Diada de Catalunya 2012 (III)

Els nostres símbols (El Himne)

Segons la Llei 1/1993, de 25 de Febrer, la Comunitat Autònoma de Catalunya disposa d'un himne.

El seu himne és originari d'una melodia del folklore popular català, i la lletra d'un romanç anònim del segle XVII. "Els Segadors" és l'himne nacional de Catalunya des de final del segle XIX. Va ser prohibit durant la dictadura franquista. El text actual és de 1899. El seu autor és Emilio Guanyavents. Utilitza elements de la tradició oral que ja havia recopilat anteriorment l'escriptor i filòleg Manuel Milà i Fontanals en la seva "Romancerillo Català" a 1882. La música és de Francesc Alió, que la va compondre en 1892 adaptant la melodia de la versió tradicional del "Els Segadors ". Les harmonitzacions musicals les van efectuar Lluís Millet i Enric Morera.

L'himne té les característiques d'una crida en defensa de la llibertat de la terra. Recull els fets esdevinguts durant l'anomenat Corpus de sang, una revolta protagonitzada per al voltant d'un miler de segadors el 7 de juny de 1640, dia de Corpus Christi.

Quan esclata la Guerra dels Trenta Anys (1618-1648), el rei d'Espanya, Felip IV, es va veure obligat a participar com a conseqüència de la seva parentiu amb l'emperador romà-germànic Ferran II, el seu oncle. En 1624, el Comte-Duc d'Olivares va presentar al rei el seu Gran Memorial, en el qual, considerant que l'autoritat i reputació de la Monarquia s'havien deteriorat, proposava un pla de reformes encaminades a reforçar el poder reial i la unitat dels territoris que dominava, amb vista a un millor aprofitament dels recursos al servei de la política exterior. Aquestes reformes, però, van trobar una dura oposició a Catalunya.

La situació es va agreujar amb la guerra contra França començada en 1635. En 1640, sobretot a partir del mes de maig, es va produir un alçament generalitzat de tota la població del principat de Catalunya contra la mobilització, i permanència sobre el país, dels terços de l'exèrcit reial i contra la pretensió que fossin allotjats dins les poblacions. Algunes es van negar a obrir les portes, com Sant Feliu de Pallerols o Santa Coloma de Farners. La represàlia a Riudarenes (3 de maig) ia Santa Coloma de Farners (14 de maig) desencadenaria un ràpid alçament armat de ciutadans i camperols que, de les comarques gironines, es va estendre cap al Vallès i cap a Osona i el Ripollès. En aquesta tensa situació, el 7 de juny de 1640, dia de Corpus Christi, un petit incident al carrer Ample de Barcelona entre un grup de segadors, treballadors temporers, i alguns barcelonins, en el qual un segador va quedar malferit, va precipitar la revolta (Corpus de Sang). Els revoltosos es van apoderar de la ciutat durant tres dies. Els segadors no només es movien per la seva fúria contra les exigències del govern real sinó també contra el règim senyorial català, ja que, des del primer moment, els rebels havien atacat als ciutadans rics i als seus propietats. Aquesta va ser, per tant, també una guerra civil entre catalans. El balanç de víctimes va ser d'un total d'entre 12 i 20 morts, en la seva major part funcionaris reials, entre ells el virrei, Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma. Aquest aixecament va marcar l'inici de la revolta de Catalunya de 1640 o Guerra dels Segadors (1640-1652)