Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Simeó Estilita)

És una capella totalment enrunada situada dins d'un conjunt de cases al terme municipal Bruc (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Va ser utilitzada com a local per fer-hi vi. Ha estat molt modificada. A l'extrem est, on devia haver-hi l'absis (pel que sembla rectangular), hi ha adossada una construcció amb cups en el seu interior. Era d'una sola nau i presenta dues finestres al mur sud i una al nord, totes de doble esqueixada. La porta devia ser a l'oest. En aquesta capella hi havia el retaule del segle XVI de Sant Simeó que el 1772, es traslladà a la capella de Ca l'Oller.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de Vilanova d'Espoia)

És una església romànica construïda a mitjans del segle XII situada a Vilanova d'Espoia, una població de la Torre de Claramunt. L'edifici forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una típica construcció del romànic rural, amb pedra calcària. Té murs de maçoneria amb dues obertures, la porta a migdia amb llinda recte i una finestra al presbiteri. D'una sola nau. Coberta amb volta de canó, reforçada amb tres arcs faixons. Àbsida semiesfèrica. A l'exterior hi ha dos contraforts entre els quals cal situar la sagristia i la porta d'accés. Als peus de l'església hi ha el cor. El pis superior és molt posterior per a protegir la volta de les humitats. Té murs amb una coberta a dues aigües. Està adossada al cementiri i rectoria. Al mur oest hi ha un campanar de paret de dues campanes. En aquesta banda l'església s'uneix a una casa veïnal.
L'edifici ha estat objecte de diverses reformes al llarg dels segles. Entre elles destaca el sobrealçament de tot l'edifici sense afectació de l'estructura interna anterior, d'aquesta manera es conserva la coberta de lloses de pedra original sota la teulada de teula aràbiga actual. Així mateix, el campanar de paret actual en va substituir un de quadrat, que a la vegada havia substituït el campanar original d'espadanya. Al segle XVII l'absis va ser fortificat amb l'obertura d'una sèrie d'espitlleres, i posteriorment al segle XVIII es va construir la sagristia.

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Ponç)

És una capella al nucli urbà de Pujalt (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella romànica d'una sola nau amb absis, sense volta. Conserva tots els murs, fins fa poc coberts de terra fins a l'arrencada de la volta, que han estat deixats al descobert en unes excavacions recents. Al mur de ponent hi conserva una porta adovellada amb arquivolta i impostes. Tota l'església, excepte la façana de ponent, queda en el clos d'una casa particular

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere Sallavinera)

És una església de Sant Pere Sallavinera (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici de planta rectangular i un sol absis a la capçalera. La torre del campanar, construïda posteriorment i de planta quadrada, es troba al costat de migdia, així com la porta d'entrada a l'església. És un edifici romànic, malgrat que ha estat molt reformat

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere i la Santa Creu de Masquefa)

És una obra de Masquefa (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'edifici que ha pervingut fins als nostres dies fou edificat a finals de segle xii o començaments del segle xiii. Es tracta d'una construcció d'una sola nau coberta amb volta i acabada amb un absis en forma de semi-cercle. Aquest absis, tot i que és molt senzill, constitueix l'única part de l'església amb elements decoratius, llevat de l'òcul: un fris de dents de serra i per dessota una sèrie d'arcuacions de les dites llombardes, que semblen sostingudes per petites mènsules amb relleus esculpits d'animals, figures humanes, petxines,...molt dins de la línia de les construccions del segle XII
En el mur frontal, a ponent, trobem un òcul de grans dimensions i de decoració vegetal, emmarcat per uns carreus ben tallats i regulars que podem observar al llarg dels murs exteriors de tota l'església. En alguns moments s'hi poden apreciar les marques de picapedrer, característiques de les obres realitzades al segle XIII Pel que fa a l'interior, la part més separada de l'absis és ja clarament gòtica, amb voltes de creueria, que sostenen el cor. En el baptisteri, mancat de la pica baptismal, s'observen restes de pintures que representaven el Baptisme de Jesús. El campanar ha sofert modificacions en la teulada que antigament era horitzontal i ara apareix a quatre vessants i acabada en punta.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Montfalcó)

És l'església parroquial del nucli de Montfalcó el Gros, municipi de Veciana (Anoia), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau amb absis sobrealçat, essent la coberta a la mateixa altura que la de la nau. Té una porta a la façana sud i un campanar d'espadanya a la façana de ponent. Té diversos cossos afegits. A la façana est, es troba el cementiri que recentment s'ha restaurat. En l'arc de la porta d'entrada al cementiri hi ha la data inscrita de 1852. Aquesta església era sufragània de la de Santa Maria de Veciana, des del S. XIV. El 1905 hi hagué una cessió temporal de Sant Pere a l'Orde de Sant Agustí.

 

Escultors Catalans (Alexandre Ghilloni i Molera)

Barcelona, 25 d'octubre de 1860 - Barcelona, 1948. Escultor i buidador. Va néixer fill de l'italià Giuseppe Ghilloni, natural de la Toscana, i de Ramona Molera i Persadisa, natural de Moià.[2] Es formà a la Llotja de Barcelona i a París (1878). Treballà amb Manuel Fuxà i Agapit Vallmitjana. Com escultor buidador treballà a l'Arc de Triomf de l'Exposició Universal de 1888 i pel Museu de Reproduccions. A finals del segle xix es traslladà a París però al cap de pocs anys retornà a Barcelona on es dedicà preferentment a la venda de bibelots i entre 1915 i 1945 ho combinà amb la docència a la Llotja. Dues de les obres més destacades de l'artista són Un soldado en campaña i Catalunya independent, totes dues conservades a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Escultors Catalans (Enric Gelpí i Vintró)

Barcelona, 1936 – Cànoves i Samalús (Barcelona), 2011. És reconegut per les seves escultures d'aus nocturnes, pels seus calendaris il·lustrats i pels seus llibres Mossèn Ramon Garriga i Boixader, l'Ermità de Samalús (1993) i La pregària dels animals (2000). També es coneix Enric Gelpí com a l'Ermità de Salamús II. Pràcticament autodidacte, el 1960 es presentà a l'Ateneu Barcelonès. El 1970 es traslladà a viure a Samalús, on des del 1992 tingué a casa seva una exposició permanent de la seva obra escultòrica. Va fer diverses exposicions a Barcelona i va participar en mostres col·lectives a Montecarlo i Sardenya. Home actiu de la cultura catalana, dedicà una gran part de la seva vida a la política com a regidor de Cultura de l'Ajuntament de Cànoves i Samalús, durant la primera legislatura dels ajuntaments democràtics.

Escultors Catalans (Josep Gamot i Llúria)

Barcelona, 20 de maig de 1855 - Barcelona, 20 de desembre de 1890. Fou un escultor català. Fill de Joan Gamot i Catà ferrer d'ofici i Josefa Llurià tots dos nascuts a Barcelona. Va estudiar a l'Escola Llotja i fou deixeble de Rosend Nobas i Ballbé a Barcelona.
La part més nombrosa de la seva obra es compon de retrats i petites peces dirigides per al col·leccionisme. Realitzà també algunes peces de plata. Va participar l'any 1876 a l'Exposició Nacional de Madrid amb l'obra Caín presa de remordiment. Va col·laborar al monument a Cristòfor Colom de Barcelona, amb les escultures Aragó i Lluís de Santàngel l'any 1888, així com va realitzar Anfitrite (1881) i un grup de nens situats a la part alta de la Cascada del parc de la Ciutadella

Escultors Catalans (Pilar Francesch i Ventalló)

Barcelona, 1941. És una escultora catalana. Va estudiar a l'Escola Massana on es va especialitzar en escultura i esmalt, i a on va impartir més tard classes. Ha realitzat diverses exposicions en diferents localitats de Catalunya. El 1981 va realitzar un bust del rei Joan Carles I por encàrrec del l'Ajuntament de Barcelona. Una de les seves obres més famoses és Serena (1964), situada en el peristil dels Jardins de Joan Maragall de Barcelona, una còpia de la qual va ser posada a l'entrada de l'escola Massana

Escultors Catalans (Francesc Font i Pons)

Barcelona, 1848 - Madrid, 17 de novembre de 1931. Va ser un escultor seguidor de l'estil barroc i amb obres distribuïdes en diverses ciutats d'Espanya. Els seus primers estudis els va realitzar a Barcelona, sota la direcció dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana i del també escultor Domènec Talarn, va muntar un taller en aquesta ciutat l'any 1878 on va realitzar encàrrecs de retrats i obra pública com, la col·laboració al monument a Colom i una escultura representant Juan Sebastián Elcano (1884) per a un edifici del Passeig de Gràcia, aquest mateix any va elaborar l'obra L'enigma de Tebas amb la que se li va concedir la tercera medalla a l'Exposició de Belles Arts de Madrid. L'any 1888 es va instal·lar a Madrid a on va realitzar escultures de tipus religiós per a l'església de San Marcos i el convent de les «Comendadoras». Una altra obra seva, representant un Nen Jesús, es troba en el Col·legi San José de Valladolid. Com a monuments públics va executar el de Zumalacárregui per a la ciutat de Bilbao i el de Elcano a Barcelona.

Escultors Catalans (Beth Fornas Dos-Santos)

Barcelona, 1973. És una escultora catalana instal·lada al Maresme, on compagina la pràctica escultòrica amb la docència. De sòlida formació acadèmica, s'ha dedicat a l'escultura, servint-se dels seus coneixements en ceràmica per tractar la matèria amb singularitat i combinar-la en formes escultòriques properes a una poesia material i natural. Ferro, ceràmica i fragments de natura, triats amb cura i intuïció per l'artista en paisatges de tota Catalunya, es fonen en la seva mirada i es transformen en les seves obres. Amb un estil personal i íntim, la seva obra evoluciona cap a formes naturals i integra en l'art l'harmonia dels paisatges, dels naturals i dels interiors
Llicenciada en Belles Arts, en l'especialitat d'escultura, per la Universitat de Barcelona, Beth Fornas ha obert els seus horitzons amb una formació completa a l'Escola Massana, triant la ceràmica com a especialitat en el marc de la titulació de tècnica superior en arts plàstiques i disseny, que l'ha dotada d'una sensibilitat particular per al tractament de materials i per a la incorporació de textures noves en les seves creacions. Graduada, també, en Arts Aplicades i Oficis Artístics, l'escultora s'ha esmerçat en la perfecció tècnica i en la recerca constant de tècniques creatives per tal d'enriquir les seves obres. El resultat és una producció plena de matisos, evolutiva i vital, que no renuncia a la qualitat i que troba referents en tècniques i materials ben diversos, sempre amb el denominador comú de la simplicitat formal.
La influència d'un Chillida primerenc, palpable en les textures i la tonalitat del ferro, i l'admiració per Anish Kapoor, més enllà de les formes, en el rerefons i l'essència conceptual de les seves obres, es combinen en una escultura pura i eloqüent, amb força arquitectònica i polifacètica

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de les Botxes)

És una obra d'Òdena (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una ermita en ruïnes ubicada prop de les Malloles, situades en descampat. Edifici d'una sola nau amb absis llis orientat a sol ixent. Mesura 9,30m. de llarg per 4,40 d'ample. Porta a la façana de migdia i finestra a l'absis. Hi manca la coberta, l'absis i el mur de migdia estan molt deteriorats. En la nostra visita hi hem apreciat un forat a terra, fet per gent incontrolada on s'hi aprecia el fonament del peu de l'altar. Murs de pedra seca amb carreus d'arenós més o menys escairats, en forma de paral·lelepípede. Posteriorment l'interior fou arrebossat.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de la Goda)

És una església d'Argençola (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una nau, porta amb arquivolta, campanar de paret de dos ulls (restaurat posteriorment al 1968). Sobre la porta, adovellada, hi ha una petita finestra en forma de creu. L'absis és rectangular amb una obertura de doble esqueixada. Era sufragània de la parròquia de Fiol o Fillol, parròquia ja el 1109

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de l'Erm)

És una església de Sant Martí de Tous (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. En resten un absis i dues absidioles. L'absidiola del costat sud és gairebé sencera, amb bandes, arcuacions llombardes i una finestra; la nord és truncada; l'absis també té bandes i arcuacions. S'aprofità com a capella, coberta amb nerviacions gòtiques fetes els segles XIV o XV.
Segons Junyent (CR 1), l'església era d'una nau i creuer (més els susdits absis) i aquesta és l'única part conservada. Afegeix que té una volta central refeta en ogiva, potser substituint una cúpula o la volta de canó anterior

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Comalats)

És una església romànica del municipi de Copons, a la comarca de l'Anoia, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere de Comalats centra el petit nucli de Sant Pere, proper a Copons. És una capella que ha estat modificada, té una sola nau sobrealçada i coberta amb volta de creueria, i un absis semicircular amb finestra espitllerada, cobert amb volta de quart d'esfera. El campanar, de paret d'un ull, està refet i es troba a ponent i la porta adovellada, a migdia.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Ardesa)

És una església romànica al municipi de Rubió, Anoia, a l'antic terme de Sant Pere d'Ardesa. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. És un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular a l'est amb uns ressalts simples. Més endavant, l'absis va ser separat de la nau amb un envà que va obligar a avançar el presbiteri. És probable que la volta de l'absis original estigués feta de pedra amb un quart d'esfera. En els vestigis dels paraments s'hi intueix l'existència d'uns ressalts als laterals que és probable que sostingueren els arcs de reforç de la nau. L'absis està decorat amb lesenes i arcuacions llombardes. L'edifici va restar abandonat amb el sostre esfondrat durant molts anys i en un estat de semi-ruïnes, fins que va ser restaurada l'any 2009 

 

Escultors Catalans (Emili Fontbona i Ventosa)

Barcelona, 1879 - Barcelona, 1938. Fou un escultor català. Format amb l'escultor Eusebi Arnau i a l'acadèmia del pintor Pere Borrell del Caso, formà part del grup d'"El Rovell de l'Ou" i fou un dels redactors de la revista manuscrita Il Tiberio (1896-98). Anà a París el 1899 amb els seus companys pintors Marià Pidelaserra i Pere Ysern. Allà visqué fins a 1901 i va fer gran amistat amb Pablo Picasso, que de nou a Barcelona s'inicià en l'escultura a la casa familiar de l'escultor, al carrer de Pàdua de Barcelona. Picasso va fer diversos dibuixos retratant Fontbona, en un d'ells, anunci de "Els Quatre Gats", del 1902, el presenta voltat d'amics d'aquella època (Pere Romeu, Picasso mateix, Sabartés, Àngel F. Soto i Rocarol).

Com escultor va sentir-se fortament influït pel primitivisme predicat per Paul Gauguin i el reflectí a la seva obra (majoritàriament conservada a col·leccions familiars i privades): Dona d'Amposta, Mariner de Tarragona, etc. que representen un camí totalment diferent al del Modernisme català típic i encara més de l'escultura acadèmica. Cap al 1905 va fer en alabastre Cap de faune, d'un brutalisme insòlit, i més o menys per aquesta època entrà a treballar a la Sagrada Família, on no congenià amb Antoni Gaudí. A partir del 1906 hagué de deixar les seves activitats a causa d'una esquizofrènia que el mantingué reclòs la resta de la seva vida a un hospital psiquiàtric.

Escultors Catalans (Joan Flotats i Llucià)

Manresa (Barcelona), 11 de març de 1847 - Barcelona, 11 de desembre de 1917. Fou un escultor català. Deixeble dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana, es dedicà principalment a la imatgeria religiosa, amb moltes obres juntament amb la col·laboració de Lluís Puiggener i també amb el seu deixeble i gendre Llorenç Matamala.
Va crear la figura de "Dànae" per la decoració escultòrica de la Cascada del Parc de la Ciutadella. El 1888 elaborà la estatua de Sant Sever per la façana gòtica de la Casa de la Ciutat de Barcelona, substituint a la original del 1550. És autor de la clau de volta de l'Anunciació a la cripta de la Sagrada Família. Amb Gaudí també va col·laborar a l'església de les Saleses i al Palau Güell. També va realitzà La Coronació de la Verge Maria per al Cinquè Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat, entre altres diferents escultures. El seu fill Carles Flotats també fou escultor

Escultors Catalans (Carles Flotats i Galtés)

Barcelona, 3 de novembre de 1880 - Canet de Mar (Barcelona), 10 de novembre del 1949. Fou un escultor i imatger català.  Del seu pare (Joan Flotats i Llucia) va heretar ofici i vocació, i des de molt nen deixa veure els seus dons per a l'escultura, qualitat que perfecciona estudiant anatomia en l'Hospital Clínic de la ciutat de Barcelona, en la qual s'havien instal·lat els seus pares (ambdós eren de Manresa).

Treballà al taller del seu pare, com ho faria també Llorenç Matamala i Pinyol (1856-1927), principal dels deixebles de Joan Flotats; i gendre d'aquest després, pel fet de casar-se amb la seva filla Caterina. Mentre el seu cunyat Llorenç centrarà la seva carrera en la col·laboració amb Antoni Gaudí (fou cap de modelatge de la Sagrada Família), amb qui també havia treballat Joan Flotats, Carles Flotats mantindrà obert el taller del seu pare una vegada mort aquest en 1917; i desenvoluparà la seva carrera, conjugant la formació rebuda d'ell i en les diferents influències modernistes que marquen el començament del segle xx barceloní. Hereta, també, de Joan Flotats determinats vincles com els que manté amb els jesuïtes o amb la localitat natal d'aquest, Manresa, on treballarà de forma notable.

Carles Flotats, igual que el seu pare, treballa sobretot la imatgeria religiosa, tant en bronze com en pedra i fusta. No es tanca tampoc a l'escultura de temàtica profana, com ho demostra la seva realització en 1930 del bust en bronze del Doctor Pi i Molist, psiquiatre barceloní, davant la clínica del qual va estar durant molts anys aquest monument, que en l'actualitat es troba a un pati interior de la seu municipal del Districte de Nou Barris, de la capital catalana.

Escultors Catalans (Apel·les Fenosa i Florensa)

Barcelona, 1899 - París (Francia), 1988. Escultor catala. Estudià amb Enric Casanovas. El 1921 anà per primer cop a París, on exposà a la galeria Percier (1925), presentat per Max Jacob. Novament a Barcelona (1929-39), exposà a la Sala Parés (1930, 1933 i 1936). En retornar a París, acabada la guerra civil de 1936-39, s’integrà definitivament a la seva vida artística, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya, intensificats el darrers anys.

El seu art descobreix un món vegetal, poblat de criatures femenines flamejants, que conserven fresques les empremtes dels dits de l’artista i són filles de la terra, de la qual emergeixen, fruit de la imaginació, amb el seu caràcter salvatge i discretament natural alhora.
Exposà individualment a les galeries Zborowsky (1928), Jacques Dubourg (1946, 1952, 1956, 1961, 1965 i 1970) de París, a la Hannover Galerie de Londres (1954), a la Paul Rosenberg de Nova York (1960 i 1961), a Tòquio (1966, 1981), a Madrid (1967 i 1976), etc. A Barcelona, també individualment, ho feu a la Galeria Jardí (1957), presentat per Jean Cocteau i Josep Carner, i a la Sala Gaspar (1965, 1969 i 1975, presentat per Salvador Espriu). Participà en exposicions col·lectives importants: el Saló de Maig de París, el Saló de la Jove Escultura, la Biennal d’Anvers, l’Exposició Internacional del Musée Rodin, la Biennal de Carrara, la d’Escultura Francesa Contemporània de l’Escola de París, la Petit Bronze, etc. Hom li dedicà diverses exposicions antològiques: Madrid (1979), París —Musée Rodin— (1980) i Barcelona (1983-84).
Conreà el retrat (Théophile Briand, Cocteau, Paul Éluard, Colette, Henri Michaux, Supervielle, Genet, Tzara, i Coco Chanel, de qui fou amant en 1939-40). Féu a França, diversos monuments, com el d’Oradour-sur-Glane (1945), o obres com l’esfinx, emblema del Conseil Constitutionnel, a París (1973). També és autor d’un baix relleu representant sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de París (1977) i del monument a Pau Casals de Barcelona (1982).

Escultors Catalans (Antoni Fabrés i Costa)

Barcelona ,27 de juny de 1854 – Roma (Italia), 1936. Fou un aquarel·lista, pintor i escultor orientalista molt influenciat per Fortuny. El seu pare fou el seu primer mestre tan de pintura com d'escultura, demostrant des de molt petit extraordinàries habilitats. El 1867 obté una medalla i ingressa a l'Escola de Llotja de Barcelona estudià escultura. El 1875 va rebre un premi pel qual va marxar pensionat a Roma on aviat va deixar de realitzar escultures i va consolidar la seva mestria en la pintura. Treballà a Barcelona entre 1886 i 1892, quan va marxar a viure a París, on el seu prestigi internacional augmentà, gràcies al suport del seu marxant Adolphe Goupil i als nombrosos premis guanyats. El president de Mèxic, Porfirio Díaz, el va nomenar Inspector General de Belles Arts de Mèxic, càrrec que ostentà fins al 1908. Tornà a Roma on morí el 1936

Escultors Catalans (Eulàlia Fàbregas de Sentmenat)

Barcelona, 1906 - Esplugues de Llobregat (Barcelona), 27 de desembre de 1992. Va ser una escultora catalana. Més coneguda pel seu nom de casada com Eulàlia Fàbregas de Sentmenat. S'inicià en l'escultura als 50 anys, a partir de la mort del seu fill en un accident de cotxe. Es va formar llavors amb l'escultora Rosa Martínez Brau, i el 1964 va exposar per primer cop a la Sala Parés de Barcelona. De tendència figurativa, es va dedicar especialment al nu femení, generalment en peces de gran format, i va realitzar també imatges religioses.
La majoria de les seves obres es troben a Barcelona, entre les quals destaquen: Mediterrània, al Palau Reial de Pedralbes (1962); Serenitat, al Parc de Cervantes (1964); Nu femení, als Jardins de Joan Maragall (1965); A Francesc Matheu, a l'Avinguda Diagonal 696, davant de l'Escola Universitària d'Estudis Empresarials (1968); i Dones a la Cascada, als Jardins de Joan Maragall (1970). També té diverses obres a Esplugues de Llobregat, especialment a Can Sentmenat: Despertar, Eva, Joventut, Diana, Maternitat, Ballarines, Sense nom I i II i Deessa mediterrània; així com La Dona del Parc, al parc Pou d'en Fèlix. També va escriure dos llibres de poemes: En tu silencio i Lejano Azul, ambdós de 1965

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Pere del Vim)

És una església del municipi de Veciana, a l'Anoia protegit com a bé cultural d'interès local. Es troba acompanyada d'un grup de cases, una de les quals se l'hi adossa pel costat de migdia, es troba enlairada dalt d'un tossal. Església de planta rectangular, d'una nau coberta amb volta de canó i un absis, cobert amb quart d'esfera. L'església romànica primitiva tenia una capçalera de tres absis. Actualment és conservada part d'una absidiola en el costat nord i en el sud hi ha una casa adossada. L'edifici es va sobrealçar deixant ben visible l'estructura original. Es conserva de l'absis primitiu les seves arcuacions i bandes llombardes i una petita finestra. A la façana lateral també es conserven les arcuacions i bandes llombardes. A la façana principal té un campanar d'espadanya de dos ulls, una finestra original d'arc de mig punt i la porta d'entrada també d'arc de mig punt adovellada, refeta

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Nicolau de Freixe)

També coneguda com a Sant Nicolau del Tretzè, és una església romànica construïda en dues fases, entre el segle xii i el segle xiii, i situada al terme municipal de Piera (Anoia). L'església està adossada a una torre de defensa del castell de Freixe, declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Va ésser edificada la capella a partir d'un antic castell existent ja en el 1084 com a independent dintre del terme del castell de Fontanet. Una de les torres de l'antic castell ha estat aprofitada en la posterior edificació de l'esglesiola. La capella, d'una nau, és de planta rectangular, amb absis i un arc ogival o d'ametlla en la paret nord, formant una petita ampliació, possiblement pertanyent a una capella interior. La nau està coberta amb una volta peraltada i acabada amb teula àrab. A llevant hi ha un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d'esfera, amb una finestra de doble esqueixada i amb un arc de mig punt de pedra tosca. A la façana sud hi ha dues obertures de doble esqueixada, a l'oest una finestra cruciforme i la porta d'accés amb un arc de mig punt de dovelles llises. La porta és d'arc de mig punt, adovellada i orientada a ponent, a sobre de la qual hi ha una finestra de creu grega. Per dintre de l'esmenta't arc ogival surten unes escales que portaven a l'antic cor, avui desaparegut. El campanar és de cadireta d'un ull, refet a primers de segle. El 1967 va ser reformada.
Les parets interiors són de carreus basts, mentre que a l'exterior l'obra està realitzada amb còdols rodolats. Les cantonades estan realitzades amb travertí. L'església està adossada pel mur nord a una de les torres ciruclars del castell, coberta en un primer compartiment amb volta de pedra. De la resta del castell només se'n poden apreciar algunes parts del mur en mal estat. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel del castell de Veciana)

És una capella al nucli de Veciana (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau i absis semicircular, es troba adossada a la casa consistorial. Ha estat consolidada i queden les restes de tres murs i la meitat de l'absis del segle XIII i que tenia una finestra de doble esqueixada. La porta estava a la façana de migdia (queden la part inferior dels brancals i dos llindars esglaonats de pedra). Els murs s'aixecaven sobre una banqueta de fonamentació de la que queden restes a les façanes nord i est. La façana de ponent no és la original, ja que sembla que la nau va ser escurçada per aquell costat. ES conserva una part de l'arc triomfal que s'obria al presbiteri i vestigis de la volta de maó de pla que havia substituït la primitiva volta de pedra. El nou paviment sobresurt de l'absis i forma un mirador. És de formigó contrastant amb la resta de materials.

El lloc havia estat ocupat pel castell de Veciana conegut des del segle XI. Entre el 1020 i el 1040 la família Balsareny té la possessió de Veciana i Montfalcó. Al segle xiii es construeix el temple, cobert amb volta de pedra. Al segle xvii el temple va tenir un esfondrament important i per substituir la volta original, que va caure, es va fer una volta de maó de pla i es va pavimentar amb cairons tot l'interior. Hi ha documentació de diverses visites pastorals (1698, 1721, 1734, 1824). El 1865 s'ordena la reparació de la teulada. El culte va continuar fins a la dècada del 1910. El 1939 es va construir un camí que va tallar el pendent del puig situat a l'est de l'absis provocant-ne la degradació i la desaparició de la meitat nord, per manca de fonamentació. Posteriorment l'espai fou utilitzat com abocador

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Vilaclara)

És una capella romànica del municipi del Bruc, a la comarca de l'Anoia. Es troba adossada a un mas a prop del túnel del Bruc, a 1 km de la carretera. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. És una capella d'una nau, adossada al mur d'una masia abandonada. Absis amb arcuacions llombardes separades per pilastres i una petita finestra. Cobert amb boveda de maçoneria. Murs de pedra i maçoneria. L'entrada és per una petita porta allindada cara ponent. En el seu interior i junt l'absis hi ha un cup.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Sant Martí de Tous)

És una església romànica de Sant Martí de Tous (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sols es conserva una petita sèrie d'arcuacions de mig punt adossades a una de les parets externes del castells (de fet la única que es conserva i que esta formada per petites finestretes com les de les torres de guaita.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel d'Odena)

És una obra del municipi d'Òdena (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Capella ubicada al peu de la carretera d'Igualada a Odena, en un pujolet. Ha sigut restaurada. És d'una sola nau amb volta de canó de 12,35m x 6,40m. L'absis està decorat amb les típiques arcuacions i bandes llombardes, amb una finestra. Porta adovellada a la cara de migdia, amb una finestra a cada mur lateral. Murs tant interior com exteriorment construïts a base de carreus tallants en arenosa, amb morter i la coberta, després de la restauració, presenta lloses de pedra a l'absis i a la resta teula àrab segons E. Junyent és del segle XI, però A. Pladevall comenta que fou aixecada al pas del segle XII, en ple romànic, i Joan Bassegoda en el segle XII

 

Escultors Catalans (Dídac Masana i Majó)

Barcelona, 1868 - Buenos Aires (Argentina), 1939. Va ser un escultor català dins el corrent artístic del Modernisme. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. El 1890 va fer la seva primera exposició, i la darrera a Catalunya és de 1910. En la seva etapa catalana va treballar per als grans arquitectes modernistes, com Lluís Domènech i Montaner, al Palau de la Música Catalana o al Castell de Santa Florentina. En 1912 es va traslladar a Buenos Aires (Argentina), on va fer les escultures del frontispici i del rellotge del Banco de Castilla y Río de la Plata. En 1914 es va assentar a la ciutat de Rosario, d'on va ser nomenat professor d'escultura. A Rosario donà nom (Diego Masana) a un dels grans carrers de la ciutat. Entre els materials que utilitzà per a les seves escultures es troben la fusta de garrofer, la de roure i el marbre de Carrara

Escultors Catalans (Jaume Duran i Castellanos)

Barcelona, 1891 – Barcelona, 1983. Fou un escultor i professor de l'Escola de Bells Oficis de la Mancomunitat i a l'Escola del Treball de la Diputació de Barcelona. Es va formar en l'Escola de Belles Arts de Barcelona i al taller del seu oncle l'imatger Miquel Castellanos, va ser deixeble de l'escultor Esteve Monegal i va realitzar un viatge d'estudis amb una beca a Florència. Viatjant per diverses parts d'Itàlia així com a Brussel·les i París. L'any 1942 va participar en l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona amb l'obra La niña de la concha, i hi va obtenir el diploma de tercera classe. La seva obra es classifica d'estil clàssic quan realitzava monuments, a les seves escultures destaquen els retrats realistas realitzats a personatges públics de la política i la cultura catalana de primers del segle XX. Una de les seves obres més reconegudes és l'encàrrec del grup per a la plaça Catalunya de Barcelona en què havia de representar un homenatge al·legòric del Montseny.
A començaments dels anys cinquanta, li van ser encarregades quatre escultures per a la balustrada de la façana del Palau Casades, seu del Col·legi d'Advocats de Barcelona, aquestes obres representen personalitats vinculades al món del dret, Ramon Berenguer IV, Sant Ramon de Penyafort, Sant Oleguer i la d'Alfons X el Savi

Escultors Catalans (Josep Dunyach i Sala)

Barcelona, 10 de juny de 1886 - Barcelona, 20 de juny de 1957. Fou un escultor català. Es formà a l'Escola Llotja de Barcelona i al taller d'Eusebi Arnau. Durant vint anys, va residir a París, on la seva escultura fou influïda per les obres de Rodin i especialment de Maillol. Retornà a Barcelona l'any 1927, on formà part de la societat de Les Arts i els Artistes. Va ser un gran retratista, amb un estil plenament mediterrani. Es va casar amb Dolors Archs i Delmas l'any 1922 i, els anys 1924 i 1929, tingueren dos fills, Jaume i Jordi. Entre els seus aprenents tingué entre d'altres Antoni Casamor. Participà a diverses exposicions i la Biennal de Venècia de l'any 1930. Obtingué la medalla de plata a l'Exposició Internacional de 1929 de Barcelona. Va morir l'any 1957 a Barcelona, després d'una llarga malaltia

Escultors Catalans (Ramon Cuello i Riera)

Barcelona, 1939. És un escultor català. nicialment estudià arpa i piano, però finalment es decantà per l'escultura. Estudià a l'Escola Massana i a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Rafael Solanic i Balius, i la seva obra s'ha donat a conèixer a partir de 1970, encara que la seva primera exposició individual, a la Sala Parés de Barcelona, no va tenir lloc fins al 1978. Ha realitzat obres en fang, ferro, marbre o fusta i tot i que té algunes obres abstractes és un autor conegut d'escultures monumentals d'estil realista en espais oberts. El 2011 va rebre la Creu de Sant Jordi pel conjunt de la seva obra. 

Escultors Catalans (Jaume Cubells i Sanahuja)

Barcelona, 1925 - Barcelona, 2007. És un escultor català. Entre el 1945 i el 1952 viurà a França i quan torna a Barcelona entra a estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. A més de viure a França passa llargues temporades a Finlàndia, la Gran Bretanya i Bèlgica fins al 1960 que torna a treballar a Catalunya. Jaume començarà a fer obres molt abstractes i emprarà la fusta com a material. Més endavant afegirà com a materials el metall i les resines sintètiques. La seva obra actual es caracteritza per tenir trets esquemàtics i amb la inspiració de símbols. Exposà en 1962 al Cercle Artístic de Sant Lluc i a la Galeria Belarte el 1963. El 1967 exposarà obra seva a Florència juntament amb un grup anomenat Intrarealism. A més, ha fet exposicions a Amberes i Brussel·les. El 1973 Cubells participa en la I Exposición Internacional de Escultura en la calle que tingué lloc a Santa Cruz de Tenerife. L'obra que participà en aquesta exposició és una obra sense títol feta amb formigó. Actualment podem veure aquesta obra al Parque García Sanabria

Escultors Catalans (Xavier Corberó i Olivella)

Barcelona, 1935 – Barcelona, 24 d'abril de 2017. Fou un escultor català. Estudià a l'Escola Massana de Barcelona (el seu pare en va ser un dels fundadors), i a la Central School of Arts and Crafts de Londres, i treballà a la foneria Medici de Lausana, on hi va viure un període clau de la seva formació i on va rebre la influència de Pau Gargallo i Henry Moore. Després d'haver estudiat a Anglaterra, entre 1955 i 1959, es traslladà a Nova York on entrà en contacte amb autors surrealistes. Artísticament començà dins el corrent informalista però després tendí vers una tridimensionalització espacial complexa. Del 1966 al 1968 edità sèries d'aiguaforts i de litografies, i fins i tot ha dissenyat joies. Al llarg de la seva trajectòria artística sempre va anar alternant la pintura i l'escultura, donant com a resultat, majoritàriament, obres de format mitjà.

Va participar en la Biennal Hispanoamericana de 1955 i als Salons de Maig de Barcelona, on obtingué els premis Manolo Hugué (1960) i Ramon Rogent (1961). El 1963 va fer la seva primera exposició individual a Munic, on rebé la medalla d'or de l'estat de Baviera, a Pittsburgh, a Nova York i al Japó. Va exposar a diversos països europeus, Nova York i el Japó, i té obres seves al Museum of Modern Art de Nova York, al Stedelijk Museum d'Amsterdam, i al Victoria and Albert Museum de Londres. Residia alternativament a París, Barcelona i Nova York. Va crear en el cor del barri vell d'Esplugues de Llobregat un complex de cases antigues destinades a servir de residència a artistes que visitin Barcelona. Va jugar un destacat paper com a assessor de l'Ajuntament de Barcelona en la tria d'obres d'autors de prestigi internacional per posar en carrers i places de la ciutat amb vista als Jocs Olímpics d'estiu 1992. El 1992 va rebre la Creu de Sant Jordi. A les olimpíades de 1992 va ser l'escultor escollit per fer les medalles olímpiques. L'any 2000 va ser elegit membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de la que posteriorment passà a ser-ne supernumerari. El 2015 es va incorporar obra seva a l'exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 que va tenir lloc al Museu Nacional d'Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta. El 25 d'abril de 2017, la seva filla Ana Corberó va anunciar la seva mort la nit abans per Twitter amb el següent missatge: «El meu pare, Xavier Corberó va morir anit. Ell va viure la vida de manera grandiloqüent i amb colors. Era una persona estimada, fins i tot adorada… El trobarem a faltar».

Escultors Catalans (Charles Collet)

Onex (Suïssa), 1902 - Barcelona, 1983. Fou un escultor suís establert a Catalunya. Estudià a Ginebra i a París, i el 1923, a Barcelona, treballà al taller dels metal·listes Corberó i amb l'orfebre Ramon Sunyer i Francesc Solà. Es presentà el 1928 en una col·lectiva de les galeries Dalmau. Del 1929 al 1938 fou professor de l'Escola Massana. Durant la guerra civil, el 1938, tornà a Suïssa, i tornà a Barcelona el 1940. El 1947 fou un dels fundadors del Cercle Maillol, del qual fou president fins a l'any 1950. Ha exposat a Barcelona, Ginebra, Milà, Zuric, Palma, Lucerna, etc, i ha participat en tots els Salons de Maig de Barcelona (1957-66). Participà del Noucentisme tardà i evolucionà vers formes més esquemàtiques i estilitzades, de superfícies rugoses i estructura angulosa, les quals, fent ús del plom, el ferro, etc, sovint voregen l'abstracció

Escultors Catalans (Paulí Collado i Martínez)

Barcelona, 9 de febrer de 1932. És un escultor català en forja. De conviccions republicanes, la victòria franquista en acabar la Guerra Civil Espanyola va deixar la família en una difícil situació i va desencadenar-ne el trasllat a Esplugues de Llobregat l'any 1944. Vuit anys després, Collado va conéixer a Cornellà de Llobregat la dona que seria la seva muller, Núria Vives Espel (natural de Sallent). En casar-s'hi el 1957, ambdós es van instal·lar de manera definitiva al municipi cornellanenc, en el qual Collado va començar a treballar primer en una fàbrica de màquines d'escriure, posteriorment en una empresa de làmpades, després en una companyia d'assegurances i, finalment, en el taller del seu sogre fent reixes, finestres i baranes de ferro.
Gràcies al seu sogre, Paulí Collado va entrar en contacte amb el món del ferro i va esmerçar-se en millorar el taller amb diverses reformes que van convertir l'establiment en el definitiu Ferros Artístics Paulí. Un cop el seu sogre es va jubilar, la propietat va quedar al seu nom. Va ser llavors quan va començar a desenvolupar la seva trajectòria artística amb el sobrenom de "poeta del ferro" i se li va despertar la inquietud artística de dibuixar amb el ferro.

En aquella època, paral·lelament, ja era alumne del pintor Raimon Llort i Gaset, que tenia la seva acadèmia en una de les naus de la Fàbrica Bagaria, al barri cornellanenc d'El Pedró. Pintava quadres que després regalava a familiars i amics i amb el temps va decidir plasmar la seva pintura en el metall. Va convèncer el constructor d'un bloc de pisos a qui feia portes i finestres per fer també un mural de ferro a l'entrada —un fons marí. El mateix Collado va quedar meravellat de les possibilitats que oferia la escultura en ferro i de mica en mica la seva obra va migrar cap a un art caracteritzar per la sensació tàctil, de volum i de relleu feixuc en massa.
Influenciat per Llort, Paulí va emprendre un ascens artístic que el va vincular amb entitats com el Patronat Cultural i Recreatiu, l'Orfeó Catalònia, el Círculo Artístico Literario Semillero Azul (del qual és l'autor del Trofeu de la Cultura que anualment atorga l'associació) i el Círculo Cultural Antonio Machado, entre d'altres. Seves són escultures emblemàtiques de Cornellà com la papallona de la plaça de Josep Tarradellas, l'eclipsi de la plaça del Sol i el pegàs de la plaça de Sant Ildefons. A banda de la forja, també es va dedicar durant tota la vida a la interpretació amateur durant més de 50 anys al Patronat i a l'Orfeó de la ciutat, en especial com a rapsode en l'àmbit del recital poètic. En l'àmbit audiovisual va gravat 14 curts i 4 llargmetratges, la majoria amb estudiants del Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya i entrats els anys 2000, amb els seus deixebles del grup Máscaras del Semillero Azul. L'any 2009 va rebre la menció especial dels Premis Tespo a la trajectòria teatral amateur

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel d'Orpí)

És una església d'Orpí (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És difícil descriure la tipologia, ja que aquesta estructura incorpora la rectoria i l'antiga edificació romànica de l'ermita de Sant Miquel. Té planta rectangular i l'ingrés en un dels dos costats laterals llargs. La planta deu d'acabar en semicercle corresponent a l'antic absis romànic incorporat al mur. Està coberta amb volta de canó i té capelles laterals. És de pedra, el sostre de teules i té un campanar de torre poligonal (octogonal) que acaba en barana.
L'absis romànic és un petit absis que conserva les arcuacions llombardes i la coberta amb volta de canó, amb arcs torals. A l'interior hi ha pintures d'aquest segle que imiten l'estil romànic. Conserva les arcuacions llombardes i la coberta en volta de canó, amb arcs torals. A l'interior hi ha pintures d'aquest segle que imiten l'estil romànic.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Maur de Contrast)

És una església al nucli de Contrast al terme municipal d'Argençola (l'Anoia). Potser és contemporània a la torre medieval del Contrast (S. XII). És citada el 1443. Depenia d'Argençola però no arribà a la categoria de sufragània. Era la capella del castell d'aquest nucli senyorial (quadra). És petita, romànica, encara que molt modificada per reformes posteriors (ha estat restaurada en el seu interior i conserva els murs, la volta, l'arc triomfal i l'absis de pedra treballada), conserva la imatge gòtica de "Sant Maur", del segle xv, mutilada el 1936. La porta principal està tapiada. Està tan modificada que es pot dir que només conserva de l'estil primitiu l'absis, i encara en part sobrealçat.
La imatge de Sant Maure sembla realitzada en pedra calcària. Té el cos bastant desproporcionat, sobretot les mans (encara que poden ser fruit de la restauració després de la mutilació de 1936). Vesteix mitra i capa abacial, i porta un bàcul. La part posterior no està treballada i s'observen les marques del picapedrer

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Vilamajor [Pujalt])

És l'església parroquial de Vilamajor, al municipi de Pujalt (Anoia). És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Joan és situada a l'entrada de la petita població de Vilamajor centrant una plaça de nova construcció. El temple és d'una sola nau amb absis semicircular, amb un fris d'arcuacions llombardes i una finestra de doble esqueixada. A ponent té una porta adovellada amb guardapols i el relleu d'un sant lluitador amb llança (sant Jordi o Sant Miquel) a la dovella central i al capdamunt un campanar d'espadanya de dues obertures. Té contraforts als costats laterals. Una bona part de la volta va esfondrar-se. L'any 2000 va ser reconstruïda.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Ermita de Sant Jaume Sesoliveres)

És una construcció romànica del segle xi situada al municipi d'Igualada (Anoia). Està situada a la zona de Sant Jaume Sesoliveres en el pas del camí de Sant Jaume. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. La capella romànica de Sant Jaume Sesoliveres està situada als confins del terme d'Igualada amb el d'Òdena (al qual pertanyia), al peu del primitiu traçat de la carretera N-II, a la sortida vers Jorba.

És un edifici de planta rectangular, d'una nau i absis semicircular, amb el portal al mur de migdia. És feta amb carreus desbastats, sense cap mena d'ornamentació. La primitiva volta devia esfondrar-se en algun moment desconegut, raó per la qual l'edifici fou apuntalat amb contraforts al mur de migdia, i els murs s'apujaren per tal de construir una nova volta de rajol amb llunetes, de tipus barroc, actualment caiguda però de la qual es veu l'arrencada. També fou afegida una petita sagristia al mur de migdia, així com un campanar d'espadanya al mur de ponent, on s'obrí un portal avui tapiat.

L'any 1975 va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Posteriorment, entre 1993 i 1995 la Diputació de Barcelona portà a terme la restauració de l'ermita que va ser dirigida pel cap del servei de patrimoni local, l'arquitecte Antoni González Moreno-Navarro. L'actuació es va centrar a restablir les estructures que l'havien configurat al llarg del temps. La nova coberta segueix el model de les tradicionals fetes amb encavallades, bigues i llates de fusta, damunt les quals hi ha les teules, i els ràfecs recreen formes també autòctones. S'han recuperat les obertures que el porxo tenia al segle XV al sud, però resten tancades a ponent com ho estaven al segle xvii. Paral·lelament es van realitzar treballs per fer millor l'espai públic i l'accessiblitat a l'entorn de l'edifici. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume de Puigdemàger)

És una església dels Prats de Rei (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església romànica del segle xii construïda amb carreus de pedra, que avui dia són junt amb el campanar també de pedra, les úniques restes que en queden d'aquesta església. Les cobertes s'han perdut totalment degut a l'abandonament a que es troba avui l'església. Té una estela funerària valuosa. És una petita peça de pedra, d'uns 50 m d'alçada. La base té forma de piràmide trucada i la part alta és rodona, amb una creu dins un cercle esculpits en relleu 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Feliu de la Vall)

És una església romànica del municipi de Castellolí, a l'Anoia, que es troba acompanyada del cementiri dalt d'un serradet. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. És un petit edifici romànic, d'una nau, amb l'absis decorat amb arcuacions llombardes, molt modificat i ampliat a mitjans del segle xix. L'absis de pedra local, molt reconstruït, conserva, a més de les arcuacions llombardes, tres finestres de doble esqueixada recuperades en la restauració. La nau, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral, va ser ampliada amb una capella lateral per banda i la sagristia. La porta d'accés, a ponent, és moderna així com l'òcul i el campanar transformat en comunidor del capdamunt.

 

Escultors Catalans (Clotilde Pascual i Fibla)

Barcelona, 1885 - Barcelona, 1958. Pintora i escultora. Formada a l’acadèmia Borrell i a altres institucions barcelonines. Casada amb Sebastià Junyer i Vidal. Exposà a Palma el 1922 i el 1927, a Barcelona (Sala Parés, 1930), i també en algunes ciutats europees i nord-americanes. Residí a Deià. Es dedicà a la pintura de flors i de peixos i a petites escultures basades en la gent del país.
 

Escultors Catalans (Deogràcies Civit i Vallverdú)

L'Espluga Calba (Lleida), 22 de març de 1900 - Mèxic, 3 de març de 1990. Fou un esportista, escultor i nacionalista català. De petit es traslladà a Montblanc i estudià a l'Escola de la Llotja de Barcelona. Destacà en curses de mig fons com a atleta del FC Barcelona i va fer algunes exposicions de les seves escultures.
Membre d'Estat Català i de la Societat d'Estudis Militars, formà part de l'escamot de la Bandera Negra que organitzà el complot del Garraf el 1926. Fou detingut i condemnat a 12 anys de presó, però el 1930 fou amnistiat com els altres set membres del grup. Ingressà a ERC i fou cap d'un dels casals del partit.
Durant la guerra civil espanyola fou l'administrador del Museu de les Arts Decoratives de Barcelona, i en acabar va exiliar-se a Mèxic, on es dedicà a la venda de xocolata i participà en les activitats de l'Orfeó Català de Mèxic i la Conferència Nacional Catalana de 1953.

Escultors Catalans (Martí Castells i Martí)

Barcelona, 1915 - Barcelona, 1995. Fou un escultor figuraire català. És autor de la majoria de figures dels Diorames del Museu del Vi de Vilafranca, modelades expressament per a les diferents escenes que s'hi representaven. La seva habilitat es manifestaren de ben jove, i entre els 14 i 18 anys, va modelar en fang cuit i gres una Anunciata. Va cursar estudis de dibuix i escultura a la Llotja de Barcelona. Malgrat sentir-se més atret per la pintura, les necessitats familiars de l'època el van obligar a seguir el negoci familiar. Acabà esdevenint l'encarregat del modelatge de figures per la seva habilitat modelant a palillo.

Es dedicà a renovar els motlles antics del taller familiar i quan ja començava a ser conegut dins el món del pessebrisme (anys 40), començà a modelar les seves pròpies figures. Posseïa el do del sentit plàstic, amb una excel·lent habilitat per fer realistes creacions. Fou molt realista, perfeccions i minuciòs en tota la seva amplíssima obra. Algunes de les obres més destacades de Martí Castells són el calvari, Jesús guareix els malalts (1940), i el pessebre Els Reis Mags arriben a Jerusalem (1941). Les figures fetes per Martí estan modelades i pintades per la part visible a l'espectador. La resta només estan esbossades.

L'any 1946 es convocà el primer concurs al millor grup de figures de Naixement, el Premi Associació de Pessebristes de Barcelona, que guanya Martí Castells. Era un grup escultòric format per un Sant Josep assegut contemplant l'esdeveniment, la Mare de Déu asseguda i subjectant un matell que embolcalla el Nen Jesús, un pastor agenollat amb un nen oferint una gàbia amb coloms, i dos pastors més oferint una ovella i aviram. Posteriorment, a banda de la figura de pessebre, començà a treballar en el camp de la imatgeria religiosa. Realitzà imatges de Crist, la Verge i sants per la casa Batlle de Barcelona. Martí Castells també treballà la joieria, i tallà i gravà medalles i estampes amb el rostre de la Mare de Déu. També fou un dels primers a reproduir en miniatura l'emblemàtica Font de Canaletes de les Rambles de Barcelona, i de Colom.

Quan es va començar a introduir el plàstic durant la dècada dels 40, Martí fou dels pioners en el seu ús. Modelava els originals i de vegades feia motlles per les empreses del sector com Comansi, Peck o Reamsa. Malgrat tot, el creixement de la seva popularitat i constants encàrrecs el van obligar a dedicar-se exclusivament a la figura "a palillo".

Escultors Catalans (Jaume Cases Martínez)

Barcelona, 1942. És un escultor català. S'inicià com escultor tallista a l'empresa Dan Karner de Barcelona. El 1974 es traslladà a Austràlia, on va conèixer a fons les tècniques escultòriques i treballà per al Museu de Ciències Naturals de Sydney i al Museu de Cera de Sydney. De tornada a Barcelona continuà la seva tasca com escultor modelista per al Museu de Zoologia de Barcelona, la Diputació de Barcelona, el Servei d'Arqueologia de la Generalitat i el Museu de la Ciència de Barcelona. També ha realitzat nombrosos encàrrecs de maquetes i efectes especials per a espots publicitaris a la televisió. Entre 1984 i 1987 dibuixà còmics per a Walt Disney. Durant els Jocs Olímpics de Barcelona treballà com a dissenyador i escultor amb l'equip de Javier Mariscal per a la creació de les escultures de Cobi, Petra o Nosi, entre altres realitzacions. Dugué a terme diverses maquetes durant l'Exposició Universal de Sevilla per als pavellons de la Naturalesa i de l'ONCE. Des del 1993 ha celebrat diverses exposicions a Barcelona. Per a la basílica de la Sagrada Família a Barcelona ha dut a terme diversos treballs: maqueta monumental de la nau central, 56 escultures de mènsules d'àngels a l'absis, 7 escultures de capitells florals i àngels gaudinians a la cripta. Entre la seva obra pictòrica recent destaca un retrat del Papa Benet XVI.
Té obra publica a Barcelona (bust-monument al pintor Ramon Calsina), Sant Boi de Llobregat i taller a Sant Quirze del Vallès.

Escultors Catalans (Pere Casas Abarca)

Barcelona, 1875 - Barcelona ,1958. Va ésser un pintor, escultor, fotògraf i cartellista català. Nebot i deixeble de l'escultor Venanci Vallmitjana, estudià a l'Escola de Belles Arts. Com a pintor practicà un realisme mundà, hàbil i elegant, que li donà força nom. Darrerament, però, ha estat molt valorada també la seva tasca de fotògraf, caracteritzada per una temàtica simbolista o orientalista, sovint amb un cert erotisme.

El 1902 s'encarregà de la direcció artística de la revista comercial Mercurio. Va ser president del Reial Cercle Artístic de Barcelona (1930-1933), i president i fundador de l'associació Amics dels Museus.

Escultors Catalans (Enric Casanovas i Roy)

Barcelona, 12 d'agost de 1882 - 12 de gener de 1948. Fou un escultor català, un dels màxims representants del noucentisme. Va ser el pare de Marçal Casanovas i Guerri. Va estudiar al taller de Josep Llimona i des del 1900, a l'escola de la Llotja de Barcelona i amplià la formació al taller de l'escultor Josep Llimona durant dos anys.

El 1898 participà per primera vegada a una mostra a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Saragossa, on va guanyar una medalla. El 1903 va exposar a Els Quatre Gats de Barcelona i entre 1904 i 1913 va alternar les estades entre París i Barcelona i va fer amistat amb Picasso, Maillol, Gargallo i altres artistes. A Girona va relacionar-se estretament amb l'arquitecte Rafael Masó, el qual li va encarregar una escultura per la Societat Athenea, que finalment no es va dur a terme.

De retorn a Barcelona, muntà un taller pel qual passaren deixebles com Rebull, Fenosa, Granyer o Josep Viladomat. Va participar amb l'associació Les Arts i els Artistes, de la qual va arribar a ser president. La seva obra està enclavada dintre del mediterranisme, però amb una gran creació renovadora i personal. Va participar en nombroses exposicions i aconseguí la medalla d'or a l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Va ingressar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona l'any 1932. A la Fundació Rafael Masó es pot contemplar la seva escultura La Dona del farcell. Exiliat a França des de l'any 1939, va tornar a Barcelona el 1943, on va morir l'any 1948 als 66 anys

Escultors Catalans (Antoni Casamor d'Espona)

Barcelona, 1907 - Cervià de Ter (Girona), 1979.  Conegut també com el senyor Antón. Va ser un escultor que va desenvolupar la major part de la seva activitat a Catalunya. Format amb Joan Núñez i Josep Dunyach, va arribar a estudiar dibuix al costat de Salvador Dalí. El seu estil noucentista en les arts es desenvolupa de manera tardana, amb clares influències d'Arístides Maillol. Va centrar el seu treball a la figura femenina i va participar en diverses exposicions a Madrid i Barcelona entre 1932 i 1935, amb cert èxit.

Després del parèntesi de la Guerra Civil va continuar la seva tasca vinculat al grup de la Promoció Mediterrània d'Artistes Pintors i Escultors, arribant a participar en exposicions col·lectives a Berlín i Venècia en plena Segona Guerra Mundial. A més de les obres que realitza de manera individual i aïllada, destaca el seu treball a la façana de la Catedral de Girona, on talla dues imatges de sant Josep i sant Jaume.

Va ser també un gran col·leccionista d'art i d'antiguitats. El conjunt de les peces que va recollir al llarg dels anys va servir per crear la Fundació Casamor, que es troba al municipi de Navata (Alt Empordà).

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Ferriols)

És una ermita de Bellprat (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita romànica de línies rústegues i senzilles amb porta adovellada. L'interior té volta lleugerament apuntada a un dels costats i dos arcs de mig punt al lateral d'una paret. L'altar, de pedra, està sobrealçat. Hi ha un nínxol, d'època posterior (potser del segle XVIII) per a imatge. La coberta és a una vessant

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bernabé d'Aguilera)

És una obra d'Òdena (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una capella ubicada al Raval de l'Aguilera, a la masia de Can Ferran. Ha estat restaurada pels seus propietaris. D'una nau i absis amb finestra de doble esqueixada. Al costat nord hi ha una porta adovellada tapiada, amb carreus d'arenisca molt degradats. A l'oest hi ha una porta adovellada i un petit campanar de paret, refet. Exteriorment està arrebossat amb ciment, llevat de l'absis on hi podem apreciar uns carreus d'arenisca tallats en forma rectangular. Tant l'interior com l'exterior estan arrebossats excepte l'absis. La coberta és a base de teula àrab en bon estat de conservació. Per les seves característiques la podríem catalogar com del segle xii, en un romànic rural. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu de Carbasí)

És una església d'Argençola (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Conserva molt pocs elements romànics. La seva estructura és irregular, perquè se li van afegir diferents cossos i es van tapiar alguns arcs (visible el tapiat a la part posterior de l'església). Té un campanar d'espadanya, i òcul damunt la porta. L'entrada és una petita porta d'arc de mig punt, actualment tapiada 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de la Manresana)

És una església de nucli de la Manresana als Prats de Rei (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una petita església d'una sola nau, amb absis de planta quadrangular i una única capella lateral. La coberta de la nau és de volta apuntada, de construcció tosca i bastant irregular. Els murs laterals, construïts a l'època romànica, tenen forma de talús. La façana fou refeta al segle xviii en estil barroc, molt senzill i és coronada per un campanar d'espadanya. Hi ha un rosetó damunt la porta. Els murs laterals són atalussats als costats de la façana principal.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu [La Pobla de Claramunt])

Fou una església romànica, actualment desapareguda, del segle xii, al terme municipal de la Pobla de Claramunt i que va ser sufragània de Santa Maria del castell de Claramunt. Era a prop d'on hi ha el barri de Sant Andreu, més enllà del barri de les Figueres, a la dreta de la carretera C-244.
Els primers documents que parlen de l'església es remunten al segle xiii, però l'església ja deuria existir al segle xii. El 1267 el vescomte Ramon Folc V de Cardona va reconèixer a Pere de Claramunt la possessió i dels masos de Sant Andreu, el Pujol i Anoia, amb la prestació d'homenatge.

Entre 1463 i 1485 s'hi van realitzar els enterraments parroquials, ja que el castell de Claramunt i la seva església, on normalment tenien lloc, estaven sent reconstruïts, arran de l'enderroc que es va dur a terme durant la Guerra Civil Catalana. Posteriorment i fins al 1710 només s'hi va enterrar als forasters, empestats i als executats a la forca. L'any 1652 la Pobla va establir un vot contra l'epidèmia de la pesta, que constava d'una processó i una missa a les set esglésies sufragànies de Santa Maria, i que tenien lloc tots els dissabtes de maig.

Durant la visita del bisbe de Barcelona Josep Climent i Avinent, l'any 1772, va ser prohibida la celebració del culte degut al mal estat en què es trobava l'edifici. Tot i així el retaule barroc no va ser retirat fins al 1793, quan va ser traslladat a l'actual església de la Pobla durant la seva obertura. L'església va ser enderrocada durant el segle XIX.Des dels setanta hi ha un barri anomenat Sant Andreu al vessant de la carena on hi havia la desapareguda església.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pau Vell)

És una església propera al Castell de la Guàrdia (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Estava situada en el paratge on hi havia el castell de la Guàrdia, dalt del turó anomenat Coll de Guirló. Va ser consagrada el 1084 i transformada al segle xiv. Arran de terra i al seu voltant queden vestigis de distribucions annexes. És molt primitiva però patí força modificacions al segle xiv. Començà essent capella del castell; hi té una de les seves parets adossada. D'aquest en queden alguns vestigis que ens poden assenyalar traces. Església de planta de creu llatina coberta amb volta de mig punt a l'absis i volta apuntada a la nau principal. Les cobertes estan pràcticament esfondrades. Al costat de llevant hi ha l'absis rectangular amb una finestra i dues més a la paret de ponent. A l'absis nord hi ha una finestra de doble esqueixada 

 

Escultors Catalans (Francesc Carulla i Serra)

Barcelona, 18 de novembre de 1927. És un escultor català. Va néixer a la ciutat de Barcelona, fruit del matrimoni entre Maria Serra i Nualart i el també escultor Francesc Carulla i Ribera, sent el gran de quatre germans. Amb setze anys, ja aprendrà la tècnica escultòrica al taller del seu pare i així el 1944 amb 18 anys a l'Escola de la Llotja, cursarà estudis d'escultura amb Jaume Otero, Frederic Marès, Enric Monjo, els germans escultors Llucià i Miquel Oslé i el pintor Miquel Farré. Va obtenir la titulació de professor de dibuix l'any 1950.

Abans d'acabar els seus estudis, l'any 1848, integrarà el Grup Flamma, col·lectiu artístic dedicat sobretot a l'obra religiosa juntament amb Joan Lleó, Domènec Fita, Romà Vallés i Albert García. L'any 1950 col·labora amb l'escultor Josep Viladomat i Massanas, autor de l'estàtua de la República a l'obelisc del passeig de Gràcia.
Entre els anys 1965 i 1993 va ser catedràtic a l'Escola de la Llotja, impartint classes d'escultura. L'any 1984 es va llicenciar en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Entre la seva carrera professional i l'artística, conformada per una ingent producció d'obres mostrades en nombroses exposicions i reconeixements amb diversos premis. L'any 1960 es casa amb Hermínia Pujol Plans i tindran dos fills, en Francesc Carulla i Pujol, l'arquitecte Hermínia Carulla i Pujol, que ha col·laborat amb ell en diversos projectes, juntament amb els escultors Estrella Requena Jiménez i Abel Vallhonesta Massana, ambdós, havien estat alumnes seus.

En la seva obra, es veu la llavor Noucentista de les tradicions mediterrània i catalana dipositada per alguns dels seus mestres abans anomenats i que va arrelar en la seva manera de crear. Realitzant unes figures que s'intercanvien entre el cubisme i l'expressionisme, amb la complicitat que provoca la conversa entre volums i negatius. Aquesta materialització la veurem d'una manera clara en temes mítics i figures femenines de formes rotundes i generoses. També en la seva creació religiosa hi ha figures amb molta força, com és el cas de les quatre escultures de la part exterior de la nau central de la Sagrada Família de Barcelona i darrerament el retaule de l'Església de la Mare de Déu de Montserrat de Viladecans, on dóna a les seves imatges a part de la iconografia necessària per identificar-les, una execució tal, que també ens transmeten la seva personalitat.

En l'actualitat, a més de trobar-se en processos de recuperació d'obres pictòriques anteriors, escrivint un llibre sobre la seva obra pictòrica i escultòrica i en el projecte de dues estàtues més per la Sagrada Família. Està realitzant un tors de dona de formes turgents i opulents que atrauen per la seva originalitat en la figuració femenina. Tal com ell mateix es defineix: «Sóc un escultor d'arrels mediterrànies, estimo la rotunditat i la turgència de les formes vives, il·luminades per la llum del sol i em plau el contrast violent de les ombres que s'hi projecten»

Des del 1948 va participar en nombroses exposicions personals i col·lectives. Va realitzar des del 1949 moltes obres d'encàrrec, sovint de temàtica religiosa. Destaquen, entre molts altres, escultures de Joaquima de Vedruna, Josep Oriol, Joana de Lestonnac i Josep Manyanet i Vives al Temple Expiatori de la Sagrada Família o l'escultura de sant Francesc Coll a Montserrat.

Escultors Catalans (Lluís Carratalà i Vila)

Barcelona 1 de desembre de 1895 - Barcelona, 5 de juny de 1991. Fou un actor professional i escultor de figures de pessebre a les hores lliures.

Escultors Catalans (Josep Cardona i Furró)

Barcelona, 1878 - Moià (Barcelona), 23 d'octubre de 1922. Fou un escultor català deixeble de l'escultor Manel Fuxà i Leal, estudià pintura, escultura i gravat a l'escola de Belles Arts de la Llotja, on coincidí amb Pablo Picasso -que el retratà més d'un cop- i compartiren taller al carrer Escudellers Blancs de Barcelona. Fou soci del Cercle Artístic de Sant Lluc, almenys des de 1897, i del Reial Cercle Artístic de Barcelona. Va realitzar estades a París, centre artístic del moment que va esdevenir visita obligada per conèixer la modernitat imperant. També va treballar a l’Argentina, on realitzà estàtues monumentals, i a Madrid.

Bé que va fer temes de gitanes, la seva gran aportació varen ser retrats de cos sencer i petit format de personatges, executats amb una vibració impressionista, possiblement influïda per Pavel Trubetskoy, escultor italià d'origen rus seguidor de Rodin. Va fer-ne una exposició monogràfica el maig-juny de 1909 a la sala Fayans Català de Barcelona.Entre els personatges que retratà hi ha Àngel Guimerà -molts anys després l'estatueta fou ampliada per Josep Maria Codina Corona i esdevingué el monument que Barcelona té dedicat al dramaturg-, el Comte de Güell, Eliseu Meifrèn, Josep Pin i Soler, Ramon Picó i Campamar, Enric Morera o Josep Bertran i Musitu.
A Ferrer i Guàrdia, al recinte Mundet de Barcelona

Els retrats de Josep Cardona, són de gust impressionista, quasi improvisat, amb unes línies fugaces, senzilles però no mancades d'elegància, que plasmen a la perfecció els trets del personatge, conservant el seu aire peculiar, la seva personalitat. La seva obra, en tractar-se en gran part d'escultures en petit format, fa que moltes d'elles es trobin en col·leccions particulars o simplement en el domicili d’algun descendent de la persona que la va encarregar, com va ser el cas del bust a Ferrer i Guàrdia, que el conservava una família de Calafell, com a herència d'un avantpassat mestre, de la que la que se'n va fer una còpia el 2002, que es va col·locar al recinte Mundet de Barcelona. A la Fundació Rafael Masó de Girona es pot contemplar l'escultura La dida datada entorn del 1915. El 1923 als magatzems El Siglo de Barcelona li fou dedicada una exposició pòstuma d'homenatge. 

Escultors Catalans (Josep Carcassó i Font)

Barcelona, 21 de març de 1851 - novembre de 1921. Va ser un escultor català. Fill de Melcior Carcasó i Agustí d'ofici cafeter i natural de Barcelona i de Francesca Font i Comas. Es coneixen pocs detalls de la seva vida, ni tan sols la seva data exacte de defunció, ja que pel que sembla va morir en la indigència. Se sap que va ser deixeble dels germans Vallmitjana (Agapit i Venanci), i que va col·laborar habitualment amb Rafael Atché. Va celebrar una primera exposició el 1872 i el 1888 va rebre un esment honorífic en l'Exposició Universal de Barcelona.
Entre les seves obres es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya una titulada Enyorança (1889).0 Va intervenir en el Monument a Colom (1888), on va realitzar l'al·legoria d'Aragó, el medalló de la Marquesa de Moja i el model dels lleons. Al parc de la Ciutadella va executar quatre obres dissenyades pels germans Vallmitjana (1884): Comerç i Indústria, d'Agapit; i Agricultura i Marina, de Venanci.

Escultors Catalans (Pere Carbonell i Huguet)

Barcelona, 1850 – Barcelona, 1927. Fou un escultor català. Especialitzat en escultura monumental, entre les seves nombroses obres es troben l'estàtua que representa a Catalunya en el Monument a Colom del Port de Barcelona, la de Joan Lluís Vives i March a la façana de la Biblioteca Nacional de Madrid i la decoració escultòrica del Mausoleu de Colom a la Catedral de Santo Domingo. També intervingué a la decoració del Palau de Justícia de Barcelona. Fou autor del bust d'Emili Vilanova (1908) situat al Parc de la Ciutadella, amb projecte de l'arquitecte Bonaventura Bassegoda i Amigó.
Participà en diverses exposicions nacionals i internacionals, així com en certàmens i concursos on rebé valuoses distincions, com a les Nacionals de Belles Arts, en què obtingué tercera medalla el 1890 i segona el 1895. A més, entre 1890 i 1891 fou professor ajudant a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, càrrec que passà a desenvolupar com a interí entre 1893 i 1895

Escultors Catalans (Josep Maria Camps i Arnau)

Barcelona, 29 d'octubre de 1879 - Barcelona, 6 de febrer de 1968. Fou un escultor imatger. Va néixer a Sarrià i aviat,es traslladà amb la seva família a Gràcia, on el seu pare hi va tenir una herboristeria al carrer Planeta. Josep Maria Camps i Arnau va viure a diversos domicilis graciencs: al carrer Montmany, al Torrent de l'Olla, 90 i després al número 100 del mateix carrer ja fins a la seva mort. El seu germà Lluís (1883-1963) va obrir una comercial de música al número 41 del carrer Planeta, dedicada al lloguer i reparació de pianos i harmòniums.

Va estar vinculat al Centre Moral i Instructiu i als Lluïsos de Gràcia, entitat aquesta darrera que va presidir entre 1903 i 1905 i entre 1907 i 1909 en què es va casar. Hi ha imatges seves a nombroses esglésies, entre elles a l'Oratori de Sant Felip Neri de Gràcia, a Sant Joan i a Sant Miquel dels Sants.
Una obra molt important de Camps i Arnau és el monument dedicat l'any 1950 al cardenal Vives i Tutó a Sant Andreu de Llavaneres. També és autor de la Mare de Déu de l'Alegria a la catedral de Barcelona on, per voluntat pròpia, hi està enterrat el cardenal Narcís Jubany i, entre d'altres, d'un monument a Jaume II a Palma. Pel que fa a Gràcia l'11 de setembre de 1949 s'inaugurà a la plaça Virreina la font amb la seva escultura dedicada a la bíblica Ruth. Camps és autor, també, d'un bust dedicat a Joaquim Ruyra que ell mateix recordava com li encarregà el pare Joaquim Serra de Sant Felip Neri un dia que, ja a les acaballes de la vida de Ruyra, el visitaren tots dos al seu estudi

Escultors Catalans (Francesc Calvet i Mota)

Nacio en Barcelona 1947 - Es Castell 2004 (Illes Balears). Fou un pintor i escultor català. Autor d'una extensa obra pictòrica i escultòrica, durant els seus gairebé quaranta anys de creació artística, Calvet va crear un estil propi fàcilment identificable en obres de petit format. Al llarg de la seva carrera va fer una trenta exposicions individuals i va prendre part en unes cinquanta exposicions col·lectives. Les seves obres s'han exposat a Menorca, Mallorca, Catalunya, Madrid, Nova York, Basilea, i Frankfurt entre altres. Durant els anys durant els anys setanta i vuitanta va exposar diverses vegades a Sala Gaudí Barcelona, qui avui posseeix una part important de les seves obres [

Va desenvolupar una trajectòria d'absoluta coherència amb l'art i el país, conscient de la força de l'art per expressar els sentiments i les idees. Des del seu establiment definitiu a Menorca, Francesc Calvet es va unir als grups que la cultura mobilitzava en favor de la democràcia i els drets nacionals a l'illa, com mostra la seva primerenca participació en els recitals de poesia i imatges del grup Es Mussols, a principis dels anys setanta del segle passat, amb Jordi Vivet, Pere Gomila, Pere Xerxa, i altres. El binomi de la seva pintura amb la poesia, serà una constant en la seva vida, com es va poder veure amb la col·laboració amb Ponç Pons a Abissínia, l'any 1999, amb José Luís Clemente a Las dudas del viento, l'any 2002.
La Porta d'Eos, obra que l'artista va donar al poble d'es Castell, es troba instal·lada a la punta de Calasfonts, orientada a llevant del port de Maó, en el mateix lloc on abans hi hagué instal·lat el Mirall Solar, obra del mateix autor destruïda a causa d'un accident i de la negligència dels operaris de l'Autoritat Portuària de Balears.

En el seu vessant acadèmic Calvet va ser, des de 1984, professor de l'escola de dibuix i pintura de l'Ateneu des Castell, i més tard el seu coordinador i principal impulsor. A part, també fou fundador i professor de les classes de dibuix i pintura al Taller d'Art Xoc, de Maó. Sempre compromès amb l'activisme cultural, Calvet va liderar multitud d'esdeveniments i activitats lligades a la seva concepció de l'art com a element de transformació de la societat. Va participar, junt amb Joan Francesc López Casasnovas, en la creació d'Acció Cultural de Menorca, en l'organització de mostres en favor d'Amnistia Internacional i del festvial de poesia Illanvers. També fou, des de la seva fundació l'any 2000 el principal impulsor de l'Encontre de Poetes dels Països Catalans, que se celebra cada primavera a Es Castell i que des de l'any 2005 duu també el nom de Francesc Calvet.
L'any 2008, els que foren els seus alumnes a l'Ateneu des Castell li dedicaren un homenatge construint de gegantó. Des de llavors, en Xec acompanya els gegants del poble, Roser i Jaume, en totes les festes patronals.