Pintors Catalans (Amadeu Fontanet i Clec)

Manresa, Bages, 1907 - Barcelona, 1982. Fou un pintor català. La seva obra és de marcada temàtica paisatgística, i ha traslladat al llenç nombrosos indrets de Catalunya amb un llenguatge i sensibilitat propis. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi a títol pòstum.

Pintors Catalans (Sefa Figuerola)

Valls (Tarragona), 1948. Es una artista i activista cultural catalana. Estudia a l’Escola Taller d’Art de la Diputació a Tarragona durant els anys 1970 a 1975. Allí va tenir com a professors Ramon Ferran, Lluís Saumells, Magda Folch, Tomàs Olivar i Mariano Rubio. El 1975 va revalidar els seus estudis a l’Escola d’Art Ciutat de Balaguer, on va obtenir el diploma d’arts gràfiques. Durant els anys 1977 i 1978 va estudiar gravat amb Ramon Ferran i Jordi Secall. L’any 1977 s’integra al grup de Teatre del Principal de Valls, treballa en els decorats i dissenya vestuaris, alguns programes i cartells. A partir de 1981 i durant uns quants anys col·labora amb la crítica d’art Quaderns de Vilaniu i l'any 1997 obté la llicenciatura en història de l'art per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Participa com a documentalista en el llibre d’Antonio Salcedo L’art del segle XX a les comarques de Tarragona (2001) i és comissària amb Jordi París de l’exposició “L’Art a Valls de la postguerra en l'actualitat” al Museu de Valls (2003). Col·labora amb el Cine Club de Valls, sobre el qual ha publicat una primera aproximació històrica. Malgrat la seva àmplia informació i el domini assolit, Sefa Figuerola ha mostrat molt poques vegades en públic les seves obres, i quan ho ha fet ha estat en mostres col·lectives. Hi ha un tema essencial en el seu treball: la dona. Ella és la protagonista dels seus gravats, de les seves pintures i dels seus dibuixos. Totes elles són figures amb clares reminiscències de l’època blava de Picasso.

Pintors Catalans (Alfred Figueras i Sanmartí)

Sant Fruitós de Bages (Barcelona), 1898 - Barcelona, 1980. Fou un pintor i gravador català. La família Figueras vivia del conreu de les terres i d'una botiga familiar. Quan el pintor va fer els 14 anys, van anar a viure a Barcelona perquè el pare havia comprat una botiga important a la capital catalana.

Des de molt jove Alfred Figueras va mostrar el seu interès per dedicar-se a l'art, i amb aquesta intenció, l'any 1917 inicia els seus estudis a l’Escola de Belles Arts de la LLotja amb el pintor Francesc Labarta de mestre. Per aquestes dates Alfred Figueras entra en contacte amb l’impressionisme i el cezannisme gràcies a l’Exposició d’Art Francès celebrada a Barcelona, que influiran enormement en la seva creació artística. Freqüentà el grup d'Els evolucionistes en l'esfera estètica del noucentisme i, influït per Cézanne i pels fauvistes, desenvolupà una obra personal, construïda i de colors austers. Temàticament hi dominen els paisatges urbans, els interiors amb figures i els temes arabitzants. L’any 1921 forma amb alguns companys l'agrupació artística coneguda com a Saló Noucentista.

L’any 1924  acaba els seus estudis i marxa a París, que en aquell moment és el centre mundial de la pintura i els nous corrents artístics. Allà coneixerà més a fons l’obra dels pintors postimpressionistes com Cézanne, Van Gogh i Gauguin, així com artistes cubistes. Comença a relacionar-se amb pintors de renom com Picasso, Miró, Clarà i Pruna.

Amb l'arribada de la dictadura militar de Primo de Rivera, Figueras s’exilia a Alger des del 1925 al 1930, juntament amb l’escultor Rafael Tona, on fundaren l’Acadèmia Arts. Durant els anys d'exili en aquesta ciutat colonial comença a relacionar-se amb escriptors com Gabriel Audisio, Albert Camus i amb l'arquitecte Le Corbusier. També coneixerà Alba Valls, una noia de Sant Feliu de Guíxols que es convertiria en la seva muller.

L’any 1931, proclamada la Segona República, Alfred Figueras retorna a Sant Fruitós de Bages, on viurà durant la Guerra Civil i on, cap al 1934, construirà una casa dissenyada pel seu amic Le Corbusier. Preocupat per la vida artística i cultural del seu entorn, Figueras va participar en diverses exposicions a Manresa i va presentar un projecte d’escola d'art a la capital del Bages. Casa seva era un centre on molts amics i joves es reunien per discutir, pintar o fer teatre.
A partir de l'any 1945 es va instal·lar de nou a Barcelona, on reprendrà la seva vida artística fent nombroses exposicions en diverses galeries d'art de la ciutat. El 1950 feu una estada al Marroc, convidat pel govern francès, i allà hi pintà una sèrie d'olis que van ser exhibits a la Sala Parés de Barcelona, on hi exposà regularment.
Al llarg de la seva vida, el pintor santfruitosenc va anar visitant freqüentment Mallorca, Eivissa, París, Provença i Algèria. En una d'aquestes estades, publica el llibre Images d’Alger, compost per 20 aiguaforts acompanyats de textos d’André Guidé.

Pintors Catalans (Agustí Ferrer i Pino)

Sitges (Barcelona), 14 de juliol de 1884 - Sitges (Barcelona), 2 de gener de 1960. Fou un pintor català. Des de petit demostrà una gran aptitud per al dibuix. Assistí a les classes de Llotja, on fou deixeble d'Agapit Vallmitjana, i freqüentà els ambients artístics barcelonins de tombant de segle. El 1907 es traslladà a Madrid amb la intenció de perfeccionar els seus coneixements pictòrics al Museu del Prado. Fascinat per les civilitzacions antigues a partir de 1909 viatjà molt i passà llargues temporades a Itàlia, el nord d'Àfrica i França. Durant aquest periple decorà una nau de l'església de Sant Jaume de Montserrat, a Roma, El Teatro de la Zarzuela Española, a Orà, i diversos restaurants de Lió. De retorn a Espanya, on pràcticament ningú no el coneixia, la revista madrilenya La Esfera li dedicà un elogiós article que el feu sortir de l'anonimat (1914).
Placa Commemorativa a la casa on visqué Agustí Ferrer i Pino a la vila de Sitges

Instal·lat a Sitges, entre finals de 1915 i inicis de 1916, per encàrrec de l'administració de l'Hospital de Sant Joan, pintà sengles frescos a la capella i a l'escala principal de la institució, en els quals representà el tema bíblic de Salomé i el Baptista. Posteriorment decorà la boca de l'escenari del saló-teatre del Centre Obrer (1916; avui desaparegut), el cambril de la Verge del Vinyet (1919), el vestíbul de la casa de Correus (1926) i el presbiteri de l'ermita de la Trinitat (1929). La seva obra més important, però, fou la decoració de la façana i del saló-teatre del Casino Prado, que realitzà en diverses etapes entre 1921 i 1930. Fora d'aquí féu pintures murals a les esglésies de Sant Jaume de Moja (1927) i Sant Marçal de Castellet, a la capella dels pares de la Sagrada Família, a Vilafranca del Penedès, i al Restaurant Masdeu, a Barcelona (1932), entre altres.

Paral·lelament a l'elaboració d'aquests frescos, exposà en diverses sales d'art barcelonines, com ara la Sala Reig (1918), la casa d'antiguitats Malmedé (1925, en dues ocasions), les Galeries Dalmau (1926), la Sala Busquets (1929) i la Sala Parés (1930 i 1932). Prengué part, així mateix, en l'Exposició de Primavera organitzada per l'ajuntament de Barcelona (1922) i en les exposicions d'Art del Penedès que tingueren lloc a Vilafranca (1926), el Vendrell (1927) i Vilanova i la Geltrú (1929).

A Sitges, a més d'exposar a la Galeria d'Art i Lletres (1926) i al Pavelló de Mar (1929), intervingué en l'Exposició Històrica d'Art Sitgetà (1925) i en els certàmens artístics que anualment organitzava la Federació de Joves Cristians (1932- 1935). El 1918, a iniciativa del doctor Rafael Padrol i Milà, l'ajuntament adquirí el seu quadre La parella per a la Pinacoteca Local. Altrament, dissenyà el Drac, que fou estrenat per la Festa Major de 1922 (li va fer l'encàrrec l'aleshores alcalde Josep Planes i Robert, que anteriorment ja li havia encomanat les pintures amb la il·lustració, col·laborant de manera periòdica a la revista L'Amic de les Arts i als setmanaris La Punta i Gaseta de Sitges. 

Després de la guerra exposà al Salón Dardo, de Madrid (1944), i a les Galeries La Xarmada, de Sitges (1944-1948); el catàleg de l'exposició de 1946, on es pogueren veure les teles pintades a Mallorca l'any anterior, fou presentada per César González-Ruano.

Artista independent i excel·lent dibuixant, Ferrer sabé plasmar amb personalitat pròpia tots els temes que tractà: paisatges, escenes de platja i barques, retrats, bodegons i figures. Els quadres sobre Sitges, els seus entorns (Les Pruelles, la Trinitat, can Pere Mestre, etc.) i la Festa Major ocupen un lloc preeminent dins la seva obra. Com a retratista no es conformà en reproduir amb fidelitat l'aspecte físic dels personatges, ans aconseguí mostrar-ne la psicologia, ja fossin prohoms il·lustres (Bartomeu Carbonell i Batlle, Bonaventura Julià i Masó) o figures populars (Pep Capelles, l'avi Terradeus)

Va morir a Sitges el 2 de gener de 1960, als setanta-cinc anys d'edat. Quatre mesos després, el consistori presidit accidentament per Josep Ferret i de Querol acordà dedicar-li un carrer al sector de Terramar. L'estiu de 1962 es celebrà una exposició commorativa al Saló Blau de Maricel, i a principis de 1986, amb motiu del vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, el Grup d'Estudis Sitgetans organitzà una antològica en la qual es pogueren veure una cinquatena d'obres del pintor. Ferrer va viure molts anys en una casa del carrer de Sant Joan; actualment hi ha una placa ceràmica a la façana que recorda aquest fet.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve del Coll)

És una església de Llinars del Vallès (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici de planta de creu llatina amb nau única, absis poligonal i dues capelles laterals rebaixades respecte a la nau central. Les voltes són de creueria i es tanquen amb claus llises a les naus i esculpides a les capelles. A la façana hi ha una porta quadrada, flanquejada per petites columnes amb capitells i un arquitrau motllurat. L'arquivolta és d'extradós senzill, en forma de cornisa. La torre del campanar està formada per dos cossos, originàriament devia ser d'espadanya.

 

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Vilanova del Vallès)

És una església del municipi de Vilanova del Vallès (Vallès Oriental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici d'una sola nau amb dos trams i coberta amb volta apuntada. A l'esquerra té dues capelles laterals cobertes amb volta de creueria i sostingudes per mènsules figurades. A la dreta hi ha la capella de la Mare de Déu i està formada per dos trams tancada per una cúpula amb llanternes. El cor té balustrada i la volta de sota és de llunetes
El campanar és romànic llombard a la zona inferior i amb obertures d'arc apuntat a la zona superior, coronat per una balustrada de maó. La portada té dues pilastres amb capitells esqueixats i en el frontó hi ha una fornícula que aixopluga la imatge de Santa Quitèria i al seu damunt l'escut amb l'anagrama de Jesucrist i Maria i gravada la data de 1645. A la capella de la dreta hi ha el retaule de la Verge, realitzat el 1628 i daurat el 1648. La imatge central, de la verge del Roser, és moderna

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cristòfol de Lliçà)

És una església al municipi de Lliçà de Vall (Vallès Oriental) catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Existia un edifici romànic del qual es tenia constància documental des de l'any 1113. A la visita pastoral del 1421 es deia que la capçalera amenaçava ruïna. L'any 1594, el vicari general de Barcelona va donar permís per enderrocar l'edifici. Aquest es va acabar de construir entre els anys 1666-1669. Va ser reformat l'any 1756. Després de la Guerra Civil només van quedar els murs. Amb anteriorment a la Guerra Civil espanyola l'altar era barroc. El 21 de juliol de 1936, un escamot antifeixista de Granollers, va cremar l'Església, de la qual només varen quedar els murs. Es torna a reconstruir i el 31 de març de 1940 s'inaugura oficialment. L'altar actual és tríptic monumental realitzat a l'any 1979 pel pintor Raúl Capitani Blanchart. L'any 1989 va ser restaurat el campanar. La última reforma es va iniciar l'any 2006 per tal de treure el revestiment i restaurar la pedra original de les parets externes.

Edifici de nau única amb absis poligonal sostingut per dos contraforts. La nau té tres trams coberts amb volta de creueria amb claus esculturades. L'absis és cobert amb volta de creueria. El cor també és amb volta de creueria i té una balustrada de ciment. La porta és rectangular, els brancals estan decorats amb motius circulars i l'arquitrau amb motius rectangulars. El campanar quadrat té dos cossos, el primer arrebossat amb ciment i el segon de carreu. Les dimensions del campanar són 18'28 de llargada, 5'47 d'amplada x 8'94 metres alçada.
La pica baptismal presenta planta estrellada amb vuit puntes amb els segments entre arestes còncaus. Està coberta per una tapa metàl·lica. El peu és segmentat i treballat. Hi ha una inscripció il·legible.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià de Lliçà d'Amunt)

És l'església romànica parroquial del poble de Lliçà d'Amunt, pertanyent al terme municipal del mateix nom, al Vallès Oriental. És en el punt més enlairat de Lliçà d'Amunt, a la zona centra-occidental del petit nucli urbà d'aquest poble. És a migdia de Can Puig, a llevant de Can Molet i a ponent de l'Aliança. Edifici de tres naus, la central coberta amb volta apuntada i separada de les laterals per dos arcs de dues columnes. Absis semicircular cobert amb volta de mitja taronja, l'arc triomfal de mig punt. Al s. XVI es van afegir les capelles laterals. Del mateix temps és el campanar i el portal. La portada és rectangular i coronada per un frontó en forma de venera i representacions de caps esculpits. El campanar és una torre de dos cossos. El primer de paredat i el segon de carreus on s'obren arc apuntats, balustrada i gàrgoles. Mènsules situades a la nau lateral de la dreta, en el vèrtex de la volta d'aresta. En una d'elles es representa la figura d'un àngel fins a mig cos, a l'altra hi ha la representació d'un animal amb unes grans banyes corbades, i també la figura d'un àngel. Cal remarcar la decoració escultòrica d'elements arquitectònics a tot l'edifici: capitells decorats amb motius vegetals, clau de volta en el sotacor on es representa el colom de l'esperit sant, i els caparrons que apareixen a la portada.

D’origen romànic, comprovable no solament per ésser citada en documents sinó per les restes clares de romànic, fins i tot, de preromànic: finestres de l’absis decorades exteriorment amb elements de corda i de característiques pròpies del segle X. Segurament era més petita que ara: una sola nau de dos trams i l’absis. Al principi del segle XV, es va fer una primera reforma consistent a dotar-la de dues naus laterals. Al principi del segle següent es va fer una nova ampliació clarament renaixentista, sobretot visible en la porta. Se li va afegir un tram als peus (aleshores devia desaparèixer la portalada romànica) i el campanar. Un segle més tard es va ampliar pel cantó de migdia, i finalment el 1946 es va allargar notablement, desplaçant l’absis a llevant, tot aprofitant els elements antics, i construint al costat sud la sagristia. També en aquest última reforma es van substituir els pilars que separaven les naus per unes lleugeres columnes que oferien menys dificultats visuals

 

Pintors Catalans (Miquel Farré i Albagés)

Barcelona, 1901 - Barcelona, 1978. Pintor i acadèmic de Sant Jordi (1945).
Es formà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona —d’on fou catedràtic des del 1943—, a Florència i a Granada (1925-26). Es donà a conèixer fent un tipus d’aquarel·la sòlid i estructurat. Com a pintor de frescs fundà l’Escola Internacional de Pintura Mural, a Sant Cugat del Vallès, i té obres a diversos edificis civils i religiosos de Barcelona, Solsona, Mataró, Segòvia, etc. El 1974 decorà la cúpula de la capella de Sant Jordi del palau de la Generalitat, a Barcelona.

Pintors Catalans (Pere Falcó Golondrina)

Xerta (Tarragona), el 6 de juny de 1932 - Barcelona el 23 de maig de 2015. És un pintor català. De ben petit mostrà interès per l'escultura i el dibuix, amb els pocs recursos que tenia: modelar formes amb el fang que deixaven les avingudes de l'Ebre o dibuixar amb carbonets que quedaven del foc de casa. L'any 1946 la família aconseguí que li adjudiquessin una beca per estudiar a les Escoles Professionals Salesianes de Sarrià a Barcelona i l'any 1950, després d'obtenir el títol de mestre industrial en l'especialitat de Decoració, hi continuà treballant com a artesà. Al mateix temps, però, decidí continuar la seva formació artística a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona (La Llotja), on fou deixeble de Francesc Labarta. El 1952 ingressà a l'Acadèmia Baixas de Barcelona, centre considerat uns dels més destacats entre les institucions privades que es dedicaven a l'ensenyança de les arts plàstiques i que havia estat fundat per l'aquarelista Joan Baixas. L'any 1953 es féu soci del Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona i el 1956 obtingué el Primer Premi de Pintura del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1960 obtingué una beca d'estudi del Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona per ampliar estudis a París. Al 1961 obtingué el títol de professor de Dibuix a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i l'any 1972 es graduà en arts aplicades i Oficis Artístics a la Llotja de Barcelona.

L'any 1980 es llicencià en Belles Arts per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Entre els anys 1968 i el 1987, treballà simultàniament com a professor a l'Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona i també com a catedràtic de l'especialitat de dibuix a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. L'any 1985 es doctorà "Cum Laude" amb la tesi "Pedagogía del espacio interiorista". Fou vicedegà (1992-1998) i degà de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (1998 - 2001).

Pintors Catalans (Ethel Martí Estrada)

Tarragona 1943. És una artista catalana. Va estudiar a l'Escola Taller d'Art de Tarragona i posteriorment a l’Escola Massana de Barcelona. Assistí també a l'acadèmia Sanvisens de la mateixa ciutat, a les classes de Teresa Llàcer i també Magda Folch. Rep, per tant, una formació acadèmica dins d'una pintura tradicional. Realitza la seva primera exposició individual l'any 1973 a la Sala d’Exposicions del Sindicat d'Iniciativa de Tarragona. A partir d'aquí enceta la seva trajectòria que la du exposar a Bilbao, Algorta (Biscaia), Santander, Sóller (Mallorca), Eivissa, Galveston (Texas, EUA) i Barcelona. Per motius professionals la família es trasllada als Estats Units i al Canadà, on viu del 1968 a 1972. Durant aquests anys coneix la pintura del pop art, un moviment que l'interessa particularment, i també rep la influència dels primers artistes del grafit. Posteriorment retorna a Espanya i s'instal·la a Eivissa on conviu amb la pintura abstracta.

Cap al 2005, realitza una exposició anomenada “Així les veig”, en la qual dóna una visió molt personal de la ciutat de Tarragona. Són molts els artistes que pinten la ciutat. L'artista tria com a tema les escales de la ciutat, vistes amb uns enquadraments i formats particulars. Algunes d’aquestes escales fàcils d'identificar es troben al balcó del Mediterrani, la catedral, el Pretori, etc. El 2007 presenta a la Galeria Odena’s una nova sèrie que té com a tema central la cadira. Al mes de juny del 2009 el Centre d’Art de la Universitat EAFIT de Colòmbia va organitzar l’exposició “La silla: una obra de arte de uso cotidiano”. Al mes de novembre de 2014 presenta a la Galeria Eduard Virgili de Tarragona la mostra “El Caos de los Recuerdos”. El 29 de gener del 2016 va presentar la darrera exposició de caràcter antològic al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona, titulada “De l’A a la Z”. És una mostra que comprèn obres entre els anys 1990 i 2015.

Pintors Catalans (Òscar Estruga i Andreu)

Vilanova i la Geltrú (Barcelona), 1933. És un pintor i escultor català. També es dedica al dibuix, al gravat i a la ceràmica. Es formà a l'Escola Industrial de Vilanova i la Geltrú cursant estudis de peritatge industrial i va dissenyar durant un temps maquinària i utillatge agrícola. De manera simultània practicà el dibuix i la pintura amb gran talent. Assistí a les classes de Salvador Masana i Mercadé i a nivell local presentà alguna exposició a Galeries Rambles i dibuixos en premsa. Exposà per primer cop a Barcelona l'any 1957. Va exposar a la sala de l'Ateneu, a les Galeries Laietanes i a la Sala Dalmau. El 1959, amb vint-i-cinc anys s'establí a Madrid, on freqüentà el Círculo de Bellas Artes. El 1960 exposà a la galeria Fernando Fe. Arran de la seva estada a Madrid (on resideix encara actualment), es començà a dedicar a l'escultura, sent aquesta faceta una de les més destacades de l'artista.
L'any 1963 va participar en l'Exposició Nacional d'Arts Plàstiques i fou a partir d'aquest moment que les exposicions començaren a succeir amb regularitat, algunes a destacar són les Bienals de São Paulo (Brasil, 1969 i 1974), Middelheim (Bèlgica, 1969), Rijeka (Iugoslàvia, 1980) i Nicea (Grècia, 1985).
Va il·lustrar llibres de bibliofilia amb la tècnica del gravat. Estruga dissenyarà els nous vestits, estris, accessoris i imatge gràfica del Ball de Diables de Vilanova i la Geltrú que s'estrenaran a la Festa Major de l'any 2016.
La seva obra es pot trobar al Museu d'Art Contemporani d'Eivissa, de Managua (Nicaragua), Smithsonian Institute dels Estats Units, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, entre d'altres.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Palaudàries)

Es troba a l'extrem occidental del municipi de Lliçà d'Amunt, a tocar de Palau-solità i Plegamans. L'església és inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, al conjunt monumental que formen l'església, el cementiri i la masia s'anomena també Palau de Palaudàries o Masia de Palaudàries.
D'origen romànic, va tenir canvis importants al segle XV, XVI i XVIII que li han donat l'aspecte actual. L'església es va allargar l'any 1587 i reformar al s. XVIII. Tot i així, la torre del campanar respon a una tipologia medieval, és el cos més antic de l'edificació.

El temple està orientat a llevant, amb la porta d'entrada situada a migdia, a la qual s'accedeix a través del cementiri. L'església és d'una sola nau, amb dues capelles a la banda sud i una altra capella que queda sota la torre campanar, al mur nord. L'accés actual es fa per la porta d'arc de mig punt amb grans dovelles.
L'absis és pentagonal, cobert amb volta de creueria, amb mènsules decorades amb motius geomètrics. A la clau hi ha esculpida la imatge de Sant Esteve.

La porta d'accés a la sagristia és de pedra motllurada. A l'interior es conserva un aiguamans de pedra amb una carassa que treia aigua per la boca.
La volta de canó que cobreix la nau, el mur nord i una part del mur de ponent són encara vestigis de la primitiva edificació romànica. En alguns llocs de les parets de l'església es poden veure restes de pintures murals, que sembla que originàriament cobrien totes les parets de la nau.

El 1587 s'amplià l'església i s'aixecà la torre campanar de base rectangular i d'un sol cos, amb sis finestres d'arc apuntat a la part superior. Coronava la torre una petita cornisa motllurada, que actualment ha desaparegut.
Al segle xviii es va construir una torre-comunidor sobre la façana de ponent. Es tracta d'una torre de base quadrada feta de maó, amb una obertura rectangular en cadascun dels quatre costats. Des d'aquesta torre-comunidor el rector beneïa les collites i feia oracions per evitar les tempestes.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Esteve de Granollers)

És una església situada al centre del municipi de Granollers (Vallès Oriental). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Cal distingir quatre etapes estilístiques en la seva construcció: la preromànica, la romànica del s. XII, la gòtica del segle XV i la moderna del 1946. De les dues primeres esglésies no es conserva res, mentre que de la gòtica en resta el campanar. Per la part de l'exterior hi ha l'absis poligonal, la nau central (construïda amb formigó armat, paredat i maó) i grans finestrals- vidrieres. Per la part interior, tenim tres naus (la central, molt àmplia, i les laterals, molt estretes), cinc finestrals amb tres rosetons i la volta de creueria amb clau al centre.

La nau central té cinc trams de volta sobre arcs de formigó apuntats, mentre que les laterals corresponen a un baix cor allargat damunt d'elles. Es té constància també d'un gran rosetó modern als peus de l'església. El campanar té tres cossos: el primer, quadrat de paredat; una senzilla cornisa entre aquest i el segon. El segon és octogonal de paredat, amb una gàrgola a la part nord i una altra cornisa entre aquest i el següent cos. El tercer és octogonal, de carreu. Té vuit forats per a les campanes, arcs molt apuntats, decorats amb el timpà de trepanats i trilobulats. Al peu de la torre hi ha restes de l'arquivolta de l'antiga portada romànica
El Campanar de l'Església Parroquial de Sant Esteve de Granollers és una obra del municipi de Granollers (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. El campanar és l'única part que es conserva de l'església gòtica. Està format per tres cossos: el primer i més alt és de planta quadrada amb murs de paredat comú, el segon és de planta octogonal també de paredat i amb carreus a les cantonades. Pel que fa al tercer cos, separat del segon mitjançant una fina cornisa, es manté la planta octogonal amb murs de paredat carreuat, els buit de proporció vertical i arc lleugerament apuntat, amb traceria lobulada a l'intradós de l'arc. En la imposta de l'arrencada dels arcs també hi ha una cornisa. El conjunt està rematat per una coberta plana i coronat per una balustrada. Al capdamunt hi ha una estructura de ferro que suporta les campanes. La torre té 34 m d'alçada.