Muntanyes de Catalunya (Montcau)

És el segon cim del massís de Sant Llorenç del Munt i del Vallès Occidental, i té 1.056,7 m d'altitud. Està situat a la Serralada Prelitoral al nord de la Mola, es troba a cavall entre els termes municipals de Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental) i Mura (Bages) i les conques del Llobregat i el Besòs. A la cara sud hi ha l'inici de la riera de les Arenes.

És molt característic l'aspecte rocallós i monolític de la seva piràmide cimera vista des del sud, tot i que el cim és allargassat en sentit nord-sud. Des del Bages i el Moianès també és un punt de referència constant en el paisatge, tot i que pren una forma més arrodonida, molt característica.
De dalt estant hom pot gaudir d'àmplies panoràmiques sobre el Bages i els Pirineus; hi ha una taula d'orientació per tal de facilitar-ne el reconeixement. Als seus peus destaquen els perfils dels Cortins i la Falconera, les coves Simanya i Simanya Petita i la necròpolis que hi ha sobre el Coll d'Eres (930 m), vestigis d'una ocupació antiga del territori.

És un cim molt accessible i visitat; la carretera BV-1221 que va de Terrassa a Navarcles, passant prop de Mura i Talamanca passa als seus peus (menys de 15 km des de Terrassa), i arriba fins als 870,4 m d'altitud al coll d'Estenalles, on hi ha àmplies zones d'aparcament i un Centre d'Interpretació del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 285112001)
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEE

Muntanyes de Catalunya (Els Munts)

És una muntanya de 1.057 metres que es troba entre els municipis de Sant Agustí de Lluçanès i Sora, a la comarca d'Osona. Al cim s'hi pot trobar un vèrtex geodèsic (referència 289093001), al costat del qual es troba el Santuari de la Mare de Déu dels Munts, i la seva hostatgeria que actualment és un restaurant.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC. està situat entre les comarques d'Osona, Ripollès, Lluçanès i Berguedà. Pel nord-oest d'aquesta talaia es pot contemplar el Cadi, el Pedraforca i l’Encija. Mirant pel sud-oest Montserrat. A l'est contemplem el Puigsacalm, la Serra del Milany i Puig Cubell, Cabrera i Aiats, pel sud-est s'observa gran part d'Osona i el Montseny. Finalment pel nord-est s'observa des del Pirineu de Núria fins al Canigó, amb destacada presència del cim del Puigmal.
Des de prop del cim arrenquen les diverses ramificacions que formen la serres de Sobremunt, Sant Salvador de Bellver i Bescanó. Totes elles moren als peus del riu Ter, entre Sant Quirze de Besora i El Santuari de la Gleva. En el bell mig del cim hi ha uns mapes que senyalen els indrets més rellevants i ajuden a identificar tots aquests indrets

Muntanyes de Catalunya (Tossal)

O Tossa d'Engrilló és una muntanya de 1.072 metres que es troba entre els municipis de Paüls al Baix Ebre, i l'Horta de Sant Joan i Prat de Comte a la Terra Alta. Al cim podem trobar-hi un vèrtex geodèsic (referència 246147001).
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Llacs Catalunya (Estanyol de la Cendra)

Es troba fent l'itinerari 2 per l'espai natural conegut com a "Ruta de la Puda i les Estunes" a Banyoles, Pla de l'Estany. Es troba just havent deixat enrere la Font Pudosa i tot continuant el camí direcció als estanyols d'en Montalt.

L'estanyol de la Cendra és un clar exemple d'estanyol format per enfonsament càrstic. Rep el seu nom per què l'aigua té un aspecte cendrós degut al xalió (pissarrí) que hi ha al fons i que queden en suspensió a causa de l'entrada subterrània d'aigua. Té 35 m2 de superfície i 20 metres de fondària.

Tot i que el seu origen ha recollit un munt de creences populars. Avui dia s'ha comprovat científicament que no són certes i a hores d'ara ja només queden com a petites rondalles: hi ha qui diu que aquest estanyol adopta aquest color cendrós cada vegada que hi ha un terratrèmol a qualsevol indret del món. També hi havia qui creia que era d'origen volcànic.
La vegetació és la pròpia d'àmbits humits - joncs, balca, canyís, etc. Pel que fa a fauna, s'hi pot observar la típica d'espais aquàtics tranquils: el blauet, el bernat pescaire o l'ànec collverd.

Llacs de Catalunya (Estanyol d'En Sisó)

O Estanyol Vermell es troba al Pla de l'Estany. Aquest estanyol fa 25 metres de diàmetre i 11 metres de fondària màxima.
Està situat molt a prop de Can Cisó. Des de davant la casa heu de seguir un caminet que hi ha i a uns cinquanta metres trobareu l'estanyol Vermell, a l'esquerra. S'hi pot accedir fàcilment tot i estar una mica amagat entre la vegetació.

La seva singularitat són els canvis de colors de les seves aigües, que van des del blanc lletós fins al vermell. Aquests canvis de color són deguts a les poblacions bacterianes, per la presència de bacteris fotosintètics que es beneficien de les condicions sulfuroses de l'aigua. Per aquest fet és conegut internacionalment i se n'han fet estudis a diverses universitats.

Llacs de Catalunya (Basses d'en Coll)

Són un sistema de dues basses que constitueixen la desembocadura del rec del Molí, on hi van a parar les aigües dels arrossars de Pals. Es troben localitzades al municipi de Pals i ocupen unes 50 hectàrees de superfície. Formen part de la reserva natural parcial dels Aiguamolls del Baix Ter, dins del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter.

Hi ha un recorregut per fer en bicicleta o a peu i un observatori d'aus. La vegetació de la zona està constituïda per retalls de salzeda i omeda, esbarzers, canyars i canyissars. S'hi troben també dunes mòbils secundàries (dunes blanques) amb borró (Ammophila arenaria); dunes estabilitzades amb comunitats de Crucianellion maritimae i herbassars submergits. La zona és un punt important de cria d'ocells com el martinet menut (Ixobrychus minutus), d'amfibis, invertebrats, etc. Cal destacar-ne, per exemple, la població de tortuguetes (Triops cancriformis).

L'estat de conservació de la zona no és del tot òptim i l'espai està molt per sota de les seves possibilitats ecològiques, especialment pel que fa a la fauna nidificant i migradora o hivernal. La conversió en arrossars de gran part de la zona humida s'ha fet, en part, en detriment dels sistemes naturals. Paral·lelament, la utilització de fitosanitaris i fertilitzants ha significat una important alteració de les característiques químiques i biològiques de les aigües, amb la consegüent afectació a la població de macròfits, etc. A part dels impactes produïts per les activitats agrícoles, cal fer esment de la pressió turística (l'espai es localitza entre dos càmpings) i la pressió cinegètica

Les ràtzies de 897 i 898 [II]

El 897, després de la retirada de Muhàmmad al-Tawil, Llop Ibn Muhammad atacà el comtat de Barcelona. Odó I de França, ocupat amb els problemes a l'interior del regne i les invasions vikíngues, no va poder ajudar els comtes catalans, que van haver d'enfrontar-se sols als musulmans.
L'11 d'agost de 897 Guifré el Pilós va morir en combat prop del castell d'Aura. provocant l'evacuació de la població civil de Barcelona i el Vallès que es refugiava als llocs fortificats del nord del Vallès i al Bages, abandonant cases i terres.
Guifré el Pilós fou succeït pel seu fill Guifré II, i Barcelona no fou presa, de manera que la població tornà a la ciutat a principis de 898. El 898 Llop Ibn Muhammad va llençar un nou atac contra el comtat de Barcelona. El Vallès sofrí molt i restà gairebé despoblat durant uns vint-i-cinc anys, mentre els barcelonins es refugiaven als llocs fortificats del nord del Vallès i al Bages
La localització del castell d'Aura, o castell d'Oro, que va ser cremat per Llop Ibn Muhammad i prop del qual va morir Guifré, resulta incerta. S'ha suggerit que podia ser a Valldaura (serra de Collserola), la Valldora (Solsonès), Besora, Santpedor (abans Sant Pere d'Or) o Gualta prop de Caldes de Montbui. Segons la crònica musulmana, es trobava "en els termes de Barcelona" i era residència de Guifré. L'etimologia de la Valldaura de Collserola prové de Vallis Laurea (vall de llorers) i no de Vallis Aurea. La localització de Gualta prové d'una llegenda que barreja els fets de la mort de Guifré amb el comte Borrell II. Les altres localitzacions resulten lluny de Barcelona

Les ràtzies de 897 i 898 [I]

Foren dues campanyes de Llop Ibn Muhammad contra el comtat de Barcelona que provocaren la mort de Guifré el Pilós i el despoblament del Vallès. El 883 o 884 els musulmans es van sentir amenaçats per l'expansió de Guifré el Pilós, que va voler establir la frontera en els rius Llobregat i Segre, amb posicions al Bages (Cardona per exemple), a Osona, al Berguedà i a la Vall de Lord (i algunes aprisions a la Vall de Cervelló al sud del riu Llobregat), i repoblant els territoris, construint i consolidant esglésies i monestirs, al voltant dels que es fixava la població.

Guifré lluitava per estabilitzar la frontera a partir de Cardona en direcció a Solsona. En aquell moment la frontera del comtat passava al nord de Solsona segurament per Besora, Tentellatge i Correà; la de Berga per Sorba, Gargallà i Serrateix; i la d'Osona per Cardona, Manresa i Montserrat. La ciutat de Larida fou fortificada, i Guifré va veure-ho com una provocació i va atacar la ciutat, governada pel valí de la família dels Banu Qasi, Ismaïl ibn Mussa. L'atac a Larida no va sortir bé. L'historiador Ibn al Athir diu que els musulmans van fer gran mortaldat entre els atacants.

El successor d'Ismaïl, Llop Ibn Muhammad en constant lluita amb Muhàmmad al-Tawil i els nobles cristians del Comtat d'Aragó i dels comtats catalans que s'anaven expandint i repoblant lentament des de les muntanyes dels Pirineus cap al sud, sovintejaven les incursions cristianes i les ràtzies musulmanes en territori enemic. Fou aleshores quan Llop ordenà fortificar diverses ciutats, com Lleida, Montsó o Balaguer. També ordenà la construcció de la mesquita aljama de Lleida, l'actual Seu Vella.

Muntanyes de Catalunya (Montmajor)

És una muntanya de 1.074 metres que es troba al municipi de Montagut i Oix, a la comarca de la Garrotxa

Muntanyes de Catalunya (Punta de l'Aigua)

És una muntanya de 1.091 metre situada entre els municipis de Paüls al Baix Ebre i el de l'Horta de Sant Joan a la Terra Alta.

Muntanyes de Catalunya (La Mola)

És el punt culminant del massís de Sant Llorenç de Munt i del Vallès Occidental amb els seus 1.103,2 m d'altitud. Al cim s'hi troba el Monestir romànic de Sant Llorenç de Munt.
Està situat dins la Serralada Prelitoral entre la riera de les Arenes i el riu Ripoll, dintre del terme municipal de Matadepera i del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Separa les conques del Llobregat i el Besòs. D'altres poblacions properes són Terrassa, Castellar del Vallès, Mura, Sabadell i Sant Llorenç Savall.
Format per conglomerats presenta un relleu característic format per una successió de cingles combinats amb franges de relleu més suau que corresponen a una alternança de capes de sediments amb diferent resistència a l'erosió. Les capes dures s'erosionen més lentament i en el seu retrocés poden deixar testimonis en forma de monòlits com el Cavall Bernat o la Castellassa de Can Torres, visibles des de bona part de la plana vallesana, i el conegut com a cova del Drac on la llegenda medieval situa el cau d'un d'aquests animals mitològics. Com a tot el massís, les coves i avencs són habituals (cova del Manel, cova del Frare, avenc de can Pobla).

La Mola és un cim molt amenaçat per la pressió humana, la proximitat a una àrea tan poblada com el Vallès, el monestir del seu cim i la possibilitat d'accedir amb cotxe a més de 800 m fa que sigui molt visitat, però hi ha un aspecte encara més agressiu sobre el medi natural: les construccions de les urbanitzacions de Matadepera s'enfilen fins als 700 m d'altitud, a les portes de la primera cinglera. I aquestes construccions no són herència del passat, hi ha construccions recents (2005) sota el Cap de Mort i la Roca de les Onze Hores.
Els gradients de les carreteres que pugen a La Mola i a les urbanitzacions adjacents són bastant costeruts, i en alguns indrets arriben al 22%.
Al cim hi ha una Taula d'orientació geogràfica, que identifica els elements del paisatge que són visibles. La primera de les taules va ser col·locada l'any 1960, amb una completa renovació l'any 2009. També s'hi troba un vèrtex geodèsic (referència 285114001)
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Llacs de Catalunya (Closes de la Fonollera)

Són una zona de prats inundables, situats al marge dret de la desembocadura del Ter, que ocupa unes 23 hectàrees. L'interès ecològic de la zona rau principalment en el fet de ser una zona de salicornars, jonqueres i canyissars. A la zona de la platja, s'hi troben també dunes mòbils embrionàries, dunes secundàries amb Ammophila arenaria i dunes estabilitzades amb comunitats del Crucianellion maritimae. Pel que fa a la fauna destaca la presència de diversos ocells aquàtics. La sobrefreqüentació a l'època estival i la construcció de motes que han alterat la circulació de l'aigua són els principals impactes que afecten la conservació i l'interès ecològic d'aquest espai.

Llacs de Catalunya (Llac de Can Codorniu)

És un estancament d’aigua d’origen artificial a Sant Sadurní d'Anoia d'unes 5,25 hectàrees, originat pel tancament del torrent de Can Ferrer del Mas mitjançant un dic de contenció construït al voltant del 1906, fet amb materials argilosos. Amb els anys, s’ha anat naturalitzant fins a adquirir els trets d’un llac natural. El llac es troba a cavall del torrent de Can Ferrer del Mas, que actua de conca principal d’aportació hídrica, i el torrent de Can Codorniu, que n'és la sortida natural. Està situat al nord de la població de Sant Sadurní d'Anoia, en un entorn agrari, envoltat per camps de vinya i per pistes força freqüentades per passejants, ciclistes, etc.

El Llac de Can Codorniu presenta un cinyell helofític força continu i extensions relativament importants de canyissar i debogar en alguns dels sectors de la llacuna on les aigües són més somes. Al seu voltant creix un bosc de ribera força ben constituït, on apareixen roures, oms, pollancres, freixes i alguns salzes blancs, entre altres espècies. Hi són freqüents diverses espècies al·lòctones, com robínies, etc. Les canyes ocupen extensions importants als marges, que en alguns punts estan força alterats per la sobrefreqüentació humana. S'hi troba l'hàbitat d'interès comunitari 9540 Pinedes mediterrànies.

Al llac destaca una zona d'acumulació de sediments, que degut al suau pendent del terreny ha donat lloc a un petit aiguamoll i a l’establiment d’espècies vegetals pròpies d’ambients humits com Equisetum spp., Salix alba, Pteridium aquilinum, Phragmites australis subsp australis, etc.

Pel que fa a la fauna, el llac és interessant sobretot per les poblacions d'amfibis i d'aus aquàtiques. La proximitat a importants zones de nidificació i refugi d’aus, com el Delta del Llobregat, fa que aquest indret prengui importància com a element de connectivitat ecològica per a les aus. Alguns dels factors que amenacen la zona humida són la sobrefreqüentació humana -amb impactes associats com l'abocament de deixalles, el soroll, etc.-, la contaminació de les aigües per productes agroquímics i vessaments d'aigües d'origen urbà, i les captacions, que poden comportar fluctuacions importants del seu nivell.

Llacs de Catalunya (Bassa del Frare Ramon)

Té el seu origen en una antiga llera del Ter i se situa entre l'actual desembocadura i el Ter Vell. Referent a la vegetació, els poblaments de Ruppia entapissen els fons de la llacuna, mentre que el salicornar i alguns tamarius aïllats ocupen els marges de la zona inundada. Al voltant de la llacuna hi ha una interessant mostra de vegetació de salobrars.

Pel que fa als hàbitats d'interès comunitari destaquen les llacunes litorals, les comunitats de Salicornia i altres plantes anuals, colonitzadores de sòls argilosos o arenosos salins, els prats i jonqueres halòfils mediterranis (Juncetalia maritimi), els matollars halòfils mediterranis (Sarcocornetea fruticosae). A la zona marítima s'hi localitzen dunes movents embrionàries, dunes movents del cordó litoral amb borró (Ammophila arenaria) i dunes litorals fixades amb comunitats del Crucianellion maritimae. Pel que fa a la fauna, és especialment interessant la fauna ictiològica, ja que s'hi troba una població consolidada de fartet (Aphanius iberus). La zona també és utilitzada per ocells aquàtics (ardèids, anàtids, limícoles) i ocells marins.

Els principals impactes a la conservació de l'espai provenen de l'abocament d'aigües residuals i de l'afluència de turistes. Disposa d'un itinerari per a la seva visita i diferents rètols informatius. Existeix un projecte Life-natura, cofinançat per l'Ajuntament de Torroella de Montgrí i la Unió Europea, i amb la col·laboració tècnica de la Universitat de Girona, per reordenar les llacunes d'aquesta zona i de la zona del Ter Vell. El projecte pretén realitzar un seguit d'actuacions per a la recuperació i conservació dels sistemes costaners. Entre les actuacions ja realitzades destaca la regeneració del sistema de dunes en aquelles zones actualment degradades on s'han instal·lat sistemes artificials per facilitar la retenció de sorres