És un edifici gòtic del municipi de Blanes (Selva) que es va construir entre els anys 1350 i 1410. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L'obra es va fer en diverses etapes i de l'estil gòtic original en conserva la façana i el campanar. La portalada està emmarcada amb arcs apuntats en degradació, a sobre hi ha una rosassa i està rematada amb merlets. El campanar és de planta quadrada i té dos pisos amb doble finestral d'arcs apuntats a cada banda. A l'interior consta de tres naus.
L’església actual de Santa Maria de Blanes és de planta gòtica, de tres naus. La central, molt espaiosa, fa 10 metres d’amplada. Amb l’incendi del 1936 s’enderrocaren les voltes i part dels murs. Només la façana, la torre del campanar i la sagristia, degudament restaurades, resten de l’antic palau dels vescomtes de Cabrera, del qual formava part l’església gòtica de finals del S. XIV.
Ens trobem davant d’una església de tres naus (central i dues laterals), i els plànols s’encarregaren a Arnau Bargués. L’absència de capelles laterals, fa que el visitant tingui la impressió que sigui d’una sola nau i que les columnes tinguin una funció merament decorativa. L’església ofereix una bona combinació entre majestuosa i austera. La seva gran amplitud eleva l’esperit del visitant, sense desviar-lo del centre neuràlgic, l’altar major, destacat per un airós baldaquí daurat. El presbiteri rep la llum natural del gran rosetó de la façana principal, obra del mestre vidrier Lluís Rigall, que representa l’Assumpció de Santa Maria, i dels vitralls laterals. El presbiteri destaca per la seva harmonia i bellesa cromàtica amb l’altar major, el sagrari al fons, el baldaquí i les pintures murals al fresc, i la pedra del terra. A l’esquerre veiem l’escultura de Santa Anna, patrona de Blanes. L’altar major és una peça de marbre fosc polit, adornat en la seva part central amb uns relleus, i cinc plafons de bronze daurat que representen escenes de la vida de la Mare de Déu.
El sagrari està emmarcat per una fornícula, en marbre blanc amb la porta de ferro daurada. Pel que fa al baldaquí, va ser acabat en el 1946; aquest imponent baldaquí o cimbori té quatre columnes amb capitells d’alabastre adornats amb l’escut de Blanes. A la part frontal, destaca el medalló que representa la Mare de Déu Assumpta al cel. Les pintures murals del presbiteri, són al fresc i són obra de l’artista Jaume Busquets i Mollera, i el tema central és l’Eucaristia. Fent un recorregut pels laterals del temple, trobem els següents altars i elements d’interès: Altar del Roser, Altar de la Sagrada Família – va presidir les cerimònies litúrgiques als locals provisionals de l’Esbarjo els anys 40, mentre s’estava reconstruint el temple-, Altar del Ressuscitat – magnificat amb la disposició darrere seu del fresc de la Pentecosta-.
Continuant el recorregut, també ens trobem amb el Retaule del Carme, la Capella del Sant Sepulcre, així com la capella del Santíssim i la capella de la Reconciliació. Finalment, cal destacar per la seva rellevància, tres escultes capitals: la mare de Déu de Pasqua, el Sant Crist Crucificat, però sobretot la imatge de la Mare de Déu del Vilar – reproducció fidel de la imatge que es venera al Santuari de la Mare de Déu del Vilar. Dessota la rosassa es troba el cor, el lloc dels cantors on hi ha instal·lat un orgue que fou reconstruït aprofitant alguns tubs que se salvaren de la crema del trenta-sis. A la façana destaca la porta, amb quatre arcs apuntats o arquivoltes, en degradació, sostinguts per columnes. També hi ha una rosassa i està coronada per merlets. En una cantonada s’alça el campanar, de torre de planta quadrada i tres pisos amb finestrals.
És un monument del municipi de Santa Coloma de Farners (Selva) protegit com a bé cultural d'interès local. L'església actual és fruit de les obres d'ampliació de l'any 1832. Amb planta de creu llatina (de 37 metres de llarg per 21 d'ample), l'edifici consta d'una nau central, més aixecada que les laterals, dues naus laterals, un creuer i presbiteri (construïts entre 1805 i 1832), d'estil neoclàssic, dues capelles absidials i una capella lateral adossada, que és la Capella dels Dolors afegida el 1750. La cúpula té 21 metres d'alçària i centra el creuer unit a través de quatre petxines. Els arcs i les columnes són d'estil renaixentista. L'altar central, amb una ara de marbre i el retaule dissenyat per l'arquitecte Joaquim Iglesias d'Abadal, es diferencia dels dos altars laterals i la pila baptismal, els quals donen pas a la sagristia.
La façana principal té forma basilical amb quatre finestres sobre la rosassa central. Per accedir a l'entrada cal pujar per una doble escalinata de granit, de mitjans s.XIX i refeta el 1940, sota la qual hi ha una font. La porta és senzilla, amb un timpà sense decorar d'arc de mig punt del qual en sobresurt una branca vertical acabada en creu florada.
A l'interior de l'església, el primer cos de l'entrada està separat de la resta per una vidriera, té una volta aplanada i per damunt seu s'aixeca el cor, també amb volta, en el qual s'hi conserva l'orgue adquirit el 1910. La nau central està formada per tres cossos amb volta de creuer, separats per arcs ogivals. Les claus de volta presenten diverses figures. Aquesta nau se separa de les laterals mitjançant arcs de mig punt i arcs ogivals i totes les capelletes de les naus laterals disposen d'una petita rosassa vidriada que il·lumina el temple, així com el gran finestral rectangular vidriat amb la Verge de Farners, de 1946, que està a l'altura de la segona capella de la dreta, a la nau central. Aquesta capella és la segona i acull un grup escultòric de l'artista local Josep Martí Sabé. La tercera capella té una cúpula octogonal enguixada i suportada per petxines, datada de 1706, era l'antiga capella de Sant Pius Màrtir. Continuant el recorregut, la quarta capella té la porta per accedir al campanar, una torre quadrada adossada a l'església, de 6,7 metres d'ample per 36 d'alçada i construït amb carreus de granit local molt ben tallats.
Al costat esquerre de l'edifici, al llarg de la nau lateral, també s'hi disposen quatre capelles: la primera, al costat de la porta, té una clau de volta amb l'escut d'armes dels Farners i hi ha inscrita la data del 1592, estava dedicada al Sant Esperit. La segona, té dues imatges de Sants esculpides per Martí i Sabé i una altra de Sant Josep. Entre la tercera i la quarta capella hi ha la inscripció de 1752, data en què es construí la capella de Sant Antoni Abad; i finalment la quarta de l'esquerra comunica amb l'església dels Dolors, totalment restaurada l'any 1982 amb altar, ambó, sagrari i seients, segons el disseny de Genís Baltrons.
Des de l'exterior, es veu el conjunt amb molts teulats a diferents vessants i alçades, l'absis queda tapat per altres construccions i pel costat de la plaça, les Mesures prenen protagonisme. El campanar, d'estil gòtic i format per grans carreus de pedra granítics, sobresurt i es contempla des de diversos punts de la ciutat. Té base quadrada i una alçada de 36 metres. Les cares de l'est i oest tenen quatre finestres mentre que les del nord i sud en tenen tres. Al primer pis hi ha les tres campanes "religioses" i al segon, les dues "civils" que toquen els quarts i les hores. El rellotge és de l'any 1908.
Rodejant l'església s'aprecia la diferència de materials usats en els murs, algunes parets arrebossades i d'altres amb la pedra vista.
És una obra amb elements romànics i gòtics de Sant Hilari Sacalm (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici aïllat, situat al nucli urbà de Sant Hilari Sacalm. L'església, dedicada a Sant Hilari de Poiters, és de tres naus (les naus laterals resulten de la construcció de capelles laterals, de manera que la nau central és més alta que les laterals). Els arcs formers són arcs de mig punt sostinguts per petits pilars.A la dreta hi ha les capelles del Sant Crist, del Sagrat Cor, de Sant Isidre i de la Puríssima. A l'esquerra hi ha el baptisteri amb pintures de X. Xandri, l'altar de la Verge del Sagrat Cor i una capella del Santíssim amb pintures de Massagué, fetes després de la Guerra Civil, i originals de Codina Langlin. A l'Altar Major, hi ha figures de Sant Hilari, flanquejades per Sant Josep i Sant Joan Baptista. Una línia d'imposta motllurada marca el pas al sostre. El sostre és de volta de canó interromput per llunetes que són finestres que il·luminen la nau central. Sobre el primer tram de la nau central, hi ha un cor.
La façana està decorada amb uns esgrafiats on es representen diferens escenes religioses. Sobre la porta d'entrada (a la que s'hi accedeix a través d'una escala doble), en arc de llinda o arc pla, hi ha la inscripció: "DOMUS DEI ET PORTA COELI". I a sobre de la porta, una finestra a manera de gran timpà obert protegida amb una reixa treballada de ferro forjat. Corona la part central de la façana un frontò rematat per una creu. A dreta i esquerra, dues bases de torre-campanar, tot i que només la dreta és un campanar, i la del costat esquerre possiblament ho hagués hagut de ser. La façana està arrebossada, pintada i decorada amb esgrafiats.
A l'interior es conserven restes del temple romànic com un mur al sud, i restes d'una porta (desplaçada del lloc original), amb dues arquivoltes amb motius vegetals i entrallaçats (ara és la porta del baptisteri). També un absis a l'exterior, que segurament pertany a aquest temple.
A l'interior es conserva la sepultura de Ramon de Gurb i d'Almanda de Blanes (S. XIV). Sostinguda per dos lleons que sostenen els escuts dels Gurb (muntanya amb flor de llis) i els Blanes (creu bisbal), la tomba és de pedra i està decorada amb els mateixos escuts flanquejant un escrit que indica qui està enterrat allà. Unes decoracions vegetals voltegen els escuts i la inscripció.
El campanar, el coronament superior del qual és obra de J.M. Pericas, és de planta quadrada, i sobre la base hi ha una estructura octogonal en la qual hi ha quatre finestres en arc de mig punt, amb les campanes, i un rellotge a la paret sota el qual hi ha esculpida en un carreu la data 1870. Aquesta estructura octogonal, està coronada per una balaustrada i una torrella també octogonal, amb obertures en arc de mig punt amb campanes amb una teulada de teules de ceràmica vidriada de color verd. Sobre aquesta teulada hi ha una estructura de ferro forjat, amb una campana, una banderola de ferro forjat amb la data 1922 i una creu.
És una obra amb elements romànics i gòtics de Sant Feliu de Buixalleu (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església situada dins el petit nucli urbà de Sant Feliu de Buixalleu en una terrassa elevada on cal accedir-hi per unes escales.
L'edifici, d'origen romànic, amb la nau central rectangular, amb dues naus laterals afegides posteriorment que es comuniquen amb arcs formers de mig punt. Sobre el primer tram de la nau, hi ha un cor. L'absis semicircular amb finestra central de doble esqueixada a l'exterior queda parcialment ocult per l'afegit del cos de la sagristia al costat de migdia. En aquest sector també hi ha un porxo d'arcs de mig punt, construït posteriorment, que està arrebossat. La porta d'entrada actual es troba al mur de ponent i és en arc de mig punt, amb el timpà cec. El campanar, de planta quadrada, i en part d'estil romànic, té tres pisos. Els dos primers d'estil romànic, i l'últim construït posteriorment. Són romàniques les quatre finestres geminades separades per columnes amb capitells mensuliformes, una per cara, mentre que La coberta de tot el conjunt ha estat sobrealçada. a la part superior hi ha finestres en arc de mig punt. La coberta és en forma piramidal
Montevideo (Uruguay), 28 de juliol de 1874 - 8 d'agost de 1949. Va ser un pintor i escultor muralista, novel·lista, escriptor, professor i teòric uruguaianocatalà que va passar la major part de la seva vida adulta a Espanya i França.
Artista uruguaià-català, no només pel fet de ser el fill d'un mataroní sinó perquè va viure a Catalunya des de l'edat de disset anys fins que en va tenir quaranta-sis, va adquirir de la terra del seu pare la seva forta formació artística i hi va dedicar una part important de la seva obra. Va ser una de les personalitats més notables del moviment artístic de la primera meitat del segle.
Va començar a pintar a la darreria del segle XIX a la Barcelona modernista, i aviat es va convertir en un dels pintors més representatius del noucentisme, l'ambiciós projecte cívic i cultural que aspirava a transformar, tot modernitzant-la, la Catalunya dels primers decennis del segle xx, i a convertir-la en portaveu de la tradició cultural mediterrània. Va estar casat amb Manolita Piña de Rubies, xilògrafa i pintora catalana. És conegut per la seva col·laboració amb Gaudí el 1903 als vitralls de la Catedral de Palma i a la Sagrada Família.
El 1913 va pintar els famosos frescos monumentals a la seu medieval del Palau de la Generalitat del govern català. Com a teòric, va escriure més de 100 articles, llibres i assajos en català, francès i espanyol, i va pronunciar més de 500 conferències. Mestre infatigable, va fundar dues escoles d'art, l'una a Barcelona i l'altra a Montevideo, i nombrosos grups d'art, incloent-hi el primer grup europeu d'art abstracte i la revista Cercle et Carré ('cercle i quadrat') a París el 1929. Molts artistes l'han qualificat de mestre, entre els quals Joan Miró, Jean Hélion, Pere Daura o Engel Rozier.
Olesa de Montserrat, 21 de julio l1897 - Ullastrell, 26 de juliol de 1936. Fou un farmacèutic, polític i artista català, director artístic de la Passió d'Olesa de Montserrat durant la dècada de 1930. S'interessà per la història i cultura del seu poble. L'any 1931 publicà a L'Abella d'Or un article sobre els orígens històrics, geogràfics i teatrals d'Olesa. Com a col·laborador de l'Orfeó Català, dirigia la secció d'infants en els concerts de l'Orfeó Montserrat d'Olesa, que actuava amb motiu de la Festa major.
Durant tots els segles de representacions al carrer i en els primers anys de representacions als teatres, no es pot dir que l'espectacle de la Passió d'Olesa de Montserrat tingués una escenografia pròpia, sinó que s'usaven les mateixes decoracions que servien per a qualsevol obra que es portés a l'escenari. Josep Tobella va ser qui va començar a tractar l'escenografia com un element important de l'espectacle, que calia posar a l'alçada de la resta. Els socis del Círcol Tradicionalista olesà portaven el pes i direcció de la representació de la Passió. Josep Tobella n'era membre i dirigia la companyia teatral «Teatre d'Art», que actuava al Círcol Tradicionalista. Ell mateix pintava els decorats.
Josep Tobella, amb Benet Margarit i altres carlins, van ser els precursors del desenvolupament i auge de la Passió. L'any 1933 la Companyia Teatral del Centre Tradicionalista local es va fer càrrec de les representacions al Teatre Olesa, millorant-ne el vestuari, decorats, luminotècnia, presentació, etc. Aquell any Joan Povill i Adserà s'afegí a la direcció de la Passió del Teatre Olesa al seu costat, i va començar a reformular escenes de la Passió. El 1934 Tobella va fer un viatge a Oberammergau (Alemanya) per tal d'estudiar les representacions de la Passió en aquell poble. Bon coneixedor de l'ambient bíblic, es basà en estudis i fotografies dels llocs evangèlics i hi aplicà la seva experiència com a dibuixant i pintor, inspirant-se a més, en imatges de l'aquarel·lista escocès William Hole.
Segons el mateix Josep Tobella, l'any 1936 les representacions de la Passió al teatre Olesa es van omplir de gom a gom amb milers de forasters. Alguns milers de persones que ho van sol·licitar, no van poder veure la darrera representació el 5 d'abril, degut a l'esgotament de localitats.
Després de l'esclat de la Guerra Civil espanyola, fou assassinat per milicians esquerrans el 26 de juliol del 1936 a la carretera de Terrassa-Martorell amb Benet Margarit i Font i quatre víctimes més, la majoria d'ells carlins. El diari La Vanguardia afirmà que els cadàvers s'havien trobat l'1 d'agost en la cruïlla amb Ullastrell. Al cap de 8 dies de l'assassinat, la Creu Roja va recollir els cossos. La seva esposa Trinitat va identificar el cadàver i després va ser enterrat a una fossa del cementiri de Terrassa.
Estava casat amb Trinitat Doll Valls, amb qui va tindre per filla Lourdes Tobella Doll. Després de la guerra, el 1939, es va formar el primer Patronat de la Passió, presidit pel seu germà, Ricard Tobella i Galceran. La néta de Josep Tobella, Mireia Cañadell i Tobella, ha estat regidora de CiU a Olesa del 2007 al 2013, i va ser delegada de Joventut i Festes.
Tarragona, 5 de maig de 1905 - Barcelona, 31 d'octubre de 1971. Va ser un pintor, gravador i il·lustrador català. Fill d'una família tarragonina dedicada al negoci del vi, es formà inicialment a Barcelona amb el mestre Manuel Urgellès i a l'Escola de Gravat de l'Institut Català de les Arts del Llibre, i posteriorment a Madrid amb Eduardo Chicharrro Aguera i Francesc Esteve i Botey.
El 1927 féu una estada a París. El 1929 s'instal·la a Girona, on estableix una estreta amistat amb el músic Francesc Civil i Castellví. Casat el 1932, s'instal·la a Barcelona, però fa llargues estades allà on treballa amb la tècnica de la pintura al fresc.
Després de la Guerra Civil treballa sobre tot en la pintura mural, amb frescos i olis de gran format. Destaca també com a gravador, amb nombrosos aiguaforts, aquarel·lista, dibuixant i il·lustrador literari, amb treballs per a les editorials Sopena i Bruguera, entre d'altres. L’any 1942 va guanyar el Premi Nacional amb l’obra La diligència.
La seva inquietud artística no se circumscriu només a la pintura, sinó que abasta també altres àmbits, com la literatura i la música, amb un esperit gairebé renaixentista. Així, des de 1963 organitzà regularment actes culturals al seu estudi (conferencies, concerts, recitals poètics, lectures teatrals, etc.); va escriure poesia i va traduir, entre altres obres, els Sonets del portuguès d’Elisabeth Barrett Browning; i, si bé no s'hi dedicà mai professionalment, mantingué sempre una intensa activitat musical com a intèrpret al piano i com a compositor; així, entre d'altres, va escriure diverses cançons tipus lieder i musicar nombroses peces de poesia catalana.
Montblanc, 21 de setembre de 1934. És un artista plàstic català, premi d'Actuació Cívica en 1983. Estudià arts plàstiques a l'Escola Municipal de Dibuix, on fou deixebles de Miquel Golobardes i Vila i d' Antoni Pallerola i Tosas. Participà en el primer i segon Saló de Setembre de 1950 i 1951. En 1951 va anar a Barcelona a estudiar l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on fou deixeble de l'escultor Frederic Marés, del paisatgista Josep Puigdengolas Barrella, del retratista Ernest Santasusagna i Santacreu, i del pintor Miquel Farré i Albagés. En 1953 va obtenir el primer premi de dibuix en la Primera Biennal d'Art de Montblanc. En 1954 es va llicenciar en belles arts i durant un temps va col·laborar en l’empresa del seu pare, aleshores encarregada de la restauració del monestir de Poblet. També va estudiar arquitectura a la Càtedra Gaudí amb Josep Francesc Ràfols i Fontanals i va fer amb cursos de perfeccionament de ceràmica a l'Escola Industrial, amb el professor Culla.
En 1958 va anar a París, on hi va viure a casa de l'exiliat Josep Jové i Blavi. També va viatjar a Alemanya i participà en l'Exposició Internacional de Brussel·les. De tornada a Montblanc, es va incorporar a l'associació Museo Archivo de Montblanc y Comarca, de la que en 1970 en seria nomenat president, i el 1960 participà en el projecte de restauració de la façana gòtica del Casal dels Josa. En 1967 li fou confiada la restauració de la muralla de Montblanc amb suport de l'aleshores alcalde Josep Gomis i Martí. En 1970 fou un dels organitzadors de les Festes de Cultura Popular Pompeu Fabra i un dels creadors del Centre d'Estudis de la Conca de Barberà. En 1978 fou escollit membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. En 1983 va obtenir un dels Premis d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.
Ha col·laborat amb diverses comissions del Servei de Museus de la Generalitat de Catalunya. En 1995 va fundar l'Associació de Museòlegs de Catalunya i ha estat un referent en la creació de la Xarxa de Museus d'Etnografia (2006). En 2009 fou nomenat fill predilecte de la vila de Montblanc.
Ha escrit articles a la Revista d'Etnologia de Catalunya, a les revistes locals Espitllera i El Foradot, i al Diari de Tarragona i El Pati.
¿? - Martorell (Barcelona), 1808. Fou un pintor i gravador català que va ser director de l'escola de Llotja. Se'l considera seguidor de l'estil de Maella i Mengs. A partir de 1775 es va formar a la recentment creada Escola de Llotja de la mà dePasqual-Pere Moles i Corones. Posteriorment, va ser becat per tres anys amb "5 rals diaris" a la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando sota la supervisió de Maella (1779), de la que va ser acadèmic supernumerari el 1786. Va tornar a Barcelona exercint de professor de dibuix a la Llotja, lloc del que fou destituït cap al 1789. Al final de la seva carrera fou nomenat director de l'escola de Llotja, en aquell moment anomenada Escola de Nobles Arts entre 1804-1805. Va ocupar el càrrec de pintor de la ciutat de Barcelona, succeint Pere Bofill.
És un edifici gòtic del municipi de Blanes (Selva) que es va construir entre els anys 1350 i 1410. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
