Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jordi de Sant Llorenç de la Muga)

És una església romànica de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L'ermita de Sant Jordi es troba al nord est de Sant Llorenç, a dalt d'un turonet. És una ermita d'una nau amb absis semicircular. Al frontis hi ha la porta d'arc de punt rodó, adovellada, i una finestra d'un sol vessant, rectangular. Al cim un campanar de cadireta de dues pilastres, sense arc. Als mus laterals de la nau no hi ha obertures. A l'absishi ha una finestra rectangular d'obertura a l'interior, ara tapiada, que no és situada al centre sinó a la meitat meridional. La coberta és de lloses i la volta de la nau és apuntada
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan Sescloses)

És una ermita de Peralada (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'ermita de Sant Joan Sescloses està situada a uns dos km de Castelló d'Empúries, si bé pertany a Vilanova de la Muga. És una construcció d'una sola nau amb absis trapezial. L'edifici està arrebossat tant interior com exteriorment. Al frontis hi ha una porta i una finestra rectangulars. El contorn superior de la façana és corbat i al seu damunt hi ha un campanar de cadireta d'un sol arc. Als murs laterals de la nau no hi ha cap obertura. L'absis conserva restes d'aparell en "opus spicatum" probablement de la primitiva construcció preromànica.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume dels Verders)

És una ermita de Vilanant (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'ermita de Sant Jaume dels Verders o Solers es troba a uns dos quilòmetres de Vilanant, entre el castell dels Moros i el Mas Rodeja. És una construcció del segle XVIII que conserva algunes restes de l'església anterior, romànica del segle XII. La capella actual és d'una nau. La capçalera a l'exterior és carrada i no forma cantonades amb els murs de la nau. Al frontis hi ha la porta rectangular amb la llinda amb una creu incisa i la inscripció: 1729 ISIDRO RODEJA. Sobre la façana es dreça el campanar de cadireta d'un sol arc
El mur meridional presenta vestigis de més antiguitat. El seu aparell, des de l'angle amb el frontis fins a la meitat de la seva llargada, correspon a la reconstrucció del segle XVIII. La resta, fins a l'angle de la capçalera, en una altura de poc menys de tres metres pertany a l'església romànica. D'aquesta església només roman dempeus l'esmentat fragment constructiu, que quedà integrat en la capella posterior. A la part alta d'aquest mur s'hi observa l'inici de la curvatura d'una volta.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Vilaür)

És una església del municipi de Vilaür (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada dins del nucli urbà de la població de Vilaür, al bell mig de l'antic recinte emmurallat de la vila, a l'actual plaça Major. És un edifici d'una sola nau, amb absis semicircular capçat a llevant. La volta de la nau és apuntada, mentre que la de l'absis té una forma ametllada. Exteriorment, cal destacar la part superior dels murs de l'església, corresponent a les obres de fortificació del temple. Estan bastides damunt la cornisa del parament romànic original de la nau, de quart de cercle incurvat. Presenten diverses sageteres als sectors sud i est, i una tronera a la part superior de l'absis.

També hi ha un rellotge de sol posterior, amb la data del 1969. La façana principal, orientada al sud, té dos grans contraforts adossats. La porta d'accés és d'obertura rectangular, amb llinda plana inscrita i un timpà apuntat amb l'interior apetxinat. Presenta decoració esculpida als extrems de la llinda, inscrita amb la data 1595. L'absis té una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt. A la banda oest del temple hi ha el campanar. De planta rectangular, fou bastit modificant l'antiga espadanya, a manera de torricó. Presenta dues obertures d'arc de mig punt. La construcció mostra aparells diversos, combinant la utilització del paredat posterior amb el parament de carreuada romànic. A l'absis hi ha un sòcol fet amb morter i pedruscall.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de Coquells)

És una església romànica del segle XI al nord-oest del municipi de Vilanant (Alt Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És a uns 3 km de la població, en un bosc de pins i alzines. L'església resta actualment sense culte. Una mica més enllà hi ha una masia, ara dedicada al turisme rural. L'accés és per la carretera GP1-6021, direcció Avinyonet de Puigventós / Vilanant / Cistella. A 1,5 km de Vilanant cal girar a la dreta, direcció Veïnat de Coquells (pista sense asfaltar). L'antiga església de Sant Salvador, avui sense culte, és prop del camí que porta al mas Genover i al costat del mas Llobet.[

És un temple d'una nau amb absis semicircular que presenta elements constructius romànics dels segles X-XI. La volta de l'absis és de quart d'esfera; la de la nau, de la qual es pot veure l'arrencament en els murs laterals, ha estat substituïda per un embigat recent. L'arc triomfal, de mig punt, de dovelles ben tallades, té impostes de secció excorbades i és sostingut per pilastres rectangulars.
La portalada, en el mur meridional de la nau, és adovellada amb un sol arc de mig punt. En aquest mateix mur de la portalada, vora l'extrem oriental, hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de punt rodó monolítics. S'hi han obert algunes finestres modernes que poden haver destruït les antigues. El parament constructiu d'aquesta església és de carreus de pedra calcària mal escairats que sovint, no a per tot, s'afileren

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Delfià)

És una església situada al nucli de Delfià (Alt Empordà), al terme municipal de Rabós (Alt Empordà). Està situada al sud del nucli urbà de la població de Rabós, al veïnat de Delfià, format per algunes masies i la mateixa església. Es celebra un ofici religiós cada dia 9 d'agost, coincidint amb el sant del patró. L'edifici forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un temple de petites dimensions d'una sola nau amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta per una volta rebaixada de maó pla, de construcció tardana, mentre que l'absis presenta una volta de quart d'esfera. Aquest últim està obert a la nau mitjançant un doble arc de mig punt en gradació, amb les impostes motllurades. L'antic espai del presbiteri està convertit en la sagristia actual. Els murs laterals de la nau presenten bancs d'obra correguts. La porta d'accés està ubicada al mur de migdia. Està formada per dos arcs de mig punt adovellats en gradació, sense cap element decoratiu interessant. Damunt seu hi ha una finestra d'arc de punt rodó i doble esbiaix. La façana està rematada per una cornisa motllurada. El frontis presenta una única finestra de grans dimensions, de doble biaix i arcs de mig punt adovellats. A la part superior s'aixeca el campanar d'espadanya, format per dos arcs de mig punt rematats per una teulada a dues aigües. La construcció està bastida amb pedres desbastades i carreus, disposats en filades regulars i lligats amb morter de calç. L'interior està totalment cobert de calç.

 

Pintors Catalans (Joan Junyer i Pascual-Fibla)

Barcelona, 1904 – 1994. És una de les principals figures de la pintura avantguardista catalana. Es va formar a l'escola de Francesc Galí, a la qual també havia anat Joan Miró, i ja aleshores era amic de Rafael Llimona i Josep de Cabanyes. El seu pare, Carles Junyer i Vidal, era bon amic de Picasso. Va treballar a Barcelona, Mallorca, París i Nova York. El 1929 va obtenir el Premi del Carnegie Institute dels Estats Units. El 1945 el MOMA va dedicar una exposició als seus olis. Als anys 50 va desenvolupar la pintura exempta (en anglès, “free standing painting”), obres que combinen color, volum i esmalt sobre planxes d'acer. També va col·laborar com a figurinista i decorador en els ballets del coronel De Basil, amb l'Argentinita, als Ballets Russes de Montecarlo i al Ballet Society de Nova York, entre altres projectes

Pintors Catalans (Glòria Muñoz Yegros)

Barcelona , 12 d'agost de 1949. És una pintora catalana i professora a la Universitat de Barcelona. Va estudiar a Barcelona a la Escola de la Llotja , acabant els seus estudis en 1972. Aquest mateix any es va casar amb el fill de Josep Puigdengolas i Barella, que la va ajudar a conèixer a membres importants de la comunitat artística de Barcelona. Aquesta oportunitat, combinada amb el seu desig d'explorar nous mètodes d'expressió artística, la va influenciar per a crear pintures que poden rastrejar els seus orígens a l'art de principis de segle XX.

El 1975, any de la seva primera exposició individual, va fundar un centre d'educació artística, Taller de Dibuix i Pintura, a Barcelona. Va ser professora de pintura al Departament de Belles Arts de la Universitat de Barcelona des de 1985. El 1990 va rebre un doctorat en Belles Arts de la mateixa institució. En 2000, va ser membre de el projecte "Realisme contemporani" de l' Ministeri d'Educació.

Pintors Catalans (Josep Puigdengolas Barrella)

Barcelona, 1906 - Barcelona, 1987. Va ser un pintor paisatgista català del segle xx. El Marquès de Lozoya va dir de Puigdengolas que figurava entre els més insignes representants de l'escola paisatgística espanyola. Representat al Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia i al Museu d'Art Modern de Barcelona, entre altres. Va estudiar en l'Acadèmia de Belles arts de Florència. Va tenir el seu Estudi a Barcelona però va residir temporades a Mallorca i la Cerdanya. El 1951 va ser nomenat Catedràtic de l'Escola Superior de Belles arts de Sant Jordi de Barcelona. En 1972 el seu fill Josep es va casar amb la pintora Glòria Muñoz.

Pintors Catalans (Josep Hurtuna i Giralt)

Barcelona, 14 d'abril de 1913 - Barcelona, 27 de juliol de 1978. Fou un pintor, gravador i decorador de vidre i ceràmica català. Es formà a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (1927-1929) i a l'Institut del Teatre (1939), on estudià escenografia. Treballà al taller del pintor Manuel Mensa Salas entre 1929 i 1931. Obtingué una beca de l'Institut Francès de Barcelona i viatjà per França, Itàlia i Holanda. Fou president del Cercle Maillol durant un breu període, a partir del 1950. Fou soci fundador, a Barcelona, dels Salons d’Octubre (1948-55) i assidu dels Salons de Maig.

Pintors Catalans (Joan Hernàndez Pijuan)

Barcelona 1931 - 2005. Fou un pintor català. Estudià a l'Escola de la Llotja, a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi, on adoptà un estil expressionista postcubista tràgic i amb càrrega social. El 1955 va fer la seva primera exposició individual i en els anys seixanta fou un dels creadors de l'anomenada Escola de Barcelona amb els membres del Grup Sílex (Carles Planell, Eduard Alcoy i Lázaro, Josep Maria Rovira - Brull). Després d'una estada a París va adoptar una figuració geomètrica on destaquen els elements solitaris (fruita, copes, ous, etc.) sobre fons i camps llisos de faixes de colors grisos i verds amb inclusió d'elements matemàtics com quadrícules, que suggereixen una atmosfera màgica. A mitjans dels anys 80 abandonà el geometrisme per a tornar a l'informalisme.

Va exposar individualment a Barcelona, Madrid, Mataró, Còrdova, Saragossa, Zuric, Milà, Johannesburg, Colònia, Ginebra, Nova York, París i Osaka, i moltes obres seves es troben als museus. Fou catedràtic (1981) i degà a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. El 1981 rebé el Premi Nacional d'Arts Plàstiques d'Espanya i el 1985 la Creu Sant Jordi. Ingressà a la Real Academia de San Fernando de Madrid el 2000 i el 2004 guanyà el Premi Ciutat de Barcelona