Museu d'Arqueologia de Catalunya. L'any 1925 Pericot tornà a excavar el lloc acompanyat del seu mestre Bosch i Gimpera. El mateix Pericot pronosticà el seu espoli més o menys realitzat per desconeguts els anys següents i de resultats ignorats. Hi ha notícia d'una visita arqueològica l'any 51 que recolliren petites peces de sílex. L'any 73 Pericot i Lluís Esteva estudiaren el dolmen de l'entrada, destruït entre el 73 i el 74 suposadament per uns espeleòlegs barcelonins. El jaciment també fou excavat per aquesta època per membres del Centre d'Estudis del Montgrí.

A finals dels anys 90 el jaciment fou objecte de noves excavacions encapçalades per Narcís Soler, professor d'història de la UdG, que havia detectat parts del jaciment presumptament intactes de l'activitat espoliadora. D'aquesta activitat en sortiren diverses troballes majoritàriament restes d'ossos humans molt fragmentats i en desconnexió anatòmica, això indicaria un dipòsit dels cadàvers sense enterrament. El seu estudi antropològic indica la presència d'un mínim de 31 individus majoritàriament adults. Pel que fa a les restes lítiques destaquen un ganivet de sílex una punta, ascles, petites destrals i plaquetes. Alguns d'aquests objectes apunten, segons criteri del Dr. Soler, a una cultura material del paleolític o l'epipaleolític. També s'hi han trobat restes ceràmiques. Tot plegat fa pensar que per la disposició de la cova i les restes trobades no va ser un lloc d'habitació sinó un lloc d'inhumació.

Muntanyes de Catalunya (Puig Grui)

És una muntanya de 164 metres que es troba al municipi de Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà.
Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 314101016).

Llacs de Catalunya (Estany d'Airoto)

A 2.204 m d'altitud, és amb 19 ha de superfície i 42 m de fondària màxima un dels estanys grans i profunds dels Pirineus catalans. Té una conca relativament petita, de 160 ha, orientada de nord a sud, amb el Tuc de Bonabé (2.720 m) al nord i el pic de Qüenca (2.633 m) al sud-est com a punts més alts.
Tant l'estany d'Airoto com el conjunt d'estanys que l'envolten il·lustren molt bé les diferents etapes en l'ontogènia dels estanys, des de la fase inicial com un estany de muntanya pròpiament dit fins a la conversió en una mollera després del rebliment progressiu. A més, tenen la singularitat que el rosari d'estanys està connectat, no pas per rierols superficials com és habitual, sinó per l'aigua que circula per sota de les tarteres, molt desenvolupades en aquesta vall. També pot ser que hi hagi connexió amb aigües subterrànies.

La conca es troba coberta de vegetació només en la meitat de la seva superfície. La vegetació dominant són els gespets, prats de Festuca eskia, i en menor proporció els prats de sudorn (Festuca paniculata), els neretars (matolls de neret, Rhododendron ferrugineum) i les pinedes de pi negre (Pinus uncinata), amb neret al sotabosc que envolta part de l'estany. A l'estany no hi ha cap espècie de planta aquàtica. És un estany mesotròfic, amb una concentració de nutrients relativament alta comparat amb altres estanys d'alta muntanya.
L'estany és un indret popular per a la pesca; hi ha introduït truita comuna (Salmo trutta) i també barb roig (Phoxinus phoxinus).
En aquest moment es troben englobats dins del Parc Natural de l'Alt Pirineu. L'estat ecològic és bo segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. Tot i la presència d'un refugi lliure al costat, sembla que la mesotròfia de l'estany li ve per causes naturals.

Llacs de Catalunya (Estany de Mariola)

És un estany d'origen glacial a la capçalera de la Noguera de Cardós a 2.271 m d'altitud. És un estany dels més grans dels Pirineus catalans, amb prop de 18 ha de superfície i 48 m de fondària màxima. Té una conca relativament petita (122 ha), coronada pel Pic de Montarenyo (2618 m) al nord i la Roca Espana (2533 m) a l'oest, amb una colla d'estanyets i petites bassetes repartides per tota la conca.

La conca està majoritàriament recoberta de vegetació, amb gespets (prats de Festuca eskia), tot i que també hi ha uns quants neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum). Hi ha també unes quantes molleres, formades a partir d'estanyets ja reblerts de sediments, repartides per la part baixa de la conca. Es troba clarament per sobre el límit del bosc. És un estany ultraoligotròfic, amb una concentració molt baixa de nutrients. La vegetació aquàtica hi és representada per Isoetes lacustris.

La granota roja hi és molt abundant a tot el litoral, però potser el més destacable és que no es coneix que s'hi hagin introduït peixos fins al dia d'avui. És un dels pocs estanys grans i profunds que es troba en condicions pristines en tots els Pirineus catalans.Tot i trobar-se protegit dins del Parc Natural de l'Alt Pirineu, la seva baixa altitud juntament amb el fet que tingui molt a prop l'estany del Port de Tavascan, estany on sí que s'hi han introduït peixos, el situa en una situació de risc. El seu estat ecològic és Molt Bo segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua