Escultors Catalans (Salvador Aulèstia i Vàzquez)

Barcelona, 1919 - Milà (Italia), 1994. Fou un escultor i pintor català. Conreà un expressionisme plàstic amb certa tendència a l'abstracció. Exposà al I Saló d'Octubre (1948), i des de llavors a diverses exposicions internacionals. Entre les seves obres destaquen el Sideroploide al port de Barcelona (1960-1963) i la sèrie d'escultures-mobles (1965)

Escultors Catalans (Rafael Atché i Ferré)

Barcelona, 1854 - Barcelona, 1923. Deixeble de l’Escola de Llotja i dels Vallmitjana, a Barcelona. Típic representant de l’escultura anecdòtica vuitcentista aplicada a l’arquitectura; treballà a la cascada del parc de la Ciutadella, a l’hospital clínic, al palau de justícia, a la façana de la catedral, de Barcelona. La seva obra més famosa és l’estàtua de Cristòfor Colom (1883) del monument del portal de la Pau de Barcelona. Treballà també per a Madrid i Amèrica del Sud.

Escultors Catalans (Emili Armengol i Abril)

Barcelona, 1943. És un escultor català. És fill del joier i pintor Emili Armengol i Gall. Va realitzar la seva primera exposició com a escultor el 1968, amb obres de format mitjà. Treballa sobretot amb formes orgàniques, amb perfils arrodonits i combinant sovint diversos materials. Ha realitzat diverses obres per a espais públics. Segons Maria Lluïsa Borràs, és un dels escultors catalans de la modernitat amb més domini dels mitjans expressius i amb més força creativa

Escultors Catalans (Antoni Vilanova i March)

Barcelona, 30 de novembre de 1846 - Barcelona, 5 de gener de 1912. Va ser un escultor català. Germà de l'escriptor Emili Vilanova. Va estudiar a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Joan Samsó. Es va especialitzar en imatgeria religiosa. Va rebre diversos encàrrecs per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, com els Escuts del Castell dels Tres Dragons, el restaurant de l'exposició projectat per Lluís Domènech i Montaner; l'estàtua de bronze de "Pere Albert" al Saló de Sant Joan (actual Passeig de Lluís Companys), que va ser fosa el 1950 per a la imatge de la Mare de Déu de la Mercè de la basílica homònima; o les seves al·legories de la Indústri a, l'Agricultura i el Comerç a l'Arc de Triomf. També va realitzar diversos baixos relleus en el Monument a Colom i el medalló de bronze d'Isabel i la Catòlica en el mateix monument.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de Barruera)

És una església romànica prop del poble de Barruera, centre actual de la vall de Boí, pertanyent al terme municipal de la Vall de Boí, i dins de l'antic terme de Barruera. No pertany al grup d'esglésies romàniques de la Vall de Boí declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Fa poc temps la van reconstruir, ja que estava en ruïnes. És al nord-oest del nucli del poble de Barruera, en un coster del Serrat de les Costes, a 1.524 m. alt., és a dir, 400 metres per damunt del cap del poble. S'hi arriba en una hora i mitja de forta pujada, per un camí que ressegueix el barranc de Sant Salvador, des del mateix poble de Barruera.

D'aquesta església, no se'n té cap mena de documentació, de cap època. Només l'aparell constructiu permet de datar-la en el romànic. És un temple d'una sola nau, coberta amb embigat de fusta, i amb absis semicircular al costat de llevant. Té una porta al mur de migdia i un campanar d'espadanya (amb una finestra sense campana) al mur occidental. Es tracta d'una obra rústica de finals del segle xii, que recorda, per la disposició dels seus elements, les ermites de Sant Quirc de Durro o de Taüll.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Quirc de Taüll)

És una ermita d'una sola nau i un absis del terme de la Vall de Boí, al sud-oest del poble Pla de l'Ermita. És pobra en decoració i molt senzilla. Pertany al territori de Taüll, antigament inclòs en el terme municipal de Barruera. Al sud-oest d'aquesta ermita hi ha l'Hàbitat pastoral de les Coves.
Està construïda en una gran esplanada als afores del poble. S'hi accedeix per un petit camí no gaire llarg i ben indicat, a l'entrada del poble. L'ermita domina el paisatge de Taüll des de dalt del turó a 1.607,6 m. alt., justament al sud-est de Taüll, quasi 200 metres per damunt seu.
L'edifici és una petita església d'una sola nau, coberta a dues vessants de llosa de pissarra sobre encavallades de fusta, capçada per un absis amb coberta de volta. La teulada cònica de l'absis, a un nivell més baix que la de la nau, reflecteix a l'exterior la configuració d'espais interiors diferenciats. Al centre de l'absis, s'obre una espitllera. A la façana de migdia se situa la porta d'accés, formada per un arc de mig punt de pedra rústega, adovellat, recolzat sobre impostes i amb extradós formant un petit ressalt.

L'edifici s'assenta sobre rocs irregulars i de notables dimensions, probablement procedents d'esllavissades produïdes per l'erosió de la glacera que li serveixen de base rocs de la mateixa naturalesa s'escampen al voltant de l'església. A la façana nord hom pot veure, no gaire lluny de l'absis, la marca d'una gran arcada de pedra tosca, tapiada i amb l'empedrat parcialment esbotzat, que fa evident l'existència d'una perforació del mur potser per accedir a una capella lateral, afegida després de la primera etapa constructiva i suprimida posteriorment. El fet que no es vegin senyals d'arrencada dels murs podria indicar que l'esmentat annex hauria estat adossat sense encaix al mur. Els murs, de carreus de pedra desbastada prou irregulars, presenten diferència en el seu aparell. Sembla que la capçalera (l'absis més un terç aproximadament de la nau) podria pertànyer a una etapa constructiva anterior a la de la resta de la nau, on els carreus estan disposats de forma molt més regular. A l'interior, molt abandonat, hi ha un banc corregut lateral construït amb carreus de pedra. El paviment de la nau està format per grans lloses mentre que el del presbiteri està construït per rocs. A l'angle nord-oest dels peus hi ha una pica.

És molt difícil establir una cronologia de la seqüència constructiva, problema freqüent en aquest tipus d'esglesioles, pel seu aïllament i consegüent manca de vinculació als corrents artístics. Per l'entorn històric de la zona i els pocs elements definidors que mostra l'edifici, la construcció d'aquesta esglesiola romànica podria situar-se entre finals del segle xi i les primeries del XIII. Els avis de la vall conten que des de la Ribera baixaven a la zona de Sant Quirc les encantaires, (personatges pertanyents a la tradició popular màgica catalana, a mig camí entre les fades i les bruixes). Potser per això, l'ermita pogué constituir un element més en la lluita del cristianisme contra les arrelades creences seculars de caràcter pagà. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Boí)

L'església de Sant Pere de Boí era una capella romànica del poble Boí, pertanyent al terme municipal de la Vall de Boí, i dins de l'antic terme de Barruera. No pertany al grup d'esglésies romàniques de la Vall de Boí declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO pel fet que es tracta tan sols d'unes ruïnes.
Està situada al nord del nucli del poble de Boí, en el lloc encara anomenat Sant Pere, a uns 300 metres de distància. S'hi va per un camí rural que marxa de l'extrem nord del poble cap al nord-nord-est, i s'enfila fins al lloc on hi ha un pedró modern.
Actualment només se'n pot veure un angle de la construcció, amb unes quantes filades regulars de carreus petits i mitjans, ben escairats. Es devia tractar d'una església d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, coberta amb embigat de fusta. Devia ser del segle XII. El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva un frontal d'altar dedicat a sant Pere, procedent d'aquesta església

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Nicolau de Boí)

És una ermita d'una sola nau i absis del terme de la Vall de Boí, situada a 1.668 m d'altitud, just a l'entrada de la zona interna del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici per la Vall de Sant Nicolau, dóna nom a aquesta vall. Pertany al territori de Boí, inclòs en l'antic terme municipal de Barruera.
És controvertit, que aquesta església sigui romànica i no apareix entre les monografies de la Catalunya romànica. Encara que està en bon estat, normalment sols està oberta el primer diumenge de juliol, quan els habitants de Boí fan un aplec i un dinar a l'ermita.
Des de l'aparcament de Palanca de Molina a l'entrada de la vall, s'agafa el Camí de la Llúdriga, que remunta el curs del Riu de Sant Nicolau per la seva riba septentrional. A Palanca de Pei es creua el riu i, encara que apartant-se una mica, es ressegueix l'altra riba, fins a trobar l'ermita, poc abans d'arribar a l'Estany de Llebreta

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Taüll)

Era una església romànica de la localitat de Taüll al terme municipal de la Vall de Boí, dins de l'antic terme de Barruera. Es troba a la part sud-oriental del centre del nucli vell de Taüll, a mig camí de Santa Maria i de Sant Climent de Taüll. Possiblement havia estat la primitiva església parroquial, anteriorment a la construcció de les altres dues.
Aquesta església, o les seves restes, foren colgades en part per una esllavissada en el segle xix, a més d'haver estat transformada la nau en escola, de manera que va quedar del tot transformada i desfigurada.
Vers l'any 1970 tornaren a sortir a la llum dos dels seus absis (el septentrional és del tot perdut), però no es conserven prou elements per a poder reconèixer-hi un temple de tres naus i tres absis, o d'una església d'una sola nau amb capçalera triabsidal amb planta de creu llatina. A més, només l'absis central presenta restes d'arcuacions llombardes, i la unió entre els dos absis conservats (el central i el meridional) no presenta una perfecta continuïtat, cosa que fa suposar que era una església bastant primitiva que les altres dues de Taüll.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Saraís)

És l'antiga església parroquial romànica del poble abandonat de Saraís. No va entrar, atès el seu estat, en ruïnes, en el catàleg de monuments historicoartístics de la vall, ni en el de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, més recent. Pertany al terme municipal de la Vall de Boí, dins de l'antic terme de Durro, a l'Alta Ribagorça. De l'església romànica, només en queda un fragment de l'absis, inserit en un altre edifici posterior que actualment serveix de cleda per al bestiar. Es tracta d'una obra del segle xi, amb un aparell senzill, però acurat. Es tracta de la base del campanar, conservat fins a uns 2 metres d'alçada, amb una amplada d'1,5 m. És molt probable que la resta de l'església fos aprofitada per a bastir, modernament, l'església que hi ha al costat mateix

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cristòfol d'Erill la Vall)

És una capella romànica del poble d'Erill la Vall, en el terme de la Vall de Boí. Pertany al territori de l'antic terme municipal de Barruera. Està situada a les Bordes d'Erill, un quilòmetre al nord-oest del poble d'Erill la Vall, i uns 400 metres més amunt.

Només se'n conserven unes filades de pedres, en part colgades, que dibuixen clarament l'absis i part de la nau. Podria tractar-se d'una església d'una sola nau amb absis únic, coberta amb embigat de fusta. És una obra de tradició romànica popular, però molt tardana. Pot ser de darreries del segle xii o fins i tot posterior.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Cóll)

Es tracta d’una església amb un aparell molt endreçat, fet amb blocs de pedra força voluminosos. Consta d’una nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular i reforçada per dos arcs torals. A l’est s’aixeca un absis semicircular, amb una finestra al centre. Al mur nord es va afegir una petita capella, coberta a l’interior amb volta de canó. Al sud, prop de la capçalera es va adossar un campanar de torre, prismàtic i de factura ja gòtica, estructurat en dos pisos: el primer perforat per finestrals apuntats i el segon destinat a les campanes. A tots els murs veiem arquets cecs que discorren sota el ràfec; el perímetre semicircular de l’absis presenta la mateixa decoració a la part superior, sota la teulada. A més, a la façana sud es conserven dues mènsules decorades amb un capet humà i un cap de bòvid, respectivament. La decoració escultòrica més important se situa a la façana oest, estructurada per la portada d’accés, d’arc de mig punt amb dues arquivoltes en bossell que recolzen sobre dues columnes, proveïdes de capitells treballats escultòricament. Els relleus són de tipus vegetal als dos capitells exteriors (dret i esquerre), mentre que els dos interiors combinen la figuració zoomorfa i la humana. Aquesta decoració, basada en elements figuratius, està relacionada amb la lluita entre el bé i el mal, entre l’home i la fera. Un relleu escultòric representatiu de l’anagrama de Crist corona la portada a sobre mateix del fris escacat que ressegueix l’arc extern. Aquest crismó porta uns relleus que es poden interpretar dins un context de caràcter funerari que va més enllà de l’estricta funció d’un crismó trinitari: l’anagrama central com a símbol de redempció; els homes en actitud de fer sonar les trompetes, col·locats a baix, on hi ha la Terra, com a símbol anunciador del judici final; els coloms, a dalt, com a símbols de la vida eterna. La datació de l’església, interpretada fonamentalment a partir del seu caràcter unitari com a edifici, i també a partir de la influència de l’obra de Santa Maria d’Alaó, s’hauria de fixar dins el segon quart del s. XII. 

 

Escultors Catalans (Ramon Amadeu i Grau)

Barcelona, 1745 - Barcelona, 16 d'octubre de 1821. Fou un escultor català deixeble de Josep Trulls i Lluis Bonifaç i Massó. Es batejat a la parròquia de Santa Maria del Pi el 7 de febrer de 1745. Fill de Francesc Amadeu i Raimunda Grau. L'any 1761 realitza pràctiques al taller escultòric de Lluís Bonifaç a Valls. El 21 de gener de 1770 va demanar ser admès al gremi d'escultors, arquitectes i entalladors de Barcelona.

El 1 de febre de 1771 es casa amb Magdalena Buxadell i Vilar a l'església de Sants Just i Pastor de Barcelona, van tenir 10 fills. L'any 1778 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid on es deslliurà de les pressions gremials i s'orientà cap a un neoclassicisme acadèmic. Va residir a Olot , que va fugir perseguit pels francesos a Olot durant la guerra contra Napoleó, on va fer imatges, sent les més notables un Sant Crist i La Verge del primer dolor de Castelló d'Empúries i una Verge de la Pietat; Sant Bru per a l'Església de Sant Jaume de Barcelona; Santa Teresa per a la dels Sant Just i Pastor; Santa Anna amb la Verge en braços i Sant Joaquim, grup que es venera en l'antiga col·legiata de Santa Anna i la del beat Josep Oriol, per a la de San Sever. Mare de Déu dels Desemparats de l'església del Pi a Barcelona.

A la Casa del gremi de velers de Barcelona es conserva la imatge del pas processional de la Santa Espina Amadeu és considerat el representant més prestigiós del pessebrisme a Catalunya. Va modelar a més un sens fi de precioses figuretes per a naixements (col·lecció Gelabert, a Olot). Com a pessebrista recollí la tradició barroca i popularitzà l'art fent figuretes de terra cuita policromada caracteritzades pel realisme, sota la influència napolitana. Amadeu inicià una tipologia local, costumista, rural que la seva característica més destacable fou vestir les figures dels pastors amb la indumentària de la Garrotxa. Tradició que seria seguida per altres pessebristes com Pere Pla i Jacint Casanoves.
El Museu d'Història de Barcelona conserva diverses obres seves o que li són atribuïdes, entre les quals diverses figures de pessebre i el bust de Pere Virgili portant els plànols del col·legi de cirurgia de Barcelona. Un nombre important d'obres seves, presents en esglésies, foren destruïdes durant la Setmana Tràgica o la Guerra Civil: de moltes, però, se'n conserven fotografies. 

Escultors Catalans (Salvador Alibau i Arias)

Barcelona, 14 de març de 1925 - Barcelona, 22 de gener de 2012. Va ser un pintor i escultor català. Va començar a estudiar a les acadèmies de Baixas i Tàrrega, on va estudiar entre 1941 i 1943. Posteriorment, va continuar la seva formació a l'Escola de Belles Arts de Barcelona entre els anys 1944 i 1948. Durant els darrers dos anys va alternar els estudis amb les classes lliures de model al natural al Cercle Artístic. Va completar els seus estudis a l'Accademia di Belli Arti e Liceu Artística di Roma i a París entre 1949 i 1950. Alibau va iniciar la seva activitat artística a finals dels anys cinquanta, però no va ser fins a l'any 1986 que va desenvolupar una activitat expositiva continuada.

L'any 1962 va fundar una fàbrica de motllures d'artesania, i a partir del 1972 retornà a l'activitat artística, centrada en l'exploració i invenció de tècniques i processos amb el paper i la cel·lulosa. Aribau era conegut especialment per les obres fetes amb fibra de cel·lulosa, tot i que darrerament practicava l'escultura en acer Corten.
L'any 2011 impulsà la creació de la "Fundació Alibau", que exerceix les seves funcions principalment a Catalunya i té per objectius promoure, divulgar, estudiar, preservar i defensar l'obra de l'artista, així com gestionar els drets de propietat intel·lectual derivats de les seves obres. Alibau va fer cessió de diverses obres a l'IEC. Entre la seva extensa obra destaca la sèrie Matemàrtica que va iniciar el 1996 i l'escultura Evocació dels Països Catalans, amb motiu de la commemoració del Centenari de l'Institut d'Estudis Catalans 1907-2007, que fou inaugurada el 2008, i instal·lada al jardí Mercè Rodoreda de la seu de la institució