viernes, 2 de octubre de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Capella de Sant Joan Samora)

És una obra del municipi de Sant Llorenç d'Hortons (Alt Penedès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La capella romànica de Sant Joan Samora està situada prop de la carretera B-224, damunt un petit turó. És un edifici d'una sola nau amb una capella afegida a la façana nord. L'absis, semicircular, té una finestra de doble esqueixada. La coberta interior és de volta apuntada sobre arcs torals. La porta d'accés, d'arc de mig punt amb arquivolta i impostes, està situada al mur de migdia. La construcció es completa amb un campanar d'espadanya de dues arcades de mig punt i coberta exterior de teula a dues vessants.
El material emprat en l'obra és la pedra, tallada en carreus regulars a l'absis i irregulars a la resta. Al mur de ponent hi ha restes d'Opus spicatum. Pica baptismal. Té forma troncocònica amb les parets rectes. S'assenta damunt d'un peu afegit posteriorment
La seva decoració consisteix en dos gruixuts bordons immediats a la boca i un altre junt a la base que emmarquen un espai decorat amb motius geomètrics. Sota dels bordons superiors hi ha una sanefa repussada en dent de serra, amb les puntes dirigides a terra. Sortint del bordó inferior hi ha una altra sanefa formada per un seguit de triangles molt allargats amb un rombe a cada una de les seves puntes

Esglésies romaniques de Catalunya (Antiga església de Sant Valentí de les Cabanyes)

És una obra de les Cabanyes (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Antiga església parroquial d'una nau amb capelles afegides. Absis llis. Campanar de paret refet en la part superior. Porta a la façana S. amb àbac que és motllurat. Observàrem uns extraordinaris carreus a les capelles barroques. Durant el juny de 1981, un grup d'alumnes de l'Escola Internacional de Pintura mural que organitza anyalment la Diputació de Barcelona, varen estar treballant a Sant Valentí, consolidant i estudiant les pintures romàniques existents en els cinc plafons que van des del segle XII al XIV
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de Vilamalla)

És una església del municipi de Vilamalla (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Vicenç de Vilamalla està situada a l'extrem nord del poble. És un edifici d'una sola nau sense absis. La volta de la nau és apuntada. La façana d'accés, situada a ponent, té la portada amb arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà llis. Al centre de la façana hi ha un rosetó molt senzill, i a la part superior, tres pilastres de base d'un campanar de paret que no tenen els arcs de coronament. En el mur meridional podem veure una finestra de doble esqueixada ia rcs de mig punt. El mur lateral nord és apuntalat per tres contraforts, i a la capçalera hi ha un rosetó idèntic al de la façana

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de les Corts)

És una església del municipi de l'Escala inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada a l'oest del nucli antic de la població de l'Escala, a uns 200 metres a llevant del veïnat de les Corts, a tocar la riba dreta del Rec del Molí o Ter Vell, molt prop del molí d'en Dou.
Es tracta de les restes conservades de l'antiga església de Sant Vicenç, envoltades d'abundant vegetació. En concret, es manté dempeus la meitat nord de l'absis i, gràcies als treballs d'excavació, el traçat del mur lateral nord de la nau i una petita part de la necròpolis que l'acompanyava. Tota la part sud de l'edifici, tant de la nau com de la capçalera, es troben sota el terraplè que forma el marge artificial del Rec del Molí. El mur de la nau es manté en un tram d'un metre de llargada per uns dos metres d'alçada, prop de l'angle de la capçalera. La resta de l'estructura conserva poques filades de pedres. Està bastit amb pedres petites quadrangulars, ben escairades, disposades formant filades regulars. L'àbsis, de planta semicircular, manté l'alçat original. Al centre es pot veure un dels muntants, i l'arrencada de l'arc, d'una finestra. L'arc posseeix una marcada banqueta. Per la part nord s'adossa exteriorment a un mur posterior. L'aparell és de petites pedres bastament escairades, de forma rectangular, que formen filades seguides. Estan travades amb argamassa i s'hi veuen pel mig nombrosos trossos de terrissa romana. A la part alta, fragments de tègules col·locades horitzontalment, formen una filada que ressegueix tota la part conservada de l'absis. Les excavacions dutes a terme a l'interior de la nau han posat al descobert un paviment en opus testaceum, sota el qual hi aparegueren dues sepultures. De fet, la necròpolis va aparèixer a la part septentrional del temple

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Tomàs de Fluvià)

 És una església romànica del nucli de Sant Tomàs de Fluvià, municipi de Torroella de Fluvià (Alt Empordà). Està declarada Bé Cultural d'Interès Nacional. Es tracta d'una senzilla construcció aïllada en el moment de la construcció, però adossada actualment per una de les seves façanes laterals a una altra construcció. És una església d'una sola nau amb transsepte i capçalera de tres absis de planta semicircular a l'exterior i de ferradura a l'interior; l'absis central correspon a la nau i els laterals als braços del transsepte. La coberta és de teula, a dues vessants a dos nivells, més baix el dels extrems del transsepte. Té volta de canó amb arcs torals a la nau, i volta apuntada en el tram del transsepte. La façana presenta una porta d'accés d'arc de mig punt amb grans dovelles de pedra i escut a la clau doble obertura amb dos arcs escarsers, de maó. Exteriorment un mur sobrealçant assenyala la separació entre els absis i la nau i amaga la superior alçada de la nau i el transsepte en relació als absis. El material emprat en la construcció va ser la pedra, amb aparell regular disposat en filades horitzontals, i carreus ben escairats als angles.

Conserva un conjunt pictòric descobert en restaurar la coberta. A l'absis s'hi troba la figura del Senyor en Majestat dins d'una mandorla i rodejat pel tetramorf i àngels. Al costat nord s'hi veu l'entrada de Jesús a Jerusalem el diumenge de Rams, a sobre de la qual hi ha representat el Sant Sopar, i a continuació l'empresonament de Jesús, apareix com Sant Pere talla una orella a Malcus i després la figura de Jesús qui el cura, mentre un soldat li agafa l'altra braç. La següent escena és la Crucifixió. L'últim tema és de les tres Maries davant del sepulcre

Pintors Catalans (Pere Pruna i Ocerans)

Barcelona, 4 de maig de 1904 - Barcelona, 7 de gener de 1977. Fou un pintor català. Actiu des de molt jove a París, sota la protecció de Pablo Picasso gràcies a una carta de recomanació escrita pel seu amic Sebastià Junyer i Vidal, s'introduí molt aviat en els principals cercles intel·lectuals i artístics moderns de la ciutat, on exposà sovint. Assolí un gran nom gràcies a la seva pintura delicada que connecta molt directament amb el Picasso de l'etapa "neoclàssica". Fou escenògraf i figurinista dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev. Durant la guerra civil espanyola, defensà els ideals franquistes i col·laborà amb el departament de pintura del Servicio de Propaganda del govern de Burgos. L'any 1938, fou present a la XXI Biennal Internacional d'Art de Venècia i, acabada la guerra, s'instal·là de nou a Barcelona. Aleshores, perpetuà el seu estil plàcid i refinat des de la Sala Parés i fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Va decorar amb pintures la nova capella del Santíssim de l'Església de Santa Anna de Barcelona.
Es conserva obra de Pere Pruna al MNAC, a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú), al Museu de Montserrat, al Museu d'Art de Sabadell, al Museu de l'Empordà (Figueres), al Museu Municipal de Tossa de Mar, al Vinseum. Museu de les cultures del vi de Catalunya (Vilafranca del Penedès) i al Museu de Valls

Pintors Catalans (Antoni Pous i Palau)

Sabadell, 21 de desembre de 1870 - Barcelona, 12 de febrer de 1959. Fou un escenògraf i aquarel·lista català. Gràcies a unes beques, entre 1893 i 1895 va poder estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Escola de la Llotja), amb els professors Antoni Caba, Modest Urgell i Lluís Rigalt. L'any 1895 va obtenir una borsa de viatge de l'Escola de la Llotja per ampliar estudis.

Va ser deixeble de l'escenògraf Francesc Soler Rovirosa i soci de Frederic Brunet i Fita. A finals del segle xix va tenir una participació molt activa a les principals exposicions d'art que es van fer a Barcelona. L'any 1903 va obtenir un diploma honorari en el concurs de còpies de l'Exposición de Arte Antiguo. Uns anys més tard, l'any 1911, va obtenir la medalla de segona classe de la secció d'escenografia de la VI Exposició Internacional d'Art de Barcelona. Amb una beca de l'Ajuntament de Sabadell, el 1900 va viatjar a l'Exposició Universal de París.

Figura entre els artistes que l'any 1915 van participar a la contraexposició de caràcter acadèmic que l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell va organitzar a l’antic teatre de la Lliga Regionalista, com a resposta i confrontació amb les idees de l'exposició Art Nou Català que simultàniament es presentava a la ciutat. El 29 de novembre del 1959 Sabadell li concedí la Medalla d'Argent de la Ciutat. El Museu d'Art de Sabadell conserva obra d'aquest pintor

Pintors Catalans (Maria Pou i Bosch)

Sant Feliu de Guíxols (Girona), 1906 – Sant Feliu de Guíxols (Girona), 1981. Va ser una pintora catalana documentada com a activa a finals dels anys vint i principis dels trenta del segle XX. Va estudiar a l'Acadèmia Baixas de Barcelona i a l'Escola de Belles Arts de la Llotja, on es va especialitzar en pintura.
Les seves aptituds per a la pintura eren notables, ja que el 1922 va obtenir la medalla de plata de l'Escola d'Arts i Oficis de l'Acadèmia Provincial i el premi de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, i l'any següent el segon premi Comte de Lavern instituït en honor de l'industrial i polític Pere Guerau Maristany i Oliver, comte de Lavern. Aquest premi estava organitzat per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts des del 1918 i consistia en dos premis de 500 i 250 pessetes per a dos alumnes de l'Escola d'Arts i Oficis i Belles Arts. Aquell any per primer cop hi van participar dones el primer premi va ser per Margarida d'Hasburt-Lorena de Borbó.

La primera exposició individual de la qual se'n té notícia és la que que va fer entre febrer i març de 1927 a les Galeries Laietanes de Barcelona. Aquell mateix any rebia de nou el primer premi del concurs Comte de Lavern per les obres Interior d'una casa-museu i Nu femení d'esquena, que actualment formen part de la col·lecció de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. A finals de 1928 exposava de nou en solitari a les Galeries Laietanes, on hi tornaria com a mínim el 1933.
L'any 1929 consta entre els artistes que van exhibir les seves obres a l'Exposició Internacional de pintura, escultura, dibuix i gravat que es va fer en el marc de la Exposició Internacional de Barcelona, on va guanyar un diploma honorífic. Per aquells anys l'artista també va participar en les dues edicions del concurs Barcelona vista pels seus artistes que va organitzar el Reial Cercle Artístic el 1930 i el 1931, en la segona de les quals va rebre una menció honorífica.

Als anys trenta una borsa d'estudis de la Diputació de Barcelona li va permetre viatjar per la Península per completar la seva formació. L'any 1934 també va aconseguir una pensió per ampliar estudis a Madrid, on va fer diverses còpies d'obres de grans mestres exposades al Museo del Prado, com el Cap de dona conservat a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, que reprodueix un detall de Las Hilanderas de Diego Velázquez. La pintora va escriure el maig de 1935 una carta a Manuel Rodríguez Codolà, que llavors era el secretari de l'Acadèmia, en la qual l'informava que en aquell moment ja havia pintat diverses còpies d'obres del Prado. El 1934 també guanyava una beca de la Generalitat de Catalunya per estudiar a Roma, París i Brusel·les. Durant la Guerra Civil es va establir a França i, en tornar a Espanya, el 1941 la van inhabilitar per ocupar càrrecs públics. No se'n té més notícies fins que el 1959 va ocupar una plaça interina de professora de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de Sant Feliu de Guíxols, on va treballar fins que el 1973 es va jubilar. Entre d'altres, va ser mestra del pintor David Cabrera. L'any 1981 l'Ajuntament de la seva ciutat natal va organitzar un homenatge a Maria Pou, en el qual va prendre part l'editor i polític Max Cahner, que en aquell moment era Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El Museu d'Història de la Ciutat de Sant Feliu de Guíxols en conserva un autoretrat.

Pintors Catalans (Enric Porta Mestre)

La Pobla de Segur (Lleida), 1898 - La Pobla de Segur (Lleida), 3 d'abril de 1993. Fou un pintor català dedicat sobretot a pintura infantil i natura morta, i els paisatges de la seva terra en els que hi volcà la seva sensibilitat d'artista. A vegades, utilitzava abundants empastaments dins d'un marc tradicional. El 1922 exposà a Barcelona i anà a París a ampliar els estudis, on conegué al fauvista Miquel Villà i Bassols.[3] A partir de llavors, el mestre fauvista passà els estius a la Pobla de Segur. En tornar de França exposà a diversos salons i individualment a les Galeries Syra de la Ciutat Comtal, llavors propietat de Montserrat Isern.
Ha estat objecte de crítics d'art com Sebastià Gasch, Masgrau, Tristan la Rosa, sempre favorable, encomiant l'honradesa de llur pintura, del domini del color i la seva personalitat pintant. Va ser un apassionat de Courbet i de Cėzanne, què potser influïren en la seva obra. És sense cap dubte un mestre de la pintura catalana del segle XX

Pintors Catalans (Àngel Planells i Cruañas)

Cadaqués (Girona), 2 de desembre de 1901 – Barcelona, 23 de juliol de 1989. Va ser un pintor vinculat a l'avantguarda catalana i al surrealisme. L'any 1918 va estudiar pintura, litografia i gravat a Barcelona, però va haver de tornar a Cadaqués per problemes econòmics. El 1928 va començar a publicar poemes surrealistes i crítiques de pintura a la revista Sol Ixent, de Cadaqués, sota la influència de Josep Vicenç Foix.
Entre 1928 i 1929, Planells va participar en les seves primeres exposicions col·lectives a les Galeries Dalmau de Barcelona i a la dels Amics de les Arts de Girona, entre d'altres, i va conèixer René Magritte, que havia viatjat a Cadaqués amb altres surrealistes. El 1930, va tenir la seva primera exposició individual, a les Galeries Dalmau, a propòsit de la qual Sebastià Gasch va publicar la primera crítica de l'obra de Planells.

El 1936, Planells va formar part del grup Logicofobista, juntament amb els artistes Artur Carbonell i Carbonell, Leandre Cristòfol i Peralba, Àngel Ferrant, Esteve Francés, A. Gamboa-Rothwoss, A. G. Lamolla, Ramon Marinello, Joan Massanet, Maruja Mallo, Jaume Sans, Nàdia Sokalova, Remedios Varo i Joan Ismael, i el teòric i crític d'art Magí Cassanyes. La primera exposició “Logicofobista” va tenir lloc a les Galeries Catalònia. Aquell mateix any, tres obres de Planells van formar part de la primera exposició internacional del surrealisme, celebrada a les New Burlington Galleries de Londres. Planells havia començat a treballar com a professor de l'Escola d'Arts i Oficis de Blanes, on vivia des de 1929.
Després de la Guerra Civil espanyola, Planells va "amagar" el seu compromís amb el surrealisme per a dedicar-se a pintar paisatges, marines i bodegons. No va ser fins al 1974, gràcies al galerista francès René Metras, que va començar a ser reconegut com un dels surrealistes més importants del segle xx. Actualment es poden veure algunes de les seves obres al MNAC de Barcelona, al Reina Sofia de Madrid i en algunes col·leccions Thyssen.