Escultors Catalans (Gertrudis Galí Mallofré)

Terrassa, desembre de 1912 - ¿? (França), febrer de 1998. Fou una persona polifacètica, una escultora que s'exilià a França. ormada a la Llotja de Barcelona en plena eufòria republicana, acabà dedicant-se a l'escultura: a un tipus d'escultura iniciada a París i sobre el que experimentaria contínuament. Començà en el dibuix i la pintura en els difícils anys de la postguerra retratant famílies benestants de Terrassa, on s'havien instal·lat ella i el seu marit, Manuel Viusà, fugint de Barcelona a causa del seu compromís polític.

A Canet Plage, al Rosselló (Catalunya nord), on s'exiliaren el 1948, les seves mans començaren a treballar el fang, i feia petites escultures i rajoles en terracuita que Manuel Viusà s'encarregava de pintar i enfornar. D'aquells anys són algunes escultures sobre temes mitològics femenins, realitzats preferentment en marbre, segons una factura noucentista. Iconogràficament predominen les figures femenines de robustes proporcions i destacat aire clàssic. És interessant veure com feminitzà certs temes: una maternitat amb nena, un trio de corda, etc.
Arribats a París el 1956, començà a treballar el metall. Superposava, soldava i reblava planxes de diferents metalls molt primes i retallades. Ella, com Gargallo, topà amb el problema de la fosa en bronze, pel seu elevat cost econòmic, i experimentà noves maneres de treballar el metall. Emprà la tècnica anomenada electroforming. Al cap de poc en provà una altra que li permetia controlar més les formes aplicant directament, sobre l'ànima de filferro, la barreta de bronze i dirigint-li el foc amb el bufador. Hi incorporava llimadures metàl·liques que, amb la flama, generaven les formes. Aquest treball li proporcionva una gran espontaneïtat creativa i, alhora, la textura rugosa resultant simulava la petjada del pas del temps: textura que pot recordar la de les figures estàtiques i aïllades d'Albert Giacometti. Tanmateix a les de Gertrudis Galí prima el moviment i la interrelació, la vida. Amb el pas dels anys utilitzà resines: reomplia l'ànima de la peça amb papers, ho embolcallava tot amb fibra de vidre i hi aplicava capes de resina empolvorant-ho de ferralla que s'hi quedava enganxada. Així aconseguia escultures de poc pes i d'aparença metàl·lica. Sempre aconseguí donar sensació de moviment encara que utilitzés materials pesants.

La figura humana, especialment la femenina, fou la gran protagonista de les seves obres. Sovint els seus títols al·ludien a la naturalesa, cosa que accentuava la sensació de moviment. Aquesta preferència per la figura femenina podria ser una estratègia per al·ludir a la pàtria, sempre femenina: estratègia utilitzada sovint pel seu espòs a les seves pintures.
Aquest difícil modelatge de la matèria pot entendre’s com a metàfora de la dura realitat que li va tocar viure en els llargs anys de l'exili: una realitat que ella intentava canviar amb molts esforços. Així ho feia amb l'escultura fins a aconseguir, a base de simplificacions de formes i d'actituds, unes figures tan elegants que semblen pertànyer a un altre món, a una realitat somniada o desitjada.
Fou una polifacètica artista dedicada al dibuix, a la pintura, al gravat, al tapís i especialment a l'escultura. En els tapissos representà temes mitològics d'especial protagonisme femení que explicava mitjançant llargs títols: unes històries que podien al·ludir a la seva pròpia trajectòria vital. Amb el seu marit compartí llurs grans passions: la família –van tenir 4 fills i mai deixà la seva dedicació artística-, l'art –malgrat les penúries econòmiques que els va tocar viure- i el compromís amb el catalanisme més radical. Mai van poder tornar a la seva estimada Catalunya, es van haver de quedar a l'exili, entre París i Andorra

Escultors Catalans (Filomena Batlle i March)

Figueres (Girona), 13 de novembre de 1908 - Girona, 17 de març de 1977. Va ser una pintora i escultora catalana. Es va començar a interessar per la pintura amb el professor Juan Núñez a l'Escola Municipal de Dibuix de Figueres, juntament amb les germanes Teresa i Maria. Els seus pares, Teresa March Mer i Joan Batlle Oliveras, que portaven la sastreria March de Figueres, van tenir cinc fills.
Es va casar el 1932 amb Joan Baptista Muntada Macau, amb qui va anar a viure a Barcelona quan aquest hi va trobar feina. Joan Baptista esdevindria secretari de la Unió catalanista el 1931, fou un dels fundadors del Partit Nacionalista Català, el 1932 es va presentar a les eleccions del Parlament de Catalunya i escrivia a la premsa. En motiu de la guerra civil espanyola Joan Baptista va canviar de domicili però Filomena i els quatre fills van romandre a l'Empordà. Acabada la guerra es van desplaçar tots a Girona. Muntada va ser depurat i no va poder exercir d'advocat ni publicar res. Amb el seu marit van reconstruir el castell de Campdorà de Girona.[1]
Durant totes aquestes situacions familiars complicades Filomena no va deixar l'activitat artística, de fet amb els fills grans va anar a formar-se en escultura i pintura a l'Escola Massana de Barcelona. Va aplicar tècniques pictòriques diverses, com oli, aquarel·la i pa d'or aplicant damunt bol d'Armènia. La tècnica i la temàtica de la seva pintura denota gran religiositat. També incorpora simbologia religiosa com àngels. També va fer obres en terracota que la família va passar a bronze, com busts o figures. També va fer un dibuix de portada per un llibre. No va fer cap exposició. El 1976 va rebre el Premi de Belles Arts de Barcelona per la seva Verge de la Pau que es troba al Museu d'Història de Girona des del 1991

Escultors Catalans (Adrià Ferran i Vallès)

Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1774 - Barcelona, 1842. Fou un escultor català. Es té constància que als 20 anys pertanyia a un gremi i tenia taller propi. En els seus inicis es va dedicar a la imatgeria religiosa, i va realitzar diverses talles per al Convent de Santa Caterina (Barcelona). El 1808 o 1809 es va exiliar a Mallorca a causa de la invasió francesa, i allà hi va obrir un taller d'estatuària i mobiliari. Va realitzar diverses imatges, crucifixos i ornaments per a les catedrals de Palma i Eivissa, així com per a diverses parròquies mallorquines i la Cartoixa de Valldemossa, on va confeccionar un Sant Bruno conservat actualment a la Catedral de Palma.
De tornada a Barcelona, entre 1822 i 1823 va elaborar el grup dels Sants Just i Pastor per a l'església homònima. El 1826 va realitzar una de les seves obres més significatives, la Font de Neptú, situada inicialment al Moll de la Riba i en l'actualitat a la plaça de la Mercè, davant de la basílica homònima. El seu fill August Ferran (1813-1879) va ser també escultor.

Escultors Catalans (Núria Fernández Estopà)

Flix (Tarragona), 1956. És una artista i escultora catalana. Estudia a l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Reus, on es va graduar en l'especialitat d'Escultura. L'any 2002 va obtenir el premi del certamen Premi Telax, convocat per la Galeria Antoni Pinyol de Reus, amb l'obra Dels cabells a l'Univers. L'any 2013 obté el primer premi de la I Biennal d'Art Contemporani ExPortArtImPortArt, de Tarragona, amb l'obra titulada Sobreviure a Fukushims. Aquest mateix any es presenta la seva mostra “Triologia de Gaia” a la galeria The Grey Square de Tarragona. La mostra estava integrada per tres peces i un text que les acompanya. Un altre guardó destacat que ha obtingut fou l'accèssit en el 37è premi Julio Antonio d'escultura, de la Biennal d'Art 2014, de la Diputació de Tarragona, per l'obra Animals en perill d'extinció. Cal ressaltar també el pes que té la poesia visual en la seva producció.
Referent a la seva obra, és una creadora multidisciplinària, amb interessos diversos: escultura, instal·lacions, poesia visual, performances. Va iniciar el seu treball escultòric fent servir els xiclets per fer uns petits caps d'animals. Era una forma de cridar l'atenció sobre el mal costum de llançar els xiclets a terra.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Collet)

També coneguda com a Santa Maria del Mar és actualment una ermita resta del que era un petit monestir de monges benedictines a un turó al pla de Calonge. És un monument protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. Els seus orígens daten del segle xii. Forma la continuació d'un anterior assentament romà, la vil·la romana del Collet. L'indret, amb el monestir i les terres contigües, que es van anar adquirint a través de donacions o compres, eren administrats per la comunitat religiosa sota la direcció de la priora, tot i que no van arribar a ser mai de gran extensió. La seva vida girava a l'entorn del recolliment, la pregària, el treball i l'acollida dels pelegrins.

La comunitat de religioses hi va viure durant uns quants segles, exposada a tota mena de calamitats: les ràtzies que patien per part de la pirateria, les pestes, els aiguats del Rec Madral i les males anyades al camp. Hi hagué una època en què al monestir, només el sostenia una sola monja. Les edificacions, pel poc manteniment que s'hi feia, van deixondir i es va optar per cedir l'ús i el cultiu de les terres a tercers, conservant-ne la titularitat. L'antiga casa de pagès s'ha habilitat com a masia residencia

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Pedrinyà)

Capella rural situada a l'extrem nord del petit veïnat de Pedrinyà, prop del nucli de la Pera, on hi havia les pintures murals de més qualitat conservades a l'Empordà, actualment al Museu d'Art de Girona. Característica església de tipus llombard del segle XI, d'una nau i absis semicircular amb decoració a l'exterior. Es conserva un tram de la volta de canó original però la resta va ser substituïda per una d'apuntada. La porta primitiva, al sud, és d'arc de mig punt i al frontis hi ha una porta més tardana precedida per un pòrtic. El campanar és d'espadanya, de dos arcs.

 
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de Cardona)

És una església romànica situada a Cardona (el Bages). L'arquitecte de l'obra és desconegut tot i que se sap que el seu comitent fou el vescomte Bermon I. L'obra fou construïda entre el 1029 i el 1040. Actualment, l'església es troba en un perfecte estat de conservació. El 1117 hom va intentar sotmetre aquesta canònica a Sant Ruf d’Avinyó, però sembla que aquesta unió no va prosperar malgrat la intervenció del papa Anastasi IV, amb una butlla en aquest sentit, del 1154. Al segle XIV l’establiment va entrar en decadència, fet que es va traduir en la deixadesa tant pel que fa als edificis com als propis membres de la comunitat. La casa va seguir amb la seva existència fins que fou secularitzada el 1592. La col·legiata de Sant Vicenç va subsistir en aquest lloc fins el 1794, quan fou traslladada a Sant Miquel mentre que el castell i Sant Vicenç foren ocupats per una caserna. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Grauet)

És una església del municipi d'Aguilar de Segarra (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella de planta rectangular, d'una sola nau d'estretes mides. En una restauració feta l'any 1979 es va suprimir l'absis, de planta semicircular, decorat amb arcuacions llombardes i tes petites finestres. A la façana de ponent es troba el campanar d'espadanya doble, bé que no es conserven les campanes. A la cara de migdia hi ha la porta d'entrada i una espitllera 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Rocafort)

És una obra del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església de finals de l'època gòtica, que fou edificada sobre les restes d'un temple romànic, tot canviant-li l'orientació est-oest per la nord-sud. Consta d'una única nau amb transsepte i un absis poligonal a tramuntana. En els segles xvi i xvii li afegiren pel cantó de llevant dues capelles. La nau està coberta amb volta de canó lleugerament apuntada.

La porta, al mur de migdia, és de mig punt i adovellada. En aquesta façana s'obren dos ulls de bou i una molt petita finestra. Al cantó de tramuntana adossat a l'absis s'alça un campanar de torre. Els carreus, de mides diferents, estan força disposats en filades. El sarcòfag de Pere de Sitjar reposa en una fornícula gòtica sobre dues mènsules antropomòrfiques. La de l'esquerra presenta, en la seva part inferior, un llibre obert amb la següent inscripció: "Aquest document és de l'honrat en P. De Cigiag, senyor de Roquefort, a qui perdó Deu. Amen. Di(guem) Pater Nostrer". En aquesta mateixa mènsula hi figura l'escut del casal de Rocafort. En la part frontal del sepulcre hi ha sis personatges en relleu, el mateix difunt i tres dones flanquejats per la Mare de Déu davant qui preguen agenollats i un sant, segurament Sant Vicenç que té la funció de presentar-los a Maria. Damunt la tapa del sarcòfag es troba la figura jacent del difunt, que fou l'últim senyor laic de Rocafort. Vesteix indumentària militar, porta espasa i punyal i recolza els peus en un lleó

 

Escultors Catalans (Vicenç Falcó Conill)

Banyoles (Girona), novembre de 1654 - Besalú (Girona), febrer de 1713. Va ser un escultor, fou l'autor del retaule de la Mare de Déu dels Dolors de l'església parroquial de Sant Vicenç de Besalú. Fill de Pau Falcó notari públic de Banyoles i de l'olotina Marianna Conill Alzina, amb qui s'havia casat el 28 de gener de 1651. El seu avi patern, Vicenç Falcó, n'era el notari de Castelló d'Empúries, el seu oncle matern, fra Dionís Conill Alzina, prior del convent dels carmelites d'Olot entre 1671 i 1674. El seu germà, Miquel Falcó Conill (1660-1710), doctor en drets i jutge de la cort reial de la vila i vegueria de Besalú. L'edific d'Olot de Can Gabriel era el casal familiar de l'escultor banyolí. Pels anys 1704 a 1710 va residir a la ciutat de Girona. Apareix com a testimoni testamentari d'Antoni Barnoia, mort l'any 1704 a Girona, el qual que també fou escultor. El seu cos fou inhumat a l'església parroquial de Besalú. Al difunt Vicenç Falcó el succeí un fill, també escultor, de nom Miquel (fillol del jutge de Besalú), el qual pel febrer de 1714, en concepte d'hereu del pare, firma àpoca o rebut, de preu 500 lliures, per raó del retaule. 

Escultors Catalans (Jeroni Escarabatxeres i Ratxotxo)

¿? - 1710. Va ser un escultor català d'estil barroc. Fill de Jaume Escarabatxeres, la seva família es dedicava a la fusteria. Va ser autor dels retaules de Sant Francesc de Sales d'Esparreguera (1693), de Sant Miquel de Miralcamp (1693-1697), de Sant Joan a l'Hospital de Pobres de Martorell (1698), i el d'Abrera. La seva obra principal és la façana i la decoració interior de l'església de Sant Sever de Barcelona (1698-1705), on va realitzar el frontispici, les tribunes i els esgrafiats de la volta, així com la imatge del sant situada en una fornícula de la façana

Escultors Catalans (Kel Domènech)

Besalú (Girona), 10 de juny de 1971. És un artista escultor català amb el seu propi estudi (Espai KD) al centre històric de Besalú, un espai que funciona únicament amb visites privades. Entre les seves obres destacades figura la KD064 de la col·lecció Màquines, inspirada en Dalí i el Mediterrani i creada expressament per al restaurant Miramar del xef Paco Pérez, i la KD051.

Escultors Catalans (Lluís Curós Morató)

Olot (Girona), 1886 – Olot 8girona), 1979. Fou un artista olotí. Fou deixeble de l'avi Berga i de Mas Collellmir. Començà a treballar modelant sants, primer a El Arte Cristianoi també a El Renacimiento i a Las Artes Religiosas. El 1942 va instal·lar el seu estudi al carrer Macarnau, on va treballar fins a la seva mort modelant figures de taller per encàrrec. Allà també modelaria nombroses escultures de petit i mitjà format. La majoria d'aquestes obres són de terracota i giren entorn a la temàtica femenina. D'altra banda, entre els treballs de Lluís Curós també hi ha altres retrats de personatges notables com el bust de Joaquim Danés, el del P. Nolasc del Molar o el de Josep Pla.

Escultors Catalans (Florenci Cuairan i Blas)

El Masnou (Barcelona), 1895 - Barcelona, 1972. Fou un escultor. De jove fou picapedrer. Fou deixeble de l'escultor Joan Borrell i Nicolau. S'especialitzà en escultures d'animals (Bisons, Foques, 1936; Museu d'Art Modern de Barcelona). Treballà la pedra, el marbre, la fusta, el bronze i el coure. El 1937, durant la Guerra Civil Espanyola, s'exilià. Després d'un sojorn a Anglaterra, residí i treballà a la República de Sud-àfrica fins al 1967, que tornà a Barcelona.