Pintors Catalans (Josep Rovira i Soler)

Santiago de Cuba (Cuba), 6 de febrer de 1900 - Santiago de Cuba, 1998. Va ser un pintor català destacat sobretot per la seva habilitat com a retratista. El 1924 va rebre la medalla de plata, compartida amb Josepa Serraviñals i Furió al concurs de paisatge Josep Masriera i Manovens. El pintor feia exposicions de manera periòdica. Participà en una exposició col·lectiva al Palau de la Indústria (1923), i a l'Exposició de Primavera 1932 al Saló de Montjuïc, amb dues obres Reverend Lluís Tallada i El meu pare. Aquesta darrera obra es troba en l'actualitat en la col·lecció permanent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Abans el seu exili va exposar individualment a les Galeries Laietanes (1927, 1933) al Círcol Artístic (1933), la Sala Busquets (1935, 1936). Altres galeries on va exposar són la Fayans, la Pinacoteca i l'Augusta.

Pintors Catalans (Carme Rovira i Fortuny)

Vilassar de Mar, 17 de març de 1907 - Passy (França), 1 de març de 1985. Fou una pintora naïf catalana. Té un carrer dedicat a Vilassar de Mar. Estudià les primeres lletres al Comú de les Noies, l'escola pública de Vilassar de Mar, i després fou alumna de l'Escola de la Presentació encara que per poc temps, ja que als catorze anys entrà a treballar a la fàbrica de Can Nyol Petit, on féu de teixidora fins als vint-i-dos.

A l'edat de dinou anys, el 6 de maig de 1926, s'havia casat amb en Manolo Garcia, que feia de mosso a casa seva, ajudant el pare de la Carme en les feines de pagès. D'aquest matrimoni en nasqué la primera filla el 1927, que morí de meningitis als divuit mesos. Fou llavors quan deixà la feina a la fàbrica. El 1930 va néixer la segona filla, Paquita, i el mateix any morí la seva mare i per tant s'hagué de dedicar a mestressa de casa i ajudar el pare i el marit en les tasques del camp.
En acabar la Guerra Civil el seu home fou condemnat a mort per la seva militància republicana. Aquesta pena, però, li fou commutada per tres anys de presó. Les estretors d'aquella època de postguerra, juntament amb un refredament de les relacions conjugals pels anys de presó, desembocaren en la separació matrimonial. Una separació peculiar, ja que, malgrat tot, mai no deixà desemparat el marit.

El 1952 morí el seu pare, Martí, i ella tornà a la fàbrica a fer de teixidora. El 1954 es casà la seva única filla que anà a viure al Masnou. Al cap de poc de viure sola patí un accident i, en no poder-se moure de casa, passà la convalescència fent mitja, ganxet i agafà els pinzells per primer cop a la vida.
Conegué el pintor Enric Modolell de Cabrera de Mar, molt més gran que ella, que intuí que la pintura de la Carme podia tenir futur. Gràcies a aquesta coneixença, el 1956 es donà a conèixer al IXè Saló d'Octubre de Barcelona, on exposà un parell d'obres. La premsa i els crítics qualificaren la seva pintura d'autèntic naïf, pintura pura sense contaminació de cap escola.
Des de Vilassar de Mar, i per tal de celebrar el seu èxit en l'exposició de Barcelona, l'associació Amics de Vilassar decidí de fer-li un homenatge i moltes botigues de poble exposaren obres seves. Separada del marit i amb la filla casada, no se sentia lligada a ningú i decidí de marxar a treballar a Mallorca, en un establiment hoteler i despès servint en una casa. S'hi estigué uns tres anys. A estones lliures pintava i conegué altres pintors i artistes que li organitzaren una altra exposició.

El 1962 decidí marxar a París, on va entrar de minyona en una família amb la qual s'estigué fins al 1967. Després passà a treballar en la neteja de despatxos i oficines. A París exposà, amb altres pintors, al Saló dels Independents, el 1964 participà en una mostra d'artistes espanyols i, també el 1965, a la mostra Art Libre.
A principis de 1984, a París, on vivia en un diminut apartament que havia comprat el 1964, caigué malalta de gravetat. Després de passar per diferents centres hospitalaris fou ingressada en un establiment mèdic especialitzat en malalties de la sang, a l'Alta Savoia

Pintors Catalans (Fidel Roig Matons)

Girona, 27 de maig del 1887 - Mendoz (Argentina), el 26 de maig del 1977. Va ser un pintor i músic català. Va fer els primers estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona (actualment Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi) sota la direcció de Lluís Perich i Lluís Graner i Arrufí. El 1907 va marxar a l'Argentina i després d'una breu estada a Buenos Aires s'instal·là a Mendoza el 1908. Fins a l'inici de la dècada de 1930, es va dedicar a interpretar música de cambra i a la docència d'arts plàstiques, primer al col·legi Don Bosco (del 1911 al 1925) i després al Colegio Nacional Agustín Álvarez (del 1926 al 1931).

A partir del 1925 comença a abandonar gradualment la interpretació musical per a dedicar-se exclusivament a la pintura. En un principi els seus temes se centraven en la descripció dels trets físics i els costums de les poblacions indígenes huarpes, que habitaven a l'àrea de les Lagunas de Guanacache, a Mendoza. Cap al 1936, dedica la seva obra a plasmar el paisatge de la Serralada dels Andes i a produir una seqüència pictòrica completa de la campanya militar que va portar a terme el general José de San Martín el 1818 en el marc de les Guerres d'independència hispanoamericanes i coneguda com la Travessia dels Andes. Va ser cofundador de la Sociedad Orquestal de Mendoza, el 1922, i de la Academia Provincial de Bellas Artes de Mendoza (actual Escuela de Bellas Artes), el 1933. La seva prolífica activitat pictòrica es va suspendre a partir del 1952 a conseqüència de la pèrdua gradual de la visió. El 2012 el Museu d'Art de Girona li va dedicar una exposició

Pintors Catalans (Pau Roig Estradé)

Vilanova i la Geltrú 24 de gener de 1914 - 24 d'octubre de 1994. Fou un pintor vilanoví. Orfe des de molt jove, fou acollit per una tia seva. De petit, ja manifestà certa afecció per el dibuix. Assistí a l'escola pública del mestre Vicente Sorni i juntament amb altres dos condeixebles més van elaborar una revista: Fortitud. Aquesta contenia textos i dibuixos. L'única formació artística que va rebre Roig fou entre 1929 i 1934 a l'Escola d'Arts i Oficis de Vilanova, on Alexandre de Cabanyes oferia unes classes nocturnes. A més a més, a banda de treballar en el negoci familiar quan podia aprofitava per passar el temps lliure a casa de Joaquim Mir, acompanyant a l'artista mentre pintava. Mobilitzat l'any 1937 per incorporar-se al front, allà conegué altres paisatges que aprofità per dibuixar al seu pas: València, Ciutat Real...

Un cop tornà després de la guerra, es començà a relacionar amb Enric C.Ricart, qui l'ajudà a consolidar les seves idees estètiques. Va exposar diversos cops a Barcelona (1941, 1943, 1944), a Vilanova i la Geltrú (municipi on es troba bona part de la seva obra: al Saló de Comissions de la Casa Consistorial, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, entre d'altres), a Madrid (l'any 1952 fou seleccionat i prengué part en l'exposició Nacional de Belles Arts de Madrid), etc. La seva obra es caracteritza per una dedicació i aprofundiment constant en el paisatge, freqüentment limitat a Vilanova i el seu paisatge, així com de la comarc

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Lledó)

És una ermita prop del centre rural de Sant Martí Sarroca (Alt Penedès). És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. Està ubicada en un entorn rural de conreu de vinya de ben segur que ha estat testimoni mut de conflictes entre els remences, de contractes de rabassa morta, de l'aparició de la fil·loxera... però també de la prosperitat dels seus habitants, de creixements demogràfics, de canvis... Sant Joan de Lledó és una petita esglesiola d'origen romànic, la fàbrica de la qual ha estat modificada al llarg dels anys. És un dels múltiples testimonis que s'emmarquen en el moviment repoblador d'aquestes terres de frontera.

És una capella d'una sola nau rectangular amb una edificació lateral afegida, la sagristia, que té forma d'absis preromànic. Té contraforts laterals i absis sobrealçat, amb una finestra romànica, en època barroca. Té porta a la façana de ponent amb arquivolta i al damunt, un ull de bou calat i un campanar de cadireta refet. La capella es troba enmig de vinyes, ametllers i oliveres 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de la Muntanya de Pontons)

És una església al terme municipal de Pontons (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La capella de Sant Joan de la Muntanya és a la riba dreta de la riera de Pontons, a 720 d'altitud. És un edifici d'una sola nau amb absis semicircular, arcs cecs i bandes llombardes. La coberta és a dues vessants. Té contraforts. La porta d'accés es troba a un dels murs laterals. La volta, derruïda, ha estat substituïda per encavallades de fusta. Hi ha arcs formers i torals i un arc triomfal que separa l'absis de la nau. El material bàsic de la construcció és la pedra.

La capella romànica de Sant Joan fou edificada com a església del Castell Nou de Pontons per Guillem Bernat d'Òdena i la seva muller, Ermengarda, i consagrada el 1075 pel Bisbe de Barcelona Umbert de Cervelló. El 1138 fou donada per Ramon Guillem d'Òdena a l'orde de l'Hospital. A partir del 1271 el monestir de Santes Creus en posseí el domini total i la jurisdicció. El 1968 l'església va ser restaurada: durant aquestes obres s'hi descobrí l'ara antiga de l'altar i un reliquiari de fusta que contenia un pergamí amb la data de consagració de la primitiva església, el 1075. D'aquesta construcció només se'n conserva la capçalera. La resta de la nau fou modificada posteriorment 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de la Maçana)

És una església de Font-rubí (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Joan està situada dalt d'un petit turó, envoltada de pins, a prop del veïnat de La Massana. Té una sola nau acabada en absis semicircular amb bandes llombardes i una petita finestra. La nau és coberta per una volta de canó seguit damunt arcs torals. La porta adovellada, situada a la façana sud, apareix tapiada. Es conserven restes d'un campanar d'espadanya d'un sol arc. Té un petit cor a l'interior. El material de la construcció és la pedra, tallada en carreus petits i irregulars 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Castellet)

O també Sant Esteve de Castellet és una església a prop del poble de les Masuques al municipi de Castellet i la Gornal (Alt Penedès) protegit com a bé cultural d'interès local. Sant Esteve de Castellet és l'antiga parroquial del poble, abans que aquest passés a dependre de l'església de Sant Pere. "S. Stephani de Castelleto" apareix esmentada ja des del segle x com a possessió del monestir de Sant Cugat del Vallès. Sembla que la construcció conservada en l'actualitat es va fer posteriorment, en substitució de la primera església. L'edifici ha experimentat reformes al llarg dels anys, principalment pel que fa a la façana principal, que actualment apareix molt modificada. L'església està situada És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó sobre arcs torals, cimbori de planta vuitavada amb campanar, i teulada a dues vessants. Hi ha tres absis, el central dels quals és molt més gran, i té una finestra d'arc de mig punt a la part central. La façana principal presenta, com a únic element remarcable, una porta d'accés d'arc de mig punt amb dovelles de pedra 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Elies de Mediona)

És un temple al terme municipal de Mediona (Alt Penedès) catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella d'una nau restaurada fa pocs anys. L'absis és romànic amb tres finestres, totes tapiades i dues deformades. A l'interior, existeixen dos arcs gòtics aguantant la teulada i un altre, més petit, que separa l'absis de la nau. La construcció és de molt bona qualitat 

 

Pintors Catalans (Ramon Rogent i Perés)

Barcelona, 1920 - Pla-d'Orgon, França, 1958. Fou un pintor i dibuixant català. Va realitzar estudis d'arquitectura i va acudir a classes a l'escola Llotja de Barcelona. A partir de l'any 1941, desenvolupa la seva obra en diversos camps, com la il·lustració, treballs d'escenografia, murals i pintura de cavallet. Va estar influenciat per Matisse sobretot amb el seu colorit i amb el dibuix per Picasso. Va exposar a nombroses ocasions tant a galeries nacionals com estrangeres, tenint obra seva a diferents museus.
Del 2 al 22 d'octubre de 1948, Rogent, juntament amb Modest Cuixart i Tàpies, Maria Girona i Benet, Josep Hurtuna, Jordi Mercadé i Farrés, Albert Ràfols-Casamada, Josep Maria de Sucre i de Grau, Jacint Morera i Pujals, Francesc Todó Garcia, Pere Tort i Antoni Tàpies i Puig va participar en el Primer Saló d'Octubre a les Galeries Laietanes.
L'any 1956 se li va encarregar la decoració de la Sala del Treball de la Casa de la Ciutat de Barcelona, deixant-la inacabada, per la seva mort prematura en accident d'automòbil el 1958, la resta de la decoració va ser realitzada seguint el seu projecte pel seu alumne Joan Bosco Martín. El mateix any de la seva mort fou president del Saló de maig de Barcelona.

Pintors Catalans (Josep Roca-Sastre i Muncunill)

Terrassa, 1928 - Barcelona, 1997. Fou un pintor català, fill del jurista Ramon Maria Roca i Sastre i nét de l'arquitecte modernista, Lluís Muncunill i Parellada. La seva carrera va començar el 1956 París on passà dos anys amb una beca de l'Institut Francès i on guanyà el Primer Premi del concurs Jeune Peinture. Més endavant desenvolupà una temàtica urbana i intimista, molt personal, que reflecteix un món d'interiors modernistes, inspirats sovint en passadissos i racons del seu mateix estudi de l'Eixample de Barcelona.
Fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona (1980). Havia obtingut el premi Sant Jordi de la Diputació de Barcelona (1966) i la medalla d'honor del Salon des Artistes Français de París (1968) i el Premi Quadern de la Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell (1993)

Pintors Catalans (Jaume Roca i Delpech)

Salt (Girona), 26 d'agost de 1911 - Girona, 15 de novembre de 1968. Fou un pintor, pianista i compositor de sardanes català. Va debutar com a concertista als quinze anys i va assolir una remarcable fama com a pianista, activitat que va desenvolupar fins a la Guerra Civil de 1936-1939. Després de la contesa, va fundar una escola de piano a Barcelona i va restringir molt la seva activitat com a concertista.
Paral·lelament, va desenterrar la seva antiga afecció pel dibuix i es va iniciar com a pintor. Va pintar alguns olis, sobretot de temes gironins, i més tard va destacar com a aquarel·lista, amb exposicions a Catalunya, Espanya, Europa (principalment a París) i l'Argentina. L'any 1925 va escriure la primera sardana. És autor d'un catàleg de sardanes amb una estilística molt marcada. Com a instrumentista, va actuar a la cobla Iris de Salt.

Pintors Catalans (Pablo Gabino Rey Sendón)

 Barcelona, 12 d'agost de 1968. És un pintor català. De família d'artistes, s'inicia en l'art de la pintura de la mà del seu pare, el pintor realista Gabino Rey. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.
El 1989 rep el premi "Talens", concedit al concurs de pintura jove de la galeria Sala Parés de Barcelona i el 1992 el premi "Raimon Maragall i Noble", en el mateix certamen. El 1994 la Universitat de Barcelona adquireix, en convocatòria oberta, una de les seves obres per a la col·lecció Patrimoni. En les seves primeres obres es manifesta com un pintor neoexpressionista que evolucionarà cap a l'abstracció.

El 1996 es trasllada a viure i treballar a Nova York. El 1997 participa en The Grammercy International Art Fair de Nova York, amb la galeria Pierogi 2000 i és seleccionat al costat d'altres artistes de Nova York per participar en l'exposició "New Tide", al Williamsburg Art & Historical Center de Brooklyn, New York City. El 1998 és seleccionat al costat de Juan Uslé, Francisco Leiro, Peyo Irazu, Victoria Civera i altres artistes per participar en la pel·lícula documental "98 A NY", produïda per Canal +, sobre artistes espanyols a Nova York.

El 1999 viatja amb cotxe des de Nova York a Texas, d'aquest viatge realitza una sèrie d'obres titulades NY-TX, que exposarà a la galeria Holland Tunnel Art Projects de Nova York al mes de juny de 2000. El 2004 realitza l'exposició: "Dos pintors sobre un mateix llenç", amb el pintor Luis Trullenque, al castell de Benedormiens de castell d'Aro a Girona. El 2005 en la presentació de l'exposició "Estats Complementaris", a la Galeria Carmen Tatché, la crítica i historiadora de l'art Pilar Giró va afirmar que "Pablo Rey és una veu singular dins del panorama artístic internacional i ha sabut conciliar de manera especial racionalitat i lirisme en la seva obra ".

L'any 2009, realitza l'exposició "Conjuncions", 3 pintors sobre el mateix llenç, amb Alex Pallí i Luis Trullenque. Exposició que s'inaugurarà aquest estiu a l'antic monestir de Sant Feliu de Guíxols, dintre de la programació del Festival de la Porta Ferrada. i que es presentara a la Casa de Cultura de Girona, a la primavera de 2011.  El pintor espanyol ha realitzat gran nombre d'exposicions, entre les quals cal destacar les del Williamsburg Art & Historical Center de Brooklyn, 76Varick Gallery de Nova York, Gallery of The Nederlandche Bank d'Amsterdam, IX Biennal d'Art Ciutat d'Oviedo, Holland Tunnel Art Projects de Nova York, Lewisham Art House de Londres i MundoArt Gallery, en Laren, Amsterdam

Pintors Catalans (Nicolau Raurich i Petre)

Barcelona, 1871 - 1945. Deixà els negocis familiars, contra la voluntat del seu pare, i esdevingué deixeble a Llotja d’A.Caba i L.Rigalt. Tingué també per mestre Meifrén. El 1892 ja participà en una exposició a la Sala Parés i a l’Exposición Nacional de Madrid. El 1894 obtingué el primer èxit oficial amb la medalla d’or del IV Centenari del descobriment de Puerto Rico, on el museu li adquirí Tardor. Amplià estudis a Roma (1895-99) i es féu molt amic d’Enric Serra. El 1897 fou premiat a Madrid per Pantans de Nemi (Museo de Arte Moderno de Madrid) i Cánovas del Castillo li adquirí Ruïnes de Nimfa . També fou premiat a l’exposició barcelonina del 1898 i obtingué menció a París (1899), on féu una estada temporal. Viatjà per Castella atret —com la gent de la Generació del 98— per l’aridesa de l’altiplà. Guanyà primera medalla a Madrid (1901) i medalla d’or a Atenes (1903), on fou nomenat soci d’honor de la Societat d’Artistes Grecs. A Barcelona guanyà primera medalla el 1907 amb Solitud (Museu d’Art Modern de Barcelona). A l’Exposició d’Art Espanyol de París del 1919 li fou adquirit pel Museu del Luxemburg de París Visió mediterrània. Concorregué amb èxit a nombroses exposicions internacionals. Exposà sol a Madrid (1922) i a Barcelona (1927). Partí d’un realisme auster i melangiós que a Roma s’acostà a Serra. El 1899, amb l’oli Costes de Pineda inicià un impressionisme sec i vigorós basat aviat en una característica exuberància d’empastament i una elaboració insistent. Hom l’ha comparat encertadament amb Monticelli. Paisatgista sobretot —pintà a Gavà (Baix Llobregat), als Pirineus i prop de Sant Pol de Mar (Maresme), on passà llargues temporades—, conreà també sovint la natura morta i molt menys el retrat. Alguns dels seus quadres són nocturns. Admirador de Delacroix, hom el pot considerar com un dels més originals renovadors del postmodernisme català, tot i la seva amistat amb pompiers com Pradilla o M.Benlliure, la seva participació en el saló conservador de París (el dels Artistes Français) i el seu distanciament dels cenacles artístics avançats -malgrat el seu pas pels Quatre Gats i la participació en la primera exposició de Les Arts i els Artistes (1910)—. Morí després d’una etapa d’alienació. És ben representat al Museu Nacional d’Art de Catalunya.