Pintors Catalans (Josefa Tolrà i Abril)

Cabrils (Barcelona), 1880 – Cabrils (Barcelona), 1959. Fou una mèdium catalana, coneguda pels seus dibuixos fets en el moment del trànsit. La seva obra artística va sorprendre Joan Brossa, Modest Cuixart o Antoni Tàpies.[1] El Museu Reina Sofia, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, Can Palauet (Mataró) i l'Institut d'Estudis Ilerdencs han exposat part de la seva obra. El 2015 es va incorporar obra seva a l'exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 que va tenir lloc al Museu Nacional d'Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta

Pintors Catalans (Joan-Josep Tharrats i Vidal)

Girona, 5 de març de 1918 - Barcelona, 4 de juliol de 2001. Fill de Josep Tharrats i Vilà, es traslladà a Besiers el 1932, on rebé una formació eminentment literària. El 1935 s’instal·là a Barcelona i cursà estudis a l’Escola Massana. La guerra civil de 1936-39 interrompé els seus plans fins el 1942, que recomençà les seves activitats artístiques. Els tempteigs impressionistes inicials esdevingueren progressivament abstractes per influència de Mondrian i Kandinskij. El 1946 les seves obres foren fetes de papers retallats, taques i enganxaments. El 1947, a l’Institut Français de Barcelona, conegué A. Puig, J. Ponç, M. Cuixart, A. Tàpies, J. Brossa i J.V.Foix, amb alguns dels quals fundà Dau al Set, organitzà exposicions, activitats culturals i edità la revista del mateix nom, on figurà com a fundador. Féu la primera exposició personal el 1949 a les galeries El Jardín de Barcelona, i des d’aleshores en celebrà més de cent arreu del món, i arribà a ésser un dels pintors catalans més coneguts internacionalment. A partir del 1954 exposà regularment a la Sala Gaspar de Barcelona. Les seves primeres mostres a l’estranger foren el 1955 a Estocolm i Nova York. Participà en la V Biennal de São Paulo (1959) i a les edicions del 1960 i el 1964 de la de Venècia en sales especials. Fou fundador de l’Associació d’Artistes Actuals (1966), del Saló de Maig (1957) i del grup O Figura (1961), amb d’altres. El 1975 se celebrà una exposició antològica de les seves obres a la Fontana d’Or de Girona i el 1985 a París. Fou un dels capdavanters de les avantguardes catalanes de la postguerra. Derivà d’una abstracció lineal i surrealitzant, a l’època de Dau al Set, vers un informalisme de riques textures, lliure grafia i color abundós. En el seu cosmos màgic, de vocació espacial, les formes hi fluctuen lliurement. Emprà una particular versió de les tècniques d’estampació, que anomenà maculatures , les quals li permeteren d’aconseguir fantasioses creacions. La seva obra fou sempre enriquida amb tota mena de materials i manipulacions. També fou cartellista i il·lustrador de llibres i féu murals, vitralls, mosaics, joies, escenografies d’òpera ( Spleen , 1984), etc. Fou autor de nombrosos escrits, entre els quals destaquen les poesies recollides a Abracadabra (1938), les col·laboracions a Revista i llibres com Antoni Tàpies o el Dau Modern de Versalles (1950), Artistas españoles en el ballet (1950), Picasso i els artistes catalans en el ballet (1982), Dames de tots colors (1992) o l’antologia Joan Josep Tharrats i la seva època (1999). Fou impulsor de la revista d’art i poesia Negre+blau (1983). Fou membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1994). L’any 1984 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1994 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques

Pintors Catalans (Josefa Teixidor i Torres)

Barcelona, 17 d’abril de 1865 - Barcelona, 8 de febrer de 1914. Mes coneguda con Pepita Teixidor i Torres. Aquarel·lista. Filla de Josep Teixidor i germana i deixeble de Modest Teixidor. S’especialitzà en pintura de flors (tercera medalla a Madrid el 1906), conreà amb profusió el tema de les flors, emprant sovint la tècnica de l'aquarel·la. Participà en alguna exposició oficial i fou premiada i va arribar a gaudir de certa notorietat. Al parc de la Ciutadella hi ha un monument dedicat a aquesta artista, obra de l'escultor Manuel Fuxà

Pintors Catalans (Antoni Taulé i Pujol)

Sabadell, 25 d'agost de 1945. És un pintor català que actualment viu a França. Va néixer al Carrer de Ferran Casablancas, 14 de Sabadell. Va estudiar al col·legi Valldemia de Mataró, posteriorment als Escolapis de Sabadell, per estudiar més endavant arquitectura tècnica a Barcelona. A mitjans dels anys 60 comença a dedicar-se a la pintura i a realitzar diverses performances a diversos espais públic, entre els quals s'inclou l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Als 70 va instal·lar-se a Formentera, on coneixeria a la seva dona. Laetitia Ney d'Elchingen, amb qui tindria 2 fills

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llúcia d'Aravell)

Afegeix un títol

És una antiga capella romànica del veïnat d'Aravell, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. Les restes es troben en un bosc a tres quilòmetres a l'oest d'Aravell.
És un edifici molt transformat i en estat totalment ruïnós, que consta d'una sola nau coberta amb volta de canó de perfil rebaixat, de la qual només en resta un fragment proper al mur de llevant. Aquest mur, que tanca l'obertura de l'absis semicircular, és del mateix ample que la nau i devia constituir la capçalera original de l'edifici. El mur sud de la nau, i en menor mesura, el mur nord, presenten evidències d'haver estat reformats. L'única finestra conservada, de doble esqueixada, se situa a la façana sud, prop del mur del presbiteri. A la mateixa façana es troba la porta d'accés, totalment desfeta. L'edifici és construït amb un parament de reble, molt irregular, i lligat amb fang, amb abundants restes d'arrebossat de calç

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Campmajor)

És l'antiga església parroquial romànica del despoblat de Campmajor en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està en ruïnes. Era un edifici religiós d'una nau, amb absis. Conserva part dels murs. La coberta està esfondrada. Té la porta a l'oest. La porta i el campanar d'espadanya avui parcialment destruït són més moderns. L'aparell és força irregular, fet amb carreus de pedra pissarrosa. L'església presenta un recinte clos adossat a la façana de ponent, possiblement l'antic cementiri

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan d'Avellanet)

És l'església romànica del poble d'Avellanet, al municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'una sola nau, coberta amb volta de canó, i capçada a llevant amb un absis semicircular en degradació i volta de quart d'esfera. La coberta de llosa a doble vessant de la nau manté el ràfec al mateix nivell, seguint el perímetre de l'absis. La porta d'accés, adovellat de pedra arenisca vermella, es troba a la façana meridional. En la façana de ponent hi ha un ull de bou circular en alt i descentrat, i és culminada per un campanar d'espadanya d'un sol ull, actualment mig enrunat. L'absis és ben llis, sense cap element decoratiu. L'aparell és força irregular, amb juntes molt plenes de morter de calç i lloses de formes molt diverses. L'edifici té dos elements afegits: la sagristia adossada al mur nord i una capelleta al mur meridional

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de la Torre)

És una capella romànica situada prop del mas de la Torre de Sant Climent, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), i inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una nau capçada a nord-est per un absis lleugerament descentrat, de forma de ferradura, cobert amb volta de quart d'esfera, que li dóna un aspecte arcaic. Al mur meridional hi ha el portal, d'una arcada simple. El temple també presenta dues finestres absidals de doble esqueixada i una altra finestra, també de doble esqueixada, a la façana de ponent. Sobre aquesta darrera hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls ben conservat. Sobre la paret que recolza sobre l'arc presbiteral hi ha un altre campanaret d'espadanya, de mida inferior i d'un sol ull. L'aparell és de lloses de pedra en filades força irregulars 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Andreu de Castellbò)

És una església romànica del poble de Sant Andreu de Castellbò que ha adoptat el nom de l'església, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). Està protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'una sola nau en volta de canó, molt modificada per les ampliacions. La planta és lleugerament trapezoïdal, seccionada amb arcs faixons apuntats, és encapçalada a llevant per un absis semicircular llis. Presenta una finestra absidal i dues més en la primitiva nau que donen al mur de migdia, on hi ha també la portalada de simples dovelles a la part afegida. És particularment singular la forma del campanar d'espadanya de dos ulls, recolzat sobre una part de l'absis tot seguint-ne la superfície cilíndrica; queda cobert en dues seccions, una més alta que l'altra, però seguint els dos pendents de la nau. L'aparell és fet de lloses de pedra gairebé col·locades en sec i ben conservades. A la façana de ponent hi ha un parell de filades en opus spicatum. Situat a la base d'un Crist, hi ha una figura barroca de fusta policromada de Sant Andreu de principi del segle XVIII

 

Pintors Catalans (Josefina Tanganelli Plana)

Barcelona, 1904 - 19 d'abril de 1968. Fou una il·lustradora, dibuixant i pintora catalana. Formada a l'Escola de la Llotja i al Cercle Artístic de Sant Lluc, fou una dibuixant de traç tendre i suau, i humor innocent. Els seus treballs més coneguts van ser publicats sota el pseudònim Abel a la revista En Patufet, així com al suplement d'historietes d'aquesta mateixa publicació, el Virolet. Com a ninotaire, el seu estil estaria influenciat pels treballs d'Artur Moreno i Joan Junceda. Il·lustrà diverses narracions de Josep Maria Folch i Torres, com Les aventures del pobre Friquet de la Col·lecció Patufet (1930). Des del 1931 es dedicà al cartellisme i a la pintura, i exposà a Barcelona, els EUA, el Canadà, Alemanya i Santo Domingo, on residí uns quants anys. Va estar casada amb Josep Buigas Sans

Pintors Catalans (Joaquim Talaverón i Solà)

La Seu d'Urgell (Lleida), 1905 - Manresa (Barcelona), 1980. Fou dibuixant i pintor. Residí a Manresa des dels nou anys. El 1933 exposà la seva obra a les Galeries Laietanes de Barcelona, i l'any següent al Círculo de Bellas Artes de Madrid. En morir, llegà cent trenta-sis dels seus olis i dibuixos al Museu d'Art Modern de Barcelona, que després els cedí al Museu Comarcal de Manresa.

Pintors Catalans (Joaquim Sunyer i de Miró)

Sitges (Barcelona), 1874 — Sitges (Barcelona), 1956. Nebot del pintor Joaquim de Miró. Cap a quinze anys s’instal·là, amb la seva família, a Barcelona. Anà a les classes de Llotja, on fou condeixeble de Mir, Nonell, Torres-Garcia i Gosé el curs 1894-95, època en la qual pintà dins l’estil de la Colla del Safrà sense que consti que en formés part.

Dibuixà escenes populars (força fluixes) a La Vanguardia el 1896, any que participà en la Tercera Exposició de Belles Arts de Barcelona, i s’instal·là poc més tard a París. Allà sembla que féu amistat amb Forain i Willette i il·lustrà Les soliloques du pauvre de Jehan Rictus (1897), 5 heures Rue du Croissant d’Henry Fevre (1901) i 7 heures Belleville de Gustave Geffroy (1903), i en publicà dibuixos a revistes com Le Fureteur (1901). S'especialitzà en escenes de carrer i en interiors intimistes. Féu força amistat amb Picasso i Manolo Hugué. S'obrí força camí amb un estil encara vacil·lant que participava de diversos factors postimpressionistes. Concorregué al Salon d’Automne del 1903 i el 1904 participà, també a París, en una exposició col·lectiva.

En 1905-06, per iniciativa del marxant Henri Barbazanges, que volia temes espanyols, viatjà per Castella i, a Madrid, conegué El Prado. Passà per Sitges de retorn a París, on el 1907 exposà. L’any següent ho féu a Lieja, on tornà a exposar el 1909, any que Eugeni d’Ors establí contacte amb ell a París. Conegué Renoir (amb qui tingué llargues converses), Modigliani, Marquet i Vázquez-Díaz, veí seu. Després d’exposar a la Galerie Barbazanges de París (1910), retornà a Sitges.

El seu estil havia anat perdent influències postimpressionistes i s’acostava als temes mediterranis i a les figures de cànon simplificat derivat de Cézanne, clar de colors. A Catalunya es començava a contraposar aquest nou estil al de Nonell. La mort d’aquest i el gran èxit de la seva exposició al Faianç Català el 1911 el situaren ràpidament en posició de líder de la pintura catalana. Joan Maragall en publicà un llarg i entusiasta elogi en la revista Museum lloant les seves escenes senzilles i idíl·liques, en què valorà la seva condició d’obres genuïnament catalanes, destacant-ne per damunt de totes la Pastoral (Barcelona, col·l J.A.Maragall). El Noucentisme plàstic canvià de rumb arran de la seva reaparició.

Anà a Versalles i exposà a Munic el mateix any, i el següent féu estada a Ceret (Vallespir). Viatjà per França i Itàlia, on l’impressionà fortament l’obra de Signorelli. En esclatar la Primera Guerra Mundial s’establí a Barcelona i hi exposà. Féu estades a Mallorca (1915-16) i París (1918), fins que s’establí, ja casat, a Sitges (1919). El 1920 i el 1924 participà en el Salon d’Automne de París; el 1923 l’Exposició de Primavera de Barcelona li dedicà una sala especial i el 1924 es presentà a Madrid, on tornà a exposar el 1930. Aquest any exposà a la Sala Parés de Barcelona, i el 1934 a les galeries Syra i al Carnegie Institute de Pittsburgh. Passà la Guerra Civil de 1936-39 en terres provençals i italianes i s’instal·là a París el 1937. Poc després s’estigué a Banyuls prop d’Aristides Maillol, amic seu, i no tornà a Barcelona fins l’any 1942. En aquesta darrera etapa exposà sovint a Barcelona (1942, 1944, 1945, 1949, 1951, 1952, 1955) i Madrid (1943, 1946 i 1950). El 1952 exposà a Bilbao.

Li fou concedida la Legió d’Honor (1949), sales especials a les Bienales Hispanoamericanas de Arte celebrades a Barcelona (1952 i 1955) i el gran premi al conjunt d’una vida i obra a la Bienal Hispanoamericana de l’Havana (1954). Hom celebrà, a Madrid, una important exposició antològica quan es complí el centenari del seu naixement (1974). Com a pintor de cavallet és el més representatiu del Noucentisme. El seu constructivisme quasi cubista del segon decenni del segle anà perdent gradualment rigidesa i anà assolint una simplicitat planera, menyspreadora dels recursos tècnics, tant en els paisatges com en els seus típics nus femenins reposats i aneròtics, o en els seus retrats— absolutament allunyats del retratisme convencional—, entre altres de López-Picó, Junoy, Gaziel, Ferran Soldevila o Jacint Raventós. Fou un clàssic exponent de la joie de vivre d’una bona part de la pintura mediterrània del seu temps.

Pintors Catalans (Josep Maria de Sucre i de Grau)

Barcelona, 1886 — Barcelona, 1969. Per línia paterna fill de nobles, el llinatge dels quals, d’origen flamenc, és certificat des del 1663, i per línia materna entroncat amb la burgesia catalana dedicada a les professions liberals. El seu pare, Joan de Sucre i Llopis, ideològicament de tendència republicana, fou procurador dels tribunals i, durant un cert temps, tinent d’alcalde de la vila de Gràcia. Fortament influït durant la seva joventut pel seu pare, no seguí estudis superiors. Freqüentà l’ambient d’Els Quatre Gats i estigué estretament lligat a la fundació, o en seguí de prop la vida, dels ateneus obrers: s’encaminà ideològicament vers el socialisme i l’acratisme, si bé es mantingué sempre al marge de tota acció pràctica. Conegué un gran nombre d’intel·lectuals i artistes catalans i castellans, amb els quals mantingué una abundosa correspondència. Lector i conversador infatigable, el seu magisteri s’exercí principalment en les diferents tertúlies del seu temps. És autor dels llibres de poesia Apol noi (1910), Ocell daurat (1920), Poema bàrbar d’en Serrallonga (1921), Poema de abril y mayo (1922), activitat que, tanmateix, no abandonà mai i que sempre revestí, formalment, d’una factura clàssica, si bé el contingut fou de densa intel·lectualitat i mai floralesc. El 1906 començà la seva activitat de crític d’art; intervingué en la fundació o participà en la redacció de nombroses publicacions, més o menys efímeres, i col·laborà a la Gaceta Literaria. La seva primera exposició de pintures, seguida d’altres, fou a les Galeries Dalmau de Barcelona (1922). Aquest àmbit d’activitat fou sempre entès per ell més aviat com un acte gestual que intel·lectual, per la qual cosa, bé que en línia evolutiva fins a arribar a les darreres produccions, es pot dir que la seva pintura fou expressionista i antiacadèmica. Des dels anys quaranta fou un dels promotors directes de gairebé totes les activitats relacionades amb l’art a Barcelona i Catalunya entera: Cercle Maillol (1945), Saló d’Octubre (1948), etc., esperonant instintivament les més abrandades i innovadores tendències de l’art contemporani a Catalunya, missatge que constantment oferí des de la presidència del Cercle Maillol i en totes les ocasions en què fou sol·licitat, fos qui fos el sol·licitant. Deixà unes Memorias (1963). El seu quadravi Carlos de Sucre y Gairedo (mort el 1736), marquès de Preux, d’origen flamenc, fou tinent de rei de Barcelona, governador de Cuba i rebesoncle del mariscal Antonio José de Sucre.

Pintors Catalans (Jaume Solé Magriñà)

Valls (Tarragona), 1943 - Valls (Tarragona), 15 de juny de 2011. Fou un pintor català conegut per fer de la seva obra un mitjà d'expressió del seu compromís amb el seu temps. El mateix any que Jaume marxà a Barcelona, és a dir, el 1960, fundà, conjuntament amb Delmiro Ruiz, Daniel Fàbregas, Francesc Llagostera, Jordi Rius i Joan Vallverdú, el Grup de Tardor.
Es van definir com "Cinc artistes de l'Alt Camp (Valls-Santes Creus) que, procedents de treballs pictòrics i escultòrics de tendència figurativa, estem units pel mateix anhel i una viva inquietud de trepitjar la terra. Volem materialitzar els nostres pensaments fent servir diferents tècniques i procediments, i cadascú dóna la seva resposta personal a la idea que tenim de l'home i del seu entorn"