Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Silvestre de Valleta)

 És un edifici romànic del segle x format per una nau única rectangular i un absis semicircular, i situat al terme municipal de Llançà. Concretament, es troba a uns tres quilòmetres al nord-oest del nucli de la Valleta i a ponent del nucli urbà de la població de Llançà; entre la Serra de l'Albera i la Serra de Rodes, a la vessant del puig d'Esquers de la vall de Valleta, vora el marge esquerre de la riera de Valleta. Des del segle XI i fins al XVII fou la parròquia del llogarret de Valleta. Després d'uns segles d'abandó, a finals del segle XX la pressió popular impulsà la reobertura de l'església al culte, la recuperació de l'entorn, el foment de la investigació històrica i la celebració d'un aplec que es fa de manera ininterrompuda des del maig de 1980. L'edifici forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Erigit sota l'advocació del papa sant Silvestre I, és un monument de construcció preromànica i romànica de 14,50 metres de llargada i 7,20 d'amplada. L'edifici està format per una nau única rectangular amb un absis semicircular de quart d'esfera a llevant i planta de ferradura coberta amb volta de canó. L'absis s'obre i es comunica amb la nau mitjançant un arc de mig punt bastit en pedra desbastada. Un altre arc de les mateixes característiques delimita la zona del presbiteri, de menys amplada que la nau. Hi ha bancs correguts de pedra adossats als murs laterals de la nau i, damunt del seu traçat, hi ha la pica baptismal, situada a l'angle sud-oest. L'absis presenta dues finestres d'un sol biaix i arcs de mig punt, mentre que als murs de migdia i de ponent de la nau, les finestres són de doble esbiaix i arcs de mig punt també. La porta d'accés està situada al mur sud del temple. Està formada per tres arcs de mig punt adovellats en gradació que emmarquen la llinda monolítica i el timpà semicircular, bastit amb carreus desbastats. Sobre el frontis es dreça una espadanya de tres pilars sense arcades. L'aparell de l'absis, i els murs de ponent i tramuntana de la nau, estan bastits amb petites pedres sense treballar lligades amb abundant morter de calç. A la part inferior del parament de l'absis hi ha tres filades bastides amb la tècnica del "opus spicatum". El mur de migdia de la nau, en canvi, està construït amb blocs de llicorella desbastats, disposats en filades més o menys regulars. La coberta és de lloses de pissarra lligades amb abundant morter de calç.

El seu aspecte permet afirmar que hi va haver dues etapes constructives. La part de l'absis podria ser del segle x o l'època de la consagració, mentre que la porta i les finestres són d'estil romànic tardà, de les acaballes del segle XII o del XIII. La pressió popular fou decisiva per a impulsar la restauració de l'església, que s'inaugurà el 15 de maig del 1983. La coberta de la nau i el seu absis patiren una profunda restauració per solucionar les esquerdes de la coberta de la volta de l'absis, els murs i les voltes interiors i recuperar el paviment, que havia desaparegut. Al timpà de la porta hi mancaven alguns carreus i brancals, i el batent de fusta es trobava "totalment ruïnós". En aquestes obres s'inclogué el desviament del llit del riu, que arribava al mur de ponent de l'església generant esquerdes i desestabilitzant les parets. Al costat de la capella hi ha les restes d'una masia, ja esmentada en un document de l'any 1019

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Vilabertran)

És un monestir romànic situat a Vilabertran (Alt Empordà). És un monument declarat bé cultural d'interès nacional des del 1930. Actualment forma part del Museu d'Història de Catalunya. Situat dins el nucli urbà de la població de Vilabertran, a la banda de ponent, el monestir de Santa Maria és un conjunt arquitectònic dels segles XI i XII que conserva tots els seus àmbits canonicals: l’església, el claustre, les dependències monàstiques i una ampliació posterior (segle XIV-XV) formada pel recinte emmurallat i el palau abacial.

L’abadia va ser fundada per Pere Rigald, que l’any 1080 inicià la seva construcció al lloc on existia una primera església del segle X, 20 anys després d’aplegar-hi una comunitat de clergues que es regien per la regla de Sant Agustí. El monestir va adquirir gran importància al territori i durant els seus gairebé 1000 anys d’història ha estat centre d’acollida de peregrins i hospital. Però la seva prominència es mostra per haver estat escenari d’esdeveniments relacionats amb la monarquia catalanoaragonesa: l’any 1295 s’hi va celebrar el casament entre el rei Jaume II d’Aragó i Blanca de Nàpols.

A l’interior de l’església s’hi conserva una magnífica peça d’orfebreria, la creu processional gòtica més gran de Catalunya, de plata sobredaurada amb ànima de fusta i amb incrustacions de pedres semiprecioses d’època romana amb entalles d’iconografia pagana. Val la pena, doncs, visitar aquest indret que ens descobrirà elements litúrgics i nombrosos espais que revelen quina era la manera de viure d’una comunitat religiosa de l’època. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de l'Om (Ventalló))

És una església de Ventalló (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. És un temple situat al nord-oest del petit nucli de Pelacalç, a llevant del municipi de Ventalló al qual pertany. Des de la carretera GIV-6301 entre els nuclis de Montiró i Pelacalç, s'agafa un trencall a mà dreta que hi condueix. Església d'una sola nau, amb capçalera de planta rectangular,que substitueix l'absis romànic original. De fet, l'estructura romànica ha experimentat considerables modificacions al llarg del temps i, actualment només es conserva el parament original als murs nord i sud, tant a l'interior com a l'exterior del temple. La nau està coberta amb una volta apuntada emblanquinada, mentre que la resta del parament manté la pedra vista, amb grans arcades de mig punt adovellades, obertes als murs laterals. Algunes presenten impostes decorades. L'altar es troba molt avançat respecte a la longitud de la nau i, darrere seu, hi ha l'emmarcament decoratiu del cambril on es troba la imatge de la Mare de Déu. Està format per tres columnes per banda amb el basament quadrat i els capitells decorats a l'estil corinti. Sostenen un entaulament motllurat coronat per un arc de mig punt al centre. Als costats de l'altar hi ha les dues escales que donen accés al cambril. Aquest espai està cobert amb una volta per aresta sostinguda per pilastres decorades amb capitells vegetals. Sota el cambril hi ha la sagristia. La façana principal conserva la portalada romànica, tot i que probablement ha estat reconstruïda. És d'obertura rectangular amb la llinda plana i presenta un arc de mig punt adovellat a la part superior, resseguit per una arquivolta decorada. Està sostingut per dues columnes amb capitells decorats amb motius vegetals, a manera de brancals de la porta. El conjunt està rematat amb una cornisa triangular motllurada. Damunt la porta hi ha un rosetó en substitució de la genuïna finestra romànica de doble biaix. La façana està coronada per un campanar de cadireta amb dos arcs de mig punt, de recent construcció.
L'aparell romànic conservat està format per petits carreus i carreuons desbastats, disposats formant filades regulars. L'obra posterior està bastida amb pedra desbastada a imitació del parament original. La zona absidal està arrebossada i pintada.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de Noves)

 És una església de Garriguella (Alt Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És situada dins del nucli urbà de la població de Garriguella, molt propera a l'accés principal al poble, des de la carretera C-252.

L'església és formada per dues zones ben diferenciades: el temple romànic original i la part moderna de l'edifici. L'edifici original està situat a la banda oriental del temple actual. Es conserva una part de la planta basilical de tres naus originària del temple i la resta ha desaparegut. La nau central és més alta i ampla que les dues laterals i la coberta és de volta de canó ultrapassada, sostinguda per tres trams d'arcs torals de mig punt, recolzats damunt pilastres adossades. Les naus estan comunicades per tres arcs formers de mig punt, bastits amb carreus ben escairats als pilars i dovelles estretes, amb les impostes bisellades. El parament interior del temple, així com la decoració motllurada d'algunes de les impostes originals, fou arrebossat i pintat de blanc amb la posterior reforma d'època moderna. A la nau lateral nord es conserva una petita finestra d'arc de mig punt. El parament exterior està compost per pedres de diverses mides sense treballar, disposades en curtes filades regulars. La façana occidental es troba adossada a la capçalera de la nova església, que es construí a continuació de la primitiva construcció, la qual actualment té la funció de magatzem. Els dos temples estan comunicats per una gran capella, dedicada al Sagrat Cor, situada a l'extrem sud-oest de l'edifici actual.

El temple modern és un edifici de grans dimensions que consta d'una nau central coberta amb volta de canó i llunetes, amb les capelles laterals comunicades i cobertes per voltes d'aresta, a manera de petits cossos oberts als laterals de la nau central. Es comuniquen amb aquesta a través d'arcs de mig punt, separats per una doble pilastra amb capitells decorats. A la part superior dels arcs hi ha una filada d'obertures cegues amb balustrada, a manera de galeria. El transsepte està coronat per una gran cúpula octogonal, sostinguda per petxines, aixecada sobre un tambor amb finestres, que serveixen per il·luminar l'espai L'absis del temple és semicircular i presenta un gran retaule d'obra, amb la coberta apetxinada. El temple també compta amb una tribuna pel cor als peus de l'edifici i, a l'extrem septentrional de la façana, un campanar de planta octogonal amb quatre obertures d'arc de mig punt. De la façana destaca la portalada, precedida per una senzilla escalinata de pedra. Està composta per un arc rebaixat bastit amb dovelles ben escairades i decorades amb una motllura. S'observen les restes d'una obertura anterior tapiada, d'arc de mig punt. A la part superior s'obre un òcul, bastit amb el mateix tipus de pedra. A l'interior, els murs estan enguixats i, damunt d'ells, destaquen elements decoratius fets amb estuc de color gris. El temple es troba profusament decorat. La cúpula presenta imatges dels quatre Evangelistes i el retaule central està dedicat a Santa Eulàlia. Les capelles laterals tenen altres imatges escultòriques. Destaquen dos púlpits decorats, als laterals de la nau central. El parament exterior és de pedra vista, de diverses mides i sense treballar, contrastada amb les cantonades de l'edifici

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eugènia de Saldet)

És una església de Ventalló (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. Està situada dins del petit nucli de Saldet, a l'extrem nord-est del municipi de Ventalló al qual pertany, tot i que força és proper a la població de l'Armentera. El temple està situat al bell mig del reduït nucli, a la plaça de Santa Eugènia. És una església d'una sola nau amb absis semicircular, orientat a llevant. La nau és coberta amb volta de canó seguida, amb un tram pròxim a la capçalera corresponent a alguna reforma, doncs és lleugerament apuntat. En el punt d'unió d'aquests dos sectors hi ha un arc toral apuntat. L'absis és cobert amb una volta ametllada, amb l'arc triomfal lleugerament apuntat. El sòl interior de l'edifici és molt més baix que el nivell de circulació exterior, fet que obliga a accedir-hi baixant quatre graons que condueixen a la porta d'entrada. L'accés principal al temple està ubicat a la façana sud. Es tracta d'una portalada romànica formada per dos arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà llis. La façana original de l'edifici, orientada a ponent, fou transformada a mitjans del segle xix. Actualment, tant aquest parament com el de la banda nord, es troben adossats a altres construccions. L'absis presenta una finestra d'arc de mig punt de doble esqueixada. Al costat del portal d'accés s'alça un campanar de cadireta d'un arc de mig punt bastit amb maons, i a l'altre extrem de l'edifici, entre la nau i l'absis, n'hi ha un altre, aquest últim de dos arcs.
La construcció original està bastida amb carreus de pedra ben escairats. En algunes parts, corresponents a intervencions posteriors, s'ha utilitzat el pedruscall i el maó

 

Pintors Catalans (Montserrat Planella i Poletti)

Barcelona, 1878 - Barcelona, 23 d'abril de 1932. Va ser una pintora catalana de finals del segle xix i principis del XX. Filla de Macari Planella i Roura i d'Àurea Poletti i Roura, es va formar als tallers dels pintors Francesc Amigó i Ricard Martí i Aguiló. Procedia d'una nissaga d'artistes del segle xix. El seu pare era mestre d'obres i va publicar diferents escrits sobre art i arquitectura, entre els quals destaquen un estudi sobre el monestir de Santa Maria de Ripoll a La Il·lustració Catalana (1884), en el qual defensava la restauració del conjunt. Destaquen també el seu oncle, l'antiquari, pintor, restaurador i col·lecionista Alexandre Planella i Roura, que al seu torn heretava la tradició familiar de la botiga de materials artístics que havia obert l'escenògraf Nicolau Planella Travé al carrer ample de Barcelona (avi de Montserrat). Igualment, el seu besavi Bonaventura Planella i Conxello era un escenògraf de renom a la ciutat.

L'any 1904 es va casar amb Eduard Padrós i Margenat, conegut comerciant de Barcelona, amb qui va tenir tres fills (Montserrat, Lluís i Eduard). Vivien al passeig de Sant Joan de Barcelona, al número 53, segons consta en alguns dels catàlegs d'exposicions en què va participar.
L'any 1921 va enviudar i Montserrat va reprendre la seva activitat artística. L'any següent el pintor Frederic Masriera i Vila li feia un retrat a l'oli de bones dimensions, vestida de dol. Va morir als 54 anys a la seva casa del passeig de Sant Joan el dia de Sant Jordi de 1932

Pintors Catalans (Pilar Planas i Martí)

Manresa, 1912 - Barcelona, 1967. Deixebla de Rafael Benet. Excel·lí com a colorista en la pintura de paisatge, natura morta i retrat. Exposà individualment a Barcelona i participà a nombroses col·lectives a Barcelona, Manresa, Madrid i Xile. Membre dels cercles Maillol i de Sant Lluc i del Saló de Maig de Barcelona. Fou professora de dibuix a l’institut de Manresa.

Pintors Catalans (Francesc d'Assís Planas Doria)

Sabadell, 6 de desembre de 1879 – Barcelona, 29 de desembre de 1955. Va ser un pintor català postimpressionista. El seu primer mestre a Sabadell fou Joan Vila Cinca. Posteriorment estudià a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi (Llotja) de Barcelona amb els mestres Josep Calbó i Antoni Caba. Completà estudis a Brussel·les.

Durant els primers anys compaginà els negocis familiars amb la pintura. El 1921 exposà per primera vegada conjuntament amb un altre pintor al Saló Serra de Barcelona i formà part de l'exposició anual col·lectiva de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, repetint els anys següents. En la de l'any 1925 hi va exposar un paisatge de Santa Perpètua de la Mogoda.

Així mateix, va prendre part de l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid del 1922, amb un oli titulat Montseny. En el catàleg d'aquesta exposició consta que en aquell moment vivia al carrer Arc de Sant Ramon, 5, de Barcelona.
El 1926 exposà individualment per primera vegada a la Sala Parés de Barcelona. L'any 1930 va participar en l'exposició Barcelona vista pels seus artistes, organitzada pel Reial Cercle Artístic, on va presentar tres obres que representaven vistes del carrer dels Canvis Vells, del carrer de les Caputxes i de la Via Laietana. El 1931 abandonà l'activitat mercantil per dedicar-se exclusivament a la pintura, fins a la seva mort el 1955.

Pintors Catalans (Marià Pidelaserra i Brias)

 Barcelona, 1877 - Barcelona, 1946. Fou un pintor català, un dels màxims representants de l'impressionisme a Catalunya. Era fill d'un pintor afeccionat que era amic íntim de Simó Gómez. Va rebre formació a l'Escola de la Llotja i a l'Acadèmia Martínez Altés. Treballant com a aprenent en un taller de litografia va entrar en contacte amb l'Acadèmia Borrell i els integrants del Rovell de l'Ou. Durant aquests anys fou un dels redactors de la revista manuscrita Il Tiberio, començà a pintar i exposà per primera vegada a la Sala Parés en una exposició col·lectiva el 1895. Anà a París entre 1899 i 1901, amb els seus amics el pintor Pere Ysern i l'escultor Emili Fontbona, que havien format part, com ell, del grup d'El Rovell de l'Ou. Allà va continuar estudiant a l'Acadèmia Colarossi i descobrí l'Impressionisme.

Al seu retorn exposà a la Sala Parés de Barcelona les primeres pintures plenament impressionistes fetes per un pintor català (1902). Després exposà, tota sola, la gran composició La família Déu (MNAC), d'un peculiar expressionisme, i passà un estiu tot sol retirat a l'ermita de Sant Segimon, al Montseny, (1903) i s'aproximà al puntillisme, creant un conjunt d'obres que va presentar a l'Ateneu Barcelonès el 1905, com Muntanyes des del Montseny. Dia serè al matí (MNAC).

A partir d'aquest moment la seva obra derivà cap a un estil personal primitivista i brutal, que mai connectà amb el gran públic. Aquest rebuig va provocar que durant uns anys estigués apartat de la pintura, decebut de l'acollida que havia tingut, i se centrà en la indústria familiar, però el 1928 tornà a exposar a la Sala Parés i es dedicà des d'aleshores a un paisatgisme insòlit i a fer unes figures dotades d'una ingenuïtat volguda.

El trauma de la guerra civil generà dues sèries d'olis: Els Vençuts i la Vida de Jesús, exponents d'un expressionisme autòcton, grinyolant i original. És representat al MNAC de Barcelona, amb una quarantena d'olis. Col·laborà amb caricatures d'aquest estil al setmanari Papitu signant Pius. Fou molt amic de Xavier Nogués, creador com ell d'un estil propi.

Pintors Catalans (Hernan Picó i Ribera)

Barcelona, 1911 - Barcelona, 1994. Fill de família humil, va haver de treballar des de molt jove, primer de grum en una sastreria i, més tard, quan va tenir l'edat, d'aprenent de pintor de parets. Es matricula, als 14 anys en l'Escola d'Arts i Oficis Artístics i Belles Arts de Barcelona, on va conèixer i va fer amistat amb Antoni Clavé Sanmartí, amb el seu cosí Josep Clavé, Ramón Martí Cebollero i Josep Subirats, amb alguns dels quals va seguir posteriorment en contacte a nivell professional.

A Llotja (Escola d'Arts i Oficis Artístics i Belles arts) de Barcelona, aprèn a dibuixar a les classes "del natural" del professor Felix Mestres i Borrell, qui després seria director del centre i el marcaria artísticament, deixant una petjada profunda en la seva obra. Va continuar el seu aprenentatge de "colorit" i "procediments pictòrics" amb els mestres Borrás Abella i Ramon Calsina Baró, tenint com a condeixebles a Lluís Mallol i Suazo i Modest Rodríguez i Cruells. Contínua els estudis en el prestigiós "Cercle Artístic de Sant Lluc" també de Barcelona, incorporant-se al món cartellìstic del cinema al que ja es dedicaven entre moltes altres personalitats artístiques Antoni Clavé, Àngel Gimeno i altres. Fins a començaments de la Guerra Civil Espanyola la seva activitat artística se centra en el dibuix, la pintura, decoració ornamental, disseny publicitari i altres activitats creatives. Enviat al front, la Guerra Civil Espanyola talla els seus projectes, fins que després de passar pel camp de concentració d'Argelers (França) i acabada la guerra, en 1941, funda juntament amb els seus amics i també pintors Ramon Martí i Josep Clavé l'empresa "MCP" (sigles dels seus cognoms) dedicada al món de la publicitat cinematogràfica, activitat que simultanieja amb la seva passió artística, pintant tant olis com a aquarel·les de paisatges urbans i rurals de Barcelona i el seu entorn, naturaleses mortes i el que li era més proper: la seva família (retrats de la seva dona Conxita i les seves filles Marta i Clara) abastant fins i tot l'autoretrat.

Amb els mateixos tres amics, en 1945, funda Esquema que va ser creadora dels vestíbuls dels cinemes Fantasio, Tívoli, Windsor i Alexandra de la Ciutat Comtal, amb decoracions no igualades en tota Europa, de la qual es fan ressò les revistes especialitzades internacionals més prestigioses començant, a la vegada, una intensa activitat expositora de la seva obra que inicia en 1945 amb la seva primera exposició individual a la Sala Busquets de la Ciutat Comtal i en 1949 a la Sala Argos de Passeig de Gràcia de Barcelona amb 26 obres entre figures, bodegons, flors i paisatges. El Museu Tèxtil de Terrassa en 1984 li dedica una antològica de la seva obra amb 80 quadres i 2 mesos de durada, efectuant la seva última exposició a Begur (Girona) amb 19 quadres i 24 dibuixos.

De la seva faceta docent destaca també, en el període que transcorre des de 1970 i 1975, la de professor de l'Escola Massana centre municipal d'Art i Disseny (arts visuals, arts aplicades, i disseny) que la ciutat de Barcelona té situada a l'edifici de l'antic Hospital de la Santa Creu Les seves pintures es troben repartides en tot l'Estat Espanyol, formant part de museus i de col·leccions particulars a Mèxic (33 obres), Alemanya, Suïssa França, Bèlgica, Rússia, Estats Units entre molts altres països

Pintors Catalans (Ramon Pichot i Soler)

Figueres, 1924 - Barcelona, 24 de maig de 1996. Fou un pintor català. Fill de Ricard Pichot i Gironès, va començar a exposar a Barcelona el 1939, i als anys 50 per la resta de l'estat. Va exposar als Estats Units (1968, 1970 i 1973). Es va especialitzar en retrat i figura femenina, influenciat per Renoir.
Era fill del violoncel·lista Ricard Pichot (deixeble de Pau Casals) i la seva esposa Àngela Soler Bofil, i nebot, entre d'altres, del també pintor Ramon Pichot i la mezzosoprano María Gay. Es va casar amb Anna Sagi, amb qui va tenir dues filles, Gemma (pintora i dissenyadora de joies) i Sara, mare de l'actor Bruno Oro.