Escultors Catalans (Josep Reynés i Gurguí)

Barcelona, 1850 - Barcelona, 4 de juny de 1926. Fou un escultor català. Fill de Pere Joan Reynés i Seguí (1815-1884), propietari natural de Palma i de Francesca Gurguí de Barcelona. Format a l'Escola de la Llotja, amb els germans Agapit i Venanci Vallmitjana i a París (1873-1876), on va coincidir amb Manuel Fuxà. Ambdós havien estat aprenents al taller de Rossend Nobas. A París va treballar al taller de Jean-Baptiste Carpeaux (1827-1875) de qui va rebre la influència en un estil poc academicista i dotat d'un naturalisme àgil orientat cap al decorativisme

Escultors Catalans (Lluís Rey Polo)

Barcelona, 29 d'agost de 1924 - Madrid, 14 de maig de 2000. Fou un pintor, escultor i arquitecte català. Autor de grans escultures de pedra, ferro i formigó, vidrieres i murals a Barcelona, Madrid, l'Hospitalet de Llobregat i Menorca. Considerat per la crítica com un dels tres informalistes catalans més importants. Des de l'any 1929 la seva família va passar a residir a l'Hospitalet de Llobregat. Va ser alumne de l'Institut Escola Pi i Margall durant la República. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, primer a la seu de Sants i després a La Llotja i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi.[1] Va ser Vicepresident del Saló de Maig de Barcelona.

En 1951 va obtenir la Medalla de Bronze de l'Exposició Municipal de l'Hospitalet del Llobregat i una beca d'estudis del Cercle Maillol de Barcelona, dirigit per Josep Mª de Sucre, per viatjar a París. En 1953 va ser guardonat amb el Premi de Dibuix Ciutat de l'Hospitalet i el 2n Premi de Pintura Ciutat de l'Hospitalet. En 1963 va ser guardonat amb el Premi Joan Miró. Han escrit sobre aquest artista i la seva obra crítics del calibre de José Corredor Matheos, Ángel Crespo, Jesús Lizano, Carlos Antonio Areán, Cesáreo Rofríguez Aguilera, Arnau Puig o Josep Maria Cadena. Antonio Leyva va escriure en 1996 una biografia de l'artista, titulada "REY POLO", publicada per Fur Printings Edicions, Paracuellos del Jarama (Madrid).
Va formar part del grup "5ª Forma" en els anys 60 i de "3 Punts de vista" en els anys 80. Va dur a terme activitats de recerca plàstica i sonora durant els anys 70 i 80. Va exposar la seva obra en nombroses exposicions individuals en tota Espanya (Madrid, Barcelona, l'Hospitalet, Logronyo, Saragossa, Girona, Menorca, Burgos, Salamanca, Valladolid, Palma, etc.), França (París, Nîmes, Pau), Holanda (l'Haia i Àmsterdam), Itàlia (Milà, Perusa), U.S.A. (New York) i en exposicions col·lectives tant a Europa com en el continent americà.

Escultors Catalans (Dionís Renart i Garcia)

Barcelona, 23 de març de 1878 - Barcelona, 12 de febrer de 1946. Fou un escultor i astrònom català. Format a l'Escola de la Llotja, treballà al taller de Josep Llimona. Participà en les exposicions de Belles Arts de Barcelona (Eva, 1911; La Raça, 1918) i Madrid (Al·legoria i Retrats, 1912). Autor del grup Les Tres Maries de La Resurrecció de Jesús, al Primer Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat, en el que treballà amb Antoni Gaudí i Josep Llimona. Treballà en obres d'art aplicat fent models de ceràmica, gerros, medalles i joies, seguint l'estil Art Nouveau. Fou escultor anatòmic de la Facultat de Medicina de Barcelona.
És l'autor de l'estàtua de Fra Cristóbal de Torres (1909), que presideix el claustre de la Universitat del Rosario, a Bogotà. Sobresurt així mateix com a autor d'imatgeria religiosa. Com a astrònom fou president de la secció lunar de la Societat Astronòmica de Barcelona, organitzador de l'Exposició d'Estudis Lunars de 1912 i autor d'un mapa en projecció estereogràfica de relleus lunars. Un recinte lunar porta el seu nom.

Escultors Catalans (Raimon Casals i Alsina)

Barcelona, el 4 d'abril de 1922. És un cisellador, ferrer, forjador i escultor català. 

Escultors Catalans (Lluís Puiggener i Fernández)

Barcelona, 23 d'agost de 1847 - Barcelona, 12 d'octubre de 1918. Va ser un escultor català. Es va especialitzar en imatgeria religiosa i escultura funerària, terreny en el qual va col·laborar sovint amb Joan Flotats i Llucià. La seva principal obra van ser els dos monuments al general Prim, un a Reus i un altre a Barcelona. En Barcelona a Prim (parc de la Ciutadella, 1882-1887) va realitzar una estàtua eqüestre situada sobre un pedestal dissenyat per Josep Fontserè i Mestre. Destruïda l'obra original el 1936, va ser substituïda el 1948 per una altra elaborada per Frederic Marès. A Reus (plaça de Prim, 1891) va elaborar igualment una estàtua eqüestre sobre pedestal, amb el braç alçat amb una espasa donant l'ordre d'atac.

Va ser autor tanmateix de les escultures de la façana de la Granja Martí-Codolar i de l'estàtua de la Verge de la Mercè al jardí de la mateixa. Va col·laborar amb Joan Roig i Solé, Rossend Nobas i Francesc Pagès i Serratosa en els relleus del Monument a Antonio López y López, on va efectuar el corresponent al Crèdit Mercantil i Banc Hispano-Colonial. Al cementiri del Poblenou de Barcelona va ser autor, al costat de Joan Flotats, de les figures del Repòs i l'Oració del panteó de la família Serra, obra del mestre d'obres Jeroni Granell i Mundet (1880). També té obres al cementiri de Manresa.

Escultors Catalans (Jaume Plensa i Suñé)

Barcelona, 23 de agosto de 1955. Abandonà els estudis de belles arts a Barcelona i continuà formant-se de manera autodidàctica. La seva obra escultòrica es caracteritzà els primers anys per les construccions aèries i lineals, bàsicament de ferro oxidat, que en la sèrie Personatges (1983) denoten un contingut agressiu. Posteriorment passà a treballar amb el ferro colat en escultures monumentals de motius antropomòrfics, després incorporà l’alumini en les seves peces i, més tard, la resina sintètica.

També afegeix texts en les superfícies d’algunes obres, amb referències literàries a autors clàssics. La seva obra reflexiona sobre l’absència, la incertesa o el desig, i mostra les contradiccions que sorgeixen en la forma i el material. Del seu vessant pictòric s’aprecien diverses etapes en què anà de la geometria al signe, de la composició abstracta a l’expressionisme. Considerat un dels màxims representants del nou art català dins la tendència expressionista, la seva obra és present en algunes de les millors galeries i fires d’art nacionals i internacionals. L’any 1997 feu una exposició individual a la Fundació Miró de Barcelona.

Són molt destacables en la seva obra els conjunts monumentals per a espais públics. Entre els més notables cal esmentar la Crown Fountain al Millennium Park de Chicago (2004), format per dues torres de vidre de 16 m d’alçària als extrems d’una llacuna, en les quals es projecten els rostres de 300 habitants de la ciutat des dels quals brolla aigua; Breathing, a la seu londinenca de la BBC (2008), monument als periodistes morts en exercici de la seva professió consistent en un con de llum que s’il·lumina cada nit; Echo (2011), bust monumental de dona instal·lat temporalment al Madison Square Park de Nova York, i 7 Poetes, conjunt de set escultures pensants, cadascuna de les quals representa una de les parròquies d’Andorra, inaugurat a Andorra la Vella el gener del 2014. L’any 2015 inaugurà a la Biennal de Venècia la instal·lació monumental Together a l’interior de la basílica de San Giorgio Maggiore. Seguiren Source (2017), a Mont-real (Quebec); Bangkok Soul (2017), a la capital tailandesa, i Love (2017), a Leewarden (Països Baixos).

És també autor d’escenografies, sovint en col·laboració amb La Fura dels Baus, entre les quals destaquen la d’Els murs de la solitud, de Tahar Ben Jelloun (2003), i les de les òperes La damnation de Faust, d’H. Berlioz (1999), La flauta màgica, de Mozart (2004) i, el 2008, Diari d’un desaparegut, de Leoš Janáček i El castell de Barbablava, de Béla Bartók. També cal esmentar el vessant com a autor de llibres de bibliòfil: Llibre de vidre (1982, textos de Joan Brossa i Antoni Tàpies Barba), Llibre de fusta (1984, textos de Joan Maria Balsach), Li (1988, textos de Jesús Ferrero), La Neige Rouge (1991), Love Sounds (1998), enregistrament sonor i gràfic de la circulació de la sang en diferents parts del cos de l’autor, Libre de meravelles (2009, textos de Ramon Llull i Pere Gimferrer, amb el qual compartí el 2010 el premi del Ministeri de Cultura al llibre més ben editat de l’any), 58 Jaume Plensa (2015) i Plensa/Estellés · L’Hotel París (2017, amb poemes de Vicent Andrés Estellés).

La seva trajectòria ha merescut, entre d’altres, els següents reconeixements: el Premi Nacional de Cultura (1997), la Creu de Sant Jordi (2012), el Premio Nacional d’arts plàstiques (2012), el premi Velázquez (2014) del Ministeri de Cultura espanyol i el premi Ciutat de Barcelona 2014. El 2014 ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 2018 rebé el doctorat honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona. L’any 2019 rebé el Guardó Pau Casals atorgat per la Generalitat de Catalunya a la projecció internacional de la cultura catalana

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de la Sala)

És una església romànica de Sant Mateu de Bages inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. "Amb el caràcter de domus se'ns representa La Sala, mencionada des del segle XII i avui (transformada des del segle XVII en una simple casa de camp) en ruïna, bé que amb prou tossa per a mostrar, encara, algunes de les estances. A la capella romànica, de la Sala -dedicada a la Verge Blanca- rebé culte una imatge d'alabastre, del segle XIV, fa anys desapareguda; ja en els nostres dies, ha desaparegut, també, un dels rústics capitells de la portada, llevat per algun desaprensiu... La capella està abandonada i amenaça ruïna". L'absis de l'esglesiola demana l'atenció, en particular

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Maria de Claret)

O Mare de Déu de l'Esperança, és un edifici del municipi de Santpedor (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. És una construcció romànica del segle XII formada per una nau rectangular coronada per un absis semicircular completament llis orientat a llevant, al qual s'hi obre una finestra de doble esqueixada rematada per un arc de mig punt adovellat. La nau es va eixamplant a mesura que s'apropa a l'absis, aquest està cobert amb volta de quart d'esfera, i la nau amb volta de canó, força estreta, obrada amb carreus de pedra petita i disposada sense massa ordre.

A l'extrem del mur de migdia s'alça un campanar de torre, de planta quadrada, afegit més tardanament. És construït amb grans carreus col·locats a contrajunt i units amb morter. La part superior del campanar es presenta dues obertures per cara i coberta de teula a quatre vessants. És una construcció massissa sense obertures, que dóna caràcter de fortalesa a l'església de Santa Maria, recentment restaurada per la part exterior. La porta es troba en aquest mur de migdia i està emmarcada amb grosses dovelles. Encara que ocupa el lloc de la porta original, aquesta fou construïda dos o tres segles més tard.
Aquesta construcció fou damunt d'una petita església més antiga, documentada arqueològicament. L'església ha sigut modificada en afegir-se-li l'edifici barroc al segle XVIII car aquesta nau es comunica amb la sagristia del santuari. Un massís campanar de planta quadrada ha estat últimament restaurada. Sembla que podria ser una antiga torre fortificada del lloc. Recentment l'excavació de l'interior ha permès trobar la planta d'una església precedent, probablement del segle x o principis del XI. La planta és rectangular, una mica més estreta que la romànica i es conserva una alçada de murs fins a 1'5m. A la capçalera hi ha una finestra amb pany de clau

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Esteve de Vilarasa)

És una església del municipi de Talamanca (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una petita capella situada dins de Masia de Sant Esteve de Vilarasa. Consta d'una petita nau única de forma rectangular i de capçalera carrada. El portal és adovellat; les dovelles són bastant grans i en una d'elles hi ha la data de 1636, any en què fou profundament modificada. El campanar és d'espadanya doble per a dues campanes, i s'hi puja per unes escales de pedra, situades en un lateral. Adossats a la nau hi ha uns engrandiments que serveixen de capelles laterals. Donen solidesa a l'edifici uns contraforts situats a l'exterior de la capçalera, els laterals i en la part frontal. L'aparell és recobert amb arrebossat

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Daniel de Palou)

Fou una església romànica al municipi de Sant Joan de Vilatorrada, al Bages, coneguda des del 1114 i anomenada també de Sant Andreu o Andreuet el 1331. En romanen escasses ruïnes al puig de Sant Daniel i una capella moderna del segle XVIII dedicada a sant Daniel al mas Canals Vell. El poble es troba a la confluència de la riera de Fals i del Cardener. Al fogatjament de 1378 era una parròquia independent que tenia 50 focs i 5 eclesiàstics.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cugat del Racò)

Es una església romànica del municipi de Navàs (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sant Cugat de Salou o del Racó es troba en un planell elevat acompanyada d'una masia i del clos del cementiri que es troba a poca distància. És una església dedicada a Cugat màrtir i un dels monuments més destacats del municipi.
De l'edifici preromànic que anteriorment havia estat aixecat en aquest mateix lloc solament en resten els fonaments de la capçalera, el tenant de l'altar i dos capitells que ara es troben al Museu Comarcal de Manresa. L'església presenta una planta de creu grega, amb dues naus creuades, al centre de les quals s'alça una cúpula sobre trompes que a l'exterior acaba amb un cimbori cilíndric. Les naus són gairebé totes de la mateixa alçada i estan cobertes amb voltes de canó. La capçalera, actualment, solament conserva l'absis central i l'absidiola de tramuntana, ja que la de migdia fou suprimida en edificar-se la sagristia. Totes les finestres són de mig punt, adovellades i de doble esqueixada. Exteriorment presenta una decoració típicament llombarda, que quasi ocupa tots els murs. La capçalera i els murs frontals de les naus són decorats amb arcuacions cegues i lesenes. La porta, a migdia, és d'estil gòtic tardà (XVI), en substitució de la romànica.

En el punt de dels braços de la creu grega s'alça, exteriorment, un cimbori cilíndric, únic a Catalunya, ja que els cimboris d'altres esglésies d'aquesta època són prismàtics. El cimbori és de poca alçada, i presenta una decoració amb finestres cegues. Aquestes estan situades sota el ràfec de la teulada i donen la volta a tot el tambor circular. En aquest mateix punt, a l'interior, s'eleva una cúpula, que passa del quadrat a l'octògon mitjançant trompes. Està coberta amb mitja esfera i revestida amb argamassa, encara que a l'acabament queda una part de l'aparell descobert, que permet veure la disposició dels petits carreus en espiral. Al frontis de ponent s'alça el campanar d'espadanya de dues obertures

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Creu de Palou)

O Ermita de Santa Creu és una església romànica situada als afores del poble de Mura (Bages). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau de planta rectangular, amb absis semicircular. Cal distingir dues etapes constructives: l'absis, que correspon al segle XI, i la nau, ja de la segona meitat del segle XII.
L'absis presenta la típica decoració romànica: nou arcs cecs delimitats a la part superior per una cornisa i agrupades en tres sèries de bandes llombardes. Al centre de l'absis hi ha una finestra que a la part de fora té forma rectangular i interiorment de mig punt. Aquesta part presenta una coberta de volta de quart d'esfera. La volta de canó de la nau es troba actualment esfondrada. L'aparell de l'absis és més irregular que el de la nau, el qual està ben disposat en fileres. L'edifici fou reestructurat modernament: s'amplià la nau i s'obriren dues capelles prop de l'absis. L'estat de conservació és de total abandó i deteriorament. Les pedres treballades de la porta d'entrada, que s'havia construït com a fruit d'una reforma d'ara fa molts anys, avui es poden veure en una portalada d'una casa de Mura 

 

Escultors Catalans (Josep Pla-Narbona)

Barcelona, 1928 - La Floresta, 13 de desembre de 2020. Fou un dissenyador gràfic, pintor, dibuixant i escultor català. Durant tota la seva vida va compatibilitzar el treball en el disseny gràfic amb l'art. Va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 2019. Fou professor de Plàstica Publicitària (1961) a l'Escola Massana de Barcelona i soci fundador i primer president de Grafistas Agrupación FAD (ADG-FAD). Va promoure dintre de la junta la creació dels premis LAUS als quals ell va dotar d'aquest nom. El 1962 dissenyà el logotip i imatge de marca de Grafistes FAD (G-FAD).
Fou president d'Alliance Graphique Intenationale (AGI) a Espanya des de 1964fins a 2009. Va promoure i organitzar el primer congrés d'AGI a l'estat, el 1971 a Barcelona. Com a dissenyador gràfic publicà i va fer portades de revistes internacionals com la japonesa IDEA i les americanes Print i Graphis. Va il·lustrar obres de Salvador Espriu, J.V. Foix, Pere Calders, Rof Carballo, Dámaso Alonso, Pedro Salina i Camilo José Cela. Treballà per les editorials Destino, Alfaguara, Círculo de Lectores i Llibre de Sinera de la que va ser soci fundador. També, treballà com a il·lustrador per a la publicitat de la indústria farmacèutica.[cal citació]

El 1966, fou autor de la imatge de la capçalera del diari Tele/eXpres i, el 1969, va introduir el concepte innovador d'imatge d' empresa. Va fer un projecte pioner d'identitat corporativa per a l'empresa d'aparells d'alta fidelitat Indústries COSMO. Pel que fa a la investigació gràfica, els anuncis de COSMO, així com els que va dissenyar per als mitjons JORIGU, constitueixen un màxim exponent del seu surrealisme, incloent material fotogràfic. Va col·laborar amb Ricard Salvat en l'escenografia i en la realització de cartells teatrals com Ronda de Mort a Sinera i Les Mosques, fent ús de taques negres, bé mitjançant contrastos entre forma i figura, o bé amb les qualitats matèriques del negre retallant o esquinçant papers. Va col·laborar amb Joan Brossa dissenyant tant l' escultura del llagost de la façana del CAATEEB (1993) com el Monument al llibre/saltamartí del Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya de Catalunya ubicat al Passeig de Gràcia – Gran Via. Va participar en la col·lecció de cartells per els Jocs de la XXVa Olimpíada de Barcelona 1992.
Va exhibiir a la 1ªBienal Internacional de Cartells de Varsòvia, la inauguració de Lincoln Center i l'American Institute of Graphic Arts a Nova York, i a la Galeria Artis (UAM - Mèxic, 2005). El 1972 el seu treball va ser acceptat a la Col·lecció de Gravats del MOMA. Des del 1975 es va dedicar majoritàriament a la pintura a l'oli que incorpora el color en tots els seus matisos mantenint molts els temes ja presents en la seva obra anterior, però evolucionats. Va fer una exposició antològica al Museu de Sant Cugat del Vallès el 2008 titulada L'eros primordial en l'obra de Pla-Narbona i la darrera al Centre d'Art Contemporani La Sala de Vilanova i la Geltrú el 2017. Fou membre d'honor de l' Associació de Dissenyadors Professionals (ADP) i col·legiat d'honor del Col·legi Oficial de Disseny Gràfic de Catalunya. Va ser guardonat amb la Creu de Sant Jordi l'any 2019

Escultors Catalans (Josep Piquet i Catulí)

Barcelona, 19 de juliol de 1869 – Sevilla, 12 d'agost de 1949. Va ser un escultor català. Entre 1894 i 1897 va cursar estudis a l'Escola de Belles Arts de Barcelona on va ser deixeble de Rossend Nobas i Ballbé, entre d'altres. A l’Exposició de Belles Arts celebrada a Barcelona el 1891 presentà els busts Carnaval, Manola i San Francisco i l’escultura de guix La Oración. A la Nacional de 1901 li fou concedida la tercera medalla pel seu grup Idilio i a la de 1904 presentà Santa Magdalena, també en guix, i el motiu decoratiu San Miguel.
Va viure durant anys a Sevilla on gaudí d'un ampli reconeixement. El 1916 la seva obra Magdalena va viatjar fins a l’Exposició Nacional de Panamà i a l'Exposició Primaveral de Sevilla, inaugurada el 29 d’abril de 1917 hi va exposar dos busts retrat en escaiola. Va participar en l'Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929 i el 1932 a l’Exposició de Belles Arts de Sevilla amb dos dibuixos: Madrugada de Viernes Santo i Campanario de las Brujas. El 1930, va rebre encàrrecs per a l’Exposition internationale coloniale, maritime et d’art flamand d’Anvers i per a l’Exposition internationale de la grande industrie, sciences et applications, art wallon ancien de Lieja. Destaca la seva escultura al Gibraltar War Memorial, a la plaça Line Wall de la població, que va inaugurar-se el 23 de setembre de 1923 en presència seva