Barcelona, 18 de març de 1917 - 1 de març de 1987. Fou un pintor català. El 1933 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis del Clot on fou deixeble de Domènec Soler. Dos anys després ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis de Llotja, on fou deixeble de Lluís Muntané. Amb l'esclat de la Guerra Civil fou mobilitzat per anar al front. Posteriorment, es matriculà de nou a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on va ser deixeble de Monreal i Tejada, Miquel Farré, Emest Santasusagna, Pérez Dolz, Francesc Labarta i Enric Monjo. També l'influencià l'obra de Joaquim Mir.
El 1944 realitzà la seva primera exposició individual a Galerías Españolas de Barcelona i el 1945 residí a París, on estudià les obres de Vincent van Gogh, Cézanne, Gauguin i Bonnard. El 1946 obtingué la pensió El Paular i visqué a Holanda, on estudià Rembrandt, Vermeer i Franz Hals. El 1957 fou nomenat Professor Interí de Pintura a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi; el 1965 guanyà per oposicions la plaça de Professor Auxiliar Numerari de la mateixa institució i, el 1971, en fou nomenat Secretari. El 1975 cessà en els seus càrrecs en aguditzar-se una malaltia a l'ull esquerre i en produir-se els primers símptomes d'una insuficiència respiratòria crònica.
Sanvisens fou un entusiasta de la pintura a l'aire lliure. La seva obra és tota llum, color, ritme i moviment; les oliveres, len vinyes, els sembrats vibren i llampeguegen amb el sol. Els pagesos treballant al camp -tema molt estimat del pintor- formen part de la terra, de vegades vermells es confonen amb els sembrats torrats de l'estiu. Els anys cinquanta del segle passat, fou un assidu a les Biennals d'Art de Montblanc on aconseguí els primers premis de dibuix i pintura. En la dècada següent s'enamorà del poble de Canyelles (Garraf) on comprà una casa i pintà intensament, molt sovint en companyia de deixebles de l'escola de Belles Arts i d'amics. Fou molt popular i estimat al poble on, a més d'organitzar concursos de pintura ràpida, participà en nombroses accions cíviques; l'ajuntament de Canyelles, agraït li dedicà un carrer. El 1986 se celebrà la darrera exposició en vida del pintor, organitzada per la Fundació de la Caixa de Barcelona, mostra que es traslladà després a Madrid. La matinada del dia 1 de març de 1987 morí a la Clínica Sant Josep de Barcelona. Durant el mes següent li fou dedicat un homenatge al Cercle Artístic de Sant Lluc.
lunes, 26 de octubre de 2020
Pintors Catalans (Ramon Sanvisens i Marfull)
Pintors Catalans (Juvenal Sansó Garrit)
Reus, 1929. És un pintor català resident a Manila. Quan tenia cinc anys la seva família s'exilià a Filipines i instal·là a Manila una fàbrica de mobles. Allà començà la seva formació com a pintor, que després continuà a Europa. Va fer els primers estudis de pintura a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de Filipines, a Manila, estudis que continuà a l'Academia di Bella Arti de Roma i a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París, on, anys més tard, establí la seva residència i féu la seva primera exposició. Els seus paisatges tenen una base realista i formen part d'un univers màgic. Expliquen el fet de ser i no ser de dues cultures, i l'exotisme i la normalitat, la nostàlgia i l'optimisme d'un paradís retrobat. La majoria dels quadres són pintats amb aquarel·les o amb acrílic, d'estil dinàmic, de línies fermes i de cromatisme intens. Ha exposat a múltiples sales i museus de Filipines, França, Itàlia, Estats Units d'Amèrica, Anglaterra i Mèxic. Rebé el primer premi de pintura a l'oli i d'aquarel·la de l'Associació d'Art de Filipines el 1950 i el 1951, i la seva obra "Leuers" va ser nominada Print of the Year pel Cleveland Museum (1964). Ha exposat també a Madrid, Barcelona i Reus. Les seves exposicions acostumen a necessitar un muntatge especial per la gran quantitat d'obra que presenta. L'escriptor filipí Alejandro Roces li ha escrit una biografia. A més de català i castellà parla anglès i tagal. Visita Reus de tant en tant on veu els familiars que encara té a la ciutat. Actualment resideix a Manila, on un carrer porta el seu nom. Juvenal Sansó ha creat a San Juan, a les Filipines, una Fundació que porta el seu nom i que recull molta de la seva obra. L'Ajuntament de Reus li va atorgar el 2009 una Menció Honorífica Municipal en reconeixement a la seva trajectòria personal com a pintor i per haver estat mereixedor de distincions com la Creu d'Isabel la Catòlica i la Medalla del Mèrit de Filipines
Pintors Catalans (Baltasar Sans i Pàmies)
Barcelona, 30 de maig de 1882 - Montcada i Reixac, 19 de juliol de 1957. Fou un pintor català. Va cursar estudis a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i de tornada a Barcelona va ser deixeble d'Enric Monserdà i Vidal i posteriorment de Modest Urgell. Durant el 1904 va ampliar els seus estudis a París i Roma, on va treballar junt a Marià Benlliure i altres artistes espanyols pensionats.
Al retornar a Barcelona es va establir a Montcada i Reixac, dedicant-se a la pintura d'objectes, bodegons i retrats, exposant a sales i galeries de Barcelona, com les conegudes Galerías Layetanas, punt de trobada d'artistes i intel·lectuals noucentistes. En paral·lel, Sans va desenvolupar una passió per la fotografia, oferint-li explorar altres tècniques de pintura, prenent imatges fotogràfiques que posteriorment pintava en quadres a l'oli. A principis dels anys quaranta, Sans va ser mestre de dibuix i pintura del pintor montcadenc Joan Capella. Es va casar amb Montserrat Artès de Miguel
Pintors Catalans (Maria Teresa Sanromà)
Valls (Tarragona), 1922. Inicia la seva vida artística en plena postguerra i la seva formació està lligada en bona part a l'Escola del Treball de Valls, el centre en el qual s'origina el ressorgiment de la vida artística de la ciutat. Des de petita se sent atreta pel món de la pintura. En acabar l'escola, estudia tenidoria de llibres als Caputxins de Valls i se n'examina a Barcelona; finalitza els estudis però no exerceix mai. A Valls, l'únic lloc on es donen classes d’art és a la recuperada Escola del Treball, però ella no pot assistir-hi pel fet de ser dona, ja que un capella hi ha prohibit l’entrada a les dones.
Al desembre de 1945, l'Escola el treball ha muntat la II Exposició Col·lectiva d'Art de l'Associació d'Alumnes i Ex-alumnes, que presenta Eduard Castells, fill de l'impressor Castells. El director de l'escola demana al pintor si pot donar un curs de tècnica pictòrica als alumnes, els capvespres de divendres i dissabtes, i els diumenges al matí. Aquest curs ha de durar dos anys, però en realitat es manté fins a la mort del pintor l'any 1976, i esdevé una tradició de la qual sorgeix el Grup dels Divendres, que encara és actiu. Així comencen aquestes classes, però allí tampoc hi volen dones; malgrat tot, Maria Teresa troba la manera de participar-hi: demana al seu xicot, Anton Vallvey Sanromà, que després serà el seu marit, que l'acompanyi per poder-hi assistir. Més tard s'hi incorporen altres noies com Sefi Giraldo. A la III Exposició de Nadal trobem Maria Teresa; és la primera pintora de Valls que forma part del grup d'expositors. Des de llavors l'artista és present en la major part de les activitats i en els grups de la ciutat.
L'any 1950 participa en l'Exposició d'Artistes de Valls, organitzada per Eduard Castells al Sindicat d'Iniciativa de Tarragona, com a única representant femenina. Al mes de febrer de 1951 se celebren a Valls les Festes Decennals de la Candela. Amb aquest motiu s'inaugura una mostra col·lectiva en la qual estan representats tots els artistes significatius de la ciutat: Eduard Castells, Anton Dalmau, Francesc Domingo, Maria Fraser, Elvira Homs, Roma Màndoli, Joan Maria Dalmau, Jordi Mercadé, Pau Mercader, Josep Pons, Pere Queralt, Joan Rafí, Joan Serafini, Marc Trilla, Daniel Ventura, Jaume Mercadé, Josep Maria Tost, Estanislau Ribas, Josep Busquets, Ignasi Ferré i Bonaventura Casas; naturalment, Maria Teresa Sanromà està entre ells. L'any 1955 pren part al II Concurs Exposició Provincial d'Art que organitza el Centre de Lectura de Reus i obté un accèssit. També forma part del grup Cercle Jaume Huguet, integrat pels artistes més destacats de la ciutat: Castells, Mecadé, Gatell, Manresa, Pons, Quaralt, Riba, Tost, Ventura, Busquets, Sanromà i Serafini. El grup es va presentar l'any 1958 a la Sala del Sindicar d’Iniciativa de Tarragona, i el 1960, a la Llibreria Guàrdias de la mateixa ciutat. El 1967 exposa a les Galeries Syra de Barcelona format part del grup 7 pintors de Valls integrat per Eduard Castells, Josefina Giraldo, Pere Queralt, Jaume Solé, Josep M. Toast, Joan Vallverdú i Daniel Ventura.
Una etapa molt important en la vida de l'artista és la creació i el desenvolupament del grup Un Nus integrat per Pere Queralt, Maria Teresa Sanromà, Joan Cunillera, Joan Serafini i Jaume Solé. El grup té una sèrie d'activitats programades que abasten deu anys, al llarg dels quals realitzen mostren en ciutats com: Conca, Eivissa, Barcelona, Lleida, Tarragona, entre d’altres. Una vegada és dispersat el grup, cadascú continua amb la seva trajectòria personal. El 1991 exposa a la Sala la Caixa Tarragona, a Tarragona. L’any 2000 Maria Teresa exposa a la Sala Julià de Valls una mostra que va titular “Proposta Estètica”.
Una altra faceta de l'artista és el disseny de joies. El 1971 va sortir un anunci al diari d’una casa coneguda de joies que buscava dissenyadors. Maria Teresa es presentà a Barcelona i realitzarà el dissenys fins a l'any 1994. Fa col·leccions inspirades en Àfrica, Egipte, etc. És una feina que l'artista realitza gairebé de forma anònima, malgrat el seu èxit.
Pintors Catalans (Josep Sancho Piqué)
Marçà (Tarragona), 1872-1959. Fou un pintor català. L'any 1889 entrà a l'estudi del pintor Lluís Graner (Barcelona, 1863 - Barcelona, 1929), i ingressa a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on fou condeixeble de Joaquim Mir i d'Isidre Nonell. Exposa per primera vegada a la Sala Parés de Barcelona l'any 1896 i aquest mateix any participa en la III Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, amb els quadres La Fillola i Notícies de guerra.
L'any 1898 participa en la IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas, convocada per l'Ajuntament de Barcelona. Hi presenta quatre pintures a l'oli -Oremus, Retrato i dues marines-. Aquest any també pren part en la Exposición Extraordinaria de Bellas Artes, a la Sala Parés, amb el quadre Riu del Molí (l'Antó) i l'any 1907 pren part en la V Exposición Internacional de Arte e Industrias Artísticas, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, amb el quadre En la Iglesia. Participà en la Exposición de Retratos y Dibujos Antiguos y Modernos, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1910, amb l'obra Retrato de Señora.
L'any 1915 presenta la seva obra al Saló del Centro Industrial de Tarragona. La crònica de La Veu de Tarragona fa un breu seguiment de l'obra exposada i en destaca La Dama negra, Compliment d'un vot i Retrat de Senyoreta d'entre un conjunt d'obres pintades a l'oli i al pastel. L'any 1916 inaugura una escola d'art pictòric i dibuix per a nois i noies al carrer de la Unió de Tarragona. Impartí l'ensenyament de la composició, el paisatge, el dibuix al natural, art, decoració, etc.
Fou el primer artista que dibuixà els cartells de propaganda turística de Tarragona, per encàrrec del Sindicat d'Iniciativa i Turisme d'aquesta ciutat. Participa en l'Exposició d'Art de Barcelona, organitzada per la Junta Municipal d'Exposicions de Barcelona (1921), amb el quadre La Bordadora.
Forma part de la II Exposició d'Art Tarragoní organitzada pel Foment d'Estudis d'Acció Popular Catòlica (1928) amb dues pintures a l'oli –Dama i Vell– i dues al pastel.
Participa en l'Exposició Internacional de Barcelona l'any 1929 amb dues pintures de gran format El Filósofo i El Pandecatas.
Poc abans de 1936 torna a tornà a viure a Marçà, el seu poble nadiu, el qual abandonà en esclatar la Guerra Civil Espanyola per tal d'anar a Barcelona, on, després de diverses vicissituds residí a Pedralbes. En aquesta època dibuixà una interessant col·lecció de dibuixos a la ploma sobre els horrors de la guerra. Un cop finalitzada la Guerra Civil, l'any 1939, i després d'una curta estada a Girona, tornà a Marçà.
L'any 1940 exposà a les Galeries Laietanes de Barcelona, i el 1942 ho feu a l'Hotel Palace de Madrid amb una col·lecció de quaranta-quatre quadres de temàtica diversa. Un crític de l'època digué d'ell: "...su alarde de impecable factura académica y de madurasfacultades pictòricas constituyen una gran lección, a pesar de al evolución de las corrientes artísticas queda como un valor de perenne actualidad". Aquest mateix any també exposà al Centro Mercantil de Zaragoza. El 1943 exposà al Servicio Sindical de la Prensa Diaria de Barcelona on presentà un conjunt de vint pintures a l'oli. Del 16 al 30 d'abril de 1945 mostrà la seva obra al Salón de Exposiciones de Artesanía de Madrid amb vint-i-dues obres de diferents etapes de la seva producció. Aquell mateix any també exposà a San Sebastián.
domingo, 18 de octubre de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de la Sanabra)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de Morrocurt)
El temple és d'una sola nau coberta amb volta de canó, seguida sobre arcs torals lleugerament apuntats. Té un absis semicircular, decorat amb arquets cegues i bandes llombardes. A la zona nord hi ha una capella afegida posteriorment. Destaca una torre de base quadrada amb merlets esglaonats de maó. La porta d'accés és adovellada. La pica baptismal és circular amb la base molt més petita que la boca. Les parets són molt més còncaves i excepcionalment gruixudes. Té tres bandes amb decoració geomètrica. La primera junt a la boca està formada per un seguit de quadrats rebuidats. A 34 cm de la boca s'observa una segona banda de doble dent de serra i junt a la base un fris format per un seguit de triangles en relleu.
La masia, situada a un nivell lleugerament superior, consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta de dues aigües. A les portes i finestres s'han decorat amb ceràmica i maó vist. Té un baluard i altres dependències agrícoles
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní de la Marca)
L'església de Sant Sadurní està situada al peu de la muntanya del Castell, adossada a la rectoria i al cementiri. És una església de tres naus, tot i que originalment en tenia només una, amb volta de canó i arcs torals, i un absis semicircular amb arcs cecs, bandes llombardes i tres finestres d'arc de mig punt. La porta, lateral, és adovellada. La coberta és a dues vessants. El campanar, de planta quadrada, té coberta de pavelló i finestres d'arc de mig punt. En l'actualitat el conjunt es troba abandonat.
La pica baptismal és quadrangular amb els angles arrodonits i els laterals ondulats. Les parets són verticals fins als 30 cm de la boca on s'inicia la part concavada de base del vas. Es creu que devia anar muntada sobre una peanya d'uns 40-50 cm aproximadament. És d'una forma molt poc comuna i que únicament té paral·lels en terres del Penedès en la de Sant Jaume de Domenys. Actualment és fragmentada conservant-se tres trossos que componen la totalitat de la base i part dels laterals essent possible la seva reconstrucció, la qual cosa és molt recomanable per l'interès tipològic d'aquesta. Aquesta pica és procedent de la primitiva església parroquial de Castellví de la Marca situada al costat del cementiri, on es conserven importants vestigis del primitiu temple romànic dedicat igualment a Sant Sadurní i que fou abandonat l'any 1927. La boca presenta una motllura formada per dos bordons contigus en la seva superfície plana i un altre de 5 cm que l'entorna en la part lateral. A 30 cm de la boca hi ha una sanefa de 5 cm d'amplada formada per un seguit de petites piràmides de 2,5 x 2,5 cm de base
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere Sacarrera)
_-_1.jpg)
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Castell de Gelida)
En una paret lateral de la capçalera, hi ha el sarcòfag de Berenguer Bertrand i el seu fill Nicolau (senyors de la Baronia de Gelida), d'estil gòtic. Està compost per una caixa paral·lelepipèdica, suportada a mitja paret per mènsules esculpides amb forma de lleó. Les cares laterals i frontal contenen un seguit de quadrilòbuls amb un escut a dins. A la cara frontal, entre els dos escuts, hi ha gravada la següent inscripció: "Asi jauen los molt onrats an B.G.N. é an Choalu Bertrand fill seu, les animas dels quals sian an Gloria" El sepulcre fou profanat el 1936 i desaparegut, més tard es localitzà al Museu Marès i fou retornat. La coberta piramidal no correspon al sarcòfag, sinó que fou trobada en unes excavacions.
La capella de Sant Roc, situada al lateral sud, és coberta amb un sostre decorat amb una quadrícula de motllures de guix, formant calaixets, a l'interior de les quals hi ha quadrats i cercles, amb flors a dins (rosasses). Les motllures acaben en petites mènsules. Hi ha també restes de pintures murals. Les restes de pintura són posteriors a la construcció del cor el 1680. Són pintures murals polícromes que representen la imatge de santa Llúcia amb orla i segurament amb túnica, disposada sota una arcada
Pintors Catalans (Jacint Salvadó i Aragonès)
Mont-roig del Camp (Tarragona), 1892 - Le Castellet, prop de Marsella, 1983) fou un pintor català, inclòs dins del grup conegut com l'escola de París. De petit va patir paludisme i es va instal·lar a Barcelona. Es va formar inicialment a l'Escola de Llotja i va completar els seus estudis a Marsella i a París. A Marsella va entrar en contacte amb la Masoneria. Va viure aleatòriament entre París i Barcelona fins al 1936. Allà va entrar en contacte amb Picasso i Derain i a Barcelona va realitzar la seva primera exposició el 1921, a les Galeries Dalmau. En aquest període va esdevenir un dels pintors espanyols millors considerats al París de l'època, rebent bones crítiques de personatges com Waldemar George, Uhde i Charensol, qui deien que tenia la més prometedora carrera dels espanyols que hi havia a París. Va realitzar exposicions regularment cada dos anys, seguint el sistema expositiu parisenc i exposant a galeries importants com Bing, Worms Billiet o la Galeria de Simons Heller. En aquesta època va mantenir una relació amb la ballarina suïssa Anita Wiskemann. Posteriorment va viure a Le Castellet i més endavant a Zuric
A l'estat espanyol va tornar a exposar el 1973 a Madrid, a la galeria de Juana Mordó i dos anys més tard a Alacant. Ja en democràcia, el 1979 la galeria Orti de València li dedicà una exposició antològica.
La seva obra és molt coneguda a Alemanya, Suïssa i França, on va realitzar diverses exposicions. Considerat per alguns com un pintor de referència de la seva generació, a Catalunya el seu treball no ha tingut el reconeixement merescut, tal com van denunciar crítics de la talla de Maria Lluïsa Borràs l'any del seu centenari, que passà desapercebut. La Generalitat de Catalunya va arribar a programar una exposició per celebrar el desè aniversari de la seva mort, però la crisi econòmica de 1993 va posposar indefinidament el projecte. El 2002 el Museu Reina Sofia de Madrid li va realitzar una exposició antològica i posteriorment el Museu d'art contemporani de Tarragona li va realitzar una altra.
Pintors Catalans (Ramon Salisi Bonastre)
Manresa, 1 d'agost de 1921 - 18 de desembre de 2008. Pintor i grafista. Muntanyenc per afecció a la natura, fou president del Centre Excursionista de la Comarca de Bages entre 1967 i 1970. Va rebre la Medalla d’Or del CECB i la Medalla de Plata de Dibuix, el 1942. La seva mare Mercè, era de cal Ramon de Sant Salvador de Guardiola, Tenia tres germanes. Casat amb Rosa Casajuana, va tenir dues filles: una geòloga i l'altra música. Va ser coordinador a Manresa de les Festes Fabra (1968). Durant una colla d'anys fou cap de la secció artística dels Magatzems Jorba de Manresa, on va estar-hi fins al desembre del 1970 com a Tècnic de publicitat. Va impulsar Notícias de Jorba, obra del seu equip habitual de treball : Ramon Estrada, Dolors Punsà i Jubell i Vila Closes, entre d’altres
Pintors Catalans (Josep Antoni Salgot i Vila)
Aiguafreda (Barcelona), 1953 - Aiguafreda (Barcelona), 22 de juliol de 2019. Va ser un director de cinema, pintor i poeta català.Llicenciat en ciències econòmiques, estudià també sociologia, grafisme, fotografia i cinema. Col·labora en diverses revistes i mitjans cinematogràfics, i va començar a treballar amb el grup Nou Grup de Teatre Universitari. El 1973 fundà el Grup Obert de Disseny amb Joan Reig, Josep Rigol, Enric Cusí i Carles Jover i Ricart. Fruit d’aquesta experiència foren un parell de curts (1974-75), un dels quals, Olvidar esas horas (1974), participà en certàmens internacionals de prestigi. El 1976 crearen la productora Imatge Comunicacions, SA (IMATCO, SA), per a la qual rodaren Madison (1977), Premi Sant Jordi de Cinematografia 1978 al millor curt espanyol, i el llarg Serenata a la claror de la lluna (1978), que rebé el primer premi al Festival de Huelva 1978. Gràcies al contacte amb Josep Joan Bigas i Luna, rodà en solitari el seu guió Mater amatísima (1979-80), l'única pel·lícula catalana que forma part de la col·lecció del MoMA. Malgrat els nombrosos guardons i la bona acollida, fins i tot internacional, obtinguts per aquest film personal entorn de la relació obsessiva d’una mare amb el seu fill autista, no tornà a rodar fins al 1988, aquest cop el thriller Estación Central. Després d’un nou parèntesi, adaptà la novel·la d’Antonio Tabucchi Dama de Porto Pim (2001). La seva última producció fou My Way (2008). També va realitzà alguns documentals i sèries de televisió. D'entre els episodis de sèries de televisió que dirigí destaque De moda, 1986, i Cròniques de la veritat oculta, 1997. Fou un dels impulsors de l’Acadèmia del Cinema Català. A més del cinema, practicà la pintura de manera habitual. El 2012 rebé la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona. En paral·lel al cinema, Salgot també exercí de pintor, sobretot des de finals dels anys 80, i va escriure poesia. A més, ha col·laborat en diverses revistes, entre les quals, Ajoblanco i Fotogramas
Pintors Catalans (Cinta Sabaté i Querol)
Tortosa, 1946. És una escultora i pintora catalana, coneguda per a les seve figures de dones i la maternitat, crea cossos femenins decidits, sòlids i geneorosos. També es va dedicar a la docència als IES de Santa Coloma de Gramenet, Amposta i Tortosa. Té dos anys quan el seu pare mor; fins llavors la família viu de forma acomodada. A partir d’aquell moment, Carme, la seva mare, que de jove ha assistit a classe de dibuix amb Ricard Cerveto, el mestre de molts artistes tortosins, aprofita els seus coneixements de dibuix i la seva habilitat en el bordat per començar a treballar des de casa seva. Malgrat que els seus ingressos són escassos, Àngels i Cinta van a un col·legi religiós, i a partir dels onze anys Cinta comença a assistir a classes de dibuix a l'Escola d’Art, i de piano a l'Escola Municipal de Música Lamote de Grigon.
Quan comença a estudiar a l'Escola d'Art de Tortosa, feia cinc anys que havia estat fundada. Ràpidament es converteix en el centre de reunió i de formació dels joves amb inquietuds artístiques. Amb Ferran Chavarria, Manuel Escurriola, Lluís Montagut, Jaume Rocamora, Ferran Vilas forma part d'una generació de joves artistes que als anys seixanta comencen la seva activitat creadora. Era l’única noia del grup. L'artista recorda l'agermanament amb els seus companys, les esperances i il·lusions compartides. El grup, exposa per primera vegada al mes de desembre del 1962, en una mostra que esdevé acte de protesta pel fet de no haver-se celebrat aquest any el concurs de novells que es feia al Cercle Artístic de forma habitual. En aquesta exposició van prendre part a més d'ella Manolo Escurriola, Lluís Montagut, Ferran Chavarria, Jaume Rocamora. Al mes de setembre de 1964 el grup torna a exposar a la Llotja Gòtica del parc municipal de Tortosa. A final de curs del 1964-1965 exposa amb Jaume Rocamora els treballs fets a l'escola. Cinta comença els estudis de belles arts per lliure. Fa el preparatori però per avançar necessita anar a Barcelona; una modesta beca de protecció li permet l’estada a la Ciutat Comtal.
Va estudiar a l'escola Superior de Belles Arts des del 1964 al 1968. Hi va aconseguir el primer accèssit a l'exposició de fi de curs 1966-1967; primer premi a l'exposició de fi de curs 1967-1968, i dos primers d'escultura concedits per la Direcció General de Belles Arts. El primer premi correspon a una figura femenina asseguda, amb la qual posa el punt de partida definitiu del que és el tema omnipresent de la seva producció, la dona. Paral·lelament a l'Escola de Belles Arts, aconsegueix entrar com a artista-becària al Reial Cercle Artístic de Barcelona durant els cursos que van del 1966 al 1971, fet que li permet completar la seva formació en un ambient diferent del de l'Escola, a més de disposar de model. Fruit d'aquestes experiències, el domini del dibuix augmenta tal com demostren els múltiples esbossos que té aquests anys, i assoleix un coneixement en profunditat de l'anatomia femenina.
A final del mes de novembre de 1973 la Fundació Castellblanc li concedeix un bec en l'especialitat d'escultura, que li permet realitzar un curs d'escultura dirigit per Joan Rebull a Mallorca. L’escultor de Reus, en veure la manera de treballar de Sabaté la forma de manipular el fang i la facilitat que té per modelar, s'interessa per ella i li proposa anar a treballar amb ell al seu taller. En aquells anys, Rebull treballa bàsicament per encàrrec i té un equip d'ajudants. Però ella, que òbviament se sent afalagada, prefereix continuar treballant per lliure.
L'any 1970 Sabaté inicia la seva activitat docent com a professora de l'Institut de Santa Coloma de Gramenet. Torna a Tortosa l'any 1978 com a professora de l'institut Joaquim Bau, on treballa durant molts anys fins que sol·licita una excedència. Durant els anys que passa fora de Tortosa no perd mai el contacte amb la seva ciutat tant personal com artístic. Una vegada incorporada com a professora participa en la major part de les mostres col·lectives que s'hi fan. Es destaca la seva participació en la Mostra de Gravat (1974) i als salons de primavera en les edicions setena i vuitena de 1985 i 1986. L’any 2000 l’Institut decideix fer una exposició de caràcter antològic dels artistes que en són professors, que a la vegada serveixen per acomiadar el pintor Frederic Mauri en arribar la data de jubilació. S'hi exposen obres de Frederic Mauri, Josepa Alucha, Roberto Escoda, Joan Panisello, Alfred Porres i Cinta Sabaté.
Cinta Sabaté és conscient que el seu procés creatiu no té un recorregut constant quant a l'elaboració d'obres. Per diverses raons no existeix en aquest sentit una continuïtat que sí que es dóna a nivell conceptual i formal. Per sort, ara i des de fa pocs anys es troba en el que podríem denominar una excel·lent etapa