miércoles, 27 de mayo de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Selmella)

Era una antiga parròquia de Querol que formava part del nucli de població de Selmella, ara abandonat. Es troba a pocs metres de les restes d'un antic castell fronterer de la Marca Hispànica, situat al capdamunt del turó del mateix nom que presideix el nucli urbà i que està datat a finals del segle x o principis del segle xi. Actualment pertany al municipi del Pont d'Armentera (Alt Camp). El poble de Selmella és un conjunt de pedres amuntegades. L'església, però, encara conserva les parets dretes, l'absis, el campanar i una part de la volta del sostre de la nau.
L'església de Sant Llorenç és un edifici romànic del segle XII que, juntament amb el castell, formava part del conjunt fortificat de Selmella.

Es tracta d'un edifici de planta trapezoïdal, d'una sola nau, i amb un absis també trapezoïdal. La volta de la nau pràcticament ha desaparegut, tot i que encara es conserva parcialment la volta d'aresta d'una capella lateral situada al nord de l'edifici. L'edifici no és construït en un terreny pla i això es veu clarament a l'interior, on per superar aquest desnivell hi ha fins i tot dos esglaons.
La porta d'accés és al mur sud i està emmarcada per un bonic arc de mig punt. Al costat de la porta arrenca un campanar, de planta quadrada, que sobresurt del mur de la nau. Aquesta torre té unes finestres molt simples, possiblement refetes molt després de la construcció de l'edifici. També en aquest mur sud, cap a l'est, hi ha dos grans contraforts que el sustenten, ja que possiblement en algun moment devia córrer el perill de desplomar-se.

Malgrat la inexistència de fonts documentals que hi facin referència i les profundes transformacions que ha patit l'edifici, es pot dir que aquesta església és una de les mostres més antigues del romànic en aquesta zona del nord-est de la comarca de l'Alt Camp (dins l'actual província de Tarragona), a tocar de les de la Conca de Barberà, l'Anoia i l'Alt Penedès.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Querol)

És una església del municipi de Querol (Alt Camp) protegida com a bé cultural d'interès local. L'Església parroquial de Santa Maria està situada a la part més alta del turó al voltant del qual s'estén el nucli de Querol. Té una estructura irregular, producte de les modificacions que ha experimentat al llarg del temps. És d'una sola nau amb capelles laterals, volta de canó apuntat a la nau i apuntat i de creueria a les capelles, i coberta de teula a dos vessants. L'absis és semioctogonal i presenta a la part inferior la sagristia. L'accés es realitza per una façana lateral que es troba davant del cementiri. Presenta prota d'arc de mig punt, adovellada, a la part inferior de la qual són visibles uns grans carreus regulars, segurament d'època romànica. Damunt la teulada s'eleva la torre de planta quadrada amb obertures d'arc de mig punt i coberta piramidal. L'església s'il·lumina mitjançant escasses obertures, algunes d'elles atrompetades
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Alcover)

L'església de la Puríssima Sang de Santa Maria d'Alcover és un monument protegit com a bé cultural d'interès nacional del municipi d'Alcover (Alt Camp).
A partir dels elements que encara es conserven de l'església es pot dibuixar la planta original, d'una sola nau de 10 x 13 m., amb absis semicircular i parets de 2 m. de gruix. Romanen en peu gran part de mur lateral, on s'obria la porta d'accés, així com l'absis i el cor, si bé s'ha perdut l'altre mur lateral que recolzava en l'enderrocat edifici hospital-escola. Cal remarcar els capitells de l'interior de l'absis amb decoració escultòrica i la imposta amb bandes horitzontals incises, a més de la magnífica rosassa situada als peus de l'església. Contràriament la porta d'entrada és d'una gran austeritat, ja que tant els capitells que coronen les columnes com les arquivoltes i el timpà són llisos. L'obra es va fer amb carreus regulars de saldó vermell. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Ramon del Pla de Santa Maria)

És una església del Pla de Santa Maria (Alt Camp) sota l'advocació de sant Ramon de Penyafort. Està declarada com a bé cultural d'interès nacional en la categoria de monument històric.
L’edifici pertany estilísticament al romànic tardà, i data de finals del segle XII i principis del XIII.
Contingut
L’edifici va ser construït amb carreus de pedra saulosa de tall isònom, pròpia del país tot aixecant murs massissos. L’arquitectura transmet una austeritat funcional que es tradueix en la simplicitat de les formes i dels elements decoratius.

El temple presenta una planta de creu llatina de nau única, transsepte i absis semicircular orientat a llevant precedit d’un curt tram presbiteral.
Es creu que des dels inicis ja s’alçava un cimbori en el creuer, però aquest va ser totalment refet en època barroca. Pel que fa a la coberta, aquesta és de volta de canó de perfil apuntat en la nau, de volta d’aresta en el transsepte i d’un quart d’esfera a la zona de l’absis.
Les seves dimensions són 10,68 metres de llargària per 7,75m d'ample,; 17,39m per 7,68m en el transsepte i 6,73m per 3,40m en l'absis amb una alçada de 10 metres fins a la cornisa.

Pintors Catalans (Pablo Gabino Rey Sendón)

Barcelona, 12 d'agost de 1968. És un pintor català. De família d'artistes, s'inicia en l'art de la pintura de la mà del seu pare, el pintor realista Gabino Rey. És llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. Artísticament conegut com a Pablo Rey.
El 1989 rep el premi "Talens", concedit al concurs de pintura jove de la galeria Sala Parés de Barcelona i el 1992 el premi "Raimon Maragall i Noble", en el mateix certamen. El 1994 la Universitat de Barcelona adquireix, en convocatòria oberta, una de les seves obres per a la col·lecció Patrimoni. En les seves primeres obres es manifesta com un pintor neoexpressionista que evolucionarà cap a l'abstracció.

El 1996 es trasllada a viure i treballar a Nova York. El 1997 participa en The Grammercy International Art Fair de Nova York, amb la galeria Pierogi 2000 i és seleccionat al costat d'altres artistes de Nova York per participar en l'exposició "New Tide", al Williamsburg Art & Historical Center de Brooklyn, New York City. El 1998 és seleccionat al costat de Juan Uslé, Francisco Leiro, Peyo Irazu, Victoria Civera i altres artistes per participar en la pel·lícula documental "98 A NY", produïda per Canal +, sobre artistes espanyols a Nova York.
El 1999 viatja amb cotxe des de Nova York a Texas, d'aquest viatge realitza una sèrie d'obres titulades NY-TX, que exposarà a la galeria Holland Tunnel Art Projects de Nova York al mes de juny de 2000. El 2004 realitza l'exposició: "Dos pintors sobre un mateix llenç", amb el pintor Luis Trullenque, al castell de Benedormiens de castell d'Aro a Girona.[6] El 2005 en la presentació de l'exposició "Estats Complementaris", a la Galeria Carmen Tatché, la crítica i historiadora de l'art Pilar Giró va afirmar que "Pablo Rey és una veu singular dins del panorama artístic internacional i ha sabut conciliar de manera especial racionalitat i lirisme en la seva obra ".

L'any 2009, realitza l'exposició "Conjuncions", 3 pintors sobre el mateix llenç, amb Alex Pallí i Luis Trullenque. Exposició que s'inaugurarà aquest estiu a l'antic monestir de Sant Feliu de Guíxols, dintre de la programació del Festival de la Porta Ferrada. i que es presentara a la Casa de Cultura de Girona, a la primavera de 2011. [9] El pintor espanyol ha realitzat gran nombre d'exposicions, entre les quals cal destacar les del Williamsburg Art & Historical Center de Brooklyn, 76Varick Gallery de Nova York, Gallery of The Nederlandche Bank d'Amsterdam, IX Biennal d'Art Ciutat d'Oviedo, Holland Tunnel Art Projects de Nova York, Lewisham Art House de Londres i MundoArt Gallery, en Laren, Amsterdam.

Pintors Catalans (Lluís Rey Polo)

Barcelona, 29 d'agost de 1924 - Madrid, 14 de maig de 2000. Fou un pintor, escultor i arquitecte català. Autor de grans escultures de pedra, ferro i formigó, vidrieres i murals a Barcelona, Madrid, l'Hospitalet de Llobregat i Menorca. Considerat per la crítica com un dels tres informalistes catalans més importants. Des de l'any 1929 la seva família va passar a residir a l'Hospitalet de Llobregat. Va ser alumne de l'Institut Escola Pi i Margall durant la República. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona, primer a la seu de Sants i després a La Llotja i a l'Escola de Belles Arts de Sant Jordi. Va ser Vicepresident del Saló de Maig de Barcelona.

En 1951 va obtenir la Medalla de Bronze de l'Exposició Municipal de l'Hospitalet del Llobregat i una beca d'estudis del Cercle Maillol de Barcelona, dirigit per Josep Mª de Sucre, per viatjar a París. En 1953 va ser guardonat amb el Premi de Dibuix Ciutat de l'Hospitalet i el 2n Premi de Pintura Ciutat de l'Hospitalet. En 1963 va ser guardonat amb el Premi Joan Miró.
Han escrit sobre aquest artista i la seva obra crítics del calibre de José Corredor Matheos, Ángel Crespo, Jesús Lizano, Carlos Antonio Areán, Cesáreo Rofríguez Aguilera, Arnau Puig o Josep Maria Cadena. Antonio Leyva va escriure en 1996 una biografia de l'artista, titulada "REY POLO", publicada per Fur Printings Edicions, Paracuellos del Jarama (Madrid).
Va formar part del grup "5ª Forma" en els anys 60 i de "3 Punts de vista" en els anys 80. Va dur a terme activitats de recerca plàstica i sonora durant els anys 70 i 80.
Va exposar la seva obra en nombroses exposicions individuals en tota Espanya (Madrid, Barcelona, l'Hospitalet, Logronyo, Saragossa, Girona, Menorca, Burgos, Salamanca, Valladolid, Palma de Mallorca, etc.), França (París, Nîmes, Pau), Holanda (l'Haia i Àmsterdam), Itàlia (Milà, Perusa), U.S.A. (New York) i en exposicions col·lectives tant a Europa com en el continent americà.

Pintors Catalans (Albert Ràfols-Casamada)

Barcelona, 2 de febrer de 1923 – Barcelona, 17 de desembre de 2009. Fou un poeta i pintor català. Ha sigut un dels artistes catalans contemporanis més significatius i polifacètics. Va iniciar-se en el dibuix i la pintura amb el guiatge del seu pare, Albert Ràfols Cullerés. Després d'uns anys d'estudis d'arquitectura, va optar per la pintura i va exposar per primer cop a Barcelona el 1946 amb el grup Els Vuit. El 1950 va obtenir una beca del govern francès i es va traslladar a París, on va residir fins al 1954. De retorn a Barcelona, aviat va començar una intensa activitat expositiva i el 1961 va fer la seva primera exposició al Museu d'Art Contemporani de Barcelona (1960 – 1963).

Amb una llarga trajectòria pictòrica i literària, i una extensa i reconeguda obra artística, Ràfols-Casamada va tenir l'habilitat d'integrar el millor d'Henri Matisse i de l'expressionisme abstracte americà en una recerca cromàtica de gran coherència. Si bé la seva carrera artística va començar en el terreny de la figuració, amb els anys va evolucionar cap a l'abstracció amb un pes important del color i l'ús d'estructures geomètriques. A finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, va fer els seus primers collages i va optar per una nova austeritat cromàtica amb predomini dels blancs. Als anys vuitanta, ja en plena maduresa creativa, va tornar a incorporar l'ús de signes amb un fort component simbòlic i estètic, i va reforçar el protagonisme del color.

L'any 1978 va ser guardonat amb el Premi FAD (Foment de les Arts Decoratives a Barcelona). Va formar part del Patronat de la Fundació Joan Miró de Barcelona des de 1980, fou guardonat amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya i va donar la conferència “L’ensenyament del color” a la Facultat de Belles Arts de Barcelona. Al 2003 se li va concedir el Premi Nacional d'Arts Visuals de la Generalitat de Catalunya. Així mateix el 1983 fou distingit amb la Creu de Sant Jordi i el 1991 amb la Legió d'Honor del govern francès.

Pintors Catalans (Isabel Pons i Iranzo)

Barcelona, 28 de gener de 1912 - Rio de Janeiro (Brasil), 3 de juny de 2002. Va ser una dissenyadora, il·lustradora, pintora i professora catalano-brasilera.
Va cursar cursos de pintura i dibuix a l'Escola de Belles Arts de Barcelona del 1925 al 1930. Durant el mateix període, va estudiar a l'Escola Industrial de Sabadell, amb Joan Vila i Cinca i Antoni Vila i Arrufat, entre d'altres. Entre 1930 i 1940 va treballar a l’estudi del pintor Carlos Vazquez i al Reial Cercle Artístic de Barcelona.

L'any 1931 va participar en el concurs de pintura Montserrat vist pels pintors catalans organitzat pel Cercle Artístic de Sant Lluc. Les obres dels artistes que hi concorregueren es van exposar al Palau de les Arts Decoratives de Barcelona entre el desembre de 1931 i el febrer de 1932.
Al voltant de 1935, realitzà il·lustracions per a llibres del poeta Federico García Lorca. El 1945 es va traslladar a Rio de Janeiro i el 1957 va ensenyar gravat a l'Escola d'Arts Visuals del Parque Lage (EAV / Parque Lage). Va naturalitzar-se brasilera el 1958 i va estudiar amb Rossini Pérez i Johnny Friedlaender a l'Estudi de Gravat del Museu d'Art Modern de Rio de Janeiro (MAM / RJ), el 1959.
Relacionada amb les entitats artístiques del país, s’integrà a la Comissió Nacional de Belles Arts (1964-67) i participà en exposicions com la Biennal de São Paulo, en la qual aconseguí el premi de gravat, el 1961.

Després de catorze anys de no exposar a sales catalanes, el 1975 presentà una important mostra a Barcelona. Té obra representada a diversos museus de Rio de Janeiro, al de la Universitat de São Paulo i a diversos museus de ciutats d’arreu del món, com Nova York, Cleveland, La Paz i Madrid, entre d’altres.
A Catalunya, conserven obra d'Isabel Pons i Iranzo el Museu de Montserrat i el Museu d'Història de la Ciutat de Girona

Pintors Catalans (Francesc Poch i Romeu)

Barcelona, 7 d'agost de 1935 - Teià (Barcelona), 9 de gener de 2008. Fou un pintor paisatgista català.
Estudià a l'Escola d'Arts i Oficis Escola de la Llotja, al Cercle Artístic de Sant Lluc, així com a l'Institut del Teatre, on estudià escenografia. Deixeble de Vicent Ferrer i Guasch i Mestres Cabanes entre d'altres, fou també marit de la reconeguda pintora catalana Josefina Ripoll, i pare de la també pintora Pepa Poch
Presenta les seves obres dins el marc del post-impressionisme català on predominen els temes de mar i els relacionats amb l'illa de Menorca, on s'instal·là el 1964. Els seus quadres interpreten el silenci del camp i el misteri de la llum amb una sensibilitat especial, pinzellada segura i detall meticulós