És una església situada a Arties, en el municipi de Naut Aran (Vall d'Aran), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola planta dividida en quatre trams marcats per quatre pilars a banda i a banda de la nau; la nau és d'arc apuntat. La zona dels absis, el presbiteri i els dos primers trams de la nau presenten volta de creueria mentre que els dos restants (direcció W) tan sols mostren forma de volta lleugerament apuntada. La raó d'aquesta diferenciació rau en l'esfondrament de la nau en aquests últims trams tal com senyalen les arrancades dels arcs corresponents a les columnes que sostenen aquest trams. El darrer arc apuntat emmarca el mur de ponent i és en aquest sector on es distingeixen els únics vestigis romànics que conserva l'església; aquests es concreten en les columnes (formades per superposició de tambors de la mateixa mida i forma semicircular) i en resolució estilística de la finestra oberta al mur de ponent (constituïda per tres arcs de mig punt en degradació que es desenvolupen de forma contínua fins als muntants). La portalada està ubicada al mur de migdia consta de tres arcs apuntats en degradació, sense cap element que destorbi la continuïtat fins als muntants. A l'arc de l'entrados i podem veure un guardapols. Els arcs estan formats per dovelles que agrupen horitzontalment tot el conjunt.
A la façana oest hi tenim una finestra que podria ser d'època romana tardana, consta de tres arcs de mig punt en degradació, tots ells adovellats i sense cap element que talli la continuació fins als muntants. Com a únic element de decoració observem un arc extradòs en el que s'observa un escacat.
A l'angle SO hi trobem el campanar, de planta quadrada octogonal i de tres pisos. L'arranc sembla correspondre a una construcció, derruïda en el seu moment, i que no correspon a la continuació del campanar. Tampoc és clar el trobament del campanar amb la paret oest de l'església. Com a únics elements decoratius destaquem uns frisos que marquen la separació dels tres pisos.
És una església amb elements romànics i gòtics de Naut Aran (Vall d'Aran) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església és de planta rectangular, amb una nau i coberta de fusta a dues vessants, sense contraforts. La porta d'accés al mur nord, adovellada i carreus blaus de marbre.
De l'època més primitiva conserva un original campanar; torre rematada per una doble obertura amb arcs ultrapassats. Conserva un retaule que barreja la pintura i l'escultura, de dos èpoques diferents (segle XII i segle XVII). La imatge de l'àngel, possiblement Sant Miquel, és romànica
Barcelona, 1862 - Barcelona, 1944. Pintora, especialitzada en projectes de brodats i blondes. Fou pensionada a Roma per l’Acadèmia de Sant Jordi (1886-87 i 1887-88). Fou professora auxiliar de l’escola de Llotja de Barcelona. Vídua del pintor Francesc Guasch i Homs, llegà els seus béns (1929) a l’escola de Llotja instituint la Fundació Guasch-Coranty.
Mataró, 1955. És una pintora catalana nascuda a Mataró. Biòloga de formació, paral·lelament segueix els estudis de pintura amb els pintors Pablo Mañé i Josep Maria Martínez Lozano. L'any 1980 comença a exposar la seva obra amb el grup Taller Pablo Mañé de Mataró, i obté el primer premi de pintura de la Vila de Tordera. L'any següent realitza la seva primera exposició individual al Museu Comarcal del Maresme a Mataró.
D'aleshores ençà ha exposat de forma ininterrompuda a galeries, museus, fundacions, i centres d'art de tot Catalunya (Galeria Comas de Barcelona, Galeria Anquin's de Reus, Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona), l'estat espanyol (Galeria de Arte Durán de Madrid, Galería de Arte Aitor Urdangarín de Vitòria, Caja Círculo de Burgos), Andorra (Centre Cultural Lauredià, Galeria M9), França (XXI Salon Internacional des Arts de Buxières, Salon Internacional du Val d'Or de Saint Amand, Barclays Bank de París),[9] Alemanya (JID & Planung de Wiesbaden), Dinamarca (Gallerie Rasmus de Copenhague, Gallerie Jul d'Odense, Gallerie Munken de Lokken, Grenen Museum de Skagen), Bèlgica (Linerat, Fira d'art de Gant), Holanda (Open Art Fair d'Utrecht), Singapur, Algèria (Col·lectiva “La Mediterranée qui nos uni“, a l'Instituto Cervantes), Miami (Galeria Torres) o Nova York (Nour Foundation, Galeria Art & Framing)
El Masnou, Maresme, 12 de maig de 1917 - París, 1962. Fou un pintor català. Tingué com a mestre el pintor masnoví Rogelio López Fernández. Va viatjar molt i va pintar al Maresme, la Costa Brava, Mallorca, França, Holanda, Dinamarca i Alemanya. Els vuit darrers anys de la seva vida va viure a París.
La seva pintura era nerviosa i enèrgica, amb tendència a l'accentuació estructural, jugant amb tonalitats opaques i pinzellada d'empastament gruixut. Sobretot va pintar paisatges i aspectes urbans pocs coneguts dels llocs que descobria en les seves visites, com ara carrerons, tanques i portes antigues. També va fer algunes natures mortes.
Al Masnou hi té dedicat un carrer anomenat "Carrer del Pintor Domènech Farré". Al carrer hi va haver entre 1955 i 2008 la fàbrica tèxtil Dogi, fundada pel germà del pintor, Josep Domènech Farré, i la seva esposa Concepció Giménez Alsina.
Girona, 1904 - Châteaudun (Francia), 1971. Fou un pintor català exiliat a França. Els seus pares eren artistes: Josep Diví, professor a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, i Dolors Beyras, pintora de teles. Ell va entrar a l'Escola a Barcelona als 13 anys i va aconseguir el seu diploma sense gaire esforç, demostrant grans dots per la línia, la forma i el color. Va començar a viure professionalment de la pintura fins a 1936, quan esclatà la Guerra Civil espanyola i fou mobilitzat a l'exèrcit republicà com a cartògraf de cavalleria.
El 1939 va acabar la guerra i va haver d'emprendre el camí de l'exili cap a França. El 1940 es va establir a Châteaudun, al departament d'Eure i Loir, i es va casar amb Germaine Crépeau. Allà va instal·lar el seu taller i va produir la part més interessant de la seva obra. El 1968 va caure malalt però va continuar pintant fins a la seva mort, tres anys més tard.
Va establir uns lligams molt forts amb la seva vila d'adopció. A la seva mort, la vídua va fer donació de 21 quadres perquè fossin repartits per les escoles de la població. De fet, una d'elles s'anomena Col·legi Tomàs Diví, en honor seu.
És l'església parroquial d'Arròs, municipi de Vielha e Mijaran (Vall d'Aran), protegida com a bé cultural d'interès local. Església d'una sola nau amb volta d'aresta i amb el final d'absis quadrat. Té també un campanar de planta i cos octogonal adosat al mur de ponent de l'església d'Arròs; consta de sis pisos cada un d'ells delimitats exteriorment per un fris.
Els darrers dos pisos tenen obertures per cada una de les cares. Conserva una pica baptismal de 1,8 m d'alçada total, de marbre blanc, sense decoració excepte dues petites motllures. El pedestal es recolza sobre una base de tipus àtic.
Pica baptismal composta per cubeta,peu i base.La cubeta de no gaires dimencions presenta una decoració en baix relleu tot representant motius vegetals ( la típica tija que volteja tot el perímetre); el peu està decorat de dalt a baix per unes estries en baix relleu que s'eleven en espiral.Per últim la base té forma quadrada i de gruix pla. Hi ha també una talla gòtica de la Mare de Déu d'Arròs, que abans era policromada però que el mal estat de conservació li ha fet perdre la policromia
És una església d'origen romànic del segle xi, situada a la part alta del nucli urbà d'Escunhau, del municipi de Vielha e Mijaran, a la Vall d'Aran. Exerceix d'església parroquial, amb advocació a Sant Pere, i forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici d'origen romànic, dels segles XI i XII, que ha estat però reedificat diverses vegades. Està format per una nau asimètrica amb finestrals gòtics, amb el sostre pla i transsepte amb volta de creueria, perllongada per la capçalera a l'època gòtica, moment quan també fou substituït l'absis semicircular per una construcció rectangular molt més espaiosa, a la qual li fou afegida posteriorment la sagristia. Al segle XVII es bastí, adossat al mur de ponent, el campanar de torre coronat per una cornisa vuitavada
És un edifici religiós situat a la part baixa de l'entitat municipal descentralitzada de Gausac, del municipi de Vielha e Mijaran. Exerceix d'església parroquial, està dedicada a Sant Martí de Tours i forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església, gòtica amb presència d’elements constructius pertanyents a les darreries del romànic, és una de les més notables de la Vall d'Aran.
S’articula en una nau coberta amb volta d'aresta, de tres trams amb capelles laterals, i absis poligonal cobert amb volta de racó de claustre. L'element arquitectònic més destacat el campanar, del segle xv, de planta vuitavada i tres pisos amb obertures per a les campanes al superior, i una coberta piramidal de llicorella, conformant una torre gòtica fortificada que devia haver tingut un ús defensiu. El cos inferior del campanar, de planta quadrada, forma un atri d'entrada al temple, amb volta de nervadura, que dóna pas al portal, format per un seguit d'arquivoltes en degradació d'arc apuntat.
A l'interior es conserven dues piques romàniques; una beneitera semicircular encastada al mur i decorada amb estilitzacions vegetals de poc relleu i un cordó trenat a la part inferior, i una pica baptismal, emparentada estilísticament amb les de Vielha, Begós, Escunhau o Betlan, entre d'altres de la vall. La iconografia de la pica se centra en motius de figuració humana completats amb un ritme ondulant d'origen vegetal –tiges i fulles–, amb la inclusió d'estels de cinc i sis puntes. La presència de motius com la flor de lis, d'influència francesa, o la permanència de figures arcaiques més enllà del segle xii, situa aquesta peça cronològicament entre els segles XII i XIII. A un dels contraforts meridionals del presbiteri hi ha un fragment d'estela funerària romana, un bloc de marbre blanc amb una motllura de tipus clàssic a un dels extrems
És una església amb elements romànics i gòtics de Vielha e Mijaran (Vall d'Aran) protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'una sola nau de sostre molt alt, avui cobert per un empostissat, encara que originàriament aniria coberta per una volta d'aresta. Conserva l'absis semicircular (amb cornisa superior en pedra tosca) i un profund presbiteri amb un arc triomfant molt apuntat. El campanar, situat a l'angle nord-occidental, és obra moderna o molt transformada, excepte el pis inferior on existeixen uns dipòsits destinats a guardar els delmes en oli i gra. A l'extrem de llevant hi ha situada una espadanya.
Hi ha una pica baptismal de marbre, molt ben treballada i decorada amb tres estretes franges paral·leles cordades a la part inferior del recipient. El pedestal està format per un fust voltat de columnetes. La base de grans dimensions és circular i està decorada amb una filera de semiesferes en relleu. Les seves mides són d'1 m de diàmetre i 65 cm d'alçada del recipient. El pedestal, amb la part inferior actualment soterrada per la tarima, fa 50 cm d'alçada. Hi ha una pica beneitera encastada a la paret, amb forma de petxina, que neix d'unes motllures de tipus clàssic. Fa 30 cm d'alçada i 65 cm d'ample. A l'absis central hi ha restes de pintures murals, del segle XVII. Estan en molt mal estat de conservació i no són de gran qualitat.
Perpinyà, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 18 d'agost de 2014. Fou una pintora nordcatalana. Estudià a Barcelona i a Sant Cugat del Vallès, on des d'aleshores hi va residir i hi va aprendre l'art de la tapisseria amb Carles Delclaux. Durant la guerra civil espanyola es traslladà a Marsella i va acabar l'aprenentatge amb Bernad Dorival, Conservador del Museu d'Art Modern de París.
La seva pintura va derivar de l'Impressionisme i va destacar per la calidesa de les entonacions. Els seus temes preferits foren el paisatge i la natura morta, però també realitzà tapissos de natura abstracta. El 1998 fou guardonada amb la Creu de Sant Jordi. Va viure durant 60 anys a Valldoreix. Durant l'últim any, la ciutat de Sant Cugat li va retre un homenatge amb diverses exposicions i la instal·lació del tapís Vibracions al vestíbul de l'ajuntament
Manresa, Bages, 1956. És un pintor i aquarel·l·lista. De família vinculada a l'Art i a l'Artesania. Va ser un pintor precoç. Estudis a l'Escola Massana de Barcelona. La seva obre és coneguda arreu de l'Estat i a tot Europa i Amèrica. Ha obtingut infinitat de guardons entre ells una vintena de primers premis
Barcelona, 20 de maig de 1862- Barcelona, 28 de gener de 1946. Fou una artista polifacètica: autora teatral, compositora i pintora catalana, de pare francès qui també va escriure poesia i teatre. Va escriure Els caçadors furtius (1931), Una venjança com n'hi ha poques (1931), i el text i la música de diverses sarsueles i de cançons. Va estar casada amb el també artista Santiago Rusiñol.
Una part de l'obra de Lluïsa Denís (quadres i dibuixos) la trobem al Museu de Cau Ferrat de Sitges, escenari de diverses festes de caràcter modernista entre els anys 1892 i 1899 i que va ser cedit a la ciutat l'any 1932, un any després de la mort de Rusiñol, tal com posava al seu testament.
Entre la seva obra trobem les peces teatrals Els caçadors furtius : comèdia en un acte i dos quadros (1931), Una venjança com n'hi ha poques : tragèdia en un acte (1931); i un recull de 12 cançons alegres amb un caràcter una mica picant i amb aires de cuplet que porta el nom de L'alegre cantaire
Tortosa (Tarragona) 1918-2001. També anomenada Manolita Delsors, va ser una pintora tortosina. Aquesta artista sobresurt en la dècada dels quaranta i començament dels cinquanta, però posteriorment desapareix de forma sobtada. La primera notícia que es coneix sobre Manuela Delsors és la seva participació en l’exposició d’artistes tortosins a l'abril de 1941 en homenatge a Antonio Cervo i Agustín Baiges, assassinats durant la Guerra Civil. En aquesta exposició es donen a conèixer els seus retrats, dibuixos i natures mortes d'aquesta jove artista que la valoren com una jove promesa. Un any després, al mes d’octubre de 1942 Manolita Delsors presenta una mostra individual a la sala de la Biblioteca Popular de Tortosa: una de les obres exposades és Nostàlgia.
L'any 1945 Josep Maria Junoy presenta el catàleg de la seva primera exposició a Barcelona, on destaquen les grans dots de retratista en la seva breu carrera artística. En total, en aquesta exposició, mostra unes trenta obres: els retrats de la seva mare i la seva germana, natures mortes i figures. Cap al gener del 1946 presenta una mostra individual a la Sala Gaspar de Barcelona. En l'abril de 1948 presenta a la Galeria Argos de Barcelona una exposició en la qual mostra nombrosos retrats i que té una forta repercussió; en particular es destaca l'alta cotització de la seva obra. La darrera informació que es coneix d'aquesta pintora tortosina és del maig de 1951, quan exposa al Cercle Català de Madrid.
