Muntanyes de Catalunya (Puig dels Corbs a Pals)

És una muntanya de 116 metres que es troba al municipi de Pals, a la comarca del Baix Empordà.

Llacs de Catalunya (Estany de Montcortès)

És una formació d'origen càrstic prop de Montcortès de Pallars, a ponent d'aquest poble, a 1.030 m d'altitud. al terme municipal del Baix Pallars, a la comarca del Pallars Sobirà, dins del territori de l'antic terme de Montcortès de Pallars.

Juntament amb els estanys de Basturs és l'únic d'origen no glacial dels Pirineus. El seu perímetre, gairebé circular, és de 1.320 metres, i la fondària màxima, de 30 m. L'estany està inclòs dins el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). Aquest espai està inclòs dins el PEIN (espai MTC "Estany de Montcortès") i pertany també a la Xarxa Natura 2000 (espai ES5130019 "Estany de Montcortès"). L'espai protegit té una extensió de 46 hectàrees (0,46;km²).

Llacs de Catalunya (Estany de Gerber)

És un estany d'origen glacial a la capçalera de la vall d'Àneu. És un dels pocs estanys grans (14.4 ha de superfície) no alterats per l'obra hidràulica i un dels més profunds (63 m). La conca orientada cap al nord-est té el cim dels Pics de Bassiero (2887 m) com a punt més alt. Té 284 ha de superfície i diversos estanys i estanyets de diferents mides. Es troba a una altitud de 2165 m
La vegetació de la conca està formada per gespets (prats de Festuca eskia), tot i que també hi són abundants els prats de Carex curvula i les pinedes de pi negre (Pinus uncinata) amb neret (Rhododendron ferrugineum). És un estany molt oligotròfic, i tot i la seva poca altitud no hi ha cap espècie de planta aquàtica.

La fauna de l'estany conté dues espècies de peixos introduïdes, la truita comuna (Salmo trutta) i el barb roig (Phoxinus phoxinus), i als estanyets de la conca hi ha granota roja (Rana temporaria). Pel que fa als crustacis, és dels pocs estanys amb dues espècies de copèpodes calanoids (Diaptomus cyaneus i Eudiaptomus vulgaris) fet només present a alguns estanys grans i algun altre cas excepcional.

L’estat ecològic és Bo segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. Està actualment inclòs dintre del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El seu estat de conservació és bo. Degut a ser un estany gran que es troba clarament per sota el límit del bosc i, que ha sobreviscut a l'aprofitament massiu de l'obra hidràulica, resulta molt singular i caldria fer tot el possible perquè segueixi així en el futur.

Llacs de Catalunya (Estany de Garrabea)

És un estany gran, de prop d'11 ha de superfície i 33 m de fondària, situat a la capçalera de la vall d'Àrreu, a 2164 m d’altitud. La conca està orientada d’oest a est, amb el Tuc deth Rosari (2594 m) al nord i el Cap del Muntanyó d'Àrreu a l'oest coronant la conca.

La vegetació dominant de la conca són els gespets (prats de Festuca eskia), els neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum) i pinedes de pi negre (Pinus uncinata) amb neret. També hi ha prats d'ussona (F. gautieri) tot i que hi són poc abundants. La vegetació aquàtica macrofítica és força rica, encara que no tant com en els estanys propers del Rosari i Muntanyó d'Arreu. En aquest estany s'hi pot trobar l'espargani (Sparganium angustifolium), el ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis), la subulària (Subularia aquatica) i les dues espècies d'isoets, Isoetes lacustris i Isoetes echinospora.

La fauna vertebrada està dominada per la truita comuna (Salmo trutta) que hi va ser introduïda, i a les basses del voltant de l'estany, hi ha també la granota roja (Rana temporaria).

Està plenament situat en el bosc, fent molt valuós, ja que són molt pocs els estanys situats així. Té un valor similar als estanys de Trescuro del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, qualificats com a reserva integral. En aquests moments forma part del Parc Natural de l'Alt Pirineu, que en garanteix la seva protecció. L'estat ecològic és Bo, segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. Fins al dia d'avui, no ha patit cap explotació hidroelèctrica. La seva mida grossa i a la proximitat a les pistes d'esquí fa que sigui un estany de risc per extreure'n aigua. Com que hi ha molt pocs estanys grans, que no han sofert aquest tipus d'alteracions, és molt important evitar-ne l'aprofitament i que segueixi en el seu estat natural. Aquests estanys tenen denominacions equivocades en alguns mapes, cal anar amb compte de no confondre’ls

Llacs de Catalunya (Estanys i molleres d'Àrreu: Rosari i de Muntanyó o Pudo)

Els estanys del Rosari d’Arreu (1993 m) i del Muntanyó d'Àrreu (2204 m) es troben a la capçalera de la vall d'Àrreu. Són dos estanys morfològicament molt semblants, amb una superfície de 5 ha. Es troben en conques hidrològiques diferents. El del Rosari és més profund (19.5 m), té una conca bastant grossa (450 ha), ja que és el darrer estany d'un rosari de diferents estanys i basses, entre els quals hi ha l'estany de Garrabea. En canvi l'estany del Muntanyó és més somer (13 m de fondària) i té una conca petita, (de 110 ha) i és l'únic estany de la conca. A sota l'estany del Muntanyó hi ha un antic estany reblert de sediment, que ara forma una sèrie de molleres extraordinàries d'una extensió poc habitual als Pirineus.

La vegetació de la conca està formada per prats acidòfils formats per gespets (prats de Festuca eskia), i prats calcícoles de Festuca airoides o de F. yvesii, prats de F. nigrescens, Trifolium thalii i Ranunculus jouanii i prats d'ussona (F. gautieri). També s'hi troben matollars d'Empetrum hermaphroditum i neretars (Rhododendron ferrugineus), alguns amb pinedes de pi negre (Pinus pinea). Les molleres de càrex (Carex fusca) i molses del gènere Sphagnum hi són també ben representades

Aquests estanys, malgrat estar geogràficament a prop de l'estany de Garrabea, tenen unes característiques completament diferents, ja que es troben en una conca calcària, aspecte que dintre del nostre territori és força excepcional per als estanys. A més, tenen una rica flora macrofítica de la qual ressalta la presència de fins a quatre espècies diferents del gènere Potamogeton a l'estany del Muntanyó, Potamogeton perfoliatus, P. alpinus, P. berchtoldii i P. praelongus i una (P. berchtoldii) al del Rosari, que també té espargani (Sparganium angustifolium), ranuncle aquàtic (Ranunculus aquatilis), subulària (Subularia aquatica), els isoets Isoetes lacustris i I. echinospora, i al litoral Callitriche palustris.

Als dos estanys s'hi ha introduït la truita comuna (Salmo trutta) i més recentment ha aparegut el barb roig (Phoxinus phoxinus), espècie de ciprínid que s'utilitza il·legalment com a esquer.

L'estat ecològic dels dos estanys és Bo segons la classificació establerta per la Directiva Marc de l'Aigua. Pel que fa al seu règim de protecció l'estany del Rosari es troba dins de l'actual Parc Natural de l'Alt Pirineu, però en canvi l'estany del Muntanyó d'Àrreu incomprensiblement no es troba sota cap figura de protecció. Aquest fet sembla que va lligat als plans d'expansió d'una estació d'esquí, i per tant aquest estany, tot i ser un dels estanys més singulars de tots els Pirineus està seriosament amenaçat. Per la seva riquesa biològica i la seva singularitat es recomana que es busqui una mesura urgent de protecció per aquest estany.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià i Santa Basilissa de Vulpellac)

És una església al nucli de Vulpellac (municipi de Forallac, Baix Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. El temple està situat al costat del castell de Vulpellac, al centre del nucli fortificat. És un edifici d'una sola nau amb contraforts exteriors, absis poligonal a l'interior i semicircular a l'exterior, i coberta de teula a dues vessants. La façana principal es troba orientada a ponent i presenta un parament de carreus molt ben treballats. La porta d'accés és d'arc ogival i té llinda i timpà sense decoració. Els únics elements ornamentals d'aquesta porta són les bases de les tres arquivoltes, amb relleus vegetals i testes de persona. Al centre de la façana hi ha una senzilla rosassa. L'edifici es completa amb uns pilars que serveixen de base a un campanar de paret inacabat. El campanar, de base quadrada i molt estilitzat, s'eleva a l'angle nord-oest de l'església. L'interior, cobert amb volta de creueria, conserva l'escut dels Sarriera en algunes impostes.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Joan)

És un edifici religiós del municipi de Foixà (Baix Empordà). És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una nau, capçalera semicircular i capelles laterals. la nau coberta amb volta apuntada-sense creuria- amb arcs torals de la mateixa forma; el presbiteri presenta creueria amb escultura a ma clau i impostes de les nerviacions. La decoració esculpida es repeteix a les impostes dels arcs torals i a la creueria del cor, amb temes de sants, animals i fullatge. Al frontis hi ha la portada, amb arquivoltes apuntades en degradació, llinda i timpà; frisos esculpit amb fullatge i amb personatges i animals fabulosos. Sobre la façana es dreça un cloquer d'espadanya i tota la part alta de l'edifici és sobre pujada per un terrabastall, antiga obra de fortificació. L'edifici és construït amb grans pedres desbastades i carreus escairats a les cantonades; els murs són coberts d'arrebossat.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Genís de Monells)

És una obra del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Genís de Monells, està situada al barri de la Riera. És un edifici de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals capçalera poligonal i teulada a dues vessants. Té la façana dividida verticalment en tres cossos, al central dels quals hi ha la porta, de gran interès arquitectònic, on està situada la porta d'accés, d'inspiració clàssica; presenta una obertura d'arc escarser, entaulament i frontó circular, que apareix tallat i els costats laterals del qual s'avancen com si s'obrissin per mostrar la porta i la fornícula amb la imatge. Al centre e la façana hi ha un òcul amb motllures, on apareix inscrita en relleu la data del 1785. Un cap d'angelet separa aquest conjunt de l'òcul ovalat superior que té decoració en relleu. El coronament és sinuós, amb cornisa motllurada i boles de coronament. El campanar s'eleva en el cos esquerre de la façana; és de grans dimensions, de base quadrada i cos vuitavat, amb obertures d'arc de mig punt i la inscripció del 1788 a l'angle.

Muntanyes de Catalunya (Puig dels Frares)

És una muntanya de 123 metres que es troba al municipi de Palafrugell, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Tossal Petit)

És una muntanya de 126,7 metres que és al municipi de Torroella de Montgrí, a la comarca del Baix Empordà.

Muntanyes de Catalunya (Puig de la Reina)

És una muntanya de 130 metres que es troba al municipi de Torroella de Montgrí, a la comarca del Baix Empordà.

Llacs de Catalunya (Estany de la Gola)

És un llac glacial situat a 2.249 m d'altitud a la conca lacustre de la capçalera de la vall d'Unarre del municipi de la Guingueta d'Aneu, al Pallars Sobirà.

Llacs de Catalunya (Estanyol Occidental de Canalbona)

És un estany del terme municipal d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà. És un petit estany, a 2.880 m d'altitud, format per un circ glacial. És sota el Collet Fals i el Port Franc, entre el pic de Canalbona i el Rodó de Canalbona, al massís del Montcalm. Hidrològicament drena cap al vessant sud dels Pirineus per l'Estany d'Estats, que vessa pel barranc de Sotllo i forma part de la conca de la Noguera de Vallferrera.

Llacs de Catalunya (Estanys de Baiau)

Són dos estanys naturals d'origen glacial situats a la capçalera de la Noguera de Cardós. La seva conca és de 128 ha, està orientada cap al nord-oest i té com a punts més alts la Pica Entravessada (2927 m) i el pic de Centfonts (2885 m) situats a l’extrem sud-est de la conca. Tenen una superfície de 8 ha el superior i de 1.6 ha l’inferior, essent el primer dels dos bastant profund (22 m).

La conca té la meitat de la seva superfície coberta per prats de Festuca airoides o de Festuca yvesii. La resta de la conca són tarteres o roca nua. Pel que fa a la química de les seves aigües, el material ric en sulfurs de les roques de la conca li confereix un pH proper o inferior a 5; són, per tant, uns dels pocs estanys pirinencs - juntament amb el d'Aixeus, a la mateixa vall i el de Pica Palomèra a la Val d’Aran - clarament àcids. Les mateixes condicions químiques fan que els organismes que hi poden viure siguin força diferents dels d'altres estanys i normalment menys abundants, les seves aigües tenen una transparència encara més elevada que els estanys pirinencs més comuns.

En aquest moments es troben englobats dins del Parc Natural de l'Alt Pirineu. El seu estat ecològic és Molt Bo segons la classificació de la Directiva Marc de l'Aigua. A diferència de l'estany de Pica Palomera, els de Baiau no s'han vist sotmesos a cap alteració minera de la conca