És una església parroquial al poble de Palou al municipi de Granollers (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. De la primitiva església romànica no en queda res. L'actual es construí probablement al segle XVI perquè consta que durant el segle XV, el temple romànic estava en males condicions. Així, en la visita del 21 de desembre de 1403 es diu que la fàbrica necessita una reparació total. En canvi, a les visites de finals del XVI i principis del XVII, es diu que la fàbrica no necessita reparació però sí la teulada. L'interior i la portada foren restaurats a començaments del segle XX.
Església, d'estil gòtic tardà rural, orientada cap a ponent; té una nau amb la teulada més baixa que les parets que la sustenten. Les capelles laterals i l'absis poligonal estan reforçades per contraforts. La volta de la nau i de l'absis és de creueria encara que hi manquen les claus i les mènsules. La façana està acabada en semicercle, d'estil català. Té un ull de bou i una portada d'estil gòtic tardà. Un arc apuntat emmarca una porta de llinda plana amb un timpà decorat amb un relleu d'un cavaller. El campanar té dos cossos amb quatre buits de mig punt per a les campanes i, damunt, hi ha un rellotge. Les capelles que hi havia abans de 1936 estan molt ben detallades per l'Antoni Gallardo. Actualment, al presbiteri, hi ha un altar modern. Hi ha cinc capelles laterals de volta de creueria. Les dues més grans són de l'època de l'edifici i les altres dues són posteriors. A la primera de la dreta hi ha un altar del Santíssim amb una imatge gòtica de la Mare de Déu del Lledó -avui dia, una reproducció-. El material emprat per aquesta construcció és el paredat arrebossat
És una església al terme municipal de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de nau única, coberta amb quatre trams de volta de creueria. L'absis fa també de presbiteri, és vuitavat irregular i té contraforts a l'exterior, un d'ells amb la data de 1684. Els arcs de la volta estan pintats imitant granit. Té dues capelles laterals més baixes que la central, cobertes amb volta de creueria. La façana es va allargar l'any 1574. El campanar, damunt un cos que sembla més antic, és de planta quadrada i té tres cossos, l'últim de carreu de granit i coronat amb merlets.
El lloc apareix esmentat per primera vegada l'any 1003 i l'any 1040 s'uneix a la canònica de la Seu de Barcelona pel bisbe Guislabert. L'any 1413 s'uneix a la parròquia de Collsabadell i a partir del 1843 torna a ser independent. La zona inferior del campanar es pensa que és d'una construcció anterior, del segle XIII. L'any 1572 es contracten les obres de reforma al mestre Pere Balle. L'església la va allargar Joan Font l'any 1574. en un contrafort hi ha gravada la data de 1684 que ens indica una reforma de l'edifici. A finals del segle XIX es van fer altres reformes
Manresa, Bages, 1907 - Barcelona, 1982. Fou un pintor català. La seva obra és de marcada temàtica paisatgística, i ha traslladat al llenç nombrosos indrets de Catalunya amb un llenguatge i sensibilitat propis. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi a títol pòstum.
Valls (Tarragona), 1948. Es una artista i activista cultural catalana. Estudia a l’Escola Taller d’Art de la Diputació a Tarragona durant els anys 1970 a 1975. Allí va tenir com a professors Ramon Ferran, Lluís Saumells, Magda Folch, Tomàs Olivar i Mariano Rubio. El 1975 va revalidar els seus estudis a l’Escola d’Art Ciutat de Balaguer, on va obtenir el diploma d’arts gràfiques. Durant els anys 1977 i 1978 va estudiar gravat amb Ramon Ferran i Jordi Secall. L’any 1977 s’integra al grup de Teatre del Principal de Valls, treballa en els decorats i dissenya vestuaris, alguns programes i cartells. A partir de 1981 i durant uns quants anys col·labora amb la crítica d’art Quaderns de Vilaniu i l'any 1997 obté la llicenciatura en història de l'art per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Participa com a documentalista en el llibre d’Antonio Salcedo L’art del segle XX a les comarques de Tarragona (2001) i és comissària amb Jordi París de l’exposició “L’Art a Valls de la postguerra en l'actualitat” al Museu de Valls (2003). Col·labora amb el Cine Club de Valls, sobre el qual ha publicat una primera aproximació històrica. Malgrat la seva àmplia informació i el domini assolit, Sefa Figuerola ha mostrat molt poques vegades en públic les seves obres, i quan ho ha fet ha estat en mostres col·lectives. Hi ha un tema essencial en el seu treball: la dona. Ella és la protagonista dels seus gravats, de les seves pintures i dels seus dibuixos. Totes elles són figures amb clares reminiscències de l’època blava de Picasso.
Sant Fruitós de Bages (Barcelona), 1898 - Barcelona, 1980. Fou un pintor i gravador català. La família Figueras vivia del conreu de les terres i d'una botiga familiar. Quan el pintor va fer els 14 anys, van anar a viure a Barcelona perquè el pare havia comprat una botiga important a la capital catalana.
Des de molt jove Alfred Figueras va mostrar el seu interès per dedicar-se a l'art, i amb aquesta intenció, l'any 1917 inicia els seus estudis a l’Escola de Belles Arts de la LLotja amb el pintor Francesc Labarta de mestre. Per aquestes dates Alfred Figueras entra en contacte amb l’impressionisme i el cezannisme gràcies a l’Exposició d’Art Francès celebrada a Barcelona, que influiran enormement en la seva creació artística. Freqüentà el grup d'Els evolucionistes en l'esfera estètica del noucentisme i, influït per Cézanne i pels fauvistes, desenvolupà una obra personal, construïda i de colors austers. Temàticament hi dominen els paisatges urbans, els interiors amb figures i els temes arabitzants. L’any 1921 forma amb alguns companys l'agrupació artística coneguda com a Saló Noucentista.
L’any 1924 acaba els seus estudis i marxa a París, que en aquell moment és el centre mundial de la pintura i els nous corrents artístics. Allà coneixerà més a fons l’obra dels pintors postimpressionistes com Cézanne, Van Gogh i Gauguin, així com artistes cubistes. Comença a relacionar-se amb pintors de renom com Picasso, Miró, Clarà i Pruna.
Amb l'arribada de la dictadura militar de Primo de Rivera, Figueras s’exilia a Alger des del 1925 al 1930, juntament amb l’escultor Rafael Tona, on fundaren l’Acadèmia Arts. Durant els anys d'exili en aquesta ciutat colonial comença a relacionar-se amb escriptors com Gabriel Audisio, Albert Camus i amb l'arquitecte Le Corbusier. També coneixerà Alba Valls, una noia de Sant Feliu de Guíxols que es convertiria en la seva muller.
L’any 1931, proclamada la Segona República, Alfred Figueras retorna a Sant Fruitós de Bages, on viurà durant la Guerra Civil i on, cap al 1934, construirà una casa dissenyada pel seu amic Le Corbusier. Preocupat per la vida artística i cultural del seu entorn, Figueras va participar en diverses exposicions a Manresa i va presentar un projecte d’escola d'art a la capital del Bages. Casa seva era un centre on molts amics i joves es reunien per discutir, pintar o fer teatre.
A partir de l'any 1945 es va instal·lar de nou a Barcelona, on reprendrà la seva vida artística fent nombroses exposicions en diverses galeries d'art de la ciutat. El 1950 feu una estada al Marroc, convidat pel govern francès, i allà hi pintà una sèrie d'olis que van ser exhibits a la Sala Parés de Barcelona, on hi exposà regularment.
Al llarg de la seva vida, el pintor santfruitosenc va anar visitant freqüentment Mallorca, Eivissa, París, Provença i Algèria. En una d'aquestes estades, publica el llibre Images d’Alger, compost per 20 aiguaforts acompanyats de textos d’André Guidé.
Sitges (Barcelona), 14 de juliol de 1884 - Sitges (Barcelona), 2 de gener de 1960. Fou un pintor català. Des de petit demostrà una gran aptitud per al dibuix. Assistí a les classes de Llotja, on fou deixeble d'Agapit Vallmitjana, i freqüentà els ambients artístics barcelonins de tombant de segle. El 1907 es traslladà a Madrid amb la intenció de perfeccionar els seus coneixements pictòrics al Museu del Prado. Fascinat per les civilitzacions antigues a partir de 1909 viatjà molt i passà llargues temporades a Itàlia, el nord d'Àfrica i França. Durant aquest periple decorà una nau de l'església de Sant Jaume de Montserrat, a Roma, El Teatro de la Zarzuela Española, a Orà, i diversos restaurants de Lió. De retorn a Espanya, on pràcticament ningú no el coneixia, la revista madrilenya La Esfera li dedicà un elogiós article que el feu sortir de l'anonimat (1914).
Placa Commemorativa a la casa on visqué Agustí Ferrer i Pino a la vila de Sitges
Instal·lat a Sitges, entre finals de 1915 i inicis de 1916, per encàrrec de l'administració de l'Hospital de Sant Joan, pintà sengles frescos a la capella i a l'escala principal de la institució, en els quals representà el tema bíblic de Salomé i el Baptista. Posteriorment decorà la boca de l'escenari del saló-teatre del Centre Obrer (1916; avui desaparegut), el cambril de la Verge del Vinyet (1919), el vestíbul de la casa de Correus (1926) i el presbiteri de l'ermita de la Trinitat (1929). La seva obra més important, però, fou la decoració de la façana i del saló-teatre del Casino Prado, que realitzà en diverses etapes entre 1921 i 1930. Fora d'aquí féu pintures murals a les esglésies de Sant Jaume de Moja (1927) i Sant Marçal de Castellet, a la capella dels pares de la Sagrada Família, a Vilafranca del Penedès, i al Restaurant Masdeu, a Barcelona (1932), entre altres.
Paral·lelament a l'elaboració d'aquests frescos, exposà en diverses sales d'art barcelonines, com ara la Sala Reig (1918), la casa d'antiguitats Malmedé (1925, en dues ocasions), les Galeries Dalmau (1926), la Sala Busquets (1929) i la Sala Parés (1930 i 1932). Prengué part, així mateix, en l'Exposició de Primavera organitzada per l'ajuntament de Barcelona (1922) i en les exposicions d'Art del Penedès que tingueren lloc a Vilafranca (1926), el Vendrell (1927) i Vilanova i la Geltrú (1929).
A Sitges, a més d'exposar a la Galeria d'Art i Lletres (1926) i al Pavelló de Mar (1929), intervingué en l'Exposició Històrica d'Art Sitgetà (1925) i en els certàmens artístics que anualment organitzava la Federació de Joves Cristians (1932- 1935). El 1918, a iniciativa del doctor Rafael Padrol i Milà, l'ajuntament adquirí el seu quadre La parella per a la Pinacoteca Local. Altrament, dissenyà el Drac, que fou estrenat per la Festa Major de 1922 (li va fer l'encàrrec l'aleshores alcalde Josep Planes i Robert, que anteriorment ja li havia encomanat les pintures amb la il·lustració, col·laborant de manera periòdica a la revista L'Amic de les Arts i als setmanaris La Punta i Gaseta de Sitges.
Després de la guerra exposà al Salón Dardo, de Madrid (1944), i a les Galeries La Xarmada, de Sitges (1944-1948); el catàleg de l'exposició de 1946, on es pogueren veure les teles pintades a Mallorca l'any anterior, fou presentada per César González-Ruano.
Artista independent i excel·lent dibuixant, Ferrer sabé plasmar amb personalitat pròpia tots els temes que tractà: paisatges, escenes de platja i barques, retrats, bodegons i figures. Els quadres sobre Sitges, els seus entorns (Les Pruelles, la Trinitat, can Pere Mestre, etc.) i la Festa Major ocupen un lloc preeminent dins la seva obra. Com a retratista no es conformà en reproduir amb fidelitat l'aspecte físic dels personatges, ans aconseguí mostrar-ne la psicologia, ja fossin prohoms il·lustres (Bartomeu Carbonell i Batlle, Bonaventura Julià i Masó) o figures populars (Pep Capelles, l'avi Terradeus)
Va morir a Sitges el 2 de gener de 1960, als setanta-cinc anys d'edat. Quatre mesos després, el consistori presidit accidentament per Josep Ferret i de Querol acordà dedicar-li un carrer al sector de Terramar. L'estiu de 1962 es celebrà una exposició commorativa al Saló Blau de Maricel, i a principis de 1986, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, el Grup d'Estudis Sitgetans organitzà una antològica en la qual es pogueren veure una cinquatena d'obres del pintor. Ferrer va viure molts anys en una casa del carrer de Sant Joan; actualment hi ha una placa ceràmica a la façana que recorda aquest fet.
És una església de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici de planta de creu llatina amb nau única, absis poligonal i dues capelles laterals rebaixades respecte a la nau central. Les voltes són de creueria i es tanquen amb claus llises a les naus i esculpides a les capelles. A la façana hi ha una porta quadrada, flanquejada per petites columnes amb capitells i un arquitrau motllurat. L'arquivolta és d'extradós senzill, en forma de cornisa. La torre del campanar està formada per dos cossos, originàriament devia ser d'espadanya.
És una església del municipi de Vilanova del Vallès (Vallès Oriental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici d'una sola nau amb dos trams i coberta amb volta apuntada. A l'esquerra té dues capelles laterals cobertes amb volta de creueria i sostingudes per mènsules figurades. A la dreta hi ha la capella de la Mare de Déu i està formada per dos trams tancada per una cúpula amb llanternes. El cor té balustrada i la volta de sota és de llunetes
El campanar és romànic llombard a la zona inferior i amb obertures d'arc apuntat a la zona superior, coronat per una balustrada de maó. La portada té dues pilastres amb capitells esqueixats i en el frontó hi ha una fornícula que aixopluga la imatge de Santa Quitèria i al seu damunt l'escut amb l'anagrama de Jesucrist i Maria i gravada la data de 1645. A la capella de la dreta hi ha el retaule de la Verge, realitzat el 1628 i daurat el 1648. La imatge central, de la verge del Roser, és moderna
És una església al municipi de Lliçà de Vall (Vallès Oriental) catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Existia un edifici romànic del qual es tenia constància documental des de l'any 1113. A la visita pastoral del 1421 es deia que la capçalera amenaçava ruïna. L'any 1594, el vicari general de Barcelona va donar permís per enderrocar l'edifici. Aquest es va acabar de construir entre els anys 1666-1669. Va ser reformat l'any 1756. Després de la Guerra Civil només van quedar els murs. Amb anteriorment a la Guerra Civil espanyola l'altar era barroc. El 21 de juliol de 1936, un escamot antifeixista de Granollers, va cremar l'Església, de la qual només varen quedar els murs. Es torna a reconstruir i el 31 de març de 1940 s'inaugura oficialment. L'altar actual és tríptic monumental realitzat a l'any 1979 pel pintor Raúl Capitani Blanchart. L'any 1989 va ser restaurat el campanar. La última reforma es va iniciar l'any 2006 per tal de treure el revestiment i restaurar la pedra original de les parets externes.
Edifici de nau única amb absis poligonal sostingut per dos contraforts. La nau té tres trams coberts amb volta de creueria amb claus esculturades. L'absis és cobert amb volta de creueria. El cor també és amb volta de creueria i té una balustrada de ciment. La porta és rectangular, els brancals estan decorats amb motius circulars i l'arquitrau amb motius rectangulars. El campanar quadrat té dos cossos, el primer arrebossat amb ciment i el segon de carreu. Les dimensions del campanar són 18'28 de llargada, 5'47 d'amplada x 8'94 metres alçada.
La pica baptismal presenta planta estrellada amb vuit puntes amb els segments entre arestes còncaus. Està coberta per una tapa metàl·lica. El peu és segmentat i treballat. Hi ha una inscripció il·legible.
És l'església romànica parroquial del poble de Lliçà d'Amunt, pertanyent al terme municipal del mateix nom, al Vallès Oriental. És en el punt més enlairat de Lliçà d'Amunt, a la zona centra-occidental del petit nucli urbà d'aquest poble. És a migdia de Can Puig, a llevant de Can Molet i a ponent de l'Aliança. Edifici de tres naus, la central coberta amb volta apuntada i separada de les laterals per dos arcs de dues columnes. Absis semicircular cobert amb volta de mitja taronja, l'arc triomfal de mig punt. Al s. XVI es van afegir les capelles laterals. Del mateix temps és el campanar i el portal. La portada és rectangular i coronada per un frontó en forma de venera i representacions de caps esculpits. El campanar és una torre de dos cossos. El primer de paredat i el segon de carreus on s'obren arc apuntats, balustrada i gàrgoles. Mènsules situades a la nau lateral de la dreta, en el vèrtex de la volta d'aresta. En una d'elles es representa la figura d'un àngel fins a mig cos, a l'altra hi ha la representació d'un animal amb unes grans banyes corbades, i també la figura d'un àngel. Cal remarcar la decoració escultòrica d'elements arquitectònics a tot l'edifici: capitells decorats amb motius vegetals, clau de volta en el sotacor on es representa el colom de l'esperit sant, i els caparrons que apareixen a la portada.
D’origen romànic, comprovable no solament per ésser citada en documents sinó per les restes clares de romànic, fins i tot, de preromànic: finestres de l’absis decorades exteriorment amb elements de corda i de característiques pròpies del segle X. Segurament era més petita que ara: una sola nau de dos trams i l’absis. Al principi del segle XV, es va fer una primera reforma consistent a dotar-la de dues naus laterals. Al principi del segle següent es va fer una nova ampliació clarament renaixentista, sobretot visible en la porta. Se li va afegir un tram als peus (aleshores devia desaparèixer la portalada romànica) i el campanar. Un segle més tard es va ampliar pel cantó de migdia, i finalment el 1946 es va allargar notablement, desplaçant l’absis a llevant, tot aprofitant els elements antics, i construint al costat sud la sagristia. També en aquest última reforma es van substituir els pilars que separaven les naus per unes lleugeres columnes que oferien menys dificultats visuals
Barcelona, 1901 - Barcelona, 1978. Pintor i acadèmic de Sant Jordi (1945).
Es formà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona —d’on fou catedràtic des del 1943—, a Florència i a Granada (1925-26). Es donà a conèixer fent un tipus d’aquarel·la sòlid i estructurat. Com a pintor de frescs fundà l’Escola Internacional de Pintura Mural, a Sant Cugat del Vallès, i té obres a diversos edificis civils i religiosos de Barcelona, Solsona, Mataró, Segòvia, etc. El 1974 decorà la cúpula de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat, a Barcelona.
Xerta (Tarragona), el 6 de juny de 1932 - Barcelona el 23 de maig de 2015. És un pintor català. De ben petit mostrà interès per l'escultura i el dibuix, amb els pocs recursos que tenia: modelar formes amb el fang que deixaven les avingudes de l'Ebre o dibuixar amb carbonets que quedaven del foc de casa. L'any 1946 la família aconseguí que li adjudiquessin una beca per estudiar a les Escoles Professionals Salesianes de Sarrià a Barcelona i l'any 1950, després d'obtenir el títol de mestre industrial en l'especialitat de Decoració, hi continuà treballant com a artesà. Al mateix temps, però, decidí continuar la seva formació artística a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona (La Llotja), on fou deixeble de Francesc Labarta. El 1952 ingressà a l'Acadèmia Baixas de Barcelona, centre considerat uns dels més destacats entre les institucions privades que es dedicaven a l'ensenyança de les arts plàstiques i que havia estat fundat per l'aquarelista Joan Baixas. L'any 1953 es féu soci del Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona i el 1956 obtingué el Primer Premi de Pintura del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1960 obtingué una beca d'estudi del Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona per ampliar estudis a París. Al 1961 obtingué el títol de professor de Dibuix a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i l'any 1972 es graduà en arts aplicades i Oficis Artístics a la Llotja de Barcelona.
L'any 1980 es llicencià en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Entre els anys 1968 i el 1987, treballà simultàniament com a professor a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona i també com a catedràtic de l'especialitat de dibuix a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L'any 1985 es doctorà "Cum Laude" amb la tesi "Pedagogía del espacio interiorista". Fou vicedegà (1992-1998) i degà de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (1998 - 2001).
Tarragona 1943. És una artista catalana. Va estudiar a l'Escola Taller d'Art de Tarragona i posteriorment a l’Escola Massana de Barcelona. Assistí també a l'acadèmia Sanvisens de la mateixa ciutat, a les classes de Teresa Llàcer i també Magda Folch. Rep, per tant, una formació acadèmica dins d'una pintura tradicional. Realitza la seva primera exposició individual l'any 1973 a la Sala d’Exposicions del Sindicat d'Iniciativa de Tarragona. A partir d'aquí enceta la seva trajectòria que la du exposar a Bilbao, Algorta (Biscaia), Santander, Sóller (Mallorca), Eivissa, Galveston (Texas, EUA) i Barcelona. Per motius professionals la família es trasllada als Estats Units i al Canadà, on viu del 1968 a 1972. Durant aquests anys coneix la pintura del pop art, un moviment que l'interessa particularment, i també rep la influència dels primers artistes del grafit. Posteriorment retorna a Espanya i s'instal·la a Eivissa on conviu amb la pintura abstracta.
Cap al 2005, realitza una exposició anomenada “Així les veig”, en la qual dóna una visió molt personal de la ciutat de Tarragona. Són molts els artistes que pinten la ciutat. L'artista tria com a tema les escales de la ciutat, vistes amb uns enquadraments i formats particulars. Algunes d’aquestes escales fàcils d'identificar es troben al balcó del Mediterrani, la catedral, el Pretori, etc. El 2007 presenta a la Galeria Odena’s una nova sèrie que té com a tema central la cadira. Al mes de juny del 2009 el Centre d’Art de la Universitat EAFIT de Colòmbia va organitzar l’exposició “La silla: una obra de arte de uso cotidiano”. Al mes de novembre de 2014 presenta a la Galeria Eduard Virgili de Tarragona la mostra “El Caos de los Recuerdos”. El 29 de gener del 2016 va presentar la darrera exposició de caràcter antològic al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona, titulada “De l’A a la Z”. És una mostra que comprèn obres entre els anys 1990 i 2015.
Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 1933. És un pintor i escultor català. També es dedica al dibuix, al gravat i a la ceràmica. Es formà a l'Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú cursant estudis de peritatge industrial i va dissenyar durant un temps maquinària i utillatge agrícola. De manera simultània practicà el dibuix i la pintura amb gran talent. Assistí a les classes de Salvador Masana i Mercadé i a nivell local presentà alguna exposició a Galeries Rambles i dibuixos en premsa. Exposà per primer cop a Barcelona l'any 1957. Va exposar a la sala de l'Ateneu, a les Galeries Laietanes i a la Sala Dalmau. El 1959, amb vint-i-cinc anys s'establí a Madrid, on freqüentà el Círculo de Bellas Artes. El 1960 exposà a la galeria Fernando Fe. Arran de la seva estada a Madrid (on resideix encara actualment), es començà a dedicar a l'escultura, sent aquesta faceta una de les més destacades de l'artista.
L'any 1963 va participar en l'Exposició Nacional d'Arts Plàstiques i fou a partir d'aquest moment que les exposicions començaren a succeir amb regularitat, algunes a destacar són les Bienals de São Paulo (Brasil, 1969 i 1974), Middelheim (Bèlgica, 1969), Rijeka (Iugoslàvia, 1980) i Nicea (Grècia, 1985).
Va il·lustrar llibres de bibliofilia amb la tècnica del gravat. Estruga dissenyarà els nous vestits, estris, accessoris i imatge gràfica del Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú que s'estrenaran a la Festa Major de l'any 2016.
La seva obra es pot trobar al Museu d'Art Contemporani d'Eivissa, de Managua (Nicaragua), Smithsonian Institute dels Estats Units, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, entre d'altres.
