Muntanyes de Catalunya (Montagut d'Ancosa)

És una muntanya de 963 metres que es troba al municipi de Querol, a la comarca de l'Alt Camp. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 271125001). Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Muntanyes de Catalunya (Picorandan)

És una muntanya de 991 metres situada al municipi de Capafonts (Baix Camp), que forma part de la Serralada Prelitoral. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Llacs de Catalunya ('Estany de Castelló [II])

Al començament del segle XIX un dels estanys principals arribava encara a Sant Joan Sescloses; la Mugueta n'enllaçava dos més, actualment aiguamolls, que desguassaven pel rec dels Salins i el greu de la Muga (actualment, grau de Santa Margarida de Roses).

Es feia una distinció entre estany de Dalt i estany de Baix que feia referència a la divisió establerta entre el sector d'aigües lliures més important (l'estany de Dalt, que es correspon amb el genuí estany de Castelló) i el sector més meridional, format per aiguamolls superficials (actual sector de la Rubina) i el grau de l'estany, que comunicava l'estany de Dalt amb el mar.

Segons sembla, enmig del gran estany de Dalt, hi havia tres illes: l'una es deia Uduagro, o Udruago, segons els autors (illa de la humitat); l'altra, Foniliaria (illa del fonoll), i la tercera, Savarto (terra inculta). Aquesta darrera ha estat associada, a partir de la toponímia, al terme de Palau-saverdera, tot i que no se'n tenen proves concloents. En qualsevol cas, cap de les tres illes ha pogut ser situada amb exactitud sobre el territori.

El riu la Muga, que travessa el terme de Castelló de ponent a llevant, desembocava abans del final del segle XVIII a l'estany de Castelló, però fou desviat directament al mar (avui el tram des de Castelló al mar és canalitzat); l'antic curs és conegut com la Mugueta, i el rec dels Salins és un canal que condueix al mar les aigües dels fondals de la part central de l'antic estany (el nom prové de les importants salines medievals de Castelló).

La dessecació de l'estany de Castelló fou afavorida pel desviament de la Muga, i des del segle XVIII molts espais abans coberts d'aigües es convertiren en aiguamolls i en aiguadeixos que hom transformà aviat en closes o conreus. Molts terrenys dels voltants dels estanys anaren passant a mans particulars, a diverses causes pies, o bé foren establerts pels comtes a la universitat de Castelló com a béns propis o comunals. El dessecament dels estanys i aiguadeixos experimentà un fort impuls durant els segles XVIII i XIX, en què foren convertits en prats i terres de cultiu els sectors del Vernar, els Salats o els Salins i la Rubina.

Llacs de Catalunya ('Estany de Castelló [I])

Va ser un estany del terme municipal de Castelló d'Empúries a la comarca de l'Alt Empordà), reduït actualment, per dessecament, a alguns fragments costaners. Va ser el més important de tots els embassaments empordanesos, tant des d'un punt de vista físic, per l'extensió que ocupava, com socioeconòmic, pels diferents aprofitaments i explotació de recursos que se'n va fer. Està documentat que l'any 945 el comte d'Empúries Gausfred I concedí drets exclusius de pesca al monestir de Sant Pere de Rodes.

La primera referència documental que esmenta l'estany de Castelló és de l'any 944, en què es menciona l'stagnum Castilionis. Les dimensions d'aquest estany havien estat extraordinàries. Segons documents de l'alta edat mitjana, com ara el de l'any 955, les seves aigües ocupaven la planúria que va del mar fins al peu del turó on s'alça la vila que fou capital del comtat d'Empúries, pel sector sud-oriental. L'ermita de Sant Joan Sescloses, el veïnat de Pedret i els llocs de Montmajor, Vilaüt i les Torroelles n'eren els punts extrems pel sector oest i nord. A grans trets, podríem dir que l'extensió màxima que va arribar a tenir l'estany, ara fa uns mil anys, no devia ser gaire diferent de la que dibuixen els límits actuals del polígon nord del Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà.

Es podria dir que en realitat va ser una albufera, que s'estenia pel nord i l'est del terme, des dels peus del turó on s'alça la vila fins als primers pendents de la serra de Rodes, tot penetrant en els termes veïns; hi havia estanyols perifèrics com el de Roses, d'aigües rogenques i anomenat Sanguinari a l'edat mitjana. Més al sud, hi quedava l'estany Ded (segurament corresponent a l'actual sector del Tec); pel costat oest, el de Bonaconca, i, a la vora de Palau, el denominat Bovós. La toponímia actual conserva el nom d'altres estanys formats per la fragmentació del de Castelló quan les seves aigües començaren a recular, ja de manera definitiva, a partir dels darrers anys del segle XVIII. Els estanys de Mornau, de Palau, de Pau o de Vilaüt no són altra cosa que les romanalles actuals de l'antic estany de Castelló.

Llacs de Catalunya (Estany de Can Torrent)

És un estany d’inundació temporal, que conserva aigua pràcticament tot l'any al sector principal, situat al nord-est, i s'estén fins a assolir una superfície molt superior a les èpoques molt plujoses. El conjunt de la zona humida ocupa una superfície de 6,38 Ha. Pel que fa a la vegetació, a l'estany hi ha un bosc de ribera molt ben constituït, dominat pel salze blanc (Salix alba) i el freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia). S'hi troba gatell (Salix cinerea subsp.oleifolia), om (Ulmus minor), pollancres (Populus nigra), etc. Destaca la presència d'un extens herbassar graminoide de jonca d'estany (Scirpus lacustris).
També apareixen canyissars, bogars i zones de creixenars amb glicèria. Entre les espècies, cal destacar la presència d'aloc (Vitex agnus-castus), lliri groc (Iris pseudacorus), la rubiàcia (Galium palustris), la ranunculàcia (Ranunuculus fluitans), diverses espècies de càrex, etc.

En relació a la fauna, cal fer esment del tritó palmat (Lissotriton helveticus) i de dos crustacis força singulars: el copèpode Mixodiaptomus kupelwieseri i el cladòcer Tretocephala ambigua. Les principals amenaces sobre aquest espai són la disminució dels nivells piezomètrics i la possible reconversió a terreny agrícola. Recentment s'ha efectuat diferents plantacions d'arbredes (pollancres) al sector sud, probablement amb la intenció de dessecar l'estany. Hi ha un pou, potser en desús, al sector sud-est, i alguna edificació metàl·lica mig enrunada, potser també relacionada amb la captació d'aigües. L'Estany de Can Torrent, juntament amb l’estany de can Raba, el braç esquerre de l’illa del riu Tordera, l’estany de la Júlia i els Prats d'en Gai constitueixen l’espai del PEIN «Estanys de Tordera». Aquestes zones conserven petits estanyols propis de les planes al·luvials del riu Tordera, que són el testimoni actual d'antigues zones humides que devien ocupar una major extensió a la vall baixa de la Tordera, en contacte amb el seu delta.

Llacs de Catalunya (Estany de Can Raba)

És una zona humida de 4,33 ha, formada per un estany d’aigües permanents. Antigament, l’estany, d’origen natural, podia abastar una superfície màxima de 7 ha. Actualment, la construcció de diverses infraestructures viàries a l'entorn de la zona humida, que arriben fins i tot a partir-la, ha modificat el funcionament hidrològic de la zona, reduint-ne molt la superfície. La vegetació de l’estany és formada bàsicament per un extens canyissar i bogar, que ocupen bona part de la seva superfície. El bosc de ribera es troba ben constituït i en general apareix en tot el perímetre de l’estany. Està format per omedes amb mill gruà, vernedes i freixenedes. També hi ha alguns sectors de roureda.

Pel que fa a la flora, hi apareixen espècies herbàcies força interessants, com el marcòlic (Lilium martagon), el buixol (Anemone nemorosa), la viola silvestre (Viola sylvestris), l’al·liària (Alliaria petiolata), l’espargani comú (Sparganium erectum), el lliri groc (Iris pseudacorus), o les poligonàcies Polygonum salicifolium i Polygonum amphibium. També hi trobem roure pènol (Quercus robur). Pel que fa als hàbitats d’interès comunitari, a la zona apareixen els hàbitats 91E0 Vernedes i altres boscos de ribera afins (Alno-Padion), i 9540. Pinedes mediterrànies.

També s’hi ha citat l’hàbitat 92A0 (Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera) (representat aquí per omedes i freixenedes) i 3150 (Estanys naturals eutròfics amb vegetació natant [Hydrocharition] o poblaments submersos d'espigues d'aigua [Potamion]. Pel que fa a la fauna, a la zona hi nidifica el cabusset [Tachybaptus ruficollis], la polla d’aigua [Gallinula chloropus], l’ànec collverd [Anas platyrhynchos] i la fotja Fulica atra. En hivernada s’hi observen regularment el bernat pescaire (Ardea cinerea) i el martinet blanc (Egretta garzetta). A l’estany es localitza una petita població de tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i del peix espinós (Gasterosteus aculeatus). Actualment hi ha nombroses espècies de fauna exòtica i domèstica, que resten interès a l’espai.

L’estany està senyalitzat amb diferents rètols informatius i hi ha una zona de lleure al sector est, amb bancs, papereres i un petit aguait, en mal estat. Les actuacions s’han realitzat per part de l’Ajuntament de Tordera i l’entitat local CADMA (Consell assessor per a la defensa del medi ambient). La proximitat al nucli urbà de Tordera i a diverses vies de comunicació (GI-512, BV-5121) origina impactes diversos (abocaments de deixalles, sobrefreqüentació, soroll, contaminació lumínica, atropellaments de fauna, etc.). Hi ha també abundant fauna i flora exòtica. Hi ha algunes línies elèctriques dins o molt properes a l’espai. Aquesta zona, juntament amb el braç esquerre de l’illa del riu Tordera, els prats d’en Gai, l’estany de la Júlia i l’estany de can Torrent, constitueix l’espai del PEIN "Estanys de Tordera". També forma part de l’espai de la Xarxa Natura 2000 ES5110007 "Riu i Estanys de Tordera".

Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Santa Caterina)

Fou un convent dels dominics establert a Barcelona entre els segles XIII i XIX aproximadament en el que avui és el Mercat de Santa Caterina, al districte de Ciutat Vella, tot i que depassant-ne els límits. El temple acompanyat del convent fou un centre de formació dominicana i de devoció catòlica de primer ordre a la ciutat, essent comparable en les dimensions de la seva arquitectura a la mateixa catedral de Barcelona o a la de Santa Maria del Mar, d'existència coetània.

La majoria de descripcions històriques de l'edifici corresponen a finals de la primera meitat del s. XIX, fetes per Gaietà Barraquer i Roviralta, que al seu torn cita força treballs anteriors d'Andreu Avel·lí Pi i Arimon i els dibuixos i alçats fets per Josep Casademunt, o les descripcions de Jaime Villanueva en els seus volums del «Santa Catalina: Recopilación y ampliación de los borradores de la monografia de la iglesia y claustro del derruido Convento de Padres Dominicos de Barcelona», algunes d'aquestes ressenyes històriques han estat contrastades per troballes arqueològiques que han vingut a completar l'evolució arquitectònica del complex patida durant els seus sis segles d'existència més enllà de la descripció dels darrers temps que en fan les fonts històriques.
Una part dels seus vestigis són visibles a l'Espai MUHBA Santa Caterina del Museu d'Història de Barcelona

Esglésies gòtiques de Catalunya (Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia)

És la catedral gòtica de Barcelona, seu de l'arquebisbat de Barcelona. La catedral es va construir durant els segles XIII al XV al mateix lloc on hi havia hagut una catedral romànica, i encara abans una de paleocristiana. La façana, d'estil neogòtic, és moderna (segle XIX). L'edifici és Bé d'Interès Cultural i, des del 2 de novembre de 1929, Monument Històric Artístic Nacional.

La catedral està dedicada a la Santa Creu, la seva advocació principal, i a Santa Eulàlia, patrona de Barcelona, una jove verge que, d'acord amb la tradició cristiana, va sofrir el martiri durant l'època romana. La dedicació del temple a la Santa Creu, molt poc habitual, és una de les més antigues del món cristià i probablement es remunta a mitjan segle VII. La dedicació a Santa Eulàlia es coneix des del 877, quan el bisbe Frodoí va localitzar les restes de la santa i les va traslladar solemnement a la catedral

Muntanyes de Catalunya (Puigsou)

Conegut també com a Rocacorba, és una muntanya de 991 msnm al municipi de Canet d'Adri, a la comarca del Gironès. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic (referència 301093001 de l'ICGC). El santuari de la Mare de Déu de Rocacorba és en un penyal del Puigsou, a 929 metres d’altitud. Es té constància de la seva existència des de l'any 1161. Inicialment va ser l'església del Castell de Rocacorba

Muntanyes de Catalunya (Turó del Sant Elies)

És una muntanya del massís del Montseny que té una altitud sobre el nivell del mar de 999 m. dins del municipi de Sant Pere de Vilamajor. Es troba en el darrer estrep del Pla de la Calma, sobre la vall del riu Tordera. Al cim hi ha una torre de guaita per a incendis forestals del Parc Natural del Montseny.
Poc abans d'arribar al cim, hi ha l'ermita de Sant Elies de Vilamajor que dóna nom al turó i s'hi celebra un aplec cada 25 d'abril.

Hi afloren materials del cambrià-ordovicià (nivells pissarrosos amb diferents graus de metamorfisme). També hi trobem afloraments de calcosquists i calcàries del Devonià, juntament amb materials del carbonífer (a la base, pissarres, i a sobre, calcàries amb intercalacions argiloses). Aquest últim aflorament, però, tan sols apareix a l'oest, sota el Turó del Samont. Entre la Serra de Palestrins i el turó de Sant Elies hi passa la riera de Vilamajor.

Muntanyes de Catalunya (Punta del Curull)

És una muntanya de 1.022 metres situada a la serra de la Llena, entre el municipi de Vilanova de Prades a la Conca de Barberà i el municipi d'El Vilosell a les Garrigues. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Llacs de Catalunya (Estany de Can Gaspar)

És un petit estanyol d’aigües temporals que arriba amb prou feines a la mitja hectàrea de superfície. Es troba al municipi de Masarac.
La seva singularitat hidrològica, per estar situat dalt d'un turó, i el seu bon estat de conservació, el converteixen en un dels estanys més interessants de la zona. Es tracta d'un espai d'una elevada fragilitat, degut al seu aïllament respecte d'altres zones humides del vessant sud de l'Albera.

Les comunitats vegetals que poblen la zona són els creixenars amb glicèria i les gespes d'Isoetion duriei amb Isoetes setacea i Isoetes velata. Una altra espècie d’hidròfit que s’hi ha localitzat és la cal·litricàcia Callitriche brutia. I pel que fa a espècies pròpies de la vegetació helofítica, cal fer esment de la presència de la crucífera Montia fontana, l'elatinàcia Elatine brochonii, les alismatàcies Alisma plantagoaquatica i Baldellia ranunculoides, entre d'altres.
Pel que fa als hàbitats d'interès comunitari, aquest estany constitueix l'hàbitat prioritari 3170 Basses i tolls temporers mediterranis.

Aquest espai també té un especial interès per a la fauna, especialment per a les poblacions d'amfibis.
No es detecten factors que estiguin afectant negativament a aquesta zona humida, tot i que hi ha algunes deixalles i una roulotte abandonada molt propera a l'espai. Vora l'estany hi ha algunes sureres de dimensions monumentals. Una d'elles té un filferro lligat al tronc que pot acabar matant-la, si no es retira aviat. L'accés amb vehicle es fa per una pista privada, tancada amb porta metàl·lica.
L'estany de Can Gaspar forma part de l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120005 "Riu Llobregat d'Empordà"

Llacs de Catalunya (Estany de Banyoles)

És el llac natural més gran de Catalunya (tenint en compte que l'Estany d'Ivars d'Urgell, reconstruït i reomplert als anys 2003-2009 –amb la qual cosa el qualificatiu de "natural" és discutible–, el supera, amb 126 ha). També és l'origen i principal signe d'identitat de la ciutat de Banyoles. Mesura aproximadament 2.150 m de llargada, la seva amplada màxima del lòbul nord és de 775 m i la del lòbul sud 725 m. La superfície és de 111,7 ha i la profunditat màxima és d'uns 40 o 45 m, tot i que hi ha llocs on s'ha descobert embuts de sorgència que arriben als 120 m de profunditat. L'estany i la seva conca lacustre són considerats com el conjunt càrstic més extens de la península Ibèrica i un sistema ambiental de notable valor.

Situat a ponent del terme municipal de Banyoles, fou declarat per la Generalitat de Catalunya com a zona integrada en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN). El 2003 va ser inclòs en la Llista Ramsar de Zones Humides d'Importància Internacional i ha estat proposat per formar part de la xarxa Natura 2000, en l'àmbit de la regió mediterrània. Així mateix, l'Ajuntament de Banyoles i la societat civil de la ciutat i comarca en reclamen la seva declaració com a Parc Natural.
Durant la realització dels Jocs Olímpics d'estiu de 1992 a la ciutat de Barcelona l'estany, i la població de Banyoles, albergaren la competició de rem.

Llacs de Catalunya (Estany de Bancells)

És un estany d’unes 6 hectàrees de superfície, format originàriament per una revinguda del Tordera. Actualment s’alimenta d’aigües del freàtic i ateny una fondària de mig metre a les èpoques més favorables, tot i que arriba a assecar-se en altres èpoques de l'any. L'estany està totalment cobert per una freixeneda, que té l'aparença d'un bosc espès i inundable. Aquesta zona ha experimentat una degradació important per la construcció de la carretera GI-512, que ha destruït una part de l'antic estany i modifica el funcionament hidrològic del conjunt de l'espai. Al sector nord s'hi han fet moviments de terres i s'ha construït una planta de distribució de gas a la part pròxima a la carretera. Així doncs, actualment els hàbitats naturals es concentren gairebé únicament a un petit sector de la part SE.

D’aquest espai destaca un bosc de ribera inundable format bàsicament per freixes (Fraxinus angustifolia), amb alguns gatells (Salix cinerea), salzes (S. alba), roures i oms (Ulmus minor) (hàbitat d’interès comunitari 92A0 "Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera"). També s'hi havia identificat l'hàbitat 3150 "Estanys naturals eutròfics amb vegetació natant (Hydrocharition) o poblaments submersos d'espigues d'aigua (Potamion)", potser ja desaparegut degut a les agressions que ha sofert l'espai. A l’estrat herbaci s'hi havia citat el balcalló (Carex riparia), C. vulpina, C. remota, Butomus umbellatus, Alisma plantago-aquatica, Cyperus longus, Montia fontana chondrosperma, Peplis portula, Lythrum hyssopyfolia, Myosotis scorpioides, Ophioglossum vulgatum, Veronica acinifolia, Iris pseudacorus, etc. Pel que fa a la vegetació hidrofítica, s'hi havia citat Ludvigia palustris, Polygonum amphibium, Callictriche stagnalis, Callictriche brutia, Ranunculus peltatus i Ranunculus trichophyllus. Als voltants hi havia prats de dall que complementaven el valor natural de tota la zona.

Pel que fa a la fauna, s'hi coneixia la presència de la tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i de la reineta (Hyla meridionalis). Hi ha encara tritó verd (Triturus marmoratus), tritó palmat (Lissotriton helveticus) i granoteta de punts (Pelodytes punctatus). L'expansió dels conreus, la sobreexplotació dels aqüífers i el pas o la instal·lació de diverses infraestructures, ja comentades, han provocat una greu degradació d'aquest espai. Caldria actuar de forma urgent per revertir els factors que l'estan fent desaparèixer