Barcelona 1960. És un guionista i director de cinema català. Antic professor dels Estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), actualment forma part de l'equip docent del Màster en Documental de Creació que s'imparteix a l'Institut d'Educació Contínua de la mateixa universitat. Guardonat l'any 1999 amb el Premi Nacional de Cinema concedit per la Generalitat de Catalunya, l'any 2001 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cinematografia concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya. La trajectòria de José Luis Guerín està marcada per una voluntat ferma de defugir tota mena de convencions. El cineasta dilueix la frontera entre el que es denomina ficció i el que es considera documental, i construeix una obra que no té en compte ni normes, ni modes ni gustos. Des que va firmar Los motivos de Berta (1984), que es podria considerar el seu debut professional, tan sols ha realitzat quatre pel·lícules més. Aquest llarg silenci cinematogràfic evidencia la minuciositat de la seva tasca, el que triga a concebre una idea, treballar-la i desenvolupar-la, fins a arribar a enllestir el film. No té presses ni urgències, fa el que vol i el que es pot permetre, seguint el model d'alguns dels cineastes que més admira, entre els quals destaquen Robert J.Flaherty, Robert Bresson, Jean Eustache o Víctor Erice.
Guerín es va estrenar amb La Hagonía de Agustín, amb H, un curtmetratge en súper 8 rodat el 1975, que descriu les tortures que una mà humana anònima infligeix a un escarabat. Després va realitzar alguns curts que neixen de la fascinació per l'obra de Carlos Saura i Geraldine Chaplin, com 'Furvus' (1976) i Apuntes de un rodaje (1982); diverses pel·lícules plantejades com a diaris filmats d'altres persones i cròniques sentimentals, com Acuérdate de Isabel (1977), La dramática pubertad de Alicia (1978); d'altres que volen atrapar la fascinació del mateix cinematògraf i la naturalesa íntima de la projecció cinematogràfica, com ara El orificio de la luz (1977); o bé treballs d'arrel més formalista com Naturaleza muerta (1981), inspirat en el quadre de Jean Siméon Chardin Les natures mortes.
Los motivos de Berta es va titular en una primera fase Fantasías de pubertad. D'aquesta manera, el cineasta establia un evident nexe amb alguns dels seus treballs en format curt i de característiques més intimistes. La pel·lícula es va filmar en blanc i negre, va comptar amb la fotografia del seu col·laborador més habitual en aquesta etapa, el també director Gerard Gormezano, i va rebre la influència, més o menys reconeguda, de Bresson i Dovjenko.
Guerín va viatjar després fins als llocs de la Irlanda edènica on John Ford va rodar The Quiet Man ('L'home tranquil', 1952), per marcar noves pautes en el documental de creació amb Innisfree (1990), que és una revisitació i una fantasia. En cap cas, però, es tracta d'un exercici de nostàlgia cinèfila.
Seguiria després la hipnòtica Tren d'ombres (1996), un assaig narratiu sobre els mecanismes de representació i pervivència del cinematògraf, un autèntic tractat sobre la memòria del cinema, i En construcció (2001), la seva obra més popular i guardonada, on captura la transformació física i ètica del Raval barcelonès. El seu darrer treball estrenat és 'A la ciutat de Sylvia' (2007), una exploració de les ciutats i els records sentimentals que ens les defineixen. També va realitzar una instal·lació fotoseqüencial relacionada amb aquest film, Las mujeres que no conocemos, presentada a la Biennal de Venècia del 2007 i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 2008. Viatger del cinema, ha rodat molt material els dos darrers anys per a una nova pel·lícula
miércoles, 6 de julio de 2022
Cineastes Catalans (José Luis Guerín)
Cineastes Catalans (Lluís Maria Güell i Guix)
Barcelona, 1947. És un director de televisió i cinema català. Ha dirigit sèries com Arnau, Andorra, entre el torb i la Gestapo, Ventdelplà, Les veus del Pamano i Ermessenda (sobre Ermessenda de Carcassona), i també ha fet de productor executiu de Mar de fons. L'any 2003 va debutar en el cinema amb la pel·lícula Nudos.
Va estar nominat als Premis Gaudí 2009 a la millor pel·lícula per a la televisió per Les veus del Pamano, basada en la novel·la de Jaume Cabré. L'any 2010 va descriure la seva sèrie La granja (emesa el 1989) com «neorealisme català», «precursora de les sèries dramàtiques de TV3»
Cineastes Catalans (Romà Guardiet i Bergé)
Barcelona, 1945. És un cineasta català. El 1970 es llicencià en física i el 1975 es doctorà en matemàtiques. Tanmateix, des del 1966 es dedicà al cinema independent, i durant dels anys 1970 va viure a Nova York, Berkeley i a Sydney, on va formar part dels grups de cinema independent i underground i va rodar alguns curtmetratges, un dels quals Yellow Flowers (1971), va guanyar un concurs convocat per l'Australian Council for the Arts.
A finals de la dècada del 1970 va tornar a Catalunya, on treballà com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i va escriure poesia. Posteriorment es doctoraria en comunicació audiovisual a la Universitat Ramon Llull i des del 1999 és professor de comunicació i guió a la Fundació Blanquerna.
Simultàniament va dirigir el curtmetratge Idil·li xorc (1983), basat en un conte de Víctor Català i amb el qual va guanyar el premi al millor curtmetratge (un milió de pessetes) als II Premis de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. El 1984 va fundar la productora Quasar amb Joan Pueyo i Antonio Chavarrías. El 1985 va dirigir un episodi de la sèrie Tot queda en família, emesa a TV3, i no dirigiria el seu primer llargmetratge fins 1991: Solitud, basat en la novel·la homònima de Víctor Català i protagonitzada per Omero Antonutti, i que no es va poder estrenar fins 1996. La seva següent pel·lícula, El somni de Maureen (1993), no ha estat estrenada.
Cineastes Catalans (Roger Gual)
Barcelona, 12 de novembre de 1973. És un director de cinema català. Estudia Disseny gràfic a l'escola Elisava de Barcelona i comença dues carreres que mai acaba: Administració i Direcció d'Empreses i Història de l'Art a la Universitat de Barcelona. El 1998 se'n va a viure a Nova York, treballa com a freelance en publicitat i al mateix temps estudia cinema. Un any després marxa a Cuba on va realitzar un Taller de guió i realització a l'Escola Internacional de San Antonio de los Baños.
El 2001 escriu i dirigeix amb Julio Wallovits la pel·lícula Smoking Room. El llargmetratge es va presentar a la 5a Edició del Festival de Cinema Espanyol de Màlaga, on va rebre els premis al Millor Guió, a la Millor Interpretació masculina (per a tot el repartiment) i el Premi Especial del Jurat.
El juliol de 2003, dirigeix i estrena l'obra de teatre La Pata Negra amb Vicenta N'Dongo per al Festival Grec de Barcelona i al Mercat de les Flors. I en 2004 coescriu i codirigeix un espectacle anomenat "Muntant Pollastres" amb el clown Jango Edwards per al Fòrum de les Cultures de Barcelona. El 2005 escriu i dirigeix el seu segon llargmetratge, aquesta vegada en solitari, anomenat Remake i que es va estrenar a les sales el 21 d'abril del 2006.
El juny de 2013 va estrenar Menú degustació, un film interpretat per Jan Cornet, Clàudia Bassols, Vicenta N'Dongo, Fionnula Flanagan, Stephen Rea i Togo Igawa. El film parla que amb un any d'antelació en Marc i la Raquel aconsegueixen reservar taula en un dels millors restaurants del món, en un racó de la Costa Brava. Quan arriba el dia escollit resulta que en realitat ells ja fa temps que no estan junts, però no per això renuncien a la cita.[2] Entre el seu palmarès destaquen: la Menció Especial del Jurat en el Festival Internacional de Karlovy Vary; la nominació al Premi Fassbinder a la Millor Opera Prima, en els premis de l'Acadèmia de Cinema Europeu; el premi a la Millor Òpera Prima en el Festival de Tudela i en la Mostra de València. El 2003, van rebre el Goya a la millor direcció novell. Smoking Room es va estrenar en sales comercials a mitjans de juny del 2002. Remake és la seva segona pel·lícula i el seu debut en solitari.
Cineastes Catalans (Jordi Grau i Solà)
Barcelona, 27 d'octubre 1930 - Barcelona, 26 de desembre de 2018. Fou un director de cinema català que va desenvolupar la major part de la seva filmografia entre la dècada de 1960 i 1970. Guionista, actor i director, Grau va donar sobrades mostres de versatilitat en la seva carrera cinematogràfica, passant per gèneres com el cinema documental, cinema compromès socialment, cinema experimental i el cinema fantàstic. Va començar treballant com a grum al Gran Teatre del Liceu i continuà a l'Institut del Teatre. Estudià al Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma. Va començar la seva incursió al cinema com a ajudant de director en pel·lícules com Diez fusiles esperan (1959) de José Luis Sáenz de Heredia i Un hombre en la red (1957) de Riccardo Freda. La casualitat va fer que es veiés embolicat en el rodatge d'un documental sobre la pesca de la tonyina a Barbate quan preparava el guió de la que seria la seva primera pel·lícula, Noche de verano (1962).
Pel·lícules com La trastienda (1975), crítica amb l'Opus Dei, El espontáneo (1963) i Una historia de amor (1966) transmeten missatges morals que en el seu moment desfermaren polèmica. Ceremonia sangrienta (1972) i No profanar el sueño de los muertos (1974) són les seves dues incursions al cinema fantàstic, que li han assegurat un lloc d'honor en la cinematografia espanyola. La seva voluntat realista està present en totes les seves pel·lícules. Era el pare del també cineasta Carles Grau.
Cineastes Catalans (Anna Giralt Gris)
Barcelona, en 1978. És una directora de cinema documental independent catalana. El 2002 va filmar el seu primer documental a l'Iran i des d'aleshores continua rodant en països com l'Afganistan, l'Iraq o el Líban. Ha viscut a Atenes durant els últims quatre anys, on ha documentat la desaparició de l'estat del benestar a través de webdocs. Col·labora amb programes com 30 minuts, 60 minuts, Sense ficció o Salvados i amb mitjans en línia com el Globalpost, X-pressed o El Periódico Diagonal. Els seus documentals han estat reconeguts i seleccionats en festivals nacionals i internacionals com el de Salònica. Va anar a la primera conferència europea sobre I-Docs a Bristol el 2011 i des d'aleshores s'ha especialitzat en aquesta manera de narrar. El 2015 treballava en un projecte de documental interactiu sobre els canvis polítics i socials de Grècia.
Cineastes Catalans (Juanjo Giménez Peña)
Barcelona, 18 d'abril de 1963. És un director i productor de cinema català especialitzat en curtmetratges. El 2016 fou el guanyador de la Palma d'Or al millor curtmetratge amb el seu film Timecode que va ser un dels 10 treballs seleccionats pel jurat del festival, d'un total de 5.008 aspirants. Timecode va realitzar-se dins del curs de Creació i Direcció Cinematogràfica de l'Escola de Cinema de Reus, concebut com una lliçó de direcció per als alumnes. Alguns dels seus treballs en format curt són Hora de cerrar i Especial con luz, Ella está enfadada i Libre Indirecto, Máxima pena, Nitbús i Rodilla. També ha dirigit dos llargmetratges, Nos hacemos falta i Esquivar i pegar codirigit amb Adán Aliaga. Giménez ha produït també documentals com Estigmas, El arca de Noé i Enxaneta. El 24 de gener de 2017 el seu film Timecode fou nominat a l'Oscar al millor curtmetratge
jueves, 9 de junio de 2022
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Mosoll)
En unes excavacions en el paviment portades a terme l'any 1975 van aparèixer, ocupant tota la planta, una trentena de sitges ovoides a tocar l'una de l'altra. Les seves mides són, aproximadament, d'un metre de diàmetre i un i mig de profunditat. Segons alguns arqueòlegs, eren sepultures, però també n'hi ha que creuen que eren sitges anteriors a la construcció de l'església. A la part exterior no té cap element decoratiu. Destaca el campanar de cadireta o espadanya de dos ulls i amb l'amplada de tota la façana. Un frontal d'altar sobre fusta del segle xiii amb diverses escenes que representen l'Adoració dels Mags, Maria amb Jesús, la Presentació, l'Anunciació i la Dormició de la Verge es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona. Queden restes de pintura mural amb el pantocràtor i apostolat als murs de l'absis.
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'All)
A la façana sud té la portalada amb tres arquivoltes, la del centre, de columna amb capitells esculpits i les altres dues de base rectangular. L'arcada davantera es troba ornada amb una greca d'espirals i en el seu interior amb motius de figures que la contornegen. El segon arc té una greca més senzilla i l'última arcada és llisa i en el seu bisell té caps mitjans esculpits i boles. Els capitells de les columnes tenen tallades figures humanes i lleons al seu costats. Sobre el guardapols hi ha tres mènsules, també esculpides.
A l'exterior de l'absis s'hi aprecia un fris llis amb mènsules de caps esculpits, d'altres amb boles i d'altres llisos. Prop de la portalada, a la part sud-est, es troba el campanar de torre amb planta quadrada amb parets de quatre metres de costat i un metre de gruix amb finestres amb arcs de mig punt. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona s'hi conserven, procedents d'aquesta església, les talles d'una Majestat i la Verge d'All, les dues datades de finals del segle XII o primers del XIII.
Cineastes Catalans (Domènec Giménez i Botey)
Barcelona, 1907 - Barcelona, 1976. Fou un director cinematogràfic, inventor i poeta català. Els dots poètics el van empènyer a escriure a les revistes Flames Noves i Poble Nou, i a conrear aquesta inquietud tota la vida. Va destacar especialment en la fotografia i el cinema, i se'l considera un dels principals pioners del cinema amateur català i, també, espanyol. Membre de la secció corresponent del Centre Excursionista de Catalunya, va guanyar el premi d'honor del primer concurs amateur estatal amb la primera pel·lícula (Fums de Glòria, 1932). El 1933 elaborà per a la Generalitat de Catalunya la proposta Quina hauria d'ésser la funció dels organismes oficials per utilitzar l'acció del cinema com a instrument de cultura. L'any 1935 li arribaria el premi extraordinari amb L'home important, on va dirigir l'actriu amb qui es va casar després: Mercè Riba i Granados. Relacionat amb el cinema documental i publicitari de Publiciter Films, va crear amb el seu germà Josep Maria Giménez l'empresa Industrial Cinematogràfica Comercial i Artística (I.C.C.A.) i, en societat amb el cineasta Josep Galceran, l'establiment Cinematografia Amateur, des d'on va col·laborar intensament amb el Centre Excursionista de Catalunya i l'entitat el nomenà Secretari Honorari a Perpetuïtat el 1949. Traductor del llibre francès Arte i Técnica del Cine Amateur, va ésser redactor en cap de la publicació Otro Cine, inventor de tècniques cinematogràfiques i de la càmera Kolora, i un gran col·leccionista d'anells de cigars havans, motiu pel qual fou president de l'Asociación Vitolfílica Española. La passió pel cinema la va transmetre al seu fill, Anton Giménez i Riba, el qual va arribar a ésser responsable de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.
Cineastes Catalans (Fructuós Gelabert i Badiella)
Barcelona, 15 de gener de 1874 - Barcelona, 27 de febrer de 1955. Va ser un director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic català. Fou, juntament amb Segundo de Chomón, el pioner més important d'Espanya i el primer a rodar pel·lícules a Catalunya
Cineastes Catalans (Francesc Gay i Puig)
Barcelona, 1967. És un director de cinema i guionista format en cinema a l'Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), on es va graduar el 1990, conegut com a Cesc Gay. L'any 1998 va debutar com a director de cinema al costat de l'argentí Daniel Gimelberg amb l'obra Hotel Room. L'any 2000 fou l'escollit per dur al cinema l'obra de teatre Kràmpack, una pel·lícula en la qual també realitzà l'adaptació.
El 2002 fou el creador i responsable de la coordinació del guió de la sèrie Jet lag, realitzada per la Companyia T de Teatre. L'any 2003 estrenà la pel·lícula A la ciutat, protagonitzada entre d'altres per Mònica López, Eduard Fernández i Leonor Watling, amb la qual aconseguí el reconeixement unànime arreu del món. Amb aquesta, Fernández aconseguí el Premi Goya al millor actor secundari, alhora que López fou nominada com a millor actriu secundària i Gay fou nominat a la millor direcció i guió adaptat.
El 2006 estrenà Ficció, protagonitzada per Eduard Fernández, Javier Cámara, Àgata Roca o Carme Pla, i produïda per Gerardo Herrero i Marta Esteban. Per aquesta pel·lícula l'any 2007 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cinema concedit per la Generalitat de Catalunya. Posteriorment va dirigir V.O.S, una adaptació de l'obra teatral de Carol Lopez. L'any 2012 va estrenar Una pistola a cada mà, interpretada entre altres per Ricardo Darin, Luis Tosar, Javier Cámara, Eduard Fernández, Alberto San Juan, Candela Peña, Eduardo Noriega i Leonor Watling.
El 2015 va dirigir Truman, una coproducció hispano-argentina amb Javier Cámara i Ricardo Darín, un film que retrata l'emotiu retrobament de dos vells amics per la malaltia terminal d'un d'ells, i que va merèixer 11 nominacions als premis Gaudí.
Cineastes Catalans (Ricardo Gascón i Ferré)
Barcelona, 19 de març de 1910 - Barcelona, 1988, Barcelona. Fou un guionista i director de cinema nascut a Barcelona. Gascón va destacar per les comèdies policials que va dirigir. Gascón començà en el cinema com a extra l'any 1931. Més tard s'inicia en el cinema amateur i la crítica cinematogràfica. En finalitzar la Guerra Civil Espanyola va seguir treballant com a periodista cinematogràfic i al mateix temps ho feia com a ajudant de director. En 1945 va dirigir la seva primera pel·lícula, titulada Un ladrón de guante blanco, amb el seu propi guió, i a partir d'aquest moment va continuar lligat al cinema com a guionista i director. El Franquisme va considerar les cintes de Gascón d'alt interès per a la propaganda de l'estat. El 1959 va aturar la seva activitat i va marxar a Argentina. L'any 1981 tornà a Barcelona. Nou anys més tard va morir.
Cineastes Catalans (Isabel Gardela i Espar)
Barcelona, 1965. És una directora i guionista de cinema catalana, coneguda principalment per la pel·lícula El domini dels sentits, en la qual va dirigir Olalla Moreno i Alicia González Laá en el segment "L'olfacte". Va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (UB), on es va llicenciar el 1988, i va obtenir el títol de tècnic en imatge i so en l'especialitat d'imatge fílmica a Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), on va fer Orígens: "La consagració" d'Stravinsky (1987-1988)
Va començar a treballar com a ajudant de producció en televisió (TVE i TVC), publicitat i en la pel·lícula Boom boom (1990), de Rosa Vergés. L'any 1991 va tornar a la UB per a realitzar-hi el mestratge d'escriptura de guions per a televisió i cinema, i va continuar treballant de guionista de la televisió interactiva Telepick de TVE fins al 1994. El 1994 va unir-se a l'equip tècnic de Cadáveres para el lunes, una pel·lícula de Joaquín Torres en la que va ser la productora executiva.
Després d'haver realitzat els curtmetratges In nuce (1987), No obris mai la porta a un cec (1988), Com vulguis (1988), J.V. (Jodido violador) (1993) i Caps (1995), el 1996 va guionitzar i dirigir l'episodi "L'olfacte" de la pel·lícula col·lectiva El domini dels sentits, juntament amb les també guionistes i directores Judith Colell, Núria Olivé-Bellés, Teresa Pelegrí i Maria Ripoll. El seu primer llarmetratge, Prenent-te (Tomándote), va arribar l'any 2000, una història d'amor entre una escriptora catalana i un venedor de flors indi musulmà units per un llaç d'olors, i amb la qual va construir una paràbola sobre les relacions entre els mons cristià i islàmic.
D'ençà llavors va continuar en el món del cinema, tot i que també va fer el capítol "On estrenem?" (1998, de la sèrie de televisió Sota el signe de...) i va treballar d'ajudanta de direcció del videomuntatge de Hannah Collins La Mina. A 500 metres del Fòrum (2003-2004, emmarcat dins el Fòrum de les Cultures de Barcelona), entre d'altres, i en l'actualitat és professora associada del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF)