miércoles, 14 de octubre de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Castellet)

És una obra de Castellet i la Gornal (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial de Sant Pere de Castellet està situada a la part més alta del poble, prop del castell. Actualment hi té adossades diverses construccions. És un edifici de planta rectangular i una sola nau, amb volta de canó; la coberta és a dues vessants, de teula àrab. La porta d'accés és d'arc de mig punt, amb dovelles de pedra. S'hi arriba a través d'una ampla escalinata i d'un atri cobert per volta de canó. Als murs laterals exteriors de les bandes de l'església hi ha contraforts; al cantó N, que aprofita una part del desnivell del terreny, hi ha un gran campanar de paret, recolzat sobre el mur lateral; té quatre obertures d'arc de mig punt


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Marçal de Terrassola)

És una església romànica de Torrelavit (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Marçal està situada dintre del casc urbà de Terrassola. És un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada amb arcs torals i capçalera trilobada. Damunt del transsepte, s'eleva un cimbori vuitavat amb cúpula semiesfèrica sobre trompes. A l'exterior, els murs laterals i els de l' absis presenten decoració d'arcs cecs i bandes llombardes. La façana de ponent és d'estructura senzilla i té una porta d'accés central adovellada i una petita finestra d'arc de mig punt a la part superior. La teulada és a dues vessants


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí Sadevesa)

És una església de Torrelavit (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Martí està situada al costat de la masia de Can Parellada, a la plana del Penedès. És una capella d'una sola nau, amb absis poligonal per fora i semicircular per dintre, decorat amb pintures murals. Té coberta a dues vessants sobre encavallades de fusta. Té dos portals, un frontal i un altre lateral (romànic), tots dos adovellats. Corona la façana un campanar d'espadanya de dues obertures d'arc de mig punt. Hi ha contraforts i capelles adossades 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan Sesrovires)

És una església protegida com a bé cultural d'interès local al poble de Torre-ramona (Alt Penedès), vora el cementiri. El primer document en què apareix esmentada data de l'any 1325, és la concessió de sepultura feta pel bisbe Ponç de Gualba a Berenguer de Corbins al cementiri de l'església de Sant Joan, sufragània de la parròquia de Sant Pere de Subirats. El 1930 el rector de Sant Pere de Subirats, a causa de l'estat ruïnós de la rectoria, s'establí a la Torre-ramona; fou llavors que Sant Joan va prendre funcions parroquials, tot i que continuà essent sufragània de l'església del castell.

El temple és d'una sola nau, coberta amb volta de canó que arrenca d'una gran cornisa motllurada. L'absis és semicircular i està precedit per un tram presbiteral. Al centre de l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada paredada. En la façana sud s'obre la porta, en arc de mig punt, i una finestra reformada. Està coronada per un campanar d'espadanya de dos ulls. L'edifici fou molt reformat amb l'afegit d'una capella a l'angle nord-est, el sobrealçament de tot l'edifici i la decoració interior, que amaga l'original. L'aparell exterior és de carreus irregulars, molt ben disposats, amb filades verticals i juntes 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan Salerm)

És una església de Subirats (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. La capella de Sant Joan Salerm, que pertany a la hisenda de Can Bas es troba a 150 metres a ponent de la masia. Es tracta d'un edifici de planta rectangular d'una sola nau, cobert amb una volta de canó de perfil rebaixat amb quatre arcs torals: l'arc triomfal és de mig punt així com un dels tres restants. Els altres dos arcs són apuntats i posteriors. L'absis està orientat a ponent, és semicircular, sobrealçat i presenta una finestra d'ull de bou a la part superior. El portal d'entrada és d'arc de mig punt adovellat i està situat a la façana lateral encarada a migdia. A la capçalera hi ha dos contraforts exteriors. Té un campanar de cadireta, més modern, a la paret nord, d'un sol ull amb campana. A la part de ponent es va afegir en època moderna una nau a dues vessants de forma transversal, més alt que el temple, construït per servir de sagristia 



 

Pintors Catalans (Pau Sabaté Jaumà)

Reus (Tarragona), 1872 - Barcelona, 1954. Va ser un pintor català. Mostrant des de petit inclinació pel dibuix, el seu pare el portà a l'Acadèmia Fortuny de Reus dirigida per Ramon Casals i Vernis. Després de cursar el batxillerat a la seva ciutat natal, va traslladar-se a Barcelona per estudiar arquitectura, assistir simultàniament a l'Escola de la Llotja i treballar a la Casa Rigalt, dirigida per Antoni Rigalt, com a projectista i pintor de vitralls. Però va abandonar-ho tot per treballar professionalment com a dibuixant. Així va ser com va començar a realitzar aquarel·les de figurins de sastreria que van donar-li una gran fama en els seus quaranta anys de dedicació a l'ofici. Les seves figures estilitzades, els colors suaus, aplicats amb pinzellada solta i l'extremada perfecció dels vestits són mostres eloqüents de la seva accentuada habilitat amb el llapis i el pinzell.

Una altra de les seves grans afeccions va ser la realització de models per a ferros forjats que van publicar-se en un volum titulat Ferros Artístics. No menys interessants són els seus dibuixos a la ploma dels carrers barcelonins, recollits a Barcino, una obra que demostra l'extraordinària facilitat amb la qual Sabaté ho convertia tot en un ordenat conjunt de traços realistes i expressius.
L'any 1927 va ser nomenat president de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya, càrrec que va ocupar fins al juliol de 1936 i des del qual va desenvolupar una tasca molt important de rellançament de l'entitat.
Malauradament, a partir dels anys cinquanta, la seva dedicació al dibuix i a la pintura es va veure minvada per una greu afecció ocular, però seguí en el treball artístic, dedicant-se a la forja. Les seves obres es troben repartides a nombroses col·leccions privades de Catalunya i Espanya. La ciutat de Reus li va dedicar un carrer entre el carrer de la Barceloneta i la Riera de Miró.

Pintors Catalans (Josep Rovira i Soler)

Santiago de Cuba (Cuba), 6 de febrer de 1900 - Santiago de Cuba, 1998. Va ser un pintor català destacat sobretot per la seva habilitat com a retratista. El 1924 va rebre la medalla de plata, compartida amb Josepa Serraviñals i Furió al concurs de paisatge Josep Masriera i Manovens. El pintor feia exposicions de manera periòdica. Participà en una exposició col·lectiva al Palau de la Indústria (1923), i a l'Exposició de Primavera 1932 al Saló de Montjuïc, amb dues obres Reverend Lluís Tallada i El meu pare. Aquesta darrera obra es troba en l'actualitat en la col·lecció permanent de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Abans el seu exili va exposar individualment a les Galeries Laietanes (1927, 1933) al Círcol Artístic (1933), la Sala Busquets (1935, 1936). Altres galeries on va exposar són la Fayans, la Pinacoteca i l'Augusta.

Pintors Catalans (Carme Rovira i Fortuny)

Vilassar de Mar, 17 de març de 1907 - Passy (França), 1 de març de 1985. Fou una pintora naïf catalana. Té un carrer dedicat a Vilassar de Mar. Estudià les primeres lletres al Comú de les Noies, l'escola pública de Vilassar de Mar, i després fou alumna de l'Escola de la Presentació encara que per poc temps, ja que als catorze anys entrà a treballar a la fàbrica de Can Nyol Petit, on féu de teixidora fins als vint-i-dos.

A l'edat de dinou anys, el 6 de maig de 1926, s'havia casat amb en Manolo Garcia, que feia de mosso a casa seva, ajudant el pare de la Carme en les feines de pagès. D'aquest matrimoni en nasqué la primera filla el 1927, que morí de meningitis als divuit mesos. Fou llavors quan deixà la feina a la fàbrica. El 1930 va néixer la segona filla, Paquita, i el mateix any morí la seva mare i per tant s'hagué de dedicar a mestressa de casa i ajudar el pare i el marit en les tasques del camp.
En acabar la Guerra Civil el seu home fou condemnat a mort per la seva militància republicana. Aquesta pena, però, li fou commutada per tres anys de presó. Les estretors d'aquella època de postguerra, juntament amb un refredament de les relacions conjugals pels anys de presó, desembocaren en la separació matrimonial. Una separació peculiar, ja que, malgrat tot, mai no deixà desemparat el marit.

El 1952 morí el seu pare, Martí, i ella tornà a la fàbrica a fer de teixidora. El 1954 es casà la seva única filla que anà a viure al Masnou. Al cap de poc de viure sola patí un accident i, en no poder-se moure de casa, passà la convalescència fent mitja, ganxet i agafà els pinzells per primer cop a la vida.
Conegué el pintor Enric Modolell de Cabrera de Mar, molt més gran que ella, que intuí que la pintura de la Carme podia tenir futur. Gràcies a aquesta coneixença, el 1956 es donà a conèixer al IXè Saló d'Octubre de Barcelona, on exposà un parell d'obres. La premsa i els crítics qualificaren la seva pintura d'autèntic naïf, pintura pura sense contaminació de cap escola.
Des de Vilassar de Mar, i per tal de celebrar el seu èxit en l'exposició de Barcelona, l'associació Amics de Vilassar decidí de fer-li un homenatge i moltes botigues de poble exposaren obres seves. Separada del marit i amb la filla casada, no se sentia lligada a ningú i decidí de marxar a treballar a Mallorca, en un establiment hoteler i despès servint en una casa. S'hi estigué uns tres anys. A estones lliures pintava i conegué altres pintors i artistes que li organitzaren una altra exposició.

El 1962 decidí marxar a París, on va entrar de minyona en una família amb la qual s'estigué fins al 1967. Després passà a treballar en la neteja de despatxos i oficines. A París exposà, amb altres pintors, al Saló dels Independents, el 1964 participà en una mostra d'artistes espanyols i, també el 1965, a la mostra Art Libre.
A principis de 1984, a París, on vivia en un diminut apartament que havia comprat el 1964, caigué malalta de gravetat. Després de passar per diferents centres hospitalaris fou ingressada en un establiment mèdic especialitzat en malalties de la sang, a l'Alta Savoia

Pintors Catalans (Fidel Roig Matons)

Girona, 27 de maig del 1887 - Mendoz (Argentina), el 26 de maig del 1977. Va ser un pintor i músic català. Va fer els primers estudis a l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona (actualment Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi) sota la direcció de Lluís Perich i Lluís Graner i Arrufí. El 1907 va marxar a l'Argentina i després d'una breu estada a Buenos Aires s'instal·là a Mendoza el 1908. Fins a l'inici de la dècada de 1930, es va dedicar a interpretar música de cambra i a la docència d'arts plàstiques, primer al col·legi Don Bosco (del 1911 al 1925) i després al Colegio Nacional Agustín Álvarez (del 1926 al 1931).

A partir del 1925 comença a abandonar gradualment la interpretació musical per a dedicar-se exclusivament a la pintura. En un principi els seus temes se centraven en la descripció dels trets físics i els costums de les poblacions indígenes huarpes, que habitaven a l'àrea de les Lagunas de Guanacache, a Mendoza. Cap al 1936, dedica la seva obra a plasmar el paisatge de la Serralada dels Andes i a produir una seqüència pictòrica completa de la campanya militar que va portar a terme el general José de San Martín el 1818 en el marc de les Guerres d'independència hispanoamericanes i coneguda com la Travessia dels Andes. Va ser cofundador de la Sociedad Orquestal de Mendoza, el 1922, i de la Academia Provincial de Bellas Artes de Mendoza (actual Escuela de Bellas Artes), el 1933. La seva prolífica activitat pictòrica es va suspendre a partir del 1952 a conseqüència de la pèrdua gradual de la visió. El 2012 el Museu d'Art de Girona li va dedicar una exposició

Pintors Catalans (Pau Roig Estradé)

Vilanova i la Geltrú 24 de gener de 1914 - 24 d'octubre de 1994. Fou un pintor vilanoví. Orfe des de molt jove, fou acollit per una tia seva. De petit, ja manifestà certa afecció per el dibuix. Assistí a l'escola pública del mestre Vicente Sorni i juntament amb altres dos condeixebles més van elaborar una revista: Fortitud. Aquesta contenia textos i dibuixos. L'única formació artística que va rebre Roig fou entre 1929 i 1934 a l'Escola d'Arts i Oficis de Vilanova, on Alexandre de Cabanyes oferia unes classes nocturnes. A més a més, a banda de treballar en el negoci familiar quan podia aprofitava per passar el temps lliure a casa de Joaquim Mir, acompanyant a l'artista mentre pintava. Mobilitzat l'any 1937 per incorporar-se al front, allà conegué altres paisatges que aprofità per dibuixar al seu pas: València, Ciutat Real...

Un cop tornà després de la guerra, es començà a relacionar amb Enric C.Ricart, qui l'ajudà a consolidar les seves idees estètiques. Va exposar diversos cops a Barcelona (1941, 1943, 1944), a Vilanova i la Geltrú (municipi on es troba bona part de la seva obra: al Saló de Comissions de la Casa Consistorial, a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, entre d'altres), a Madrid (l'any 1952 fou seleccionat i prengué part en l'exposició Nacional de Belles Arts de Madrid), etc. La seva obra es caracteritza per una dedicació i aprofundiment constant en el paisatge, freqüentment limitat a Vilanova i el seu paisatge, així com de la comarc