Pintors Catalans (Honorat Borrassà)

Girona, ca.1424 - 1457, fou un pintor català, membre de la família d'artistes Borrassà.
Fill de Francesc Borrassà, Honorat fou un dels últims membres de l'obrador familiar. La seva germana, Caterina Borrassà, es va casar amb Joan Antigó, qui va continuar part de les feines de l'obrador. Ramón Solà I fou un dels deixebles del seu taller. Tant en les seves obres com en les Bernat Martorell es pot veure una influència conjunta.

Tot i no conservar-se moltes obres seves, la seva producció, conjuntament amb Joan Antigó, es troba ben documentada, i es va estendre des de Puigcerdà fins a Sant Feliu de Guíxols.
Algunes de les seves obres més conegudes són el retaule de Castelló d'Empúries, realitzat amb Antigó i una altres present a la col·lecció permanent del gòtic del Museu Nacional d'Art de Catalunya, també atribuïda a tots dos pintors, Sant Joan Baptista i sant Esteve, procedent del convent de sant Domènec de Puigcerdà.
El 2003, Francesc Ruiz i Quesada va atribuir a Antigó i Borrassà una Mare de Déu que va formar part d'una predel·la, avui al Metropolitan Museum of Art

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Jaume)

És una seu parroquial de Barcelona, situada al carrer de Ferran, número 28, de Barcelona. Ocupa l'església de l'antic convent de la Trinitat, que havia estat exclaustrada el 1835. L'església actual era la del convent dels Trinitaris, antiga església de la Trinitat, del segle XIV. L'església de Sant Jaume estava a prop, a la Plaça de Sant Jaume, des dels temps de l'arribada del cristianisme a Barcelona. Quan aquesta església va ser enderrocada el 1823, va traslladar-se la titularitat i la parròquia a l'edifici de la Trinitat, on encara és avui. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Santa Caterina)

Fou un convent dels dominics establert a Barcelona entre els segles XIII i XIX aproximadament en el que avui és el Mercat de Santa Caterina, al districte de Ciutat Vella, tot i que depassant-ne els límits. El temple acompanyat del convent fou un centre de formació dominicana i de devoció catòlica de primer ordre a la ciutat, essent comparable en les dimensions de la seva arquitectura a la mateixa catedral de Barcelona o a la de Santa Maria del Mar, d'existència coetània.

La majoria de descripcions històriques de l'edifici corresponen a finals de la primera meitat del s. XIX, fetes per Gaietà Barraquer i Roviralta, que al seu torn cita força treballs anteriors d'Andreu Avel·lí Pi i Arimon i els dibuixos i alçats fets per Josep Casademunt, o les descripcions de Jaime Villanueva en els seus volums del "Santa Catalina: Recopilación y ampliación de los borradores de la monografia de la iglesia y claustro del derruido Convento de Padres Dominicos de Barcelona", algunes d'aquestes ressenyes històriques han estat contrastades per troballes arqueològiques que han vingut a completar l'evolució arquitectònica del complex patida durant els seus sis segles d'existència més enllà de la descripció dels darrers temps que en fan les fonts històriques. Una part dels seus vestigis són visibles a l'Espai MUHBA Santa Caterina del Museu d'Història de Barcelona

Esglésies gòtiques de Catalunya (Catedral de Barcelona)

O també Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia és la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles xiii al xv al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana, d'estil neogòtic, és moderna (segle xix). L'edifici és Bé d'Interès Cultural i, des del 2 de novembre de 1929, Monument Històric Artístic Nacional.

La catedral està dedicada a la Santa Creu, la seva advocació principal, i a santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició cristiana, va sofrir el martiri durant l'època romana. La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La dedicació a santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral

Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de la Mare de Déu de la Victòria)

És una església amb elements romànics i gòtics de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És l'única part que s'ha conservat del desaparegut Palau Reial Menor, la seu de la comanda o convent de l’orde del Temple a Barcelona. és una església amb elements romànics i gòtics de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. És l'única part que s'ha conservat del desaparegut Palau Reial Menor, la seu de la comanda o convent de l’orde del Temple a Barcelona.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Basilica de la Mercé)

Basílica de la Mare de Déu de la Mercè, coneguda simplement com a Basílica de la Mercè, és una església d'estil barroc a la plaça de la Mercè, al Barri Gòtic de Barcelona. Es va construir entre 1765 i 1775, obra de l'arquitecte català Josep Mas i Dordal. Està dedicada a la Mare de Déu de la Mercè com a patrona de Barcelona, i és una de les esglésies més representatives de la ciutat comtal

Pintors Catalans (Honorat Borrassà)

Girona, 1424 - 1457 fou un pintor català, membre de la família d'artistes Borrassà. Fill de Francesc Borrassà, Honorat fou un dels últims membres de l'obrador familiar. La seva germana, Caterina Borrassà, es va casar amb Joan Antigó, qui va continuar part de les feines de l'obrador. Ramón Solà I fou un dels deixebles del seu taller. Tant en les seves obres com en les Bernat Martorell es pot veure una influència conjunta.

Tot i no conservar-se moltes obres seves, la seva producció, conjuntament amb Joan Antigó, es troba ben documentada, i es va estendre des de Puigcerdà fins a Sant Feliu de Guíxols.

Algunes de les seves obres més conegudes són el retaule de Castelló d'Empúries, realitzat amb Antigó i una altres present a la col·lecció permanent del gòtic del Museu Nacional d'Art de Catalunya, també atribuïda a tots dos pintors, Sant Joan Baptista i sant Esteve, procedent del convent de sant Domènec de Puigcerdà.

El 2003, Francesc Ruiz i Quesada va atribuir a Antigó i Borrassà una Mare de Déu que va formar part d'una predel·la, avui al Metropolitan Museum of Art.

Pintors Catalans (Ferrer Bassa)

També documentat com Jaume Ferrer Bassa, (Les Gunyoles (?)  1285 – Barcelona, 1348) fou un pintor i miniaturista de la Corona d'Aragó, on va treballar de forma intensa per a la cort d'Alfons el Benigne i Pere el Cerimoniós.

Ferrer Bassa va abandonar la inicial influència francogòtica i, com altres pintors de la Corona d'Aragó, va rebre tant la influència de l'escola florentina com de l'escola senesa, després d'entrar en contacte amb aquests moviments durant una estada a Itàlia. Se'l considera, junt amb el seu fill Arnau, el fundador del principal obrador d'italianisme pictòric a Barcelona i arreu de la Corona d'Aragó, sota l'impuls àulic de la cort del rei d'Aragó.
Els historiadors de començament del segle XX el van anomenar el "Giotto català". Hi ha dades de la seva biografia a les ciutats de Saragossa i Barcelona entre els anys 1324 i 1348, quan es creu que va morir de pesta junt amb el seu fill i deixeble Arnau Bassa.

Pintors Catalans (Arnau Bassa)

També anomenat mestre de Sant Marc, (c. 1320- Barcelona, 1348). Pintor gòtic català, fill i deixeble del també pintor Ferrer Bassa, amb qui va col·laborar en nombrosos treballs i amb qui va compartir la incorporació de les influències de l'escola senesa a la Corona d'Aragó.

Introductor a la seva pintura d'elements procedents de l'escola d'Avinyó, encara que definitivament es va decantar pel gòtic italianitzant, sent un dels màxims exponents d'aquest gènere a Catalunya.
Va començar la seva formació a finals dels anys 1330 i es deuria incorporar al taller del seu pare cap a 1340, força abans d'aparèixer documentat el 23 de febrer de 1345 quan va signar un conveni junt amb el seu pare i una escriptura de reconeixement. El 10 de novembre de 1346 Ferrer Bassa li va atorgar poders, uns documents que permeten conèixer la seva majoria d'edat, que en aquella època es situava als 25 anys.

Pintors Catalans (Bertomeu Baró)

Va ser un pintor actiu a la ciutat de València, documentat entre 1468, quan cobra per unes pintures fetes per a la catedral, i 1480. El seu estil està dins del corrent flamenc, introduït per Lluís Dalmau, encara que Baró va estar influït en la seua última etapa per la pintura italiana del quattrocento.Només en són conegudes dues obres: La Mare de Déu de la Llet amb donant de l'església Arxiprestal d'Ademús i La Mare de Déu amb ángels i donants del Museu de Belles Arts de Bilbao, encara que provinent de Burjassot

Pintors Catalans (Joan Antigó)

1409-1452. També conegut com a mestre de Banyoles fou un pintor actiu a Catalunya durant el segle XV. Se'l relaciona amb la família Borrassà, on probablement fou un deixeble del taller familiar. És conegut per aquest nom de mestre de Banyoles degut al retaule de Nostra Senyora de l'Escala que hi ha al monestir de Sant Esteve de Banyoles. Aquest retaule fou encarregat per l'abat Pau per 200 florins i té cinc cossos verticals, amb un espai buit al centre per a posar-hi la Mare de Déu. Els quatre cossos laterals mostren escenes de la vida de la Mare de Déu per ordre cronològic. Amb motiu de la celebració del 75è aniversari del MNAC, es va desmuntar temporalment per mostrar-ho al museu.
La seva primera obra documentada és la del retaule de Santa Caterina de la capella homònima de la Catedral de Girona, realitzat el 1432 amb la col·laboració probable de Jaume Borrassà i Francesc Borrassà II. També va finalitzar un retaule al castell dels Vilademany, que havia deixat inacabat Francesc Borrassà I en el moment de la seva mort.
El 1435 va realitzar un retaule dedicat a Sant Andreu per a l'església de Sant Gregori i un dedicat a Sant Roc per a la capella de l'església de Vilablareix. Més endavant, el 1442, realitzà un altre retaule per a l'església de Sant Maià de Montcal.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Anna de Barcelona)

És una església i antic monestir amb claustre i sala capitular, vinculat a l'Orde del Sant Sepulcre de Jerusalem des del segle XII, i situat al carrer de Santa Anna de Barcelona, prop de l'actual plaça de Catalunya. El conjunt dóna nom al barri de Santa Anna, un dels integrants del barri Gòtic. L'església romànica va ser declarada monument nacional l'any 1881 i ha estat declarada Bé Cultural d'Interès Nacional
La construcció de l'església va iniciar-se a mitjans del segle XII en el període romànic. El monestir fou edificat per l'arquitecte Ramon Amadeu, amb l'església col·legiata de Santa Anna. La construcció continuà durant els tres següents segles, ja en període gòtic.

Actualment es conserva l'estructura romànica original del temple, amb absis quadrat i planta de creu, coberts amb una volta de canó apuntada del segle XIII. La porta d'estil gòtic és de l'any 1300. En el segle XIV es va allargar la nau que ja fou coberta amb volta gòtica de creueria i en el segle XV es construí el cimbori. El cimbori va ser reconstruït en obra vista després de la guerra civil espanyola. La capella dels Perdons, del segle XIV, està situada a l'esquerra de l'absis. Cal destacar el sepulcre del cavaller Miquel de Boera, del segle XVI. La nova capella del Santíssim està decorada amb pintures de Pere Pruna i la capella dels Esportistes (1960-1963) amb pintures al fresc d'Ignasi Maria Serra i Goday

Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de Santa Àgata)

És un edifici gòtic de l'any 1302, situat a la plaça del Rei al centre del barri Gòtic barceloní. Actualment, el Saló del Tinell i la Capella de Santa Àgata formen part del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona.La capella de Santa Àgata va ser construïda pel rei Jaume II d'Aragó i la seva esposa Blanca de Nàpols per tal que formés part del Palau Reial Major i substituir, així, l'antic oratori que hi havia a palau.

El mestre d'obres Bertran Riquer va ser l'encarregat de començar-ne la construcció. El projecte va ser continuat l'any 1316 per Jaume del Rei i més tard per Pere d'Olivera. La construcció va seguir sota el regnat de Pere el Cerimoniós, que va manar fer la capella de les Reines al petit creuer de l'església, i posteriorment el rei Martí I l'Humà va realitzar la capella que servia de baptisteri, als peus de la nau. La seva dedicació primitiva va ser en honor de Santa Maria, fins a l'any 1601, en què, atesa la custòdia de les relíquies de santa Àgata, el papat va emetre una butlla per al canvi d'advocació.
L'any 1835, la capella va formar part dels béns eclesiàstics afectats per la desamortització de Mendizábal i va ser destinada a diversos usos. El 1856 se'n va iniciar una restauració, dirigida per l'arquitecte Elies Rogent.
Des del 1879 s'hi va crear el Museu Provincial d'Antiguitats amb un gran fons lapidari.
Posteriorment, durant la dècada de 1990, es va dur a terme una nova restauració pels arquitectes Jordi Casadevall i Alfred Pastor, que comportà obres a la coberta i al sostre, se'n va refer la il·luminació i es va dur a terme la consolidació del campanar

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Eulàlia de Pi)

És l'església parroquial de Pi, Bellver de Cerdanya (Cerdanya) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església construïda amb pedra, d'una nau capella laterals. Té una volta de canó apuntada amb llanterna. De la primitiva construcció en resten els murs laterals i la porta sud, no visible exteriorment. Té un reracor de fusta i una portalada allindada als peus amb la data de 1775, i amb òcul superior, orientat a ponent. També té una torre campanar de secció quadrada d'important dimensió en relació a l'església construïda amb pedra.