Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de les Masies de Nargó)

És una capella romànica del municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una capella de construcció simple i senzilla, composta per una única nau, llarga i estreta, capçada a llevant per un absis semicircular. La nau és coberta per volta de canó de pedra en el primer tram i la resta té un embigat de fusta. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera. La nau és recorreguda per una banqueta encastada als murs. Al mur meridional hi ha una finestra de doble esqueixada asimètrica, rematada per una llosa horitzontal. A l'absis hi ha dues finestres més de característiques similars. Per accedir a l'església hi ha dos portals d'arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca. Cap dels dos sembla original. Els murs de la nau no tenen ornamentació, l'absis, en canvi, té un fris d'arcuacions cegues a sota d'una cornisa amb lesenes. L'aparell és molt rústec i irregular. La restauració que va finalitzar el 1983 ha estat excessiva pel que fa al parament de l'edifici. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Maximí de Sallent)

Abans Sant Andreu de Sallent d'Organyà, és un monument del municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell) protegit com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església d'una sola nau, de murs convergents, amb una capçalera trilobulada formada per un absis i dues absidioles. La nau és coberta amb volta de canó, reforçada amb arcs torals, els absis són coberts amb voltes de quart d'esfera. Al campanar torre, escapçat, s'hi accedeix mitjançant una porta d'arc de mig punt situada al mur septentrional. A la capçalera hi ha tres finestres, una a cada absis. Dues d'elles són de doble esqueixada i rematades amb arcs de mig punt adovellats. La de ponent és espitllera i rematada per un arc de mig punt monolític. Als peus de l'església hi ha la porta amb arcs peraltats en degradació. La coberta és a doble vessant amb lloses. L'aparell és de carreus petits, més ben escairats a l'absis. L'edifici es caracteritza per la seva senzillesa i manca de decoració. La nau és molt curta en relació a les proporcions de l'edifici. Això fa pensar que ha pogut patir modificacions en aquest sentit. Es tracta d'una església romànica del segle XII. A l'interior es conserven dues piques de pedra. La pica baptismal és pràcticament ovalada. Està decorada amb incisions verticals. La pica beneitera, adossada a un mur, per fora és cúbica amb els costats arrodonits i a l'interior presenta una forma ondulada.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de la Plana)

És situada al municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell), essent protegida com a bé cultural d'interès local. Situada dalt la carena de la muntanya del Bosc de Sallent, al sector central del terme, entre la vall de Valldarques i la vall de Sallent, s'hi pot accedir per un camí de pista de 2,5 km que es troba a uns 8 quilòmetres de Coll de Nargó a la carretera que va a Isona.

L'església de Sant Martí de la Plana es troba actualment gairebé ensorrada. Es conserven els murs de l'absis i el campanar. A l'àmbit de la nau s'hi ha construït una capella rectangular coberta amb volta de canó. A la llinda hi ha la data 1856. L'edifici original era d'una sola nau, segurament devia estar coberta per volta de canó. El mur de ponent fou conservat per a la construcció de la capella actual. El campanar és una torre prismàtica amb finestres d'una sola esqueixada en dos dels murs mentre que en els altres hi ha finestres de doble esqueixada. És la part més ben conservada de l'edifici original. L'absis presenta un fris d'arcuacions llombardes i lesenes. L'aparell és de carreus ben ordenats, amb alternança de pedra tosca i hi queden restes d'arrebossat amb incisions per imitar la forma dels carreus. Podem datar l'església de Sant Martí de la Plana al segle XI, tot i que va patir grans transformacions al segle xix. El campanar recorda al de Santa Maria de Remolins, que és allà a la vora, i de fet s'allunya dels altres models de l'època. Es tracta d'un punt de referència paisatgístic en el terme de Valldarques 

 

Pintors Catalans (Joan Sibecas i Cabanyó)

Vilanant (Girona), 1928 - Avinyonet de Puigventós (Girona), 1969. Pintor i gravador. Deixeble de Ramon Reig. Exposà per primer cop a Figueres el 1948, i el 1951 a Barcelona (galeria El Jardín). Guanyà diversos premis: el de Tossa (1957) i els d’aquarel·la (1958) i de dibuix (1960) de la diputació de Girona. Influït pel poeta Carles Fages i de Climent i representant destacat de l’escola empordanesa, pintà natures mortes i paisatges dins un cert magicisme i passà per una breu etapa informalista

Pintors Catalans (Josep Maria Sert i Badia)

 Barcelona, 22 de desembre de 1874 - 27 de novembre de 1945. Fou un pintor i decorador català de projecció universal. Destacà principalment com a muralista especialitzat en la tècnica de la grisalla i va rebre nombrosos encàrrecs de decoració tant d'edificis públics com privats, amb un notable èxit internacional. Sert Estudià en un col·legi de jesuïtes, passant a l'Escola d'Arts i Oficis de la Llotja a Barcelona i a diverses acadèmies particulars de pintura: la de Pere Borrell del Caso, ebenista de professió i que el va introduir al treball artesanal, i la d'Alexandre de Riquer, pintor proper als moviments prerafaelita i simbolista. Riquer fou un dels fundadors del Cercle Artístic de Sant Lluc, on ingressarà Sert; aquí contactarà amb el cercle eclesiàstic d'aquell gremi d'artistes catòlics: Josep Torras i Bages, que serà bisbe de Vic, li encarregarà una de les seves principals obres.

El 1899 es trasllada a París, on entra en contacte amb el grup nabí, especialment amb Maurice Denis; aquí aconsegueix un primer èxit amb l'encàrrec del decorador S. Bing d'uns plafons decoratius per al pavelló que el seu establiment L'Art Nouveau ha muntat a l'Exposició Universal de París de 1900. Aquell mateix any rep l'encàrrec de decorar la catedral de Vic, i Sert fa un viatge per Itàlia aquell estiu per a conèixer les grans obres de la decoració mural. Des de llavors, Sert estarà a cavall entre Barcelona i París, així com a nombrosos llocs de tot el món on seran demanats els seus serveis.

Durant la Primera Guerra Mundial va fer d'enllaç entre l'estat francès i els fabricants catalans que subministraven equipaments als exèrcits aliats, per la qual cosa li va ser concedida la Legió d'Honor. Durant la Segona República, Sert fou agregat cultural per a les arts a l'ambaixada espanyola a París. Tot i això, la destrucció de la seva obra de la catedral de Vic el 1936, així com l'assassinat del seu amic Jaume Serra, canonge de Vic, provoca la seva presa de partit pel bàndol franquista. En 1937, com a ambaixador oficiós de Franco en el Vaticà, exposa a París, en el pavelló del Vaticà, un paravent de grans dimensions, el tema de les quals era l'exaltació dels valors de l'Espanya Nacional Sert fou un dels encarregats de salvaguardar les obres del Prado durant la Guerra Civil, que foren posades sota la protecció de la Societat de Nacions a Ginebra. Rebé nombrosos honors i reconeixements, entre els quals el d'Acadèmic d'Honor de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando (1929). Es va casar dues vegades, amb Misia Godebska, la musa dels simbolistes, i amb Roussy Mdivani. Fou oncle de l'arquitecte Josep Lluís Sert.

Pintors Catalans (Joan Serra i Melgosa)

Lleida, 21 de febrer de 1899 – Barcelona, 1970. Fou un pintor català. Es va formar a l'Escola de la Llotja (Barcelona), on va tenir com a mestre Francesc Labarta, i va participar en el grup Els Evolucionistes. Després de breus estades a Madrid (1925) i a París (1927), va treballar principalment a Barcelona.
La seva trajectòria artística va patir una aturada entre 1921 i 1924, degut a la guerra d'Àfrica. Des de 1927 va exposar periòdicament a la Sala Parés (Barcelona), així com a Madrid, Bilbao, València, Sant Sebastià o Lleida. També va participar en exposicions a París, Londres, Pittsburgh, Buenos Aires, Montevideo i Caracas. El Museu d'Art Modern de Barcelona, actual Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), també en va exposar alguna. Actualment el Museu d'Art Jaume Morera (Lleida) o la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (vilanova i la Geltrú) exposen alguna de les seves obres. Va pintar poblacions com Sarrià, Horta, Eivissa i Calella de Palafrugell, que va descobrir l'any 1935. Trenta anys de convivència a Calella de Palafrugell amb la gent del país i els estiuejants varen deixar un record de personatge peculiar i entranyable i una gran quantitat de pintures amb la seva celebrada interpretació del paisatge calellenc

Pintors Catalans (Josep Serra i Santa)

Buenos Aires (Argentina), 1916 - Valldoreix (Barcelona), 1998. Fou un pintor català, també conegut com a Josep Serrasanta. Va estudiar a la Llotja, amb Francesc Gimeno. També va tenir Sebastià M.de Plaja de professor. Va viure a Vilamitjana i a Sabadell. Com a pintor es va decantar pels paisatge de petits pobles abandonats i pels temes rurals, tot i que també va fer natures mortes, murals al tremp, al fresc i a l'oli en diverses esglésies del país. A la capital del Segrià pintà les tres voltes de la Seu Nova de Lleida i les esglésies del Carme, de Sant Pere o de Sant Pau, al barri de la Mariola. A Camarasa pintà les tres parets del presbiteri de l'església parroquial. Però destaca el mural que féu a l'església de Santa Maria de la Salut de Castelldefels (1850-58), on va pintar 480 m² de les seves parets. L'any 1950 va fer una exposició individual a Terrassa i també féu altres exposicions a Barcelona, Madrid, Bilbao, València, París, els EUA i el Japó. El seu estil clàssic es basa en l'ús enèrgic de l'espàtula i dels colors brillants.

Pintors Catalans (Josep Segú i Corbella)

Salomó (Tarragona), 1958. És un pintor i crític d'art. Llicenciat en Filologia Catalana i Belles Arts, l'any 1992 va obtenir una beca d'Ajut a la Creació que li va permetre una estada al taller del prestigiós Philip Pearlstein, a Nova York. Adscrit al moviment Nou Realisme, del que són grans representants el mateix Pearlstein, Lucien Freud o el ja traspassat Josep Roca Sastre, ha exposat a Salomó, Reus, Tarragona, Barcelona, Medellín (Colòmbia), Nova York i San Francisco, entre d'altres.

Les seves obres reflecteixen la realitat urbana i els interiors, tot destacant la multiplicació d'elements com una de les característiques de l'actual societat consumista. Com a crític d'art ha publicat treballs a la Revista de Catalunya i és col·laborador habitual del suplement Cultura's del diari La Vanguardia de Barcelona, on defensa la pluralitat de l'art contemporani, fent-hi sentir l'opinió dels que consideren que la pintura realista no ha deixat de ser un llenguatge artístic plenament vàlid. El 2008 hom reuní una antologia dels seus escrits en un volum (De realismes, realistes i altres realitats).

Pintors Catalans (Sefa Ferré Alsina)

Reus, 7 de març de 1938. És una pintora catalana. Amb una gran facilitat per al dibuix des de petita, va assistir a les classes que donava el seu pare, el pintor Josep Ferré Revascall, que fou el seu primer mestre, i a partir dels 10 anys a les classes de dibuix del Centre de Lectura.
Va fer els seus estudis artístics a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on es llicencià el 1962. Marxà a París, a l'École des Beaux-Arts, on va cursar durant tres anys l'especialització en gravat, sota la direcció de Jean-Eugène Bersier, però sense descuidar els seus estudis de pintura i dibuix. Allí obtingué el Premi Especial de gravat per a estrangers que anualment atorga l'escola. Retornà a Reus el 1966. Va ser catedràtica de dibuix a l'Institut Gaudí de Reus.

Cap al 1955 inicia la seva participació en mostres col·lectives, i així la trobem com l'artista més jove que pren part al Primer Saló de Nadal al Centre de Lectura de Reus, un Saló en què participen, entre d'altres, el seu pare, Ferré Revascall, Pere Calderó, Constantí Gavaldà, Magda Nogués, Constantí Zamora, etc. Obté el Primer Premi de Gravat de la Direcció General de Belles Arts amb l’obra Cases de París (1962). L'any 1964 obté el guardó Santiago Barceló al VI Premi de Pintura Jove celebrat a la Sala Parés de Barcelona amb l’obra Barques (1962). L’any 1963 obté la menció honorifica a la Medalla Fortuny per la seva obra Castella, un concurs al qual es presenten cent vint obres i en què obté el primer Premi Grau Santos. El 1966 guanya la Medalla Tapiró de Pintura amb l’obra La Vilella Baixa, un quadre que podem considerar com un referent en la seva trajectòria. El 1967 obté la Medalla Fortuny per la seva obra Barques. Aquest mateix any obté el Premi Ciutat de Reus pel seu quadre Eivissa.
Hi ha obra permanent de Sefa Ferré a la Marjorie Parr Gallery de Londres, i obres seves al Museu d'Art Modern de Barcelona, a la Diputació de Barcelona, a la Diputació de Tarragona i a l'Ajuntament de Reus, i a diverses galeries de Chicago, Mèxic, Colòmbia, París i Japó. Ha il·lustrat llibres de prosa i poesia

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Montanissell)

És una església protegit com a bé cultural d'interès local del nucli de població Montanissell dins del municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell). Edifici d'una sola nau de murs lleugerament convergents, encapçalat per un absis semicircular obert al costat de llevant, el qual s'uneix directament a la nau sense que hi hagi cap plec de reducció entre tots dos elements arquitectònics, diferenciats només per les mides de la nau, lleugerament més ample que l'absis.

La nau és coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per dos arcs torals que es recolzen en uns ressalts encastats als murs perimetrals; l'absis, atès el seu perímetre semicircular, accepta una volta de quart d'esfera. Exteriorment la nau presenta una coberta de pissarra de doble vessant.

L'església és il·luminada per quatre finestres, de les quals només dues (la del centre de l'absis i la del mur meridional) semblen originals. Aquestes, d'idèntiques característiques, s'obren amb doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt, fetes amb dovelles de pedra tosca. Les dues restants, refetes, són espitlleres i s'obren al mur de ponent i a l'inici del mur meridional, a frec de l'absis.
La porta, rematada amb un simple arc de mig punt adovellat, fet, com els arcs de les finestres, amb pedra tosca, dóna entrada a la capella al capdavall del mur meridional.

D'altra banda, el mur de ponent és coronat amb un petit campanar d'espadanya d'una sola obertura, refet posteriorment. Els paraments presenten un fris continu d'arcuacions sobre petites mènsules que circumda la part superior de l'absis, sota el ràfec de la teulada. L'aparell és de blocs de pedra tosca, més ben escairats a les cantonades. L'edifici és reforçat per un contrafort construït per salvar la integritat de l'edifici.
A l'interior de l'edifici hi ha dos suports de llàntia, de fusta, a l'arc toral més proper a l'absis. Als peus hi ha un cor de fusta que porta la data 1571. La nau i l'absis presenten un arrebossat força malmès a causa de les humitats. Malgrat la decoració llombarda que hi ha a la capçalera, els estudiosos Francesc Junyent i Alexandre Mazcuñán, afirmen que l'església de Sant Joan de Montanissell és una obra que es pot datar al segle XII.
Cap a 1990 es va dur a terme una restauració consistent a substituir la coberta de llosa per una nova teulada a base de llosetes de pissarra i a reconstruir part de la volta de l'absis

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de Coll de Nargó)

És una església situada al poble de Coll de Nargó, a la comarca de l'Alt Urgell, que fou declarada, el dia 5 d’abril de 1946, Monument Nacional Historicoartístic. Això fou possible gràcies a la intervenció de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, erudit i gran amant de l’art romànic, que va salvar, gràcies a la seva intervenció, els frescos de les esglésies de la vall de Boí, actualment declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L'antiga església parroquial de Sant Climent és voltada del clos del cementiri, vora la carretera d'Isona i a tocar les primeres cases del poble de Nargó. L'edifici actual fou construït a finals del segle xi o principis del XII al lloc d'una església anterior, de la qual es conserva la traça de la planta al costat de migdia i el campanar
És d'arquitectura romanicollombarda, amb una única nau, coberta amb volta de canó que recolza sobre arcs torals. L'absis, situat uns 50 cm per damunt de la nau, és decorat exteriorment amb un fris d'arcuacions cegues i lesenes. La porta principal és a ponent, però n'hi ha un segon accés a migdia. A l'interior, prop del presbiteri, un arc lleugerament ultrapassat dona accés al campanar, adossat a la nau.

El campanar és una construcció preromànica, no anterior al segle X, de planta rectangular i amb la base atalussada fins a tres quarts de l'alçada. Al capdamunt del cos piramidal hi ha una finestra de ferradura en cada una de les cares. Tanmateix, alguna d'elles podria ser fruit de la restauració feta a principis de segle, en què es va refer també el darrer cos del campanar, coetani de l'església, amb una finestra triforada emmarcada per un parament d'arcuacions. L'absència d'ornamentació a la resta del campanar contrasta amb la dels murs exteriors de l'església, decorats amb una sèrie d'arcuacions i lesenes. La façana principal disposa igualment d'arcuacions, que segueixen el doble vessant de la coberta i que formen un parament rebaixat al mur, sobre la portada, on hi ha una finestra cruciforme 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Maria)

Es una església romànica del segle XII, situada al cim del turó de la Roca, a Sant Martí Sarroca, Alt Penedès. Conjuntament amb el castell de Sant Martí Sarroca formen l'anomenat Conjunt monumental de la Roca. Està catalogada com a monument històric artístic per la Generalitat de Catalunya des del 1931, i ambdós edificis formen part actualment del museu municipal
És un edifici d'una nau amb un absis semicircular, molt ric en decoració escultòrica, amb arcades a l'interior i a l'exterior, sostingudes per columnes amb capitells ornats. La nau és coberta amb volta de canó seguit sobre arcs torals. Sobre el creuer s'alça un cimbori, format per una cúpula semiesfèrica sobre petxines, damunt la qual, el 1600, fou bastit el campanar octogonal, amb balustrada. El 1633 foren afegides dues capelles laterals a la nau i fou obert un portal barroc al mur de ponent amb frontal esculpit i el bust de sant Martí. El 1705, al costat nord del creuer s'afegí una capella neoclàssica amb una cúpula sobre petxines, que conserva un retaule barroc salomònic del 1718
De la construcció romànica del segle XI en resta, a més de la nau, la base d'una gran torre campanar adossada al mur sud, amb restes de lesenes de tipus llombard.

L'església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca és un dels edificis del segon romànic amb una decoració escultòrica més rica de tot Catalunya. Els murs perimetrals de l'església són ornats per un fris sostingut per unes noranta mènsules esculpides amb caparrons, animals fantàstics i altres temes ornamentals. La porta d'entrada original, situada per raons topogràfiques al mur nord, té sis capitells amb arquivoltes i arcs en degradació, tots profusament esculpits. A l'interior, els capitells que assenyalen l'arrencada dels arcs torals i dels formers, són igualment molt decorats.

A l'interior de l'església de Sant Martí Sarroca es conserva, també, un magnífic retaule gòtic del 1415, atribuït a Jaume Cabrera, deixeble dels germans Serra i de Borrassà, i dues piques baptismals renaixentistes del segle XVI. Hi ha una imatge de fusta policromada de la Verge asseguda en un tron amb el nen a la falda. Duu túnica i mantell, amb corona i una bola a una mà. El nen duu túnica i corona, un llibre a la mà i amb l'altra fa el senyal de la benedicció. Estilística pròpia del romànic, que remarca el hieratisme de les figures. Iconografia també pròpia del romànic, amb la interpretació de la Verge com a Sedes Sapientiae i no com a Mare de Déu 

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria Magdalena del Pla del Penedès)

És una església parroquial a la Plaça Major del Pla del Penedès (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici d'una sola nau, amb creuer i cimbori, que descansa sobre trompes. La coberta és de volta de canó. L'absis, envoltat exteriorment per altres construccions, té tres finestres i conserva restes de pintures al fresc amb motius geomètrics. Aquestes pintures policromes estan adossades a les parets de les esqueixades de les finestres de l'absis i petites zones de les parets vora amb temàtica diversa. Dels dues absidioles originals només se'n conserva una, decorat amb bandes llombardes i arcuacions cegues a l'exterior. El campanar és de planta quadrada, amb obertures d'arc de mig punt i un rellotge a la part superior.
L'església es troba documentada des del 1080. El 1097 pertanyia a la canònica de Santa Maria de Solsona. Fou parròquia independent des del 1778. L'edifici ha sofert diverses modificacions al llarg del temps. Una de les absidioles va ser destruïda entre el 1500 i el 1600 per fer l'escala del campanar. Posteriorment van fer-se obres d'ampliació, als voltants del 1800. L'última restauració, que ha recuperat la part romànica, data del 1972 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Lavit)

És l'església parroquial de Lavit, al municipì de Torrelavit (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau rectangular sobrealçada. L'absis ha estat refet i hi ha una porta a la façana sud amb arquivolta i àbac. Té un campanar d'espadanya reforçat. Annexa, existeix la rectoria amb una interessant galeria de columnes salomòniques