És una església del municipi de Peralada (Alt Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Nazari està situada a l'agregat de les Olives, uns dos quilòmetres al nord-oest de la vila de Peralada. És un edifici aïllat, d'una nau amb absis semicircular, que ha experimentat nombroses modificacions al llarg dels anys. La porta d'accés està situada al mur lateral de migdia; és una obertura allindanada, molt senzilla. A l'absis, que conserva una antiga coberta de lloses, hi ha una finestra d'arc de mig punt, i al frontis una petita obertura allargada. La nau, amb els murs amagats per l'arrebossat, és coberta amb volta de maó de pla, i l'absis amb volta de quart d'esfera. L'arc triomfal és de mig punt. El campanar de cadireta, que s'eleva a la part dreta del frontis, és d'una sola obertura.lunes, 31 de agosto de 2020
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Nazari de les Olives)
És una església del municipi de Peralada (Alt Empordà), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Nazari està situada a l'agregat de les Olives, uns dos quilòmetres al nord-oest de la vila de Peralada. És un edifici aïllat, d'una nau amb absis semicircular, que ha experimentat nombroses modificacions al llarg dels anys. La porta d'accés està situada al mur lateral de migdia; és una obertura allindanada, molt senzilla. A l'absis, que conserva una antiga coberta de lloses, hi ha una finestra d'arc de mig punt, i al frontis una petita obertura allargada. La nau, amb els murs amagats per l'arrebossat, és coberta amb volta de maó de pla, i l'absis amb volta de quart d'esfera. L'arc triomfal és de mig punt. El campanar de cadireta, que s'eleva a la part dreta del frontis, és d'una sola obertura.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Solans [la Jonquera])
També conegut com l'Ermita de Santa Llúcia és una obra del municipi de la Jonquera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una ermita romànica situada a uns quatre quilòmetres del poble. És un temple de grans dimensions que consta d'una sola nau i absis semicircular amb coberta a dues aigües. L'accés al temple es fa pel mur meridional on hi ha la portalada formada per tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà. La façana occidental és llisa i està rematada per un campanar d'espadanya d'arc apuntat. Davant d'ella hi ha una construcció més recent (segle XVII-XVIII) adossada que devia ser l'hostatgeria o casa de l'ermità. En els murs laterals i a l'absis s'han practicat finestres de doble esqueixada i arcs de mig punt resseguits, a l'exterior, per un fris de dents de serra i un guardapols. En el mur de la capçalera de la nau trobem dos ulls de bou. A l'interior la volta de la nau és apuntada mentre que la volta de l'absis és ametllada. Tot l'edifici ha estat realitzat amb carreus de granit perfectament escairats i disposats en fileres. Es pot afirmar que es tracta d'una església romànica de caràcter retardatari realitzada entre els segles XII-XIII
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Freixe)
Es una capella al terme municipal d'Espolla a l'Alt Empordà, molt a prop del mas de Freixe i de la riera del mateix nom. En el seu origen era una església romànica dels segles XIII-XIV però que, segurament a causa d'una riuada, s'enfondrà i només en queda un mur i els fonaments de l'absis. Evidentment no s'hi realitza cap mena de culte i és en una finca privada.
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Miquel de Fluvià)
L'església ha patit diverses modificacions al llarg del temps, com podem veure en el cor gòtic i a la volta de la nau, que és apuntada a causa d'una reparació que s'hi va fer. La façana és un dels punts de l'església on més s'evidencien les reformes esmentades. La façana és un gran rectangle on no hi queden restes de la portalada romànica. Al centre hi ha la porta gòtico-renaixentista, d'arcs apuntats formats per estretes arquivoltes en degradació. Hi ha una llinda, i entre la llinda i les arquivoltes hi ha l'espai del timpà, que no presenta cap ornamentació. La llinda té la següent inscripció: SATIABOR CUM APPAREVIT GLORIA TUA / M.D.XXXII. A les mènsules situades a la base i a cada extrem de la llinda s'hi poden veure, en cada una d'elles, tres caps alats d'àngels. Les mènsules d'on surten els feixos d'arquivoltes dels arcs apuntats són decorades amb un cap alat i un animal fabulós: el del costat nord té el relleu erosionat; el de la banda oposada sosté un escut partit al qual hi veiem una estrella de vuit puntes a dalt i tres corones a baix. Més amunt de la porta hi ha un petit i senzill rosetó. A la part superior del mur hi ha un matacà del qual només en resten les carteles de sosteniment i alguns carreus. la façana es remata amb una cornisa incurvada. Les úniques obertures romàniques que manté la façana són dues finestres d'arc de mig punt, una a cada costat de la porta, que donen llum a les naus laterals. Sota la finestra esquerra hi ha una làpida sepulcral de l'any 1258. Tot el costat meridional de l'església dóna a un pati, actualment de propietat particular, on sembla que hi havia hagut el claustre del monestir i altres dependències monàstiques. El claustre ha desaparegut del tot, només se'n conserven dos capitells a l'interior de l'església. Al mur lateral de la nau de migdia s'hi pot veure la porta que comunicava l'església amb el claustre, ara tapiada. Es tracta d'una porta de petites dimensions, d'un sol arc de mig punt fet amb petites dovelles, amb llinda i timpà. Al costat de la porta hi ha una finestra de doble biaix i arcs de mig punt.
El mur esquerre de l'església conserva a la part superior els merlets rectangulars, cadascun dels quals manté una petita sagetera. El transsepte sobresurt dels murs laterals de les naus. L'ala de migdia del transsepte presenta tres finestres en cadascun dels murs exteriors, una de les quals tapiada.
El campanar, decorat amb decoració llombarda, s'aixeca vora el braç septentrional del creuer, separat a un metre de distància. Així doncs, és una construcció exempta que no s'adossa a l'església, tot i que avui no ho podem veure, ja que es construïren dos murs a cada costat del campanar que han fet desaparèixer el passadís entre el campanar i l'església. Al basament, el campanar posseeix tres llargues i estretes finestres de vessant a l'interior, d'arcs de mig punt, als murs de ponent, de tramuntana i de llevant. A migdia hi ha la porta, d'arc de punt rodó, que actualment comunica la torre amb l'esmentat passadís. El mur meridional presenta la particularitat de no posseir cap obertura als pisos superiors ni la decoració llombarda que assenyala llur separació. Al seu lloc hi ha un simple relleu horitzontal. Als altres murs hi ha dos finestrals a cada pis separats per una lesena o franja vertical. Sobre cada finestral hi ha quatre arcuacions llombardes i una rastellera de dents de serra. Les obertures del pis de baix són d'un sol arc de mig punt. Les dels altres dos pisos són geminades amb els dos arquets de mig punt, les columnes cilíndriques i els capitells de forma trapezial. Alguns capitells dels finestrals del segon pis presenten petits relleus decoratius a la cara que dóna a l'exterior. Al remat superior fortificat hi ha merlets rectangulars i petites sageteres. Els matacans es troben al centre dels quatre murs i als angles nord-oest i nord-est.
La capçalera triabsidal és l'única part que presenta decoració llombarda. L'absis central combina elements pròpiament llombards amb l'escultura dels capitells de les finestres, dels arcs interiors, de les petites mènsules i de les cornises. Les dues absidioles presenten una decoració simple, sense elements esculpits, amb un parell d'arcuacions en cada un dels quatre espais entre les cinc lesenes. La cornisa és incorbada i al centre de cada absidiola hi ha una finestra d'obertura simple a l'interior i d'arcs de mig punt.
A l'interior es conserven una pica baptismal i una de beneitera tardogòtiques, i una marededéu gòtica d'alabastre del segle XV
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Colera)
Era l'antiga església parroquial del poble de Colera a l'Alt Empordà, fins que es va traslladar al costat del mar al segle xviii. Està situada a ponent del nucli urbà de la població de Colera, a uns set quilòmetres de distància per una pista forestal que s'agafa en arribar a Colera, des de la carretera de Figueres a Portbou. Les primeres notícies certes del temple són del segle xi, per bé que apareix documentada en un text del monestir de Sant Quirze de Colera del 844, però que diversos historiadors han vist com una falsificació del segle XIII. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau amb absis semicircular capçat a llevant. La nau està coberta amb una volta apuntada, de la mateixa manera que l'arc triomfal que també és ogival. En canvi, l'absis presenta una volta de quart d'esfera. Hi ha dues finestres que il·luminen l'interior, una al frontis i l'altra al centre de la zona presbiteral. Ambdues són d'arc de mig punt i de doble esqueixada. Al mur de tramuntana de la nau hi ha una gran fornícula d'arc de mig punt, actualment tapiada i, al seu costat, una de quadrada. Un banc corregut segueix tot l'interior del temple exceptuant la zona de l'absis.
El paviment interior presenta un enllosat de grans peces de pissarra. La portada d'accés al temple està situada al mur de migdia. Presenta quatre arcs de mig punt en degradació, amb els brancals restituïts i la llinda i el timpà també. El campanar, aixecat sobre el mur de ponent, és de cadireta i està format per tres pilastres sense el coronament pertinent. L'aparell és de carreus de pissarra escairats i pedra desbastada, disposats en filades regulars. A les cantonades, els carreus són de mida més gran.
Pintors Catalans (Josep Mompou i Dencausse)
Barcelona, 24 de febrer de 1888 - Vic, 16 de juliol de 1968. Va ser un pintor català. Aficionat a la fotografia, bona part dels seus negatius, en plaques de vidre, es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya. Il·lustrà també alguns llibres de bibliòfil sobre textos de Tomàs Garcés, Juan Ramon Jiménez i altres, i conreà el gravat calcogràfic, especialment dins les col·leccions de la Rosa Vera. Va ser d'altra banda el primer renovador del tapís català en la postguerra. El 2009 la Fundació Caixa de Catalunya li dedicà una àmplia antologia a La Pedrera.
Pintors Catalans (Mercè Mòdol)
Terrassa, 1934. És ceramista i pintora, però també galerista i gestora cultural. Casada amb el poeta Gabriel Guash. Mercè Mòdol inicia els seus estudis als cursos de pintura de la Difusora Panamericana, una escola per correspondència. Posteriorment assisteix a les classes que imparteix la pintora Maria Teresa Sanromà, i també amb Josep M. Tost. Entre el 1967-1972 estudia ceràmica a l’Escola d’Art de Tarragona; amb Jordi Mercadé aprèn modelatge i emmotllat. L’any 1978 aprèn decoració de porcellana i aplicació d’or i plata al taller Muñoz de Barcelona.
L'any 1963 s'integra al Grup de Tardor, creat a Valls el 1960 per Delmiro Ruiz, Daniel Fàbregas, Francesc Llagostera, Jordi Rius i Joan Vallverdú, fins a la seva dissolució l'any 1971. Aquest mateix any participa en una mostra col·lectiva amb Jaume Solé, Mercè Ciurana i Joan Cunillera. L’any 1971, la Diputació de Tarragona amplia les ensenyances a l’Escola d’Art de Valls, afegeix la de ceràmica i encarrega les classes a Mercè Mòdol. També obté una menció honorifica per la seva tasca pedagògica, atorgada pel jurat internacional de pintura de Granada.
La primera mostra individual la fa el 1988 a la Sala Duna de Valls, on presenta ceràmiques de gran format. El 1989 exposa a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, ceràmiques de petit i gran format. En treballs posteriors la pintura ha guanyat presència i ha aconseguit una estreta relació entre les peces pictòriques i les ceràmiques, com en les obres que integraven la seva exposició “Sense Disfresa”, presentada al desembre de 1999 a la sala Julià – Espai d’Art, de Valls. A l’abril del 2005, després de quatre anys de no exposar, realitza una mostra individual formada essencialment per natures mortes, que anomena “Natura al pastel sec”, a la Sala Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs. Al mes d’octubre del 2008 es presenta al Palau Alenyà de Montblanc conjuntament amb Isabel Boltà i Josepa Filella, “Tres artistes, Tres comarques, Tres materials”
Mercè Mòdol és una de les fundadores del grup Políedre l’any 1993 a Valls, integrat per artistes amb una trajectòria en el camp de les arts plàstiques. El grup estava format per: Isabel Boltà, esmaltadora; Manel Torres, Rosa Torreblanca, Ignasi Farré Plana i Genar Pascual, pintors; Josep Queralt, pintor i gravador, i Mercè Mòdol. Fan exposicions a Tarragona, Valls, Vilafranca del Penedès, Cambrils, Tortosa. Perpinyà, Calafell, Cambril, Sitges, entre altres poblacions. A l’exposició realitzada al mes de març de 1997 a la Sala Trinitaris de Vilafranca del Penedès, Mercè presenta una instal·lació molt particular. Cal destacar les instal·lacions que ha fet a espais públics amb el nom d’Efímeres, una manera d’apropar l’art a la gent del carrer. Mòndol segueix treballant en un conjunt d’instal·lacions que es caracteritzen pel seu caràcter reivindicatiu. Algunes d’elles són: al mes de juliol del 2002 es presenta a Figuerola del Camp “Cinc artistes amb muntatges”, amb els artistes Carmen Rovira, Gabriel Duch, Rosa Torreblanca, Josep Queralt i Mercè Mòdol. A la Riba, Alt Camp, als mesos de juliol i agost del 2004, presenta una instal·lació integrada per sis columnes de base quadrada amb fotografies de conflictes bèl·lics. Al mes de maig del 2009 fa una de les seves instal·lacions a Alcover. Una de les darreres exposicions del grup es fa a la Sala Sant Roc de Valls.
Conjuntament amb el seu marit, Gabril Guash, munten la Galeria Ars, sala d’exposicions i botiga d’objectes artístics. En aquest mateix espai ella té el seu taller de ceràmica. Aquesta galeria resta oberta cinc temporades, de 1972-1977. Durant aquests anys són molts els artistes que passen per la sala, alguns prou coneguts com a Tàpies, Canogar, Ràfols Casamada, Clavé, etc. També es fan dos homenatges a dos artistes més significatius de la ciutat: Eduard Castells i Jaume Mecadé.
Per últim, el 1993, conjuntament amb l'artista esmaltadora Isabel Boltà, mercè aconsegueix crear l'Associació d'Artesans de l'Alt Camp, que enceta un camí amb una mostra inaugural al Centre català d'Artesania de la Generalitat a Barcelona, el 23 de febrer de 1994. Fan diverses exposicions arreu de Catalunya: una de particularment interessant tant pel seu tema com pel seu arrelament a Valls és “Calçant idees”, celebrada a la Sala Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs al mes de gener del 2010.
Després d’haver observat la trajectòria de l’artista i les seves obres, Mercè Mòdol no es considera artesana o artista; ella és una creadora i el que li és més significatiu és que la seva obra estigui ben feta i comuniqui
L'any 1963 s'integra al Grup de Tardor, creat a Valls el 1960 per Delmiro Ruiz, Daniel Fàbregas, Francesc Llagostera, Jordi Rius i Joan Vallverdú, fins a la seva dissolució l'any 1971. Aquest mateix any participa en una mostra col·lectiva amb Jaume Solé, Mercè Ciurana i Joan Cunillera. L’any 1971, la Diputació de Tarragona amplia les ensenyances a l’Escola d’Art de Valls, afegeix la de ceràmica i encarrega les classes a Mercè Mòdol. També obté una menció honorifica per la seva tasca pedagògica, atorgada pel jurat internacional de pintura de Granada.
La primera mostra individual la fa el 1988 a la Sala Duna de Valls, on presenta ceràmiques de gran format. El 1989 exposa a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, ceràmiques de petit i gran format. En treballs posteriors la pintura ha guanyat presència i ha aconseguit una estreta relació entre les peces pictòriques i les ceràmiques, com en les obres que integraven la seva exposició “Sense Disfresa”, presentada al desembre de 1999 a la sala Julià – Espai d’Art, de Valls. A l’abril del 2005, després de quatre anys de no exposar, realitza una mostra individual formada essencialment per natures mortes, que anomena “Natura al pastel sec”, a la Sala Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs. Al mes d’octubre del 2008 es presenta al Palau Alenyà de Montblanc conjuntament amb Isabel Boltà i Josepa Filella, “Tres artistes, Tres comarques, Tres materials”
Mercè Mòdol és una de les fundadores del grup Políedre l’any 1993 a Valls, integrat per artistes amb una trajectòria en el camp de les arts plàstiques. El grup estava format per: Isabel Boltà, esmaltadora; Manel Torres, Rosa Torreblanca, Ignasi Farré Plana i Genar Pascual, pintors; Josep Queralt, pintor i gravador, i Mercè Mòdol. Fan exposicions a Tarragona, Valls, Vilafranca del Penedès, Cambrils, Tortosa. Perpinyà, Calafell, Cambril, Sitges, entre altres poblacions. A l’exposició realitzada al mes de març de 1997 a la Sala Trinitaris de Vilafranca del Penedès, Mercè presenta una instal·lació molt particular. Cal destacar les instal·lacions que ha fet a espais públics amb el nom d’Efímeres, una manera d’apropar l’art a la gent del carrer. Mòndol segueix treballant en un conjunt d’instal·lacions que es caracteritzen pel seu caràcter reivindicatiu. Algunes d’elles són: al mes de juliol del 2002 es presenta a Figuerola del Camp “Cinc artistes amb muntatges”, amb els artistes Carmen Rovira, Gabriel Duch, Rosa Torreblanca, Josep Queralt i Mercè Mòdol. A la Riba, Alt Camp, als mesos de juliol i agost del 2004, presenta una instal·lació integrada per sis columnes de base quadrada amb fotografies de conflictes bèl·lics. Al mes de maig del 2009 fa una de les seves instal·lacions a Alcover. Una de les darreres exposicions del grup es fa a la Sala Sant Roc de Valls.
Conjuntament amb el seu marit, Gabril Guash, munten la Galeria Ars, sala d’exposicions i botiga d’objectes artístics. En aquest mateix espai ella té el seu taller de ceràmica. Aquesta galeria resta oberta cinc temporades, de 1972-1977. Durant aquests anys són molts els artistes que passen per la sala, alguns prou coneguts com a Tàpies, Canogar, Ràfols Casamada, Clavé, etc. També es fan dos homenatges a dos artistes més significatius de la ciutat: Eduard Castells i Jaume Mecadé.
Per últim, el 1993, conjuntament amb l'artista esmaltadora Isabel Boltà, mercè aconsegueix crear l'Associació d'Artesans de l'Alt Camp, que enceta un camí amb una mostra inaugural al Centre català d'Artesania de la Generalitat a Barcelona, el 23 de febrer de 1994. Fan diverses exposicions arreu de Catalunya: una de particularment interessant tant pel seu tema com pel seu arrelament a Valls és “Calçant idees”, celebrada a la Sala Sant Roc de l’Institut d’Estudis Vallencs al mes de gener del 2010.
Després d’haver observat la trajectòria de l’artista i les seves obres, Mercè Mòdol no es considera artesana o artista; ella és una creadora i el que li és més significatiu és que la seva obra estigui ben feta i comuniqui
Pintors Catalans (Miriam Escofet)
Barcelona, 1967. És una pintora de retrats catalana que viu i treballa a Londres. Filla de Josep Escofet, es va traslladar al Regne Unit el 1979 on va estudiar a l'escola d'art d'Epsom i es va graduar en disseny 3D a la Brighton School of Art el 1991, Des de llavors ha estat treballant com a artista. Parla amb fluïdesa castellà, català i anglès.
Des de 2011 ha ensenyat pintura d'art i retrat a l'escola d'art i disseny de Central Saint Martin de Londres i, des de l'any 2010, a l'escola de Belles Arts Heatherleys. El seu treball està dedicat a les seves influències en l'arquitectura dels períodes clàssic, gòtic i renaixentista. Ha esdevingut molt coneguda pel seu estil de pintura. Ha exposat àmpliament a Europa. El seu treball ha estat seleccionat per al Premi BP Portrait a les exposicions 2009, 2010 i 2012 i per a l'exposició anual de la Reial Societat de retrats de pintors.
Les seves obres d'art han estat destacades en galeries com Christopher Wood Gallery, Mallet de Bond Street, Rafael vals, Duke Street, i la galeria Albermarle. També té nombroses exposicions individuals. És membre associada de la Royal Society of Portrait Painters. L'obra d'Escofet s'ha convertit en portada de llibres, revistes i Flyers. El seu Order of Caryatids es va convertir en la portada del llibre Clavis Journal Volume 3. Ha publicat dos llibres juntament amb el seu pare, Josep Escofet.
Ha realitzat quatre exposicions individuals. El seu primer solo va ser el 2001 a la galeria Albemarle de Londres. Els altres van ser el 2005 i 2007 a la Galerie Michelle Boulet a París, i el 2008, novament a la galeria Albemarle. Ha tingut dues exposicions amb el seu pare, Josep Escofet, el 2010 i el 2011 a Villa Beretelli, Itàlia. La seva obra d'art es troba comunament a la galeria Albemarle. El seu primer debut va ser el 1999 en l'Anuari Still Life i el Trompe Show. El 2000, va formar part de la Mostra d'art del mil·lenni. El 2006, va estar en el desè aniversari. El 2010, va estar en la mostra d'art de caritat. El 2011, el seu treball va ser presentat per al col·lectiu d'estiu. Com a part de la Reial Societat de Pintors de Retrats, la seva obra apareix a l'exposició anual. S'ha presentat en quatre de les exposicions anuals. La Foreign and Commonwealth Office li va fer l'encàrrec de pintar un retrat de la Reina Elisabet II, que es va donar a conèixer el 2020
Des de 2011 ha ensenyat pintura d'art i retrat a l'escola d'art i disseny de Central Saint Martin de Londres i, des de l'any 2010, a l'escola de Belles Arts Heatherleys. El seu treball està dedicat a les seves influències en l'arquitectura dels períodes clàssic, gòtic i renaixentista. Ha esdevingut molt coneguda pel seu estil de pintura. Ha exposat àmpliament a Europa. El seu treball ha estat seleccionat per al Premi BP Portrait a les exposicions 2009, 2010 i 2012 i per a l'exposició anual de la Reial Societat de retrats de pintors.
Les seves obres d'art han estat destacades en galeries com Christopher Wood Gallery, Mallet de Bond Street, Rafael vals, Duke Street, i la galeria Albermarle. També té nombroses exposicions individuals. És membre associada de la Royal Society of Portrait Painters. L'obra d'Escofet s'ha convertit en portada de llibres, revistes i Flyers. El seu Order of Caryatids es va convertir en la portada del llibre Clavis Journal Volume 3. Ha publicat dos llibres juntament amb el seu pare, Josep Escofet.
Ha realitzat quatre exposicions individuals. El seu primer solo va ser el 2001 a la galeria Albemarle de Londres. Els altres van ser el 2005 i 2007 a la Galerie Michelle Boulet a París, i el 2008, novament a la galeria Albemarle. Ha tingut dues exposicions amb el seu pare, Josep Escofet, el 2010 i el 2011 a Villa Beretelli, Itàlia. La seva obra d'art es troba comunament a la galeria Albemarle. El seu primer debut va ser el 1999 en l'Anuari Still Life i el Trompe Show. El 2000, va formar part de la Mostra d'art del mil·lenni. El 2006, va estar en el desè aniversari. El 2010, va estar en la mostra d'art de caritat. El 2011, el seu treball va ser presentat per al col·lectiu d'estiu. Com a part de la Reial Societat de Pintors de Retrats, la seva obra apareix a l'exposició anual. S'ha presentat en quatre de les exposicions anuals. La Foreign and Commonwealth Office li va fer l'encàrrec de pintar un retrat de la Reina Elisabet II, que es va donar a conèixer el 2020
Pintors Catalans (Emili Miquel Abellà)
Barberà de la Conca (Tarragona), 1919 - São Paulo (Brasil), 2000. Va ésser pintor, defensor dels drets humans i ecologista. De jove, l'any 1943 fundà, amb dos o tres companys, a Barberà de la Conca la revista quinzenal mecanoscrita i mural "Luz" que durà un any (27 núms). Ben aviat marxà a Barcelona on continuà escrivint i aprenent tipografia. Vers el 1950 emigrà a Córdoba (Argentina) des d'on el 1964 passà a Sao Paulo (Brasil) on fixà la seva residència. En aquesta ciutat, a més de practicar i exposar la seva pintura, defensà activament els drets dels indis (sobretot dels meninos da rua), denuncià la desforestació de l'Amazònia i la contaminació ambiental de la ciutat.
L'any 1974 fundà el Movimento Arte e Pensamento Ecológico; el 1995, amb 76 anys la "Câmara Municipal de Sâo Paulo" (Ajuntament) l'homenatjà nomenant-lo "Ciudadano Paulistano" (Fill Adoptiu). Ja mort, l'any 2005, li fou dedicada una plaça de la ciutat que l'adoptà (Praça Emilio Miguel Abellá). El 2010 se'l tornava a homenatjar amb l'aprovació per part de la Comissão de Constituição, Justiça e Redação d'un projecte de Llei (492/2010) per a la creació del "Museu do Meio Ambiente Emílio Miguel Abellá".
L'any 1974 fundà el Movimento Arte e Pensamento Ecológico; el 1995, amb 76 anys la "Câmara Municipal de Sâo Paulo" (Ajuntament) l'homenatjà nomenant-lo "Ciudadano Paulistano" (Fill Adoptiu). Ja mort, l'any 2005, li fou dedicada una plaça de la ciutat que l'adoptà (Praça Emilio Miguel Abellá). El 2010 se'l tornava a homenatjar amb l'aprovació per part de la Comissão de Constituição, Justiça e Redação d'un projecte de Llei (492/2010) per a la creació del "Museu do Meio Ambiente Emílio Miguel Abellá".
Pintors Catalans (Mariona Millà i Salinas)
Barcelona, 29 de maig de 1954. Pintora i escultora catalana. S'ha desenvolupat també en els terrenys de la joieria, la il·lustració de llibres d'art, tant per a infants com per a adults, i l'escenografia teatral. La seva obra pictòrica s'ha descrit com a expressionista.
Paral·lelament a la creació pròpiament dita, Millà ha fet intervencions sobre arts plàstiques en programes de ràdio i de televisió. També ha escrit articles, prefacis, assaigs
Paral·lelament a la creació pròpiament dita, Millà ha fet intervencions sobre arts plàstiques en programes de ràdio i de televisió. També ha escrit articles, prefacis, assaigs
Suscribirse a:
Entradas (Atom)