És un edifici religiós del municipi de Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Edifici religiós de paredat i façana arrebossada. La portada com la major part de la fàbrica és del segle XVI. Té un arc apuntat, format per fascicles de columnetes i les arquivoltes corresponents. Té dos pinacles i pilastres. Damunt l'extradós hi ha decoració amb cards, i en la clau un floró que corona el pinacle. Damunt la portada hi ha un ull de bou. Sota la teulada hi ha una sèrie d'arcs trilobats, del 1939. Corona la façana una creu moderna. El campanar té tres cossos i l'absis és poligonal.
El campanar té tres cossos, el primer és circular, com una torre militar, construït amb palets. El segon i el tercer són hexagonals, de carreus. En el tercer hi ha sis obertures d'arcs apuntats per a les campanes. El coronament és de merlets. El cos inferior prové del que era palau militar. Copia del retaule de Sant Pere Original any 1516 de Joan Gascó,reincorporat a l'Església Parroquial el 15 octubre 2016
És una església parroquial al municipi de Sant Esteve de Palautordera (Vallès Oriental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós de paredat i amb palets. A les parets exteriors del nord i sud hi ha restes d'arcuacions cegues que, sens dubte, juntament amb la paret on es troben, són restes de l'església del segle XI-XII. Té una portada del segle XVI amb raïms de columnes molt estilitzades i fust prim. El campanar té un sol cos, és quadrangular, molt massís, de gran superfície i poca alçada. Està coronat per merlets de maó i una piràmide quadrangular arrebossada amb ciment. S'alça damunt el creuer de l'església que es tanca amb quatre petxines que li serveixen de base. A l'interior solament hi ha una nau, el presbiteri i tres cossos. Originalment tenia tres absis, però ara solament n'hi ha un.
La portada del segle XVI està decorada amb elements figuratius. En els capitells hi ha uns caps d'àngels amb llurs ales exteriors als dos costats. L'extradós es recolza en unes mènsules, una a cada costat. La de la dreta representa el cap de Sant Pere, la de l'esquerra el de Sant Pau. Sobre la clau hi ha un floró que serveix de coronament. A la capella esquerra hi ha una fornícula amb la imatge de Nostra Senyora de Gràcia, d'estil plateresc, del segle XVI.
Mataró, 14 d'octubre de 1884 - Barcelona, 17 de gener de 1958. Fou un artista polifacètic amb una obra molt vasta de variades tècniques, integrada per aiguaforts, olis, aquarel·les i dibuixos.
Els primers estudis artístics d'Estrany foren a l'escola d'Arts i Oficis de Mataró amb Josep Vinardell, els continuà a l'Acadèmia Baixas de Barcelona, on va conèixer a Joaquim Torres-Garcia i a Ismael Smith. Posteriorment, va continuar els estudis a l'Académie Julien de París i a Bèlgica, on coneixeria James Ensor, de qui rebria profitoses ensenyances.
Rafael Estrany, en la seva activitat artística, presentà més de 60 exposicions individuals, participà en col·lectives nacionals i internacionals a Mèxic, Panamà, Paris (Salon d'Automne)], Roma i itinerants a museus dels Estats Units d'Amèrica, Roma, Berlín, Viena, Londres, Venècia, Madrid.
Guardonat en nombroses exposicions nacionals de Madrid i a Catalunya, a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, per l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya i internacionals de Mèxic, i Panamà. El 1915 va obtenir una beca de la Dirección General de Bellas Artes de l'Estat.
Durant la Guerra Civil realitzà, junt amb Francesc Bas i Felix Clariana, una ingent tasca de salvament del patrimoni artístic, amb un total de més d'11 mil objectes a Mataró i a 14 poblacions del Maresme. Concretament a Llavaneres el febrer del 1937, després de discussió amb el Comitè revolucionari, salvaren 14 pintures d'un retaule de l'Església, de l'Ajuntament, un quadre de Lluís Masriera titulat Regina Pacis. El desembre del 1937 de l'Ajuntament salva una creu gòtica de plata i diversos objectes religiosos d'orfebreria. De Can Catà, diversos objectes. Acabada la guerra impulsà la creació del Museu Municipal de Mataró, inaugurat el 1942, i del que en fou director.
Fou director de l'Escola Municipal d'Arts i oficis i presidí diverses entitats mataronines, com la Societat Artístico i Literària, Associació de la Música, Orfeó Mataroní, realitzant una important tasca com a agent cultural. En la seva activitat docent procurà orientar l'alumne segons les tendències i personalitat del mateix alumne.
Mataró, 24 de juliol de 1923 - 31 de maig de 2013. És un pintor, fotògraf, cartellista, dibuixant, ex-librista i docent català.
El primer professor d'art fou el seu pare, l'artista-pintor i gravador Rafael Estrany i Ros (1884-1958). Fou alumne de l'Escola d'Arts i Oficis de Mataró i posteriorment estudià per a pèrit industrial a l'Escola Industrial de Barcelona, i es llicencià a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi de la Universitat de Barcelona. L'any 1992 va obtenir el títol de doctor en belles arts per la Universitat de Barcelona, amb la tesi doctoral L'art gràfic al noucentisme que després de la primera publicació va conèixer diverses reedicions. En reconeixement de la seva trajectòria, l'ajuntament de Mataró li va atorgar Medalla de la ciutat a títol pòstum el març 2014.
Fou professor de dibuix per l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, professor titular per concurs-oposició de l'Escola d'Arts i Oficis de Mataró, professor de l'Institut Politècnic Miquel Biada de Mataró des de la seva fundació el 1958 i en fou també sots-director i cap de departament. Professor de batxillerat a l'Institut de Mataró i Professor titular de la Universitat Politècnica de Catalunya a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona i l'Escola Universitària Politècnica de Mataró, de la qual fou cap d'estudis.
La seva obra es troba en múltiples murals exteriors i interiors per esgrafiat a Mataró, Argentona, Barcelona, Badalona, Caldetes, Calella, i Dosrius, i també ha realitzat murals interiors i decoració d'establiments comercials, amb diferents procediments pictòrics. La seva ciutat no sempre va respectar l'art mural i uns grans esgrafiats seus van ser destruïts durant obres de modernització. També ha participat i dirigit la fase final de la decoració de l'altar major de la Basílica de Santa Maria de Mataró. Com a grafista es poden trobar nombrosos treballs de disseny publicitari i de disseny industrial a encàrrec de diverses empreses.
És autor de nombrosos ex-libris. Membre durant tretze anys del Patronat del Museu Municipal de Mataró, d'on en fou director de la sala d'exposicions i de la seva activitat cultural, des de 1976 a 1982. Fou membre del Consell municipal del Patrimoni arquitectònic de Mataró o de la comissió que va realitzar la normativa arquitectònica del centre històric de Mataró. Era membre de la comissió del Nomenclàtor de Mataró i membre de la comissió per a la concessió de subvencions a entitats culturals mataronines
És un pintor i escultor català. La seva vocació d'artista es va despertar per influència del seu pare, Ramon Enrich, fabricant de gèneres de punt amb un talent autodidacte per al dibuix, per a la música i l'arquitectura. Això va fer que, des de petit, visqués un aprenentatge constant.
Han escrit sobre l'obra de Ramon Enrich autors com Narcís Comadira, Daniel Giralt Miracle, Luis Eduardo Aute o Anton Maria Espadaler.
Sant Gervasi, Barcelona el 1909 - Lliçà d'Amunt (Barcelona), el 1990. Fou pastisser, pintor i mecànic electricista. La seva família tenia una petita fàbrica de galetes (Galetes Rull) a Barcelona. De jove va compaginar els estudis de pintura a l'escola Massana amb la feina a la fàbrica familiar i l'afició per la mecànica i l'electricitat. Tingué una limitada producció pictòrica. Amb l'arribada de la Guerra Civil Espanyola fou mobilitzat i va servir l'exèrcit republicà com a mecànic en les divisions motoritzades. Al final de la guerra es retirà a França amb el seu regiment on va ser internat al camp d'Argelers. Amb la caiguda de França i donat que no tenia antecedents polítics ni havia entrat en combat va decidir tornar a Espanya on fou traslladat a camps de presoners a Burgos i Vitòria. Després de ser alliberat tornà a Barcelona on es casà amb Enriqueta Guindulain i Pau amb la que tingué una filla: Leonor Rull i Guindulain.
Liquidat el patrimoni familiar durant el conflicte inicià l'ofici de mecànic electricista a Barcelona treballant primer en la reparació elèctric d'automòbils i especialitzant-se després en aparells de ràdio i els primers televisors a Barcelona.
És una capella al nucli de Mollerussa (Pla d'Urgell) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una petita església entre mitgeres d'arrel renaixentista com ho explica la porta i una làpida de la primitiva capella. La zona absidal de planta rectangular, sembla inspirar-se de l'arquitectura preromànica. Això és amb una mena d'arc triomfal o escenari teatral aixecat considerablement respecte al sòl de la nau constituït per una triple arcada (recorda la iconòstasi preromànica), separat per tant la zona cultual de la nau. A l'arcada del mig hi ha la imatge venerada de Sant Isidor, d'alabastre. És una escultura del segle XVII, destruïda a la Guerra Civil Espanyola i restaurada posteriorment. Un tram d'escales laterals facilita l'accés i la circulació entrant l'espai del sant patró
Damunt la porta hi ha col·locada una làpida del segle XVIII on hi diu textualment " el eminentísimo senyor cardenal Aldobrandini concede cien días de indulgencia rezando un Pater Noster y Ave María delante de esta imagen de san Isidoro mártir. A 22 de mayo de 1731". Es refereix al cardenal Alessandro Aldobrandini, nunci del Papa entre 1720 i 1731. La imatge d'alabastre de sant Isidori, d'estil renaixentista, segons la tradició va ser portada de Venècia per un soldat mollerussenc. Destruïda l'any 1936, va ser restaurada a partir dels trossos originals l'any 1977. La Capella de Sant Isidori està ubicada a la Plaça major no té data de construcció exacta i aixecada, per voluntat popular, per regraciament d'algun fet remarcable de la població.la seva ubicació era fora de l'emmurallat defensiu de poblacio.
L'ermita de Sant Bonifaci es troba al municipi de Vinaixa, a 6,5 km del nucli urbà i gairebé al terme municipal dels Omellons. És inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. D'estructura gòtica i reformada posteriorment, sembla que al segle XIV ja estava construïda, però la relíquia de Sant Bonifaci no va arribar a Vinaixa fins al 13 de maig del 1682.
És de planta rectangular, d'una sola nau. Els murs exteriors estan treballats amb pedra i fang deixats a la vista. Els carreus són de grans dimensions, irregulars i disposats en filades. Tan sols estan ben escairats la llinda i els muntants de les portes d'accés, situades de costat que tenen com a únic ornament una composició de rajoles amb la imatge del sant. A sobre hi ha un òcul i coronat per un campanar d'espadanya. La coberta és a dues aigües feta d'embigat de fusta i teula àrab. Els murs de l'interior són policromats i el paviment, de rajola vermella rústica
És una església situada a Arties, en el municipi de Naut Aran (Vall d'Aran), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola planta dividida en quatre trams marcats per quatre pilars a banda i a banda de la nau; la nau és d'arc apuntat. La zona dels absis, el presbiteri i els dos primers trams de la nau presenten volta de creueria mentre que els dos restants (direcció W) tan sols mostren forma de volta lleugerament apuntada. La raó d'aquesta diferenciació rau en l'esfondrament de la nau en aquests últims trams tal com senyalen les arrancades dels arcs corresponents a les columnes que sostenen aquest trams. El darrer arc apuntat emmarca el mur de ponent i és en aquest sector on es distingeixen els únics vestigis romànics que conserva l'església; aquests es concreten en les columnes (formades per superposició de tambors de la mateixa mida i forma semicircular) i en resolució estilística de la finestra oberta al mur de ponent (constituïda per tres arcs de mig punt en degradació que es desenvolupen de forma contínua fins als muntants). La portalada està ubicada al mur de migdia consta de tres arcs apuntats en degradació, sense cap element que destorbi la continuïtat fins als muntants. A l'arc de l'entrados i podem veure un guardapols. Els arcs estan formats per dovelles que agrupen horitzontalment tot el conjunt.
A la façana oest hi tenim una finestra que podria ser d'època romana tardana, consta de tres arcs de mig punt en degradació, tots ells adovellats i sense cap element que talli la continuació fins als muntants. Com a únic element de decoració observem un arc extradòs en el que s'observa un escacat.
A l'angle SO hi trobem el campanar, de planta quadrada octogonal i de tres pisos. L'arranc sembla correspondre a una construcció, derruïda en el seu moment, i que no correspon a la continuació del campanar. Tampoc és clar el trobament del campanar amb la paret oest de l'església. Com a únics elements decoratius destaquem uns frisos que marquen la separació dels tres pisos.
És una església amb elements romànics i gòtics de Naut Aran (Vall d'Aran) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església és de planta rectangular, amb una nau i coberta de fusta a dues vessants, sense contraforts. La porta d'accés al mur nord, adovellada i carreus blaus de marbre.
De l'època més primitiva conserva un original campanar; torre rematada per una doble obertura amb arcs ultrapassats. Conserva un retaule que barreja la pintura i l'escultura, de dos èpoques diferents (segle XII i segle XVII). La imatge de l'àngel, possiblement Sant Miquel, és romànica
Barcelona, 1862 - Barcelona, 1944. Pintora, especialitzada en projectes de brodats i blondes. Fou pensionada a Roma per l’Acadèmia de Sant Jordi (1886-87 i 1887-88). Fou professora auxiliar de l’escola de Llotja de Barcelona. Vídua del pintor Francesc Guasch i Homs, llegà els seus béns (1929) a l’escola de Llotja instituint la Fundació Guasch-Coranty.
Mataró, 1955. És una pintora catalana nascuda a Mataró. Biòloga de formació, paral·lelament segueix els estudis de pintura amb els pintors Pablo Mañé i Josep Maria Martínez Lozano. L'any 1980 comença a exposar la seva obra amb el grup Taller Pablo Mañé de Mataró, i obté el primer premi de pintura de la Vila de Tordera. L'any següent realitza la seva primera exposició individual al Museu Comarcal del Maresme a Mataró.
D'aleshores ençà ha exposat de forma ininterrompuda a galeries, museus, fundacions, i centres d'art de tot Catalunya (Galeria Comas de Barcelona, Galeria Anquin's de Reus, Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona), l'estat espanyol (Galeria de Arte Durán de Madrid, Galería de Arte Aitor Urdangarín de Vitòria, Caja Círculo de Burgos), Andorra (Centre Cultural Lauredià, Galeria M9), França (XXI Salon Internacional des Arts de Buxières, Salon Internacional du Val d'Or de Saint Amand, Barclays Bank de París),[9] Alemanya (JID & Planung de Wiesbaden), Dinamarca (Gallerie Rasmus de Copenhague, Gallerie Jul d'Odense, Gallerie Munken de Lokken, Grenen Museum de Skagen), Bèlgica (Linerat, Fira d'art de Gant), Holanda (Open Art Fair d'Utrecht), Singapur, Algèria (Col·lectiva “La Mediterranée qui nos uni“, a l'Instituto Cervantes), Miami (Galeria Torres) o Nova York (Nour Foundation, Galeria Art & Framing)
El Masnou, Maresme, 12 de maig de 1917 - París, 1962. Fou un pintor català. Tingué com a mestre el pintor masnoví Rogelio López Fernández. Va viatjar molt i va pintar al Maresme, la Costa Brava, Mallorca, França, Holanda, Dinamarca i Alemanya. Els vuit darrers anys de la seva vida va viure a París.
La seva pintura era nerviosa i enèrgica, amb tendència a l'accentuació estructural, jugant amb tonalitats opaques i pinzellada d'empastament gruixut. Sobretot va pintar paisatges i aspectes urbans pocs coneguts dels llocs que descobria en les seves visites, com ara carrerons, tanques i portes antigues. També va fer algunes natures mortes.
Al Masnou hi té dedicat un carrer anomenat "Carrer del Pintor Domènech Farré". Al carrer hi va haver entre 1955 i 2008 la fàbrica tèxtil Dogi, fundada pel germà del pintor, Josep Domènech Farré, i la seva esposa Concepció Giménez Alsina.
Girona, 1904 - Châteaudun (Francia), 1971. Fou un pintor català exiliat a França. Els seus pares eren artistes: Josep Diví, professor a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, i Dolors Beyras, pintora de teles. Ell va entrar a l'Escola a Barcelona als 13 anys i va aconseguir el seu diploma sense gaire esforç, demostrant grans dots per la línia, la forma i el color. Va començar a viure professionalment de la pintura fins a 1936, quan esclatà la Guerra Civil espanyola i fou mobilitzat a l'exèrcit republicà com a cartògraf de cavalleria.
El 1939 va acabar la guerra i va haver d'emprendre el camí de l'exili cap a França. El 1940 es va establir a Châteaudun, al departament d'Eure i Loir, i es va casar amb Germaine Crépeau. Allà va instal·lar el seu taller i va produir la part més interessant de la seva obra. El 1968 va caure malalt però va continuar pintant fins a la seva mort, tres anys més tard.
Va establir uns lligams molt forts amb la seva vila d'adopció. A la seva mort, la vídua va fer donació de 21 quadres perquè fossin repartits per les escoles de la població. De fet, una d'elles s'anomena Col·legi Tomàs Diví, en honor seu.
