Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mamet d'Anes)

És una antiga parròquia, actualment una ermita, del municipi de Bellver de Cerdanya (Cerdanya). Es troba aïllada als peus del serrat de Sobirós, prop del mas d'Anes al municipi de Bellver de Cerdanya. Antiga església parroquial del desaparegut poble d'Anes, citat en l'Acta de Consagració de la Catedral d'Urgell (839). En els darrers temps s'ha anat coneixent com a Santuari de la Verge d'Anes, tot i que originàriament estava sota l'advocació de Sant Mamet. El 1987 va ser restaurada per la Diputació de Lleida. Es reconstruí la coberta i el campanar. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

És una construcció d'una sola nau molt allargada, lleugerament trapezoïdal, coberta amb volta de canó, que s'enllaça l'absis semicircular sense arc presbiteral. Els peus de la nau s'assenten sobre la roca que puja un parell de metres el nivell del sòl. A l'absis hi ha dues finestres de doble esqueixada i a migdia dues del mateix tipus. La portalada d'entrada és d'arc de mig punt amb grans dovelles i és situada al mur de migdia on també hi ha una espitllera prop de la capçalera. El parament és de filades de carreus de mida mitjana. Al mur de ponent s'hi aixeca el campanar d'espadanya de dues obertures que ocupa tot el frontispici, probablement reconstruït al segle XIII

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Pedra)

És una església del municipi de Bellver de Cerdanya (Cerdanya). Es troba encimbellada en un turonet de la població de Pedra. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. Edifici d'una sola nau, antigament cobert amb volta sostinguda en uns reforçaments fets a la cara interior dels murs de la nau mitjançant grans arcades que simulen capelles laterals. La volta degué caure potser en els terratrèmols del segle XV, i fou substituïda per una encavallada de fusta. L'absis, semicircular i mancat d'ornamentació, té uns murs de més de dos metres de gruix, la qual cosa ha fet pensar que fou bastit amb finalitats defensives o aprofitant una antiga torre de defensa. És precedit per un espai a manera de transsepte, que sobresurt poc exteriorment, amb una absidiola buidada al mur septentrional i una petita capella quadrada al de migdia. Els murs laterals presenten una sèrie de rebaixos que alleugereixen la massa dels murs, sense restar-li resistència. L'exterior és completament llis, bastit amb carreus força regulars. La façana de ponent, amb un portal de mig punt al qual s'accedeix per una sèrie de graons, és rematada per un campanar d'espadanya, de la mateixa amplada de la nau, amb dues obertures per a les campanes.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre)

És una obra del municipi de Bellver de Cerdanya (Cerdanya) que està situada a l'entitat de població de Talltendre, a 1.579 metres d'altitud. S'esmenta en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell, del segle X, amb el nom de Sancti Aciscli de Telltendre. És una obra que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. D'estil romànic del segle XII, consta de nau única rectangular amb absis semicircular amb dues finestres de pedra ben treballada, les voltes són de perfil lleugerament apuntat, la coberta exterior és un llosat de llicorella. La portada de calcària vermella és de tres arcades rectangulars en disminució amb un petit timpà llis. En un principi el frontispici devia acabar en una espadanya, més tard modificat per un campanar de torre quadrada amb una obertura en cada un dels seus quatre costats.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Eugènia de Nerellà)

És una església romànica del segle xii que es troba a l'entitat de població de Santa Eugènia de Nerellà que pertany al municipi de Bellver de Cerdanya a la comarca de la Cerdanya. Està declarada bé cultural d'interès nacional. Com que Olià i Nas no tenen església, la gent d'aquests pobles depenen de l'església de Santa Eugènia on també hi tenen el seu cementiri. Apareix documentada per primera vegada a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, l'any 839. L'element més destacable del conjunt arquitectònic és el campanar de torre quadrada (segle XI), una construcció única perquè es conserva tal com era originàriament.

La parròquia de Santa Eugènia de Nerellà apareix documentada per primera vegada a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, l'any 839. Durant la baixa edat mitjana va ser una de les parròquies més riques de la zona, cosa que es va traduir en l'edifici romànic que encara es pot veure avui dia.
L'element més destacable del conjunt arquitectònic és el campanar de torre quadrada (segle XI), una construcció única perquè es conserva tal com era a l'origen. Consta de tres cossos i coberta a dues aigües. El cos inferior està adornat amb tres arcuacions llombardes a cada costat, el mitjà té un gran arc de mig punt i el superior una finestra d'arc de mig punt.

L'estructura de l'església respon a una planta d'una sola nau de tres trams, amb presbiteri i capelles. Aquesta església va passar per diversos processos de reforma durant els segles XV i XVIII. Actualment presenta una important inclinació (més d'un metre) que li dóna una personalitat pròpia i li ha valgut el sobrenom de la torre de Pisa de la Cerdanya, malgrat que la de Santa Eugènia és anterior a la italiana.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Cecília de Beders)

És una petita església romànica de Beders, al municipi de Bellver de Cerdanya (Cerdanya). Santa Cecília de Beders, que depèn de l'antiga parròquia de Coborriu de Bellver, és citada a l'Acta de consagració de la Catedral d'Urgell (839). Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La construcció actual és d'una sola nau coberta amb un embigat de fusta a dues aigües, substituint la volta de canó, i absis semicircular llis amb finestra esqueixada. En la restauració s'ha recuperat l'absis que havia estat reconvertit en sagristia separant-lo de la nau per una paret. L'aparell de l'absis, del segle XII, és més regular que el de la resta de l'edifici que respon a una reconstrucció més tardana de la nau i explica la insòlita ubicació de l'entrada al costat nord. El campanar és d'espadanya amb un sol forat. El portal està situat al mur de tramuntana. A l'interior de l'absis, cobert amb quart de circumferència, s'hi aprecien, sota la capa d'enguixat, restes de pintura vermella

 

Cineastes Catalans (Pere Puigbert i Esponellà)

Ventalló (Girona), 1983. És un realitzador i editor audiovisual català. Ha dirigit diversos films, ha treballat en l'àmbit de la televisió, així com en l'edició de documentals, entre d'altres del llargmetratge Entre Maestros. És professor a l'Escola de Realització Audiovisual i Multimèdia (ERAM) de la Universitat de Girona. Entre les seves obres destaca el curtmetratge biogràfic Tomàs Mallol (les meves reflexions). Molts dels seus altres treballs han estat també estrenats en televisió i seleccionats i premiats en diversos festivals, així com formant part de programacions en diversos museus

Cineastes Catalans (Pere Portabella i Ràfols)

Figueres (Girona), 1927. És un director, guionista i productor de cinema català. També va exercir com a polític entre 1977 i 1984. El seu estil és experimental, investigant noves vessants del llenguatge cinematogràfic, amb un to sovint poètic i també amb contingut social, influenciat per la seva ideologia d'esquerres. Destacà com a productor de la pel·lícula Viridiana, de Luis Buñuel (1961), que li comportà molts problemes amb la censura franquista i fins i tot la retirada del passaport.

Va debutar com a director amb la pel·lícula No compteu amb els dits (1967). Els seus problemes amb la censura van continuar. Tot i que la intentava burlar amb metàfores com la del títol del segon llargmetratge, Nocturn 29 (1968) que al·ludia als anys que havien transcorregut de dictadura, finalment va assumir la possibilitat que la seva obra quedés en la clandestinitat. L'any 1999 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.
A hores d'ara (2007) participa en l'espai de la tertúlia dels dimarts del Matí de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas i els senyors Lluís Foix i Francesc Sanuy, així com en la secció La tertulia de sabios del programa radiofònic La ventana de la Cadena Ser, on forma part d'una tertúlia amb Santiago Carrillo i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón.

Cada estiu reuneix personalitats destacades en la política, cultura, art, a la seva residència de Palau Sator (Baix Empordà) en un sopar de suquet de peix. El juny de 2009 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cinema concedit per la Generalitat de Catalunya pel seu documental Mudanza i el Museu de l'Empordà li va dedicar l'exposició La Mirada Portabella. El 21 de desembre del 2011 l'Acadèmia del Cinema Català va anunciar que li concedia el Gaudí d'Honor de l'edició del 2012, "en reconeixement a la seva trajectòria com a director, guionista i productor amb més de cinc dècades en actiu al món del cinema".

Cineastes Catalans (Tomàs Mallol i Deulofeu)

Sant Pere Pescador (Girona), 1 d'agost de 1923 - Girona, 16 de juny de 2013. Fou un fotògraf, col·leccionista i promotor i director de cinema català. Estudià enginyeria tècnica a l'Escola Industrial de Barcelona. Posteriorment muntà un estudi i -després- una agència de publicitat. Tot seguit entrà a treballar de fotògraf; el 1964 creà 'Tomàs Mallol-Fotografia. Arts Gràfiques. Publicitat.' La seva dèria pel cinema li sorgí al final de la dècada del 1920. Al principi dels anys 30 construí un aparell de projectors i anà desenvolupant una destresa pel món de la imatge que el menà cap al col·leccionisme d'aparells audiovisuals i a la realització de films amateurs, a partir de 1956. Acabà rodant una trentena de curts, entre documentals i fantasies amb trets experimentals i arguments senzills. Participà en la creació del Grup de Cine Amateur de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya el 1954. Membre també de la Secció de Cinema Amateur del CEC. El 1968 va ser un dels fundadors de la Unió de Cineastes Amateurs de Barcelona. Al final de la dècada del 1960 va començar a crear al seu domicili la Col·lecció de Cinema Tomàs Mallol, que passà a ser a Girona el Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol. Medalla especial de la UNICA el 1989, soci d'honor de la Societat Catalana de Comunicació (IEC) des del 1995 i de Cinema Rescat des del 1997. Membre d'honor des del 1998 de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya; prisma d'honor 1998 de l'Associació Espanyola d'Autors de Fotografia Cinematogràfica (AEC), i premi contribució a la imatge dins els premis Carles Duran 20000 que atorguen pel Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, l'Associació Catalana de Productors Cinematogràfics i Audiovisuals i l'AEC, i el 2001 va rebre el Creu de Sant Jordi. És autor de Si la memòria no em falla (2005) i coautor de La inventiva catalana en la joguina cinematogràfica (1993) i Patrimoni cinematogràfic (1997). El 16 de juny de 2013 morí a l'hospital Josep Trueta de Girona

Cineastes Catalans (Joan Mallarach i Font)

Sant Pere Pescador (Girona), 1948. És un guionista i director de cinema català. El 1971 va començar estudis de cinema a la Universitat de París VIII, però el 1973 els deixà per passar a la Deutsche Film und Fernsehen Akademie (DFFB) de Berlín, on acabà els estudis el 1978. Allí va realitzar amb Lluís Garay els migmetratges documentals Alborada (1975) sobre el món obrer i l'emigració des de la Segona República fins el final del franquisme, Del Yugo y del Canto (homenatge a Miguel Hernández, 1977) i Fang de terrissa (1979).

El 1981 va tornar a Barcelona i va treballar com a operador, muntador i guionista a series de televisió per TVE Catalunya, curtmetratges, publicitat i treballs industrials, en els que mostra el seu interès per la cultura popular i la seva preservació documental. El 1985 va realitzar el guió del llargmetratge Karnabal de Carles Mira i el 1987 el vídeo Papirustòria, amb el que va rebre el premi al millor director de vídeo als VI Premis de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. El 1991 va realitzar el vídeo Teatre de la memòria pel Teatre-Museu Dalí, va va rebre el premi del Festival de Vídeo de Llívia-Estavar i un Laus de bronze del FAD.
Entre el 1995 i el 1998 treballà amb Tomàs Mallol i Deulofeu al projecte Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol i el 2004 hi fou el comissari de l'Exposició Dalí. També ha treballat com a realitzador d'audiovisuals a l'Exposició Universal de Sevilla de 1992, a l'Exposició Universal de Hannover de 2000 i al museu de Santillana del Mar de rèplica de les coves d'Altamira (2001)

Cineastes catalans (Lluís Galter)

Figueres (Girona), 1983. És un director de cinema, i guionista català. Va estudiar Comunicació Àudiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (2006) i a l'Escola de Cinema i Televisió de l'Acadèmia d'Arts Escèniques de Praga (FAMU). Ha escrit i dirigit diverses obres curtes, dues d'elles durant la sevaestada a FAMU, i un llargmetratge titulat Caracremada (2010).

Caracremada, el seu primer llargmetratge, retrata la intensa vida del maquis català Ramon Vila i Capdevila, conegut amb el sobrenom de Caracremada (1908-1963). La pel·lícula va ser presentada a la secció competitiva Orizzonti del Festival Internacional de Cinema de Venècia i al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià (Guipuzcua). També va ser inclosa a molts altres festivals internacionals, com ara el de Jeonju (Corea del Sud). Molts dels seus altres treballs han estat també estrenats en televisió i seleccionats per a programacions en diversos museus europeus. Actualment prepara un documental que formarà part d'un projecte col·lectiu amb altres joves realitzadors