miércoles, 25 de julio de 2018

Muntanyes Catalanes (Montorroio [II])

Les roques paleozoiques són fàcilment erosionables, motiu pel qual les muntanyes resultants, com el cas del Montorroio, acostumen a presentar formes i relleus poc enèrgics, amb lloms arrodonits i suaus, fins i tot monòtons, i cims poc remarcables. Els vessants del Montorroio, sobretot el que cau sobre la Coma d'Espòs, estan totalment recoberts d'esbaldregalls versicolors, a causa del procés de meteorització a què estan sotmeses les roques. Presenten un intens color vermell (roi en pallarès) propi del Devonià amb pinzellades negres del silurià. El contrast amb els colors clars i relleus més abruptes i esvelts de la veïna zona granítica és notable.
Les ascensions al Montorroio, tant des de la Vall Fosca com per la banda de Llessui, són fàcils:

- Des d'Estany Gento: l'ús del telefèric Sallente-Estany Gento facilita aquesta ruta. De l'extrem sud de la presa de l'estany un camí s'enfila pel Serrat del Bony de Cornera, a prop del torrent que porta les aigües de la Coma d'Espòs. Cal seguir-lo fins a un estanyet superior que fa de regulador d'aigües. Per glevers es puja al Torrent de la Coma d'Espòs, la Coma Plana, i el Coll d'Entremonts(42° 29′ 44.08″ N, 1° 1′ 21.87″ E) des d'on per la carena i direcció nord-est s'accedeix al cim. Si s'inicia la ruta a la presa de Sallente, pel canal de Pigolo, en arribar a les vies de carrilet cal creuar-les i enfilar-se directament per la Coma d'Espòs fins a enllaçar amb la ruta anterior.
- Des de Llessui: En 4x4 sortir de Llessui per la pista que mena a l'antiga estació d'esquí i seguix fins al Coll del Triador. Es deixa la que porta a la cambra d'aigües de Cabdella i es pren la de la dreta en direcció a Espot. A l'indret de l'Estanyet (42° 29′ 25.26″ N, 1° 2′ 24.19″ E) es deixa el vehicle i es puja pel proper Barranc d'Entremonts fins al Coll del mateix nom i des d'allí, al cim.


Literatura Catalana (Miquel Ponsetí i Vives)

Nacio en Felanitx (Illes Balears), el 30 de enero de 1920 - Fallece en Barcelona, el 18 de enero de 2009. Hijo de relojero, y de mujer acomodada -mallorquín él, menorquina ella-, la economía familiar pasó por malos momentos, llegaron penas pecuniarias, y buscaron en Barcelona refugio a sus adversidades. Era el año 1924. La familia (padres y tres hijos) vivió dificultades y estrechezes.
El buen relojero comrprobó que los oficios dan pocos beneficios, y decidió que el hijo mayor había de estudiar, porque solamente los estudios podían redimir a los pobres de sus desventuras. Y el hijo mayor estudió, y se dedicó a la medicina. Se exilió acabada la guerra y actualmentes es un ortopeda de renombre mundial. El hijo pequeño, nuestro personaje, también estudió, sufrió la guerra, soportó la paz, continuó estudiando, mientras mantenía a la familia, y fue pintor, matemático, y más tarde, arquitecto.

Al finalizar sus carreras, trabajó de profesor univresitario. En su última etapa pedagógica, fue el encargado de las Cátedras de Ampliación de Maremáticas y de Mecánica Racional en la Escuela de Arquitectura de Barcelona (1956-1962).
Ganó las oposiciones para ser arquitecto municipal (1946). Obtuvo premios en concursos. Fue el Jefe de la Unidad del 'Pla de la Ciutat' de Barcelona (1978-1980) y Jefe de Servicios del Patrimonio Arquitectónico del Departamento de Cultura de la Generalitat (1982-1984). En su etapa de Regidor del Ayuntamiento de Barcelona, presidió la Ponencia de la Nomenlatura de las calles de la ciudad y la Comisión de Diseño (1980-1983).
En su vida profesional realizó más de 200 edificios de nueva planta de usos y características diferentes en Cataluña y Mallorca, y más de 300 obras de ampliación, reforma o remodelación. En 1986 se jubiló de funcionario y de arquitecto. Y, una vez jubilado, decidió continuar pintando y escribiendo.

https://www.escriptors.cat/


Literatura Catalana (Nathalie Pons Roussel)

Nacio en Areyns de Mar (Barcelona), el 19 de mayo de 1972. Es licenciada en Humanidades, maestra de primaria y de educación infantil. También ha sido profesora de francés en la Universitat Oberta de Catalunya.
Ha publicado varios cuentos y novelas infantiles y juveniles como La Laia i el vent (Casals, 2007), La porta misteriosa (Edicions del Pirata, 2009) o La Ratolina al circ (Lynx, 2010). También es autora de diversos artículos en revistas de ámbito educativo.
Escribe con ilusión. Sus libros están llenos de aventuras y nos hacen pasar un buen rato a la vez que transmiten el entusiasmo vital de la autora.

https://www.escriptors.cat/

Literatura Catalana (Agustí Pons i Mir)

Nacio en Barcelona, el 20 de junio de 1947. es periodista y escritor. Empieza trabajando en El Noticiero Universal y es miembro fundador del periódico Avui, en el cual desde 1976 hasta 1995 compagina las labores propias del periodismo de redacción con las de la creación literaria. Su columna «Figures, paisatges», que publica diariamente durante más de ocho años, le valió el premio Ciutat de Barcelona de periodismo en el año 1991. Inicia su trayectoria literaria como poeta, desde Cossos i fets (1977) hasta Metàfora (2009). Destaca en el campo de la biografía con trabajos sobre Joan Triadú, Pere Calders, Maria Auèlia Capmany, Nèstor Luján, Raimon Noguera y Salvador Espriu. En su libro Deu daus, Premio Joan Fuster y Premio Nacional de Ensayo de la Generalitat de Catalunya, presenta un retrato literario de diez personalidades catalanas del siglo XX desde Frederica Montseny a Jordi Pujol, pasando por Jaume Miravitlles, Salvador Espriu y Joaquim Molas. Ha escrito también dos libros de carácter memorialístico, Temps indòcils (2007) y Cartes a Clara (2010), así como el ensayo 1914-2014. Per entendre l'Europa del segle XX (2014) y Zuric, 1917. Lenin, Joyce, Tzara (2017). En 2015 publica Bàrbara, una biografía que aborda, a partir de un caso particular, la relación entre la burguesía barcelonesa y la inmigración castellana de los años cincuenta.

De 1981 a 1984 ocupa el cargo de Jefe del Gabinete del Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Max Cahner, en el primer gobierno de Pujol. Ha sido miembro de la Junta Directiva del Colegio de Periodistas de Cataluña; vicepresidente del Centro Catalán del PEN Club; miembro del jurado de los premios Serra d'Or de crítica literaria, de la Lletra d'Or y del Premio de Honor de las Letras Catalanas. En 2015 recibe la Creu de Sant Jordi.

https://www.escriptors.cat/


Muntanyes Catalanes (Montorroio [I])

És una muntanya de 2.862,4 m. d'altitud que termeneja entre els municipis de la Torre de Cabdella (Pallars Jussà) i Sort (Pallars Sobirà), a l'antic terme de Llessui en Lleida. En el seu cim hi ha el vèrtex geodèsic 262072001.
Del Pic de la Mainera, als pirineus axials, es desprèn cap al sud un gran cordal que fa de partió entre les conques fluvials de la Noguera Pallaresa i del seu afluent el Flamisell. El Montorroio s'aixeca al fil d'aquesta carena, entre la Pala Pedregosa i el Montsent. Les seves pales, per ponent, presideixen la verda i suau Coma d'Espòs, petita vall glacial suspesa sobre el circ i embassament de Sallente, a l'extrem oriental de la capçalera del Flamisell, a la Vall Fosca. Els seus vessants de llevant cauen més vertiginosament sobre el barranc de Berastí i el Clot de la Mainera. Està enclavat dins la zona perifèrica de protecció del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
Els materials que formen el Montorroio pertanyen al paleozoic. Tenen una antiguitat de més de 400 milions d'anys. Les pissarres i calcàries del Devonià (fàcies "griotte") ocupen les parts altes i les lutites negres del silurià afloren a la base. Tots ells han estat sotmesos a un intens metamorfisme per estar situats a l'aurèola de contacte amb el gran batòlit granític de la Maladeta que apareix a la immediata Pala Pedregosa


Literatura Catalana (Josep Sebastià Pons)

Nacio en Ille-sur-Têt (Francia), el 5 de noviembre de 1886 . Fallece en Ille-sur-Têt (Francia), el 25 de enero de 1962. Fue poeta, narrador y autor dramático.
La lectura de Verdaguer hace que considere posible el mito de la lengua de su infancia, el rosellonés, que siempre intentará que vuelva a estar en la categoría de lengua literaria. Libros como el poemario Cantilena (1937) o la narración Llibre de les set sivelles (1956) lo sitúan como el mejor escritor de la Cataluña norte de su generación. De él han bebido numerosos poetas posteriores y su obra fue elogiada por figuras de la literatura catalana como Josep Pla o Tomàs Garcés. Tras su muerte, hacia la década de los 80, su obra fue reivindicada por los poetas más jóvenes, y se editaron sus Obres completes, que finalmente dieron noticia de la magnitud de su escritura.

https://www.escriptors.cat/


Literatura Catalana (Ponç Pons Giménez)

Nace en Alaior (Illes Balears), el  20 de mayo de 1956. Fue un lector precoz. A los diez años empezó a escribir poemas y descubrió que el único destino vivible era la literatura. “Illòman” declarado que se considera “menorquí fins al moll emblancat dels meus ossos” (menorquín hasta la médula) y afirma “Ser menorquí és ser estranger pertot/ Ser menorquí és una malaltia” (ser menorquín es ser extranjero / Ser menorquín es una enfermedad), confiesa que escribe para un lector invisible que tiene las facciones mezcladas de todos los autores que ama (Pessoa, Quasimodo, Seferis...).

Su obra, llena de referencias culturales y reflexiones ecolingüísticas, ha ganado prestigiosos premios y lo ha convertido en uno de los poetas más importantes de las Baleares. Admirador de Spinoza, vive apartado del mundo literario, repartiendo su tiempo entre la enseñanza (es catedrático de literatura), la dedicación a la familia, la pasión por la poesía como forma de conocimiento y el retiro al campo en la cabaña de un lugar que se llama “Sa Figuera Verda”. Escribe a mano y de noche.

https://www.escriptors.cat/

Literatura Catalana (Damià Pons i Pons)

Nacio en Campanet (Illes Balears), el 22 de octubre de 1950. Es poeta, ensayista, historiador y ha destacado como gestor cultural. Durante su juventud se traslada a Barcelona para seguir estudios de Filología Románica, doctorándose en Filología Catalana en 1997. A partir de su licenciatura, en 1975, regresa a Mallorca donde se dedica a la investigación, tanto literaria como histórica, participando en la creación de revistas como Latitud 39º. También dirige durante dos años la revista Lluc (1972-1973), una tarea que ha recuperado en los últimos tiempos, a la vez que se convierte en la voz teórica de los nuevos movimientos plásticos mallorquines desde su faceta de crítico de arte.
Como poeta, resulta singular su trayectoria de publicaciones. Comienza en las páginas de un libro colectivo, Temptant l’equilibri (1973), con el conjunto de poemas Teranyina, y en 1977 publica en edición de autor en la imprenta Guaret de Campos el Mapa del desig, un título que será fundamental en su obra poética. Ya durante el año 2001, después de un largo silencio, lleno por numerosas actuaciones cívicas y de recuperación de la cultura mallorquina, Damià Pons decide reunir toda su obra, la publicada y la inédita, bajo el título d’Els mapes del desig. En él se descubre entonces toda la dimensión de su poesía, que la crítica ha calificado como “una voz de expresión potente y sincera, con esa crudeza y sensibilidad que solo los poetas con oficio pueden mostrar.”

Otra faceta suya, la de ensayista y investigador, también merece nuestra atención. Pons ha hecho crítica literaria y estudiado especialmente la Ideologia i cultura a la Mallorca d’entre els dos segles (1886-1905) (1998), y también la figura de Miquel dels Sants Oliver: El diari “La Almudaina” en l’època de Miquel dels Sants Oliver (1998). Por otra parte, Damià Pons ha publicado artículos de temática literaria y cultural en revistas como Randa, Estudis baleàrics o Lluc, además de otros en diversas publicaciones catalanas. También, en su labor como político, ha sido Conseller de Cultura i Patrimoni al Consell de Mallorca y Conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears. Es profesor de la Universitat de les Illes Balears, así como miembro de la Associació d’Escriptors en Llengua Catalana y de la Obra Cultural Balear.

https://www.escriptors.cat/

lunes, 23 de julio de 2018

Muntanyes Catalanes (Pa de Sucre)

O Tumeneia Central, és una muntanya que es troba en límit dels termes municipals de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) i de Naut Aran (Vall d'Aran), situada en el límit del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva zona perifèrica, en la provincia de Lleida.
El pic, de 2.862,6 metres, es troba en la Serra de Tumeneia, que separa la sud-oriental Capçalera de Caldes de la nord-occidental Vall de Valarties. Està situat al nord-est del Coll d'Harlé i al sud-oest de la Bretxa de Pauss.
- Des del Refugi Joan Ventosa i Calvell:
- Per la riba meridional de l'Estany de Travessani, els Estanys de Tumeneia, l'Estany Cloto i Coll d'Harlé.
- Per la riba meridional de l'Estany de Travessani, els Estanys de Tumeneia, l'Estany Cloto i Bretxa de Pauss.
- Des del Refugi de la Restanca:
- Via Lac de Mar i Coll d'Harlé.
- Via Lac de Mar i Bretxa de Pauss.


Literatura Catalana (Jaume Pomar Llambias)

Nacio en Palma de Mallorca (Illes Balears), el 29 de juliol de 1943 - Fallece en Palma de Mallorca (Illes Balears), el 11 de juliol de 2013. Poeta, narrador y ensayista. Estudia periodismo en Valencia y en 1973 se licencia en Barcelona. También estudia filosofía y letras. Funda y dirige, con Guillem Frontera, la colección de poesía "La Sínia" dentro de la editorial Daedalus (1965-1968). En esta colección publica su primer libro de poesía: Tota la ira dels justos (1967), Premio Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesía del 1966. En 1970 gana otra vez el premio Ciutat de Palma-Joan Alcover de poesía con Inútil fracàs, obra que se incluye en Història personal (1979). En 1971 publica Amb la mort, amorosament. También hay que citar los títulos Elegies (1986, premio Ciutat d'Elx), Carisma del desert (1987), Imatge de la por (1988, Premio Nit Literària Andorrana - Grandalla), Les quatre estacions (1991, Premio Cavall Verd), Retorn a casa (1992), Llavis de marbre blanc (1993) y Frontissa (1993, Premios Literarios de Girona-Miquel de Palol). Con L'illa del silenci (2009), gana el Premio Manuel Rodríguez Martínez de poesía de Alcoi. La extensa y relevante producción poética del autor se cierra con Llibre de l'exili (2011) y Cants de Montalt (2012, Premio Pare Colom d'Inca).

Jaume Pomar también escribe las obras de narrativa Un dia o altre acabaré de legionari (Premio Joan Santamaria de narrativa de 1987) y Bolla negra (2010). Es autor de El temps que fuig (1997) y de Temps inconjugable (2001), dos obras de carácter autobiográfico. En el terreno de la crítica literaria y el ensayo hay que destacar su importante tarea como estudioso de la vida y de la obra de Llorenç Villalonga: Primera aportació a l'epistolari de Llorenç Villalonga (1984) y Llorenç Villalonga i el seu món (1998). También es autor de los títulos El meu Llorenç Villalonga (1995), La raó i el meu dret: biografia de Llorenç Villalonga (1995) y Llorenç Villalonga: cartes i articles: temps de preguerra (1914-1936) (1998).

https://www.escriptors.cat/


Literatura Catalana (Rosa Planas Ferrer)

Nacio en Palma de Mallorca (Illes Balears), en 1957. Escritora y crítica literaria. En 1979 se licencia en Filosofía y Letras, sección Filología Hispánica, por la Universidad de les Illes Balears y, en 1997, en Filología Catalana en la misma universidad. Sus inicios literarios los encontramos en los libros de poesía Letras de Lluvia (1982) y Regreso a Belvedere (1993). En el terreno de la poesía también publica Calendari íntim (2015). Como novelista es autora de las obras L'orador dels ocells (1999), Abraham Savasorda (2001, I Premio Alexandre Ballester de narrativa corta), Les màscares de Florència (2004), La ciutat dels espies indefensos (2006), La veu de la caputxa (2011) y Nòmina encriptada (2014, Premio Ciutat de Manacor 2013). También ejerce la crítica literaria, principalmente des del punto de vista de la onomástica y el judaísmo y, de esta manera, es autora de los títulos Els malnoms dels xuetes de Mallorca (2003) y Literatura i Holocaust (2006). Hay que destacar, también, su vertiente lulista, como queda patente en las obras Ramon Llull i l'alquímia (2014) o Del Doctor Il·luminat al Doctor Fosc (2017).

Rosa Planas fue miembro del consejo de redacción de la revista Lluc y secretaria de redacción de Segell. Revista d'història i cultura jueves. Colabora habitualmente en el diario Última Hora de Baleares, en la sección "Tribuna", donde se centra especialmente en temas de cultura, actualidad y arte. También realiza con periodicidad reportajes especializados sobre patrimonio. En 2015 recibió la distinción de la asociación Amics del Patrimoni, por su tarea en defensa del patrimonio cultural y artístico de Mallorca.

https://www.escriptors.cat/

Literatura Catalana (Ramon Pla i Arxé)

Nacio en Barcelona, en 1943. Profesor y crítico de literatura.
Se doctora en filología románica por la Universidad de Barcelona con una tesis sobre L'Avenç, por la que obtiene el Premio Extraordinario de Doctorado y el premio Jaume Massó i Torrents de Investigación Literaria del Institut d'Estudis Catalans (1976). Desde el año 1973 ejerce como profesor del departamento de filología catalana de la misma Universidad. También ha sido decano de la facultad de filología (1986-88) y director general de Universidades de la Generalitat de Catalunya (1993-95). Ramon Pla es crítico literario del Diari de Barcelona (1979), Hoja del Lunes (1981-82), Avui (1983-87 y 1996-2000) y El País (1988-95). En el año 2000 obtiene el premio de crítica literaria Jaume Bofill i Ferro. También ejerce como crítico de ópera en el diario Avui (1990-95) i es colaborador de La Vanguardia (2000-04).

Ha publicado La poètica de Joan Maragall (1999), Textos crítics (2001) y, conjuntamente con Enric Bou, edita Creació i crítica en la literatura catalana (1993). Es miembro del jurado de los premios Sant Jordi, Ciutat de Barcelona, Josep Vallverdú, Martí Dot y Joan Crexells. Es patrón de la Fundació Lluís Carulla y de la Fundació Blanquerna, responsable de relaciones institucionales y ediciones del Liceu, vicepresidente del Centre Català del PEN Club y asesor de la Universitat Oberta de Catalunya.

https://www.escriptors.cat/

Literatura Catalana (Vicent Pitarch i Almela)

Nacio en Vilarreal (Castellón), en 1942. Sociolingüista y ensayista. Desde 1985 es miembro del Institut d'Estudis Catalans (sección filológica). Promotor y miembro fundador de la fundación Carles Salvador, también es miembro del patronato de la fundación Huguet y es el delegado de presidencia en la sede del Institut d'Estudis Catalans, en Castelló de la Plana. En 1969 funda y dirige el programa radiofónico Nosaltres els valencians de Radio Popular y en 1975 es cofundador del parvulario El Rotgle, la primera escuela en catalán en Castelló.

Vicent Pitarch es autor de trabajos de sociolingüística, sobre la cultura catalana en el País Valenciano contemporáneo, como Defensa de l'idioma (1972), Curs de llengua catalana (1977), Reflexió crítica sobre la llei d'ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), L'eix castellonenc de la cultura contemporània (1995), Control lingüístic o caos (1996, Premi d'Assaig dels Escriptors Valencians 1997), Converses amb J. Simon, E. Valor i R.Súria. Homenatge a les Normes de Castelló (2002), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002), Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme (2011) y Les Normes de Castelló als cent anys de les Normes de l'Institut d'Estudis Catalans (2013). También es autor de los títulos sobre senderismo De camí a Fisterra (2003, IV Premio Ulisses de narrativa 2002) y La Via de la Plata: de Sevilla a Fisterra passant per Sant Jaume de Compostel·la (2005). Entre las diversas distinciones que ha obtenido hay el premio de Actuación Cívica de la Fundación Lluís Carulla (1983) y el I premio Socarrat Major, de la AC Socarrats (1994). También ha recibido la Distinción Cívica de la Associación Cultural Alambor (2000), el Premio Enric Soler i Godes a la Innovación Educativa (2003) de la Fundación Càtedra Soler i Godes, y el Miquelet de Honor de la Societat Coral El Micalet (2006).

https://www.escriptors.cat/

Muntanyes Catalanes (Pic de l'Infern)

És una muntanya de 2.869,5 metres situada dins del terme comunal de Fontpedrosa, a la comarca del Conflent, de la Catalunya del Nord, però molt a prop del límit amb el municipi de Queralbs, de la del Ripollès (Girona).
És a l'extrem sud del terme de Fontpedrosa, a prop al nord del Pic dels Gorgs (és habitual que sovint es confonguin els dos cims). És també a ponent del Pic de Freser i al nord-est dels Pics de la Vaca.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.